Viquitexts:Pàgina de proves

<mediawiki xmlns="http://www.mediawiki.org/xml/export-0.11/" xmlns:xsi="http://www.w3.org/2001/XMLSchema-instance" xsi:schemaLocation="http://www.mediawiki.org/xml/export-0.11/ http://www.mediawiki.org/xml/export-0.11.xsd" version="0.11" xml:lang="ca">
  <siteinfo>
    <sitename>Viquitexts</sitename>
    <dbname>cawikisource</dbname>
    <base>https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal</base>
    <generator>MediaWiki 1.46.0-wmf.23</generator>
    <case>first-letter</case>
    <namespaces>
      <namespace key="-2" case="first-letter">Media</namespace>
      <namespace key="-1" case="first-letter">Especial</namespace>
      <namespace key="0" case="first-letter" />
      <namespace key="1" case="first-letter">Discussió</namespace>
      <namespace key="2" case="first-letter">Usuari</namespace>
      <namespace key="3" case="first-letter">Usuari Discussió</namespace>
      <namespace key="4" case="first-letter">Viquitexts</namespace>
      <namespace key="5" case="first-letter">Viquitexts Discussió</namespace>
      <namespace key="6" case="first-letter">Fitxer</namespace>
      <namespace key="7" case="first-letter">Fitxer Discussió</namespace>
      <namespace key="8" case="first-letter">MediaWiki</namespace>
      <namespace key="9" case="first-letter">MediaWiki Discussió</namespace>
      <namespace key="10" case="first-letter">Plantilla</namespace>
      <namespace key="11" case="first-letter">Plantilla Discussió</namespace>
      <namespace key="12" case="first-letter">Ajuda</namespace>
      <namespace key="13" case="first-letter">Ajuda Discussió</namespace>
      <namespace key="14" case="first-letter">Categoria</namespace>
      <namespace key="15" case="first-letter">Categoria Discussió</namespace>
      <namespace key="102" case="first-letter">Pàgina</namespace>
      <namespace key="103" case="first-letter">Pàgina Discussió</namespace>
      <namespace key="104" case="first-letter">Llibre</namespace>
      <namespace key="105" case="first-letter">Llibre Discussió</namespace>
      <namespace key="106" case="first-letter">Autor</namespace>
      <namespace key="107" case="first-letter">Autor Discussió</namespace>
      <namespace key="710" case="first-letter">TimedText</namespace>
      <namespace key="711" case="first-letter">TimedText talk</namespace>
      <namespace key="828" case="first-letter">Mòdul</namespace>
      <namespace key="829" case="first-letter">Mòdul Discussió</namespace>
      <namespace key="1728" case="first-letter">Event</namespace>
      <namespace key="1729" case="first-letter">Event talk</namespace>
    </namespaces>
  </siteinfo>
  <page>
    <title>Viquitexts:Pàgina de proves</title>
    <ns>4</ns>
    <id>106</id>
    <revision>
      <id>184071</id>
      <parentid>183757</parentid>
      <timestamp>2026-04-07T13:21:42Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jobuma3</username>
        <id>11699</id>
      </contributor>
      <comment>Pàgina blanquejada</comment>
      <origin>184071</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="0" sha1="phoiac9h4m842xq45sp7s6u21eteeq1" />
      <sha1>phoiac9h4m842xq45sp7s6u21eteeq1</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Autor:Simone Weil</title>
    <ns>106</ns>
    <id>32589</id>
    <revision>
      <id>184069</id>
      <parentid>182215</parentid>
      <timestamp>2026-04-07T13:11:51Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jobuma3</username>
        <id>11699</id>
      </contributor>
      <origin>184069</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="9026" sha1="7gczrs0x1842zwkqj5794m0prffp5os" xml:space="preserve">{{Autor|Ordenar=W}}


*''L'enracinement'' (Éditions Gallimard, 1949). Inclou:
**''[[Les necessitats de l'ànima]]'' (''Les besoins de l’âme'')
**''[[El desarrelament]]'' (''Le déracinement'')
**''[[L'arrelament]]'' (''L'enracinement'') 


*''La connaissance surnaturelle'' (Éditions Gallimard, 1950). Inclou:
**''[[Pròleg]]'' (''Prologue'')
**''[[Quaderns d'Amèrica]]'' (''Cahiers d'Amérique'')
**''[[Notes escrites a Londres]]'' (''Notes écrites à Londres'')


*''La source grecque'' (Éditions Gallimard, 1953). Inclou:
**''[[Déu en Plató]]'' (''Dieu dans Platon'')


*''Attente de Dieu'' (Éditions Fayard, 1966). Inclou:
**Cartes al Pare Perrin (Lettres au Père Perrin)
***''[[Dubtes davant el baptisme, I]]'' (19 de gener del 1942) (''Hésitations devant le baptême, I'')
***''[[Dubtes davant el baptisme, II]]'' (entre 20 de gener i 15 d'abril del 1942) (''Hésitations devant le baptême, II'')
***''[[A propòsit de la seva partença]]'' (16 d'abril del 1942) (''À propos de son départ'')
***''[[Autobiografia espiritual]]'' (poc abans del 15 de maig del 1942) (''Autobiographie spirituelle'')
***''[[La seva vocació intel.lectual]]'' (entre el 15 i el 25 de maig del 1942) (''Sa vocation intellectuelle'')
***''[[Darrers pensaments]]'' (26 de maig del 1942) (''Dernières pensées'')
**Exposicions (Exposés)
***''[[Reflexió sobre el bon ús dels estudis escolars amb vista a l'Amor de Déu]]'' (''Réflexion sur le bon usage des études scolaires en vue de l'Amour de Dieu'')
***''[[Formes de l'Amor implícit de Déu]]'' (''Formes de l’Amour implicite de Dieu'')
***''[[Sobre el parenostre]]'' (''À propos du &quot;Pater&quot;'') 
***''[[Els tres fills de Noè i la història de la civilització mediterrània]]'' (''Les trois fils de Noé et l'histoire de la civilisation méditerranéenne'') 


*''Poèmes, suivis de Venise sauvée'' (Éditions Gallimard, 1968). Inclou:
**''[[A una noia rica]]'' (''À une jeune fille riche'')
**''[[Esclat]]'' ('' Éclair'')
**''[[Prometeu]]'' (''Prométhée'')
**''[[La mar]]'' (''La mer'')
**''[[Necessitat]]'' (''Nécessité'')
**''[[Els astres]]'' (''Les astres'')
**''[[La porta]]'' (''La Porte'')


*''Simone Weil. Oeuvres'' (Éditions Gallimard, 1999). Inclou:
**Una anarquista a Espanya (Une anarchiste en Espagne)
***''[[Carta a Georges Bernanos]]'' (''Lettre à Georges Bernanos'')
**Els totalitarismes del segle (Les totalitarismes du siècle)
***''[[Impressions d'Alemanya. Alemanya, en espera]]'' (''Impressions d'Allemagne. L'Allemagne en attente'')
***''[[&quot;El marxisme...&quot;]]'' (''&quot;Le marxisme...&quot;'')
***''[[Sobre les contradiccions del marxisme]]'' (''Sur les contradictions du marxisme'')


*''Oeuvres complètes''. Tome I. Premiers écrits philosophiques. (Éditions Gallimard, 1988). Inclou:
**A la classe d'Alain (Dans la classe d'Alain)
***Filosofia (Philosophie)
****''[[El Conte dels sis cignes, de Grimm]]'' (''Le Conte des six cygnes dans Grimm'')
****''[[El Bell i el Bé]]'' (''Le Beau et le Bien'')
****''[[Del temps]]'' (''Du temps'')
****''[[L'Existència i l'objecte]]'' (''L'Existence et l'objet'')
****''[[Fragments sobre la llibertat]]'' (''Fragments sur la liberté'')
****''[[Sobre l'ànima i el cos]]'' (''Sur l'âme et le corps'')
****''[[Comentari d’una remarca de Kant per a formar part d’una dissertació sobre Poesia i Veritat]]'' (''Commentaire d'une remarque de Kant, pour faire partie d'une dissertation sur Poésie et Vérité'')
***Literatura (Littérature)
****''[[Dissertació sobre Stendhal]]'' (''Dissertation sur Stendhal'')
****''[[El sentiment de la Natura en Vigny]]'' (''Le sentiment de la Nature chez Vigny'')
***Sobre Léon Letellier (Sur Léon Letellier)
****''[[Sobre Léon Letellier]]'' (''Sur Léon Letellier'')
**Els assaigs de 1929 (Les essais de 1929)
***''[[De la percepció o l'aventura de Proteu]]'' (''De la perception ou l'aventure de Protée'')
***''[[Sobre el temps]]'' (''Du temps'')
**Diplôme d'Études Supérieures, 1830 (Diploma d'Estudis Superiors, 1930)
***''[[Ciència i percepció en Descartes]]'' (''Science et perception dans Descartes'')
**Sobre temes diversos (Sur divers thèmes)
***Fragments (Fragments)
****''[[Sobre Freud]]'' (''Sur Freud'')


*''Oeuvres complètes''. Tome II. Volume 2. Écrits historiques et politiques. L’expérience ouvrière et l’adieu à la révolution (jl1934 – jn1937) (Éditions Gallimard, 1991). Inclou:
**Escrits sobre el marxisme (Écrits sur le marxisme)
***''[[Reflexions sobre les causes de la llibertat i de l'opressió social]]'' (''Réflexions sur les causes de la liberté et de l'oppression sociale'')
**La condició obrera (La condition ouvrière)
***''[[Experiència de la vida de fàbrica]]'' (''Expérience de la vie d'usine'')
**Sobre el Front Popular (Autour du Front Populaire)
***''[[La racionalització]]'' (''La rationalisation'')


*''Oeuvres complètes''. Tome II. Volume 3. Écrits historiques et politiques. Vers la guerre (1937-1940) (Éditions Gallimard, 1989). Inclou:
**La colonització (La colonisation)
***''[[Noves dades del problema colonial a l’Imperi francès]]'' (''Les nouvelles données du problème colonial dans l'Empire français'')
**Els models antics (Les modèles antiques)
***Roma (Rome)
****''[[Unes quantes reflexions sobre els orígens de l'hitlerisme]]'' (''Quelques réflexions sur les origines de l'hitlérisme'')
***Grècia (La Grèce)
****''[[La Ilíada o el poema de la força]]'' (''L'Iliade ou le poème de la force'')
**La condició obrera (La condition ouvrière)
***''[[La condició obrera]]'' (''La condition ouvrière'')


*''Oeuvres complètes''. Tome IV. Volume 1. Écrits de Marseille (1940-1942). Philosophie, science, religion, questions politiques et sociales (Éditions Gallimard, 2008). Inclou:
**Filosofia (Philosophie)
***''[[Unes quantes reflexions entorn de la noció de valor]]'' (''Quelques réflexions autour de la notion de valeur'')
***''[[Assaig sobre la noció de lectura]]'' (''Essai sur la notion de lecture'')
***''[[Moral i literatura]]'' (''Morale et littérature'')
**Ciència (Science)
***''[[La ciència i nosaltres]]'' (''La science et nous'')
***''[[Del fonament d'una ciència nova]]'' (''Du fondement d'une science nouvelle'')
***''[[Reflexions a propòsit de la teoria dels quanta]]'' (''Réflexions à propos de la théorie des quanta'')
**Religió (Religion)
***''[[El cristianisme i la vida del camp]]'' (''Le christianisme et la vie des champs'')
***''[[Reflexions sense ordre sobre l'amor de Déu]]'' (''Réflexions sans ordre sur l'amour de Dieu'')
***''[[Pensaments sense ordre sobre l'amor de Déu]]'' (''Pensées sans ordre concernant l'amour de Dieu'')
***''[[L'amor de Déu i la desgràcia]]'' (''L'amour de Dieu et le malheur'')
***''[[Nota sobre les relacions primitives del cristianisme amb les religions no hebraiques]]'' (''Note sur les relations primitives du christianisme et des religions non hébraïques'')
**Qüestions polítiques i socials (Questions politiques et sociales)
***''[[Projecte d'una formació d'infermeres de primera línia]]'' (''Projet d'une formation d'infirmières de première ligne'')
***''[[Condició primera d'un treball no servil]]'' (''Condition première d'un travail non servile'')


*''Oeuvres complètes''. Tome IV. Volume 2. Écrits de Marseille (1941-1942). Grèce – Inde - Occitanie (Éditions Gallimard, 2009). Inclou:
**El domini grec (Le domaine grec)
***''[[Fragments d'Heràclit]]'' (''Fragments d'Héraclite'')
***''[[Intuïcions pre-cristianes]]'' (''Intuitions pré-chrétiennes'')
***''[[Esbós d'una història de la ciència grega]]'' (''Esquisse d’une histoire de la science grecque'')
**El domini occità (Le domaine occitanien)
***''[[L’agonia d’una civilització vista a través d’un poema èpic]]'' (''L'agonie d'une civilisation vue à travers un poème épique'')
***''[[La inspiració occitana]]'' (''En quoi consiste l'inspiration occitanienne'')


*''Oeuvres complètes''. Tome V. Volume 1. Écrits de New York et de Londres (1942-1943). Questions politiques et religieuses (Éditions Gallimard, 2019). Inclou:
**Escrits de Nova York (Écrits de New York)
***''[[Israel i els &quot;gentils&quot;]]'' (''Israel et les &quot;Gentils&quot;'')
***''[[Carta al pare Couturier]]'' (''Lettre à un religieux'')
**Escrits de Londres (Écrits de Londres)
***Assaigs i projectes d'articles (Essais et projets d'articles)
****Reflexions sobre la guerra (Réflexions sur la guerre)
*****''[[Aquesta guerra és una guerra de religions]]'' (''Cette guerre est une guerre de religions'')
****Religió (Religion)
*****''[[Teoria dels sagraments]]'' (''Théorie des sacrements'')
*****''[[Professió de fe]]'' (''Profession de foi'')
***Qüestions polítiques i constitucionals (Questions politiques et constitutionnelles)
****Política (Politique)
*****''[[Nota sobre la supressió general dels partits polítics]]'' (''Note sur la suppression générale des partis politiques'')


{{DP-Autor-70}}

[[Categoria:Autors del s. XX en francès|Weil, Simone]]
[[Categoria:Autors francesos|Weil, Simone]]</text>
      <sha1>7gczrs0x1842zwkqj5794m0prffp5os</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Viquitexts Discussió:Pàgina de proves</title>
    <ns>5</ns>
    <id>42976</id>
    <revision>
      <id>184072</id>
      <parentid>183905</parentid>
      <timestamp>2026-04-07T13:22:18Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jobuma3</username>
        <id>11699</id>
      </contributor>
      <comment>Pàgina blanquejada</comment>
      <origin>184072</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="0" sha1="phoiac9h4m842xq45sp7s6u21eteeq1" />
      <sha1>phoiac9h4m842xq45sp7s6u21eteeq1</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Usuari:Jqueralt</title>
    <ns>2</ns>
    <id>54196</id>
    <revision>
      <id>184088</id>
      <parentid>179446</parentid>
      <timestamp>2026-04-08T10:02:48Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jqueralt</username>
        <id>10946</id>
      </contributor>
      <origin>184088</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="2825" sha1="9t0vhpmmtbew3ey7ghqbfl9kn89smkj" xml:space="preserve">== Projecte ==

Publicació a Viquitexts d'obres del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana https:// ctilc.iec.cat/scripts/CTILCCorpus_Descarr.asp

# [[El cor del poble]] d'[[Autor:Ignasi Iglésias Pujadas|Ignasi Iglésias]]
# [[L'hostal de la Bolla]] de [[Autor:Miquel dels Sants Oliver|Miquel dels Sants Oliver]]
# [[La barca dels afligits, Marina en un acte]] d'[[Autor:Apel·les Mestres i Oñós|Apel·les Mestres i Oños]]
# [[La bona gent]] d'en [[Autor:Santiago Rusiñol i Prats|Santiago Rusiñol]]
# [[Josafat]] d'en [[Autor:Prudenci Bertrana|Prudenci Bertrana]]
# [[L'apotecari de Malgrat]] de [[Autor:Teodor Baró i Sureda|Teodor Baró]]
# [[Las esposallas de la morta]] de [[Autor:Víctor Balaguer i Cirera|Víctor Balaguer]]
# [[La muntanya d'ametistes]] de [[Autor:Guerau de Liost|Guerau de Liost]]
# [[El fantasma de Montcorb]] de [[Autor:Prudenci Bertrana| Prudenci Bertrana]]
# [[Costums típicas de la ciutat de Valls]] de [[Autor:Cosme Vidal i Rosich| Cosme Vidal i Rosich]]
# [[El mètode objectiu]] de [[Autor:Ramon Turró i Darder| Ramon Turró i Darder]]
# [[Els aucells més útils a la agricultura de Catalunya]] d' [[Autor:Emili Tarré i Tarré| Emili Tarré i Tarré]]
# [[Lladres]] d'[[Autor:Ignasi Iglésias Pujadas|Ignasi Iglésias]]
# [[Les ales d’Ernestina]] d'en [[Autor:Prudenci Bertrana|Prudenci Bertrana]]
# [[El meu amic Pellini i altres contes]] d'en [[Autor:Prudenci Bertrana|Prudenci Bertrana]]
# [[''La_colla_d'en_Pep_Mata_o_Els_Màrtirs_de_la_Inquisició''|La colla d’en Pep Mata o ‘Els martirs de l’Inquisició’]] d'[[Autor:Ignasi Iglésias Pujadas|Ignasi Iglésias]]
# [[La taverna intel·lectual]] d'en [[Autor:Pompeu Gener i Babot|Pompeu Gener]]
# [[La_pena_de_mort]] d'en [[Autor:Gabriel_Alomar_i_Villalonga|Gabriel Alomar]]
# [[Les gràcies de l'Empordà]] d'en [[Autor:Pere_Coromines|Pere Coromines]]
# [[Jesús que torna]] d'en [[Autor:Àngel_Guimerà_i_Jorge|Àngel Guimerà]]
# [[Vilaniu]] d'en [[Autor:Narcís Oller i Moragas|Narcís Oller]]
# [[Lo_rondallayre._Tercera_série|Lo rondallayre. Tercera série]] d'en [[Autor:Francesc de Sales Maspons i Labrós|Francesc Maspons i Labrós]]
# [[L'esca del pecat]] d'en [[Autor:Miquel_Figuerola_i_Aldrofeu|Miquel Figuerola i Aldrofeu]]
# [[L'heréu_Noradell]] d'en [[Autor:Carles_Bosch_de_la_Trinxeria|Carles Bosch de la Trinxeria]]
# [[Llibre_d’horas|Llibre d'horas]] d'[[Autor:Apel·les Mestres i Oñós|Apel·les Mestres i Oños]]
# [[Ja_hi_van_a_l'África|Ja hi van a l'África]] d'[[Autor:Josep_Antoni_Ferrer_i_Fernández|Josep Antoni Ferrer i Fernández]]
# [[La peste gròga]] de [[Autor:Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau| Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau]]
# [[Narracions_estranyes| Narracions estranyes]] d' [[Autor:Antoni_Careta_i_Vidal| Antoni Careta i Vidal]]

[[Autor:Josep Berga i Boix]]</text>
      <sha1>9t0vhpmmtbew3ey7ghqbfl9kn89smkj</sha1>
    </revision>
    <revision>
      <id>184093</id>
      <parentid>184088</parentid>
      <timestamp>2026-04-08T10:15:06Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jqueralt</username>
        <id>10946</id>
      </contributor>
      <origin>184093</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="2909" sha1="1rxlj91yoqpjctfu6t3upi57eerj8qp" xml:space="preserve">== Projecte ==

Publicació a Viquitexts d'obres del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana https:// ctilc.iec.cat/scripts/CTILCCorpus_Descarr.asp

# [[El cor del poble]] d'[[Autor:Ignasi Iglésias Pujadas|Ignasi Iglésias]]
# [[L'hostal de la Bolla]] de [[Autor:Miquel dels Sants Oliver|Miquel dels Sants Oliver]]
# [[La barca dels afligits, Marina en un acte]] d'[[Autor:Apel·les Mestres i Oñós|Apel·les Mestres i Oños]]
# [[La bona gent]] d'en [[Autor:Santiago Rusiñol i Prats|Santiago Rusiñol]]
# [[Josafat]] d'en [[Autor:Prudenci Bertrana|Prudenci Bertrana]]
# [[L'apotecari de Malgrat]] de [[Autor:Teodor Baró i Sureda|Teodor Baró]]
# [[Las esposallas de la morta]] de [[Autor:Víctor Balaguer i Cirera|Víctor Balaguer]]
# [[La muntanya d'ametistes]] de [[Autor:Guerau de Liost|Guerau de Liost]]
# [[El fantasma de Montcorb]] de [[Autor:Prudenci Bertrana| Prudenci Bertrana]]
# [[Costums típicas de la ciutat de Valls]] de [[Autor:Cosme Vidal i Rosich| Cosme Vidal i Rosich]]
# [[El mètode objectiu]] de [[Autor:Ramon Turró i Darder| Ramon Turró i Darder]]
# [[Els aucells més útils a la agricultura de Catalunya]] d' [[Autor:Emili Tarré i Tarré| Emili Tarré i Tarré]]
# [[Lladres]] d'[[Autor:Ignasi Iglésias Pujadas|Ignasi Iglésias]]
# [[Les ales d’Ernestina]] d'en [[Autor:Prudenci Bertrana|Prudenci Bertrana]]
# [[El meu amic Pellini i altres contes]] d'en [[Autor:Prudenci Bertrana|Prudenci Bertrana]]
# [[''La_colla_d'en_Pep_Mata_o_Els_Màrtirs_de_la_Inquisició''|La colla d’en Pep Mata o ‘Els martirs de l’Inquisició’]] d'[[Autor:Ignasi Iglésias Pujadas|Ignasi Iglésias]]
# [[La taverna intel·lectual]] d'en [[Autor:Pompeu Gener i Babot|Pompeu Gener]]
# [[La_pena_de_mort]] d'en [[Autor:Gabriel_Alomar_i_Villalonga|Gabriel Alomar]]
# [[Les gràcies de l'Empordà]] d'en [[Autor:Pere_Coromines|Pere Coromines]]
# [[Jesús que torna]] d'en [[Autor:Àngel_Guimerà_i_Jorge|Àngel Guimerà]]
# [[Vilaniu]] d'en [[Autor:Narcís Oller i Moragas|Narcís Oller]]
# [[Lo_rondallayre._Tercera_série|Lo rondallayre. Tercera série]] d'en [[Autor:Francesc de Sales Maspons i Labrós|Francesc Maspons i Labrós]]
# [[L'esca del pecat]] d'en [[Autor:Miquel_Figuerola_i_Aldrofeu|Miquel Figuerola i Aldrofeu]]
# [[L'heréu_Noradell]] d'en [[Autor:Carles_Bosch_de_la_Trinxeria|Carles Bosch de la Trinxeria]]
# [[Llibre_d’horas|Llibre d'horas]] d'[[Autor:Apel·les Mestres i Oñós|Apel·les Mestres i Oños]]
# [[Ja_hi_van_a_l'África|Ja hi van a l'África]] d'[[Autor:Josep_Antoni_Ferrer_i_Fernández|Josep Antoni Ferrer i Fernández]]
# [[La peste gròga]] de [[Autor:Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau| Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau]]
# [[Narracions_estranyes| Narracions estranyes]] d' [[Autor:Antoni_Careta_i_Vidal| Antoni Careta i Vidal]]
# [[L’estudiant de la Garrotxa|L'estudiant de la Garrotxa]] de [[Autor:Josep Berga i Boix| Josep Berga i Boix]]</text>
      <sha1>1rxlj91yoqpjctfu6t3upi57eerj8qp</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Alexíada/Llibre III</title>
    <ns>0</ns>
    <id>58804</id>
    <revision>
      <id>184085</id>
      <parentid>184062</parentid>
      <timestamp>2026-04-08T08:59:40Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Leptictidium</username>
        <id>277</id>
      </contributor>
      <comment>/* Capítol IV */</comment>
      <origin>184085</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="26118" sha1="6ego90uxqgg1a3rcwjsu2a1qtsst2uv" xml:space="preserve">{{header
|títol=Alexíada
|autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]]
|traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]]
|idioma=grec
|anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]]
|current='''Llibre II'''
|següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]]
|info=
|nomcategoria=cap
}}

{{c|'''Llibre III'''}}

&lt;div class=prose&gt;
=== Capítol I ===
[1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,&lt;ref name=Gran group=nota&gt;[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].&lt;/ref&gt; que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,&lt;ref name=Oficines group=nota&gt;El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.&lt;/ref&gt; a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,&lt;ref name=Eparca group=nota&gt;La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.&lt;/ref&gt; feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,&lt;ref name=Samatya group=nota&gt;Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].&lt;/ref&gt; on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc».

[2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,&lt;ref name=Ros group=nota&gt;{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.&lt;/ref&gt; i esgrimia el seu parentesc com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.&lt;ref name=Xafarderies group=nota&gt;Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.&lt;/ref&gt; En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat.

[3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros.

[4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió.

[5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.&lt;ref name=Bucoleont group=nota&gt;El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.&lt;/ref&gt;

=== Capítol II ===
[1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria.

[2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,&lt;ref name=Tucídides group=nota&gt;El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].&lt;/ref&gt; de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens.

[3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,&lt;ref name=Pàtrocle group=nota&gt;Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.&lt;/ref&gt; suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor.

[4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.&lt;ref name=Escultors group=nota&gt;[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].&lt;/ref&gt; Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal.

[5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,&lt;ref name=Eudòxia group=nota&gt;[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.&lt;/ref&gt; de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita&lt;ref name=Zoè group=nota&gt;[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.&lt;/ref&gt;). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,&lt;ref name=Panàret group=nota&gt;O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.&lt;/ref&gt; no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes.

[6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.&lt;ref name=Xifilí group=nota&gt;[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.&lt;/ref&gt;

[7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme.

=== Capítol III ===
[1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit&lt;ref name=Policlit group=nota&gt;[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.&lt;/ref&gt; i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar.

[2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible.

[3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.&lt;ref name=Dígenes group=nota&gt;[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.&lt;/ref&gt; Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda.

[4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix.

[5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla.

=== Capítol IV ===
[1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí.

[2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,&lt;ref name=Taronita group=nota&gt;[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].&lt;/ref&gt; fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,&lt;ref name=Nicèfor group=nota&gt;[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».&lt;/ref&gt; l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota&lt;ref name=Drungari group=nota&gt;En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].&lt;/ref&gt; i elevat al rang dels sebastos.

[3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.&lt;ref name=Sebast group=nota&gt;El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.&lt;/ref&gt; Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, admiraria el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols.

[4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,&lt;ref name=Hèbdomon group=nota&gt;L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.&lt;/ref&gt; renuncià a l'alt sacerdoci havent excel·lit en el tron patriarcal durant cinc anys i nou mesos i es retirà al monestir de Càl·lies.&lt;ref name=Càulees group=nota&gt;El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.&lt;/ref&gt; El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat.

&lt;/div&gt;

== Notes ==
&lt;references group=nota/&gt;</text>
      <sha1>6ego90uxqgg1a3rcwjsu2a1qtsst2uv</sha1>
    </revision>
    <revision>
      <id>184086</id>
      <parentid>184085</parentid>
      <timestamp>2026-04-08T09:28:18Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Leptictidium</username>
        <id>277</id>
      </contributor>
      <comment>/* Capítol IV */</comment>
      <origin>184086</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="26119" sha1="7vbn9qylp4s0ybwit9a0x7j0dibth4o" xml:space="preserve">{{header
|títol=Alexíada
|autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]]
|traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]]
|idioma=grec
|anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]]
|current='''Llibre II'''
|següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]]
|info=
|nomcategoria=cap
}}

{{c|'''Llibre III'''}}

&lt;div class=prose&gt;
=== Capítol I ===
[1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,&lt;ref name=Gran group=nota&gt;[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].&lt;/ref&gt; que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,&lt;ref name=Oficines group=nota&gt;El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.&lt;/ref&gt; a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,&lt;ref name=Eparca group=nota&gt;La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.&lt;/ref&gt; feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,&lt;ref name=Samatya group=nota&gt;Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].&lt;/ref&gt; on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc».

[2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,&lt;ref name=Ros group=nota&gt;{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.&lt;/ref&gt; i esgrimia el seu parentesc com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.&lt;ref name=Xafarderies group=nota&gt;Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.&lt;/ref&gt; En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat.

[3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros.

[4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió.

[5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.&lt;ref name=Bucoleont group=nota&gt;El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.&lt;/ref&gt;

=== Capítol II ===
[1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria.

[2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,&lt;ref name=Tucídides group=nota&gt;El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].&lt;/ref&gt; de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens.

[3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,&lt;ref name=Pàtrocle group=nota&gt;Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.&lt;/ref&gt; suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor.

[4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.&lt;ref name=Escultors group=nota&gt;[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].&lt;/ref&gt; Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal.

[5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,&lt;ref name=Eudòxia group=nota&gt;[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.&lt;/ref&gt; de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita&lt;ref name=Zoè group=nota&gt;[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.&lt;/ref&gt;). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,&lt;ref name=Panàret group=nota&gt;O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.&lt;/ref&gt; no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes.

[6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.&lt;ref name=Xifilí group=nota&gt;[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.&lt;/ref&gt;

[7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme.

=== Capítol III ===
[1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit&lt;ref name=Policlit group=nota&gt;[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.&lt;/ref&gt; i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar.

[2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible.

[3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.&lt;ref name=Dígenes group=nota&gt;[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.&lt;/ref&gt; Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda.

[4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix.

[5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla.

=== Capítol IV ===
[1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí.

[2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,&lt;ref name=Taronita group=nota&gt;[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].&lt;/ref&gt; fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,&lt;ref name=Nicèfor group=nota&gt;[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».&lt;/ref&gt; l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota&lt;ref name=Drungari group=nota&gt;En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].&lt;/ref&gt; i elevat al rang dels sebastos.

[3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.&lt;ref name=Sebast group=nota&gt;El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.&lt;/ref&gt; Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, admiraria el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols.

[4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,&lt;ref name=Hèbdomon group=nota&gt;L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.&lt;/ref&gt; havent excel·lit en el tron patriarcal durant cinc anys i nou mesos, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.&lt;ref name=Càulees group=nota&gt;El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.&lt;/ref&gt; El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat.

&lt;/div&gt;

== Notes ==
&lt;references group=nota/&gt;</text>
      <sha1>7vbn9qylp4s0ybwit9a0x7j0dibth4o</sha1>
    </revision>
    <revision>
      <id>184087</id>
      <parentid>184086</parentid>
      <timestamp>2026-04-08T09:29:44Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Leptictidium</username>
        <id>277</id>
      </contributor>
      <comment>/* Capítol IV */</comment>
      <origin>184087</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="26119" sha1="lmgl3307tty739c9a6oz38nd7aa1gl5" xml:space="preserve">{{header
|títol=Alexíada
|autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]]
|traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]]
|idioma=grec
|anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]]
|current='''Llibre II'''
|següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]]
|info=
|nomcategoria=cap
}}

{{c|'''Llibre III'''}}

&lt;div class=prose&gt;
=== Capítol I ===
[1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,&lt;ref name=Gran group=nota&gt;[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].&lt;/ref&gt; que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,&lt;ref name=Oficines group=nota&gt;El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.&lt;/ref&gt; a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,&lt;ref name=Eparca group=nota&gt;La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.&lt;/ref&gt; feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,&lt;ref name=Samatya group=nota&gt;Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].&lt;/ref&gt; on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc».

[2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,&lt;ref name=Ros group=nota&gt;{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.&lt;/ref&gt; i esgrimia el seu parentesc com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.&lt;ref name=Xafarderies group=nota&gt;Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.&lt;/ref&gt; En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat.

[3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros.

[4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió.

[5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.&lt;ref name=Bucoleont group=nota&gt;El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.&lt;/ref&gt;

=== Capítol II ===
[1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria.

[2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,&lt;ref name=Tucídides group=nota&gt;El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].&lt;/ref&gt; de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens.

[3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,&lt;ref name=Pàtrocle group=nota&gt;Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.&lt;/ref&gt; suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor.

[4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.&lt;ref name=Escultors group=nota&gt;[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].&lt;/ref&gt; Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal.

[5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,&lt;ref name=Eudòxia group=nota&gt;[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.&lt;/ref&gt; de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita&lt;ref name=Zoè group=nota&gt;[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.&lt;/ref&gt;). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,&lt;ref name=Panàret group=nota&gt;O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.&lt;/ref&gt; no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes.

[6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.&lt;ref name=Xifilí group=nota&gt;[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.&lt;/ref&gt;

[7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme.

=== Capítol III ===
[1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit&lt;ref name=Policlit group=nota&gt;[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.&lt;/ref&gt; i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar.

[2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible.

[3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.&lt;ref name=Dígenes group=nota&gt;[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.&lt;/ref&gt; Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda.

[4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix.

[5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla.

=== Capítol IV ===
[1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí.

[2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,&lt;ref name=Taronita group=nota&gt;[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].&lt;/ref&gt; fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,&lt;ref name=Nicèfor group=nota&gt;[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».&lt;/ref&gt; l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota&lt;ref name=Drungari group=nota&gt;En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].&lt;/ref&gt; i elevat al rang dels sebastos.

[3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.&lt;ref name=Sebast group=nota&gt;El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.&lt;/ref&gt; Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, admiraria el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols.

[4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,&lt;ref name=Hèbdomon group=nota&gt;L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.&lt;/ref&gt; quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.&lt;ref name=Càulees group=nota&gt;El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.&lt;/ref&gt; El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat.

&lt;/div&gt;

== Notes ==
&lt;references group=nota/&gt;</text>
      <sha1>lmgl3307tty739c9a6oz38nd7aa1gl5</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Teoria dels sagraments</title>
    <ns>0</ns>
    <id>60463</id>
    <revision>
      <id>184066</id>
      <timestamp>2026-04-07T12:59:20Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jobuma3</username>
        <id>11699</id>
      </contributor>
      <comment>Es crea la pàgina amb «{{Encapçalament|Teoria dels sagraments|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}} &lt;br/&gt; &lt;div class=prose&gt;  La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. És com un fantasma. No hi actua, damunt seu.  Sobre aquesta manera de ser es fonamenta la possibilitat d’un cert control de si ma...».</comment>
      <origin>184066</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="14984" sha1="e8ewif1mfvxnusi58hpexkpeghsnt75" xml:space="preserve">{{Encapçalament|Teoria dels sagraments|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}}
&lt;br/&gt;
&lt;div class=prose&gt;

La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. És com un fantasma. No hi actua, damunt seu.

