Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.45.0-wmf.7 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió 0 49701 179094 179091 2025-07-01T07:35:53Z Leptictidium 277 /* Capítol XVI */ 179094 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Proemi|Proemi]] |current='''Llibre I''' |següent=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre I'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] L'emperador Aleix, el meu pare, ja havia prestat grans serveis a l'Imperi Romà fins i tot abans de pujar al tron. Sortí en campanya per primera vegada durant el regnat de Romà Diògenes. Els seus contemporanis el consideraven una persona admirable i amant del perill. Quan tenia catorze anys, ja frisava per seguir l'emperador Diògenes en la seva àrdua expedició contra els perses.<ref name=Perses group=nota>Romà IV sortí en campanya el 1071, no contra els perses, com diu Comnena, sinó per plantar cara a les incursions cada vegada més audaces dels turcs a la frontera oriental de l'Imperi Romà. En el moment d'aquests fets, l'autora atribueix una edat de catorze anys al seu pare, Aleix, però aquesta xifra no encaixa del tot amb el relat de [[:w:Joan Zonaràs|Joan Zonaràs]], segons el qual el protagonista de l'''Alexíada'' tenia uns setanta anys a la seva mort el 1118. L'edat correcta és probablement la que ens indica Comnena.</ref> Era tota una amenaça per als bàrbars, car, si hagués arribat a enfrontar-s'hi, la seva espasa hauria quedat embriagada de sang, tal era el temperament marcial del jove. Tanmateix, l'emperador Diògenes no li ho permeté, conscient de l'enorme dolor que afligia la mare [d'Aleix],<ref name=Dalassè group=nota>[[w:Anna Dalassena|Anna Dalassena]], «Mare dels Comnens», en honor de qui fou anomenada l'autora, seguint el costum romà d'Orient de batejar els infants amb el nom d'un dels seus avis. Era la muller del domèstic de les escoles [[:w:Joan Comnè (domèstic de les escoles)|Joan Comnè]] i, per tant, cunyada d'[[:w:Isaac I Comnè|Isaac I Comnè]] (r. 1057-1059), el primer membre de la nissaga a ocupar el tron imperial. Les reformes fiscals d'Isaac, tot i que eren imprescindibles, suscitaren l'oposició de les elits, que aprofitaren una greu malaltia seva per pressionar-lo i forçar-lo a abdicar. Arribat el moment, la corona no anà a parar al seu germà, sinó a [[:w:Constantí X Ducas|Constantí X Ducas]]. Anna, que ja es veia emperadriu, se sentí profundament traïda pels Ducas i es passà vint-i-dos anys conspirant per vestir els seus fills de porpra, tal com explica la seva neta en el llibre II de l'''Alexíada''.</ref> que plorava la mort recent del seu primogènit, Manuel, un home que havia fet grans i admirables gestes en nom de l'Imperi Romà.<ref name=Manuel group=nota>[[:w:Manuel Comnè (curopalata)|Manuel]], el germà més gran d'Aleix, fou un destacat militar i aristòcrata. De ben jove li foren concedides les dignitats civils de [[:w:Protopròedre|protopròedre]] i [[:w:Curopalata|curopalata]], així com el grau militar de [[:w:Protoestrator|protoestrator]], però la seva ascensió fulgurant es veié truncada per la seva inesperada mort d'una infecció d'oïda quan encara no tenia ni trenta anys.</ref> A fi que tingués algun consol i no hagués d'enviar un altre fill a la guerra quan encara ni tan sols no sabia on havia d'enterrar el fill gran, cosa que li hauria provocat una terrible paüra que ell també patís una desgràcia i ella no sabés ni on havia caigut mort, l'emperador manà al jove Aleix que tornés amb la seva mare. Així doncs, aquella vegada li fou denegada la possibilitat d'acompanyar els que marxaven en campanya, però el futur encara li reservava mantes oportunitats de fer proeses. Efectivament, durant el regnat de l'emperador Miquel Ducas,<ref name=Miquel_VII_Ducas group=nota>[[:w:Miquel VII Ducas|Miquel VII Ducas]] (r. 1071-1078), conegut amb el sobrenom de ''Parapinaces'' (‘menys un quart’) per la seva devaluació de la moneda romana. Fou un emperador dèbil i incompetent que donà als turcs una excusa per continuar penetrant a Anatòlia en negar-se a complir els acords entre [[:w:Alp Arslan|Alp Arslan]], el vencedor de Mantziciert, i Romà IV. Malgrat que la seva infame reputació és, fins a cert punt, merescuda, val a dir que fou poc més que un titella en mans de cortesans i familiars, sobretot el seu oncle, el cèsar [[:w:Joan Ducas (cèsar)|Joan Ducas]], i el seu ministre en cap, [[:w:Niceforitzes|Niceforitzes]]. Gens interessat a governar, se sentí alleujat quan [[:w:Nicèfor III Botaniates|Nicèfor III Botaniates]] el feu abdicar.</ref> després del derrocament de Diògenes, mostrà la seva vàlua en el conflicte amb Urseli.<ref name=Urseli group=nota>[[:w:Roussel de Bailleul|Roussel de Bailleul]], un dels molts normands que a la segona meitat del segle xɪ emigraren a la Mediterrània com a soldats de fortuna. Es distingí en la [[:w:Conquesta normanda de la Itàlia meridional|conquesta normanda de la Itàlia meridional]] abans de passar al servei de Constantinoble. Formava part de l'exèrcit de Romà IV en la campanya de Mantziciert, però el basileu el feu anar a prendre [[:w:Cliat|Cliat]] poc abans de la batalla i, per tant, no es veié directament implicat en la catàstrofe. En aquest punt de la cronologia, feia dos anys que havia renegat de l'autoritat imperial i provava de fundar un nou regne al centre-nord d'Anatòlia, igual que els seus compatriotes ho havien fet en altres països.</ref> [2] Aquest home era un celta<ref name=Celta group=nota>En realitat, un [[:w:Normands|normand]]. Comnena empra el nom ''celtes'' per referir-se als normands i els [[:w:Francs|francs]] en general.</ref> que havia prestat servei en l'exèrcit dels romans i, enardit per la seva bona fortuna, havia anat acumulant poder i reunint un exèrcit considerable de compatriotes i gent d'altres contrades fins a esdevenir un tirant formidable. Just quan l'hegemonia dels romans rebia un cop dur rere l'altre i l'auge dels turcs amenaçava d'eclipsar els romans, que reculaven com la sorra que cedeix sota el pes dels peus, fou el moment que elegí per emprendre el seu propi atac contra l'Imperi Romà. L'espurna del seu caràcter tirànic caigué sobre l'esca del deplorable estat de l'imperi i en sotmeté gairebé tots els dominis orientals a les seves depredacions. De res no serví enviar en contra seu nombrosos generals de provada valentia i experts en l'art de la guerra i les batalles, car ni amb tota la seva experiència no foren capaços de derrotar-lo. Tan aviat prenia la iniciativa i queia sobre els seus enemics com una tempesta de trons i llamps com feia causa comuna amb els turcs, i els seus assalts eren tan poderosos que aconseguí capturar molts prohoms i posar les seves falanges en desbandada. [3] El meu pare, Aleix, era lloctinent sota les ordres del seu germà,<ref name=Isaac group=nota>[[:w:Isaac Comnè (dux d'Antioquia)|Isaac]], un altre germà gran del protagonista.</ref> que havia estat investit comandant de tots els exèrcits d'Orient i d'Occident. Quan el bàrbar turmentava els romans amb les seves constants incursions a la velocitat del llamp, el meu admirable pare, Aleix, fou elegit per plantar-li cara i nomenat estrateg autocràtor<ref name=Estrateg group=nota>El càrrec d'[[:w:estrateg autocràtor|estrateg autocràtor]], que correspon a un comandant en cap amb plena autoritat civil i militar, havia estat ocupat anteriorment per Manuel, el ja esmentat germà gran d'Aleix.</ref> per l'emperador Miquel. Esmerçà en aquesta tasca tota la seva intel·ligència i tota la seva experiència com a general i com a soldat, tot i que tampoc no havia tingut gaire temps per adquirir-ne (gràcies als seus ingents esforços i la gran atenció que prodigava a totes les coses, els més destacats dels romans consideraven que havia assolit el pinacle de l'experiència militar i el veien com el famós romà Emili,<ref name=Emili group=nota>La [[:w:gens Emília|gens Emília]] produí molts soldats de gran renom, però Comnena es refereix probablement a [[:w:Luci Emili Paulus Macedònic|Luci Emili Paulus Macedònic]], que conclogué la [[:w:Tercera Guerra Macedònica|Tercera Guerra Macedònica]] amb una gran victòria sobre els macedonis en la [[:w:Batalla de Pidna|batalla de Pidna]] (168 aC).</ref> com Escipió i com Hanníbal el cartaginès;<ref name=Escipió_i_Hanníbal group=nota>[[:w:Publi Corneli Escipió Africà|Publi Corneli Escipió]] i [[:w:Hanníbal Barca (247 aC)|Hanníbal Barca]] foren dos dels grans protagonistes —i antagonistes— de la [[:w:Segona Guerra Púnica|Segona Guerra Púnica]] (218-201 aC). El romà fou un dels comandants en cap de la [[w:República Romana|república]] durant el conflicte, en el transcurs del qual el seu germà [[:w:Gneu Corneli Escipió Calvus|Gneu Corneli Escipió]] inaugurà el [[w:Període romà a Catalunya|període romà a Catalunya]] en desembarcar a [[:w:Empúries|Empúries]] al capdavant d'un exèrcit. El celebèrrim general cartaginès esclafà les legions romanes una vegada i una altra, des del [[:w:Batalla del Trèbia (218 aC)|Trèbia]] fins a [[:w:Batalla de Cannes|Cannes]], passant pel [[:w:Batalla del llac Trasimè|llac Trasimè]]. Tanmateix, ni tan sols el seu geni militar no fou suficient per superar l'extrema resiliència —o tossuderia— dels romans, que reaccionaven a cada nova derrota reclutant un nou exèrcit. La desfeta cartaginesa es consumà en la [[w:Batalla de Zama|batalla de Zama]] (202 aC), en la qual Hanníbal fou vençut justament per Publi Corneli Escipió.</ref> encara era ben jove i li acabava de sortir el primer borrissol, com se sol dir). Feu presoner aquest Urseli, que escometia els romans sense parar, i restablí l'ordre a Orient en pocs dies, puix que era un home a qui li feia falta poc temps per determinar la línia de conducta més adient i encara menys per aplicar-la. El cèsar relata detalladament com reeixí a atrapar Urseli en el segon llibre de la seva història, però jo també narraré aquests fets per la relació que tenen amb la meva. === Capítol II === [1] El bàrbar Tútac<ref name=Tútuix group=nota>[[:w:Tútuix I|Tútuix I]], fill d'Alp Arslan i posterior governant seljúcida de Damasc (1078-1095), primer com a emir i després com a soldà.</ref> tot just havia arribat de les profunditats d'Orient amb una gran host per saquejar el territori dels romans. Mentrestant, Urseli era vençut repetidament per l'estratopedarca<ref name=Estratopedarca group=nota>El càrrec d'[[:w:Estratopedarca|estratopedarca]], una de les denominacions del comandant en cap dels exèrcits, ja havia estat exercit per l'oncle d'Aleix, Isaac Comnè, abans de ser emperador.</ref> i perdia una fortalesa rere l'altra tot i disposar d'un exèrcit nombrós i equipat generosament amb armes de bona qualitat, car les habilitats del meu pare, Aleix, superaven les seves amb escreix. Així doncs, decidí cercar una escapatòria. Atrapat entre l'espasa i la paret, es reuní amb Tútac, li oferí la seva amistat i l'exhortà a forjar una aliança amb ell. [2] Tanmateix, la resposta de l'estratopedarca Aleix a aquesta maniobra fou establir vincles encara més estrets amb el bàrbar, congraciant-s'hi amb paraules, obsequis i tota mena de mitjans i argúcies. Era enginyós com cap altre i sempre trobava una sortida, fins i tot en les situacions més complicades. Convençut que el pla més eficaç per assolir el seu objectiu consistia, a grans trets, a oferir la seva amistat a Tútac, li digué: «El vostre soldà<ref name=Màlik-Xah group=nota>[[:w:Màlik-Xah I|Màlik-Xah I]], tercer soldà de l'Imperi Seljúcida, que conduí al seu apogeu polític i territorial. Era un altre fill d'Alp Arslan i, per tant, germà de Tútuix.</ref> i el meu emperador són amics. Aquest bàrbar, Urseli, ha alçat la mà contra tots dos i ha esdevingut un formidable enemic de l'un i de l'altre, puix que ataca reiteradament el meu emperador i va arrancant bocinets de terra als romans, alhora que arrabassa a Pèrsia possessions que legítimament li corresponen. Ho fa recorrent constantment a l'engany, car ara aprofita l'ombra del vostre poder per anar en contra meu, però més endavant, quan cregui que ha arribat el moment més propici i se senti segur, es tornarà a girar i alçarà la mà contra vós. Ara bé, si voleu fer-me cas, la propera vegada que Urseli acudeixi a vós, empresoneu-lo i envieu-nos-el a canvi de la gran recompensa que us donarem. En traureu tres coses:», prosseguí, «en primer lloc, rebreu una dinerada com no se n'ha vist mai; en segon lloc, us guanyareu el favor de l'emperador, que us portarà al cim de la prosperitat; i, en tercer lloc, complaureu en gran manera el vostre soldà amb l'eliminació d'un enemic tan perillós com aquest, que tan aviat ataca els romans com cau sobre els turcs». [3] Juntament amb aquest missatge, el meu pare, cap de l'exèrcit romà, feu arribar a Tútac una certa quantitat de diners i ostatges il·lustres a l'hora convinguda i així convencé els bàrbars de capturar Urseli. Ben aviat compliren la seva part del tracte i lliuraren el presoner a l'estratopedarca, que era a Amasia.<ref name=Amasia group=nota>Avui [[:w:Amasya|Amasya]], a Turquia.</ref> [4] Malgrat tot, els diners trigaven a arribar, car [Aleix] no disposava de fons propis i l'emperador havia tingut tan poca cura a l'hora d'enviar els seus que no és que anessin a poc a poc, com diu la tragèdia,<ref name=Fragments group=nota>[[:w:Eurípides|{{Versaleta|Eurípides}}]], frag., 979 N.</ref> sinó que simplement no apareixien enlloc. Mentrestant, els homes de Tútac li reclamaven amb insistència la recompensa acordada, tot amenaçant que, si no la rebien, alliberarien el presoner sense més dilació i el deixarien tornar allí on l'havien atrapat, però [Aleix] no tenia prou recursos per pagar-los el preu degut. Després de passar-se tota una nit donant-hi voltes, resolgué demanar als ciutadans d'Amasia que li prestessin els diners que li feien falta. [5] Conscient que no seria gens fàcil, a trenc d'alba en feu venir tots els habitants, especialment els més rics i influents. Adreçant-se principalment a aquests últims, digué: «Tots esteu assabentats del tracte que aquest bàrbar ha dispensat a totes les viles del tema dels Armeníacs<ref name=Armeníacs group=nota>El [[:w:Tema dels Armeníacs|tema dels Armeníacs]], que deu el seu nom als soldats de l'exèrcit romà d'Armènia assentats en aquesta regió, era una de les circumscripcions administratives i militars conegudes com a ''[[:w:Tema (circumscripció administrativa)|temes]]'', creades a mitjans del segle ᴠɪɪ com a part d'una reforma en profunditat de l'entramat territorial de l'Imperi Romà en resposta a les invasions dels eslaus i els musulmans. En el marc temporal de l'''Alexíada'', el tema dels Armeníacs abastava el [[:w:Regió del Pont|Pont]] occidental i les valls i muntanyes que hi havia al sud.</ref> i sabeu quants pobles ha saquejat, quantes persones han patit els seus insuportables abusos i quants diners us ha robat. Però ara, si així ho voleu, ha sorgit l'oportunitat de deslliurar-vos de les seves maldats. Per tant, no podem deixar-lo escapar. Com veieu, hem reeixit a enxampar el bàrbar gràcies a la punya que hi hem posat i, sobretot, la voluntat de Déu. Ara, Tútac, que és qui el té al calabós, ens exigeix una recompensa, però anem escurats, car ens trobem en terres remotes i fa tant de temps que lluitem contra els bàrbars que hem esgotat tots els recursos que teníem. Si l'emperador no fos tan lluny i el bàrbar ens donés més temps, hauria fet portar els diners de la capital, però com ja sabeu, res d'això no és possible, així que ens haureu de fer una bestreta per pagar la recompensa i més tard l'emperador us en retornarà fins a l'última moneda a través de nosaltres». [6] Quan acabà de pronunciar aquestes paraules, els ciutadans d'Amasia, a punt de revoltar-se, l'escridassaren i formaren un tumult, esperonats per homes de gran perfídia acostumats a atiar les passions de la multitud. Les tensions no paraven de créixer entre els que volien mantenir Urseli sota clau i animaven la turba a apoderar-se'n i els que feien tot un enrenou (com sol fer la gentalla) per treure Urseli del seu captiveri i retirar-li les cadenes. L'estratopedarca, tot i veure que la gent estava fora de si i que el seu objectiu penjava d'un fil, no s'acovardí, ans, armant-se de valor, feu un gest amb la mà per intentar silenciar la gentada. [7] Després d'una llarga estona i amb molts esforços, aconseguí posar fi al rebombori i, reprenent el fil, digué: «Em deixa bocabadat, gent d'Amasia, que no us adoneu de les manipulacions d'aquestes persones que pretenen ensarronar-vos i que, disposades a comprar la seva seguretat amb la vostra sang, us fan mal sense parar. Què en traieu, de la tirania d'Urseli, a part que us matin, us mutilin o us tallin extremitats? Aquestes persones, la causa d'aquestes desgràcies, han conservat la seva fortuna adulant el bàrbar al mateix temps que gaudien de la magnificència de l'emperador, fent veure que no havien lliurat la ciutat d'Amasia i els seus habitants al bàrbar, i tot això ho han fet sense cap mena de consideració pel vostre benestar. És per això que apuntalen el tirà, afalagant-lo per defensar els seus interessos privats alhora que demanen honors i obsequis a l'emperador. I, si mai la situació canvia, tornaran a mantenir-se'n al marge, tot inflamant la ira de l'emperador contra vosaltres. Si voleu fer-me cas, acomiadeu de moment els que us inciten a revoltar-vos, torneu a casa vostra, rumieu això que us he dit i veureu qui us ofereix els millors consells». === Capítol III === [1] Havent sentit aquestes paraules, canviaren de parer igual que una conquilla tomba sobre un costat diferent en caure i tornaren a casa. De totes maneres, l'estratopedarca, sabedor que el poble és propens a canviar d'opinió en un tancar i obrir d'ulls, especialment sota la influència de persones roïnes, i tement que de nit prenguessin la iniciativa i anessin a buscar Urseli per llevar-li les cadenes i posar-lo en llibertat, com que no tenia prou homes per guardar-se d'aquesta eventualitat, ordí un engany digne de Palamedes.