Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.45.0-wmf.6 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió 0 55236 179069 179065 2025-06-23T11:24:30Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 179069 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teòdul Sinadè|Teòdul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12, 15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es dedica a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada es deia Anna Comnena) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de Santa Sofia, era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per evitar l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, situat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per tant, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per tant, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En constatar que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement l'acord. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resava per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar les opinions de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parangó. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant Aleix, que anava a cavall, per la cama, li feu una estrebada i li recità a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45, 5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I afegí: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, es feu fonedís. Aleix ja no el tornà a veure malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. </div> == Notes == <references group=nota/> 33p6o0bqradp50negbnoedsw0mm55rs 179070 179069 2025-06-23T11:28:59Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 179070 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teòdul Sinadè|Teòdul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12, 15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es dedica a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada es deia Anna Comnena) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de Santa Sofia, era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per evitar l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, situat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per tant, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per tant, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En constatar que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement l'acord. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resava per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar les opinions de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parangó. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant Aleix, que anava a cavall, per la cama, li feu una estrebada i li recità a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45, 5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I afegí: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, es feu fonedís. Aleix li perdé la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. </div> == Notes == <references group=nota/> io09y25i99deaap6236moxfx0tn0itx 179071 179070 2025-06-23T11:31:54Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 179071 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teòdul Sinadè|Teòdul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12, 15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es dedica a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada es deia Anna Comnena) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de Santa Sofia, era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per evitar l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, situat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per tant, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per tant, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En constatar que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement l'acord. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resava per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar les opinions de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parangó. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45, 5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I afegí: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, es feu fonedís. Aleix li perdé la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. </div> == Notes == <references group=nota/> 90fjyc6a3zglaclnh1u3bpmaxdjo526 179072 179071 2025-06-23T11:32:55Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 179072 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teòdul Sinadè|Teòdul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12, 15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es dedica a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada es deia Anna Comnena) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de Santa Sofia, era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per evitar l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, situat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per tant, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per tant, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En constatar que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement l'acord. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resava per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar les opinions de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parangó. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45, 5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I afegí: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, havia desaparegut. Aleix li havia perdut la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. </div> == Notes == <references group=nota/> k7b9ud7zy30c4q49iyqv4mrvfd7rnir 179073 179072 2025-06-23T11:33:28Z Leptictidium 277 /* Capítol VII */ 179073 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teòdul Sinadè|Teòdul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12, 15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es dedica a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada es deia Anna Comnena) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de Santa Sofia, era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per evitar l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, situat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per tant, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per tant, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En constatar que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement l'acord. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resava per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar les opinions de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parangó. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45, 5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I havia afegit: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, havia desaparegut. Aleix li havia perdut la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. </div> == Notes == <references group=nota/> emvtoq20ylsx90hmxe04dqr3l5061ho