Sobre aquesta manera de ser es fonamenta la possibilitat d’un cert control de si mateix per mitjà de la voluntat, pel vincle natural entre la voluntat i els músculs.

Però si l’exercici de la voluntat, en mesura d’altra banda limitada, pot impedir a l’ànima de caure en el mal, no pot, per si mateix, augmentar en l’ànima la proporció de bé respecte al mal.

Si hom no té, a parer seu, prou diners a la cartera, li cal anar-ne a cercar al banc. No és pas en si mateix que en trobarà, car n’hi manquen.

El bé que no tenim en nosaltres, sigui quin sigui l’esforç de voluntat que fem, no ens el podem pas procurar. Tan sols el podem rebre.

El rebem, infal·liblement, amb una sola condició. La condició és el desig. Però no pas el desig d’un bé parcial.

Sols el desig adreçat directament al bé pur, perfecte, total, absolut, pot fer entrar a l’ànima un xic més de bé que no hi havia. Quan una ànima es troba en aquest estat de desig, el seu progrés és proporcional a la intensitat del desig i al temps.

Però només actuen els desigs reals. El desig de bé absolut, també ell, és eficaç en la mesura i només en la mesura que és real.

Però, en no poder tenir objecte, els moviments i les actituds del cos, més que aquí baix, ¿com, travessant la carn, aquest desig podria tenir accés a l’estat de realitat?

És impossible.

Allà on és segur que una cosa indispensable a la salvació és impossible, segur que hi ha realment una possibilitat sobrenatural.

Per a tot el que concerneix el bé absolut i el contacte amb ell, la prova per la perfecció (a cops falsament dita prova ontològica) és no sols vàlida ans l’única que ho és. Resulta, immediatament, just de la noció de bé. És al bé el que la demostració geomètrica és a la necessitat.

Perquè el desig de bé absolut passi per la carn, cal que un objecte d’aquí baix sigui, a tall de signe i per convenció, per a la carn, el bé absolut.

Que sigui el bé absolut per a la carn no vol pas dir que sigui un bé de la carn. És, per a la carn, el bé absolut de l’esperit.

Una convenció relativa a les coses d’aquí baix es pot acordar i ratificar entre homes, o entre un home i ell mateix.

Una convenció relativa al bé absolut només la pot ratificar Déu.

(Aquesta idea de ratificació divina és, en el cànon de la missa, el que precedeix immediatament la consagració&lt;sup&gt;1&lt;/sup&gt;.)

Una ratificació divina implica necessàriament una revelació directa de Déu, i potser fins i tot implica necessàriament l’Encarnació.

Només poden ser signes de Déu les coses establertes com a tals per Déu&lt;sup&gt;2&lt;/sup&gt;.

Per una convenció establerta per Déu entre Déu i els homes, un tros de pa significa la persona de Crist&lt;sup&gt;3&lt;/sup&gt;. Per tant, pel fet que una convenció ratificada per Déu és infinitament més real que la matèria, la seva realitat de pa, tot mantenint-se, esdevé simple aparença en relació a la realitat infinitament més real que és la seva significació&lt;sup&gt;4&lt;/sup&gt;.

En les convencions establertes entre homes, la significació d’una cosa té menys realitat que la matèria que la compon. En una convenció establerta per Déu, és el contrari. Però la significació divina, en grau de realitat, sobrepassa infinitament més la matèria que no la matèria la significació humana.

Si creiem que el contacte amb el tros de pa és un contacte amb Déu, el desig de contacte amb Déu, que era només una vel·leïtat, passa la prova del real.

Justament per aquest fet, i perquè, en aquest domini, desitjar és l’única condició per a rebre, hi ha entre l’ànima i Déu un contacte real.

En les coses d’aquí baix, la creença és productora d’il·lusió. És només respecte a les coses divines, i en el moment que una ànima té el desig i l’atenció girats a Déu, que la creença té la virtut de produir real, i això per efecte del desig. La creença productora de realitat té de nom la fe.

La gràcia és alhora el que ens és més exterior i més interior. El bé ens ve només del defora, però només penetra en nosaltres el bé a què consentim. El consentiment només és real al moment que la carn, amb un gest, el fa tal.

No ens podem pas transformar, a nosaltres mateixos, només podem ser transformats, però només podem ser-ho si verament volem. Un tros de matèria no la té pas, la virtut de transformar-nos. Però si creiem que la té pel voler de Déu, i que per aquest motiu la fem entrar dins nostre, acomplim realment un acte d’acolliment de la transformació desitjada, i per aquest fet davalla damunt l’ànima des de dalt del cel. Per això, el tros de matèria tenia la virtut que hi suposàvem.

El sagrament és una avinença que correspon de manera justa, perfecta, al doble caràcter de l’operació de la gràcia, alhora rebuda i consentida, i a la relació del pensament humà amb la carn.

En el mecanisme sobrenatural del sagrament, hi ha una doble condició, per a aquesta virtut de la creença. 

Cal que l’objecte del desig no sigui altra cosa que el bé únic, pur, perfecte, total, absolut i inconcebible per nosaltres. Molta gent posen el mot Déu com a etiqueta a una concepció que ha fabricat la seva ànima o que ha aportat el medi envoltant. N’hi ha moltes, de concepcions d’aquesta mena, semblants poc o molt al verdader Déu però que l’ànima pot pensar sense tenir l’atenció orientada efectivament fora del món. En aquest cas, el pensament, per bé que en aparença ocupat per Déu, continua habitant el món, i la creença, segons la llei del món, hi és fabricadora d’il·lusió, no pas de veritat.

Aquest estat, però, no és pas sense esperança, car el nom de Déu i el de Crist tenen de per si una tal virtut que amb el temps en poden treure l’ànima i atraure-la a la veritat.

La segona condició és que la creença en una certa identitat entre el tros de pa i Déu hagi penetrat tot l’ésser, fins al punt d’impregnar no pas la intel·ligència, que no hi pot tenir cap part, ans la resta de l’ànima, la imaginació, la sensibilitat, gairebé fins la carn.

Quan aquestes dues condicions hi són, i la proximitat del contacte amb el pa és a punt de sotmetre el desig a la prova del real, s’hi esdevé realment alguna cosa, dins l’ànima.

Mentre un desig no té contacte amb el real, no s’hi produeix entorn seu cap conflicte, dins l’ànima. Per exemple, si un home desitja sincerament com a soldat exposar-se a la mort pel seu país, i si es troba impossibilitat de fer ni el més mínim pas per a arribar-hi, si per exemple està mig paralitzat, el seu desig, dins l’ànima, no hi serà pas combatut, per la por de la mort. 

Si un home té la possibilitat tant d’anar a la batalla com de sostraure-s’hi, i decideix d’anar-hi, i fa passos en aquest sentit, i se’n surt, i es troba sota el foc, i és enviat a una missió extremament perillosa, i hi és mort, és gairebé segur que en algun moment d’aquesta marxa cap al deure la por de la mort s’alçarà dins l’ànima i hi serà combatuda. El moment, segons el temperament i segons la naturalesa de la imaginació, pot trobar-se en no importa quin punt d’aquesta marxa. És només en la proximitat d’aquest moment que el desig d’exposar-se a la mort esdevé real.

És el mateix per al desig de contacte amb Déu. Mentre encara no és real, deixa l’ànima en repòs.

Però quan les condicions d’un verdader sagrament existeixen i el sagrament és a prop, l’ànima se separa.

Una part de l’ànima, que en aquell moment pot ser imperceptible a la consciència, aspira al sagrament; és la part de la veritat dins l’ànima; car “el qui fa la veritat va a la claror&lt;sup&gt;5&lt;/sup&gt;”.

Però a tota la part mediocre de l’ànima li repugna, el sagrament, l’odia i el tem molt més que no la carn de l’animal recula per fugir de la mort a punt de prendre’l. Car “tothom qui fa coses mediocres odia la claror&lt;sup&gt;6&lt;/sup&gt;”.

Així comença la separació entre el bon gra i el jull&lt;sup&gt;7&lt;/sup&gt;.

Crist digué: “No he pas vingut a dur la pau, sinó el glavi&lt;sup&gt;8&lt;/sup&gt;.” I sant Pau: “La paraula de Déu és viva i actua i talla molt més que no el glavi de doble tall, i penetra fins a separar l’ànima i l’esperit, l’ossada i el moll de l’os, i discrimina els sentiments i els pensaments del cor&lt;sup&gt;9&lt;/sup&gt;.”

La comunió és llavors un pas a través del foc, que crema i destrueix una parcel·la de les impureses de l’ànima. La següent comunió en destrueix encara una parcel·la. La quantitat de mal dins l’ànima humana s’ha acabat; el foc diví és inesgotable. Així, al cap d’aquest mecanisme, tot i els pitjors defalliments, si no hi ha traïció i refús deliberat del bé i si la mort no arriba accidentalment abans de la fi, el pas a l’estat de perfecció és infal·lible.

Com més real és el desig de Déu i per consegüent el contacte amb Déu pel sagrament, més violent és l’alçament de la part mediocre de l’ànima; alçament comparable a la retracció de la carn viva a punt de ser tirada al foc: té, segons els casos, principalment, color de repulsió, o d’odi, o de por.

Quan l’ànima és en un estat en què la proximitat del sagrament és més dolorosa que la marxa vers la mort, és a tocar del llindar més enllà del qual el martiri és fàcil.

En el seu esforç desesperat de sobreviure i escapar de la destrucció pel foc, la part mediocre de l’ànima, amb una activitat febril, s’inventa arguments. Els treu de tant se val quin arsenal, compresos la teologia i tots els advertiments sobre els perills dels sagraments indignes.

A condició que aquests pensaments no siguin absolutament gens escoltats per l’ànima, aquest tumult interior és infinitament feliç.

Com més violent és el moviment interior de reculada, de revolta i de por, més és segur que el sagrament destruirà molt de mal dins l’ànima i la transportarà molt més a prop de la perfecció.

“El gra de mostassa és el gra més petit de tots&lt;sup&gt;10&lt;/sup&gt;.”

L’àtom imperceptible de bé pur ficat a l’ànima per un moviment de desig real adreçat a Déu és aquest gra. Si no és arrencat per cap traïció consentida, en sortiran infal·liblement, amb el temps, tot de branques on es posaran els ocells del cel.

Crist digué (Marc 4, 26): “El regne de Déu és com un home que tira gra a la terra, després dorm, vetlla nit i dia, i el gra germina i s’estira sense que ell sàpiga com. Automàticament la terra porta el fruit: primer l’herba, després l’espiga, després la plenitud del gra a l’espiga. I quan la terra ha aportat el gra, ell hi posa la falç, car el temps de la messa és arribat.”

Quan l’ànima ha travessat un llindar per un contacte real amb el bé pur ---de què el tumult interior davant el sagrament n’és potser un signe cert---, no se li demana sinó l’espera immòbil.

L’espera immòbil no vol pas dir absència d’activitat exterior. L’activitat exterior, en la mesura que és rigorosament imposada per les obligacions humanes o pels manaments particulars de Déu, n’és una part, d’aquesta immobilitat de l’ànima; restar-ne ençà o anar-ne més enllà espatllen igualment l’actitud d’espera immòbil.

Una activitat exactament igual al que és manat és una condició de l’espera de l’ànima així com, en l’infant que estudia, la immobilitat del cos és una condició de l’atenció.

Però, com que la immobilitat física és una cosa altra que l’atenció, per si mateixa no té efectivitat, i igualment els actes prescrits per a l’ànima un cop arribada a aquest estat.

Així com l’home verament atent no té necessitat de forçar-se a la immobilitat per a provocar en si l’atenció, ans al contrari, des que el seu pensament s’aplica a un problema, suspèn naturalment, automàticament, els moviments que la destorbarien, així els actes prescrits resulten automàticament de l’ànima en estat d’espera immòbil&lt;sup&gt;11&lt;/sup&gt;.

Mentre la perfecció és lluny, sovint van barrejats amb pena, amb dolor, amb fatiga, amb una aparença de lluita interior, amb defalliments sovint greus; tot i això, però, mentre a l’ànima no hi hagi hagut traïcions consentides, hi ha en el seu acompliment quelcom d’irresistible.

L’home no se’n pot dispensar, dels actes prescrits, però no és pas en la mesura que actua que és susceptible de ser estimat de Déu.

“¿Qui de vosaltres, tenint un esclau que treballa o guarda el bestiar, quan tornarà dels camps li dirà: ‘Vine, afanya’t, i estira’t a menjar’? ¿No dirà pas: ‘Prepara’m l’àpat, cenyeix-te, serveix-me menjar i beure, que després menjaràs i beuràs també tu’? ¿Li tindrà cap gratitud, a l’esclau, per haver executat les ordres? Igualment, vosaltres, quan haureu fet tot el que us és prescrit, digueu: ‘Som esclaus sense valor; hem fet allò a què estàvem obligats&lt;sup&gt;12&lt;/sup&gt;.’”

L’esclau que rep l’amor, la gratitud i fins i tot els serveis de l’amo no és pas el que treballa i cuina. És un altre.

No és pas que s’hagi de triar entre dues maneres de servir Déu. Aquests dos esclaus representen la mateixa ànima sota dues relacions diferents o, encara, sota dues parts inseparables de la mateixa ànima.

L’esclau que serà estimat és el que s’està dret i immòbil vora la porta, en estat de vetlla, d’espera, d’atenció, de desig, per obrir des que sentirà trucar.

Ni la fatiga, ni la fam, ni les sol·licitacions, les invitacions amicals, les injúries, els cops o l’escarni dels camarades, ni els rumors que puguin circular entorn seu pels quals l’amo s’hauria mort, o estaria irritat amb ell i resolut a fer-li mal, res destorbarà, ni mica, la seva immobilitat atenta.

“Assembleu-vos als homes que esperen l’amo de tornada d’una festa a fi que, quan arribi i truqui, el puguin obrir tot seguit. Feliços els esclaus que l’amo, en arribar, trobarà desperts. En veritat us dic que es faixarà, els farà ajeure a la seva taula i es posarà a servir-los&lt;sup&gt;13&lt;/sup&gt;.”

L’estat d’espera així recompensat és el que ordinàriament anomenem paciència.

Però el mot grec, `υπομονή, és infinitament més bell, i carregat d’una significació diferent&lt;sup&gt;14&lt;/sup&gt;.

Designa l’home que espera sense moure’s, tot i els cops amb què l’intenten de fer moure.

:::{{gap}}{{gap}}{{gap}} Καρποφοροΰσιν έν `υπομονή
:::{{gap}}{{gap}}{{gap}}  Llevaran fruits, en l’espera&lt;sup&gt;15&lt;/sup&gt;.

&lt;br /&gt;</text>
      <sha1>e8ewif1mfvxnusi58hpexkpeghsnt75</sha1>
    </revision>
    <revision>
      <id>184070</id>
      <parentid>184066</parentid>
      <timestamp>2026-04-07T13:18:28Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jobuma3</username>
        <id>11699</id>
      </contributor>
      <origin>184070</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="15044" sha1="k57y16oxs58in5fswqonhsbpc1d2n6w" xml:space="preserve">{{Encapçalament|Teoria dels sagraments|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}}
&lt;br/&gt;
&lt;div class=prose&gt;

La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. És com un fantasma. No hi actua, damunt seu.

Sobre aquesta manera de ser es fonamenta la possibilitat d’un cert control de si mateix per mitjà de la voluntat, pel vincle natural entre la voluntat i els músculs.

Però si l’exercici de la voluntat, en mesura d’altra banda limitada, pot impedir a l’ànima de caure en el mal, no pot, per si mateix, augmentar en l’ànima la proporció de bé respecte al mal.

Si hom no té, a parer seu, prou diners a la cartera, li cal anar-ne a cercar al banc. No és pas en si mateix que en trobarà, car n’hi manquen.

El bé que no tenim en nosaltres, sigui quin sigui l’esforç de voluntat que fem, no ens el podem pas procurar. Tan sols el podem rebre.

El rebem, infal·liblement, amb una sola condició. La condició és el desig. Però no pas el desig d’un bé parcial.

Sols el desig adreçat directament al bé pur, perfecte, total, absolut, pot fer entrar a l’ànima un xic més de bé que no hi havia. Quan una ànima es troba en aquest estat de desig, el seu progrés és proporcional a la intensitat del desig i al temps.

Però només actuen els desigs reals. El desig de bé absolut, també ell, és eficaç en la mesura i només en la mesura que és real.

Però, en no poder tenir objecte, els moviments i les actituds del cos, més que aquí baix, ¿com, travessant la carn, aquest desig podria tenir accés a l’estat de realitat?

És impossible.

Allà on és segur que una cosa indispensable a la salvació és impossible, segur que hi ha realment una possibilitat sobrenatural.

Per a tot el que concerneix el bé absolut i el contacte amb ell, la prova per la perfecció (a cops falsament dita prova ontològica) és no sols vàlida ans l’única que ho és. Resulta, immediatament, just de la noció de bé. És al bé el que la demostració geomètrica és a la necessitat.

Perquè el desig de bé absolut passi per la carn, cal que un objecte d’aquí baix sigui, a tall de signe i per convenció, per a la carn, el bé absolut.

Que sigui el bé absolut per a la carn no vol pas dir que sigui un bé de la carn. És, per a la carn, el bé absolut de l’esperit.

Una convenció relativa a les coses d’aquí baix es pot acordar i ratificar entre homes, o entre un home i ell mateix.

Una convenció relativa al bé absolut només la pot ratificar Déu.

(Aquesta idea de ratificació divina és, en el cànon de la missa, el que precedeix immediatament la consagració&lt;sup&gt;1&lt;/sup&gt;.)

Una ratificació divina implica necessàriament una revelació directa de Déu, i potser fins i tot implica necessàriament l’Encarnació.

Només poden ser signes de Déu les coses establertes com a tals per Déu&lt;sup&gt;2&lt;/sup&gt;.

Per una convenció establerta per Déu entre Déu i els homes, un tros de pa significa la persona de Crist&lt;sup&gt;3&lt;/sup&gt;. Per tant, pel fet que una convenció ratificada per Déu és infinitament més real que la matèria, la seva realitat de pa, tot mantenint-se, esdevé simple aparença en relació a la realitat infinitament més real que és la seva significació&lt;sup&gt;4&lt;/sup&gt;.

En les convencions establertes entre homes, la significació d’una cosa té menys realitat que la matèria que la compon. En una convenció establerta per Déu, és el contrari. Però la significació divina, en grau de realitat, sobrepassa infinitament més la matèria que no la matèria la significació humana.

Si creiem que el contacte amb el tros de pa és un contacte amb Déu, el desig de contacte amb Déu, que era només una vel·leïtat, passa la prova del real.

Justament per aquest fet, i perquè, en aquest domini, desitjar és l’única condició per a rebre, hi ha entre l’ànima i Déu un contacte real.

En les coses d’aquí baix, la creença és productora d’il·lusió. És només respecte a les coses divines, i en el moment que una ànima té el desig i l’atenció girats a Déu, que la creença té la virtut de produir real, i això per efecte del desig. La creença productora de realitat té de nom la fe.

La gràcia és alhora el que ens és més exterior i més interior. El bé ens ve només del defora, però només penetra en nosaltres el bé a què consentim. El consentiment només és real al moment que la carn, amb un gest, el fa tal.

No ens podem pas transformar, a nosaltres mateixos, només podem ser transformats, però només podem ser-ho si verament volem. Un tros de matèria no la té pas, la virtut de transformar-nos. Però si creiem que la té pel voler de Déu, i que per aquest motiu la fem entrar dins nostre, acomplim realment un acte d’acolliment de la transformació desitjada, i per aquest fet davalla damunt l’ànima des de dalt del cel. Per això, el tros de matèria tenia la virtut que hi suposàvem.

El sagrament és una avinença que correspon de manera justa, perfecta, al doble caràcter de l’operació de la gràcia, alhora rebuda i consentida, i a la relació del pensament humà amb la carn.

En el mecanisme sobrenatural del sagrament, hi ha una doble condició, per a aquesta virtut de la creença. 

Cal que l’objecte del desig no sigui altra cosa que el bé únic, pur, perfecte, total, absolut i inconcebible per nosaltres. Molta gent posen el mot Déu com a etiqueta a una concepció que ha fabricat la seva ànima o que ha aportat el medi envoltant. N’hi ha moltes, de concepcions d’aquesta mena, semblants poc o molt al verdader Déu però que l’ànima pot pensar sense tenir l’atenció orientada efectivament fora del món. En aquest cas, el pensament, per bé que en aparença ocupat per Déu, continua habitant el món, i la creença, segons la llei del món, hi és fabricadora d’il·lusió, no pas de veritat.

Aquest estat, però, no és pas sense esperança, car el nom de Déu i el de Crist tenen de per si una tal virtut que amb el temps en poden treure l’ànima i atraure-la a la veritat.

La segona condició és que la creença en una certa identitat entre el tros de pa i Déu hagi penetrat tot l’ésser, fins al punt d’impregnar no pas la intel·ligència, que no hi pot tenir cap part, ans la resta de l’ànima, la imaginació, la sensibilitat, gairebé fins la carn.

Quan aquestes dues condicions hi són, i la proximitat del contacte amb el pa és a punt de sotmetre el desig a la prova del real, s’hi esdevé realment alguna cosa, dins l’ànima.

Mentre un desig no té contacte amb el real, no s’hi produeix entorn seu cap conflicte, dins l’ànima. Per exemple, si un home desitja sincerament com a soldat exposar-se a la mort pel seu país, i si es troba impossibilitat de fer ni el més mínim pas per a arribar-hi, si per exemple està mig paralitzat, el seu desig, dins l’ànima, no hi serà pas combatut, per la por de la mort. 

Si un home té la possibilitat tant d’anar a la batalla com de sostraure-s’hi, i decideix d’anar-hi, i fa passos en aquest sentit, i se’n surt, i es troba sota el foc, i és enviat a una missió extremament perillosa, i hi és mort, és gairebé segur que en algun moment d’aquesta marxa cap al deure la por de la mort s’alçarà dins l’ànima i hi serà combatuda. El moment, segons el temperament i segons la naturalesa de la imaginació, pot trobar-se en no importa quin punt d’aquesta marxa. És només en la proximitat d’aquest moment que el desig d’exposar-se a la mort esdevé real.

És el mateix per al desig de contacte amb Déu. Mentre encara no és real, deixa l’ànima en repòs.

Però quan les condicions d’un verdader sagrament existeixen i el sagrament és a prop, l’ànima se separa.

Una part de l’ànima, que en aquell moment pot ser imperceptible a la consciència, aspira al sagrament; és la part de la veritat dins l’ànima; car “el qui fa la veritat va a la claror&lt;sup&gt;5&lt;/sup&gt;”.

Però a tota la part mediocre de l’ànima li repugna, el sagrament, l’odia i el tem molt més que no la carn de l’animal recula per fugir de la mort a punt de prendre’l. Car “tothom qui fa coses mediocres odia la claror&lt;sup&gt;6&lt;/sup&gt;”.

Així comença la separació entre el bon gra i el jull&lt;sup&gt;7&lt;/sup&gt;.

Crist digué: “No he pas vingut a dur la pau, sinó el glavi&lt;sup&gt;8&lt;/sup&gt;.” I sant Pau: “La paraula de Déu és viva i actua i talla molt més que no el glavi de doble tall, i penetra fins a separar l’ànima i l’esperit, l’ossada i el moll de l’os, i discrimina els sentiments i els pensaments del cor&lt;sup&gt;9&lt;/sup&gt;.”

La comunió és llavors un pas a través del foc, que crema i destrueix una parcel·la de les impureses de l’ànima. La següent comunió en destrueix encara una parcel·la. La quantitat de mal dins l’ànima humana s’ha acabat; el foc diví és inesgotable. Així, al cap d’aquest mecanisme, tot i els pitjors defalliments, si no hi ha traïció i refús deliberat del bé i si la mort no arriba accidentalment abans de la fi, el pas a l’estat de perfecció és infal·lible.

Com més real és el desig de Déu i per consegüent el contacte amb Déu pel sagrament, més violent és l’alçament de la part mediocre de l’ànima; alçament comparable a la retracció de la carn viva a punt de ser tirada al foc: té, segons els casos, principalment, color de repulsió, o d’odi, o de por.

Quan l’ànima és en un estat en què la proximitat del sagrament és més dolorosa que la marxa vers la mort, és a tocar del llindar més enllà del qual el martiri és fàcil.

En el seu esforç desesperat de sobreviure i escapar de la destrucció pel foc, la part mediocre de l’ànima, amb una activitat febril, s’inventa arguments. Els treu de tant se val quin arsenal, compresos la teologia i tots els advertiments sobre els perills dels sagraments indignes.

A condició que aquests pensaments no siguin absolutament gens escoltats per l’ànima, aquest tumult interior és infinitament feliç.

Com més violent és el moviment interior de reculada, de revolta i de por, més és segur que el sagrament destruirà molt de mal dins l’ànima i la transportarà molt més a prop de la perfecció.

“El gra de mostassa és el gra més petit de tots&lt;sup&gt;10&lt;/sup&gt;.”

L’àtom imperceptible de bé pur ficat a l’ànima per un moviment de desig real adreçat a Déu és aquest gra. Si no és arrencat per cap traïció consentida, en sortiran infal·liblement, amb el temps, tot de branques on es posaran els ocells del cel.

Crist digué (Marc 4, 26): “El regne de Déu és com un home que tira gra a la terra, després dorm, vetlla nit i dia, i el gra germina i s’estira sense que ell sàpiga com. Automàticament la terra porta el fruit: primer l’herba, després l’espiga, després la plenitud del gra a l’espiga. I quan la terra ha aportat el gra, ell hi posa la falç, car el temps de la messa és arribat.”

Quan l’ànima ha travessat un llindar per un contacte real amb el bé pur ---de què el tumult interior davant el sagrament n’és potser un signe cert---, no se li demana sinó l’espera immòbil.

L’espera immòbil no vol pas dir absència d’activitat exterior. L’activitat exterior, en la mesura que és rigorosament imposada per les obligacions humanes o pels manaments particulars de Déu, n’és una part, d’aquesta immobilitat de l’ànima; restar-ne ençà o anar-ne més enllà espatllen igualment l’actitud d’espera immòbil.

Una activitat exactament igual al que és manat és una condició de l’espera de l’ànima així com, en l’infant que estudia, la immobilitat del cos és una condició de l’atenció.

Però, com que la immobilitat física és una cosa altra que l’atenció, per si mateixa no té efectivitat, i igualment els actes prescrits per a l’ànima un cop arribada a aquest estat.

Així com l’home verament atent no té necessitat de forçar-se a la immobilitat per a provocar en si l’atenció, ans al contrari, des que el seu pensament s’aplica a un problema, suspèn naturalment, automàticament, els moviments que la destorbarien, així els actes prescrits resulten automàticament de l’ànima en estat d’espera immòbil&lt;sup&gt;11&lt;/sup&gt;.

Mentre la perfecció és lluny, sovint van barrejats amb pena, amb dolor, amb fatiga, amb una aparença de lluita interior, amb defalliments sovint greus; tot i això, però, mentre a l’ànima no hi hagi hagut traïcions consentides, hi ha en el seu acompliment quelcom d’irresistible.

L’home no se’n pot dispensar, dels actes prescrits, però no és pas en la mesura que actua que és susceptible de ser estimat de Déu.

“¿Qui de vosaltres, tenint un esclau que treballa o guarda el bestiar, quan tornarà dels camps li dirà: ‘Vine, afanya’t, i estira’t a menjar’? ¿No dirà pas: ‘Prepara’m l’àpat, cenyeix-te, serveix-me menjar i beure, que després menjaràs i beuràs també tu’? ¿Li tindrà cap gratitud, a l’esclau, per haver executat les ordres? Igualment, vosaltres, quan haureu fet tot el que us és prescrit, digueu: ‘Som esclaus sense valor; hem fet allò a què estàvem obligats&lt;sup&gt;12&lt;/sup&gt;.’”

L’esclau que rep l’amor, la gratitud i fins i tot els serveis de l’amo no és pas el que treballa i cuina. És un altre.

No és pas que s’hagi de triar entre dues maneres de servir Déu. Aquests dos esclaus representen la mateixa ànima sota dues relacions diferents o, encara, sota dues parts inseparables de la mateixa ànima.

L’esclau que serà estimat és el que s’està dret i immòbil vora la porta, en estat de vetlla, d’espera, d’atenció, de desig, per obrir des que sentirà trucar.

Ni la fatiga, ni la fam, ni les sol·licitacions, les invitacions amicals, les injúries, els cops o l’escarni dels camarades, ni els rumors que puguin circular entorn seu pels quals l’amo s’hauria mort, o estaria irritat amb ell i resolut a fer-li mal, res destorbarà, ni mica, la seva immobilitat atenta.

“Assembleu-vos als homes que esperen l’amo de tornada d’una festa a fi que, quan arribi i truqui, el puguin obrir tot seguit. Feliços els esclaus que l’amo, en arribar, trobarà desperts. En veritat us dic que es faixarà, els farà ajeure a la seva taula i es posarà a servir-los&lt;sup&gt;13&lt;/sup&gt;.”

L’estat d’espera així recompensat és el que ordinàriament anomenem paciència.

Però el mot grec, `υπομονή, és infinitament més bell, i carregat d’una significació diferent&lt;sup&gt;14&lt;/sup&gt;.

Designa l’home que espera sense moure’s, tot i els cops amb què l’intenten de fer moure.

:::{{gap}}{{gap}}{{gap}} Καρποφοροΰσιν έν `υπομονή
:::{{gap}}{{gap}}{{gap}}  Llevaran fruits, en l’espera&lt;sup&gt;15&lt;/sup&gt;.

&lt;br /&gt;

[[fr:Pensées_sans_ordre_concernant_l’amour_de_Dieu/12]]</text>
      <sha1>k57y16oxs58in5fswqonhsbpc1d2n6w</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Discussió:Teoria dels sagraments</title>
    <ns>1</ns>
    <id>60464</id>
    <revision>
      <id>184067</id>
      <timestamp>2026-04-07T13:02:37Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jobuma3</username>
        <id>11699</id>
      </contributor>
      <comment>/* Notes */ secció nova</comment>
      <origin>184067</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="8320" sha1="pkzklvnwuqhu0o7okxjn61uuv7pylr3" xml:space="preserve">&lt;div style=&quot;text-align:justify;&quot;&gt;
== Notes ==


'''Notes del traductor:'''

: '''de fora el text:'''

:: [1] Aquest escrit és tret del llibre: '''Simone Weil. Oeuvres Complètes. Tome V. Écrits de New York et de Londres. Volume 1. Questions politiques et religieuses''' (Éditions Gallimard, 2019), pàgs. 341-347.

:: [2] Darrera etapa de la vida de Simone Weil, durant la qual escrigué aquest text:
::: ---Des de Nova York, on el  maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre.
::: ---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25.
::: ---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal.
::: ---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n.
::: ---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, al Commissariat à l’action sur la France. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola.
::: ---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part.
::: ---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes.
::: ---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''Les necessitats de l’ànima''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament.
::: ---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que fóra involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament.
::: ---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex.
::: ---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant.
::: ---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior del Commissariat, en desacord amb certes orientacions de la France libre.
::: ---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista.
::: ---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent.
::: ---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´
::: ---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics.

:: [3] La Teoria dels sagraments és un dels darrers textos que Simone Weil va escriure abans d’entrar a l’hospital Middlesex.


'''Notes de l'edició''':

: '''de fora el text''':

:: {{gap}} En la ''Professió de fe'', hi confessa que “experimento, de fa molt temps, un desig intens i perpètuament creixent de la comunió”, i afegeix que “si ens mirem els sagraments com un bé, si és així com me'ls miro, si els desitjo, i si me’ls refusen sense falta de part meva, no pot ser que no hi hagi aquí una cruel injustícia”. Aquesta cruel injustícia la duia sovint a pensar en els sagraments i en com actuen en l’ànima. Això la menà a redactar la ''Teoria dels sagraments'', que adreçà per carta a Maurice Schumann, qui de vegades l’acompanyava a missa. La carta comença així:

:::: {{gap1}}''Trobareu aquí unes quantes reflexions sobre els sagraments, que us adreço perquè unes paraules dites vostres sobre la comunió m’han fet pensar que us podrien, si més no mínimament, interessar.''
:::: {{gap1}}''Evidentment, no hi tinc cap dret, a tenir una teoria dels sagraments.''
:::: {{gap1}}''Però és justament per aquesta raó que, si n’hi ha cap que per error es fica dins meu, tinc l’obligació de fer- la’n sortir.''
:::: {{gap1}}''Discernir el que pugui valdre o d’on prové, ja no és cosa meva.''


: '''de dins el text:'''

:: 1.- Al·lusió a la pregària que pronuncia el sacerdot estenent les mans damunt l’hòstia i el calze abans de la consagració: “Santifiqueu, doncs, aquestes ofrenes fent que hi davalli el vostre Esperit, com la rosada, perquè es converteixin per a nosaltres en el Cos i en la Sang de Jesucrist, nostre Senyor.”

:: 2.- En altres escrits, Simone diu que, si la presència de Crist a l’hòstia no és ni un fet ni un símbol, ¿què és? La presència de Crist en l’hòstia és real, no pas en el sentit amb què es tracta d’un fet, ni com a símbol, sinó com a ''significació'', que, ''com a convenció ratificada per Déu'', té una ''realitat infinitament més real'' que la realitat material del pa. Aquesta interpretació de la relació entre el real, la significació i les aparences materials és perfectament conforme amb el que diu en un altre escrit: ''...a cada instant de la nostra vida som colpits com des de fora per les significacions que llegim en les aparences. Per això podem discutir sens fi sobre la realitat del món exterior. Car allò que en diem el món són significacions que llegim; no és pas real, doncs. Però ens colpeix com des de fora; és real, doncs.''