<ref name=Palamedes group=nota>[[:w:Palamedes|Palamedes]] era un heroi de la mitologia grega conegut per la seva inventiva i per desbaratar fins i tot els ardits d'[[:w:Odisseu|Odisseu]] per mantenir-se al marge de la [[:w:Guerra de Troia|Guerra de Troia]].</ref> Feu veure que cegava Urseli: estant el presoner ajagut a terra, el botxí li atansà el ferro mentre Urseli cridava i gemegava com un lleó que rugia. En realitat, era tot una farsa, car el que suposadament era cegat havia rebut instruccions de bramar i vociferar, mentre que el que havia de simular que li treia els ulls havia rebut ordres de mirar-lo amb rancúnia, actuar de manera despietada i, sobretot, fingir que li feia perdre la vista. Així, mentre Urseli era cegat sense ser cegat, el poble aplaudia i la notícia de la seva mutilació anava de boca en boca. [2] Aquesta actuació, representada com si fos dalt d'un escenari, convencé tota la gentada, tant els que vivien a la ciutat com els que venien d'altres contrades, d'acudir com un eixam d'abelles a pagar la seva contribució. L'objectiu del pla d'Aleix era precisament que els que es resistien a aportar diners i encara mantenien l'esperança de sostreure Urseli de la custòdia del meu pare veiessin frustrades les seves expectatives, car les seves maquinacions havien quedat sense efecte, i, havent fracassat els seus designis, prenguessin partit per l'estratopedarca per guanyar-se la seva amistat i estalviar-se la fúria de l'emperador. L'admirable general tenia Urseli en el seu poder, tancat en una gàbia com si fos un lleó i amb els ulls encara embenats com a símbol de la seva suposada pèrdua de la vista. [3] Així i tot, encara no es donava per satisfet amb aquesta fita ni tenia cap intenció de negligir la resta de la seva missió, com si ja hagués assolit prou glòria, ans reprengué i tornà a situar sota l'autoritat de l'imperi moltes altres ciutats i fortaleses que havien sofert l'opressió d'Urseli. Tot seguit, agafà les regnes del seu cavall i es dirigí cap a la ciutat imperial. Menant l'exèrcit, feu una breu pausa per descansar dels seus nombrosos treballs a la ciutat del seu avi,<ref name=Kastamonu group=nota>[[:w:Castamó|Castamó]], feu ancestral dels Comnens a Paflagònia, el nom del qual deriva justament de Κάστρα Κομνηνών, o ‘Castells dels Comnens’.</ref> on feu una gesta comparable al rescat d'Alcestis, la muller d'Admet, per Hèracles.<ref name=Alcestis group=nota>En ''[[:w:Alcestis (Eurípides)|Alcestis]]'', drama d'Eurípides traduït al català per [[:w:Josep Alsina i Clota|Josep Alsina]], la [[:w:Alcestis|reina epònima]] se sacrifica per salvar la vida del seu marit, Admet, que havia ofès Àrtemis. El famós [[:w:Hèracles|Hèracles]], afligit per les expressions de dol a la cort d'Admet, va a encarar-se amb la Mort i retorna Alcestis al món dels vius.</ref> [4] Quan Docià,<ref name=Docià group=nota>[[:w:Teodor Docià|Teodor Docià]], probablement la mateixa persona que el «Teodor Comnè» que consta com a [[:w:Dux bellorum|dux]] de Paflagònia cap a la mateixa època.</ref> un home de llinatge i rang il·lustres que era nebot de l'anterior emperador Isaac Comnè i cosí del mateix Aleix, veié que Urseli semblava haver estat cegat i que el duien agafat de la mà, deixà anar un profund gemec i, vessant llàgrimes pel seu calvari, es planyé de la crueltat del general. Enutjat, el criticava per haver tret els ulls a un home tan noble, un autèntic heroi que hauria d'haver restat impune. Aleix li respongué: «Ben aviat, estimat, coneixeràs les raons per les quals ha estat cegat». Poc després, se l'endugué juntament amb Urseli a una sala, on destapà la cara del presoner i deixà al descobert els seus ulls, que lluïen amb foc a la mirada. Docià quedà bocabadat, mut d'admiració i sense saber com actuar davant d'un miracle d'aquesta magnitud. Es fregà reiteradament els ulls per assegurar-se que no fos un somni, un encanteri o un nou artifici d'aquesta mena. Quan s'apercebé de la misericòrdia amb la qual el seu cosí havia tractat aquest home i l'astúcia amb la qual havia procedit, esclatà d'alegria i, amb el seu astorament mudat en joia, l'abraçà i li besà la cara una vegada i una altra. L'emperador Miquel, el seu seguici i tots els altres compartiren aquests sentiments. === Capítol IV === [1] L'emperador Nicèfor, que en l'entretant havia pres el ceptre dels romans, li encomanà una nova missió, aquesta vegada a l'oest contra Nicèfor Brienni,<ref name=Nicèfor_Brienni_el_Vell group=nota>[[:w:Nicèfor Brienni el Vell|Nicèfor Brienni el Vell]], un dels generals més destacats de l'imperi, que havia menat l'ala esquerra de l'exèrcit a Mantziciert. Crític amb la tebior de la reacció de Miquel VII a la irrupció dels turcs i la corrupció dels seus ministres, es declarà en rebel·lió quan descobrí que el ministre en cap havia decidit el seu assassinat. Cometé el greu error de permetre que les seves tropes, integrades en gran part per estrangers, arrasessin els suburbis de Constantinoble, acció que refermà l'oposició de la capital a la seva causa. Mentre consolidava el seu control sobre Tràcia, el nou emperador, Nicèfor III, li oferí la dignitat de cèsar a canvi d'abaixar les armes, però les negociacions no arribaren a bon port i Nicèfor III no tingué més remei que enviar Aleix Comnè a esclafar la revolta. És en aquest moment que Brienni entra en escena en l'''Alexíada''.</ref> que feia trontollar tot Occident després de posar-se la diadema i proclamar-se emperador romà. L'emperador Miquel Ducas tot just havia estat deposat i havia canviat la corona i la diadema pel vestit talar i l'humeral propis d'un alt sacerdot quan Botaniates assumí el tron, es casà amb l'emperadriu Maria,<ref name=Maria_d'Alània group=nota>La princesa georgiana [[:w:Maria d'Alània|Maria d'Alània]], fins poc abans emperadriu consort de Miquel VII.</ref> com explicaré detalladament, i es feu càrrec dels afers de l'imperi. [2] Nicèfor Brienni, que havia estat nomenat dux de Dirràquion<ref name=Durrës group=nota>L'actual [[:w:Durrës|Durrës]], a Albània.</ref> per l'emperador Miquel i ja maquinava per emparar-se del poder fins i tot abans de l'ascens al tron de l'emperador Nicèfor, havia tramat una revolta contra Miquel. Seria redundant contar els seus greuges i la seva manera de procedir en aquesta obra, car la història del cèsar ja recull els motius de la rebel·lió. De totes maneres, sí que convé exposar breument com feu servir la ciutat de Dirràquion com a base per sotmetre els territoris occidentals al seu domini i com fou capturat. Si algú vol conèixer els detalls d'aquests fets, el remetem al cèsar. [3] Aquest home, un guerrer consumat que descendia d'un dels llinatges més il·lustres, destacava per la seva grandària, la seva cara formosa, el seu enteniment, que era superior al dels seus contemporanis, i la força dels seus braços, qualitats que el feien mereixedor d'exercir l'imperi. Tal era la seva capacitat de persuasió i d'obtenir l'adhesió de les persones tan bon punt les veia i hi entaulava una conversa per primera vegada que tothom, tant els soldats com els civils, estigué d'acord a elevar-lo al primer rang i proclamar-lo digne de governar a Orient i Occident. Quan arribava a una ciutat, les masses el rebien amb les mans obertes. Quan marxava cap a la següent, l'acomiadaven entre aplaudiments. Aquests fets inquietaren Botaniates, agitaren el seu exèrcit i escamparen un sentiment d'impotència arreu de l'imperi. [4] Així doncs, es prengué la decisió d'enviar contra Brienni el meu pare, Aleix Comnè, que acabava de ser nomenat domèstic de les escoles,<ref name=Domèstic group=nota>Els [[:w:Domèstic de les escoles|domèstics de les escoles]], oficialment subordinats a l'estrateg del tema dels Anatòlics, eren en realitat els comandants suprems de l'exèrcit romà. N'hi havia dos: el domèstic de les escoles d'Occident (Europa) i el domèstic de les escoles d'Orient (Àsia). Tal com apunta una nota anterior, el pare d'Aleix ja havia ocupat aquest càrrec durant el regnat del seu germà Isaac.</ref> al capdavant de les forces disponibles. L'Imperi Romà es trobava en les seves hores més baixes. Els exèrcits d'Orient estaven dispersats en totes direccions a causa de l'expansió dels turcs, que s'havien fet amos i senyors de gairebé totes les terres situades entre el Pont Euxí i l'Hel·lespont, els mars Egeu i de Síria, [i] el Saros<ref name=Saros group=nota>Riu de Cilícia que avui en dia es coneix com a [[:w:Riu Seyhan|Seyhan]].</ref> i els altres rius, especialment els que flueixen per Pamfília i Cilícia i acaben desembocant en el mar d'Egipte. Aquest era l'estat dels exèrcits d'Orient. Mentrestant, a Occident, Brienni havia atret tantes legions a la seva causa que a l'Imperi Romà ja tan sols li quedava un exèrcit molt minvat i inadequat. Els que es mantenien fidels eren uns quants immortals<ref name=Immortals group=nota>Els [[:w:Immortals (Imperi Romà d'Orient)|immortals]] eren un regiment d'elit format pel ministre en cap de Miquel VII reprenent el nom i el concepte d'un [[:w:Tagma (unitat militar)|tagma]] ideat per [[:w:Joan I Tsimiscés|Joan I Tsimiscés]] un segle abans, inspirat en els temuts [[:w:Immortals|immortals]] perses de l'antiguitat.</ref> que feia poc que havien empunyat l'espasa i la llança per primera vegada, alguns soldats de Coma<ref name=Coma group=nota>[[:w:Coma (plaça forta)|Coma]], post avançat dels romans a les portes de l'Anatòlia central.</ref> i un regiment de celtes que havia perdut la major part del seu efectiu. Aquestes eren les tropes que assignaren al meu pare. Tot cridant els aliats turcs a les armes, els funcionaris de l'emperador li manaren que marxés a combatre Brienni, confiant no tant en les capacitats de la host que dirigia com en la seva intel·ligència i el seu geni militar. [5] Tanmateix, en assabentar-se que l'enemic avançava a marxes forçades, sortí de la reina de les ciutats amb els seus homes degudament armats, sense esperar que arribessin els aliats, i establí un campament sense fossats ni palissada prop del riu Halmir,<ref name=Halmir group=nota>Presumiblement el Kalivri Dere.</ref> a Tràcia. Sabedor que Brienni estava atendat a les planes del Cedocte,<ref name=Cedocte group=nota>La zona del [[:w:Cedocte|Cedocte]] era anomenada així per un aqüeducte (''aquaeductus'') que hi havia hagut des de l'antiguitat.</ref> deixà una distància considerable entre el seu exèrcit i l'altre. No es podia plantar directament davant de Brienni, car no volia revelar-li ni l'estat ni les dimensions del seu exèrcit. Conscient que estava a punt de llançar pocs homes contra molts i soldats acabats de reclutar contra veterans, el seu pla no era intentar una ofensiva frontal, sinó sostreure la victòria a l'enemic per sorpresa. === Capítol V === [1] Ara que el meu relat ha contraposat aquests dos homes tan valerosos, Brienni i el meu pare, Aleix Comnè (igualats tant en coratge com en experiència), val la pena aturar-nos a examinar les seves línies i formacions de batalla per així entendre millor el transcurs de la contesa. Tots dos eren homes formosos, nobles i de força i experiència comparables, fins a tal punt que, si els haguessin pesat en una balança, hauria quedat equilibrada; però cal intentar comprendre com la fortuna l'acabà inclinant cap a una banda. Brienni, a més de comptar amb les seves forces i la seva experiència, havia desplegat les seves tropes en una formació més ordenada. Aleix, en canvi, havia dipositat les seves minses esperances en el seu exèrcit, però tenia a favor seu el poder de la seva perspicàcia i la seva visió estratègica. [2] Ara que cadascun sabia on era l'altre i havia arribat l'hora del combat, Brienni, informat que Aleix Comnè li barrava el pas i havia acampat prop de Calaura,<ref name=Calaura group=nota>[[:w:Calaura|Calaura]], població del rerepaís de [[:w:Selímbria|Selímbria]], al nord-oest de la ciutat.</ref> feu formar les tropes i emprengué l'atac. Després d'arranjar l'exèrcit en una ala dreta i una ala esquerra, conferí al seu germà Joan<ref name=Joan_Brienni group=nota>[[:w:Joan Brienni|Joan Brienni]] era el domèstic de les escoles del seu germà i, per tant, l'homòleg d'Aleix al bàndol revoltat.</ref> el comandament del costat dret, compost de cinc mil homes i integrat per italians, soldats que havien prestat servei sota el famós Maniaces,<ref name=Maniaces group=nota>[[:w:Jordi Maniaces|Jordi Maniaces]], un dels generals romans més imponents d'aquest període, tant pel seu físic gegantí com per les seves habilitats, havia governat diverses localitats a la frontera amb els àrabs. Cap al 1037 fou transferit a l'altre extrem de l'imperi, on reconquerí la part oriental de Sicília. Tanmateix, es rebel·là contra l'emperador [[w:Constantí IX Monòmac|Constantí IX Monòmac]]. Els seus homes venceren l'exèrcit legitimista prop de Tessalònica, però la mort de Maniaces en els últims compassos de la batalla significà la fi de la seva rebel·lió.</ref> cavallers de Tessàlia i una esquadra de la Companyia<ref name=Companyia group=nota>La composició de la [[:w:Companyia (exèrcit romà d'Orient)|Companyia]], un cos de guàrdia imperial, anà evolucionant amb el pas del temps. A finals del segle xɪ, es constituïa de joves nobles.</ref> d'orígens gens vulgars. L'ala esquerra tenia Catacaló Tarcaniota<ref name=Tarcaniota group=nota>[[:w:Catacaló Tarcaniota|Catacaló Tarcaniota]], fill de [[:w:Josep Tarcaniota|Josep Tarcaniota]].</ref> al capdavant d'uns tres mil macedonis i tracis armats fins a les dents. El mateix Brienni dirigia el centre de la falange, compost de macedonis, tracis i la flor i nata de tota la noblesa. Tots anaven a cavall sobre corsers tessalis, radiants amb els seus cosselets de ferro i els elms que duien al cap, i quan els cavalls posaven les orelles dretes i els escuts picaven els uns contra els altres, els soldats i els seus elms projectaven una llum fulgurant que causava terror. Brienni, circulant entre els seus homes amb l'aire d'un Ares o un gegant que superava tots els altres per un cúbit de les espatlles cap amunt, intimidava i esfereïa tothom que el veia. Així mateix, havia apostat els seus aliats escites,<ref name=Escites group=nota>Comnena recicla un altre etnònim antic per referir-se a un poble que no té gaire cosa a veure amb l'original. En aquest cas, els «escites» eren els [[:w:Petxenegs|petxenegs]], nòmades de les estepes que tan aviat oferien els seus serveis militars als romans com depredaven les seves terres.</ref> armats a la manera dels bàrbars, a uns dos estadis<ref name=Estadi group=nota>En l'edat mitjana, l'[[:w:Estadi (mesura)|estadi]], una unitat de mesura heretada de l'antiga Grècia, representava una longitud d'una mica menys de 180 metres.</ref> de distància amb ordres d'esperar fins que albiressin l'adversari i sonés la trompeta que donava el senyal d'atac per arremetre contra la rereguarda enemiga amb una pluja intensa i constant de fletxes, moment en el qual la resta de l'exèrcit, format en línies compactes, s'afegiria a l'ofensiva amb totes les seves forces. [3] Fou així com arrenglerà els seus soldats. Per la seva banda, el meu pare, Aleix Comnè, havent estudiat el relleu, emboscà part del seu exèrcit en unes clotades i en disposà la resta cara a cara amb les tropes de Brienni. Una vegada ordenades la part amagada i la part visible en les seves respectives posicions, enardí els seus homes un per un, animant-los a donar prova del seu valor, i manà al destacament que havia deixat a l'aguait que carregués contra l'ala dreta de l'enemic sobtadament i furiosa tan bon punt es trobés darrere seu. Reservant-se el comandament dels anomenats ''immortals'' i alguns celtes per a si mateix, posà els soldats de Coma i els turcs sota l'autoritat de Catacaló,<ref name=Catacaló group=nota>[[:w:Constantí Euforbè Catacaló|Constantí Euforbè Catacaló]].</ref> amb la missió de seguir de prop els moviments dels escites i repel·lir-ne les envestides. [4] Aquest era l'estat de les coses. Quan l'exèrcit conduït per Brienni arribà a les clotades i el meu pare, Aleix, donà el senyal d'atac, les tropes ocultes s'abalançaren entre crits i alarits sobre els adversaris, que quedaren esbalaïts per aquest assalt tan inesperat, i els feren recular escometent i matant cadascun el primer que trobava. No obstant això, Joan Brienni, germà del general, rememorant el seu enardiment impetuós<ref name=Impetuós group=nota>Gir de frase recurrent en la ''[[:w:Ilíada|Ilíada]]'' (per exemple, en el cant IV, vers 234) i evocat igualment en l{{'}}''[[:w:Odissea|Odissea]]'' IV, 527.</ref> i la seva valentia, feu girar el seu cavall amb el fre i, abatent d'un sol cop l'immortal que el perseguia, aturà la desbandada, recompongué la falange i rebaté els enemics. Aquesta vegada foren els immortals els que giraren cua i començaren a fugir sense ordre ni concert, massacrats pels soldats que els encalçaven. [5] En aquell moment, el meu pare es llançà al mig dels enemics i, lluitant amb bravura, obrí esquerdes en les línies que es trobava en cada moment, envestint i segant la vida de tothom que se li posava al davant, batallant amb una empenta irresistible i l'esperança que alguns dels seus soldats el seguissin per auxiliar-lo. En veure que la seva falange s'havia trencat i que els seus components fugien en totes direccions, en reuní els més intrèpids (sis en total) i els anuncià que desembeinarien les espases i, quan estiguessin prop de Brienni, carregarien contra ell sense titubejar i, si la sort així ho disposava, moririen al seu costat. Tanmateix, un tal Teòdot, un guerrer que havia servit el meu pare des que era petit, feu el possible per dissuadir-lo d'aquest propòsit, al·legant que era una autèntica temeritat. Així doncs, Aleix canvià de parer i es retirà a poca distància de l'exèrcit de Brienni per arreplegar els homes que coneixia entre els que havien trencat files, reformar les línies i reprendre el combat. [6] El meu pare encara no havia tingut ocasió d'apartar-se discretament quan els escites es precipitaren sobre Catacaló i els seus soldats de Coma enmig d'una gran cridòria. Una vegada els hagueren derrotat i dispersat amb facilitat, es lliuraren al pillatge i se n'anaren cadascun per la seva banda. Els escites són així per naturalesa: com que no s'esperen fins que el contrincant hagi cedit del tot i la batalla estigui inclinada definitivament a favor seu abans de començar a saquejar, acaben deixant escapar la victòria. Mentrestant, els servidors que formaven la rereguarda de l'exèrcit de Brienni, temorosos que els escites els fessin mal, havien anat avançant fins a situar-se entre els seus propis guerrers. Com més gent fugia dels escites, més creixia la confusió en la host de Brienni, fins a tal punt que els seus estendards es barrejaren entre si. [7] Estant així les coses, el meu pare, Aleix, que com ja hem dit estava aïllat entre les files enemigues, apercebé un palafrener que menava un dels cavalls imperials de Brienni, engalanat amb un mantell porpra i frontals daurats, així com els portadors de les espases de doble tall que solen escortar l'emperador, que corrien a prop seu. En veure-ho, es cobrí la cara amb la visera que li penjava de la vora de l'elm i, llançant-se amb furor contra aquests homes juntament amb els sis soldats que hem esmentat abans, feu caure el palafrener, li arrabassà el cavall imperial, prengué les espases de doble tall i s'escapolí. Ja fora de perill, despatxà el cavall adornat amb frontals daurats ensems amb les espases de doble tall, que tradicionalment es porten a banda i banda de la figura imperial, amb un herald de veu ressonant, a qui manà recórrer tot l'exèrcit cridant als quatre vents que Brienni havia caigut en combat. [8] Aquest estratagema serví per reagrupar els soldats del meu pare, el gran domèstic de les escoles, que havien quedat escampats per tot arreu i per infondre a d'altres la fortitud d'esperit que necessitaven per continuar lluitant. Clavats on es trobava cadascun en aquell instant, miraven enrere i no se sabien avenir d'allò que presenciaven. Era un espectacle insòlit: els seus cavalls mantenien el cap apuntant cap endavant, mentre que ells mateixos giraven la cara en sentit contrari sense avançar ni voler tibar les regnes cap enrere, car estaven perplexos i desconcertats per allò que acabava de passar. [9] Desentenent-se de la persecució, els escites es disposaven a tornar a casa i vagaven per aquell indret, lluny dels dos exèrcits, amb el botí que havien arreplegat. L'anunci que Brienni havia estat capturat i abatut feu renéixer el coratge en el cor d'aquells que fins aleshores s'havien comportat com covards i fugitius. La veracitat de la notícia semblava confirmada per l'exhibició del cavall abillat amb les insígnies imperials i de les espases de doble tall que havien de protegir Brienni, que gairebé cridaven que havia caigut en mans del seu contrincant. === Capítol VI === [1] La fortuna també influí en el desenllaç de l'enfrontament. Un destacament d'aliats turcs arribà a l'altura del domèstic de les escoles, Aleix. Veient com anava la batalla, li preguntaren on era l'enemic i el seguiren fins a un turó, on els ensenyà amb un gest de la mà l'exèrcit contrari, que observaren com si fossin dalt d'una talaia. Els contrincants estaven confosos i encara no havien reconstruït les seves línies, convençuts que ja tenien la victòria al sac i estaven fora de tot perill. El principal motiu d'aquest excés de confiança és que els francs que anaven amb el meu pare s'havien passat al bàndol de Brienni després de la desbandada anterior. Quan els francs baixaren dels cavalls i li oferiren la mà dreta, com acostumen a fer al seu país en senyal de vassallatge, acudiren homes de totes bandes a guaitar allò que passava. La veu que els francs havien abandonat el seu comandant en cap, Aleix, per unir-se a Brienni corregué per tot l'exèrcit com un toc de trompeta. [2] Aprofitant la confusió que regnava en les files enemigues, el meu pare i els turcs que se li acabaven d'ajuntar dividiren les seves forces en tres parts, dues de les quals reberen ordres de mantenir-se emboscades allí mateix mentre la tercera assaltava els adversaris. Fou el meu pare, Aleix, qui concebé tot aquest pla de combat. [3] Els turcs no avançaven en falanges ordenades, ans al contrari, atacaven separadament en grups que maniobraven a una certa distància els uns dels altres. Cada escamot arremetia a cavall contra els enemics i els turmentava amb una intensa pluja de fletxes. Els acompanyava la persona que havia ideat tota aquesta estratègia, el meu pare, Aleix, amb els soldats dispersats que havia tingut ocasió de reunir. Aleshores, un dels immortals que anaven amb Aleix, un home atrevit i impetuós, se separà dels altres i anà directament contra Brienni a galop tirat. L'envestí de manera furibunda per clavar-li la llança al pit, però abans que pogués enfonsar-la-hi, Brienni desembeinà l'espasa amb tremp, partí la llança d'un sol cop i seguidament despatxà el seu atacant picant-lo a la clavícula amb tanta força que li tallà el braç sencer amb la cuirassa i tot. [4] Els turcs venien en onades i crivellaven l'exèrcit enemic amb un espès núvol de fletxes. Tot i que aquesta ofensiva sobtada els havia deixat estupefactes, els homes de Brienni s'havien reagrupat, havien reformat les línies i continuaven encaixant la ferocitat de la batalla, esperonant-se mútuament a lluitar amb homenia. Els turcs i el meu pare entaularen el combat amb els adversaris durant un breu moment abans de retirar-se ordenadament una mica més enllà com un ardit per conduir els enemics al parany que els esperava. En arribar al punt de la primera emboscada, donaren la volta i es plantaren cara a cara amb els contrincants. Quan feren el senyal convingut, els emboscats sortiren immediatament de totes bandes, caigueren sobre els homes de Brienni com un eixam de vespes, els atordiren amb crits i alarits i els taparen la vista amb un torrent incessant de projectils. [5] L'exèrcit de Brienni estava al límit, puix que tots els seus soldats i cavalls estaven ferits, així que l'estendard fou inclinat per donar l'ordre de retirada i els seus homes giraren l'esquena a l'adversari. Malgrat la fatiga del combat, Brienni encara feia prova de valentia i generositat en l'esforç, movent-se d'una banda a l'altra per atacar els seus perseguidors alhora que executava una retirada ordenada i honrosa. Al costat del general pugnaven el seu germà i el seu fill, que es defensaven de manera tan heroica que els seus enemics en quedaren meravellats. [6] Com que el seu cavall, moribund de tant galopar, ja defallia i no tenia forces ni per fugir ni per carregar, Brienni, frenant-lo amb la brida com un noble atleta a punt per a la lluita, es plantà ben ferm i desafià dos turcs valerosos. L'un d'ells l'escometé amb la llança, però no fou capaç d'assestar-li l'estocada definitiva abans que el braç dret de Brienni el colpís amb encara més ferocitat i li tallés la mà, que rodolà per terra sense deixar anar la llança. L'altre saltà del seu propi cavall com una pantera i s'aferrà al llom del de Brienni, maldant per enfilar-se-li a l'esquena mentre Brienni es regirava com un animal per intentar occir-lo amb l'espasa. La seva insistència no trobà recompensa, car el turc que tenia a l'esquena anava esquivant cada cop que li donava. Arribat a aquest punt, amb la mà dreta cansada de buscar constantment el seu objectiu sense encertar-lo, l'atleta es rendí als seus enemics. L'agafaren i, cofois d'haver-se cobert de glòria, el portaren davant d'Aleix Comnè, que era prop de l'indret on havien capturat Brienni, arranjant les seves pròpies línies i les dels bàrbars i abrivant-les per al combat. [7] La captura del presoner, que inspirava el mateix terror en captivitat que en el furor de la batalla, fou anunciada per uns heralds abans de la seva arribada davant del general. Tenint Brienni com a premi de la llança, Aleix Comnè l'envià a l'emperador Botaniates sense tocar-li els ulls, puix que no era procliu a acarnissar-se amb els enemics captius, ans considerava que el sol fet de ser presoner de guerra ja era prou càstig. Així doncs, tractà Brienni amb gran magnanimitat, amabilitat i generositat. [8] Després de la seva captura, feren junts un bon tros de camí i, quan arribaren al lloc anomenat […], esperant poder consolar el seu captiu, li digué: «Baixem del cavall i asseguem-nos a reposar una estona». Tanmateix, persuadit que la seva vida corria perill, Brienni es comportava com un foll i no necessitava ni un instant de respir: com ha de descansar un home que es dona per mort? Així i tot, obeí la voluntat del general sense tardar, car si un esclau ja fa cas de tot allò que li manen, un presoner de guerra encara més. [9] Dit i fet, els capitostos descavalcaren. [Aleix] s'ajagué de seguida sobre l'herba verda com si fos un llit de fullatge, mentre que Brienni reposà el cap sobre les arrels d'un roure d'alta capçada.<ref name=Roure group=nota>És una referència a la ''Ilíada'', XIV, 398, on el mot grec δρυσὶν se sol traduir per ‘alzina’. Ara bé, com que no hi ha cap espècie d'alzina que sigui natural de Tràcia, he optat per ‘roure’, una altra traducció possible.</ref> El meu pare s'adormí, però l'altre no es deixava endur per la dolça son, com diu la melosa poesia,<ref name=Son group=nota>[[:w:Homer|{{Versaleta|Homer}}]], ''Ilíada'', II, 2.</ref> sinó que alçà la vista i veié l'espasa que penjava de les branques. Com que no hi havia ningú al voltant seu, notant que se li dissipava el desconsol, concebí un pla agosarat per matar el meu pare. Hauria trigat ben poc a passar de la idea a l'acte si no fos per una força divina que davallà del cel i li ho impedí, tot apaivagant la ira que el consumia i obligant-lo a mirar el meu pare amb bons ulls. Jo mateixa sentí el meu pare contar aquests fets mantes vegades. Qui així ho vulgui en pot treure la conclusió que Déu guardava Comnè com un objecte preuat i li reservava un destí més brillant: prendre el ceptre dels romans.<ref name=Reconciliació group=nota>L'estimat marit de l'autora, el cèsar Nicèfor, no era altre que el fill o, més probablement, el net d'aquest Nicèfor Brienni. Així doncs, aquest passatge, en el qual la set de venjança deixa pas a la benevolència, presagia la reconciliació definitiva entre les famílies dels Briennis i dels Comnens, encarnada pel matrimoni d'Anna Comnena i Nicèfor Brienni el Jove.</ref> Si Brienni sofrí alguna desgràcia a partir d'aquest moment, en foren responsables certs cortesans de l'emperador.<ref name=Sort group=nota>Brienni seria cegat poc després.</ref> El meu pare no en tenia cap culpa. === Capítol VII === [1] Així arribà a la seva fi l'alçament de Brienni, però el gran domèstic Aleix encara no podia descansar, ans al contrari, havia d'anar de combat en combat. El bàrbar Boril,<ref name=Boril group=nota>[[:w:Boril (cortesà)|Boril]], un personatge tenebrós tant pels seus orígens com per les seves insídies.</ref> que gaudia de la màxima confiança de Botaniates, sortí de la ciutat a rebre el meu pare, el gran domèstic, i una vegada tingué Brienni a les seves mans li feu allò que li feu. Així mateix, comunicà al meu pare les ordres de l'emperador, que li havia encomanat marxar contra Basilaci, que s'havia posat la diadema imperial i, igual que Brienni un temps abans, havia conduït Occident a un estat d'insurrecció. Aquest Basilaci era un dels homes més admirats per la seva valentia, fortitud d'esperit, audàcia i força; el seu ànim tirànic l'havia empès a anar acumulant càrrecs i títols dels més prestigiosos, maquinant intrigues per obtenir-ne alguns i usurpant-ne d'altres. Una vegada sufocada la rebel·lió de Brienni, aquest home es convertí en el seu successor, en certa manera, en el sentit que fou el següent a revoltar-se.<ref name=Basilaci group=nota>A més de ser el successor de Brienni en sentit figurat, [[:w:Nicèfor Basilaces|Nicèfor Basilaces]] (o Basilaci) ho era en sentit literal com a dux de Dirràquion. Militar d'orígens armenis o paflagonis, el 1071 havia caigut presoner en el daltabaix de Mantziciert, on menava tropes armènies i sirianes, abans de retrobar la llibertat en virtut dels acords de pau posteriors.</ref> [2] Partint d'Epidamne<ref name=Epidamne group=nota>Comnena es permet una floritura per referir-se a Dirràquion, ja esmentada al capítol IV d'aquest mateix llibre, pel seu nom original, arraconat en benefici de ''Dirràquion''/''Dirràquium'' des de la conquesta romana del segle ɪɪɪ aC.</ref> (capital d'Il·líria), havia arribat a la ciutat dels tessalis<ref name=Tessalònica group=nota>[[:w:Tessalònica|Tessalònica]].</ref> després de sotmetre tota la regió i elegir-se i proclamar-se emperador amb el seu exèrcit errant seguint-lo a tot arreu. Era un home admirat per la seva grandària, la potència dels seus braços i la severitat de la seva cara, qualitats especialment apreciades per la classe rústica dels soldats, que no es fixen ni en l'ànima ni en les virtuts, sinó que es deixen impressionar per atributs físics com el coratge, la força, la velocitat i la corpulència i consideren que fan una persona digna de la porpra i la diadema. Basilaci tenia totes aquestes qualitats, que juntament amb els seus orígens gens vulgars i un esperit intrèpid i indomable li donaven un incontestable aire imperial. La seva veu ressonava com un tro i podia aterrir un exèrcit sencer, mentre que els seus crits glaçaven l'ànima. A més a més, tenia una eloqüència incomparable, tant quan arengava els seus soldats en combat com quan intimidava els enemics per posar-los en desbandada. Explotant aquests avantatges i reunint un exèrcit imbatible al seu voltant, sortí en campanya i, com ja hem dit, es feu seva la ciutat dels tessalis. [3] La reacció del meu pare, Aleix Comnè, fou armar-se de valor i fer ús de tota la seva perícia militar per preparar el combat amb el seu contrincant com si fos una brega amb l'enorme Tifó<ref name=Tifó group=nota>En la mitologia grega, [[:w:Tifó (mitologia)|Tifó]] era un monstre de mida descomunal, meitat home i meitat fera, que arribà a posar el mateix [[:w:Zeus|Zeus]] entre l'espasa i la paret —o, més ben dit, entre l'''[[:w:Harpe|harpe]]'' i la paret.</ref> o un hecatonquir.<ref name=Hecatonquirs group=nota>Els [[:w:Hecatonquirs|hecatonquirs]] eren tres gegants de cent braços i cinquanta caps que ajudaren els [[:w:Olímpics|Olímpics]] en la [[:w:Titanomàquia|Titanomàquia]].</ref> Encara no havia tingut temps d'espolsar-se el cos ni de rentar-se la sang de les mans i l'espasa després de l'esforç anterior i ja avançava, ple de fúria, com un lleó adust contra Basilaci, un senglar de llargs ullals. Així doncs, es dirigí cap al riu Bardari,<ref name=Vàrdar group=nota>El [[:w:Vàrdar|Vàrdar]], riu principal de Macedònia del Nord i un dels més importants de Grècia.</ref> com el coneixen en aquelles contrades. Aquest riu baixa de les muntanyes properes a Mísia<ref name=Mísia group=nota>No es refereix a la [[:w:Mísia (regió)|Mísia]] del nord-oest d'Anatòlia, sinó a la regió balcànica anomenada ''[[:w:Mèsia|Mèsia]]'' en temps antics.</ref> i desguassa en el nostre mar del sud després de travessar una munió de llocs i dividir la comarca de Berea<ref name=Berea group=nota>[[:w:Berea de Macedònia|Berea]], actualment coneguda com a ''[[:w:Véria|Véria]]''.