:: 3.- En un altre escrit, Simone distingeix les ''convencions humanes, que no són eficaces, fora que s’hi afegeixin mòbils que empenyin els homes a observar-les'', i la ''convenció segons la qual les coses religioses són pures i ratificades per Déu. Per això és una convenció eficaç, amb una virtut que per ella sola opera alguna cosa''.

:: 4.- Sobre eucaristia i convenció, vegeu aquest escrit: ''Tret del simbolisme tan emotiu de l’aliment, en un tros de pa no hi ha res a què el pensament girat a Déu es pugui agafar. Així, el caràcter convencional de la presència divina és evident. Crist només pot ser present en un tal objecte per convenció. Per aquest fet, hi pot ser perfectament present. [...] / És perquè es tracta d’una convenció que només importa la forma de la consagració, no pas l’estat espiritual del qui consagra. / Si fos altre que no una convenció, fóra una cosa almenys parcialment humana, no pas solament divina. Una convenció real és una harmonia sobrenatural, prenent harmonia en el sentit pitagòric.''

:: 5.- Joan 3, 21

:: 6.- Joan 3, 20

:: 7.- Mateu 13, 24-30

:: 8.- Mateu 10, 34 / Lluc 12, 51

:: 9.- Hebreus 4, 12-13

:: 10.- Mateu 13, 32 / Marc 4, 31 / Lluc 13, 19

:: 11.- En un altre escrit seu: ''L’atenció consisteix a suspendre el pensament, a deixar-lo disponible, buit i penetrable a l’objecte, a mantenir en un mateix a prop del pensament, per bé que a un nivell inferior i sense contacte amb ell, els diversos coneixements adquirits que cal utilitzar. El pensament ha de ser, per a tots els pensaments particulars ja formats, com un home dalt d’una muntanya que, mirant endavant, percep alhora sota seu, sense mirar-los, tot de boscos i planes. I, sobretot, el pensament ha d’estar buit, en espera, sense cercar, però a punt per a rebre, en la seva nua veritat, l’objecte que hi penetrarà.''

:: 12.- Lluc 17, 7-10

:: 13.- Lluc 12, 36-37

:: 14.- En un altre escrit: ''L’actitud que opera la salvació no s’assembla a cap activitat. El mot grec que l’expressa és `υπομονή, que paciència tradueix prou malament. És l’espera, la immobilitat atenta i fidel que dura indefinidament i que no pot pertorbar cap xoc. L’esclau que escolta vora la porta per obrir des que l’amo truqui n’és la millor imatge. Cal que estigui disposat a morir de fam i d’esgotament abans que canviar d’actitud. Cal que els seus companys el puguin cridar, parlar-hi, colpejar-lo sense que ni giri el cap. Fins i tot si li diuen que l’amo és mort, fins si s’ho creu, no es mourà. Si li diuen que l’amo està irritat amb ell i que l’apallissarà en tornar, i s’ho creu, ni així es mourà.''

:: 15.- Lluc 8, 15
&lt;/div&gt; [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 15:02, 7 abr 2026 (CEST)</text>
      <sha1>pkzklvnwuqhu0o7okxjn61uuv7pylr3</sha1>
    </revision>
    <revision>
      <id>184068</id>
      <parentid>184067</parentid>
      <timestamp>2026-04-07T13:06:04Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jobuma3</username>
        <id>11699</id>
      </contributor>
      <origin>184068</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="8313" sha1="smnvfvd2wvx0aiqjyu0st5mlcsjsqfu" xml:space="preserve">&lt;div style=&quot;text-align:justify;&quot;&gt;
== Notes ==


'''Notes del traductor:'''

: '''de fora el text:'''

:: [1] Aquest escrit és tret del llibre: '''Simone Weil. Oeuvres Complètes. Tome V. Écrits de New York et de Londres. Volume 1. Questions politiques et religieuses''' (Éditions Gallimard, 2019), pàgs. 341-347.

:: [2] Darrera etapa de la vida de Simone Weil, durant la qual escrigué aquest text:
::: ---Des de Nova York, on el  maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre.
::: ---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25.
::: ---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal.
::: ---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n.
::: ---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, al Commissariat à l’action sur la France. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola.
::: ---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part.
::: ---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes.
::: ---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''Les necessitats de l’ànima''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament.
::: ---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que fóra involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament.
::: ---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex.
::: ---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant.
::: ---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior del Commissariat, en desacord amb certes orientacions de la France libre.
::: ---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista.
::: ---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent.
::: ---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´
::: ---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics.

:: [3] La ''Teoria dels sagraments'' és un dels darrers textos que Simone Weil va escriure abans d’entrar a l’hospital Middlesex.


'''Notes de l'edició''':

: '''de fora el text''':

:: {{gap}} En la ''Professió de fe'', hi confessa que “experimento, de fa molt temps, un desig intens i perpètuament creixent de la comunió”, i afegeix que “si ens mirem els sagraments com un bé, si és així com me'ls miro, si els desitjo, i si me’ls refusen sense falta de part meva, no pot ser que no hi hagi aquí una cruel injustícia”. Aquesta cruel injustícia la duia sovint a pensar en els sagraments i en com actuen en l’ànima. Això la menà a redactar la ''Teoria dels sagraments'', que adreçà per carta a Maurice Schumann, qui de vegades l’acompanyava a missa. La carta comença així:

:::: {{gap1}}&quot;Trobareu aquí unes quantes reflexions sobre els sagraments, que us adreço perquè unes paraules dites vostres sobre la comunió m’han fet pensar que us podrien, si més no mínimament, interessar.
:::: {{gap1}}&quot;Evidentment, no hi tinc cap dret, a tenir una teoria dels sagraments.
:::: {{gap1}}&quot;Però és justament per aquesta raó que, si n’hi ha cap que per error es fica dins meu, tinc l’obligació de fer- la’n sortir.
:::: {{gap1}}&quot;Discernir el que pugui valdre o d’on prové, ja no és cosa meva.&quot;


: '''de dins el text:'''

:: 1.- Al·lusió a la pregària que pronuncia el sacerdot estenent les mans damunt l’hòstia i el calze abans de la consagració: “Santifiqueu, doncs, aquestes ofrenes fent que hi davalli el vostre Esperit, com la rosada, perquè es converteixin per a nosaltres en el Cos i en la Sang de Jesucrist, nostre Senyor.”

:: 2.- En altres escrits, Simone diu que, si la presència de Crist a l’hòstia no és ni un fet ni un símbol, ¿què és? La presència de Crist en l’hòstia és real, no pas en el sentit amb què es tracta d’un fet, ni com a símbol, sinó com a ''significació'', que, ''com a convenció ratificada per Déu'', té una ''realitat infinitament més real'' que la realitat material del pa. Aquesta interpretació de la relació entre el real, la significació i les aparences materials és perfectament conforme amb el que diu en un altre escrit: ''...a cada instant de la nostra vida som colpits com des de fora per les significacions que llegim en les aparences. Per això podem discutir sens fi sobre la realitat del món exterior. Car allò que en diem el món són significacions que llegim; no és pas real, doncs. Però ens colpeix com des de fora; és real, doncs.''

:: 3.- En un altre escrit, Simone distingeix les ''convencions humanes, que no són eficaces, fora que s’hi afegeixin mòbils que empenyin els homes a observar-les'', i la ''convenció segons la qual les coses religioses són pures i ratificades per Déu. Per això és una convenció eficaç, amb una virtut que per ella sola opera alguna cosa''.

:: 4.- Sobre eucaristia i convenció, vegeu aquest escrit: ''Tret del simbolisme tan emotiu de l’aliment, en un tros de pa no hi ha res a què el pensament girat a Déu es pugui agafar. Així, el caràcter convencional de la presència divina és evident. Crist només pot ser present en un tal objecte per convenció. Per aquest fet, hi pot ser perfectament present. [...] / És perquè es tracta d’una convenció que només importa la forma de la consagració, no pas l’estat espiritual del qui consagra. / Si fos altre que no una convenció, fóra una cosa almenys parcialment humana, no pas solament divina. Una convenció real és una harmonia sobrenatural, prenent harmonia en el sentit pitagòric.''

:: 5.- Joan 3, 21

:: 6.- Joan 3, 20

:: 7.- Mateu 13, 24-30

:: 8.- Mateu 10, 34 / Lluc 12, 51

:: 9.- Hebreus 4, 12-13

:: 10.- Mateu 13, 32 / Marc 4, 31 / Lluc 13, 19

:: 11.- En un altre escrit seu: ''L’atenció consisteix a suspendre el pensament, a deixar-lo disponible, buit i penetrable a l’objecte, a mantenir en un mateix a prop del pensament, per bé que a un nivell inferior i sense contacte amb ell, els diversos coneixements adquirits que cal utilitzar. El pensament ha de ser, per a tots els pensaments particulars ja formats, com un home dalt d’una muntanya que, mirant endavant, percep alhora sota seu, sense mirar-los, tot de boscos i planes. I, sobretot, el pensament ha d’estar buit, en espera, sense cercar, però a punt per a rebre, en la seva nua veritat, l’objecte que hi penetrarà.''

:: 12.- Lluc 17, 7-10

:: 13.- Lluc 12, 36-37

:: 14.- En un altre escrit: ''L’actitud que opera la salvació no s’assembla a cap activitat. El mot grec que l’expressa és `υπομονή, que paciència tradueix prou malament. És l’espera, la immobilitat atenta i fidel que dura indefinidament i que no pot pertorbar cap xoc. L’esclau que escolta vora la porta per obrir des que l’amo truqui n’és la millor imatge. Cal que estigui disposat a morir de fam i d’esgotament abans que canviar d’actitud. Cal que els seus companys el puguin cridar, parlar-hi, colpejar-lo sense que ni giri el cap. Fins i tot si li diuen que l’amo és mort, fins si s’ho creu, no es mourà. Si li diuen que l’amo està irritat amb ell i que l’apallissarà en tornar, i s’ho creu, ni així es mourà.''

:: 15.- Lluc 8, 15
&lt;/div&gt; [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 15:02, 7 abr 2026 (CEST)</text>
      <sha1>smnvfvd2wvx0aiqjyu0st5mlcsjsqfu</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Pàgina:Tirant lo Blanch IV (1905).djvu/170</title>
    <ns>102</ns>
    <id>60465</id>
    <revision>
      <id>184073</id>
      <timestamp>2026-04-08T08:53:39Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <comment>n</comment>
      <origin>184073</origin>
      <model>proofread-page</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="1504" sha1="6ithona1o8cwu0fq8l1pjdbfq45nfxh" xml:space="preserve">&lt;noinclude&gt;&lt;pagequality level=&quot;3&quot; user=&quot;Aleator&quot; /&gt;{{RH|166|{{Versaleta|Tirant}}}}&lt;/noinclude&gt;&lt;section begin=&quot;cap384&quot;/&gt;lamentacions de aquella: car en aquell in{{s}}tant li fon pre{{s}}entat en lo con{{s}}pe{{ct}}e {{s}}eu los grans e amarchs infortunis en que eren po{{s}}ats, e de la captiuitat del Duch de Macedonia, co{{s}}ingerma {{s}}eu, e dels altres parents e amichs {{s}}eus, per que caygue en terra com a mort. La gran remor {{s}}e mogue en lo palau per le{{s}}mortiment de Tirant. Plaerdemauida que hoi aço cuyta fortment, e trobal quel hauien po{{s}}at en vn lit, e aque{{s}}ta li lança ayguaros {{s}}obre la cara, e po{{s}}a li lo dit en la orella tocant li la nafra quey tenia: e Tirant obri pre{{s}}tament los ulls, e per bon {{s}}pay no pogue parlar per la molta amor e dolor que tenia en{{s}}emps: car en aquell punt los dos contraris feren conjunccio, e feren aquell cars: car verdaderament ell amaua la Prince{{s}}a de grandi{{ss}}ima amor, e no menys los parents e amichs. E com fon tornat en {{s}}on recort pres {{s}}e a dir {{s}}emblant {{s}}clamacio.
&lt;section end=&quot;cap384&quot;/&gt;&lt;section begin=&quot;cap385&quot;/&gt;

{{c|{{x-gran|CAPITOL CCCLXXXV.}}}}
{{c|''Sclamacio que fa Tirant.''}}


{{LletraInicial|O}} vo{{s}}altres qui pa{{ss}}au per la via de amor {{s}}entint afanys e tribulacions, ateneu e mirau {{s}}i {{s}}emblant dolor en vo{{s}}altres pot e{{ss}}er de la que recite, e e{{s}}ta lo meu tri{{s}}t cor nafrat de mortal ferida: lo metge e medecina del qual es aquella que es {{s}}obre totes les altres, no {{s}}ols ara de mi&lt;section end=&quot;cap385&quot;/&gt;&lt;noinclude&gt;&lt;/noinclude&gt;</text>
      <sha1>6ithona1o8cwu0fq8l1pjdbfq45nfxh</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Pàgina:Tirant lo Blanch IV (1905).djvu/171</title>
    <ns>102</ns>
    <id>60466</id>
    <revision>
      <id>184074</id>
      <timestamp>2026-04-08T08:55:01Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <comment>n</comment>
      <origin>184074</origin>
      <model>proofread-page</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="1656" sha1="nzrl1ypg0yc5ylq54psv7grx2u1wdkf" xml:space="preserve">&lt;noinclude&gt;&lt;pagequality level=&quot;3&quot; user=&quot;Aleator&quot; /&gt;{{RH||{{Versaleta|lo Blanch.}}|167}}&lt;/noinclude&gt;ab{{s}}enta per larga di{{s}}tancia, mas po{{s}}ada en grandi{{ss}}ima tribulacio e perills euidents: la vida de aquella y la mia en{{s}}emps perillen. No ha ba{{s}}tat a fortuna {{s}}eparar me de tanta gloria, mas encara continuant lur mal co{{s}}tum, a{{ss}}ajar, combatre y enue{{s}}tigar lo refugi de ma vida. O Emperador, lo qui yo com a Deu ame, honre e adore! O Emperadriu qui has portat en lo teu ventre lo fruyt de la mia vida! O Prince{{s}}a, ymatge en la qual la diuina {{s}}ciencia {{s}}e repre{{s}}enta! o angelica figura po{{ss}}eidora de ma libertat, habitacio excel{{ss}}a en la qual lo meu repos {{s}}e repo{{s}}a! tu eres {{s}}ola remuneracio quels meus grans treballs anichilaues: quit defen{{s}}a en ma ab{{s}}encia de oppre{{ss}}io e angu{{s}}tia? E a tu, Tirant, quit pre{{s}}tara laugeres ales ab les quals volant {{s}}e pogues caminar hon la {{s}}ua de{{s}}con{{s}}olada anima ymaginatiuament {{s}}e rahona? Deuallau donchs, cele{{s}}tials nuuols, prenint lo meu fexuch cors portau me a finir ab aquella qui te la fi de ma vida. E vo{{s}}altres, inmortals deus, los quals poeticament aco{{s}}tumau e{{ss}}er inuocats, fauoriu e ajudau, endreçau e donau cami al meu de{{s}}poblat entendre, per hon ma voluntat haja {{s}}on de{{s}}ijat efe{{ct}}e. E a tu, Senyor, ab tota veritat creador e redemptor de humana natura, los genolls en terra, los ulls e mans als cels dreçant humilment inuoque lo teu eternal e infinit poder detinga los enemichs de la tua gloria, fins a tant que di{{s}}ponent la tua Mage{{s}}tat, yo {{s}}eruent teu, guiat per la tua aco{{s}}tumada mi{{s}}ericordia, {{s}}ocorregut&lt;noinclude&gt;&lt;/noinclude&gt;</text>
      <sha1>nzrl1ypg0yc5ylq54psv7grx2u1wdkf</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Pàgina:Tirant lo Blanch IV (1905).djvu/172</title>
    <ns>102</ns>
    <id>60467</id>
    <revision>
      <id>184075</id>
      <timestamp>2026-04-08T08:55:11Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <comment>n</comment>
      <origin>184075</origin>
      <model>proofread-page</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="1477" sha1="9nim7goxpswizk9lyrht0x4xs6xlk4t" xml:space="preserve">&lt;noinclude&gt;&lt;pagequality level=&quot;3&quot; user=&quot;Aleator&quot; /&gt;{{RH|168|{{Versaleta|Tirant}}}}&lt;/noinclude&gt;&lt;section begin=&quot;cap385&quot;/&gt;de ta continua potencia, lo teu nom inuocant puga {{s}}ocorrer Lemperial {{s}}tat, e la cre{{s}}tiana unio, a fi que indigne, no merexedor de tanta gracia, en{{s}}emps ab los remuts per ta clemencia puga regraciar, y per obres perfetament donar a la tua santa paternitat lo fruyt que {{s}}peres de no{{s}}tres de{{s}}pullades animes.
&lt;section end=&quot;cap385&quot;/&gt;&lt;section begin=&quot;cap386&quot;/&gt;

{{c|{{x-gran|CAPITOL CCCLXXXVI.}}}}
{{c|''Com Tirant dona lo regne de Feç e de Bogia al {{s}}enyor Dagramunt e a Plaerdemauida.''}}


{{LletraInicial|C|text=COm}} Tirant hague finida {{s}}a lamentacio, ell dix al Rey Scariano que parti{{ss}}en dalli, e que fe{{ss}}en la via de Tuniç per hauer en {{s}}a ma lo regne de Tuniç. E ans que partis de aqui dona lo regne de Feç e de Bogia al {{s}}enyor Dagramunt e a Plaerdemauida. E apres feu po{{s}}ar en orde tota la gent, e ab gran caualleria ell feu la via de la ciutat de Tuniç: e com los del Regne de Tuniç {{s}}aberen que lo Rey Scariano e lo capita Tirant venien ab tan gran poder, trameteren li a dir com los {{s}}uplicauen que nols volgue{{ss}}en fer dan negu, car ells eren contents que puix lur {{s}}enyor era mort de obeir los per {{s}}enyors, e fer tot lo que ells mana{{ss}}en. E ells los receptaren de bona voluntat, e entraren en la ciutat de Tuniç molt pacificament, e ab grandi{{ss}}ima honor quels fon feta. E Tirant feu jurar al Rey Scariano&lt;section end=&quot;cap386&quot;/&gt;&lt;noinclude&gt;&lt;/noinclude&gt;</text>
      <sha1>9nim7goxpswizk9lyrht0x4xs6xlk4t</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Pàgina:Tirant lo Blanch IV (1905).djvu/173</title>
    <ns>102</ns>
    <id>60468</id>
    <revision>
      <id>184076</id>
      <timestamp>2026-04-08T08:55:21Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <comment>n</comment>
      <origin>184076</origin>
      <model>proofread-page</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="1614" sha1="famaucod9xtp55i1gufs08ly9iu7u96" xml:space="preserve">&lt;noinclude&gt;&lt;pagequality level=&quot;3&quot; user=&quot;Aleator&quot; /&gt;{{RH||{{Versaleta|lo Blanch.}}|169}}&lt;/noinclude&gt;per {{s}}enyor lur, e totes les ciutats, viles e ca{{s}}tells {{s}}e donaren a ell. E {{s}}tant axi ab aquell plaer vench noua a Tirant com en lo port de Conte{{s}}tina hauia arribades {{s}}is naus de genoue{{s}}os molt gro{{ss}}es: per que de continent hi trames Melchi{{s}}edech, e dona li prou dobles manant li que carregas totes les {{s}}is naus de forment, e quels pagas lo nolit, e que les trametes de continent en Conte{{s}}tinoble. Parti Melchi{{s}}edech, e dona pre{{s}}tament compliment al que Tirant li hauia manat: e dins breus dies foren carregades, e de{{s}}empachades, e feren vela per complir {{s}}on bon viatge. Apres que Tirant hague dat orde, que les {{s}}is naus foren partides que trametia en Conte{{s}}tinoble, carregades de forment al Emperador per fornir la ciutat de Conte{{s}}tinoble, en aque{{s}}t temps ell feu pendre la po{{ss}}e{{ss}}io del Regne de Tuniç al Rey Scariano, e juraren lo per Rey e per {{s}}enyor: e {{s}}emblantment hauia fet del regne de Tremicen. E fetes totes aque{{s}}tes co{{s}}es, ell fon lo mes content home del mon. Lauors ell ampra al Rey Scariano que ab tot {{s}}on poder ell volgues pa{{ss}}ar ab ell en Conte{{s}}tinoble, per recobrar Limperi grech que lo Solda e lo gran Turch hauien pres e ocupat. E aque{{s}}t dix que era molt content de complir tot lo que li manas, e molt mes auant. Axi mateix dix al {{s}}enyor Dagramunt, Rey de Feç e de Bogia, que anas a {{s}}os regnes, e que aju{{s}}tas tanta gent com pogues per anar ab ell. E aque{{s}}t fon molt content, com ja tingues la po{{ss}}e{{ss}}io e {{s}}enyoria, e&lt;noinclude&gt;&lt;/noinclude&gt;</text>
      <sha1>famaucod9xtp55i1gufs08ly9iu7u96</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Pàgina:Tirant lo Blanch IV (1905).djvu/174</title>
    <ns>102</ns>
    <id>60469</id>
    <revision>
      <id>184077</id>
      <timestamp>2026-04-08T08:55:31Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <comment>n</comment>
      <origin>184077</origin>
      <model>proofread-page</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="1591" sha1="2juwishcayhkmjhk55tk8g9feoojd3m" xml:space="preserve">&lt;noinclude&gt;&lt;pagequality level=&quot;3&quot; user=&quot;Aleator&quot; /&gt;{{RH|170|{{Versaleta|Tirant}}}}&lt;/noinclude&gt;parti de continent. Apres lo Rey Scariano {{s}}criui letres per tot lo regne de Tremicen e de Tuniç a tots los capitans e cauallers que a cert dia que tots fo{{ss}}en a la ciutat de Conte{{s}}tina ab totes lurs armes, e lo nece{{ss}}ari per a la guerra, com ell los hagues me{{s}}ter. Per que de continent que hagueren rebudes les letres tots {{s}}e meteren en punt lo mils que pogueren: e dins {{s}}pay de tres me{{s}}os tots foren en la ciutat de Conte{{s}}tina. E foren los del regne de Tremicen e de Tuniç .xliiij. milia homens a cauall, e .c. milia de peu. Apres vench lo Rey de Feç e de Bogia, ço es lo {{s}}enyor Dagramunt ab .xx. milia homens de cauall, e ab .c. milia de peu tots molt be en orde. E en aque{{s}}t in{{s}}tant que aque{{s}}ts {{s}}e aju{{s}}tauen vench la galera del caualler Spercius ab moltes naus e galeres, e lenys que hauia noliejats axi de genoue{{s}}os com de {{s}}panyols, de venecians e pi{{s}}ans: empero encara ne re{{s}}tauen a venir moltes mes. E lo dit Spercius exint de la galera ana a fer reuerencia a Tirant, e dix li com tenia bon recapte de tot quant li hauia dat carrech, car ell li hauia noliejades .ccc. naus gro{{ss}}es, e .cc. galeres, e molts altres lenys de diuer{{s}}es maneres: e de aço fon Tirant molt alegre. De continent feu fornir la galera, e dix a Spercius que ell volia que anas per embaxador al Rey de Sicilia: e aque{{s}}t li dix que era molt content. E Tirant li dona les in{{s}}truccions del que tenia de dir al Rey de Sicilia: e lo caualler Spercius {{s}}e reculli en la {{s}}ua galera e feu&lt;noinclude&gt;&lt;/noinclude&gt;</text>
      <sha1>2juwishcayhkmjhk55tk8g9feoojd3m</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Pàgina:Tirant lo Blanch IV (1905).djvu/175</title>
    <ns>102</ns>
    <id>60470</id>
    <revision>
      <id>184078</id>
      <timestamp>2026-04-08T08:55:41Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <comment>n</comment>
      <origin>184078</origin>
      <model>proofread-page</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="1537" sha1="22u2mbwlomzvud8vxp7t21fkr0ud3hz" xml:space="preserve">&lt;noinclude&gt;&lt;pagequality level=&quot;3&quot; user=&quot;Aleator&quot; /&gt;{{RH||{{Versaleta|lo Blanch.}}|171}}&lt;/noinclude&gt;&lt;section begin=&quot;cap386&quot;/&gt;la via de Sicilia. Apres pochs dies que lembaxador fon partit totes les fu{{s}}tes foren juntes al port de Conte{{s}}tina. E com Tirant veu que tenia prou compliment de fu{{s}}tes, e mes que non hauia me{{s}}ter, ell {{s}}e feu venir tots los patrons, e pagals a tots los nolits per a vn any. E feu carregar de continent trenta naus de forment e de vitualles en la co{{s}}ta de Barberia. E carregant {{s}}e les naus ell feu aju{{s}}tar hun dia tota la gent darmes, axi de cauall com de peu, e tot lo poble de la ciutat, e molta altra gent de la terra quey eren venguts per lur plaer en un bell pla quey hauia dauant la ciutat de Conte{{s}}tina: e aqui hauia fet fer Tirant vn gran cadafal molt alt, e tota la gent podia {{s}}tar en torn: e Tirant, e lo Rey Scariano, e lo Rey de Feç, e molts altres barons e cauallers pujaren en lo cadafal fins que fon ple: los altres {{s}}tigueren baix, e po{{s}}at {{s}}cilenci a la gent Tirant {{s}}e pres a dir la oracio {{s}}eguent.
&lt;section end=&quot;cap386&quot;/&gt;&lt;section begin=&quot;cap387&quot;/&gt;

{{c|{{x-gran|CAPITOL CCCLXXXVII.}}}}
{{c|''La oracio que fa Tirant a la gent darmes.''}}


{{LletraInicial|S|text=STa}} de continu dreçada la proa del meu de{{s}}ig al perillos port de honor, nauegant per la tempe{{s}}tuo{{s}}a mar de amor, per la qual no {{s}}ols lo treballar, mas lo morir es gloria: tal que en les pen{{s}}es dels mortals oblidar nos lexa, quant mes vo{{s}}altres, potenti{{ss}}ims Reys, {{s}}trenus cauallers&lt;section end=&quot;cap387&quot;/&gt;&lt;noinclude&gt;&lt;/noinclude&gt;</text>
      <sha1>22u2mbwlomzvud8vxp7t21fkr0ud3hz</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Pàgina:Tirant lo Blanch IV (1905).djvu/176</title>
    <ns>102</ns>
    <id>60471</id>
    <revision>
      <id>184079</id>
      <timestamp>2026-04-08T08:55:51Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <comment>n</comment>
      <origin>184079</origin>
      <model>proofread-page</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="1697" sha1="nocrlmw3gxmzfbmsuisozwlud0raxsk" xml:space="preserve">&lt;noinclude&gt;&lt;pagequality level=&quot;3&quot; user=&quot;Aleator&quot; /&gt;{{RH|172|{{Versaleta|Tirant}}}}&lt;/noinclude&gt;e virtuo{{s}}i{{ss}}im poble, qui ja per lur noble co{{s}}tum o naturalea {{s}}ou obligats a {{s}}emblants a{{ct}}es. Leuades les ancores al delitos nauegar, per hon vo{{s}}tres corones e fama relluint dareu major la claror del vo{{s}}tre illu{{s}}tre valer e linatge, ja ormejats de vo{{s}}tres moltes {{s}}ingulars {{s}}periencies, portareu per bandera la {{s}}perança de certa {{s}}deuenidora victoria, per que ni les vo{{s}}tres aco{{s}}tumades mans de ferir poden {{s}}ino vençre, ni los vo{{s}}tres ulls hauent perduda la ferea de tan temero{{s}}os a{{ct}}es {{s}}e poden can{{s}}ar. E axi menys lo vo{{s}}tre gran coratge, {{s}}emblant a roca de forts diamants, pora con{{s}}entir flaquejar ni girar les {{s}}patles. Siaus donchs conort, e confortem nos fent tots hun mateix animo e voluntat, que {{s}}emblants co{{s}}es pro{{s}}pera fi, {{s}}egur port e glorios exalçament prometen. Es la fi de mes paraules pregar, {{s}}olicitar e amone{{s}}tar tots vo{{s}}altres lo be e honor de qui com a propi {{s}}time, vullau atendre e {{s}}ouint pen{{s}}ar quanta nece{{ss}}itat aque{{s}}t {{s}}ingular negoci nos pre{{s}}enta, pre{{s}}entant vos lo perill de cre{{s}}tiandat, per la qual defendre y aumentar {{s}}om tenguts: e quant infinit o {{s}}obira es lo premi que {{s}}en adquereix, per lo reuerent religios qui preycar vos {{s}}e aparella manife{{s}}tament e piado{{s}}a poreu entendre. E finida Tirant la oracio feu pujar en vna trona que hagueren po{{s}}ada {{s}}obre lo cadafal a hun frare de la Merce, cathala, natural de la ciutat de Leyda, lo qual hauia nom frare Johan Ferrer qui era aqui legat per lo sant Pare, e {{s}}abia molt be parlar la lengua&lt;noinclude&gt;&lt;/noinclude&gt;</text>
      <sha1>nocrlmw3gxmzfbmsuisozwlud0raxsk</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Tirant lo Blanch (1905)/4/Capítol 384</title>
    <ns>0</ns>
    <id>60472</id>
    <revision>
      <id>184080</id>
      <timestamp>2026-04-08T08:56:29Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <comment>n</comment>
      <origin>184080</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="230" sha1="sshprwx38gd5potk42m0d0htmh9bltu" xml:space="preserve">&lt;pages index=&quot;Tirant lo Blanch IV (1905).djvu&quot; from=&quot;169&quot; to=&quot;170&quot; fromsection=&quot;cap384&quot; tosection=&quot;cap384&quot; header=1 current=&quot;Capítol 384&quot; autor=&quot;&quot; prev=&quot;[[../Capítol 383|Capítol 383]]&quot; next=&quot;[[../Capítol 385|Capítol 385]]&quot; /&gt;</text>
      <sha1>sshprwx38gd5potk42m0d0htmh9bltu</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Tirant lo Blanch (1905)/4/Capítol 385</title>
    <ns>0</ns>
    <id>60473</id>
    <revision>
      <id>184081</id>
      <timestamp>2026-04-08T08:56:39Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <comment>n</comment>
      <origin>184081</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="230" sha1="1359pdwlcs6xxoo752uryqk86191pao" xml:space="preserve">&lt;pages index=&quot;Tirant lo Blanch IV (1905).djvu&quot; from=&quot;171&quot; to=&quot;172&quot; fromsection=&quot;cap385&quot; tosection=&quot;cap385&quot; header=1 current=&quot;Capítol 385&quot; autor=&quot;&quot; prev=&quot;[[../Capítol 384|Capítol 384]]&quot; next=&quot;[[../Capítol 386|Capítol 386]]&quot; /&gt;</text>
      <sha1>1359pdwlcs6xxoo752uryqk86191pao</sha1>
    </revision>
    <revision>
      <id>184084</id>
      <parentid>184081</parentid>
      <timestamp>2026-04-08T08:57:55Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <minor />
      <comment>err.</comment>
      <origin>184084</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="230" sha1="00tdp45nrrj439389jx1pm7i535mr1q" xml:space="preserve">&lt;pages index=&quot;Tirant lo Blanch IV (1905).djvu&quot; from=&quot;170&quot; to=&quot;172&quot; fromsection=&quot;cap385&quot; tosection=&quot;cap385&quot; header=1 current=&quot;Capítol 385&quot; autor=&quot;&quot; prev=&quot;[[../Capítol 384|Capítol 384]]&quot; next=&quot;[[../Capítol 386|Capítol 386]]&quot; /&gt;</text>
      <sha1>00tdp45nrrj439389jx1pm7i535mr1q</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Tirant lo Blanch (1905)/4/Capítol 386</title>
    <ns>0</ns>
    <id>60474</id>
    <revision>
      <id>184082</id>
      <timestamp>2026-04-08T08:56:49Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <comment>n</comment>
      <origin>184082</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="230" sha1="d1gfxmcuu673juvsusazwo8lewzcvuv" xml:space="preserve">&lt;pages index=&quot;Tirant lo Blanch IV (1905).djvu&quot; from=&quot;172&quot; to=&quot;175&quot; fromsection=&quot;cap386&quot; tosection=&quot;cap386&quot; header=1 current=&quot;Capítol 386&quot; autor=&quot;&quot; prev=&quot;[[../Capítol 385|Capítol 385]]&quot; next=&quot;[[../Capítol 387|Capítol 387]]&quot; /&gt;</text>
      <sha1>d1gfxmcuu673juvsusazwo8lewzcvuv</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Tirant lo Blanch (1905)/4/Capítol 387</title>
    <ns>0</ns>
    <id>60475</id>
    <revision>
      <id>184083</id>
      <timestamp>2026-04-08T08:56:59Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Aleator</username>
        <id>20</id>
      </contributor>
      <comment>n</comment>
      <origin>184083</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="230" sha1="bi6gwd2tnj9atiulnrky4sm1qrp38gm" xml:space="preserve">&lt;pages index=&quot;Tirant lo Blanch IV (1905).djvu&quot; from=&quot;175&quot; to=&quot;177&quot; fromsection=&quot;cap387&quot; tosection=&quot;cap387&quot; header=1 current=&quot;Capítol 387&quot; autor=&quot;&quot; prev=&quot;[[../Capítol 386|Capítol 386]]&quot; next=&quot;[[../Capítol 388|Capítol 388]]&quot; /&gt;</text>
      <sha1>bi6gwd2tnj9atiulnrky4sm1qrp38gm</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>Autor:Josep Berga i Boix</title>
    <ns>106</ns>
    <id>60476</id>
    <revision>
      <id>184089</id>
      <timestamp>2026-04-08T10:05:42Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jqueralt</username>
        <id>10946</id>
      </contributor>
      <comment>Es crea la pàgina amb «{{Autor|Ordenar=B}}  * L’estudiant de la Garrotxa».</comment>
      <origin>184089</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="51" sha1="czliigb9wzpvdy298dc3nxx31hdqk9u" xml:space="preserve">{{Autor|Ordenar=B}}

* L’estudiant de la Garrotxa</text>
      <sha1>czliigb9wzpvdy298dc3nxx31hdqk9u</sha1>
    </revision>
    <revision>
      <id>184090</id>
      <parentid>184089</parentid>
      <timestamp>2026-04-08T10:08:29Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jqueralt</username>
        <id>10946</id>
      </contributor>
      <origin>184090</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="55" sha1="1o1lt7dqnu1xmivubjrt9x5j8b5fb91" xml:space="preserve">{{Autor|Ordenar=B}}

* [[L’estudiant de la Garrotxa]]</text>
      <sha1>1o1lt7dqnu1xmivubjrt9x5j8b5fb91</sha1>
    </revision>
  </page>
  <page>
    <title>L’estudiant de la Garrotxa</title>
    <ns>0</ns>
    <id>60477</id>
    <revision>
      <id>184091</id>
      <timestamp>2026-04-08T10:10:10Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jqueralt</username>
        <id>10946</id>
      </contributor>
      <comment>Es crea la pàgina amb «'''L’estudiant de la Garrotxa'''  Josep Berga i Boix  1895  &lt;code&gt;Aquest text ha estat digitalitzat i processat  per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte  Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.&lt;/code&gt;  == I ==  Eram set ò vuyt que, si fa ò no fa, tanta vocació tenía l’un com l’altre; tiravam per capellans, perque’ns deyan que menjaríam pa blanch, y com nostras familias lo menjessen prou negre, de fajol sol, á volt...».</comment>
      <origin>184091</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="89811" sha1="lj8o78u0yj93ats72rldxqt0m93yoau" xml:space="preserve">'''L’estudiant de la Garrotxa'''

Josep Berga i Boix

1895

&lt;code&gt;Aquest text ha estat digitalitzat i processat  per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte  Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.&lt;/code&gt;

== I ==

Eram set ò vuyt que, si fa ò no fa, tanta vocació tenía l’un com l’altre; tiravam per capellans, perque’ns deyan que menjaríam pa blanch, y com nostras familias lo menjessen prou negre, de fajol sol, á voltas barrejat ab favas y blatdemoro, res d’extrany que aguantessem la vida d’estudiant pobre, que sempre hi há un pitjor, y per ma part lo pitjor era, qu’en la casa de mos pares la ballava molt més magre. Lo cert es que cap de nosaltres tenía un quarto ni un clau per penjar la roba.