</ref> i Tessalònica en una part occidental i una d'oriental. A tots els grans rius els passa una cosa semblant: una vegada l'acumulació dels sediments que porten assoleix un nivell considerable, abandonen el llit que han tingut fins ara, comencen a fluir per terres més baixes i omplen el seu nou curs de corrents cabalosos, tot deixant el llit antic sec i eixut. [4] Després de donar un cop d'ull al terreny que els separava, el refí general Aleix plantà el seu campament entre el llit antic i el nou. No hi havia més de dos o tres estadis entre els dos. El meu pare considerava que el nou li serviria de baluard i l'antic, transformat en una fondalada pel flux de l'aigua, de trinxera natural. Seguidament, feu circular entre els seus homes l'ordre de passar-se el dia dormint i alimentant bé els cavalls, puix que durant la nit romandrien desperts i amatents a repel·lir un atac per sorpresa dels enemics. [5] Suposo que el meu pare donà aquestes instruccions perquè intuïa que els enemics intentarien alguna acció hostil aquell mateix vespre. Sia per la seva gran experiència en aquestes coses, sia per un altre motiu, ensumava una ofensiva. Igual que no havia trigat gaire a preveure aquest moviment, tampoc no perdé ni un moment abans de prendre les mesures que exigien les circumstàncies. Una vegada alçada la seva tenda, l'encomanà, amb totes les provisions i el material que contenia, a la cura de Joanic, un membre del seu servei que feia temps que era monjo, i sortí amb els seus soldats, que portaven els cavalls, les armes i tot allò que els feia menester per a la batalla, tot deixant torxes enceses arreu del campament. Se n'allunyà un bon tros, ocupà les seves posicions amb l'exèrcit armat i restà atent a allò que passaria. L'objectiu d'aquest estratagema era que Basilaci, veient el campament ple de focs i la tenda del meu pare il·luminada, cregués que Aleix hi descansava a l'interior i, per tant, que no li costaria gens enxampar-lo. === Capítol VIII === [1] Com ja hem dit, el meu pare no anava desencaminat. Previsiblement, Basilaci irrompé al campament amb els seus deu mil cavallers i peons. Hi havia tendes il·luminades per fogueres per totes bandes. Quan veié la tenda resplendent del general, s'hi dirigí amb impetuosa embranzida mentre proferia alarits eixordadors i esfereïdors. En no trobar aquell que cercava i constatar que no hi havia cap soldat o general, sinó que els únics que romanien al campament eren uns quants servidors de poca importància, començà a cridar encara més fort: «On és el tartamut?». Ho deia per injuriar el gran domèstic. El meu pare, Aleix, era un orador eloqüent i més hàbil que cap altre a l'hora d'exposar idees i arguments, però quan provava de pronunciar el so de la erra, la llengua se li descontrolava una mica i quequejava de manera gairebé imperceptible, encara que la seva articulació de la resta de sons era impecable. [2] Alhora que llançava aquests insults, ho anava escorcollant i regirant tot, incloent-hi les caixes, els bancs, els bagatges i fins i tot el llit del meu pare, no fos cas que el general estigués amagat en algun lloc. Al mateix temps, anava mirant el monjo Joanic. La mare d'Aleix sempre havia volgut que el seu fill compartís la tenda amb un monjo dels més honorables cada vegada que sortia en campanya. Ell, ben predisposat envers la seva mare, obeïa els seus desitjos com ja ho havia fet quan era un nen, com ho feia ara que era un jove i com ho continuaria fent fins al dia del seu casament. Basilaci remenava tot allò que hi havia a la tenda i, com diria Aristòfanes,<ref name=Núvols group=nota>[[:w:Aristòfanes|{{Versaleta|Aristòfanes}}]], ''[[:w:Els núvols|Els núvols]]'', 192, obra traduïda al català per Mercè Valls i Bosch.</ref> explorava les tenebres de l'Èreb, tot preguntant reiteradament a Joanic on era el domèstic. Com que el monjo insistia que ja feia estona que Aleix se n'havia anat amb tot l'exèrcit, Basilaci entengué per fi que havia caigut en un parany; deixà córrer allò que havia vingut a fer i, canviant de to de veu, bramà: «Camarades, ens han ensarronat! El combat tindrà lloc a fora». [3] Aquests mots encara no havien acabat d'eixir de la seva boca quan el meu pare, Aleix Comnè, que s'havia avançat a la resta de l'exèrcit amb uns quants soldats, els envestí mentre sortien del campament. En veure un home que intentava ordenar les falanges (com que la majoria dels soldats de Basilaci s'havien posat a saquejar tot allò que podien, cosa que també era un vell truc del meu pare, encara no havien tingut temps d'ajuntar-se i formar la línia de batalla quan, de sobte, el gran domèstic aparegué davant seu com un terrible perill), creient identificar-lo com a Basilaci per la seva grandària o per la resplendor de les seves armes (que lluïen sota la llum dels estels), anà al seu encontre i li donà un bon cop d'espasa a la mà. La mà li caigué a terra amb l'espasa i tot, escena que causà un gran neguit a la resta de la falange. Tanmateix, no es tractava de Basilaci, sinó d'un seguidor seu que no tenia res a envejar-li pel que feia a la valentia. [4] El meu pare arremeté feroçment contra ells, disparant-los fletxes, nafrant-los amb la llança, fent crits de guerra, fonent-se amb la nit per desorientar-los, aprofitant cada lloc, cada moment i cada instrument per atansar-se a la victòria i traient partit de tots aquests elements amb destresa, aplom i un judici impertorbable. Malgrat que hi havia soldats dels dos bàndols fugint en totes direccions, sempre discernia correctament entre amics i enemics. Gules, un capadoci de mà valenta i força imparable en batalla, devot servidor del meu pare, apercebé Basilaci i, després d'assegurar-se que era ell, li clavà un cop a l'elm. Ara bé, li passà el mateix que a Menelau contra Alexandre, és a dir, l'espasa li caigué de les mans, rompuda en tres trossos o quatre,<ref name=Menelau group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', III, 363.</ref> llevat de l'empunyadura. Així que ho veié, el gran domèstic l'escarní per no agafar bé l'espasa i l'acusà de covardia, però el soldat li ensenyà l'empunyadura, l'única part de l'arma que encara tenia, per aplacar-lo. [5] Un altre home, el macedoni Pere Tornici, es llançà al bell mig de les files contràries i occí un bon nombre d'enemics. La falange el seguia a cegues, car en la foscor de la batalla no tothom podia veure allò que passava. Comnè carregà contra el segment de la falange que encara no s'havia trencat i colpí tots els que se li oposaven abans de tornar amb els seus propis guerrers i exhortar-los a anihilar les parts de la falange de Basilaci que encara no havien cedit, alhora que trametia missatgers a la rereguarda per ordenar als soldats que no vacil·lessin i que forcessin el pas fins a arribar a la seva altura. [6] En el transcurs d'aquests esdeveniments, un celta dels que anaven amb el domèstic, que, en resum, era un soldat ple de coratge i insuflat de l'esperit d'Ares, veié el meu pare emergir del centre dels enemics brandint l'espasa, que fumejava de sang calenta, i, pensant que era un dels adversaris, l'escometé sense pensar-ho dues vegades picant-li el pit amb la llança. El general ben aviat hauria anat per terra si no fos perquè es redreçà sobre la sella, cridà l'atacant pel seu nom i l'amenaçà de tallar-li el cap amb l'espasa allí mateix. El celta, escudant-se en la foscor de la nit i la confusió de la pugna, al·legà que no l'havia reconegut, així que li fou permès romandre al món dels vius. === Capítol IX === [1] Aquestes foren les gestes del domèstic de les escoles i el seu escamot aquella nit. Quan el dia tot just acabava de somriure i el sol despuntava per l'horitzó, els comandants de les falanges de Basilaci centraren tota la seva atenció a reunir els homes que havien abandonat el combat per lliurar-se al pillatge. Mentrestant, el gran domèstic havia reagrupat les seves tropes per a una nova ofensiva contra Basilaci. Els homes del domèstic veieren alguns enemics d'un tros lluny, els envestiren abrivadament, els posaren en desbandada i en tornaren amb diversos presoners. [2] Des de dalt d'un turó, el germà<ref name=Nebot group=nota>O, segons Nicèfor Brienni el Jove, el nebot.</ref> de Basilaci, Manuel, animava el seu exèrcit cridant ben fort: «Avui és el dia de la victòria de Basilaci!». Un tal Basili Curtici,<ref name=Curtici group=nota>[[:w:Basili Curtici|Basili Curtici]] era un militar [[:w:Adrianòpolis|adrianopolità]].</ref> conegut i confident del precitat Nicèfor Brienni, les aventures del qual ja ha narrat la nostra història, que era un guerrer indomable, saltà de les files de Comnè en direcció al turó. La reacció de Manuel Basilaci fou desembeinar l'espasa i anar al seu encontre a galop tirat. En comptes d'emprar l'espasa, Curtici se serví de la maça que li penjava de la sella per assestar-li un cop a l'elm que el feu caure del cavall en un instant; capturà l'adversari i l'arrossegà fins on es trobava el meu pare com a botí de guerra. Mentrestant, en veure que Comnè arribava amb els seus propis regiments, allò que quedava de l'exèrcit de Basilaci fugí sense oposar gaire resistència. Basilaci corria al davant i Aleix Comnè l'empaitava. [3] Quan arribaren a Tessalònica, els tessalonicencs obriren les portes de bat a bat per a Basilaci i tot seguit les tancaren per al general. El meu pare, impertèrrit, ni es retirà la cuirassa, ni es tragué l'elm, ni abaixà l'escut que duia a l'espatlla, ni deixà anar l'espasa, sinó que acampà davant de la ciutat tot amenaçant d'assaltar-ne les muralles i saquejar-la de dalt a baix. Com que maldava per evitar la perdició de Basilaci, despatxà un membre del seu seguici, el monjo Joanic (un home de reconeguda virtut), a parlar de pau amb el rebel, assegurant-li que quedaria indemne si es rendia juntament amb la ciutat. Malgrat l'obstinació de Basilaci, els tessalonicencs es posaren d'acord per deixar entrar Comnè i així estalviar-se una presa de la ciutat i tots els mals que comportaria. [4] Ara bé, quan Basilaci veié les intencions de la multitud, pujà a l'acròpolis, sortint del foc per caure a les brases. No deixava de pensar ni un instant en la guerra i en el combat, no obstant la promesa del domèstic que no li passaria res que no tingués remei. Fins i tot en aquesta conjuntura tan crítica, en aquest gran destret, Basilaci demostrava la seva homenia. En una exhibició de virilitat i bravura, es baté sense rendir-se fins que els habitants i els guàrdies de l'acròpolis el foragitaren d'aquell lloc en contra de la seva voluntat i el lliuraren al gran domèstic. [5] L'emperador en fou informat sense més dilació, mentre que Aleix romangué a Tessalònica durant un breu temps per endreçar els afers de la ciutat abans d'emprendre el seu brillant retorn triomfal. Uns emissaris de l'emperador sortiren a l'encontre del meu pare entre Filipos i Amfípolis<ref name=Crisòpolis group=nota>L'autora es fa un embolic entre [[:w:Eíon|Crisòpolis]], fundada prop de l'antiga [[:w:Amfípolis|Amfípolis]], i Cristòpolis, l'actual [[:w:Kavala|Kavala]], que les fonts medievals catalanes anomenen ''Cristopol''.</ref> i li posaren a les mans les ordres escrites de l'emperador respecte a Basilaci. Agafaren el captiu, se l'emportaren a Clempina<ref name=Clempina group=nota>Indret situat a uns 5 quilòmetres al nord-oest de Cristòpolis i esmentat com a ''Quempina'' per Nicèfor Brienni el Jove en el seu relat dels mateixos fets.</ref> i li arrancaren els ulls prop d'una font del poble que des d'aleshores es coneix com «la font de Basilaci». [6] Aquest fou el tercer treball del gran Aleix, com Hèracles, abans d'esdevenir emperador. En efecte, no seria cap disbarat comparar Basilaci amb el senglar d'Erimant<ref name=Senglar group=nota>El tercer o quart dels [[:w:Els dotze treballs d'Hèracles|dotze treballs d'Hèracles]], segons la versió que es tingui en compte, fou atrapar el [[:w:Senglar d'Erimant|senglar d'Erimant]] i portar-lo viu a [[:w:Euristeu|Euristeu]].</ref> i el meu pare, Aleix, amb un valerosíssim Hèracles dels nostres dies. Aquests foren, doncs, els successos i assoliments d'Aleix Comnè abans de pujar al tron, que li valgueren la dignitat de sebast,<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]], originalment una traducció directa del terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]'', es convertí en un epítet honorífic al segle xɪ. Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> concedida per l'emperador i proclamada davant del senat en ple. === Capítol X === [1] Al meu entendre, hi ha cossos que cauen malalts per causes externes i d'altres que tenen l'origen dels seus trastorns en el seu propi interior. Sovint imputem les febres a les irregularitats del clima o certes qualitats dels aliments i de vegades en culpem la putrefacció dels humors. Bé, de la mateixa manera, la feblesa dels romans obrí la porta a pestes mortals com els homes que ja hem esmentat, gent com Urseli i Basilaci i els altres que componen la massa humana que es desviu pel poder, alhora que els capricis de la fortuna ens portaven usurpadors estrangers, com un mal sense remei i una xacra sense cura. Un d'ells era Robert,<ref name=Guiscard group=nota>[[:w:Robert Guiscard|Robert Guiscard]], un dels protagonistes de la conquesta normanda de la Itàlia meridional, duc de la Pulla i Calàbria des del 1059 fins a la seva mort el 1085.</ref> un home curull de supèrbia i notori per les seves ànsies de poder, engendrat per Normandia i nodrit i criat per la maldat en totes les seves facetes. [2] Els romans alçaren un enemic d'aquesta talla en contra seu donant-li un pretext per fer-nos la guerra: un compromís matrimonial amb un bàrbar i estranger, gens avantatjós per a nosaltres, contret per la falta de previsió de l'emperador que regnava en aquell moment, Miquel, de la nissaga dels Ducas. Que no es molesti ningú si censuro un parent de sang (hi estic relacionada per part de mare<ref name=Andrònic_Ducas group=nota>L'avi matern d'Anna Comnena, [[:w:Andrònic Ducas (fill de Joan Ducas)|Andrònic Ducas]], infame per la seva perfídia a Mantziciert, era cosí de Miquel VII.</ref>). El que pretenc és documentar la veritat sobre tots aquests esdeveniments i, de fet, he rebaixat el to de la crítica universal contra aquest home. El precitat emperador Miquel Ducas prometé el seu fill, Constantí,<ref name=Constantí_Ducas group=nota>[[:w:Constantí Ducas (coemperador)|Constantí Ducas]], coemperador des de poc després del seu naixement, el 1074, fins poc després del naixement del futur Joan II Comnè, el 1087, amb una interrupció durant el regnat de Nicèfor III Botaniates.</ref> amb la filla d'aquest bàrbar,<ref name=Olímpia group=nota>[[:w:Olímpia (filla de Robert Guiscard)|Olímpia]], filla petita de Robert, reanomenada ''Helena'' a la seva arribada a Constantinoble i esmentada amb aquest nom per l'autora en referències ulteriors.</ref> acte que acabaria propiciant l'esclat de les hostilitats. De Constantí, fill d'aquest emperador, del seu contracte matrimonial i, en general, de l'aliança matrimonial amb el bàrbar, de la seva formositat i estatura, del seu físic i de la seva personalitat, ja en parlarem quan arribi el moment de contar les meves pròpies desgràcies, una vegada ja hagi exposat tot allò que té a veure amb aquesta paraula de casament, l'anorreament de les forces bàrbares i la ruïna dels usurpadors normands que es llançaren contra els romans empesos per la follia. [3] Abans de continuar el relat, emperò, cal mirar enrere i resseguir el camí vital de Robert, descrivint el seu llinatge i la seva fortuna i narrant fins a quin nivell de poder i grandesa el portaren els esdeveniments o, per dir-ho amb propietat, fins a quin punt li permeté avançar la providència tolerant-li les intrigues i males arts. [4] Robert era un normand de baix llinatge, caràcter tirànic i ment facinerosa. Era un guerrer valent i tenia molta traça per apropiar-se del poder i els cabals dels grans homes. No deixava escapar cap objectiu, ans ignorava totes les objeccions que li feien per dissuadir-lo. Superava tots els altres en alçada i estava dotat d'una complexió de color de foc, cabells rossos, espatlles amples i ulls que centellejaven com espurnes. El seu cos era ample allí on la natura exigeix corpulència i de proporcions esveltes allí on exigeix gracilitat. Així doncs, era un home ben plantat de cap a peus, com he sentit explicar moltes vegades a molta gent. Pel que fa a la seva veu, com deia Homer d'Aquil·leu,<ref name=Veu group=nota>Vegeu, per exemple, {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XVIII, 215-229.</ref> els que el sentien tenien la sensació de ser enmig d'un tumult, mentre que el seu crit era capaç de posar milers d'homes a la fuga. Gaudint d'aquest físic, aquesta ment i aquesta fortuna, és natural que fos un esperit indomable que no es doblegava a ningú. Com diuen, les persones de caràcter fort són així, encara que siguin d'orígens humils. === Capítol XI === [1] Sent com era, recalcitrant de mena, se n'anà de Normandia amb un grapat de cavallers (tot comptat, cinc genets i trenta peons) i, deixant enrere la seva pàtria, es dedicà a rondar els turons, les coves i les muntanyes de Longuibardia<ref name=Longuibardia group=nota>Malgrat l'evident proximitat etimològica, no es tracta de la [[:w:Llombardia|Llombardia]], sinó de [[:w:Longuibardia|Longuibardia]], un conjunt de territoris del sud d'Itàlia centrat en els ducats de [[:w:Ducat de Benevent|Benevent]] i de [[:w:Ducat de Spoleto|Spoleto]].</ref> al capdavant d'una colla de bandolers, amb els quals assaltava els vianants i els arrabassava de vegades els cavalls i de vegades les armes o altres possessions. El primer acte de la seva vida estigué tenyit de sang i farcit de matances. [2] Voltant per les contrades de Longuibardia, cridà l'atenció de Guillem Mascabeles,<ref name=Mascabeles group=nota>Des d'aquí fins a l'última paraula del capítol XI, tota semblança de la narració de Comnena amb la realitat és pura coincidència. Sembla que l'autora construí aquest relat a partir de fragments molt distorsionats de cròniques occidentals sobre el segrest del magnat calabrès Pere de Turra, governant de Bisignano, per Robert. El mateix «Guillem Mascabeles» no surt en cap font que no sigui l'''Alexíada''. El seu nom podria ser una deformació del sobrenom bíblic «Macabeu», que portaven dos membres de la nissaga Buonalbergo, la família de la primera muller de Robert en la vida real.</ref> que en aquell moment dominava la major part dels territoris que estan tocant a Longuibardia. Els copiosos ingressos que en treia cada any li permetien mantenir unes forces considerables i, en definitiva, era un senyor distingit. Quan descobrí de quina fusta estava fet Robert, tant de cos com de ment, li vingué la rauxa d'aliar-s'hi i li prometé una de les seves filles.<ref name=Alberada group=nota>En veritat, la primera muller de Robert fou [[:w:Alberada de Buonalbergo|Alberada de Buonalbergo]], que li donà un fill i una filla. Quan en tingué l'oportunitat, el normand la repudià sense miraments per contreure un matrimoni més avantatjós i es casà en segones noces amb la princesa llombarda [[:w:Sikelgaita|Sikelgaita]], filla de [[:w:Guaimar IV de Salern|Guaimar IV de Salern]].