Los pobres no fan com los richs, que tots son parents y tenen extesa la sanch per tot lo món. Axò sí, aviat se troban. La pobresa engendra simpatía, la gent de pochs quartos aviat se conexen.

Nos reunirem sis, que ni triats, tots del costat d’Olot, acostumats á beure aygua fresca y regalada, y á anar prims de ventre. Nostras conversas versavan generalment sobre lo mateix tema, inventar medis per apagar la gana, tirar plans econòmichs, é ideas d’empresas lucrativas. En vuyt mesos de curs escolar, recorreguerem vuyt patronas, desde’l carrer de Pedret fins al Portal del Carme, es á dir, tot Girona, ab lo pretext de fer economías, perque aquesta aprofitava millor las engrunas, perque aquella era més fiada y més neta, perque l’altra era massa lluny del Seminari y gastavam una pesseta mensual d’espardenyas negras.

S’acabava’l mes, ficavam la roba dins un mocador, los llibres á sota’l bras, y á probar altra mestressa. Ni un de la colla possehía un miserable bagul; lo día que per tres rals ne vaig comprar un á l’Areny, era jo envejat per mos companys y considerat com un propietari.

Nos guanyavam la vida exercint diversas industrias, y un día, per unanimitat, determinarem allotjarnos en lo Mercadal, carrer de Ginesta; anarem á veure una patrona revellida y geperuda, santa dona, tant que li deyan “la santa”, y la casa era coneguda en tot lo barri per ca’l Santu. ¡Pobra velleta! Son pare era un hèroe del siti de Girona, que passá grans martiris. Recordo còm sa filla, commoguda, ’ns contava las facecias de la tremenda lluyta. A n’ell li portavan lo menjar á la muralla del Hospici, y de tant sentir la campana de la catedral, ni cas ne feyan. Un día, al exir de casa, ohí tocar á bomba; torná á pujar la escala y exclatá un terratrèmol devant la porta; la bomba, fent saltar las parets d’un hort, s’havía ficat dins la portalada, hont jugavan duas germanetas sevas y la metxa fumava desesperadament. De sobte torna á baxar, te m’agarra las nenas, emportántselas, rossegantlas carrer amunt, y als pochs passos, reventa’l formidable progectil, arrunant tota la casa, fent gran clot á la entrada, hont se colgavan dos parells de bous, y salvantse ellas per miracle.

Cada estudiant pagava cinch pessetas mensuals á la patrona, obligada á donarnos llit y á coure’l menjar que venía á costarnos diariament uns dos rals per barba.

Un dels meus colegas afeytava en la barbería La Brillante, cantonada del carrer de la Cort Real; altre á Santa Eugenia; altre copiava no sé quíns manuscrits per un beneficiat de la Catedral; jo, que tenía aficions estèticas, freqüentava la botiga d’un daurador de Las Ballesterías, qui gratis et amore y per las grans simpatías ab la gent d’iglesia, ’m permetía enterarme dels secrets de l’art, iniciantme poch á poquet en son complicat intríngulis.

Lo daurador me proporcioná íntimas relacions ab lo senyor Perfet, mestre de dibuix, amo de la botiga que tothom conexía á Girona, hont pe’ls volts de Nadal no s’hi entenían de feyna, comprant figuras de pessebre, las més bonicas y lluhentas de tota la ciutat, donantli gran anomenada.

Jo era qui li feya las figuras, y per guanyar dos rals de jornal devía modelarne quinze ò setze cada día, perque, contant primeras materias, vernís en los ulls y altras futesas, no donantmen al engròs sinó dos quartos de cada una, ja’s pot calcular la ganancia.

En lo carrer dels Plats, á ca’n Dillet, á voltas n’hi tenía tres ò quatre centas pera coure. De totas passadas, á forsa de llevarme dematí y plegar tart, conseguía jo un capitalet que, unas setmanas ab altras, poch se’n faltava pera subvenir á mas reduhidas necessitats.

Jo’ls hi deya á mos companys, que llurs ocupacions eran prosaycas, que no comprenía còm hi há homens que’s dexin afeytar, ni qui’s presti á desempenyar exa feyna. La meva industria era superior y més noble, honrant la persona y essent més lucrativa; se convenceren prompte de mas afirmacions al veure que la Santa’m feu pintar la capelleta de guix del menjador, adornada ab quatre columnas y frontis triangular, feyna que, pagats gastos, me valgué la respectable suma de dos duros. Dos mesos pagats per avens. Primer encárrech formal qu’he tingut en ma vida.

La capella fou visitada per innumerables estudiants y donas del carrer, que’s desferen en elogis, ponderant mas habilitats y felicitant á la Santa per tenir á casa gent tan instruhida. La fama, correguent més depressa que’l vent, en pochs mesos s’escampá per gran part de Girona, de manera que pe’l mars següent, los catedrátichs del Seminari, noticiosos del meu valor en materias d’art, m’inclogueren en la comissió organisadora de las festas de Sant Tomás.

L’iglesia de Sant Martí fou transformada com per art d’encantament y’ls diaris de Girona parlaren dels ornaments del temple, del bon acert, del gust extremat de la comissió organisadora. A mi’m posaren sobre los núvols.

== II ==

Res com la fama, sobre tot ben adquirida, com ho era la meva, á copia de suar y menjar magre. Alguns senyors rectors del Bisbat tingueren noticia de que jo pintava millor qu’en Pibernat y en Murtra, y durant l’istiu pròxim, vaig desempenyar alguns encárrechs en diferents temples, valguentme millorar de posició fins al extrem de que, al tornar á Girona pe’l setembre, vaig substituhir contentíssim la capa negra, curta, desvirondada, que’m servía per anar á l’aula, ab una esclavina de panyo blau turquí, nova y flamant, que per quatre duros me cedí la familia d’un estudiant mort tísich, llensant al carrer al mateix temps lo barret tronat, comprat al Areny per un ral, cambiantlo ab un de pesseta, planxat y lluhent, que feya la competencia al del petimetre més estirat que’s passegés per las voltas de la plassa del Ví.

Vaig debutar en un poble pintoresch de La Garrotxa, qual iglesia situada al extrem d’enlayrada cinglera de noranta metres d’alsaria, té per fonaments apilonada multitut de prismas basáltichs de colossal figura, banyats d’un costat pe’l Fluviá, que baxa en tal indret casi sempre turbolent y esvalotat, d’altre pe’l Turonell, més modest, però fressós y rapetani, juntantse abdós y confonentse al peu del cingle pera córrer cap á mar ab més rumbo y fatxenda.

Vivía en dit poble un senyor rector vellet, Mossen Anton, gran cantayre, aficionat á la cassa, á qui cayguí en gracia per las mevas cansons de la rodalía, y per l’habilitat que possehía y de que’n donava ostensiva mostra, pintant las parets de la capella de Sant Isidro, adornantlas ab plafons verts figurats, ratllas blancas y negras, combinadas ab notable valentía.

Tals pinturas entusiasmavan á Mossen Anton y molt més encara als admirats obrers de la parroquia y pabordes de Sant Isidro, que’s feyan creus al guaytar, ab un palm de boca, los jaspis de las columnas, las imitacions de marbre, l’encarnat del Patró dels pagesos, que semblava nou, los botons de la casaca, d’or brunyit, las cibellas de plata, y tots los detalls, un per un, sense faltar ni’ls forats de la corretja cenyida á la cintura.

Pasmats los principals del poble de las mevas mans, tingueren un ajust presidit pe’l senyor Rector, y determinaren fer pintar la capella fonda, iglesieta en miniatura dedicada á la Verge del Roser, pagada pe’l cèlebre bisbe de Girona, don Tomás de Lorenzana. Fet lo contracte á presencia de Mossen Anton, se comensaren á alsar bastidas, y tinguí treball per una mesada llarga, arreplegant alguns quartos que’m feyan falta, y la fama consegüent, que aumentá ab rapidesa extraordinaria.

Majordona del simpátich sacerdot era una seva neboda de setze anys, angelicalment bonica. La Margarida era primeta, garbosa, rossa, de cara correcta, d’ulls blaus y mirada dolsa y expressiva. Vestía faldillas y gipó al estil de las noyas ricas de La Garrotxa, però ab tal ayre, tal armonía moral, si’s pot dir, que’ls colors tirant á blau fosch, ab ratllas y flors de mitjas tintas blanquinosas y moradencas, prenían un carácter, y’s confonían y armonisavan ab una nota general, trobada per instint, que responía admirablement á son interior, á sa ánima delicada, pura y mística.

Era modesta, treballadora, endressada, y forsa instruhida. Als pochs días d’estarme á la Rectoría, vaig observar que la Margarida’s complavía parlant de mi, alabantme per tot arreu, y que d’amagatotis fixava, de tant en tant, en mi alguna mirada que’m feya commoure, causantme certa emoció que de moment no endevinava.

Al portar lo menjar á taula, al traure los plats, plegant las estovallas, á voltas sos brassos casi’m fregavan lleugerament, fentme sentir una fragancia de flor desconeguda.

En la exida descuberta, que’s troba sobre’l gran precipici, dominant las cascatas y gorgas del Turonell, fumant y passejantnos ab Mossen Anton y’l Vicari Mossen Just, d’improvís exía de la sala, regava las flors dels testos, m’explicava y donava detalls de cada una y terminava fent un ram, que m’ofería, regalántmel davant lo senyor Oncle y’l Vicari.

–Té; aquest es de margaridas dobles; ¿t’agrada? ara te’n faré un de pensaments. ¿Veus aquesta sarment? la regalaren al senyor Oncle; pervé de la vinya hont se feu lo ví, que’s consumí la nit de la Cena.–

Los rahims eran petitets, grochs, excelents; feyan ensalivar…

–Te’n trencava un; ménjat aquest brot…–

Jo’n trencava un altre.

–Donchs, té tu; ménjat lo més gros; si no’l menjas, jo tampoch…

–Van per las tres, Mossen Just; anem á resar, –feya’l senyor Rector…

–Jo me’n vaig á la iglesia, que l’aprenent m’espera.

–Adeu; fins al vespre. ¡Ah! nó; sí; ja vindrás á vèurens.

–Espérat un moment; baxarèm al hort; has de tastar un préssech.–

Y mentre’ls capellans resavan, ''Os habent et non loquentur; oculos habent et non videbunt'', etc., etc., abdós baxavam á la fexa enrotllada d’arbres fruyters, cuydada pe’ls reverents ab singular predilecció, y després de passejarnos, ensenyarme lo més notable y donarme explicacions sobre las diversas fruytas, nos assentavam á la paret de la vora del cingle, fonamentada sobre l’immens precipici basáltich, y desd’allí, jo li ponderava la feréstega escabrositat de aquell terreno, la fondaria esgarrifosa de aquell abisme, las runas d’un castell que se ovirava, com gegant amagat dins la boscuria, l’accidentació pintoresca del Turonell, que á nostres peus serpentejava, alegre y joguiner, saltant marges, transformat en cascatas, vorejant rocas, dexant illots plens de sorra, fent tal fressa, que á voltas transportada pe’l vent molestava, á voltas pe’l vent contrari s’allunyava en ondulacions graduals fins á perdres, y freqüentment per un cambi d’ayre repentí, feya la remor de una ruxada travessant un camp de blat de moro.

Ella, sovint dreta, lo devantal trossat, la falda plena de flors, sostinguentla ab una má, l’altra apoyada á la cintura, lo mocador del cap caygut enrera, ostentava una figura plena de gracia, de sentiment y dolsura, un cos tornejat, unas mans finas, blancas com la neu, una testa maravellosa, model d’una Verge de Murillo.

¿Era visió ò realitat? No sabía explicarmho. Ponderantli’l paysatge, l’accidentació d’aquellas cingleras, los milions de detalls inimitables, comensava jo á fixar la vista en son cap nu, en son front ignoscent, mitx amagat per hermós desordre de cabells, en sos llabis d’imatge cristiana, y en sos ulls, admirant embadalit aquell ser misteriós d’atractiu imponderable.

–¡Oh! tocan las tres; m’esperan; adeu, Margarida.–

== III ==

L’iglesia estava separada uns cent metres de la Rectoría. Mentres jo y’l mestre-de-casas nos enfilavam per las escalas, agarrantnos á las cordas, cantant cansons de la terra, taralejant ayres del mes de María, grupos de curiosos, donas batxilleras, guaytavan per las escletxas dels taulons. Mossen Just, arremangada la sotana, pujava fins á la corniseta de la cúpula y m’ajudava á tenir lo motllo per acabar una estrella complicada. Mossen Anton deya que no li agradava caminar sobre puntals.

Desde aquella altura guaytava á la Margarida, agenollada davant la Verge del altar major, pregant á Deu probablement pera que no cayguessem de la bastida. Després s’alsava mirant enlayre vers la cúpula, las mans entrecreuadas á la cintura, admirable estátua d’ángel adorador. Veyentla pregar, tenía jo confiansa de que no cauríam, perque estava segur de que la Verge la ohía. Aquella visió’m perturbava, fentme confondre las tintas y trontollar las líneas generals dels obgectes.

Campirem gran part de la volta, surtintne esllanegats, suats, abatuts. Procurarem exir prompte de la iglesia y encaminarnos á la Rectoría.

La neboda de Mossen Anton comensava á preocuparme d’una manera extranya. Me’n aní á seure als pedrissos de la galería á ferla petar ab los capellans qu’esperavan lo correu. Jo guaytava qu’exís la Margarida, per mi més important que tots los correus del món, que m’omplía d’un goig inexplicable.

Los diaris arribavan cap al vespre ab los cotxes d’Olot. Generalment s’havía d’encendre la llumanera. Llavors passavam á la exida cuberta tancada ab vidres, y tots llegíam y arreglavam l’Espanya sobre una taula antiga de pilans tornejats. En un ángul, dejús d’una gran gabia, ab crías de canaris, solía asseures Mossen Just, sempre enfadat quan llegía periòdichs, lo barretinot tirat endavant, los ulls espurnejantli.

Mossen Anton no s’hi fixava gayre; estava suscrit á ''La Esperanza'', més per compromís que per convicció; però comparexían los pagesos á preguntar per las novas que corrían, y’s feya necessari respondre quelcom.

Se parlava alashoras d’en Prim, d’en Odonnell, d’en Narvaez, del general Zapatero, del Padre Cobos. Don Pedro de La Hoz escrivía las cèlebres cartas de ''Serafín sin blanca, Tío no te fíes'', y ''Demócrata veterano'', que recordan encara ab fruició tots los Rectors vells.

Jo prenía’ls diaris per imitació, y á voltas m’entretenía dibuxanthi ninots en los marges. Qui ho agafava pe’l fort era Mossen Just, armant cada sagramental que s’enfonzava’l sostre, pegant cada cop de puny á la taula, qu’hi cruxía sa má dreta.

–Son una colla de descamisats, insensats, dexats de la má de Deu. ¡Oh! mirin avuy quínas tabanadas los hi clava; los reventa á cossas, á cops de sabata! ¡Quína descripció! aquest home es lo més sabi d’Espanya; don Pedro de La Hoz deu ficarse disfressat per clubs y tabernas, á las covas del progrés, hont se juntan los xirinolas que deshonran lo més sant y sagrat. Axò no’s descriu millor. Aquexa gent se veuen, se tocan, se sent lo fetor de peste qu’exhalan y las intencions que portan!

–Ah, sí, sí; no pot anar, no pot anar, –feya’l senyor Rector, passejantse ab la capsa á la má, prenguent polsada;– val més no parlarne, fan fástich, ¡eh! ¡son progressistas! ¿Sap què pensava, Mossen Just?

–Digui, Mossen Anton.

–Qu’hauríam de cantar una mica, ara que hi há tot lo coro reunit. Vaja, que l’artista’ns acabará d’ensenyar aquella tan bonica; ¿comensem pe’ls goigs de la Puríssima?–

Y Mossen Anton, com un mestre de capella, entusiasmat entonava:

''Para dar luz inmortal siendo vos alba del día'', etc., etc..

–¿Per què no cantas, Margarida? –feya’l senyor oncle.

–Ja ho sab, que no tinch veu; la del estudiant val per quatre…–

Jo y Mossen Anton feyam lo duo; lo vicari, ab veu de baix, més fonda qu’un pou, donava carácter á las notas agudas. ¡Quín terceto!

A voltas entonavam lo credo parisiense, el ''tota pulchra'', exint per postres Mossen Anton á cantarne alguna d’humorística que ab las tonadas de xanxa, de certas cansons de la terra, l’accionat y expressió que sols ell sabía donarhi, podían desconjuntarse fins los còmichs de la lleuga. Per exemple, aquesta:


Lo mestre Joan Salsas&lt;br /&gt;
talla unas calsas&lt;br /&gt;
per un gegant;&lt;br /&gt;
sent lo corte d’indianas,&lt;br /&gt;
ab setze canas&lt;br /&gt;
no’n té bastant;&lt;br /&gt;
ell talla, retalla, y’n fa retallons, etc., etc..

Un sabaté treballa&lt;br /&gt;
sota muralla,&lt;br /&gt;
mestre bunyol;&lt;br /&gt;
fa la feyna molt dropa,&lt;br /&gt;
per ser d’estopa&lt;br /&gt;
tot lo nyinyol,&lt;br /&gt;
badana molt vana&lt;br /&gt;
y cordová;&lt;br /&gt;
ell remena la pega&lt;br /&gt;
y la mastega&lt;br /&gt;
com si fos pa, etc., etc..


Las cansonetas d’una veu sola, de Mossen Anton, nos feyan partir de riure, y si no venía cap parroquiá á destorbar la funció, durava aquesta mitj’hora ò tres quarts, dihent després lo rosari y anántnosen á sopar.

Per aquell temps havía dictat una cansó que tingué gran ressonancia, lo general poeta y artista cèlebre, Ros de Olano:

''A dónde vas, golondrina dichosa''…

A Girona la cantavan totas las familias de moda, ab acompanyament de piano. Tres ò quatre l’aprenguerem sentintla cantar á una senyoreta de casa rica, davant la Rambla del Seminari; jo la portava nova y fresca á La Garrotxa, sense degeneració de cap mena. A la Rectoría, cantada per Mossen Anton, que tenía bon ohido y excelenta veu de barítono, hauría fet caure la baba á n’en Silvestroni.

¡Còm volavan las horas! Ben tractat, ben volgut, aplaudit de tot lo poble y embadalit per la Margarida!

Mes certa idea trastornava’l meu cervell, com nuvolada simptomática en l’horisó de la vida y de la carrera que seguía. Aquesta idea, cada volta més persistent, més terca, acabá per desvetllarme, per tenirme contínuament en estat febrós, neguitós, llanguit, qu’aniquilava ma energía, fentme perdre visiblement la forsa moral.

De nits, somniant, veya á la Margarida agenollada davant l’altar major; á la galería, fentme rams de pensaments; al hort, assentada vora del cingle al costat meu.

Si jo la observava, baxava la vista; si ella fixava en mi sos ulls admirables, jo’ls baxava; si eram á taula, ’m guaytava desde la cuyna; si portava plats ò altres obgectes, dissimuladament s’acostava, ’s decantava, fregantme casi las orellas. Me despertava, tardant llarga estona á tornarme á dormir, y cap idea clara, concreta, sobre tal situació excepcional, venía á donar un raig de llum al meu cervell trastocat per la visió encantadora.

Jo no havía posat may esment en cap dona, jove ni vella, gran ni petita, sinó pera burlarme ab mos companys de las senyoras estufadas que’s passejavan per Girona. Al Seminari, quan lo doctor Noguer aludía á las fillas d’Eva, llegint meditacions en la iglesia, jo’l sentía com si parlés lo mateix fra Anselm Turmeda:

Fembra es cap de pecat, arma del diable malvat y gitament del sant regnat, axò diu Orígenes profeta…

Ab prou feyna tenía idea del sexo femení. Tot lo més sabía qu’era un diable, la perdició eterna.

Però lo que deya’l doctor Noguer no’s deuría referir á la Margarida, ¡cá! era diferenta de las altras, no podía ser cap de pecat; pura com un lliri, virtuosa, freqüentava’ls sagraments, feya caritat als pobres; totas las horas que no tenía feyna, las ocupava santament; sa cara demostrava la puresa de son esperit; lo seu exterior correcte, artístich, accentuat de singular bellesa, respirava modestia. Deu hauría creada aquella ánima en armonía ab son cos, reflectiment de bellesa primitiva, especie de fragment desprès del paradís terrenal.

Tornava á adormirme y’ls somnis persistían ab terquedat implacable; tornava á despertarme y sentía la vulgar realitat de las cosas, la prosa eterna de qu’está plena la naturalesa, tota la vida, tot lo que’ns rodeja. Mes ella no es prosa, ni cap de pecat, ni arma del diable; prop seu te sents confortat, com per un perfum celestial, per un encens puríssim que vivifica.

== IV ==

Durant los darrers días, quan s’acabava de pintar la capella fonda, havía descubert en plafons ovalats que decoran los grans arrimaders de la matexa, enquadrats en marchs barrochs bruts de pols, entrenyinats, entre altres retratos lo del Bisbe Lorenzana. Després de netejar ditas pinturas y de compararlas ab las faxas y ramatges verts per mi estampats en las parets de la iglesia, vaig sentir abrumadora tristesa, un defalliment, un buyt interior. Llavors me donava compte dels disbarats que feya. Se’m figurava veure l’artista que, cinquanta anys enrera, havía decorat la capella, exir del sepulcre y tráurem del temple á cops d’escombra. Davant los retratos tremolava; al contemplar las caras plenas de vida, al admirar los plechs, lo dibuix correcte, l’expressió de las fesomías, lo cor me faltava, sentía ma impotencia, m’avergonyía. Al mateix temps, netejant una tela de la sagristía, rebí una impressió tremenda, que no se m’ha esborrat encara de la memoria. Un quadro ab gran march esculturat, representava á la Verge del Roser, assentada sobre núvols, lo nin dret sobre’ls genolls de la Mare, coronantla de rosas, que multitut d’ángels li portavan á paneradas y en grans fexos; la Verge, ’l cap alsat, los ulls baxos, extasiada davant lo Fillet, com endormiscada, ’s complavía ab l’entreteniment. Una opressió terrible me aplastava. La cara de la Verge era’l verdader retrato de la Margarida quan pregava davant l’altar major. Buscant la firma, la vaig trobar darrera la tela, Francisco Tramulles, la matexa dels quadros de la capella. ¡Oh! quín encegament, quína vergonya! Alarb, iconoclasta; ni sabs dibuxar una cara, ni una figura; ab prou feyna barrejas los colors ab cola, pintas ab motllos de paper, cenefas brutals qu’entusiasman als tontos; ni’t veus capás de copiar aquests quadros. Aquí passas per sabi entre la gent ignorant; mes lo primer día’t trobarás en grans compromisos; no tothom pren las cosas per broma; passarán lo senyor Bisbe, y’ls capellans que’l rodejan li farán veure tos defectes, si ell no’ls ha observat ja al primer cop d’ull.

Vaig fer la resolució enèrgica, irrevocable, d’apendre de dibuix al moment de tornar á Girona. Las llissons del endaurador de Las Ballesterías eran insuficients; los secrets d’endaurar son bons pera ximples, ni’t traurán del pas ni’t portarán á vora; en aquests quadros hi há quelcom que toca’l fons de l’ánima, que no’s fa ab receptas de mangre y ocre.

En la cupuleta de la volta hi convindrían figuras, una gloria, caps d’ángel; en los plafons triangulars que la sostenen, los quatre Evangelistas; en l’ábside, cortinatges, serafins, rams de flors. ¡Oh!’l cap de la Margarida traduhit, transportat á la paret en mil posicions diversas, cantant, ab los ulls baxos, implorant, dirigintse al cel, rihent, admirada en èxtasis…

Durant la nit m’adormí febrós, nerviós, divagant l’imaginació per mars encontrats, somniant los retratos, la cúpula, la Margarida. Tan aviat la contemplava agenollada suspirant davant la Verge, com al curt rato transformada sobre núvols blanchs y daurats en horisons immensos, extesas las alas, alsats los brassos de carns carminosas, nusos los peus, cenyida la túnica blanquinosa, posarse en espays blaus de fondos estrellats, allunyarse, aproparse, pendre posicions inimitables, jo febrosench, la paleta á las mans, estampant en la volta la silueta puríssima d’aquell ser angelical, transfigurat en mitx d’aureolas brillants de claror enlluhernadora.

De prompte, impotent, com si fos impossible anar més endevant, com si una barra de ferro posés obstacles entre jo y ella, sentía fredor, especie de fluit magnètich, perdía l’esma, lo cor me donava sotragadas, feya un sust, y’m despertava.

Aquells instants de ditxa passavan com lo vent; tornava la realitat implacable; no quedava més que’l recort de la visió, un volcá dintre’l pit, un desequilibri en l’imaginació y febra ardenta qu’m brusía.

L’últim día s’acostava; ’s desembarrassava la capella; lo mestre de casas retirava taulons y escalas; las donas del carrer escombravan y treyan tacas dels rejols; jo arreconava las ollas y pinzells, colocant los colors sobrants en paperinas, y’s preparava per l’endemá un ofici solemne.

La Margarida posava las estovallas, los candeleros, las floreras de llauna endauradas ab colradura y vestía l’imatge de la Mare de Deu.

Mossen Anton remenava en la sagristía, Mossen Just se las havía ab un obrer ò paborde sobre la podridura malvada dels temps moderns, trepa de progressistas, carnestoltas, que capgiran los fonaments del ordre.

Lo remenament, la polsaguera que s’alsava dins la capella, apartava’ls capellans á respectable distancia. Terminada ma feyna, jo ajudava á la Margarida á endressar l’altar ab pulcritut; pujavam y baxavam del camaril, posant ciris y colocant rams artificials y naturals en gerros de pisa.

Llavors no sabía hont me trobava; la veya de mil maneras y en posicions á qual més artística é imponderable; prop d’ella sentía’ls batechs del cor, que’m impedían la respiració; á voltas inclinada, posant agullas en los vestits de la Verge, que jo li donava d’un paperet vermell, sentía sas alenadas tebias fer vent sobre mas galtas; á voltas pujant sobre un tamboret, allargant los brassos, probant la corona del nen Jesús, contemplava son busto lleuger, sos moviments plens de gracia; en un instant, fos per oblit, fos per casualitat, li relliscá un peu, se decantá y la vaig sostenir ab mos brassos. Ella m’en remerciá ab gran sinceritat.

Ja’l crepúscol vespertí, entrant per la finestra llargaruda á través los vidres de colors, progectava en lo camaril ombras misteriosas, siluetas confusas, com fantasmas que’s veuen á gran distancia. La situació excepcional, la complicació del meu cervell me confonía, sentía estremiments per tot lo cos.

Ella, com si ho conegués, donava giradas á la conversa, amenisantla y distrayentme.

–¿Què te’n sembla d’aqueix vestit?

–Qu’es bufó, que li escau, que li has colocat admirablement; si te’l posavas tu, semblarías un ángel, es dir, ja ho ets…

–Calla: no diguis disbarats. ¿Què pensas d’aquexas cortinas?

–Que son escayentas, ni emmotlladas; tens un gust delicat; lo que tocan tas mans se torna bonich, encara que no ho siga…

–¿Te’n burlas?

–Deu me valga…

–Tu sí qu’hi entens; sembla impossible. ¿Hont ho has après tot axò?

–A Girona…

–No arribarás pas á cantar missa…

–¿Per què nó?

–No ho sé; però m’ho sembla.

–¿Per què t’ho sembla?

–Perque sí; perque no’n fas la cara de…

–¡Oh! axò no vol dir… que… ¿quí sab? Tal volta…

–Y be. ¿No heu acabat encara? –se sentí desde’l camaril.

–Sí, senyor oncle, ja baxem, –feu la Margarida.

Y tots dos baxavam l’escala estreta, de costat, fregantnos la roba, vers lo presbiteri de la capella fonda, hont s’hi movía una turba de gent, barrejats xicots y donas, obrers y capellans, Mossen Anton, ab l’atxa encesa, fent veure als parroquians las maravellas executadas per l’estudiant de La Garrotxa.

Mossen Just, los brassos plegats, guaytant las parets encantat, pronunciant frases d’admiració per tal prodigi.

S’acabavan aquells instants de felicitat á mesura que s’acostava l’hora; la febra aumentava, la ferida al cor se feya més fonda, la rahó casi m’abandonava. Jo necessitava una forsa de voluntat superior á la meva pera exir del pas hont me trobava. Lo conflicte radicava en mon esperit; l’esperit era dèbil, las qualitats físicas y morals de la neboda de mossen Anton massa remarcables per sabermen ja desprendre.

== V ==

Exirem de la iglesia en mitja professó dirigintnos á la Rectoría. Lo Vicari darrera nostre, enrahonant ab lo Mestre del poble y los Pabordes, fuetejava encara á la situació espanyola.

–Si puja en Narvaez, ja’s veurá còm saltan aquests dropos de Luchana.–

L’endemá’s celebrá una festa ab tota pompa, per inaugurarse la capella fonda restaurada.

Tenía mitx emparaulada la decoració de una ermita situada á gran alsaria á hora y mitja del poble. Vist lo resultat de la capella fonda, l’èxit estupendo obtingut durant tal campanya, costá poch á mossen Anton ferhi caure als obrers de la ermita deserta.

–Mentres tant, –deya’l simpátich vellet,– quan passará’l de la barretina esquerdada, tot estará arreglat y á punt de solfa. Está clar; aquest noy fará lluhí’l poble; es possible que’l Bisbe’l cridi á palacio y’l fassi beneficiat de la catedral ò canonge. De més verdas ne maduran.–

Aquexas paraulas las pronunciava ab certa gravedat humorística.

S’ultimá’l mateix día’l contracte; al vespre se’n portaren un covanot de plats y ollas, brusas y pinzells, colors, cola, ampollas y altras andròminas.

La ermita deserta, situada al bell cim de una montanya, es bisantina, de dimensions reduhidas. Sens ermitá, té la casa més pròxima á un quart de distancia. Segons los pactes, jo devía menjar y dormir en la casa del Paborde, rica, gran, apartada de la capella prop d’una hora. A mitx día’ns portarían lo mentjar á mí y á un mosso que’m serviría d’aprenent. Lo simpátich mossen Anton, lo Vicari, la Margarida, prometeren venir á vèuremhi.

Dormía, donchs, per última vegada en la Rectoría. Encara que’l senyor Rector me tenía dit que, si hi tornava, sempre hi sería ben rebut, no podía jo trobar solució al problema que oprimía’l fondo del meu cor, exasperantlo.

Aquell vespre, ans de sopar, los capellans resavan, perque tota la tarde, entre funcions en la iglesia, anants y vinents d’un costat y d’un altre, passaren las horas com lo vent.

Jo’m passejava per la exida pensatiu, capbaix, abismat en un mar de meditacions extranyas. Somnis y realitats, llum y ombras, miseria y riquesas, gloria y desditxa, tot se barrejava en ma imaginació trastornada, y la imatge de la Margarida exía sempre surant, surant sobre aquell mar confús, entre las onas que atropellavan mon cervell desvirondat.

L’ombrívol paratge enramat de flors plantadas per la Margarida, fullas de cep, enredaderas, que progectavan sobre’l paviment mil figuras extranyas, retalladas per la claror de la lluna, l’ayre pur, embaumat per cent flayres agradables, la calma de la nit, sols interrompuda per las cascatas del Turonell, la monotonía solemne, convidava á reflexions poèticas, excitava la fantasía á passejarse pe’ls espays serens, á la contemplació del univers, á transportar l’esperit á las regions hont regnan eternament la Virtut y la Bellesa.

¡Ah! haver d’anármen d’aquell recó de paradís terrenal, dexarhi la Margarida… ¡Quína recansa!

De sobte’s presentá en la galería, lo devantal trossat, caygut lo cabell en graciós embull, iluminada per l’astre de la nit.

–¿Qu’estás trist? –me digué.– ¿Que sents calor á la cuyna? ¿Per què no vens?

–Es qu’estava pensant… que… que…

–¿Què pensavas?

–Que tal volta… no’ns veurèm més…–

Y un moment de silenci significatiu seguí á la paraula més, per mi pronunciada ab veu mitxpartida!

–¿Per què ho dius axò? –me preguntá al cap d’una bella estona.

–¿Per què?… no ho sé per què; perque tinch d’anarmen.–

Y mentre no’m podía traure las paraulas de la boca, sofocat, confús, lo pit oprès, lo cor bategant, tremolant, duas llágrimas grossas li rodolavan per las galtas. ¡Oh! Deu del cel! Veya’l seu cor obert de bat á bat; las llágrimas no enganyavan; sas miradas confirmavan mos somnis.

La sensació experimentada en tal moment, no la puch descriure. Una corrent magnètica agitava mos nervis; nostres cors se trobavan units misteriosament; nostras ánimas atretas l’una á l’altra per un iman del cel.

–No serás pas capellá…

–¿Per què nó?

–Perque’s coneix.

–Tampoch tu’t farás monja…

–¿Quí sab?

–Malaguanyada per monja…

–Y tu malagua…

–¡Oh! jo… mira, si jo… es dir si tu…–

Y, en aquell moment, avansava’l senyor Rector, lo breviari á las mans, las ulleras alsadas sobre’l front, reflexant los raigs de la lluna…

–¿Que podrèm dir lo rosari, Margarida?…

–Sí, senyor oncle…–

Vaig resar sens saber lo que’m pescava. A n’ella devía succehirli lo mateix. Passí grans treballs per dissimular las emocions de la meva ánima davant l’humorístich vellet y l’esvalotat Vicari.

Agafar el son, me fou impossible durant aquella nit. Sentía febra intensa, nerviosa. M’endormiscava; de tant en tant treya’l cap á la finestra, que donava al costat de la galería sobre’l feréstech abisme; la fressa del aygua, lo ventijol frescot ab sas ondulacions, me retreyan incessantment lo ram de margaridas, los pensaments, la claror de la lluna, la imatge misteriosa causa del meu trastorn.

De bon matí, fadigat, oprimit, emprenguí la marxa vers la casa del Paborde. En la cara se li conexía á ella que havía plorat tota la nit. Jo no havía pogut ni podía plorar.

== VI ==

Anava depressa, lo temps s’escursava, las aulas devían obrirse dintre quinze días; ho vaig preparar tot per l’endemá pujant á la capella, que tenía la volta baxa, sense oferir dificultats ni perills.

La casa del Paborde principal era de las més ricas de La Garrotxa, la familia de las més numerosas y honradas, tots del temps antich, barretina y cabells llarchs, jupas d’estamenya, mocadors llampants que donan ayre alegre y garbo á las donas. La maynada de la casa, que tenían noticia de mas obras executadas en la capella fonda de la parroquia, ’m consideravan com un personatge extraordinari, pujavan fins la ermita per entusiasmarse devant las imitacions de jaspis de las columnas, exían pagesos y pastors, atrets per ma fama, que’m volían conèxer, encantats com mossen Just en presencia dels rams de nyigui-nyogui fets ab motllo, admirant aquells plafons pintats ab cendras verdas, color que jo prefería, y fent comentaris sobre’l valor del or, dels capitells, y la manera extranya de aplicarlo.

Qui apreciava’l mèrit artístich en son valor més alt, restant ab un palm de boca al veure que de tres colors n’exían una colla, era’l mosso, que’m feya d’aprenent y comensava á entendre’l mecanisme; ab pochs propagandistas com ell, m’haurían axecat un pedestal.

–¿Y vostè vol ésser capellá? –’m deya.

–No penso pas aturarmhi. Si de cas, arquebisbe de Tarragona. ¿Que’t pensas veurem més per exa rodalía? Si m’hi poso, de cop y volta traspasso la frontera y m’arribo fins á Roma.

–¿Pera veure al Sant Pare?

–Nó, home, pera ferli’l retrato. Ja sabs que mossen Anton, l’home sabi d’exa terra, si vull m’hi donará una empenta. Ab sa protecció me las acampo per tota Europa.–

A voltas exíam á fumar un cigarro sota’ls altívols y ombrosos roures que voltan la capella, contemplant lo panorama magestuós que á solponent se destacava. La plana d’Olot accidentada, coberta de flor de fajol, de blancuria simpática, nota tendra, immensa, interrompuda aquí y allá per veynats, pagesías, carreteras; pe’l Fluviá voltat de pollancres serpentejant per la comarca volcanisada, conjunt armoniós, admirable, hont regna la vida y l’activitat humana, hont la suhor dels pagesos fa produhir la tosca de la encontrada, conreuantla, transformantla en jardí productiu, un dels més famosos de Catalunya.

A voltas guaytavan vers la cordillera pirenayca, la cova del Bisbe, las alturas de Talaxá, lo puig de las Bruxas, los canals de Sant Aniol de Ujas, cingleras esferehidoras, hont las áligas fan sos nius. ¡Ah! cap aquell costat, á hora y mitja de distancia, dintre la fondalada, á la vora del Fluviá, al peu mateix del Turonell, se trobaría la nevoda de mossen Anton, cullint flors, pensant en mi, recordant las escenas del camaril, de la galería!

Cap al tart baxavam vers la casa. A la edat de divuyt anys, tant me feya caminar una hora com quatre; lo que sobrava eran las vuyt ò deu de treball mecánich, pujar y baxar escalas, pendre mil posicions diversas, fadigas á que no estava acostumat. La xafagor abrusadora dels primers de Setembre y’l menjar fruyta y beure aygua tot lo día, me dexava aniquilat, mitx mort. La afecció moral contreta per la conexensa de la Margarida, lo regirament de pensaments en lo cervell, no’m dexava viure; tot axò contribuhía á ferme estar macilent, magre y á perdre’l color fins á semblar tísich.

Arribant á la casa, desitjava anarmen al llit, estava llassat, mort de son. Mes la familia era complascenta, enrahonadora; tots m’enrotllavan, fentme seure en cadiras de preferencia, colocantme en la taula al costat del avi, especie de patriarca venerable, de llarga cabellera blanca, fesomías agradables y bondadosas.

Al ferse fosch, comensava’l vell, las mans darrera, á passejarse per la gran sala, cridant á l’un y á l’altre, reunintse tota la familia pera dir lo rosari.

Era més llarga la sardana que’l contrapás; los parenostres no s’acabavan may; á la darrería las donas deyan santa y los hòmens amen Jesús. L’amo esperava á tothom y lo temps se doblava.

Al arribar al Angelus, sortía del purgatori. Si hagués gosat, hauría estirat los brassos y fet un badall ab tota l’expansió; mes de sobte vingué una sorpresa, costum rara que no he vist en cap més casa. Altre vellet, un oncle carregat d’onsas, se posá las ulleras, prengué un llibret, per lo senyal de la santa creu, y comensá l’estació del Vía Crucis, que durá tant com havía durat lo Rosari.

Ja havía fet pensament de resignarme y aturar la son tant com pogués. Encara esperava quelcom més, un trisagi, una novena á Sant Ferriol, patró de la comarca, altra lletanía interminable. Estava prou marejat, acabar d’una vegada. Si’t troban mort, te soterrarán; mes malament se podría morir. A la fí pararen taula y s’acabá l’exordi.

Llavors vingué’l sermó, proba terrible que acabá ab las pocas forsas que’m restavan. Jo hauría menjat mitja presa de xocolata, un rahim, una pera; hauría begut un got d’aygua fresca y fet un son fins l’endemá.

Rompé’l foch la mestresa, mesurantme tal plat de sopas, suficient per afartar un gegant. Després portaren á taula una gran plata, verdader garbell, un cimbarull d’arròs ab talls de butifarra, que la jova administrava á dreta y esquerra ab una llossa de Tortellá, cabentne un plat á cada llossada. Vejent que jo retirava’l plat, l’avi n’agafá un de net, la noya gran me l’ompla, alsantse sobre d’ell una pirámide fumosa y suculenta.

Jo desmayava, però las rahons del avi no tenían retop.

–Ja sabem lo que son joves; miri que per fer exa baxada s’hi han de llogar cadiras; ja ho pahirá; no’n passi ansia; aquí no fem com los senyors de las grans vilas, que llepulejan una mica y sempre estan grochs. ¿Que no li agrada?

–Sí, senyor; ¡figuris, siguent estudiant!

–Y donchs, atraqui, que vostè está magre; si tornava á Girona axís, no’ns faría pas gayre crèdit, y després, mossen Anton ¿què diría? –Feu passá’l porró…– ¿Vol beure ab got?

–Voldría aygua fresca…

–Home, no sigui tonto… Aquest se cull á casa; no hi há matrefacarias; es pur de La Garrotxa; s’hi pot dir missa. Com á ví de taula, es preferible al del Empordá.–

Tenía’l ventre com un tabal; no’m podía remenar. Llavors portaren á taula altre plat ab carn rostida, escarola, gavadals de pebrots y tomátechs. No sé si’l rostit se feya expressament per mi, ò si la costum de la casa ho exigía; lo cert es que’m mudaren lo plat; ni tinguí temps de veure com anava, que’m plantan altra racció de carn, que á Girona, á ca’la “Santa”, n’hauríam tingut per vuyt días.

–Resoltament, no puch més. ¡Per l’amor de Deu, fassin lo favor! no estich acostumat; no’m probaría…

–¿Y donchs, que no li agrada? Un parell d’ous clars –feu la mestressa;– una truytada…

–Res, res; ¡per l’amor de Deu…!

–¡Oh! no pot ésser, no pot ésser; vostè no menja. Digui, ¿què li ve de gust? Parli ab franquesa; es á casa seva. Tal volta no’l troba bó’l nostre menjar…

–Sí, sí, excelent, excelentíssim…

–Miri que aquí no’ns fem pas la vida bona; lo que’s cull á casa y res més…

–No ho diguin, que millor no menja’l senyor Bisbe…

–Ja ho veig, –continuava la patrona;– vostè no gosa, es carregat de cumpliments.–

Y en un girant d’ulls, tingué llestos un parell d’ous del día, me’ls endossá ab llescas de pá torrat, ví ranci, borregos, avellanas, llangonissa, confituras y tota mena de postres.

Vaig alsarme inflat com un bot, convensut de que una tarrabastada sería la conseqüencia de la forsosa fartanera. Me crech que las ayguas d’aquell país, que rompen fins las pedras, me feren passar tota la nit en un son, dedicat tot ell á la Margarida.

¡La Margarida! ¡Oh! la tenía al cap nit y día, dalt de l’ermita, recordava las escenas de la rectoría, pensant en sos ulls banyats de llágrimas… Y un dubte extrany me deturava en las reflexions… Deyan los llibres, deyan al Seminari, lo mateix Evangeli; en fí, no sé quí ho deya, no ho havía llegit may, però algun sabi ho diría, que las llágrimas de la dona, disolían, desfeyan, aniquilavan la energía del home més fort, enervavan las forsas, lo talent, perdían la inteligencia més privada, encara que fos de David ò Salomó… ¡Oh! axò es cert; no hi há que dubtarne; lo qu’ensenyan al Seminari no té espina ni os. Lo doctor Noguer parla per lo que diu l’Evangeli; mes allò per forsa s’ha de referir á las que rossegan la cua de seda á la Devesa, á la carretera de Santa Eugenia, exint de missa del Carme, aquellas estarrufadas, carregadas de flochs y virolaynas, de barrets estranys, que amagan tants pardals com cabells; es tant clar com la llum del día, sí, sí; ellas son lo gitament del sant regnat… però ¿la Margarida? Hi protesto; nó, y mil voltas nó; ella es lo lliri de La Garrotxa, una criatura angelical.

També t’han dit en exa casa, qu’era extrany qu’estudiesses per capellá, que no’n fas la cara… Ja’m comensa d’empipar la cansó enfadosa. Que ho digui la Margarida ho comprench; ¿però aquests? ¿què n’han de fer? ¿Quíns senyals ne tenen? ¿A què esbrinar tan abiat lo fat del pervindre? Mossen Anton, qu’es més sabi que tots ells, may m’ho ha dit, y mentres ell no ho digui… Y suposat que ho digués… Però mossen Anton no s’ha adonat de que jo y la Margarida… sí, jo y ella… ¡Oh! nó… ¿què vol dir? cantavam… ell feya de barítono, ¿ella? res… m’allargava un ram de pensaments, jo li donava un brot de rahim, lo senyor oncle se’n reya tot prenent polsada y res més… res més… ell la coneix millor que jo, ell la confessa… fora dubtes, axò serían escrúpols de monja…

== VII ==

Mossen Anton era grassonet, de regular estatura. Encara que vellet, se mantenía fort y ferm. L’endemá á la tarde, desde la ermita ovirarem á mitx quart de distancia sa silueta típica en trajo de cassador. Kepis de gran visera, la sotana arremangada, calsons de cuyro negre, l’escopeta á las mans, lo perdiguer davant, voltejant verdissas y encaminantse vers la capella.

La Margarida, seguint viaranys y dresseras, arribá mitja hora abans. Tinguí temps de prepararla, explicantli la fadiga que’m produhía aquella manera de viure, l’agitació nerviosa y la flaquesa en que’m trobava.

Durant lo curt parlament, altra volta sos ulls llagrimejant, jo confós, parat, encegat per centèssima vegada; pujavan al meu cervell sensacions incomprehensibles, estava á punt d’exclatar en rius de llágrimas y no podía plorar.

Arribá mossen Anton, y després de visitar la capella, agenollantse una estona, li vaig ponderar la gravetat de ma situació sense explicarme, ni tan sols indicarne la causa principal.

–L’ha de fer venir á casa, –digué la Margarida.– Si vostè ho demana, no hi tindrán res á dir.

–Tens rahó, –feu mossen Anton;– axò no va pas be. Vaja, vaja; passarèm per la casa, jo me’n encarrego; veurás com ne surtirèm; avuy tornarás á la Rectoría.

–Vostè te acudits per dissimularho tot…

–Dexam fer, dexam fer; no tingas por que s’enfadin. Jo comensaré de passar endavant, aquí á la baxada hi jau un vol de perdius; no voldría que un altre se’n aprofités; jo las he alsadas; ja vindrèu ab la Margarida; en tot cas nos trobarèm á la casa del Paborde.–

De lo que parlarem ab la Margarida, lo mosso que’ns seguía, un xich massa tafaner, n’escoltava quelcom. L’endemá repetía per tot arreu que jo no sería capellá, que s’hi jugava’l cap.

Lo senyor Rector feu un petit discurs als amos de la pagesía, dihentlos que’m necessitava per ensajar una cansó important, siguent necessaria la meva veu; que tanta distancia mediava d’un punt com de l’altre, per anar á la ermita; per consegüent, se quedava ab l’artista.

A la casa del Paborde no gosavan oposarshi.

La noya gran, barbotejant perque mossen Anton se m’emportava.

–Encara’l casará ab la Margarida –deya– aquell beneyt del senyor Rector; ¡com no será capellá, ni may n’ha fet cara! Ja ho vaig dir lo primer día.–

== VIII ==

Ni emmotllat, las cosas per de prompte no’ns podían exir més be. Considerava á mossen Anton com una figura providencial. No sols protegía ma persona, sinó que me facilitava veure la Margarida, enrahonar ab ella; viure, encara que no fos sinó per curtas nits, á la Rectoría.

Caminarem vers lo poble en conversació alegre y animada; era impossible passar una hora trista al costat del Rector cantayre, que possehía un repertori humorístich inacabable pera tota mena de personas, ab la particularitat de que vells y joves, criaturas y grans, fins los carreters y gent de vida ayrada, li portavan gran respecte. Tenía’l dó de penetrar lo cor dels feligresos, los dominava de una mirada, valguentli tenir lo poble com una bassa d’oli.

Contavan los vells de la parroquia que ho presenciaren, que, al passar la visita pastoral lo Bisbe Florencio Lorente, se’n aná tan emprendat de mossen Anton, que’l volía traure del poble y portarlo á palacio; que’l senyor Rector li ensenyá son kepis en forma de mitra extranya, posántsel davant d’ell, y responguentli: –Miri excel·lencia: vostè es lo Bisbe de Girona, jo soch lo Bisbe de La Garrotxa, estich més be que vostè; á la Seu no tindría jurisdicció sobre’ls conills y llebras; –que’l Bisbe vegent sa figura patriarcal en trajo de cassador, no’s podía tenir lo riure, abrassantlo y tinguentli consideracions de tota mena, cosa que si hagués fet un altre de menos talla, no sostinguent be’l paper, riscava d’enfonzarse davant lo prelat per tota la vida.

Vorejant la dreta del Fluviá, per una carretera torta plena de rierenchs y sorra, voltada de sálits, matas d’espígol y argelagas, verdissals y herbas que arribavan fins al coll, trobavam pagesos que plegavan de la feyna, se llevavan la barretina saludant á mossen Anton y la companyía.

–Faría posta que mossen Just, nos en contará alguna de fresca al arribar á casa. Avuy ningú l’haurá destorbat y haurá llegit las quatre planas enteras y verdaderas.

–Hi te molta afició.

–¡Oh! si tot ho sab; está en l’intríngulis de la diplomacia. Las conspiracions las enten pe’l cap dels dits. Quan vulgan entrar per la frontera, ja’ns avisará mitja hora abans.

–¿Veus aquexa altura espadada? Aquí hi feyan saltar los gabaigs que queyan á tombayons com si tiressin sachs dins la gorga. Per l’any vuyt, los sometents de La Garrotxa engaliparen una columna francesa, fentla caure en la ratera. Quan fou al estrem del cingle, no trobant sortida per cap cantó, fou abrahonada pe’ls pagesos, que á trompadas y á cops de culata’ls engegaren daltabaix, anant á ressussitar á l’Auvernia. Feyan tals ruyechs que’s sentían per tota la rodalía.–

Era ja fosch al arribar al peu de l’escabrosa montanyeta en qual horisó’s destaca un fragment del poble, y la silueta de la iglesia ab son campanar, com formidable centinella vetllant lo cementiri adossat al temple. En una font ombrívola y regalada que naix entre penyas basálticas, trobarem algunas donas provehint d’aygua; s’ohí’l toch de l’oració del vespre, mossen Anton se llevá’l kepis agenollantse sobre una pedra y resá l’Angelus.

Jo contemplava la Margarida prosternada, los ulls en l’ayre, las mans creuadas, apretadas sobre’l pit, tremolarli fortament. L’hora solemne de las ombras misteriosas, los perfils de las donas mitx esborrats, los prismas basáltichs destacantse en mil imatges excitant la fantasía, la proximitat de la nevoda de mossen Anton que al costat meu caminava, los batechs del cor, l’atracció secreta misteriosa d’aquell sér angelical, un món d’evocacions, de sensacions incomprensibles, m’abatía, confonent ma imaginació, sens saber hont me trobava.

Emprenguerem un zich-zach de noranta metres, caminant en mitx de las donas, grupos ajocats en las entradas, en l’acera del carrer, fent petar la claca, ventant estisorada al un y al altre, saludant ab gran reverencia al senyor Rector que tenía per tots paraulas apropiadas, mentres jo y la Margarida, casi á cau d’orella parlavam un llenguatge no comprès per la turba multa.

Mes lo bon vellet no somniava ni sospitava sisquera que jo y la Margarida’ns entengessem davant d’ell, del Vicari, de tot lo poble, davant de tothom. Qui s’adonava de nostras miradas eloqüents, de nostre amor ja encès com un volcá, de la passió nascuda en la Rectoría, era’l mosso que’m feya d’aprenent, las noyas de la casa del Paborde, lo jovent trapacer que tot ho esquadrinya, ficantse hont no’l demanan; aquests comensavan á murmurar que ja feya més d’un mes que la cansó durava. –Vejam en què parará tot axò, aquests xius xius á solas, sempre regan flors á la exida, al hort, quant los capellans no ho veuen.–

Alguns del poble consideravan ma posició molt distinta de lo que realment era. Creyan que tenía un ofici formal, una carrera noble, qu’era fill de bona casa, me veyan anar ben vestit, ben plantat y judicavan per las apariencias. Fins alguna vella embrolladora feya córrer si pintava per gust, per afició al art, que no ho necessitava ni molt menos.

La Margarida era orfaneta de pare y mare desde l’edat de deu anys, filla única d’una germana de mossen Anton; aquest la recullí en la Rectoría, posantla al costat y cuydado d’altra germana ja vella, y en quatre ò cinch anys aprengué’l maneig de la casa ab tal perfecció, que ja sa tía, inútil y ferida, no feya falta per res, estantse en un recó de la cuyna á dir parenostres tot lo día.

Las intencions de la Margarida y las que mossen Anton pogués tenir sobre’l pervindre de sa nevoda, eran completament desconegudas per la colla de xerrayres, per la trepa del carrer, que fa com las moscas, tot ho empestifa. Res d’estrany que las murmuracions aumentessen, sobre tot al veurem tornar á la Rectoría.

–Aquesta l’atrau com la mel á las moscas y’l fa seguir allá hont vol; li deu haver donat alguna herba; bona cara hi posarán las noyas de la pagesía; de segur que se’l ha emportat perque no li robessen…

–Es clar; lo millor que podría fer, casarse ab aquest jove, be’s guanyarían prou la vida… lo senyor oncle’s fa vell… Lo día qu’ell falti, ¿hont anirá á parar, pobre noya?

–Bona tonta, no li aconsellaría pas. May estará tan be com ara. Si vol mals de cap que s’emboliqui. Tant com ell visca, encara; però mort ell, ¡ja la ballará prima! L’ofici de pintar iglesias no dona gayre.

–¡Que no dona! de la capella fonda n’ha cobrat cent duros; del altar de Sant Isidro, cinquanta; de la ermita cinquanta més; en poch temps se pot fer una fortuna; jo me’n alegraría, pobre Margarida, prou estaría ben regalada passejantse per Girona com una senyora.–

¡Quín fástich me feyan exas comares xarmelleras, confeccionant calendaris abans d’hora!

Arribarem á la Rectoría quan lo fogós vicari, ’l periòdich á las mans, sense donarnos temps de seure, –¿Que no sabeu? ¿Que no sabeu? –exclamava esvalotat…– Avuy hi há versos del Padre Cobos!

–¡Valgans Deu! –feu mossen Anton, acompanyant la frase ab accent humorístich, que dexá desanimat á mossen Just.– ¿Y què diu ara?

–Lo que sent; no se’n rigui; Morenus Bermejus, los de la qüestió magna…

Ve tibi cum salgam ad plassam cum isto gabane. Et illo semblante qui facit saltare de gusto Aquadores omnes omnesque rastri manotas…

–Y bé? O’Donell y Espartero…

–Es que’s traurán los draps al sol, anirán á trompadas, s’esgarraparán.

–Está clar, á exas horas ja haurían de anar abrahonats; miri, jo; també he esgarrapat aquesta tarda, –ensenyantli’l sarró plè de perdius y conills, que jo li portava.– ¿Ho veu, home? val més axò que tots los diaris, no s’hi encaparrini massa, avuy tornarèm á cantar, ja torno ab l’artista. Margarida las hem de tastar aquest vespre; demá á dinar l’estudiant no hi sería…–

Lo Vicari me doná una mirada fonda, sospitosa que’m feu venir esgarrifansas; reposarem una mica, se’n anaren á resar, la Margarida á la cuyna, jo dibuixant ninots en la taula dels periòdichs, contemplant los canaris, abismat, carregat de temors y de dubtes.

¡Aquesta mirada del vicari! Però’ls capellans no conexen l’intríngulis… La Iglesia no judica de las cosas internas; tot lo nostre consisteix en interioritats que ni jo ni ella comprenem, molt menos ho entendrán los altres…

Mes, l’assumpto revesteix una gravedat solemne;… ella sent per tu quelcom extraordinari, qu’endevinas y tocas, quelcom irresistible, que t’atrau, que t’absorbeix, te admira, comunicació del cor que parla ab lo teu un llenguatge nou, desconegut, d’un amor que per primera volta’t sorpren, t’enrotlla, te lliga. Has de manifestarli d’una manera clara’ls teus sentiments, t’has de resoldre d’una vegada, ésser esplícit; sinó parlavas clar, l’angunia’t mataría; has de aprofitar la ocasió, aquexa matexa nit, aquí; en la galería, en la cuyna; ara’ls capellans resan. ¡Ara! ¡ara! li dirás baix; de baix en baix.

M’axeco passejantme per un corredor ample que mediava entre l’exida y la cuyna, com si las camas me tremolessin… ¿Què li dirás? ¿Per hont comensarás? ¡Ni sabs còm ferho!:… Espera que surti; tal volta ella matexa donga camí…

Efectivament, com si ho presentís, comparegué al curt rato, l’ayre típich d’estar per casa, lo devantal trossat sostingut ab una má, en l’altra’l mocador, espurnejantli els ulls, donantme miradas que reflexavan son estat, com si surtissen gemechs, singlots del cor, pregarias á Deu, revelant lo afecte sens límits que’m professava.

Jo, clavat á terra, com si’l curs de la sanch se parés en mas venas, devía pendre’l color d’un mort.

Llavors agafantli la má, tremolant, sentía bategar mon cor y forts extremiments me commovían.

–¡Margarida!

–¡Parla!

–Ab gran recansa me’n tinch d’anar…

–¡De debò serás capellá? –feu entre sospirs y llágrimas.

–No ho sé; si tenía altra posició, si no fos pobre, si podía contar ab tu, encara que tingués d’anar á la fí del món…

–Ja ho sabs que hi pots contar… Si tu no’t dexas la carrera, jo’m faré monja…

–Donchs, mira; jo no tinch recursos per seguirne d’altra, però si tu m’estimas, si tu m’esperas…

–¡Margarida! –cridá mossen Anton, trayent lo cap á la porta de la sala, lo breviari á las mans, omplint lo nas de tabaco;– ¿còm estan las perdius?

–Be, senyor Oncle…–

Y en un moment acabaren de resar, la Margarida pará taula y comensaren lo rosari.

== IX ==

Fins á cert punt, m’havía tret un pes de sobre; no li poguí expressar tot mon pensament, ni’ls plans del pervindre, mes d’una manera ò altra sobraría temps; ja havía trencat lo glas; allò de ferse monja ja ho veuríam; ni somniarho, ni pensarhi!

Aquella nit mossen Anton estava admirable; no’l vicari, que’m comensava á mirar d’una manera extranya, com si li fes nosa.

–Vinga la nova; –feu lo senyor oncle, després de donar las gracias, y la nova era la cansó de “La Golondrina”, qu’ell havía posat en catalá, sense perdre del sabor clássich ni una titlla, plena de sentiment y recansa per no veure la patria, expressant las angunias del poeta per la injusticia del desterro.

En la persona del Rector cantayre, grassona, de cara esfèrica, front ample, lluhent, colrat pel sol, coberta la calva pe’l solideu, ab badías de cabells grisos, caragoladas de arrera las orellas, dins aquella closca venerable; en lo seu cor sensible, bategava sens ell saberho, quelcom del poeta, del artista qu’endevina y compren los secrets de l’ánima.

Ahont te’n vas, Margarida ditxosa, traduhía jo dissimuladament, y ella comprenguentho baxava la vista tombant la cara per axugarse las llágrimas.

Lo final de cada estrofa, que’s repren varias vegadas é insisteix per medi de repeticions admirables, que’s refereix á la patria d’hont era llavors desterrat l’autor, acaba dihent: perque ja may, ja may t’oblidaré. Jo’m dirigía á la Margarida ab tota la forsa de l’expressió, girantse ella, passejantse, axugantse’ls ulls, esforsantse per no restar compromesa devant los capellans, fent veure que no ho sentía ò qu’estava distreta.

Las tonadas clássicas compostas per grans mestres, á voltas per genis del poble, que vessan lo sentiment, interpretan é inventan ayres de la terra plens d’anyoransa, de misticisme y tendresa, transportan al ideal, separantnos momentáneament de la prosa vil que rodeja nostra vida, desenrotllan las aspiracions de l’ánima, ’ns fan viure en un món invisible, que l’esperit desitja, que nostra naturalesa no alcansa, més enllá d’aquest planeta, recorts del paradís, presentiments de ditxa infinita.

Jo’m trobava casi hipnotisat; lo poeta y artista á la vegada, havía lograt de sobras son obgecte: ferme sentir, commòurem, transportarme.

Mes la situació comensava á posarse en terreno relliscós; sens adonarmen podía comprometrem. Mossen Anton no maliciava, però’l vicari fixava sos ulls en ma persona, com si notés mas commocions y volgués esquadrinyar nostras miradas. M’entrava certa por, temía per las pocas nits que devía passar en aquella casa.

L’endemá arribí á la Rectoría ja fosch; los capellans havían resat, lo Vicari observava detalladament mas accions, fixantse en ma persona, pamantme ab la mirada de cap á peus.

–Portas un trajo que no sembla d’estudiant.–

¡Extranya y singular tafanería! ¿Què li importavan á n’ell la gorra, la camisa planxada, las calsas, las botinas enllustradas, ni per què m’havía de dir que la corbata era de pinxu? Tant temps há que ho veya, y fins llavors no se li acudía fermen cárrechs? Si m’ho hagués dit lo primer día, li hauría contestat, mes en aquell moment ni’m sabía traure las paraulas de la boca, aquellas indirectas en tò satírich m’aclaparavan.

Tal volta s’hauría complagut vegentme anar mal endressat, espellinsat, com aquells dropos que portan al coll del gech un dit de greix y la camisa llardosa. ¡Potser sí que s’ho pensava! Donchs anava ben errat de comptes!

Sía com vulga, la persona del Vicari ab sa manifessería verament insoportable, que aumentava per moments, convertí en tristesas mos instants de ditxa, que volavan.

En tota la setmana no’m fou possible parlar á solas ab la Margarida, y gracias qu’en lo darrer instant, á l’hora de despedirme d’ella, mossen Just se trobava celebrant la missa matinal.

Aquest moment arribá un dilluns, catorze de Setembre, á las cinch de la matinada. La nit anterior havía complert mos devers ab los capellans y principals del poble. Al moment d’exir de la Rectoría, vingué la Margarida á ferme llum y obrirme la porta, esforsantse per deturarse las llágrimas y sospirs que la ofegavan.

–Dexo ab tu mon cor y ánima –li diguí;– dintre curt temps ja’ns veurèm; no me oblidis.– Y donantnos la má, qu’estrenyíam fortament, amarats los ulls, ni sabíam dir un mot ni despedirnos.

Sobre nostre, al capdemunt de l’escala, se sentían las trepitjadas de mossen Anton que’s llevava. Era imprudent apurar més las cosas. Determinat, commogut, aparentant lo cor fort, passí la porta.

== X ==

La Garrotxa ocupa l’extensió de territori compresa entre’l gran Empordá y la montanya, tinguent per capital l’antiga Besalú.

Apart d’algunas planurias hermosas, la generalitat del terreno es un compost accidentat, escabrós, ple de cingles y barranchs, á qual més pintoresch y artístich, que la suhor dels pagesos, los brassos ferrenys que’l conrreuan, fan productiu y tranzitable. Lo Fluviá’l travessa de ponent á solixent, llepant las cingleras de Castellfullit, vorejant lo veynat dels Sangles, Sant Jaume de Llierca y la cordillera de Sant Ferriol, passant per Besalú, unintse prop lo pont de Crespiá ab lo refors del Cer per visitar més altiu y presumit la gran planuria empordanesa.

Dexa á la esquerra uns quants pobles, assentats en las vessants de la cordillera pirenayca, que ostenta en tal indret, senyals esgarrifosos de primitius cataclismes.

Separadas abduas cordilleras per accidentada planuria de vuyt y deu kilòmetres d’amplaria, permeten veure’l mar y contemplar un panorama dels més grandiosos. Lo trench d’auba, vist desde Castellfullit, entusiasma als artistas y convida á l’admiració del Criador.

Sol, un paquet á l’esquena penjat en lo parayguas, un bastonet á la má, llensat en lo camí de la vida sens ánimos ni fortuna, marxava casi á las palpentas, ple de tristesa, l’ánima enguniosa pe’ls vius recorts que dexavan fondas llagas en mon cor.

Mitx quart més avall del poble, al sentir la campana que tocava Sanctus, altra commoció forta’m feu girar lo cap vers la iglesia. L’ángel de la Garrotxa es allá enviant pregarias al cel que serán escoltadas.

A mitx pla de Puliger comensava la sortida del sol á mostrar totas sas magnificencias. A primer terme negres y vells alzinars, arreconats en las vessants del Borró, donavan vigorosa y compacta massa, ombrívola y trista com lo meu cor. A la dreta y esquerra, las montanyas de la Mare de Deu del Mont y Sant Ferriol, de tacas grisencas y groguiscas, completavan lo primer plan del grandiós paisatge. Al fons s’ovirava la planuria empordanesa entre calitjas carminosas, confonentse ab las de l’auba qu’escampava sos raigs per l’immens espay, en esclats de mil colors, confosos en nota grandiosa, colossal, incommensurable, sols interrompuda per tirallongas horisontals, llistas trencadas, que cambiavan de tó, transmudantse repentinament, prenguent mil formas, perdentse en l’infinit, tornant á aparèxer, disolguentse al curt rato, desfentse en l’atmòsfera, impotents pera oposarse al astre del día, que poderós, enlluhernador, espargía son camí.

A las envistas de Sant Jaume de Llierca, quan ja las òlivas havían acabat sa tasca, las barretinas bellugavan pe’ls camps y carreteras, fumavan las xamineyas de las casas, se sentían los fluviols dels pastors, las esquellas dels ramats, per tot arreu cansons y ayres de la terra omplint l’espay d’armonías; vaig girarme per darrera volta contemplant lo campanar del poble, lo lloch hont se trobava la Margarida del meu cor, creuant per mon cervell negres presentiments que m’esglayavan.

¿La veurás may més? ¿Què succehirá?

A Besalú, trobant altres estudiants que viatjavan en lo cotxe d’Olot, pugí en l’imperial per primera volta. Sis rals ja’ls gastava entre espardenyas y menjar. Per dos més anava com un rich; portava cinquanta duros á la butxaca guanyats ab penas y fadigas; podía passar una temporada, y be sería molt que la font s’estronqués tan prompte.