</ref> Una vegada celebrat el matrimoni, l'admiració que sentia per la força i la perícia militar del seu gendre no impedí que se li torcessin les coses. [3] Ja li havia donat en dot una ciutat i havia fet altres esforços per cultivar la seva amistat. Tanmateix, Robert li volia mal i tramava una insurrecció. Al principi, li feia bona cara mentre anava consolidant les seves forces fins a triplicar el nombre de cavallers i duplicar la mida de la infanteria. Complerta aquesta fita, els seus actes de bona voluntat es mudaren a poc a poc en una malícia cada vegada més patent. [4] Cada dia es comportava com un cerca-raons i maquinava situacions de les que tendeixen a sembrar la zitzània i provocar batalles i guerres. Com que el precitat Guillem Mascabeles el superava amb escreix en riquesa i poder, Robert veié que no podia enfrontar-s'hi obertament i començà a ordir un projecte malvat. Simulava bones intencions i feia veure que es penedia dels seus actes mentre d'amagat preparava un pla terrible i difícil de descobrir per emparar-se de totes les ciutats de Mascabeles i fer-se amo de totes les seves possessions. [5] En primer lloc, obrí negociacions de pau i li trameté un missatger per proposar-li que es trobessin en persona. Guillem, que estimava la seva filla fora de tota mesura, li digué que sí, tot elegint una data no gaire llunyana per a la reunió. Robert li assenyalà el lloc on es veurien per dialogar i pactar les condicions de l'acord. Era una plana amb dos turons de la mateixa altura, situats cara a cara i separats per un terreny pantanós banyat per l'ombra d'arbres i plantes de tota mena. El terrible Robert hi emboscà quatre homes atrevits i ben armats, a qui manà que miressin atentament en totes direccions i, quan el veiessin esbatussar-se amb Guillem, correguessin a ajudar-lo sense perdre ni un instant. Seguidament, el perfidíssim Robert baixà del turó que havia triat com a escenari de la reunió amb Mascabeles i pujà amb quinze genets i uns cinquanta-sis peons a l'altre turó, on apostà els soldats, revelà als més destacats el parany que preparava i ordenà a un d'ells que li portés les armes (l'escut, l'elm i l'espasa) per rearmar-se sense dificultat arribat el moment. Per acabar, insistí als quatre que havia posat a l'aguait que volessin a assistir-lo tan bon punt el veiessin barallar-se amb Mascabeles. [6] El dia convingut, Guillem acudí a les altures del lloc que li havia indicat Robert amb la intenció de concloure-hi un tractat. Quan el veié arribar, aquest últim li sortí al pas a cavall i el rebé oferint-li la mà dreta amb tota efusivitat. Es traslladaren a un pendent situat just a sota del cim del turó i es posaren a parlar dels temes dels quals volien tractar. El terrible Robert perdé el temps xerrant de tot i de res fins que finalment digué a Guillem: «Per què ens cansem anant a cavall? Au, desmuntem, seiem a terra i discutim tot el que calgui discutir amb comoditat». El babau de Mascabeles, inconscient del parany que li havien preparat i el perill que corria, assentí. En veure descavalcar Robert, ell també baixà de cavall i clavà el colze a terra abans de reprendre el fil de la conversa. Robert prometé a Mascabeles que a partir d'aleshores se li sotmetria i li seria fidel, lloant-lo com a «benefactor» i «senyor». Apercebent que aquests dos havien desmuntat i començaven a negociar, alguns dels homes de Mascabeles, extenuats per la calor abrusadora, la gana i la set (car aquests fets succeïren a l'estiu, quan els rajos del sol acostumen a caure en picat i la calor es torna insuportable), també descavalcaren, lligaren les brides a les branques dels arbres i es gitaren a terra per refrescar-se a l'ombra dels cavalls i dels arbres, mentre que d'altres se n'anaren a casa. [7] Així estaven aquests. Activada la trampa, el sempre terrible Robert es llançà tot d'una sobre Mascabeles i, canviant la mirada amable per una de furibunda, se li aferrà amb mans assassines. Començaren a forcejar, estirant-se l'un a l'altre, fins que rodolaren costa avall. Veient-ho, els quatre que estaven a l'aguait a l'aiguamoll sortiren a carrera a Guillem i, un cop el tingueren ben lligat, arrancaren a córrer cap als genets que Robert havia col·locat a l'altre turó, que ja galopaven en la seva direcció, encalçats per la gent de Guillem. Robert saltà damunt del seu cavall, agafà l'elm, es posà la llança al rest i es protegí amb l'escut abans de girar-se i enfonsar la llança en un dels homes de Guillem, que exhalà l'ànima allí mateix. [8] Aquesta maniobra serví per interrompre la càrrega dels genets del seu sogre i, alhora, per frustrar la temptativa de rescat, car els altres feren mitja volta així que veieren que els cavallers de Robert davallaven de les altures i gaudien, per tant, de l'avantatge del terreny. Repel·lida l'escomesa, Robert conduí Mascabeles, encadenat com un presoner de guerra, a la mateixa fortalesa que aquest últim li havia donat com a regal de noces en el moment de prometre-li la filla. Així doncs, la ciutat tingué captiu el seu propi senyor, cosa que li mereixé, com és de suposar, el nom de ''Frúrion''.<ref name=Frúrion group=nota>‘Fortalesa’.</ref> No hi ha res pitjor que descriure la crueltat de Robert. Ara que tenia Mascabeles en el seu poder, li arrancà totes les dents, exigint-li una dinerada a canvi de cadascuna d'elles i coaccionant-lo a revelar on guardava els cabals. Una vegada començà a esdentegar-lo, ja no s'aturà fins que li hagué tret fins a l'última dent i l'última moneda. Arribat a aquest punt, Robert li fixà la mirada als ulls i, enutjat que Mascabeles encara conservés la vista, el cegà. === Capítol XII === [1] Ara que ho tenia tot sota el seu control, esdevingué cada dia més puixant i, impulsat per la seva set insaciable de poder, anà sotmetent ciutat rere ciutat i acumulant més i més riqueses. En poc temps assolí el rang de duc i es feu nomenar duc de tot Longuibardia.<ref name=Melfi group=nota>A les acaballes del [[:w:Concili de Melfi|Concili de Melfi]], celebrat l'agost del 1059, el papa [[:w:Papa Nicolau II|Nicolau II]] li concedí en feu el [[:w:Ducat de la Pulla i Calàbria|Ducat de la Pulla i Calàbria]], juntament amb el [[:w:Comtat de Sicília|Comtat de Sicília]], aquest últim encara pendent de conquerir als cadis musulmans de l'illa.</ref> Això li valgué l'enveja de tothom. Ara bé, com que sabia el que es feia, tingué cura de calmar l'agitació de les masses i de refrenar enginyosament les ambicions dels magnats que se li oposaven, recorrent ara a l'adulació, ara als obsequis i, de tant en tant, a la força de les armes, fins que estengué el seu domini arreu de Longuibardia i les comarques veïnes. [2] Robert, que no parava mai d'imaginar maneres d'acréixer el seu poder, cobejava l'Imperi Romà; així doncs, com he exposat anteriorment, esgrimí la seva aliança matrimonial amb l'emperador Miquel com a pretext per declarar la guerra als romans. Ja hem relatat que l'emperador Miquel, per motius inescrutables, havia promès la filla d'aquest tirà, que es deia Helena, amb el seu propi fill, Constantí. [3] Cada vegada que em recordo d'aquest jove, se'm trasbalsa l'ànima i se'm remouen els pensaments. Em reservo la narració de la seva vida per al moment adient; això sí, encara que estigui fora de lloc, no em privaré de dir que era una obra d'art de la natura i, per dir-ho d'alguna manera, una meravella feta per la mà de Déu. Era tan bell que amb una mirada n'hi havia prou per creure que descendia de la mítica edat d'or dels grecs. Havent-ne passat tants anys com n'han passat, la memòria d'aquest jove encara em deixa els ulls xops de llàgrimes. Tanmateix, em guardo els plors per a les posicions avantatjoses,<ref name=Posicions group=nota>Gir de frase manllevat a [[:w:Demòstenes|{{Versaleta|Demòstenes}}]], 18, 27. L'oració en qüestió, ''[[:w:Sobre la corona|Sobre la corona]]'', és un dels discursos polítics de Demòstenes traduïts al català per Juli Pallí i Bonet.</ref> car no vull sembrar la confusió barrejant els meus planys amb el relat històric. [4] Aquest jove, de qui hem parlat aquí i en altres parts, nascut abans que nos, havia esdevingut el promès cast i immaculat d'Helena, filla de Robert, abans que nos veiéssim la llum del dia. Com que el noi encara no era núbil, la promesa, tot i estar registrada per escrit, era una mera declaració d'intencions que finalment no es complí. L'emperador Nicèfor Botaniates estripà el contracte després de pujar al tron. De totes maneres, estic divagant, així que prosseguiré la història des del punt on me n'he desviat. [5] Robert, un individu d'orígens modestos que havia anat prosperant fins a esdevenir un home de llinatge il·lustre, havia reunit un gran nombre de forces al seu voltant. Com que ambicionava la sobirania sobre els romans, fabricà pretextos amb una pàtina de versemblança per justificar la seva animadversió i les seves guerres contra els romans. A partir d'aquí, hi ha dues versions d'aquests fets. [6] Segons una d'elles, que va de boca en boca i ha arribat a la nostra oïda, un tal Rector, un monjo que es feia passar per l'emperador Miquel, fugí a la cort de Robert i, tot mantenint la farsa que era el seu consogre, li enuncià els greuges que havia sofert.<ref name=Rector group=nota>Robert probablement era conscient que [[:w:Rector (impostor)|Rector]] era un impostor, però el veia com un ''casus belli'' convenient per perseguir els seus propis designis sobre l'Imperi Romà.</ref> Miquel havia succeït a Diògenes com a portador del ceptre dels romans i, després de governar l'imperi durant un breu temps, havia estat derrocat pel rebel Botaniates i encetat una nova vida com a monjo, posant-se el vestit talar propi d'un alt sacerdot, la tiara i es podria dir que fins i tot l'humeral.<ref name=Efes group=nota>Després d'abdicar, Miquel anà de dret al monestir, una sortida relativament afortunada en comparació amb tots els emperadors romans que havien estat executats o, si més no, [[:w:Mutilació política a l'Imperi Romà d'Orient|mutilats]] pels seus usurpadors. Posteriorment esdevindria [[w:Metròpolis d'Efes|metropolità d'Efes]].</ref> En això, havia fet cas del consell del seu oncle per part de pare, el cèsar Joan, que sabia com era de vel·leïtós el nou sobirà i temia que el seu nebot patís una desgràcia.<ref name=Peó group=nota>La preocupació de Joan Ducas (avi de l'autora) pel benestar del seu nebot no li havia impedit fer-lo anar com un peó en els primers anys del seu regnat, en els quals el cèsar exercí el poder a l'ombra, com tampoc no havia estat obstacle perquè el 1074 acceptés de bon grat que Roussel de Bailleul el proclamés emperador durant el conflicte entre Miquel i el mercenari.</ref> [7] Aquest paper interpretava el monjo, que, malgrat que es deia Rector, distava molt de ser un home recte.<ref name=Joc group=nota>Humil intent d'adaptar un joc de paraules que en l'original grec es basa en la semblança fonètica entre Ῥαίκτωρ, el nom del monjo, i el mot ῥέκτης, que en aquest context es pot traduir per ‘malefactor’.</ref> Apel·lant a Robert com a consogre seu, li recità amb gran teatralitat els abusos comesos contra ell, des del seu derrocament del tron imperial fins als infortunis que l'havien reduït a la condició en la qual es presentava. Això adduïa per reclamar al bàrbar que sortís a la seva defensa, tot lamentant que la jove i bella Helena havia quedat desemparada i sense marit, car el seu fill, Constantí, i l'emperadriu Maria havien estat empesos a fer costat a Botaniates en contra de la seva voluntat, constrets pel despotisme de l'usurpador. Aquestes paraules anaren inflamant l'esperit del bàrbar fins que es decidí a fer la guerra als romans. Aquesta versió ha arribat a la meva oïda i no em costa gens creure que hi hagi individus d'orígens insignificants que provin de suplantar persones respectades i de nissaga eminent. [8] L'altra versió, que em sembla més convincent, ve d'una altra font i diu que ni hi havia cap monjo que fingís ser l'emperador Miquel ni es produí cap situació d'aquest estil que impel·lís Robert a fer la guerra als romans, ans fou l'astutíssim bàrbar el que ordí aquest estratagema sense gaire dificultat. Sembla que les coses anaren així: Robert, una persona indecent de cap a peus, feia temps que frisava per atacar els romans i es preparava per a tal empresa, però alguns dels seus partidaris més raonables, com la seva muller, Gaita,<ref name=Gaita group=nota>És a dir, Sikelgaita.</ref> li havien posat bastons a les rodes, puix que no estaven d'acord amb allò que consideraven una guerra injusta que vessaria la sang d'altres cristians. Una vegada i una altra l'havien aturat a l'últim moment. Per la seva banda, Robert, que cercava un pretext creïble per declarar la guerra, despatxà uns quants homes que estaven al corrent de les seves intrigues a Crotona amb ordres de trobar un monjo d'aparença no gaire vulgar prest a fer la travessia per anar en pelegrinatge a l'església dels principals apòstols i patrons de Roma,<ref name=Apòstols group=nota>[[:w:Sant Pere|Sant Pere]] i [[:w:Pau de Tars|Sant Pau]].</ref> acollir-lo amb els braços oberts, contreure-hi amistat i portar-lo davant seu. Quan trobaren Rector, un home murri i de malícia incomparable, enviaren una carta a Robert, que era a Salern, informant-lo que «el vostre parent polític, Miquel, desposseït del tron imperial, ha arribat per demanar-vos auxili». Era el mateix Robert qui havia triat aquestes paraules. [9] Tan bon punt rebé la missiva, corregué a llegir-la-hi a la seva consort. Seguidament, reuní tots els barons per mostrar-los-la i que retiressin les seves objeccions al seu projecte, car havia trobat un bon motiu per prendre les armes ben de pressa. Tothom assentí immediatament a allò que deia, així que Robert feu venir el monjo per trobar-s'hi. Aleshores, amb tots els elements dalt de l'escenari, començà a representar la pantomima segons la qual el monjo era l'emperador Miquel, que havia estat derrocat del tron, que l'usurpador Botaniates li havia arrabassat la muller, el fill i totes les seves possessions i que li havien fet canviar la corona i la diadema per un hàbit de monjo de manera injusta i il·lícita. I afegí: «Ara compareix davant nostre com a suplicant». [10] Robert feia aquestes declaracions públicament i proclamava que tenia el deure de restaurar-lo al tron imperial pel vincle que els unia. Cada dia sense falta tractava aquest monjo amb honor com si realment fos l'emperador Miquel, cedint-li el cap de taula i els seients més alts i prodigant-li mostres de respecte fora de tota mesura. Quan parlava en públic, segons l'ocasió, es dolia de la sort de la seva filla, estalviava al seu consogre el record dels ultratges que havia sofert o atiava l'ardor bèl·lic dels bàrbars que tenia al seu voltant, esperonant-los amb l'astuta promesa que a l'Imperi Romà trobarien or a cabassos. [11] Així, entabanant-los a tots, tant els més rics com els més pobres, els emmenà o, més ben dit, emmenà tot Longuibardia a Salern, la capital del país d'Amalfi, on emprengué els preparatius per a la guerra després de deixar ben lligat el futur de les seves altres filles. En tenia dues amb ell, puix que la tercera vivia a la reina de les ciutats, infeliç des del mateix dia del seu compromís. Constantí, que encara no havia assolit la pubertat, havia fugit del matrimoni des del primer moment igual que la mainada fuig de Mormo.<ref name=Mormo group=nota>En la mitologia grega, [[:w:Mormo (mitologia)|Mormo]] era un geni maligne femení que acomplia una funció similar a la de l'home del sac en el folklore català, és a dir, els pares la feien servir per espantar els nens que no fessin bondat.</ref> De les dues filles que Robert tenia amb ell, una la prometé amb Ramon, fill del comte de Barcelona,<ref name=Ramon group=nota>El matrimoni entre [[:w:Mafalda de Pulla-Calàbria|Mafalda]], filla de Robert, i el comte [[:w:Ramon Berenguer II|Ramon Berenguer II]], celebrat el 18 de juny del 1078, fou un motiu d'alarma per a Constantinoble, car els romans veien el casament com un arrenglerament del Comtat de Barcelona amb els seus enemics. En retrospectiva, el nerviosisme de la cancelleria romana per les relacions de Ramon Berenguer amb els normands no estava justificat. El jove comte fou assassinat en circumstàncies poc clares el 1082. El seu fill, [[w:Ramon Berenguer III|Ramon Berenguer III]], havia nascut pocs dies abans i fou posat sota la tutela del seu oncle [[:w:Guillem I de Cerdanya|Guillem I de Cerdanya]]. Aquests fets i les intrigues de palau que marcaren el regnat del germà, successor i possible assassí de Ramon Berenguer II, [[:w:Berenguer Ramon II|Berenguer Ramon II]], evitaren que el Comtat de Barcelona fos un participant actiu en els afers de la Mediterrània oriental fins que Berenguer Ramon II morí i fou succeït per Ramon Berenguer III. En tot cas, aquest episodi fou el punt de partida de les [[w:Relacions entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient|relacions entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient]].</ref> i l'altra amb Ebles, un comte il·lustríssim.<ref name=Ebles group=nota>El marit de Sibil·la, aquesta altra filla de Robert, era [[w:Ebles II de Roucy|Ebles II de Roucy]]. Per molt que Comnena l'exalti com a «comte il·lustríssim», el cert és que ha passat a la història com un personatge infame pels seus nombrosos crims i la seva rapacitat.</ref> Fins i tot en aquestes coses, procurava treure profit de totes bandes, car no deixava passar cap oportunitat de guanyar i acréixer el seu poder, servint-se de la família, de la violència, dels vincles de parentesc i, en definitiva, de tota mena d'estratagemes que a una altra persona ni tan sols no se li haurien acudit. === Capítol XIII === [1] Mentrestant, es produí un altre fet que val la pena esmentar, per tal com els esdeveniments tornaren a redundar en benefici seu. En efecte, soc del parer que la inacció dels senyors d'Occident en contra seu fou un dels principals factors que aplanaren el camí al bàrbar. La fortuna jugava a favor seu, augmentant el seu poder i fornint-li tot allò que li feia menester. El papa de Roma<ref name=Gregori group=nota>[[:w:Gregori VII|Gregori VII]], summe pontífex entre el 1073 i el 1085.</ref> (un càrrec noble protegit per exèrcits de tota mena), sumit en un litigi<ref name=Investidures group=nota>La [[:w:Lluita de les Investidures|Lluita de les Investidures]].</ref> amb Enric, rei d'Alemanya,<ref name=Enric group=nota>El futur emperador [[:w:Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic]] (r. 1084-1105).</ref> malavejava per segellar una aliança amb Robert, que ja s'havia llaurat una reputació gloriosa i estava en la plenitud del seu poder. [2] Els motius de la disputa entre el rei i el papa eren els següents: aquest últim acusava el rei Enric d'exigir un pagament a canvi dels càrrecs eclesiàstics en comptes de nomenar-ne els titulars de franc, li retreia que de vegades concedia bisbats a homes indignes i li imputava altres faltes. Per la seva banda, el rei d'Alemanya taxava el papa d'usurpador per apropiar-se de la càtedra apostòlica sense el seu consentiment. És més, havia tingut la poca vergonya d'escriure-li amb paraules descaradament insolents per amenaçar-lo que, si no renunciava al papat per iniciativa pròpia, en seria deposat en la més gran ignomínia. [3] El papa amb prou feines havia acabat de sentir aquestes paraules i ja descarregava la seva ira contra els ambaixadors. Els tractà de manera inhumana, els feu esquilar el cap amb tisores, els feu afaitar la barba amb un raor i, abans de deixar-los anar, cometé un acte del tot indecent que ultrapassava fins i tot la insolència a la qual ens tenen acostumats els bàrbars. El meu pudor com a dona i com a princesa imperial no em permet posar nom a aquesta malifeta. Eren accions indignes no només d'un alt sacerdot, sinó de qualsevol que es faci dir cristià. La idea mateixa del bàrbar, encara més que la seva execució, em regira l'estómac. Descriure-ho en detall seria profanar el càlam i el paper. El simple fet que no ens veiem amb cor de revelar-ne o narrar-ne ni que sigui una ínfima part fa palesa la brutalitat de la injúria i demostra que el temps, en el seu decurs, engendra persones de mala estofa, sense cap mena d'escrúpols.<ref name=Diatriba group=nota>El que diuen aquestes línies dista un bon tros de la realitat; si bé és cert que l'emissari d'Enric IV estigué a punt de ser linxat quan exigí l'abdicació del papa davant d'un sínode de cent bisbes, fou justament el summe pontífex el que intercedí per salvar-li la vida.</ref> [4] Aquests foren els actes d'un alt sacerdot, oh justícia, o pitjor encara, els actes del summe sacerdot que exerceix jurisdicció sobre el món sencer, pel que diuen i creuen els llatins en la seva arrogància. Quan el ceptre, el senat i tot l'entramat administratiu es traslladaren d'allí a la nostra terra, a la reina de les ciutats, ho feren juntament amb la supremacia eclesiàstica. De bon principi, els emperadors havien reconegut la primacia de la seu de Constantinoble i, sobretot, el Concili de Calcedònia l'havia elevat al cim de la jerarquia i li havien subordinat les diòcesis del món sencer.<ref name=Calcedònia group=nota>Comnena torna a errar. El cànon 28 del Concili de Calcedònia situa Constantinoble «segona, darrere [de Roma]» («δευτέραν μετ' ἐκείνην ὑπάρχουσαν») en la jerarquia, tot reconeixent-li els mateixos privilegis eclesiàstics.</ref> [5] Sospito que l'escarni infligit als emissaris anava dirigit, en última instància, a aquell que els havia enviat, car [el papa] no només els havia maltractat, sinó que ho havia fet amb un nou ultratge inventat per ell mateix. M'imagino que volia fer entendre al rei que havia actuat de manera execrable, com si es pensés que era un pou de saviesa que dialogava amb un munt de bestiesa<ref name=Mul group=nota>L'original aprofita la semblança fonètica dels mots ἡμίθεος (‘semideu’) i ἡμίονος (‘[[:w:Mul|mul]]’) per fer un joc de paraules que he procurat adaptar mitjançant la rima i el contrast.</ref> a través dels ambaixadors injuriats. [6] En acabar de fer aquestes coses que he descrit als ambaixadors i de retornar-los al seu rei, el següent pas del papa fou desencadenar una guerra cruentíssima. Tement que el rei fes causa comuna amb Robert i es convertís en un os encara més dur de rosegar, se li avançà fent una proposició de pau a Robert, amb qui fins aleshores no havia tingut cap amistat. Assabentat de l'arribada del duc Robert a Salern, partí de Roma en direcció a Benevent. Entaularen les discussions a través dels seus ambaixadors i concertaren una trobada en persona. L'un sortí de Benevent amb la seva guàrdia i l'altre de Salern amb el seu exèrcit i, amb les seves respectives tropes apostades a una distància raonable, tots dos se separaren de les seves files, es reuniren, intercanviaren garanties i juraments i feren mitja volta. Els juraments estipulaven que el papa l'investiria com a rei i que, en el moment idoni, se li aliaria contra els romans; el duc, per la seva banda, li prometé al papa que li brindaria ajuda militar sempre que ho volgués.<ref name=Ceprano group=nota>El que descriu l'autora és el [[:w:Tractat de Ceprano (1080)|Tractat de Ceprano]], signat el 1080 al Laci i, per tant, no a Benevent, on Robert sí que havia mantingut una entrevista amb el papa uns anys abans. Entre altres imprecisions, el papa no li conferí a Robert la dignitat de rei, sinó que simplement li confirmà el rang de duc que ja li havia concedit Nicolau II. El primer [[:w:Regne de Sicília|rei de Sicília]] seria el seu nebot [[:w:Roger II de Sicília|Roger]] (r. 1130-1154).</ref> Tanmateix, no passaren mai de les paraules als actes. Al papa li bullia la sang quan pensava en el rei i tenia molta pressa per ajustar comptes amb ell, mentre que el duc Robert es mirava l'Imperi Romà amb enveja, fent cruixir les dents com un senglar i inflamant la seva ira, de manera que els juraments foren lletra morta des del primer moment. Els bàrbars amb prou feines havien acabat de pronunciar els juraments i ja els violaven. [7] El duc Robert, girant les regnes, anà a correcuita cap a Salern mentre aquest papa repugnant (no trobo cap altra manera de qualificar-lo quan penso en les seves salvatjades que cometé contra els ambaixadors), aquest dèspota, encenia la metxa d'una guerra civil tot apel·lant a la gràcia de l'Esperit Sant i la pau evangèlica, amb tota la determinació i tots els mitjans que tenia a la seva disposició, sent home de pau i deixeble de l'home de pau. Sense més dilació, establí contacte amb els saxons i en feu venir els capitostos, Landulf<ref name=Rodolf group=nota>[[:w:Rodolf de Suàbia|Rodolf]], duc de Suàbia.</ref> i Uelc,<ref name=Güelf group=nota>[[:w:Güelf I de Baviera|Güelf]], duc de Baviera.</ref> que convertí a la seva causa prometent-los que els faria reis de tot Occident i oferint-los molts altres incentius. Tenia la mà dreta tan presta a ungir reis que semblava que fes cas omís de les paraules de Pau: «No vagis massa de pressa a imposar les mans a ningú»;<ref name=Timoteu group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Tm+5:22&l=ca 1 Timoteu 5, 22].</ref> ara cenyia la diadema al duc de Longuibardia, ara coronava aquests saxons. [8] Enric, rei d'Alemanya, i el papa es plantaren l'un davant de l'altre amb les seves respectives forces en esquera. Aleshores, cridaren a l'atac fent retronar el corn de guerra i les falanges toparen l'una amb l'altra en un combat violent i tenaç. Els dos bàndols lluitaven amb tanta homenia i encaixaven amb tanta fermesa les ferides de llança i les ràfegues de fletxes que en poc temps el carnatge cobrí tota la plana i els supervivents navegaven per un mar de sang barrejada amb pols. N'hi havia que ensopegaven amb els morts i es negaven en un riu de sang. Si, com diuen, més de trenta mil homes perderen la vida en aquella contesa, quin cabal que devia portar aquell torrent de sang, quanta terra devia acabar tacada de mortaldat! [9] La lluita mantenia igualats els fronts,<ref name=Fronts group=nota>Gir de frase pres en préstec d'{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XI, 72.</ref> per dir-ho així, mentre Landulf, el capitost dels saxons, dirigia la batalla. Ara bé, quan fou ferit de mort i instantàniament exhalà l'últim sospir, la falange del papa cedí i girà cua en una fugida que no fou sense sang ni ferides. Enric sortí abrivadament contra l'exèrcit en desbandada, animat per la notícia que Landulf havia estat abatut per una mà enemiga. No invertí gaire temps en la persecució, emperò, ans ordenà a les seves tropes que prenguessin un respir.<ref name=Hohenmölsen group=nota>Tot aquest passatge és un eco distorsionat de la [[:w:Batalla de Hohenmölsen|batalla de Hohenmölsen]] (octubre del 1080). Si bé la Lluita de les Investidures fou un factor important en el conflicte i Gregori VII intervingué descaradament contra Enric en l'esfera religiosa, les forces papals no participaren en aquesta pugna entre el rei Enric i l'[[:w:Antirei|antirei]] Rodolf. Una altra inexactitud és que, des del punt de vista estrictament militar, el clar vencedor de la batalla fou Rodolf, tot i que és cert hi fou ferit de mort i perí l'endemà mateix (no durant el combat, com diu Comnena). Privada del seu home clau, la revolta acabaria fracassant en el seu intent de derrocar Enric.</ref> Armant-se de nou, partí cap a Roma a marxes forçades amb la intenció d'assetjar-la. [10] El papa, recordant els tractats i juraments que el vinculaven a Robert, li trameté una ambaixada per demanar-li auxili. Alhora, Enric, que ja estava de camí cap a la vella Roma,<ref name=Vella group=nota>La Roma «de tota la vida», en contraposició amb la «Nova Roma», Constantinoble.</ref> també li feu arribar emissaris amb l'objectiu de concloure-hi una aliança. Robert, a qui li semblava una ximpleria que tant l'un com l'altre se li acostessin amb aquestes pretensions, respongué al rei de nua paraula i al papa per escrit. La carta venia a dir: «Al gran i alt sacerdot i senyor meu, de Robert, duc per la gràcia de Déu. Encara que he sentit dir que els vostres enemics us han atacat, no he donat gaire credibilitat a aquest rumor, convençut que ningú no gosaria alçar la mà contra vós. Al cap i a la fi, qui provaria de fer mal a un pare tan magnífic sense estar trastornat? Sapigueu que jo em preparo per a una arduosa guerra contra una nació gairebé invencible, els romans, que han triomfat en totes les terres i tots els mars. Tanmateix, us dec fidelitat des del fons de la meva ànima i us ho demostraré quan arribi el moment». Fou així com es tragué de sobre els ambaixadors que havien vingut a cercar una aliança, els uns amb la citada missiva i els altres amb bones paraules. === Capítol XIV === [1] No oblidem, emperò, allò que feu a Longuibardia abans de passar a Aulona<ref name=Vlorë group=nota>Avui [[:w:Vlorë|Vlorë]], a Albània.</ref> amb el seu exèrcit. Ja era un individu tirànic i tremendament cruel, però aquesta vegada imità fins i tot la follia d'Herodes.<ref name=Herodes group=nota>La [[:w:Matança dels Innocents|Matança dels Innocents]].</ref> Com que no en tenia prou amb els veterans d'altres batalles, aixecà un nou exèrcit sense reparar en l'edat dels reclutes, arrossegant homes massa tendres i massa madurs des de l'últim racó de Longuibardia i de la Pulla. Feia pena veure tota aquesta patuleia de nens, nois i ancians, que no havien vist una arma ni en somnis, equipada amb una cuirassa i un escut, tensant els arcs matusserament i sense traça i caient de panxa a terra quan tocava marxar. [2] Naturalment, aquestes coses suscitaren una constant remor de fons a Longuibardia, on a tot arreu se sentien les lamentacions dels homes i els gemecs de les dones que compadien els seus familiars malastrucs. Una plorava per un marit massa vell per anar a l'exèrcit, una altra per un fill sense experiència bèl·lica i encara una altra per un germà que era camperol o tenia algun altre ofici. Com ja he dit, [a Robert] l'havia pres una follia com la d'Herodes, àdhuc pitjor, car aquest últim havia descarregat la seva ira sobre els nadons i prou, mentre que ell no estalviava ni els nens ni els ancians. Encara que estaven totalment desentrenats, per dir-ho d'alguna manera, cada dia ensinistrava els nous reclutes i els feia exercitar el cos. [3] Robert es feu càrrec de tot això a Salern abans d'encaminar-se cap a Òtranto, on havia enviat davant seu un exèrcit formidable amb ordres d'esperar-lo mentre acabava de resoldre els afers de Longuibardia i donava les respostes oportunes als ambaixadors. Feu un afegitó a la seva comunicació amb el papa per anunciar-li que havia encomanat al seu fill Roger, nomenat governant de tota la Pulla, i al seu germà Boritiles<ref name=Boriteles group=nota>Deformació del nom del feu del comte [[:w:Robert I de Loritello|Robert I de Loritello]], que en realitat era nebot de Robert Guiscard.</ref> que socorreguessin la càtedra romana amb el màxim fervor i li brindessin el suport de la seva poderosa aliança si mai els demanava ajuda contra el rei Enric. [4] A Bohemon, el més jove dels seus fills,<ref name=Fills group=nota>De fet, [[:w:Bohemon I d'Antioquia|Bohemon]] era el fill gran de Robert.</ref> que recordava el seu pare en tots els aspectes, des del coratge i la força fins al valor i l'esperit indomable (era tallat del mateix patró que el seu pare i la viva imatge de la seva naturalesa), el feu anar a atacar la comarca d'Aulona al capdavant d'una gran host. Sense perdre ni un instant, caigué amenaçadorament sobre Canina,<ref name=Kaninë group=nota>L'actual [[:w:Kaninë|Kaninë]], també a Albània.</ref> Jericó<ref name=Orikum group=nota>L'antiga [[:w:Òricon|Òricon]] i actual [[:w:Orikum|Orikum]], una altra ciutat albanesa.</ref> i Aulona i les conquerí amb l'energia incontenible d'un llamp que fereix el cel, seguint la seva tàctica d'ocupar i reduir a cendres les rodalies dels seus objectius. Era alhora el fum acre que anuncia un incendi i el setge preparatori que precedeix un assalt en tota regla. El pare i el fill es podrien comparar amb les llagostes i les seves larves, puix que si Robert deixava alguna engruna, Bohemon l'agarrava i la devorava. En tot cas, abans de fer-lo passar a Aulona, toca examinar les seves accions a l'altra banda del mar. === Capítol XV === [1] [Robert] anà a Òtranto, on romangué uns dies esperant amb delit l'arribada de la seva muller, Gaita, que acompanyava el seu marit en campanya i feia feredat de veure quan prenia les armes. Quan ja havia tingut l'oportunitat d'abraçar-la, es tornà a posar en marxa amb tot el seu exèrcit, aquesta vegada en direcció a Bríndisi, que disposa del millor port de tot Iapígia.<ref name=Iapígia group=nota>Nom antic que correspon a grans trets a la Pulla.</ref> Un cop a la ciutat, esperà amb impaciència que es concentressin les seves tropes i la seva flota, tant les naus de transport i les naus llargues com els vaixells de guerra, per tal com tenia previst salpar des d'allí cap a les nostres terres. [2] Quan encara era a Salern, havia agafat Raül,<ref name=Peel group=nota>[[:w:Rodolf Pell de Llop|Rodolf Pell de Llop]].</ref> un prohom del seu seguici, i l'havia despatxat com a ambaixador a l'emperador Botaniates, que havia arrabassat el ceptre a Ducas. Esperava amb impaciència la seva reacció, puix que li plantejava tot un seguit de retrets i pretextos per a la guerra que a primera vista semblaven raonables. Esgrimia, com he dit abans, que [Botaniates] havia separat la seva filla, promesa a l'emperador Constantí, del seu nuvi i que havia usurpat el tron a aquest últim, ofenses que [Robert] no pensava deixar impunes. Per altra banda, havia fet arribar obsequis i una carta amb promeses d'amistat al gran domèstic i comandant en cap dels exèrcits d'Occident, que no era altre que el meu pare, Aleix. Seguidament, romangué a Bríndisi pendent de les respostes. [3] Les tropes encara no havien tingut temps de concentrar-se i la major part de les naus encara no havien estat tirades en mar i Raül ja era de tornada de Bizanci.<ref name=Bizanci group=nota>Els autors romans d'Orient escrivien ''[[w:Bizanci|Bizanci]]'', el nom anterior de Constantinoble, com a referència poètica a la capital imperial, no a l'Imperi Romà en el seu conjunt.