Al arribar á Girona, mos companys, l’endaurador y’l senyor Perfet, deyan que m’havía amagrit.

–No ha sigut per falta de menjar, –responía. La “Santa” creya de debò que’m tornava ètich de massa estudiar.

–¡Pobre noy, se posa groch com un ciri! malaguanyat, que te unas mans qu’enamoran.–

== XI ==

Aquell curs lo vaig passar com los altres, sense mirarme un llibre, anant á l’aula perque sí, dibuxant sempre de días y de nits. En las horas de fer vela, quan los demés estudiavan ò jogavan á cartas, jo omplía de ninots y escarbats un mont de llibretas y álbums. Comensava á passar pe’l més avansat dels que dibuxavan al Institut, ab un mestre de aquell temps. Lo senyor Perfet, ajudant de la Escola, no s’amagava de dir públicament que’n sabía tant com lo mestre.

Encara conservo carteras plenas de retratos, apuntacions del catedrátich esplicant la llissó, tipos dels meus companys vistos per darrera, fets á l’aula construhida en forma d’anfiteatre, lo del pobre Llátzer assentat al costat del mestre obligat á defensar la proposició del día, vegentse en mil apuros, siguent á voltas la riota del catedrátich y dexebles si’s descuydava.

Ja la dispesa de ca’la “Santa” era invadida per certa especie de públich que constituía la meva parroquia. Estudiants del Seminari, de la Normal, maynada del carrer que venían á veure dibuxos, retratos ab llápis, á la ayguada, al carbó, ab tinta xina, que feya per tothom á tots preus, á pesseta, á dos rals, á voltas regalantlos, cambiantlos ab álbums ò altres obgectes.

La fama dels meus avensos arribá á tots los recons de Girona, fins pe’ls convents, que’m feyan dibuxar lletras d’adorno, caps de sants en telas de glacé, cenefas pe’ls quadros brodats. Las compradoras de las monjas sabían de memoria la escala de ma dispesa.

La Mare superiora d’una comunitat relligiosa tenía gran empenyo en saber un secret pera pintar vidres imitant la conxa. La pobre criada del convent, viuda, vella y dolorida, fadigada de pujar tans escalons, me deya que si jo no baxava al parlador á enrahonar ab ellas, may més lograríam entendrens. Convensut de que la conductora de mas explicacions no sabía traduhir fielment mon pensament, me vaig presentar al parlador per fer ensaigs ab gran provisió de pega grega y fullas metálicas de colors diversos, y en un recó del mateix aposento, ab un tupinet y unas quantas andrònimas la vaig posar al tantum del gran secret, rebent la corresponent paga y un milió de gracias, ademés d’una ovació grandiosa que podría ésser lo preludi d’una bona prebenda si’m convenía utilisar las influencias d’aquella santa dona.

Los qu’estudiavan per mestres de noys tenían obligació de copiar, al final del curs, dibuxos d’un mètodo castellá, estrany y rutinari, lo més tonto qu’he fullejat en ma vida, que’l Ministeri d’Instrucció pública imposava com á cosa de fe y encara imposa per instruhir als mestres en aqueix ram, á pesar del progrés colossal, de la evolució de las arts que per tot s’arrela, menos en las regions oficials de la vila del ós qu’escampa tota mena de calamitats per las provincias.

Los estudiants de la Normal, obligats á dibuxar un absurdo detestable, m’invitaren á que’ls arreglés las llibretas que devían presentar, calcant jo’ls dibuxos que despatxava maquinalment y després entregavan als catedrátichs, quins ni s’adonavan que fossen estargits de la matexa má, passant tots aquells bous per bestias grossas.

Aquexos xexanta ò vuytanta joves foren verdaderas trompetas de la fama, escampant lo meu nom pe’ls quatre ánguls de la provincia.

Al final del curs, vegent créxer los rendiments que donava el meu art, ensemps que las ilusions falagueras, me’n anava determinat á la Garrotxa per veure á mossen Anton, explorar sa opinió, y pintar á la Margarida, ab colors de rosa, ’l famós pervindre que’ns esperava, los somnis que tenía de ditxa, de gloria, si á copia d’esforsos y sacrificis lograva obrirme camí y entrar en altra vida, que, al seu costat, la veya sembrada de flors olorosas, embaumadas per sa puresa angelical.

No trobava verdadera excusa per anar á la Garrotxa; no sabía còm ferho. D’altra part la feyna tallada que m’esperava en alguns pobles, era motiu suficient pera deturarme, ja que cap pensament atrevit sobre la materia podía portar á terme, sense contar ab diners. Però’s feya insoportable passar tant temps sense veure la Margarida. Axís es, qu’estava decidit á visitar lo poble, niu dels amors de la meva primavera.

Però passan días en la vida qu’un no sab lo que’s pesca.

Quan se sent més prop la ditxa, perseguida ab tants afanys, una ensopegada trastorna’l seny, decauen las forsas, las penas aparexen per nous camins, y’s troba l’home altra volta viatjant entre congoxas y afliccions.

Lo día abans de mon progectat viatge á la montanya, anant á dibuxar á la catedral, passant per la plassa dels Lladoners vegí á Mossen Just, l’esvalotat vicari, que sortía revent de Palacio, vers la baxada de La Pera.

Exía d’examens, de renovar las llicencias, de llossar, que’n deya ell. Me merexía pocas simpatías, sobre tot, desde que fou l’obstacle insuperable que tirá per terra la felicitat que disfrutava á la Rectoría. Un moment vaig estar indecís dubtant si’l cridaría, y resolguí saludarlo.

–Donchs ¿què fan per la terra fresca?… Mossen Anton ¿còm se troba?

–Y de la Margarida ¿que te’n descuydas?

–¿De la Margarida? ¿Y què m’explica?

–Tu ho deus saber.

–¿Jo?…

–Y donchs ¿quí?

–No l’entench…

–¿Vaja home, no fassis l’orni; que no hi pensas?

–Altra feyna tinch… Ni estich per ella ni per caborias…–

En aquell moment los colors me pujaren á la cara, vegent que ni encertava la contestació ni sabía lo que’m pescava. Vaig sentir foch á las galtas.

Però mossen Just continuá impertèrrit:

–Mira; mossen Anton tan catxassa y tan gros com abans; ella més fleuma y més danarida, ''mulier futilis''… ¿Vols saber més?

–No senyor, no li demano tant.

–Donchs ¿quan t’hi ficas?

–¿Al Seminari? aviat: ja’m fan la sotana.

–Vejam si farás figa…

–¿Què vol dir?

–Que fas tanta cara de capellá com jo, encara menos.

–Vostè s’ho pensa…

–Vaig depressa; á més veure…–

Y’ns despedirem.

L’entrevista’m dexá fret, desconcertat, fentme passar las ganas d’anar á veure mossen Anton y la Margarida.

Entrant en los claustres de la Catedral, en compte de dibuxar, en l’altar de Nostra Senyora de Bell-ull, la cèlebre corona de pedra tota d’una pessa, que portava comensada en la cartera, no fiu sinó passejarme, donar toms y més toms, voltant los corredors, exir de tant en tant á la porta que dona al Nort, dirigint la vista á las montanyas de La Garrotxa.

¡Quína ensopegada tan tremenda! ¡Oh! ¿per què passan exos moments execrables en que s’exposa en un instant lo que’s guanya ab tantas horas?

Si vas á la Rectoría, aquest home’t vigilará sempre, ni podrás enrahonar, ni explicar los plans que portas. Es capás d’embrollar l’assumpto, lo senyor oncle s’hi ficará è hi haurá un desgabell de mil diables; pe’l moment, val més no anarhi: després ja ho veurèm. Es impossible qu’ella t’oblidi ni falti á la paraula.

¡Quín mestre! á palacio li deuen haver donat carbassa; te la manía de llegir diaris, y may estudía ni’s mira un llibre; ja te rahó que no fa cara de capellá; més li valdría haver buscat una pubilla.

¡Capellá de monjas! ''risum teneatis''.

Com més pensava en la entrevista ab mossen Just, més me rampellava, tornava entrar á la catedral, voltava l’ábside y fins las ganas de dibuxar m’havían passat completament. Aquell tresor de sepulcres y esculpturas, aquells quadros admirables, aquella nau immensa, la volta més atrevida d’Espanya, las vidrieras primitivas inimitables, la llum misteriosa, los sons de l’orga, qu’altres días m’entusiasmavan, tot me causava tristesa, defalliment; aquell monstre de gegant, que guayta com las feras y bada la gorja com un ogre, em feya rabia, semblava que’m deya “¡tonto! ¡mussol! has d’anar més llest, si vols arreplegarla, no sabs lo que’t pescas, ni tens experiencia.”

Tornava rotllar l’ábside com un autòmata; á voltas fadigat m’assentava devant lo sepulcre del Cap d’Estopa, recordava la tarda del Ram, las funcions de la setmana santa, lo poble de Girona aplegat á la Seu, pera ohir los millors predicadors de la terra, las arcadas gòticas, los pináculs, las cresterías, fins pedras que semblavan dúctils, pastosas, que’s movían, que s’alsavan enlayrantse sempre sempre vers l’infinit, prenguent formas aèreas, místicas, y la imaginació abstrayentse poch á poquet, combinava pilas de columnas fantásticas, pirámides més altas que la escala de Jacob, y veya aparèxer al cim l’ángel dels meus somnis, ab mantellina blanca, las mans creuadas, vaporosa, agenollada entre’l públich commogut devant de l’espectacle relligiós de la tarde del Ram, y á moments, abismat, ensopit, los ulls entelats, lo cap caygut, somniant, la contemplava, oblidant los obstacles que’m privavan d’ella, fins la idea funesta, fatídica d’aquella veu de pou que’m perseguía com negra fantasma.

Exía de la sagristía un escolá que feya fressa, lo mestre de ceremonias ab la porra trucant á terra, ohía algun gemech de l’orga, ’m posava en situació, guaytava vers la pilastra de la trona, vers lo lloch hont se aplegava’l públich y, ¡ah! nó… no hi es la Margarida, no cal que hi pensis, somnis de malalt, tens febre, febre d’amor immens que t’aniquila, que’t consumeix las forsas, que’t matará. ¡Oh! si podías anar á la Garrotxa… ¡Mossen Just!… ¡Sants del cel!…

Me’n tornava cap als claustres, probava de distraurem mirant los capitells, las figuras d’Adam y Eva, los personatges de la Biblia esculpits per artistas ignoscents en lo sigle XII, la imatge de Sant Cristòfol pintada al encáustich en grossa taula bisantina, mil fullatges capritxosos, estranys, que sostenen los frisos, la corona de la Mare de Deu de Bell-ull; y aquell mont de recorts admirables, aquell museu d’obras d’art, aquell paratge sublim, que’ns separa del món per unirnos á un altre, per las pregarias, per la fe, per l’amor, d’hont no’m sabía moure, hont tantas voltas m’havía entusiasmat, en tal moment m’esclafava com mola gegantina.

Vaig exir de la catedral aclaparat, l’ánima als peus; al passar devant lo palau del Bisbe, en lo lloch de la fatal entrevista, cayguí en basca, lo cap me rodá y tinguí que seure llarga estona en los pedrissos de la plassa dels Lladoners.

Un poch refet de la catástrofe’m vingué reacció momentánea, sessions de febre d’un malalt que desvarieja, que cessan per instants, se repetexen cada volta ab més freqüencia y terminan per dexarlo abatut, sense conexement, sense esperansa de vida.

A tal edat, en tal situació desesperada, ¿qui no’s veu capás de combatre per tots los medis, vegent més enllá, passada la palanca, á l’altra banda, un ángel com la Margarida, un oncle com mossen Anton, una carrera de gloria que aniría pujant d’un escaló á l’altre fins arribar al terme desitjat, fins á produhir quadros com los de la Catedral, com aquell de la sagristía, com los de la capella fonda?

¡Oh! ’m dirigiría á la Margarida per escrit, li esplicaría mos sufriments, l’ensopegada ab mossen Just, los meus avensos en l’art, los recursos ab que ja contava y los que vindrían á aumentar lo meu caudal.

Però ¿còm ho fas per escríureli? En sa vida ha rebut una carta, l’has d’enviar pe’l correu; mossen Just la veurá, ell las reb, conexerá la lletra; vinguent de Girona, hi haurá un sagramental, al senyor oncle li fará misteri. Mes lo vicari… ¡Ah! s’alarmará, cridará enfurismat, tocará á sometent, buscará si’l diable s’ha amagat darrera las faldillas, si s’ha ficat en l’intríngulis; sortirán progressistas, carnestoltas, tots los dimonis del infern s’encararán ab lo senyor oncle, ventará cops de puny á la taula y la Margarida, sens’esperit per contestarli, ’s morirá d’angunia.

¡No pot ésser!; no pots escriure cap carta!

Per mossen Anton hauría donat la vida, may havía trobat persona més agradable; sentía donarli’l més petit disgust; volía presentarme davant d’ell, lo cap dret y’l cor net, fentli veure mas ansias, esplicantli la meva resolució, los plans del pervindre. Com no tenía un pel de tonto ni era preocupat, m’hauría protegit, no volguent forsar una vocació falsa.

Donchs, podrías servirte d’un estudiant del poble, per portar la carta, axís tindrías contesta pe’l mateix propi. També es un embolich; ¿quí’s fía d’altre en exos negocis? La cosa es massa delicada; aquí no hi há amich que hi valga, tal volta lo mateix correu ho esbombaría.

¿Còm s’arregla, donchs? Davant lo vicari te n’ha escapada una com un cove. Ell haurá contat y recontat á la Rectoría, á la Margarida, ben alt, á tots los obrers del poble, que ja’t feyas fer la sotana; es capás d’haverli dit que jo sería una columna de la iglesia, qu’era pecat mortal lo distraurem de la carrera, que qui servís d’obstacle contrauría gran responsabilitat davant de Deu. Lo que has dit per dirho, per sortir del pas, sense saber perquè, ell ne fará un gran supòsit, un gran plat, amanit á sa manera, ab los comentaris estupendos del seu repertori, ab sal y oli de convent.

Ella es estremadament relligiosa, creurá qu’es la causa de que tu’t deixis la carrera, que tu y ella us condemnarèu per sempre més; está clar que mossen Just aprofitará’ls seus escrúpols valguentse de trassas y manyas per engiponarla en un claustre! ¡Oh! l’intolerant, l’implacable, fará tots los medis pera robártela…

Y es teva, ben teva; ho ha demostrat sobradament ab sos actes, ab sas llágrimas, ab las miradas que t’entravan al fons de l’ánima…

Lo gatamaula voldría veurem capellá, á las donas las voldría totas monjas, sempre repetía las paraulas de Sant Pau “qui no’s casa obra millor”; ja ho sabem, però que no fassi pressió, que dexi obrar ab tota llivertat, aquexa intranzigencia porta centenars de víctimas al sacrifici; qui tinga vocació verdadera que ho sigui, qui’s senti cridat que s’alsi; jo no’m sento elegit, en mí no hi há lluyta, la decisió está feta; però ella, davant las cansons del vicari, no tindrá esperit ni alè per oposarli rahons sòlidas, no sabrá desempellegarse dels arguments temibles: lo diable malvat, la situació crítica de la iglesia, satanás en persona, es clar, tot axò y altras rahons exirán de sa boca… ¡Ell, que desde l’altar escridassava al paborde que tingué la desgracia de trencar la llantia y vestit ab la roba de dir missa apostrofava á las pobras donas que’n surtiren ab las caputxas tacadas d’oli y obligá á mossen Anton á sortir del confessionari pera aplacar l’escándol…!

Ah! ab una vegada que la confessi li omplirá’l cap de convents y monjas, la fará tornar ètica.

¡Si no t’haguessen escapat aquellas paraulas davant de palacio, si no l’haguesses saludat! ¡Quína tarda més desgraciada!…

Mentres divagava ma imaginació en un cèrcol viciós, sense sortida, en un embroll de comentaris abrumadors, aclaparat, lo cervell á rodar, mitx boig, sempre trist, pensatiu, y tothom me deya que perdía’l color, fins jo creya tornarme tísich, y alguna volta’m semblava qu’escupía sanch, mentres sense reposar lo pensament un sol instant, anava per Girona encantat, ensopit, sense saber lo que’m feya, vingué’l rector dels Angels, mossen Oni, á proposarme un plan grandiós per decorar lo camaril de la Verge y pintar en la gran paret del altar major un altar figurat de tant relleu aparent que semblés de bulto.

Aquell succés me distragué alguns días fins á comensarse’l curs en lo Seminari, de ahont probablement me despediría á la francesa al arribar lo primer d’Octubre.

¡Però ja fa un any que no has vist la Margarida ni n’has sabut una paraula!

¡Sants del cel! Y ella veurá que la oblidas, no creurá en tas obras ni en tas paraulas; paraulas d’estudiant, aquella que cantavam á la galería.


Ara no’ns podrèm casar&lt;br /&gt;
que demá’m donan la missa.&lt;br /&gt;
No’usfieu d’ estudiants&lt;br /&gt;
ni tampoch de gent de llibres.&lt;br /&gt;
Bona amor á Deu siau…


¡Quantas vegadas pensará en la cansó del estudiant de Vich! ¡Ni may l’haguessem cantada!

En fí, veya tapats tots los camins. Mossen Just pesava sobre’l meu esperit, com una montanya; tant com siga vicari del poble, la situació es esposada á mil perills.

Vegentme capás de sobras pera desempenyar l’encárrech de mossen Oni, vaig contractar á tres dels meus colegas, que’s guanyavan las caxaladas afeytant pagesos féntloshi veure las estrellas en mitx del día; los prometí gran recompensa, sextuplicant lo jornal de la setmana, transformantlos repentinament en dexebles los més afamats de la escola moderna, que ja dexava endarrera la d’en Pibernat y en Murtra y á tots los endauradors de las Ballesterías y demés ejusdem furfuris que tenen fama de espatllar iglesias, s’omplan las butxacas de quartos, pelan y repelan á rectors y canonges y son la pedregada que s’emporta l’art antich de nostras iglesias, destruheix y empestifa tot lo que toca.

La empresa traspassava’ls límits ordinaris, ho veuría tot Girona; los pobles del Empordá que visitan la capella se’n tornarían admirats d’una cosa tan estupenda.

Calía fer gran provisió de cendras verdas, que’l groch real y vermelló fos de primera, que’ls motllos de paper fossen superiors y més complicats que’ls de la Barbería La Brillante, llavors de moda; en fí que’l Rector quedés encantat davant la obra.

Lo santuari dels Angels es prou conegut en la provincia de Girona; punt tal volta únich que, situat á tres ò quatre horas del mar, domina fins las montanyas de la Garrotxa. Entre’l servey del santuari, en la petita reunió que allá’s trobava, regnava la prosa més crudel qu’he trobada en ma vida, però las distraccions y bromas dels meus companys feyan passar més ò menos bé las horas de descans de la jornada.

–Sempre guaytas vers la montanya, –’m deya un colega;– sembla que t’anyoras; contempla l’Empordá qu’es més bonich y més clássich.

–Val més un recó de La Garrotxa que deu Empordans. No’m vinguis ab planurias que fadigan la imaginació sols de pensarhi.

–Val més un Empordá que deu montanyas. Mira’ls pobles de la gran plana, que ostentan llurs riquesas en los camps famosos qu’un día foren mar, y la má del home ha transformat en jardins que produexen los millors fruyts de la terra. Aquí’s balla la dansa pírrica, la sardana, desconeguda per vosaltres; aquí las donas conservan lo tipo grech, las noyas semblan Venus, y’ls hòmens gegants de la rassa de Sant Cristòfol.

–Los montanyesos tenen la pell més forta, allá’s respira l’ayre pur, embaumat per mil plantas aromáticas. Quan vaig á mon terrer, al arribar á Besalú, ja sento l’olor de La Garrotxa; allá’s balla’l contrapás llarch y tocan la cornamusa, que sembla música d’almogávers; las noyas repuntejan uns ballets que tota la sal hi vessa, portan tals mocadors qu’enlluernan; val més la Margarida que totas las de…

–¿Quí es la Margarida?

–Oh! una planta… vull dir… una flor blanca, de botó groch, quals fullas s’esparraman en forma de corona…

–No me la pintas… Ja comprench per què estás preocupat…

–Dexèmho estar… Prèn aquesta bronja… La cola bull… tingueu compte ab la bastida, agarreuse á las cordas…–

Sempre lo mateix, fins m’escapava’l nom de la Margarida davant los altres que’m veyan pensatiu y sospitavan que las faldillas d’alguna dona’m farían penjar los hábits á la figuera.

Després de dinar passavam llargas estonas contemplant lo museu de la Iglesia, consistent en centenars d’ex-votos de totas classes y formas, atapahint las parets de totas las capellas, forma d’art especial, ignoscent, mitx salvatge, que reflexa las creencias y relligiositat del poble. Entre mils escenas originals y trágicas que demostran las tendencias del gènero, se veya representada una casa, hont setze esbirros de Felip V sorprengueren un capitost de Barcelona. Lo catalá després d’haver saltat per la finestra, encara l’arma als setze famosos, ab una descárrega’ls tomba tots de pernas enlayre y las setze balas que portava en lo trabuch van á parar una en cada testa dels butxins de Castella.

Fou tal l’entusiasme del Rector dels Angels, que’l darrer día cantarem los goigs en lo camaril de la Verge, donantli las gracias per no haver pres mal á pesar de la cayguda d’un company desde molta alsaria.

Ja’m considerava capás de grans empresas, fins d’obrir nous horisonts á la rutinaria escola de las Ballesterías. Donaría’l cop mestre á la entrada d’hivern. ¡Y tal si’ls penjaría’ls hábits! Al costat de la Margarida, Girona entera m’admiraría; de feyna, ni pensarhi; més que no’n voldría.

¿Si hi anirás á la Garrotxa? ¡Encara que’l món s’enfonzi! Esperem per las firas de Sant Narcís; será més dissimulat, hi há vuyt días de festa; mossen Just ho trobará més lògich; si pren una enrabiada, pitjor per ell; soch capás de… En fí, val més no pensarhi.

Mossen Anton no’m traurá pas de casa; lo cridarás separadament, lo convencerás, y en surtirèm d’una vegada.

Faltava un mes; només qu’un mes, trenta un día, temporada més llarga qu’un any de fam.

== XII ==

Pe’l vuyt d’Octubre la patrona me despertá abans d’hora. Queya un formidable debassellt, com si s’haguessen obert las resclosas del cel. May m’havía trobat á Girona en semblant cas, si be sentía parlar dels ayguats y sas conseqüencias desastrosas. Prompte vaig adonarme de que’s tractava d’una cosa imponent. La campana de la Catedral avisava’l perill convocant al temple als fills de la ciutat pera conjurar la calamitat qu’amenassava. En ma vida he ohit sò més esglayador, més sublim y més solemne. La famosa campana repetint las batalladas cada cinch minuts, commovía l’ánima omplintla de terror ensemps que d’esperansa.

Commogut per l’espectacle, ’l cor emocionat per la campana, m’havía esquitllat per la muralla que tocava al Pont de Sant Francesch, arribant fins al carrer de La Forsa per visitar la Catedral. De sobte, sorprès en l’entrada d’una casa de dispesas, sentí la veu de mossen Anton. Girar lo cap y córrer á donarli forta encaxada fou obra d’un instant.

–¿Vostè per Girona en aquexos moments?

–Vinch de fer un passeig llarch: la setmana passada he acompanyat la Margarida á Vich, al convent de carmelitas; –y acostantse á cau d’orella:– no’n tenía pas ganas de ferse monja, mes desde que mossen Just li digué que decididament entravas en lo Seminari… Jo no’n sabía res de tot axò; vaig observar quelcom, però no m’hi fixava; tarambanadas, cosas de joves… En fí, si m’ho haguesses dit… ¿per què no parlavas?… Pe’l demés, ella resignada com una santa. Ja ho veus, está fet, aquí’m trobo setiat entre vosaltres.–

Esforsantme, cercant sosteniment, ferit, glassat del cor, sens alè, desmayat, tinguí que recolzarme á la paret de la casa per no caure y donar un espectacle ridícol davant lo simpátich Rector, que ab sa influencia m’hauría protegit y en aquell moment m’ho donava á entendre.

–Demá ja’ns veurèm, me’n vaig, perque l’aygua va pujant y tal volta no passaríam.–

Pugí á la Catedral d’hont se veu lo panorama de las Guillerías, roca del Jor y voltants de Vich. Encongit, tremolant de fret, á través los ruxats portats pe’l llevant furiós, passí llarch rato, los ulls plens de llágrimas, sense saber traure la vista del horisó de l’antiga Ausona.

No vegent lo que passava per la ciutat transtornada, entrant á ca’la patrona, desganat, afligit, me vaig tirar sobre’l catre, responguent á mos companys que no’s cansessen que no pendría res.

–Haurá presenciat la escena d’aquell que’s negava; un susto, no será res.

–¡Ca! –deya la santa senyalant al pit,– la caxa, la caxa; massa estudiar, malasaguanyadas mans!–

Fi.</text>
      <sha1>lj8o78u0yj93ats72rldxqt0m93yoau</sha1>
    </revision>
    <revision>
      <id>184092</id>
      <parentid>184091</parentid>
      <timestamp>2026-04-08T10:11:29Z</timestamp>
      <contributor>
        <username>Jqueralt</username>
        <id>10946</id>
      </contributor>
      <origin>184092</origin>
      <model>wikitext</model>
      <format>text/x-wiki</format>
      <text bytes="89840" sha1="jdxkn2139egr73wsu90331kwqg021pe" xml:space="preserve">'''L’estudiant de la Garrotxa'''

[[Autor:Josep Berga i Boix|Josep Berga i Boix]]

1895

&lt;code&gt;Aquest text ha estat digitalitzat i processat  per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte  Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.&lt;/code&gt;

== I ==

Eram set ò vuyt que, si fa ò no fa, tanta vocació tenía l’un com l’altre; tiravam per capellans, perque’ns deyan que menjaríam pa blanch, y com nostras familias lo menjessen prou negre, de fajol sol, á voltas barrejat ab favas y blatdemoro, res d’extrany que aguantessem la vida d’estudiant pobre, que sempre hi há un pitjor, y per ma part lo pitjor era, qu’en la casa de mos pares la ballava molt més magre. Lo cert es que cap de nosaltres tenía un quarto ni un clau per penjar la roba.

Los pobres no fan com los richs, que tots son parents y tenen extesa la sanch per tot lo món. Axò sí, aviat se troban. La pobresa engendra simpatía, la gent de pochs quartos aviat se conexen.

Nos reunirem sis, que ni triats, tots del costat d’Olot, acostumats á beure aygua fresca y regalada, y á anar prims de ventre. Nostras conversas versavan generalment sobre lo mateix tema, inventar medis per apagar la gana, tirar plans econòmichs, é ideas d’empresas lucrativas. En vuyt mesos de curs escolar, recorreguerem vuyt patronas, desde’l carrer de Pedret fins al Portal del Carme, es á dir, tot Girona, ab lo pretext de fer economías, perque aquesta aprofitava millor las engrunas, perque aquella era més fiada y més neta, perque l’altra era massa lluny del Seminari y gastavam una pesseta mensual d’espardenyas negras.

S’acabava’l mes, ficavam la roba dins un mocador, los llibres á sota’l bras, y á probar altra mestressa. Ni un de la colla possehía un miserable bagul; lo día que per tres rals ne vaig comprar un á l’Areny, era jo envejat per mos companys y considerat com un propietari.

Nos guanyavam la vida exercint diversas industrias, y un día, per unanimitat, determinarem allotjarnos en lo Mercadal, carrer de Ginesta; anarem á veure una patrona revellida y geperuda, santa dona, tant que li deyan “la santa”, y la casa era coneguda en tot lo barri per ca’l Santu. ¡Pobra velleta! Son pare era un hèroe del siti de Girona, que passá grans martiris. Recordo còm sa filla, commoguda, ’ns contava las facecias de la tremenda lluyta. A n’ell li portavan lo menjar á la muralla del Hospici, y de tant sentir la campana de la catedral, ni cas ne feyan. Un día, al exir de casa, ohí tocar á bomba; torná á pujar la escala y exclatá un terratrèmol devant la porta; la bomba, fent saltar las parets d’un hort, s’havía ficat dins la portalada, hont jugavan duas germanetas sevas y la metxa fumava desesperadament. De sobte torna á baxar, te m’agarra las nenas, emportántselas, rossegantlas carrer amunt, y als pochs passos, reventa’l formidable progectil, arrunant tota la casa, fent gran clot á la entrada, hont se colgavan dos parells de bous, y salvantse ellas per miracle.

Cada estudiant pagava cinch pessetas mensuals á la patrona, obligada á donarnos llit y á coure’l menjar que venía á costarnos diariament uns dos rals per barba.

Un dels meus colegas afeytava en la barbería La Brillante, cantonada del carrer de la Cort Real; altre á Santa Eugenia; altre copiava no sé quíns manuscrits per un beneficiat de la Catedral; jo, que tenía aficions estèticas, freqüentava la botiga d’un daurador de Las Ballesterías, qui gratis et amore y per las grans simpatías ab la gent d’iglesia, ’m permetía enterarme dels secrets de l’art, iniciantme poch á poquet en son complicat intríngulis.

Lo daurador me proporcioná íntimas relacions ab lo senyor Perfet, mestre de dibuix, amo de la botiga que tothom conexía á Girona, hont pe’ls volts de Nadal no s’hi entenían de feyna, comprant figuras de pessebre, las més bonicas y lluhentas de tota la ciutat, donantli gran anomenada.

Jo era qui li feya las figuras, y per guanyar dos rals de jornal devía modelarne quinze ò setze cada día, perque, contant primeras materias, vernís en los ulls y altras futesas, no donantmen al engròs sinó dos quartos de cada una, ja’s pot calcular la ganancia.

En lo carrer dels Plats, á ca’n Dillet, á voltas n’hi tenía tres ò quatre centas pera coure. De totas passadas, á forsa de llevarme dematí y plegar tart, conseguía jo un capitalet que, unas setmanas ab altras, poch se’n faltava pera subvenir á mas reduhidas necessitats.

Jo’ls hi deya á mos companys, que llurs ocupacions eran prosaycas, que no comprenía còm hi há homens que’s dexin afeytar, ni qui’s presti á desempenyar exa feyna. La meva industria era superior y més noble, honrant la persona y essent més lucrativa; se convenceren prompte de mas afirmacions al veure que la Santa’m feu pintar la capelleta de guix del menjador, adornada ab quatre columnas y frontis triangular, feyna que, pagats gastos, me valgué la respectable suma de dos duros. Dos mesos pagats per avens. Primer encárrech formal qu’he tingut en ma vida.

La capella fou visitada per innumerables estudiants y donas del carrer, que’s desferen en elogis, ponderant mas habilitats y felicitant á la Santa per tenir á casa gent tan instruhida. La fama, correguent més depressa que’l vent, en pochs mesos s’escampá per gran part de Girona, de manera que pe’l mars següent, los catedrátichs del Seminari, noticiosos del meu valor en materias d’art, m’inclogueren en la comissió organisadora de las festas de Sant Tomás.

L’iglesia de Sant Martí fou transformada com per art d’encantament y’ls diaris de Girona parlaren dels ornaments del temple, del bon acert, del gust extremat de la comissió organisadora. A mi’m posaren sobre los núvols.

== II ==

Res com la fama, sobre tot ben adquirida, com ho era la meva, á copia de suar y menjar magre. Alguns senyors rectors del Bisbat tingueren noticia de que jo pintava millor qu’en Pibernat y en Murtra, y durant l’istiu pròxim, vaig desempenyar alguns encárrechs en diferents temples, valguentme millorar de posició fins al extrem de que, al tornar á Girona pe’l setembre, vaig substituhir contentíssim la capa negra, curta, desvirondada, que’m servía per anar á l’aula, ab una esclavina de panyo blau turquí, nova y flamant, que per quatre duros me cedí la familia d’un estudiant mort tísich, llensant al carrer al mateix temps lo barret tronat, comprat al Areny per un ral, cambiantlo ab un de pesseta, planxat y lluhent, que feya la competencia al del petimetre més estirat que’s passegés per las voltas de la plassa del Ví.

Vaig debutar en un poble pintoresch de La Garrotxa, qual iglesia situada al extrem d’enlayrada cinglera de noranta metres d’alsaria, té per fonaments apilonada multitut de prismas basáltichs de colossal figura, banyats d’un costat pe’l Fluviá, que baxa en tal indret casi sempre turbolent y esvalotat, d’altre pe’l Turonell, més modest, però fressós y rapetani, juntantse abdós y confonentse al peu del cingle pera córrer cap á mar ab més rumbo y fatxenda.

Vivía en dit poble un senyor rector vellet, Mossen Anton, gran cantayre, aficionat á la cassa, á qui cayguí en gracia per las mevas cansons de la rodalía, y per l’habilitat que possehía y de que’n donava ostensiva mostra, pintant las parets de la capella de Sant Isidro, adornantlas ab plafons verts figurats, ratllas blancas y negras, combinadas ab notable valentía.

Tals pinturas entusiasmavan á Mossen Anton y molt més encara als admirats obrers de la parroquia y pabordes de Sant Isidro, que’s feyan creus al guaytar, ab un palm de boca, los jaspis de las columnas, las imitacions de marbre, l’encarnat del Patró dels pagesos, que semblava nou, los botons de la casaca, d’or brunyit, las cibellas de plata, y tots los detalls, un per un, sense faltar ni’ls forats de la corretja cenyida á la cintura.

Pasmats los principals del poble de las mevas mans, tingueren un ajust presidit pe’l senyor Rector, y determinaren fer pintar la capella fonda, iglesieta en miniatura dedicada á la Verge del Roser, pagada pe’l cèlebre bisbe de Girona, don Tomás de Lorenzana. Fet lo contracte á presencia de Mossen Anton, se comensaren á alsar bastidas, y tinguí treball per una mesada llarga, arreplegant alguns quartos que’m feyan falta, y la fama consegüent, que aumentá ab rapidesa extraordinaria.

Majordona del simpátich sacerdot era una seva neboda de setze anys, angelicalment bonica. La Margarida era primeta, garbosa, rossa, de cara correcta, d’ulls blaus y mirada dolsa y expressiva. Vestía faldillas y gipó al estil de las noyas ricas de La Garrotxa, però ab tal ayre, tal armonía moral, si’s pot dir, que’ls colors tirant á blau fosch, ab ratllas y flors de mitjas tintas blanquinosas y moradencas, prenían un carácter, y’s confonían y armonisavan ab una nota general, trobada per instint, que responía admirablement á son interior, á sa ánima delicada, pura y mística.

Era modesta, treballadora, endressada, y forsa instruhida. Als pochs días d’estarme á la Rectoría, vaig observar que la Margarida’s complavía parlant de mi, alabantme per tot arreu, y que d’amagatotis fixava, de tant en tant, en mi alguna mirada que’m feya commoure, causantme certa emoció que de moment no endevinava.

Al portar lo menjar á taula, al traure los plats, plegant las estovallas, á voltas sos brassos casi’m fregavan lleugerament, fentme sentir una fragancia de flor desconeguda.

En la exida descuberta, que’s troba sobre’l gran precipici, dominant las cascatas y gorgas del Turonell, fumant y passejantnos ab Mossen Anton y’l Vicari Mossen Just, d’improvís exía de la sala, regava las flors dels testos, m’explicava y donava detalls de cada una y terminava fent un ram, que m’ofería, regalántmel davant lo senyor Oncle y’l Vicari.

–Té; aquest es de margaridas dobles; ¿t’agrada? ara te’n faré un de pensaments. ¿Veus aquesta sarment? la regalaren al senyor Oncle; pervé de la vinya hont se feu lo ví, que’s consumí la nit de la Cena.–

Los rahims eran petitets, grochs, excelents; feyan ensalivar…

–Te’n trencava un; ménjat aquest brot…–

Jo’n trencava un altre.

–Donchs, té tu; ménjat lo més gros; si no’l menjas, jo tampoch…

–Van per las tres, Mossen Just; anem á resar, –feya’l senyor Rector…

–Jo me’n vaig á la iglesia, que l’aprenent m’espera.

–Adeu; fins al vespre. ¡Ah! nó; sí; ja vindrás á vèurens.

–Espérat un moment; baxarèm al hort; has de tastar un préssech.–

Y mentre’ls capellans resavan, ''Os habent et non loquentur; oculos habent et non videbunt'', etc., etc., abdós baxavam á la fexa enrotllada d’arbres fruyters, cuydada pe’ls reverents ab singular predilecció, y després de passejarnos, ensenyarme lo més notable y donarme explicacions sobre las diversas fruytas, nos assentavam á la paret de la vora del cingle, fonamentada sobre l’immens precipici basáltich, y desd’allí, jo li ponderava la feréstega escabrositat de aquell terreno, la fondaria esgarrifosa de aquell abisme, las runas d’un castell que se ovirava, com gegant amagat dins la boscuria, l’accidentació pintoresca del Turonell, que á nostres peus serpentejava, alegre y joguiner, saltant marges, transformat en cascatas, vorejant rocas, dexant illots plens de sorra, fent tal fressa, que á voltas transportada pe’l vent molestava, á voltas pe’l vent contrari s’allunyava en ondulacions graduals fins á perdres, y freqüentment per un cambi d’ayre repentí, feya la remor de una ruxada travessant un camp de blat de moro.

Ella, sovint dreta, lo devantal trossat, la falda plena de flors, sostinguentla ab una má, l’altra apoyada á la cintura, lo mocador del cap caygut enrera, ostentava una figura plena de gracia, de sentiment y dolsura, un cos tornejat, unas mans finas, blancas com la neu, una testa maravellosa, model d’una Verge de Murillo.

¿Era visió ò realitat? No sabía explicarmho. Ponderantli’l paysatge, l’accidentació d’aquellas cingleras, los milions de detalls inimitables, comensava jo á fixar la vista en son cap nu, en son front ignoscent, mitx amagat per hermós desordre de cabells, en sos llabis d’imatge cristiana, y en sos ulls, admirant embadalit aquell ser misteriós d’atractiu imponderable.

–¡Oh! tocan las tres; m’esperan; adeu, Margarida.–

== III ==

L’iglesia estava separada uns cent metres de la Rectoría. Mentres jo y’l mestre-de-casas nos enfilavam per las escalas, agarrantnos á las cordas, cantant cansons de la terra, taralejant ayres del mes de María, grupos de curiosos, donas batxilleras, guaytavan per las escletxas dels taulons. Mossen Just, arremangada la sotana, pujava fins á la corniseta de la cúpula y m’ajudava á tenir lo motllo per acabar una estrella complicada. Mossen Anton deya que no li agradava caminar sobre puntals.

Desde aquella altura guaytava á la Margarida, agenollada davant la Verge del altar major, pregant á Deu probablement pera que no cayguessem de la bastida. Després s’alsava mirant enlayre vers la cúpula, las mans entrecreuadas á la cintura, admirable estátua d’ángel adorador. Veyentla pregar, tenía jo confiansa de que no cauríam, perque estava segur de que la Verge la ohía. Aquella visió’m perturbava, fentme confondre las tintas y trontollar las líneas generals dels obgectes.

Campirem gran part de la volta, surtintne esllanegats, suats, abatuts. Procurarem exir prompte de la iglesia y encaminarnos á la Rectoría.

La neboda de Mossen Anton comensava á preocuparme d’una manera extranya. Me’n aní á seure als pedrissos de la galería á ferla petar ab los capellans qu’esperavan lo correu. Jo guaytava qu’exís la Margarida, per mi més important que tots los correus del món, que m’omplía d’un goig inexplicable.

Los diaris arribavan cap al vespre ab los cotxes d’Olot. Generalment s’havía d’encendre la llumanera. Llavors passavam á la exida cuberta tancada ab vidres, y tots llegíam y arreglavam l’Espanya sobre una taula antiga de pilans tornejats. En un ángul, dejús d’una gran gabia, ab crías de canaris, solía asseures Mossen Just, sempre enfadat quan llegía periòdichs, lo barretinot tirat endavant, los ulls espurnejantli.

Mossen Anton no s’hi fixava gayre; estava suscrit á ''La Esperanza'', més per compromís que per convicció; però comparexían los pagesos á preguntar per las novas que corrían, y’s feya necessari respondre quelcom.

Se parlava alashoras d’en Prim, d’en Odonnell, d’en Narvaez, del general Zapatero, del Padre Cobos. Don Pedro de La Hoz escrivía las cèlebres cartas de ''Serafín sin blanca, Tío no te fíes'', y ''Demócrata veterano'', que recordan encara ab fruició tots los Rectors vells.

Jo prenía’ls diaris per imitació, y á voltas m’entretenía dibuxanthi ninots en los marges. Qui ho agafava pe’l fort era Mossen Just, armant cada sagramental que s’enfonzava’l sostre, pegant cada cop de puny á la taula, qu’hi cruxía sa má dreta.

–Son una colla de descamisats, insensats, dexats de la má de Deu. ¡Oh! mirin avuy quínas tabanadas los hi clava; los reventa á cossas, á cops de sabata! ¡Quína descripció! aquest home es lo més sabi d’Espanya; don Pedro de La Hoz deu ficarse disfressat per clubs y tabernas, á las covas del progrés, hont se juntan los xirinolas que deshonran lo més sant y sagrat. Axò no’s descriu millor. Aquexa gent se veuen, se tocan, se sent lo fetor de peste qu’exhalan y las intencions que portan!

–Ah, sí, sí; no pot anar, no pot anar, –feya’l senyor Rector, passejantse ab la capsa á la má, prenguent polsada;– val més no parlarne, fan fástich, ¡eh! ¡son progressistas! ¿Sap què pensava, Mossen Just?

–Digui, Mossen Anton.

–Qu’hauríam de cantar una mica, ara que hi há tot lo coro reunit. Vaja, que l’artista’ns acabará d’ensenyar aquella tan bonica; ¿comensem pe’ls goigs de la Puríssima?–

Y Mossen Anton, com un mestre de capella, entusiasmat entonava:

''Para dar luz inmortal siendo vos alba del día'', etc., etc..

–¿Per què no cantas, Margarida? –feya’l senyor oncle.

–Ja ho sab, que no tinch veu; la del estudiant val per quatre…–

Jo y Mossen Anton feyam lo duo; lo vicari, ab veu de baix, més fonda qu’un pou, donava carácter á las notas agudas. ¡Quín terceto!

A voltas entonavam lo credo parisiense, el ''tota pulchra'', exint per postres Mossen Anton á cantarne alguna d’humorística que ab las tonadas de xanxa, de certas cansons de la terra, l’accionat y expressió que sols ell sabía donarhi, podían desconjuntarse fins los còmichs de la lleuga. Per exemple, aquesta:


Lo mestre Joan Salsas&lt;br /&gt;
talla unas calsas&lt;br /&gt;
per un gegant;&lt;br /&gt;
sent lo corte d’indianas,&lt;br /&gt;
ab setze canas&lt;br /&gt;
no’n té bastant;&lt;br /&gt;
ell talla, retalla, y’n fa retallons, etc., etc..

Un sabaté treballa&lt;br /&gt;
sota muralla,&lt;br /&gt;
mestre bunyol;&lt;br /&gt;
fa la feyna molt dropa,&lt;br /&gt;
per ser d’estopa&lt;br /&gt;
tot lo nyinyol,&lt;br /&gt;
badana molt vana&lt;br /&gt;
y cordová;&lt;br /&gt;
ell remena la pega&lt;br /&gt;
y la mastega&lt;br /&gt;
com si fos pa, etc., etc..


Las cansonetas d’una veu sola, de Mossen Anton, nos feyan partir de riure, y si no venía cap parroquiá á destorbar la funció, durava aquesta mitj’hora ò tres quarts, dihent després lo rosari y anántnosen á sopar.

Per aquell temps havía dictat una cansó que tingué gran ressonancia, lo general poeta y artista cèlebre, Ros de Olano:

''A dónde vas, golondrina dichosa''…

A Girona la cantavan totas las familias de moda, ab acompanyament de piano. Tres ò quatre l’aprenguerem sentintla cantar á una senyoreta de casa rica, davant la Rambla del Seminari; jo la portava nova y fresca á La Garrotxa, sense degeneració de cap mena. A la Rectoría, cantada per Mossen Anton, que tenía bon ohido y excelenta veu de barítono, hauría fet caure la baba á n’en Silvestroni.

¡Còm volavan las horas! Ben tractat, ben volgut, aplaudit de tot lo poble y embadalit per la Margarida!

Mes certa idea trastornava’l meu cervell, com nuvolada simptomática en l’horisó de la vida y de la carrera que seguía. Aquesta idea, cada volta més persistent, més terca, acabá per desvetllarme, per tenirme contínuament en estat febrós, neguitós, llanguit, qu’aniquilava ma energía, fentme perdre visiblement la forsa moral.

De nits, somniant, veya á la Margarida agenollada davant l’altar major; á la galería, fentme rams de pensaments; al hort, assentada vora del cingle al costat meu.

Si jo la observava, baxava la vista; si ella fixava en mi sos ulls admirables, jo’ls baxava; si eram á taula, ’m guaytava desde la cuyna; si portava plats ò altres obgectes, dissimuladament s’acostava, ’s decantava, fregantme casi las orellas. Me despertava, tardant llarga estona á tornarme á dormir, y cap idea clara, concreta, sobre tal situació excepcional, venía á donar un raig de llum al meu cervell trastocat per la visió encantadora.

Jo no havía posat may esment en cap dona, jove ni vella, gran ni petita, sinó pera burlarme ab mos companys de las senyoras estufadas que’s passejavan per Girona. Al Seminari, quan lo doctor Noguer aludía á las fillas d’Eva, llegint meditacions en la iglesia, jo’l sentía com si parlés lo mateix fra Anselm Turmeda:

Fembra es cap de pecat, arma del diable malvat y gitament del sant regnat, axò diu Orígenes profeta…

Ab prou feyna tenía idea del sexo femení. Tot lo més sabía qu’era un diable, la perdició eterna.

Però lo que deya’l doctor Noguer no’s deuría referir á la Margarida, ¡cá! era diferenta de las altras, no podía ser cap de pecat; pura com un lliri, virtuosa, freqüentava’ls sagraments, feya caritat als pobres; totas las horas que no tenía feyna, las ocupava santament; sa cara demostrava la puresa de son esperit; lo seu exterior correcte, artístich, accentuat de singular bellesa, respirava modestia. Deu hauría creada aquella ánima en armonía ab son cos, reflectiment de bellesa primitiva, especie de fragment desprès del paradís terrenal.

Tornava á adormirme y’ls somnis persistían ab terquedat implacable; tornava á despertarme y sentía la vulgar realitat de las cosas, la prosa eterna de qu’está plena la naturalesa, tota la vida, tot lo que’ns rodeja. Mes ella no es prosa, ni cap de pecat, ni arma del diable; prop seu te sents confortat, com per un perfum celestial, per un encens puríssim que vivifica.

== IV ==

Durant los darrers días, quan s’acabava de pintar la capella fonda, havía descubert en plafons ovalats que decoran los grans arrimaders de la matexa, enquadrats en marchs barrochs bruts de pols, entrenyinats, entre altres retratos lo del Bisbe Lorenzana. Després de netejar ditas pinturas y de compararlas ab las faxas y ramatges verts per mi estampats en las parets de la iglesia, vaig sentir abrumadora tristesa, un defalliment, un buyt interior. Llavors me donava compte dels disbarats que feya. Se’m figurava veure l’artista que, cinquanta anys enrera, havía decorat la capella, exir del sepulcre y tráurem del temple á cops d’escombra. Davant los retratos tremolava; al contemplar las caras plenas de vida, al admirar los plechs, lo dibuix correcte, l’expressió de las fesomías, lo cor me faltava, sentía ma impotencia, m’avergonyía. Al mateix temps, netejant una tela de la sagristía, rebí una impressió tremenda, que no se m’ha esborrat encara de la memoria. Un quadro ab gran march esculturat, representava á la Verge del Roser, assentada sobre núvols, lo nin dret sobre’ls genolls de la Mare, coronantla de rosas, que multitut d’ángels li portavan á paneradas y en grans fexos; la Verge, ’l cap alsat, los ulls baxos, extasiada davant lo Fillet, com endormiscada, ’s complavía ab l’entreteniment. Una opressió terrible me aplastava. La cara de la Verge era’l verdader retrato de la Margarida quan pregava davant l’altar major. Buscant la firma, la vaig trobar darrera la tela, Francisco Tramulles, la matexa dels quadros de la capella. ¡Oh! quín encegament, quína vergonya! Alarb, iconoclasta; ni sabs dibuxar una cara, ni una figura; ab prou feyna barrejas los colors ab cola, pintas ab motllos de paper, cenefas brutals qu’entusiasman als tontos; ni’t veus capás de copiar aquests quadros. Aquí passas per sabi entre la gent ignorant; mes lo primer día’t trobarás en grans compromisos; no tothom pren las cosas per broma; passarán lo senyor Bisbe, y’ls capellans que’l rodejan li farán veure tos defectes, si ell no’ls ha observat ja al primer cop d’ull.

Vaig fer la resolució enèrgica, irrevocable, d’apendre de dibuix al moment de tornar á Girona. Las llissons del endaurador de Las Ballesterías eran insuficients; los secrets d’endaurar son bons pera ximples, ni’t traurán del pas ni’t portarán á vora; en aquests quadros hi há quelcom que toca’l fons de l’ánima, que no’s fa ab receptas de mangre y ocre.

En la cupuleta de la volta hi convindrían figuras, una gloria, caps d’ángel; en los plafons triangulars que la sostenen, los quatre Evangelistas; en l’ábside, cortinatges, serafins, rams de flors. ¡Oh!’l cap de la Margarida traduhit, transportat á la paret en mil posicions diversas, cantant, ab los ulls baxos, implorant, dirigintse al cel, rihent, admirada en èxtasis…

Durant la nit m’adormí febrós, nerviós, divagant l’imaginació per mars encontrats, somniant los retratos, la cúpula, la Margarida. Tan aviat la contemplava agenollada suspirant davant la Verge, com al curt rato transformada sobre núvols blanchs y daurats en horisons immensos, extesas las alas, alsats los brassos de carns carminosas, nusos los peus, cenyida la túnica blanquinosa, posarse en espays blaus de fondos estrellats, allunyarse, aproparse, pendre posicions inimitables, jo febrosench, la paleta á las mans, estampant en la volta la silueta puríssima d’aquell ser angelical, transfigurat en mitx d’aureolas brillants de claror enlluhernadora.

De prompte, impotent, com si fos impossible anar més endevant, com si una barra de ferro posés obstacles entre jo y ella, sentía fredor, especie de fluit magnètich, perdía l’esma, lo cor me donava sotragadas, feya un sust, y’m despertava.

Aquells instants de ditxa passavan com lo vent; tornava la realitat implacable; no quedava més que’l recort de la visió, un volcá dintre’l pit, un desequilibri en l’imaginació y febra ardenta qu’m brusía.

L’últim día s’acostava; ’s desembarrassava la capella; lo mestre de casas retirava taulons y escalas; las donas del carrer escombravan y treyan tacas dels rejols; jo arreconava las ollas y pinzells, colocant los colors sobrants en paperinas, y’s preparava per l’endemá un ofici solemne.

La Margarida posava las estovallas, los candeleros, las floreras de llauna endauradas ab colradura y vestía l’imatge de la Mare de Deu.

Mossen Anton remenava en la sagristía, Mossen Just se las havía ab un obrer ò paborde sobre la podridura malvada dels temps moderns, trepa de progressistas, carnestoltas, que capgiran los fonaments del ordre.

Lo remenament, la polsaguera que s’alsava dins la capella, apartava’ls capellans á respectable distancia. Terminada ma feyna, jo ajudava á la Margarida á endressar l’altar ab pulcritut; pujavam y baxavam del camaril, posant ciris y colocant rams artificials y naturals en gerros de pisa.

Llavors no sabía hont me trobava; la veya de mil maneras y en posicions á qual més artística é imponderable; prop d’ella sentía’ls batechs del cor, que’m impedían la respiració; á voltas inclinada, posant agullas en los vestits de la Verge, que jo li donava d’un paperet vermell, sentía sas alenadas tebias fer vent sobre mas galtas; á voltas pujant sobre un tamboret, allargant los brassos, probant la corona del nen Jesús, contemplava son busto lleuger, sos moviments plens de gracia; en un instant, fos per oblit, fos per casualitat, li relliscá un peu, se decantá y la vaig sostenir ab mos brassos. Ella m’en remerciá ab gran sinceritat.

Ja’l crepúscol vespertí, entrant per la finestra llargaruda á través los vidres de colors, progectava en lo camaril ombras misteriosas, siluetas confusas, com fantasmas que’s veuen á gran distancia. La situació excepcional, la complicació del meu cervell me confonía, sentía estremiments per tot lo cos.

Ella, com si ho conegués, donava giradas á la conversa, amenisantla y distrayentme.

–¿Què te’n sembla d’aqueix vestit?

–Qu’es bufó, que li escau, que li has colocat admirablement; si te’l posavas tu, semblarías un ángel, es dir, ja ho ets…

–Calla: no diguis disbarats. ¿Què pensas d’aquexas cortinas?

–Que son escayentas, ni emmotlladas; tens un gust delicat; lo que tocan tas mans se torna bonich, encara que no ho siga…

–¿Te’n burlas?

–Deu me valga…

–Tu sí qu’hi entens; sembla impossible. ¿Hont ho has après tot axò?

–A Girona…

–No arribarás pas á cantar missa…

–¿Per què nó?

–No ho sé; però m’ho sembla.

–¿Per què t’ho sembla?

–Perque sí; perque no’n fas la cara de…

–¡Oh! axò no vol dir… que… ¿quí sab? Tal volta…

–Y be. ¿No heu acabat encara? –se sentí desde’l camaril.

–Sí, senyor oncle, ja baxem, –feu la Margarida.

Y tots dos baxavam l’escala estreta, de costat, fregantnos la roba, vers lo presbiteri de la capella fonda, hont s’hi movía una turba de gent, barrejats xicots y donas, obrers y capellans, Mossen Anton, ab l’atxa encesa, fent veure als parroquians las maravellas executadas per l’estudiant de La Garrotxa.

Mossen Just, los brassos plegats, guaytant las parets encantat, pronunciant frases d’admiració per tal prodigi.

S’acabavan aquells instants de felicitat á mesura que s’acostava l’hora; la febra aumentava, la ferida al cor se feya més fonda, la rahó casi m’abandonava. Jo necessitava una forsa de voluntat superior á la meva pera exir del pas hont me trobava. Lo conflicte radicava en mon esperit; l’esperit era dèbil, las qualitats físicas y morals de la neboda de mossen Anton massa remarcables per sabermen ja desprendre.

== V ==

Exirem de la iglesia en mitja professó dirigintnos á la Rectoría. Lo Vicari darrera nostre, enrahonant ab lo Mestre del poble y los Pabordes, fuetejava encara á la situació espanyola.

–Si puja en Narvaez, ja’s veurá còm saltan aquests dropos de Luchana.–

L’endemá’s celebrá una festa ab tota pompa, per inaugurarse la capella fonda restaurada.

Tenía mitx emparaulada la decoració de una ermita situada á gran alsaria á hora y mitja del poble. Vist lo resultat de la capella fonda, l’èxit estupendo obtingut durant tal campanya, costá poch á mossen Anton ferhi caure als obrers de la ermita deserta.

–Mentres tant, –deya’l simpátich vellet,– quan passará’l de la barretina esquerdada, tot estará arreglat y á punt de solfa. Está clar; aquest noy fará lluhí’l poble; es possible que’l Bisbe’l cridi á palacio y’l fassi beneficiat de la catedral ò canonge. De més verdas ne maduran.–

Aquexas paraulas las pronunciava ab certa gravedat humorística.

S’ultimá’l mateix día’l contracte; al vespre se’n portaren un covanot de plats y ollas, brusas y pinzells, colors, cola, ampollas y altras andròminas.

La ermita deserta, situada al bell cim de una montanya, es bisantina, de dimensions reduhidas. Sens ermitá, té la casa més pròxima á un quart de distancia. Segons los pactes, jo devía menjar y dormir en la casa del Paborde, rica, gran, apartada de la capella prop d’una hora. A mitx día’ns portarían lo mentjar á mí y á un mosso que’m serviría d’aprenent. Lo simpátich mossen Anton, lo Vicari, la Margarida, prometeren venir á vèuremhi.

Dormía, donchs, per última vegada en la Rectoría. Encara que’l senyor Rector me tenía dit que, si hi tornava, sempre hi sería ben rebut, no podía jo trobar solució al problema que oprimía’l fondo del meu cor, exasperantlo.

Aquell vespre, ans de sopar, los capellans resavan, perque tota la tarde, entre funcions en la iglesia, anants y vinents d’un costat y d’un altre, passaren las horas com lo vent.

Jo’m passejava per la exida pensatiu, capbaix, abismat en un mar de meditacions extranyas. Somnis y realitats, llum y ombras, miseria y riquesas, gloria y desditxa, tot se barrejava en ma imaginació trastornada, y la imatge de la Margarida exía sempre surant, surant sobre aquell mar confús, entre las onas que atropellavan mon cervell desvirondat.

L’ombrívol paratge enramat de flors plantadas per la Margarida, fullas de cep, enredaderas, que progectavan sobre’l paviment mil figuras extranyas, retalladas per la claror de la lluna, l’ayre pur, embaumat per cent flayres agradables, la calma de la nit, sols interrompuda per las cascatas del Turonell, la monotonía solemne, convidava á reflexions poèticas, excitava la fantasía á passejarse pe’ls espays serens, á la contemplació del univers, á transportar l’esperit á las regions hont regnan eternament la Virtut y la Bellesa.

¡Ah! haver d’anármen d’aquell recó de paradís terrenal, dexarhi la Margarida… ¡Quína recansa!

De sobte’s presentá en la galería, lo devantal trossat, caygut lo cabell en graciós embull, iluminada per l’astre de la nit.

–¿Qu’estás trist? –me digué.– ¿Que sents calor á la cuyna? ¿Per què no vens?

–Es qu’estava pensant… que… que…

–¿Què pensavas?

–Que tal volta… no’ns veurèm més…–

Y un moment de silenci significatiu seguí á la paraula més, per mi pronunciada ab veu mitxpartida!

–¿Per què ho dius axò? –me preguntá al cap d’una bella estona.

–¿Per què?… no ho sé per què; perque tinch d’anarmen.–

Y mentre no’m podía traure las paraulas de la boca, sofocat, confús, lo pit oprès, lo cor bategant, tremolant, duas llágrimas grossas li rodolavan per las galtas. ¡Oh! Deu del cel! Veya’l seu cor obert de bat á bat; las llágrimas no enganyavan; sas miradas confirmavan mos somnis.

La sensació experimentada en tal moment, no la puch descriure. Una corrent magnètica agitava mos nervis; nostres cors se trobavan units misteriosament; nostras ánimas atretas l’una á l’altra per un iman del cel.

–No serás pas capellá…

–¿Per què nó?

–Perque’s coneix.

–Tampoch tu’t farás monja…

–¿Quí sab?

–Malaguanyada per monja…

–Y tu malagua…

–¡Oh! jo… mira, si jo… es dir si tu…–

Y, en aquell moment, avansava’l senyor Rector, lo breviari á las mans, las ulleras alsadas sobre’l front, reflexant los raigs de la lluna…

–¿Que podrèm dir lo rosari, Margarida?…

–Sí, senyor oncle…–

Vaig resar sens saber lo que’m pescava. A n’ella devía succehirli lo mateix. Passí grans treballs per dissimular las emocions de la meva ánima davant l’humorístich vellet y l’esvalotat Vicari.

Agafar el son, me fou impossible durant aquella nit. Sentía febra intensa, nerviosa. M’endormiscava; de tant en tant treya’l cap á la finestra, que donava al costat de la galería sobre’l feréstech abisme; la fressa del aygua, lo ventijol frescot ab sas ondulacions, me retreyan incessantment lo ram de margaridas, los pensaments, la claror de la lluna, la imatge misteriosa causa del meu trastorn.

De bon matí, fadigat, oprimit, emprenguí la marxa vers la casa del Paborde. En la cara se li conexía á ella que havía plorat tota la nit. Jo no havía pogut ni podía plorar.

== VI ==

Anava depressa, lo temps s’escursava, las aulas devían obrirse dintre quinze días; ho vaig preparar tot per l’endemá pujant á la capella, que tenía la volta baxa, sense oferir dificultats ni perills.

La casa del Paborde principal era de las més ricas de La Garrotxa, la familia de las més numerosas y honradas, tots del temps antich, barretina y cabells llarchs, jupas d’estamenya, mocadors llampants que donan ayre alegre y garbo á las donas. La maynada de la casa, que tenían noticia de mas obras executadas en la capella fonda de la parroquia, ’m consideravan com un personatge extraordinari, pujavan fins la ermita per entusiasmarse devant las imitacions de jaspis de las columnas, exían pagesos y pastors, atrets per ma fama, que’m volían conèxer, encantats com mossen Just en presencia dels rams de nyigui-nyogui fets ab motllo, admirant aquells plafons pintats ab cendras verdas, color que jo prefería, y fent comentaris sobre’l valor del or, dels capitells, y la manera extranya de aplicarlo.

Qui apreciava’l mèrit artístich en son valor més alt, restant ab un palm de boca al veure que de tres colors n’exían una colla, era’l mosso, que’m feya d’aprenent y comensava á entendre’l mecanisme; ab pochs propagandistas com ell, m’haurían axecat un pedestal.

–¿Y vostè vol ésser capellá? –’m deya.

–No penso pas aturarmhi. Si de cas, arquebisbe de Tarragona. ¿Que’t pensas veurem més per exa rodalía? Si m’hi poso, de cop y volta traspasso la frontera y m’arribo fins á Roma.

–¿Pera veure al Sant Pare?

–Nó, home, pera ferli’l retrato. Ja sabs que mossen Anton, l’home sabi d’exa terra, si vull m’hi donará una empenta. Ab sa protecció me las acampo per tota Europa.–

A voltas exíam á fumar un cigarro sota’ls altívols y ombrosos roures que voltan la capella, contemplant lo panorama magestuós que á solponent se destacava. La plana d’Olot accidentada, coberta de flor de fajol, de blancuria simpática, nota tendra, immensa, interrompuda aquí y allá per veynats, pagesías, carreteras; pe’l Fluviá voltat de pollancres serpentejant per la comarca volcanisada, conjunt armoniós, admirable, hont regna la vida y l’activitat humana, hont la suhor dels pagesos fa produhir la tosca de la encontrada, conreuantla, transformantla en jardí productiu, un dels més famosos de Catalunya.

A voltas guaytavan vers la cordillera pirenayca, la cova del Bisbe, las alturas de Talaxá, lo puig de las Bruxas, los canals de Sant Aniol de Ujas, cingleras esferehidoras, hont las áligas fan sos nius. ¡Ah! cap aquell costat, á hora y mitja de distancia, dintre la fondalada, á la vora del Fluviá, al peu mateix del Turonell, se trobaría la nevoda de mossen Anton, cullint flors, pensant en mi, recordant las escenas del camaril, de la galería!

Cap al tart baxavam vers la casa. A la edat de divuyt anys, tant me feya caminar una hora com quatre; lo que sobrava eran las vuyt ò deu de treball mecánich, pujar y baxar escalas, pendre mil posicions diversas, fadigas á que no estava acostumat. La xafagor abrusadora dels primers de Setembre y’l menjar fruyta y beure aygua tot lo día, me dexava aniquilat, mitx mort. La afecció moral contreta per la conexensa de la Margarida, lo regirament de pensaments en lo cervell, no’m dexava viure; tot axò contribuhía á ferme estar macilent, magre y á perdre’l color fins á semblar tísich.

Arribant á la casa, desitjava anarmen al llit, estava llassat, mort de son. Mes la familia era complascenta, enrahonadora; tots m’enrotllavan, fentme seure en cadiras de preferencia, colocantme en la taula al costat del avi, especie de patriarca venerable, de llarga cabellera blanca, fesomías agradables y bondadosas.

Al ferse fosch, comensava’l vell, las mans darrera, á passejarse per la gran sala, cridant á l’un y á l’altre, reunintse tota la familia pera dir lo rosari.

Era més llarga la sardana que’l contrapás; los parenostres no s’acabavan may; á la darrería las donas deyan santa y los hòmens amen Jesús. L’amo esperava á tothom y lo temps se doblava.

Al arribar al Angelus, sortía del purgatori. Si hagués gosat, hauría estirat los brassos y fet un badall ab tota l’expansió; mes de sobte vingué una sorpresa, costum rara que no he vist en cap més casa. Altre vellet, un oncle carregat d’onsas, se posá las ulleras, prengué un llibret, per lo senyal de la santa creu, y comensá l’estació del Vía Crucis, que durá tant com havía durat lo Rosari.

Ja havía fet pensament de resignarme y aturar la son tant com pogués. Encara esperava quelcom més, un trisagi, una novena á Sant Ferriol, patró de la comarca, altra lletanía interminable. Estava prou marejat, acabar d’una vegada. Si’t troban mort, te soterrarán; mes malament se podría morir. A la fí pararen taula y s’acabá l’exordi.

Llavors vingué’l sermó, proba terrible que acabá ab las pocas forsas que’m restavan. Jo hauría menjat mitja presa de xocolata, un rahim, una pera; hauría begut un got d’aygua fresca y fet un son fins l’endemá.

Rompé’l foch la mestresa, mesurantme tal plat de sopas, suficient per afartar un gegant. Després portaren á taula una gran plata, verdader garbell, un cimbarull d’arròs ab talls de butifarra, que la jova administrava á dreta y esquerra ab una llossa de Tortellá, cabentne un plat á cada llossada. Vejent que jo retirava’l plat, l’avi n’agafá un de net, la noya gran me l’ompla, alsantse sobre d’ell una pirámide fumosa y suculenta.

Jo desmayava, però las rahons del avi no tenían retop.

–Ja sabem lo que son joves; miri que per fer exa baxada s’hi han de llogar cadiras; ja ho pahirá; no’n passi ansia; aquí no fem com los senyors de las grans vilas, que llepulejan una mica y sempre estan grochs. ¿Que no li agrada?

–Sí, senyor; ¡figuris, siguent estudiant!

–Y donchs, atraqui, que vostè está magre; si tornava á Girona axís, no’ns faría pas gayre crèdit, y després, mossen Anton ¿què diría? –Feu passá’l porró…– ¿Vol beure ab got?

–Voldría aygua fresca…

–Home, no sigui tonto… Aquest se cull á casa; no hi há matrefacarias; es pur de La Garrotxa; s’hi pot dir missa. Com á ví de taula, es preferible al del Empordá.–

Tenía’l ventre com un tabal; no’m podía remenar. Llavors portaren á taula altre plat ab carn rostida, escarola, gavadals de pebrots y tomátechs. No sé si’l rostit se feya expressament per mi, ò si la costum de la casa ho exigía; lo cert es que’m mudaren lo plat; ni tinguí temps de veure com anava, que’m plantan altra racció de carn, que á Girona, á ca’la “Santa”, n’hauríam tingut per vuyt días.

–Resoltament, no puch més. ¡Per l’amor de Deu, fassin lo favor! no estich acostumat; no’m probaría…

–¿Y donchs, que no li agrada? Un parell d’ous clars –feu la mestressa;– una truytada…

–Res, res; ¡per l’amor de Deu…!

–¡Oh! no pot ésser, no pot ésser; vostè no menja. Digui, ¿què li ve de gust? Parli ab franquesa; es á casa seva. Tal volta no’l troba bó’l nostre menjar…

–Sí, sí, excelent, excelentíssim…

–Miri que aquí no’ns fem pas la vida bona; lo que’s cull á casa y res més…

–No ho diguin, que millor no menja’l senyor Bisbe…

–Ja ho veig, –continuava la patrona;– vostè no gosa, es carregat de cumpliments.–

Y en un girant d’ulls, tingué llestos un parell d’ous del día, me’ls endossá ab llescas de pá torrat, ví ranci, borregos, avellanas, llangonissa, confituras y tota mena de postres.