</ref> El bàrbar començà a treure foc pels queixals en veure que [el seu ambaixador] no havia obtingut resposta a les seves comunicacions i, encara pitjor, que venia carregat d'arguments per dissuadir-lo de fer la guerra als romans: per una banda, que el monjo que el seguia era un histrió i un farsant que es feia passar per l'emperador Miquel proferint mentida rere mentida; per altra banda, que quan era a la ciutat imperial havia tingut punt a anar a veure l'emperador derrocat en persona i l'havia trobat en un monestir, vestit amb un trist hàbit gris. Per acabar-ho d'adobar, li transmeté una informació que havia arribat a les seves orelles en el camí de tornada. En l'entretant, el meu pare havia arrabassat el tron a Botaniates, com explicaré més endavant, i l'havia foragitat del palau imperial. A continuació, havia cridat el fill de Ducas, Constantí, preclaríssim entre tots els homes que han caminat mai sota el sol, per tornar-lo a associar al poder imperial. [4] Raül es valgué d'aquesta notícia que havia sentit durant el viatge per intentar silenciar els tambors de guerra: «Quina causa justa invocarem per atacar Aleix, quan fou Botaniates el perpetrador de la injustícia que ha privat la vostra filla del ceptre dels romans? Que algú altre ens hagi ocasionat un perjudici no ens dona cap dret a portar la guerra a qui no ens ha fet cap mal. Si no tenim un motiu just per anar a la guerra, totes aquestes coses —les naus, les armes, els homes i els preparatius en general— hauran estat debades». [5] Aquestes paraules encara irritaren més Robert, que perdé els estreps i estigué a punt de deixar-li anar la mà. Per la seva banda, el fals emperador Miquel Ducas, que ja hem anomenat ''Rector'', bullia d'indignació i era incapaç de reprimir la seva còlera davant d'una demostració tan clara que no era l'emperador Ducas, sinó un simple impostor. A més a més, el tirà estava fora de si des que Roger, germà de Raül,<ref name=Roger group=nota>No hi ha cap altra font d'aquesta època que corrobori la suposada relació fraternal entre Raül i [[:w:Roger (fill de Dagobert)|Roger]]. Tampoc no es coneixen amb certesa els seus vincles, si és que en tenien, amb els [[:w:Raüls|Raüls]], una nissaga romana d'Orient fundada per desertors normands.</ref> havia desertat als romans i els havia revelat els seus preparatius de guerra amb tots els ets i uts. Endut per un rampell, feu palesa la seva voluntat de matar Raül allí mateix. Veient com anava el tema, [Raül] fugí de seguida cap a Bohemon, el refugi que tenia més a prop. [6] Per la seva part, Rector vociferava i recitava teatralment amenaces que glaçaven la sang contra el germà de Raül que havia desertat als romans. Es picava la cuixa amb la mà dreta i deia a Robert: «Una sola cosa us demano: que, si recupero l'imperi i torno a seure al tron, em lliureu Roger, i que si no li dono tot seguit la mort més deplorable crucificant-lo al bell mig de la ciutat, que Déu faci amb mi allò que millor li sembli». Escrivint aquestes línies, no puc contenir el riure en pensar en aquests homes, les bajanades que deien i l'altivesa que mostraven, per no dir res de la fanfarroneria que gastaven l'un amb l'altre. Robert utilitzava aquest embrollaire com a esquer i com a representació fictícia del seu consogre, l'emperador. Així el presentava a les ciutats i instigava tots els que podia convèncer a revoltar-se. Una vegada l'estira-i-arronsa de la guerra i la fortuna li fossin favorables, el despatxaria d'un cop de bastó al clatell amb la mateixa lleugeresa amb la qual un caçador es desempallega de l'esquer quan ja ha atrapat la seva presa. L'altre, en canvi, es nodria de les falses esperances que algun caprici de l'atzar el faria partícip del poder, com sovint passa inesperadament. Ja es veia afermat en el poder, segur que el poble i l'exèrcit dels romans no acceptarien mai un bàrbar com Robert com a sobirà. Fins aleshores, el faria servir com un instrument per a la consecució dels seus propis designis. Rememorant aquestes coses, deixo anar un somriure i se m'escapa el riure mentre arrossego el càlam a la llum de la llàntia. === Capítol XVI === [1] Fos com fos, Robert havia concentrat les seves forces a Bríndisi. En total, eren cent cinquanta naus i trenta mil soldats, és a dir, dos-cents homes per cada nau.<ref name=Ordre group=nota>Les fonts occidentals li donen un efectiu netament inferior.</ref> Portaven armes i cavalls, sabedors que els seus contrincants els rebrien equipats de la mateixa manera quan arribessin a l'altra banda. La seva idea era passar a Epidamne, que en el parlar actual anomenem ''Dirràquion''. En un primer moment, havia valorat la possibilitat de navegar d'Òtranto a Nicòpolis<ref name=Nicòpolis group=nota>La [[:w:Nicòpolis de l'Epir|Nicòpolis de l'Epir]].</ref> i prendre Naupacte juntament amb la seva comarca i les fortaleses circumdants, però, com que tenia aquestes ciutats a una distància molt superior a la que separa Bríndisi de Dirràquion, optà per aquesta última ruta per fer via i facilitar la travessia del seu estol. Cal tenir en compte que era hivern i que el sol, en el seu retrocés cap a cercles meridionals i [la constel·lació de] Capricorn, anava escurçant els dies.<ref name=Hivern group=nota>Una altra discrepància respecte a les fonts occidentals, que diuen que Robert sortí d'Òtranto a la primavera del 1081.</ref> Així doncs, abans que salpar d'Òtranto a trenc d'alba i arriscar-se a ensopegar amb alguna tempesta mentre navegava de nit, preferí anar de Bríndisi a Dirràquion a tota vela. Aquest és el punt on el mar Adriàtic es fa més estret i, per tant, la travessia és més curta. Tampoc no deixà enrere el seu fill Roger, com havia resolt de bon principi, quan l'havia nomenat governant de la Pulla, sinó que, pel motiu que fos, canvià d'opinió i el feu venir amb ell. [2] Mentre feia proa cap a Dirràquion, una part de la seva flota reeixí a emparar-se de la molt ben fortificada ciutat de Corfú i altres fortaleses nostres. Abans de centrar la seva atenció en Dirràquion, es feu portar ostatges de Longuibardia i de la Pulla, tot imposant tributs i recaptant impostos d'un extrem a l'altre del país. En aquella època, el dux de tot Il·líria era Jordi Monomacat, que havia estat designat per l'emperador Botaniates.<ref name=Monomacat group=nota>[[:w:Jordi Monomacat|Jordi Monomacat]] era el successor de Nicèfor Brienni i Basilaci com a dux de Dirràquion.</ref> D'entrada, havia rebutjat aquest nomenament, car no el convencia ni de bon tros. Ara bé, l'emperador tenia uns esclaus bàrbars (els escites Boril i Germà<ref name=Germà group=nota>[[:w:Germà (cortesà)|Germà]], un altre cortesà d'orígens foscos que havia fet carrera al costat de Boril.</ref>) que volien mal a Monomacat i no paraven d'ordir trames per perjudicar-lo. El vilipendiaven davant de l'emperador amb acusacions inventades, excitant l'ànim del sobirà en contra seu fins a tal punt que [Botaniates] arribà a dir a l'emperadriu Maria: «Sospito que Monomacat és un enemic de l'imperi dels romans». [3] En sentir això, l'alà Joan, un amic íntim de Monomacat que estava al corrent de la rancúnia que li tenien els escites i sabia que el criticaven sense descans, anà a veure Monomacat per avisar-lo de les paraules de l'emperador i dels escites i aconsellar-li que procedís amb cautela. Ell, que era un home sensat, comparegué davant de l'emperador i, tot encisant-lo amb paraules afalagadores, acceptà el seu nomenament com a governador de Dirràquion. Conclosos els preparatius del viatge cap a Epidamne i havent rebut per escrit les ordres que havia de complir després de cenyir-se el cinturó de dux, el segon dia sortí de la capital en direcció a Epidamne i la regió d'Il·líria, apressat pels precitats escites, Germà i Boril. [4] Coincidí amb el meu pare, Aleix, prop del lloc dit ''Pege'', on hi ha una església dedicada a la meva senyora, la Verge, Mare de Déu, famosa entre els temples de la ciutat de Bizanci.<ref name=Pege group=nota>L'[[:w:Església de la Font Donadora de Vida|església de la Font Donadora de Vida]] ha perdurat fins als nostres dies, encara que els edificis que formen el complex han estat destruïts i reconstruïts diverses vegades des de l'època dels Comnens.</ref> Tan bon punt es veieren, Monomacat li explicà ple d'aflicció com havia estat desterrat per mor d'ell i de l'amistat que li professava i com els escites Boril i Germà, envejosos de tothom, havien engegat la roda de l'odi en contra seu i, actuant amb una façana de bondat, havien reeixit a separar-lo dels seus amics i de la ciutat que tant estimava. Quan ja havia exposat fil per randa totes les males jugades que li havien fet els esclaus i com l'havien calumniat davant de l'emperador, el domèstic d'Occident feu el possible per consolar-lo, puix que tenia el do d'alleujar el sofriment de les ànimes trasbalsades per les desgràcies. Per acabar, li digué que Déu venjaria aquestes injustícies i li assegurà que sempre recordaria la seva amistat, i cadascun seguí el seu camí, l'un cap a Dirràquion i l'altre cap a la ciutat imperial. [5] Un cop instal·lat a Dirràquion, Monomacat fou assabentat tant dels preparatius de l'usurpador Robert com de la insurrecció d'Aleix i decidí mirar pels seus propis interessos. Malgrat que, de cara enfora, no mostrava simpatia per cap dels dos, les idees que li corrien pel cap transcendien el conflicte obert i les aparences. El gran domèstic li havia escrit per comunicar-li que l'amenaça de perdre els ulls i la tirania que patia no li havien deixat altra sortida que plantar cara als tirans. Així mateix, incitava [Monomacat] a sollevar-se en solidaritat amb el seu amic i fer-li arribar diners, sortissin d'on sortissin. «Ara, es necessiten diners», li havia dit, «i sense no es pot fer res del que cal».<ref name=Diners group=nota>Una altra frase que Comnena agafa de Demòstenes, en aquest cas de la ''[[:w:Olintíaques|Primera Olintíaca]]'', una de les ''Arengues'' traduïdes al català per [[:w:Joan Petit i Montserrat|Joan Petit i Montserrat]].</ref> [6] No li trameté pas els diners, ans, tractant els missatgers amb respecte, en comptes d'això els lliurà una carta en la qual li explicava que preuava l'amistat que els unia des de feia temps i es comprometia a mantenir-la viva en el futur. Pel que fa a l'or sol·licitat, desitjava de tot cor enviar-li tots els diners que li fessin falta. «Ara bé, hi ha una raó justa que m'ho impedeix. Em vincula un jurament de servei a l'emperador Botaniates, en nom de qui exerceixo el càrrec. Ni tan sols vós mateix no em consideraríeu un home gaire honorable ni ben predisposat envers els emperadors si em doblegués instantàniament a les vostres demandes. En cas que la Divina Providència us concedeixi l'imperi, de la mateixa manera que he estat un amic fidel, seré un servidor fidelíssim». [7] Aquesta fou la resposta improvisada de Monomacat al meu pare. Al mateix temps que cercava el seu favor (el del meu pare), també intentava congraciar-se amb Botaniates i alhora cometia traïció descaradament en negociar a la descoberta amb el bàrbar Robert, de manera que no em falten motius per blasmar-lo. Ara bé, sembla que els homes d'aquesta naturalesa són vel·leïtosos i sovint muden de color segons com van les coses. Així com no fan res que redundi en un benefici comú, sí que mostren una constància sense parió quan estan en joc els seus propis objectius i es preocupen únicament dels seus interessos, encara que generalment acabin fracassant. He fet tantes observacions, emperò, que el cavall de la història ha sortit desbocat de la ruta que recorria, així que toca tornar-lo a posar en la bona via. [8] Si, abans de tot això, Robert ja estava impacient per posar rumb a les nostres costes i no parava de pensar en Dirràquion, ara ja estava dins un foc. Estava tan neguitejat per llevar l'àncora que se li desfermaven les mans i els peus mentre apressava els soldats i els abrandava amb paraules ardents. Per la seva banda, Monomacat encara es preparava una altra sortida. Expedí cartes i obsequis a Bodí i Micaelàs, exarques dels dàlmates,<ref name=Dàlmates group=nota>El «Constantí» és [[:w:Constantí Bodin|Constantí Bodin]], rei serbi de [[:w:Dioclea|Dioclea]], mentre que el «Micaelàs» és probablement el seu pare, [[:w:Miquel I de Dioclea|Miquel I de Dioclea]], encara que per les dates no es pot descartar del tot que fos el seu fill, el futur [[:w:Miquel II de Dioclea|Miquel II de Dioclea]]. El rang d'[[:w:exarca|exarques]] que els reconeix Comnena representa la subordinació (purament nominal) del Regne de Dioclea als romans.</ref> per guanyar-se el seu favor, afaiçonar els seus pensaments i, d'aquesta manera, obrir-se tota mena de portes. Així, si no li sortia bé la jugada ni amb Robert ni amb Aleix, partiria tot seguit cap a Dalmàcia i desertaria a Bodí i Micaelàs. En cas que se li torcessin les coses amb Robert i Aleix, sempre tindria l'opció de fugir a la cort de Bodí o Micaelàs, cosa que faria tan bon punt es fes palès que tant Robert com Aleix li eren contraris. [9] Deixem-ho aquí. Ara toca narrar el regnat del meu pare i les circumstàncies que envoltaren el seu ascens al poder. La meva intenció no era explicar la seva vida abans de ser emperador, sinó il·lustrar els encerts i desencerts del seu regnat, si és que trobem algun desencert en aquest camí que seguirem. Si em fa l'efecte que feu alguna cosa malament, no li estalviaré la crítica pel simple fet de ser el meu pare, com tampoc no em callaré els seus èxits per evitar una sospita latent per aquesta mateixa raó. Qualsevol d'aquestes dues coses seria faltar a la veritat. Ja he reiterat mantes vegades que el meu objectiu és ser veraç i que el subjecte de la meva obra és el meu pare, l'emperador. Per tant, deixem Robert on l'ha portat el relat i passem a tractar dels afers de l'emperador. Les guerres i batalles contra Robert les reservarem per a un altre llibre. </div> == Notes == <references group=nota/> 04qcijni78bo4xobgumm935tgn8d5ry 0 55236 179095 179092 2025-07-01T07:40:52Z Leptictidium 277 /* Capítol VIII */ 2.8.1 179095 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teodul Sinadè|Teodul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12, 15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es dedica a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada es deia Anna Comnena) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de Santa Sofia, era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per evitar l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, situat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per tant, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per tant, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En adonar-se que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement l'acord. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resava per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar el parer de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parangó. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45, 5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I havia afegit: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, havia desaparegut. Aleix li havia perdut la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. [6] Quan havia tornat al costat d'Isaac, el seu germà l'havia cosit a preguntes sobre l'aparició, suplicant-li que compartís el secret amb ell. Com que no ho deixava córrer de cap de les maneres, Aleix, que al principi semblava que no les tenies totes, li havia acabat revelant el missatge reservat. Parlant amb Isaac, l'havia rebutjat com una simple fantasia, una mera elucubració; dins el cap, emperò, no podia evitar relacionar aquell home venerable amb el teòleg fill del tro.<ref name=Boanerges group=nota>[[:w:Joan Evangelista|Joan Evangelista]] (cf. [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Mc+3%2C17&l=ca Marc 3, 17]).</ref> [7] Constatant que es complien les previsions del vell i que les seves paraules es convertien en fets, Isaac insistí més vigorosament i l'obligà a posar-se la bota tenyida de vermell,<ref name=Vermell group=nota>La mateixa que la «bota tenyida de porpra» d'abans.</ref> mogut sobretot per l'ardent devoció de totes les tropes per Aleix. Tot seguit, els Ducas iniciaren l'aclamació. Entre altres motius, l'acceptaven pel fet que la seva parenta Irene, la meva mare, era la muller legítima del meu pare. Els familiars de sang els imitaren amb entusiasme, igual que la resta de l'exèrcit, unint-se a l'aclamació amb veus que retronaven gairebé fins al cel. Succeí una cosa extraordinària: en el moment decisiu, els que feia un instant que defensaven opinions diametralment oposades i haurien preferit la mort a desistir del seu objectiu havien fet front comú i estaven tan cohesionats que ningú no hauria pogut ensumar les discrepàncies que els havien separat fins aleshores. === Capítol VIII === [1] En l'entretant havia circulat el rumor que Melissè havia arribat a la rodalia de Dàmalis amb un exèrcit considerable i que ja havia estat aclamat emperador i vestit de porpra. [Els Comnens] donaven molt poca credibilitat a la notícia, però [Melissè], un cop informat de les seves circumstàncies, els trameté de seguida uns emissaris que, en arribar, els lliuraren una carta que venia a dir el següent: </div> == Notes == <references group=nota/> miffckozlllt4kilp4c1wb2zdrn7mc7 179096 179095 2025-07-01T07:47:54Z Leptictidium 277 /* Capítol VIII */ 179096 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teodul Sinadè|Teodul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12, 15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es dedica a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada es deia Anna Comnena) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de Santa Sofia, era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per evitar l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, situat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per tant, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per tant, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En adonar-se que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement l'acord. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resava per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar el parer de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parangó. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45, 5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I havia afegit: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, havia desaparegut. Aleix li havia perdut la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. [6] Quan havia tornat al costat d'Isaac, el seu germà l'havia cosit a preguntes sobre l'aparició, suplicant-li que compartís el secret amb ell. Com que no ho deixava córrer de cap de les maneres, Aleix, que al principi semblava que no les tenies totes, li havia acabat revelant el missatge reservat. Parlant amb Isaac, l'havia rebutjat com una simple fantasia, una mera elucubració; dins el cap, emperò, no podia evitar relacionar aquell home venerable amb el teòleg fill del tro.<ref name=Boanerges group=nota>[[:w:Joan Evangelista|Joan Evangelista]] (cf. [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Mc+3%2C17&l=ca Marc 3, 17]).</ref> [7] Constatant que es complien les previsions del vell i que les seves paraules es convertien en fets, Isaac insistí més vigorosament i l'obligà a posar-se la bota tenyida de vermell,<ref name=Vermell group=nota>La mateixa que la «bota tenyida de porpra» d'abans.</ref> mogut sobretot per l'ardent devoció de totes les tropes per Aleix. Tot seguit, els Ducas iniciaren l'aclamació. Entre altres motius, l'acceptaven pel fet que la seva parenta Irene, la meva mare, era la muller legítima del meu pare. Els familiars de sang els imitaren amb entusiasme, igual que la resta de l'exèrcit, unint-se a l'aclamació amb veus que retronaven gairebé fins al cel. Succeí una cosa extraordinària: en el moment decisiu, els que feia un instant que defensaven opinions diametralment oposades i haurien preferit la mort a desistir del seu objectiu havien fet front comú i estaven tan cohesionats que ningú no hauria pogut ensumar les discrepàncies que els havien separat fins aleshores. === Capítol VIII === [1] En l'entretant havia circulat el rumor que Melissè<ref name=Melissè group=nota>[[:Nicèfor Melissè|Nicèfor Melissè]], magnat anatòlic en insurrecció contra Botaniates des de la tardor anterior.</ref> havia arribat a la rodalia de Dàmalis<ref name=Dànalis group=nota>[[:w:Dàmalis|Dàmalis]], ciutat a la riba asiàtica del Bòsfor, dins els límits de l'actual [[:w:Üsküdar|Üsküdar]].</ref> amb un exèrcit considerable i que ja havia estat aclamat emperador i vestit de porpra. [Els Comnens] donaven molt poca credibilitat a la notícia, però [Melissè], un cop informat de les seves circumstàncies, els trameté de seguida uns emissaris que, en arribar, els lliuraren una carta que venia a dir el següent: </div> == Notes == <references group=nota/> gw46ih3o9gnp65uh2suwua5udqpok52 179097 179096 2025-07-01T07:48:09Z Leptictidium 277 /* Capítol VIII */ 179097 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teodul Sinadè|Teodul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12, 15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es dedica a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada es deia Anna Comnena) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de Santa Sofia, era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per evitar l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, situat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per tant, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per tant, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En adonar-se que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement l'acord. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resava per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar el parer de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parangó. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45, 5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I havia afegit: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, havia desaparegut. Aleix li havia perdut la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. [6] Quan havia tornat al costat d'Isaac, el seu germà l'havia cosit a preguntes sobre l'aparició, suplicant-li que compartís el secret amb ell. Com que no ho deixava córrer de cap de les maneres, Aleix, que al principi semblava que no les tenies totes, li havia acabat revelant el missatge reservat. Parlant amb Isaac, l'havia rebutjat com una simple fantasia, una mera elucubració; dins el cap, emperò, no podia evitar relacionar aquell home venerable amb el teòleg fill del tro.<ref name=Boanerges group=nota>[[:w:Joan Evangelista|Joan Evangelista]] (cf. [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Mc+3%2C17&l=ca Marc 3, 17]).</ref> [7] Constatant que es complien les previsions del vell i que les seves paraules es convertien en fets, Isaac insistí més vigorosament i l'obligà a posar-se la bota tenyida de vermell,<ref name=Vermell group=nota>La mateixa que la «bota tenyida de porpra» d'abans.</ref> mogut sobretot per l'ardent devoció de totes les tropes per Aleix. Tot seguit, els Ducas iniciaren l'aclamació. Entre altres motius, l'acceptaven pel fet que la seva parenta Irene, la meva mare, era la muller legítima del meu pare. Els familiars de sang els imitaren amb entusiasme, igual que la resta de l'exèrcit, unint-se a l'aclamació amb veus que retronaven gairebé fins al cel. Succeí una cosa extraordinària: en el moment decisiu, els que feia un instant que defensaven opinions diametralment oposades i haurien preferit la mort a desistir del seu objectiu havien fet front comú i estaven tan cohesionats que ningú no hauria pogut ensumar les discrepàncies que els havien separat fins aleshores. === Capítol VIII === [1] En l'entretant havia circulat el rumor que Melissè<ref name=Melissè group=nota>[[:w:Nicèfor Melissè|Nicèfor Melissè]], magnat anatòlic en insurrecció contra Botaniates des de la tardor anterior.</ref> havia arribat a la rodalia de Dàmalis<ref name=Dànalis group=nota>[[:w:Dàmalis|Dàmalis]], ciutat a la riba asiàtica del Bòsfor, dins els límits de l'actual [[:w:Üsküdar|Üsküdar]].</ref> amb un exèrcit considerable i que ja havia estat aclamat emperador i vestit de porpra. [Els Comnens] donaven molt poca credibilitat a la notícia, però [Melissè], un cop informat de les seves circumstàncies, els trameté de seguida uns emissaris que, en arribar, els lliuraren una carta que venia a dir el següent: </div> == Notes == <references group=nota/> 0mu78wm8famsm1dljd0cglaizubbcqw 179098 179097 2025-07-01T07:48:26Z Leptictidium 277 /* Capítol VIII */ 179098 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teodul Sinadè|Teodul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12, 15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es dedica a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada es deia Anna Comnena) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de Santa Sofia, era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per evitar l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, situat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per tant, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per tant, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En adonar-se que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement l'acord. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resava per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar el parer de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parangó. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45, 5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I havia afegit: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, havia desaparegut. Aleix li havia perdut la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. [6] Quan havia tornat al costat d'Isaac, el seu germà l'havia cosit a preguntes sobre l'aparició, suplicant-li que compartís el secret amb ell. Com que no ho deixava córrer de cap de les maneres, Aleix, que al principi semblava que no les tenies totes, li havia acabat revelant el missatge reservat. Parlant amb Isaac, l'havia rebutjat com una simple fantasia, una mera elucubració; dins el cap, emperò, no podia evitar relacionar aquell home venerable amb el teòleg fill del tro.<ref name=Boanerges group=nota>[[:w:Joan Evangelista|Joan Evangelista]] (cf. [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Mc+3%2C17&l=ca Marc 3, 17]).</ref> [7] Constatant que es complien les previsions del vell i que les seves paraules es convertien en fets, Isaac insistí més vigorosament i l'obligà a posar-se la bota tenyida de vermell,<ref name=Vermell group=nota>La mateixa que la «bota tenyida de porpra» d'abans.</ref> mogut sobretot per l'ardent devoció de totes les tropes per Aleix. Tot seguit, els Ducas iniciaren l'aclamació. Entre altres motius, l'acceptaven pel fet que la seva parenta Irene, la meva mare, era la muller legítima del meu pare. Els familiars de sang els imitaren amb entusiasme, igual que la resta de l'exèrcit, unint-se a l'aclamació amb veus que retronaven gairebé fins al cel. Succeí una cosa extraordinària: en el moment decisiu, els que feia un instant que defensaven opinions diametralment oposades i haurien preferit la mort a desistir del seu objectiu havien fet front comú i estaven tan cohesionats que ningú no hauria pogut ensumar les discrepàncies que els havien separat fins aleshores. === Capítol VIII === [1] En l'entretant havia circulat el rumor que Melissè<ref name=Melissè group=nota>[[:w:Nicèfor Melissè|Nicèfor Melissè]], magnat anatòlic en insurrecció contra Botaniates des de la tardor anterior.</ref> havia arribat a la rodalia de Dàmalis<ref name=Dànalis group=nota>[[:w:Dàmalis|Dàmalis]], ciutat de la riba asiàtica del Bòsfor, dins els límits de l'actual [[:w:Üsküdar|Üsküdar]].</ref> amb un exèrcit considerable i que ja havia estat aclamat emperador i vestit de porpra. [Els Comnens] donaven molt poca credibilitat a la notícia, però [Melissè], un cop informat de les seves circumstàncies, els trameté de seguida uns emissaris que, en arribar, els lliuraren una carta que venia a dir el següent: </div> == Notes == <references group=nota/> k1o1mefwpgcldhhrzqr4zw3l1pzv25c 179099 179098 2025-07-01T07:48:56Z Leptictidium 277 /* Capítol VIII */ 179099 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teodul Sinadè|Teodul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12, 15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es dedica a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada es deia Anna Comnena) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de Santa Sofia, era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per evitar l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, situat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per tant, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per tant, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En adonar-se que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement l'acord. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resava per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar el parer de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parangó. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45, 5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I havia afegit: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, havia desaparegut. Aleix li havia perdut la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. [6] Quan havia tornat al costat d'Isaac, el seu germà l'havia cosit a preguntes sobre l'aparició, suplicant-li que compartís el secret amb ell. Com que no ho deixava córrer de cap de les maneres, Aleix, que al principi semblava que no les tenies totes, li havia acabat revelant el missatge reservat. Parlant amb Isaac, l'havia rebutjat com una simple fantasia, una mera elucubració; dins el cap, emperò, no podia evitar relacionar aquell home venerable amb el teòleg fill del tro.<ref name=Boanerges group=nota>[[:w:Joan Evangelista|Joan Evangelista]] (cf. [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Mc+3%2C17&l=ca Marc 3, 17]).</ref> [7] Constatant que es complien les previsions del vell i que les seves paraules es convertien en fets, Isaac insistí més vigorosament i l'obligà a posar-se la bota tenyida de vermell,<ref name=Vermell group=nota>La mateixa que la «bota tenyida de porpra» d'abans.</ref> mogut sobretot per l'ardent devoció de totes les tropes per Aleix. Tot seguit, els Ducas iniciaren l'aclamació. Entre altres motius, l'acceptaven pel fet que la seva parenta Irene, la meva mare, era la muller legítima del meu pare. Els familiars de sang els imitaren amb entusiasme, igual que la resta de l'exèrcit, unint-se a l'aclamació amb veus que retronaven gairebé fins al cel. Succeí una cosa extraordinària: en el moment decisiu, els que feia un instant que defensaven opinions diametralment oposades i haurien preferit la mort a desistir del seu objectiu havien fet front comú i estaven tan cohesionats que ningú no hauria pogut ensumar les discrepàncies que els havien separat fins aleshores. === Capítol VIII === [1] En l'entretant havia circulat el rumor que Melissè<ref name=Melissè group=nota>[[:w:Nicèfor Melissè|Nicèfor Melissè]], magnat anatòlic en insurrecció contra Botaniates des de la tardor anterior.</ref> havia arribat a la rodalia de Dàmalis<ref name=Dànalis group=nota>[[:w:Dàmalis (ciutat)|Dàmalis]], ciutat de la riba asiàtica del Bòsfor, dins els límits de l'actual [[:w:Üsküdar|Üsküdar]].</ref> amb un exèrcit considerable i que ja havia estat aclamat emperador i vestit de porpra. [Els Comnens] donaven molt poca credibilitat a la notícia, però [Melissè], un cop informat de les seves circumstàncies, els trameté de seguida uns emissaris que, en arribar, els lliuraren una carta que venia a dir el següent: </div> == Notes == <references group=nota/> kck7s3i2mzru307faa0cn6asat4nk1x 179100 179099 2025-07-01T07:50:24Z Leptictidium 277 /* Capítol VIII */ 179100 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teodul Sinadè|Teodul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12, 15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es dedica a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada es deia Anna Comnena) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de Santa Sofia, era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per evitar l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, situat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per tant, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per tant, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En adonar-se que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement l'acord. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resava per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar el parer de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parangó. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45, 5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I havia afegit: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, havia desaparegut. Aleix li havia perdut la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. [6] Quan havia tornat al costat d'Isaac, el seu germà l'havia cosit a preguntes sobre l'aparició, suplicant-li que compartís el secret amb ell. Com que no ho deixava córrer de cap de les maneres, Aleix, que al principi semblava que no les tenies totes, li havia acabat revelant el missatge reservat. Parlant amb Isaac, l'havia rebutjat com una simple fantasia, una mera elucubració; dins el cap, emperò, no podia evitar relacionar aquell home venerable amb el teòleg fill del tro.<ref name=Boanerges group=nota>[[:w:Joan Evangelista|Joan Evangelista]] (cf. [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Mc+3%2C17&l=ca Marc 3, 17]).</ref> [7] Constatant que es complien les previsions del vell i que les seves paraules es convertien en fets, Isaac insistí més vigorosament i l'obligà a posar-se la bota tenyida de vermell,<ref name=Vermell group=nota>La mateixa que la «bota tenyida de porpra» d'abans.</ref> mogut sobretot per l'ardent devoció de totes les tropes per Aleix. Tot seguit, els Ducas iniciaren l'aclamació. Entre altres motius, l'acceptaven pel fet que la seva parenta Irene, la meva mare, era la muller legítima del meu pare. Els familiars de sang els imitaren amb entusiasme, igual que la resta de l'exèrcit, unint-se a l'aclamació amb veus que retronaven gairebé fins al cel. Succeí una cosa extraordinària: en el moment decisiu, els que feia un instant que defensaven opinions diametralment oposades i haurien preferit la mort a desistir del seu objectiu havien fet front comú i estaven tan cohesionats que ningú no hauria pogut ensumar les discrepàncies que els havien separat fins aleshores. === Capítol VIII === [1] En l'entretant havia circulat el rumor que Melissè<ref name=Melissè group=nota>[[:w:Nicèfor Melissè|Nicèfor Melissè]], magnat anatòlic insurreccionat contra Botaniates des de la tardor anterior.</ref> havia arribat a la rodalia de Dàmalis<ref name=Dànalis group=nota>[[:w:Dàmalis (ciutat)|Dàmalis]], ciutat de la riba asiàtica del Bòsfor, dins els límits de l'actual [[:w:Üsküdar|Üsküdar]].</ref> amb un exèrcit considerable i que ja havia estat aclamat emperador i vestit de porpra. [Els Comnens] donaven molt poca credibilitat a la notícia, però [Melissè], un cop informat de les seves circumstàncies, els trameté de seguida uns emissaris que, en arribar, els lliuraren una carta que venia a dir el següent: </div> == Notes == <references group=nota/> lvvufwkvun9s25kgfl3r2s056jgpgqh