Vaig alsarme inflat com un bot, convensut de que una tarrabastada sería la conseqüencia de la forsosa fartanera. Me crech que las ayguas d’aquell país, que rompen fins las pedras, me feren passar tota la nit en un son, dedicat tot ell á la Margarida.

¡La Margarida! ¡Oh! la tenía al cap nit y día, dalt de l’ermita, recordava las escenas de la rectoría, pensant en sos ulls banyats de llágrimas… Y un dubte extrany me deturava en las reflexions… Deyan los llibres, deyan al Seminari, lo mateix Evangeli; en fí, no sé quí ho deya, no ho havía llegit may, però algun sabi ho diría, que las llágrimas de la dona, disolían, desfeyan, aniquilavan la energía del home més fort, enervavan las forsas, lo talent, perdían la inteligencia més privada, encara que fos de David ò Salomó… ¡Oh! axò es cert; no hi há que dubtarne; lo qu’ensenyan al Seminari no té espina ni os. Lo doctor Noguer parla per lo que diu l’Evangeli; mes allò per forsa s’ha de referir á las que rossegan la cua de seda á la Devesa, á la carretera de Santa Eugenia, exint de missa del Carme, aquellas estarrufadas, carregadas de flochs y virolaynas, de barrets estranys, que amagan tants pardals com cabells; es tant clar com la llum del día, sí, sí; ellas son lo gitament del sant regnat… però ¿la Margarida? Hi protesto; nó, y mil voltas nó; ella es lo lliri de La Garrotxa, una criatura angelical.

També t’han dit en exa casa, qu’era extrany qu’estudiesses per capellá, que no’n fas la cara… Ja’m comensa d’empipar la cansó enfadosa. Que ho digui la Margarida ho comprench; ¿però aquests? ¿què n’han de fer? ¿Quíns senyals ne tenen? ¿A què esbrinar tan abiat lo fat del pervindre? Mossen Anton, qu’es més sabi que tots ells, may m’ho ha dit, y mentres ell no ho digui… Y suposat que ho digués… Però mossen Anton no s’ha adonat de que jo y la Margarida… sí, jo y ella… ¡Oh! nó… ¿què vol dir? cantavam… ell feya de barítono, ¿ella? res… m’allargava un ram de pensaments, jo li donava un brot de rahim, lo senyor oncle se’n reya tot prenent polsada y res més… res més… ell la coneix millor que jo, ell la confessa… fora dubtes, axò serían escrúpols de monja…

== VII ==

Mossen Anton era grassonet, de regular estatura. Encara que vellet, se mantenía fort y ferm. L’endemá á la tarde, desde la ermita ovirarem á mitx quart de distancia sa silueta típica en trajo de cassador. Kepis de gran visera, la sotana arremangada, calsons de cuyro negre, l’escopeta á las mans, lo perdiguer davant, voltejant verdissas y encaminantse vers la capella.

La Margarida, seguint viaranys y dresseras, arribá mitja hora abans. Tinguí temps de prepararla, explicantli la fadiga que’m produhía aquella manera de viure, l’agitació nerviosa y la flaquesa en que’m trobava.

Durant lo curt parlament, altra volta sos ulls llagrimejant, jo confós, parat, encegat per centèssima vegada; pujavan al meu cervell sensacions incomprehensibles, estava á punt d’exclatar en rius de llágrimas y no podía plorar.

Arribá mossen Anton, y després de visitar la capella, agenollantse una estona, li vaig ponderar la gravetat de ma situació sense explicarme, ni tan sols indicarne la causa principal.

–L’ha de fer venir á casa, –digué la Margarida.– Si vostè ho demana, no hi tindrán res á dir.

–Tens rahó, –feu mossen Anton;– axò no va pas be. Vaja, vaja; passarèm per la casa, jo me’n encarrego; veurás com ne surtirèm; avuy tornarás á la Rectoría.

–Vostè te acudits per dissimularho tot…

–Dexam fer, dexam fer; no tingas por que s’enfadin. Jo comensaré de passar endavant, aquí á la baxada hi jau un vol de perdius; no voldría que un altre se’n aprofités; jo las he alsadas; ja vindrèu ab la Margarida; en tot cas nos trobarèm á la casa del Paborde.–

De lo que parlarem ab la Margarida, lo mosso que’ns seguía, un xich massa tafaner, n’escoltava quelcom. L’endemá repetía per tot arreu que jo no sería capellá, que s’hi jugava’l cap.

Lo senyor Rector feu un petit discurs als amos de la pagesía, dihentlos que’m necessitava per ensajar una cansó important, siguent necessaria la meva veu; que tanta distancia mediava d’un punt com de l’altre, per anar á la ermita; per consegüent, se quedava ab l’artista.

A la casa del Paborde no gosavan oposarshi.

La noya gran, barbotejant perque mossen Anton se m’emportava.

–Encara’l casará ab la Margarida –deya– aquell beneyt del senyor Rector; ¡com no será capellá, ni may n’ha fet cara! Ja ho vaig dir lo primer día.–

== VIII ==

Ni emmotllat, las cosas per de prompte no’ns podían exir més be. Considerava á mossen Anton com una figura providencial. No sols protegía ma persona, sinó que me facilitava veure la Margarida, enrahonar ab ella; viure, encara que no fos sinó per curtas nits, á la Rectoría.

Caminarem vers lo poble en conversació alegre y animada; era impossible passar una hora trista al costat del Rector cantayre, que possehía un repertori humorístich inacabable pera tota mena de personas, ab la particularitat de que vells y joves, criaturas y grans, fins los carreters y gent de vida ayrada, li portavan gran respecte. Tenía’l dó de penetrar lo cor dels feligresos, los dominava de una mirada, valguentli tenir lo poble com una bassa d’oli.

Contavan los vells de la parroquia que ho presenciaren, que, al passar la visita pastoral lo Bisbe Florencio Lorente, se’n aná tan emprendat de mossen Anton, que’l volía traure del poble y portarlo á palacio; que’l senyor Rector li ensenyá son kepis en forma de mitra extranya, posántsel davant d’ell, y responguentli: –Miri excel·lencia: vostè es lo Bisbe de Girona, jo soch lo Bisbe de La Garrotxa, estich més be que vostè; á la Seu no tindría jurisdicció sobre’ls conills y llebras; –que’l Bisbe vegent sa figura patriarcal en trajo de cassador, no’s podía tenir lo riure, abrassantlo y tinguentli consideracions de tota mena, cosa que si hagués fet un altre de menos talla, no sostinguent be’l paper, riscava d’enfonzarse davant lo prelat per tota la vida.

Vorejant la dreta del Fluviá, per una carretera torta plena de rierenchs y sorra, voltada de sálits, matas d’espígol y argelagas, verdissals y herbas que arribavan fins al coll, trobavam pagesos que plegavan de la feyna, se llevavan la barretina saludant á mossen Anton y la companyía.

–Faría posta que mossen Just, nos en contará alguna de fresca al arribar á casa. Avuy ningú l’haurá destorbat y haurá llegit las quatre planas enteras y verdaderas.

–Hi te molta afició.

–¡Oh! si tot ho sab; está en l’intríngulis de la diplomacia. Las conspiracions las enten pe’l cap dels dits. Quan vulgan entrar per la frontera, ja’ns avisará mitja hora abans.

–¿Veus aquexa altura espadada? Aquí hi feyan saltar los gabaigs que queyan á tombayons com si tiressin sachs dins la gorga. Per l’any vuyt, los sometents de La Garrotxa engaliparen una columna francesa, fentla caure en la ratera. Quan fou al estrem del cingle, no trobant sortida per cap cantó, fou abrahonada pe’ls pagesos, que á trompadas y á cops de culata’ls engegaren daltabaix, anant á ressussitar á l’Auvernia. Feyan tals ruyechs que’s sentían per tota la rodalía.–

Era ja fosch al arribar al peu de l’escabrosa montanyeta en qual horisó’s destaca un fragment del poble, y la silueta de la iglesia ab son campanar, com formidable centinella vetllant lo cementiri adossat al temple. En una font ombrívola y regalada que naix entre penyas basálticas, trobarem algunas donas provehint d’aygua; s’ohí’l toch de l’oració del vespre, mossen Anton se llevá’l kepis agenollantse sobre una pedra y resá l’Angelus.

Jo contemplava la Margarida prosternada, los ulls en l’ayre, las mans creuadas, apretadas sobre’l pit, tremolarli fortament. L’hora solemne de las ombras misteriosas, los perfils de las donas mitx esborrats, los prismas basáltichs destacantse en mil imatges excitant la fantasía, la proximitat de la nevoda de mossen Anton que al costat meu caminava, los batechs del cor, l’atracció secreta misteriosa d’aquell sér angelical, un món d’evocacions, de sensacions incomprensibles, m’abatía, confonent ma imaginació, sens saber hont me trobava.

Emprenguerem un zich-zach de noranta metres, caminant en mitx de las donas, grupos ajocats en las entradas, en l’acera del carrer, fent petar la claca, ventant estisorada al un y al altre, saludant ab gran reverencia al senyor Rector que tenía per tots paraulas apropiadas, mentres jo y la Margarida, casi á cau d’orella parlavam un llenguatge no comprès per la turba multa.

Mes lo bon vellet no somniava ni sospitava sisquera que jo y la Margarida’ns entengessem davant d’ell, del Vicari, de tot lo poble, davant de tothom. Qui s’adonava de nostras miradas eloqüents, de nostre amor ja encès com un volcá, de la passió nascuda en la Rectoría, era’l mosso que’m feya d’aprenent, las noyas de la casa del Paborde, lo jovent trapacer que tot ho esquadrinya, ficantse hont no’l demanan; aquests comensavan á murmurar que ja feya més d’un mes que la cansó durava. –Vejam en què parará tot axò, aquests xius xius á solas, sempre regan flors á la exida, al hort, quant los capellans no ho veuen.–

Alguns del poble consideravan ma posició molt distinta de lo que realment era. Creyan que tenía un ofici formal, una carrera noble, qu’era fill de bona casa, me veyan anar ben vestit, ben plantat y judicavan per las apariencias. Fins alguna vella embrolladora feya córrer si pintava per gust, per afició al art, que no ho necessitava ni molt menos.

La Margarida era orfaneta de pare y mare desde l’edat de deu anys, filla única d’una germana de mossen Anton; aquest la recullí en la Rectoría, posantla al costat y cuydado d’altra germana ja vella, y en quatre ò cinch anys aprengué’l maneig de la casa ab tal perfecció, que ja sa tía, inútil y ferida, no feya falta per res, estantse en un recó de la cuyna á dir parenostres tot lo día.

Las intencions de la Margarida y las que mossen Anton pogués tenir sobre’l pervindre de sa nevoda, eran completament desconegudas per la colla de xerrayres, per la trepa del carrer, que fa com las moscas, tot ho empestifa. Res d’estrany que las murmuracions aumentessen, sobre tot al veurem tornar á la Rectoría.

–Aquesta l’atrau com la mel á las moscas y’l fa seguir allá hont vol; li deu haver donat alguna herba; bona cara hi posarán las noyas de la pagesía; de segur que se’l ha emportat perque no li robessen…

–Es clar; lo millor que podría fer, casarse ab aquest jove, be’s guanyarían prou la vida… lo senyor oncle’s fa vell… Lo día qu’ell falti, ¿hont anirá á parar, pobre noya?

–Bona tonta, no li aconsellaría pas. May estará tan be com ara. Si vol mals de cap que s’emboliqui. Tant com ell visca, encara; però mort ell, ¡ja la ballará prima! L’ofici de pintar iglesias no dona gayre.

–¡Que no dona! de la capella fonda n’ha cobrat cent duros; del altar de Sant Isidro, cinquanta; de la ermita cinquanta més; en poch temps se pot fer una fortuna; jo me’n alegraría, pobre Margarida, prou estaría ben regalada passejantse per Girona com una senyora.–

¡Quín fástich me feyan exas comares xarmelleras, confeccionant calendaris abans d’hora!

Arribarem á la Rectoría quan lo fogós vicari, ’l periòdich á las mans, sense donarnos temps de seure, –¿Que no sabeu? ¿Que no sabeu? –exclamava esvalotat…– Avuy hi há versos del Padre Cobos!

–¡Valgans Deu! –feu mossen Anton, acompanyant la frase ab accent humorístich, que dexá desanimat á mossen Just.– ¿Y què diu ara?

–Lo que sent; no se’n rigui; Morenus Bermejus, los de la qüestió magna…

Ve tibi cum salgam ad plassam cum isto gabane. Et illo semblante qui facit saltare de gusto Aquadores omnes omnesque rastri manotas…

–Y bé? O’Donell y Espartero…

–Es que’s traurán los draps al sol, anirán á trompadas, s’esgarraparán.

–Está clar, á exas horas ja haurían de anar abrahonats; miri, jo; també he esgarrapat aquesta tarda, –ensenyantli’l sarró plè de perdius y conills, que jo li portava.– ¿Ho veu, home? val més axò que tots los diaris, no s’hi encaparrini massa, avuy tornarèm á cantar, ja torno ab l’artista. Margarida las hem de tastar aquest vespre; demá á dinar l’estudiant no hi sería…–

Lo Vicari me doná una mirada fonda, sospitosa que’m feu venir esgarrifansas; reposarem una mica, se’n anaren á resar, la Margarida á la cuyna, jo dibuixant ninots en la taula dels periòdichs, contemplant los canaris, abismat, carregat de temors y de dubtes.

¡Aquesta mirada del vicari! Però’ls capellans no conexen l’intríngulis… La Iglesia no judica de las cosas internas; tot lo nostre consisteix en interioritats que ni jo ni ella comprenem, molt menos ho entendrán los altres…

Mes, l’assumpto revesteix una gravedat solemne;… ella sent per tu quelcom extraordinari, qu’endevinas y tocas, quelcom irresistible, que t’atrau, que t’absorbeix, te admira, comunicació del cor que parla ab lo teu un llenguatge nou, desconegut, d’un amor que per primera volta’t sorpren, t’enrotlla, te lliga. Has de manifestarli d’una manera clara’ls teus sentiments, t’has de resoldre d’una vegada, ésser esplícit; sinó parlavas clar, l’angunia’t mataría; has de aprofitar la ocasió, aquexa matexa nit, aquí; en la galería, en la cuyna; ara’ls capellans resan. ¡Ara! ¡ara! li dirás baix; de baix en baix.

M’axeco passejantme per un corredor ample que mediava entre l’exida y la cuyna, com si las camas me tremolessin… ¿Què li dirás? ¿Per hont comensarás? ¡Ni sabs còm ferho!:… Espera que surti; tal volta ella matexa donga camí…

Efectivament, com si ho presentís, comparegué al curt rato, l’ayre típich d’estar per casa, lo devantal trossat sostingut ab una má, en l’altra’l mocador, espurnejantli els ulls, donantme miradas que reflexavan son estat, com si surtissen gemechs, singlots del cor, pregarias á Deu, revelant lo afecte sens límits que’m professava.

Jo, clavat á terra, com si’l curs de la sanch se parés en mas venas, devía pendre’l color d’un mort.

Llavors agafantli la má, tremolant, sentía bategar mon cor y forts extremiments me commovían.

–¡Margarida!

–¡Parla!

–Ab gran recansa me’n tinch d’anar…

–¡De debò serás capellá? –feu entre sospirs y llágrimas.

–No ho sé; si tenía altra posició, si no fos pobre, si podía contar ab tu, encara que tingués d’anar á la fí del món…

–Ja ho sabs que hi pots contar… Si tu no’t dexas la carrera, jo’m faré monja…

–Donchs, mira; jo no tinch recursos per seguirne d’altra, però si tu m’estimas, si tu m’esperas…

–¡Margarida! –cridá mossen Anton, trayent lo cap á la porta de la sala, lo breviari á las mans, omplint lo nas de tabaco;– ¿còm estan las perdius?

–Be, senyor Oncle…–

Y en un moment acabaren de resar, la Margarida pará taula y comensaren lo rosari.

== IX ==

Fins á cert punt, m’havía tret un pes de sobre; no li poguí expressar tot mon pensament, ni’ls plans del pervindre, mes d’una manera ò altra sobraría temps; ja havía trencat lo glas; allò de ferse monja ja ho veuríam; ni somniarho, ni pensarhi!

Aquella nit mossen Anton estava admirable; no’l vicari, que’m comensava á mirar d’una manera extranya, com si li fes nosa.

–Vinga la nova; –feu lo senyor oncle, després de donar las gracias, y la nova era la cansó de “La Golondrina”, qu’ell havía posat en catalá, sense perdre del sabor clássich ni una titlla, plena de sentiment y recansa per no veure la patria, expressant las angunias del poeta per la injusticia del desterro.

En la persona del Rector cantayre, grassona, de cara esfèrica, front ample, lluhent, colrat pel sol, coberta la calva pe’l solideu, ab badías de cabells grisos, caragoladas de arrera las orellas, dins aquella closca venerable; en lo seu cor sensible, bategava sens ell saberho, quelcom del poeta, del artista qu’endevina y compren los secrets de l’ánima.

Ahont te’n vas, Margarida ditxosa, traduhía jo dissimuladament, y ella comprenguentho baxava la vista tombant la cara per axugarse las llágrimas.

Lo final de cada estrofa, que’s repren varias vegadas é insisteix per medi de repeticions admirables, que’s refereix á la patria d’hont era llavors desterrat l’autor, acaba dihent: perque ja may, ja may t’oblidaré. Jo’m dirigía á la Margarida ab tota la forsa de l’expressió, girantse ella, passejantse, axugantse’ls ulls, esforsantse per no restar compromesa devant los capellans, fent veure que no ho sentía ò qu’estava distreta.

Las tonadas clássicas compostas per grans mestres, á voltas per genis del poble, que vessan lo sentiment, interpretan é inventan ayres de la terra plens d’anyoransa, de misticisme y tendresa, transportan al ideal, separantnos momentáneament de la prosa vil que rodeja nostra vida, desenrotllan las aspiracions de l’ánima, ’ns fan viure en un món invisible, que l’esperit desitja, que nostra naturalesa no alcansa, més enllá d’aquest planeta, recorts del paradís, presentiments de ditxa infinita.

Jo’m trobava casi hipnotisat; lo poeta y artista á la vegada, havía lograt de sobras son obgecte: ferme sentir, commòurem, transportarme.

Mes la situació comensava á posarse en terreno relliscós; sens adonarmen podía comprometrem. Mossen Anton no maliciava, però’l vicari fixava sos ulls en ma persona, com si notés mas commocions y volgués esquadrinyar nostras miradas. M’entrava certa por, temía per las pocas nits que devía passar en aquella casa.

L’endemá arribí á la Rectoría ja fosch; los capellans havían resat, lo Vicari observava detalladament mas accions, fixantse en ma persona, pamantme ab la mirada de cap á peus.

–Portas un trajo que no sembla d’estudiant.–

¡Extranya y singular tafanería! ¿Què li importavan á n’ell la gorra, la camisa planxada, las calsas, las botinas enllustradas, ni per què m’havía de dir que la corbata era de pinxu? Tant temps há que ho veya, y fins llavors no se li acudía fermen cárrechs? Si m’ho hagués dit lo primer día, li hauría contestat, mes en aquell moment ni’m sabía traure las paraulas de la boca, aquellas indirectas en tò satírich m’aclaparavan.

Tal volta s’hauría complagut vegentme anar mal endressat, espellinsat, com aquells dropos que portan al coll del gech un dit de greix y la camisa llardosa. ¡Potser sí que s’ho pensava! Donchs anava ben errat de comptes!

Sía com vulga, la persona del Vicari ab sa manifessería verament insoportable, que aumentava per moments, convertí en tristesas mos instants de ditxa, que volavan.

En tota la setmana no’m fou possible parlar á solas ab la Margarida, y gracias qu’en lo darrer instant, á l’hora de despedirme d’ella, mossen Just se trobava celebrant la missa matinal.

Aquest moment arribá un dilluns, catorze de Setembre, á las cinch de la matinada. La nit anterior havía complert mos devers ab los capellans y principals del poble. Al moment d’exir de la Rectoría, vingué la Margarida á ferme llum y obrirme la porta, esforsantse per deturarse las llágrimas y sospirs que la ofegavan.

–Dexo ab tu mon cor y ánima –li diguí;– dintre curt temps ja’ns veurèm; no me oblidis.– Y donantnos la má, qu’estrenyíam fortament, amarats los ulls, ni sabíam dir un mot ni despedirnos.

Sobre nostre, al capdemunt de l’escala, se sentían las trepitjadas de mossen Anton que’s llevava. Era imprudent apurar més las cosas. Determinat, commogut, aparentant lo cor fort, passí la porta.

== X ==

La Garrotxa ocupa l’extensió de territori compresa entre’l gran Empordá y la montanya, tinguent per capital l’antiga Besalú.

Apart d’algunas planurias hermosas, la generalitat del terreno es un compost accidentat, escabrós, ple de cingles y barranchs, á qual més pintoresch y artístich, que la suhor dels pagesos, los brassos ferrenys que’l conrreuan, fan productiu y tranzitable. Lo Fluviá’l travessa de ponent á solixent, llepant las cingleras de Castellfullit, vorejant lo veynat dels Sangles, Sant Jaume de Llierca y la cordillera de Sant Ferriol, passant per Besalú, unintse prop lo pont de Crespiá ab lo refors del Cer per visitar més altiu y presumit la gran planuria empordanesa.

Dexa á la esquerra uns quants pobles, assentats en las vessants de la cordillera pirenayca, que ostenta en tal indret, senyals esgarrifosos de primitius cataclismes.

Separadas abduas cordilleras per accidentada planuria de vuyt y deu kilòmetres d’amplaria, permeten veure’l mar y contemplar un panorama dels més grandiosos. Lo trench d’auba, vist desde Castellfullit, entusiasma als artistas y convida á l’admiració del Criador.

Sol, un paquet á l’esquena penjat en lo parayguas, un bastonet á la má, llensat en lo camí de la vida sens ánimos ni fortuna, marxava casi á las palpentas, ple de tristesa, l’ánima enguniosa pe’ls vius recorts que dexavan fondas llagas en mon cor.

Mitx quart més avall del poble, al sentir la campana que tocava Sanctus, altra commoció forta’m feu girar lo cap vers la iglesia. L’ángel de la Garrotxa es allá enviant pregarias al cel que serán escoltadas.

A mitx pla de Puliger comensava la sortida del sol á mostrar totas sas magnificencias. A primer terme negres y vells alzinars, arreconats en las vessants del Borró, donavan vigorosa y compacta massa, ombrívola y trista com lo meu cor. A la dreta y esquerra, las montanyas de la Mare de Deu del Mont y Sant Ferriol, de tacas grisencas y groguiscas, completavan lo primer plan del grandiós paisatge. Al fons s’ovirava la planuria empordanesa entre calitjas carminosas, confonentse ab las de l’auba qu’escampava sos raigs per l’immens espay, en esclats de mil colors, confosos en nota grandiosa, colossal, incommensurable, sols interrompuda per tirallongas horisontals, llistas trencadas, que cambiavan de tó, transmudantse repentinament, prenguent mil formas, perdentse en l’infinit, tornant á aparèxer, disolguentse al curt rato, desfentse en l’atmòsfera, impotents pera oposarse al astre del día, que poderós, enlluhernador, espargía son camí.

A las envistas de Sant Jaume de Llierca, quan ja las òlivas havían acabat sa tasca, las barretinas bellugavan pe’ls camps y carreteras, fumavan las xamineyas de las casas, se sentían los fluviols dels pastors, las esquellas dels ramats, per tot arreu cansons y ayres de la terra omplint l’espay d’armonías; vaig girarme per darrera volta contemplant lo campanar del poble, lo lloch hont se trobava la Margarida del meu cor, creuant per mon cervell negres presentiments que m’esglayavan.

¿La veurás may més? ¿Què succehirá?

A Besalú, trobant altres estudiants que viatjavan en lo cotxe d’Olot, pugí en l’imperial per primera volta. Sis rals ja’ls gastava entre espardenyas y menjar. Per dos més anava com un rich; portava cinquanta duros á la butxaca guanyats ab penas y fadigas; podía passar una temporada, y be sería molt que la font s’estronqués tan prompte.

Al arribar á Girona, mos companys, l’endaurador y’l senyor Perfet, deyan que m’havía amagrit.

–No ha sigut per falta de menjar, –responía. La “Santa” creya de debò que’m tornava ètich de massa estudiar.

–¡Pobre noy, se posa groch com un ciri! malaguanyat, que te unas mans qu’enamoran.–

== XI ==

Aquell curs lo vaig passar com los altres, sense mirarme un llibre, anant á l’aula perque sí, dibuxant sempre de días y de nits. En las horas de fer vela, quan los demés estudiavan ò jogavan á cartas, jo omplía de ninots y escarbats un mont de llibretas y álbums. Comensava á passar pe’l més avansat dels que dibuxavan al Institut, ab un mestre de aquell temps. Lo senyor Perfet, ajudant de la Escola, no s’amagava de dir públicament que’n sabía tant com lo mestre.

Encara conservo carteras plenas de retratos, apuntacions del catedrátich esplicant la llissó, tipos dels meus companys vistos per darrera, fets á l’aula construhida en forma d’anfiteatre, lo del pobre Llátzer assentat al costat del mestre obligat á defensar la proposició del día, vegentse en mil apuros, siguent á voltas la riota del catedrátich y dexebles si’s descuydava.

Ja la dispesa de ca’la “Santa” era invadida per certa especie de públich que constituía la meva parroquia. Estudiants del Seminari, de la Normal, maynada del carrer que venían á veure dibuxos, retratos ab llápis, á la ayguada, al carbó, ab tinta xina, que feya per tothom á tots preus, á pesseta, á dos rals, á voltas regalantlos, cambiantlos ab álbums ò altres obgectes.

La fama dels meus avensos arribá á tots los recons de Girona, fins pe’ls convents, que’m feyan dibuxar lletras d’adorno, caps de sants en telas de glacé, cenefas pe’ls quadros brodats. Las compradoras de las monjas sabían de memoria la escala de ma dispesa.

La Mare superiora d’una comunitat relligiosa tenía gran empenyo en saber un secret pera pintar vidres imitant la conxa. La pobre criada del convent, viuda, vella y dolorida, fadigada de pujar tans escalons, me deya que si jo no baxava al parlador á enrahonar ab ellas, may més lograríam entendrens. Convensut de que la conductora de mas explicacions no sabía traduhir fielment mon pensament, me vaig presentar al parlador per fer ensaigs ab gran provisió de pega grega y fullas metálicas de colors diversos, y en un recó del mateix aposento, ab un tupinet y unas quantas andrònimas la vaig posar al tantum del gran secret, rebent la corresponent paga y un milió de gracias, ademés d’una ovació grandiosa que podría ésser lo preludi d’una bona prebenda si’m convenía utilisar las influencias d’aquella santa dona.

Los qu’estudiavan per mestres de noys tenían obligació de copiar, al final del curs, dibuxos d’un mètodo castellá, estrany y rutinari, lo més tonto qu’he fullejat en ma vida, que’l Ministeri d’Instrucció pública imposava com á cosa de fe y encara imposa per instruhir als mestres en aqueix ram, á pesar del progrés colossal, de la evolució de las arts que per tot s’arrela, menos en las regions oficials de la vila del ós qu’escampa tota mena de calamitats per las provincias.

Los estudiants de la Normal, obligats á dibuxar un absurdo detestable, m’invitaren á que’ls arreglés las llibretas que devían presentar, calcant jo’ls dibuxos que despatxava maquinalment y després entregavan als catedrátichs, quins ni s’adonavan que fossen estargits de la matexa má, passant tots aquells bous per bestias grossas.

Aquexos xexanta ò vuytanta joves foren verdaderas trompetas de la fama, escampant lo meu nom pe’ls quatre ánguls de la provincia.

Al final del curs, vegent créxer los rendiments que donava el meu art, ensemps que las ilusions falagueras, me’n anava determinat á la Garrotxa per veure á mossen Anton, explorar sa opinió, y pintar á la Margarida, ab colors de rosa, ’l famós pervindre que’ns esperava, los somnis que tenía de ditxa, de gloria, si á copia d’esforsos y sacrificis lograva obrirme camí y entrar en altra vida, que, al seu costat, la veya sembrada de flors olorosas, embaumadas per sa puresa angelical.

No trobava verdadera excusa per anar á la Garrotxa; no sabía còm ferho. D’altra part la feyna tallada que m’esperava en alguns pobles, era motiu suficient pera deturarme, ja que cap pensament atrevit sobre la materia podía portar á terme, sense contar ab diners. Però’s feya insoportable passar tant temps sense veure la Margarida. Axís es, qu’estava decidit á visitar lo poble, niu dels amors de la meva primavera.

Però passan días en la vida qu’un no sab lo que’s pesca.

Quan se sent més prop la ditxa, perseguida ab tants afanys, una ensopegada trastorna’l seny, decauen las forsas, las penas aparexen per nous camins, y’s troba l’home altra volta viatjant entre congoxas y afliccions.

Lo día abans de mon progectat viatge á la montanya, anant á dibuxar á la catedral, passant per la plassa dels Lladoners vegí á Mossen Just, l’esvalotat vicari, que sortía revent de Palacio, vers la baxada de La Pera.

Exía d’examens, de renovar las llicencias, de llossar, que’n deya ell. Me merexía pocas simpatías, sobre tot, desde que fou l’obstacle insuperable que tirá per terra la felicitat que disfrutava á la Rectoría. Un moment vaig estar indecís dubtant si’l cridaría, y resolguí saludarlo.

–Donchs ¿què fan per la terra fresca?… Mossen Anton ¿còm se troba?

–Y de la Margarida ¿que te’n descuydas?

–¿De la Margarida? ¿Y què m’explica?

–Tu ho deus saber.

–¿Jo?…

–Y donchs ¿quí?

–No l’entench…

–¿Vaja home, no fassis l’orni; que no hi pensas?

–Altra feyna tinch… Ni estich per ella ni per caborias…–

En aquell moment los colors me pujaren á la cara, vegent que ni encertava la contestació ni sabía lo que’m pescava. Vaig sentir foch á las galtas.

Però mossen Just continuá impertèrrit:

–Mira; mossen Anton tan catxassa y tan gros com abans; ella més fleuma y més danarida, ''mulier futilis''… ¿Vols saber més?

–No senyor, no li demano tant.

–Donchs ¿quan t’hi ficas?

–¿Al Seminari? aviat: ja’m fan la sotana.

–Vejam si farás figa…

–¿Què vol dir?

–Que fas tanta cara de capellá com jo, encara menos.

–Vostè s’ho pensa…

–Vaig depressa; á més veure…–

Y’ns despedirem.

L’entrevista’m dexá fret, desconcertat, fentme passar las ganas d’anar á veure mossen Anton y la Margarida.

Entrant en los claustres de la Catedral, en compte de dibuxar, en l’altar de Nostra Senyora de Bell-ull, la cèlebre corona de pedra tota d’una pessa, que portava comensada en la cartera, no fiu sinó passejarme, donar toms y més toms, voltant los corredors, exir de tant en tant á la porta que dona al Nort, dirigint la vista á las montanyas de La Garrotxa.

¡Quína ensopegada tan tremenda! ¡Oh! ¿per què passan exos moments execrables en que s’exposa en un instant lo que’s guanya ab tantas horas?

Si vas á la Rectoría, aquest home’t vigilará sempre, ni podrás enrahonar, ni explicar los plans que portas. Es capás d’embrollar l’assumpto, lo senyor oncle s’hi ficará è hi haurá un desgabell de mil diables; pe’l moment, val més no anarhi: després ja ho veurèm. Es impossible qu’ella t’oblidi ni falti á la paraula.

¡Quín mestre! á palacio li deuen haver donat carbassa; te la manía de llegir diaris, y may estudía ni’s mira un llibre; ja te rahó que no fa cara de capellá; més li valdría haver buscat una pubilla.

¡Capellá de monjas! ''risum teneatis''.

Com més pensava en la entrevista ab mossen Just, més me rampellava, tornava entrar á la catedral, voltava l’ábside y fins las ganas de dibuxar m’havían passat completament. Aquell tresor de sepulcres y esculpturas, aquells quadros admirables, aquella nau immensa, la volta més atrevida d’Espanya, las vidrieras primitivas inimitables, la llum misteriosa, los sons de l’orga, qu’altres días m’entusiasmavan, tot me causava tristesa, defalliment; aquell monstre de gegant, que guayta com las feras y bada la gorja com un ogre, em feya rabia, semblava que’m deya “¡tonto! ¡mussol! has d’anar més llest, si vols arreplegarla, no sabs lo que’t pescas, ni tens experiencia.”

Tornava rotllar l’ábside com un autòmata; á voltas fadigat m’assentava devant lo sepulcre del Cap d’Estopa, recordava la tarda del Ram, las funcions de la setmana santa, lo poble de Girona aplegat á la Seu, pera ohir los millors predicadors de la terra, las arcadas gòticas, los pináculs, las cresterías, fins pedras que semblavan dúctils, pastosas, que’s movían, que s’alsavan enlayrantse sempre sempre vers l’infinit, prenguent formas aèreas, místicas, y la imaginació abstrayentse poch á poquet, combinava pilas de columnas fantásticas, pirámides més altas que la escala de Jacob, y veya aparèxer al cim l’ángel dels meus somnis, ab mantellina blanca, las mans creuadas, vaporosa, agenollada entre’l públich commogut devant de l’espectacle relligiós de la tarde del Ram, y á moments, abismat, ensopit, los ulls entelats, lo cap caygut, somniant, la contemplava, oblidant los obstacles que’m privavan d’ella, fins la idea funesta, fatídica d’aquella veu de pou que’m perseguía com negra fantasma.

Exía de la sagristía un escolá que feya fressa, lo mestre de ceremonias ab la porra trucant á terra, ohía algun gemech de l’orga, ’m posava en situació, guaytava vers la pilastra de la trona, vers lo lloch hont se aplegava’l públich y, ¡ah! nó… no hi es la Margarida, no cal que hi pensis, somnis de malalt, tens febre, febre d’amor immens que t’aniquila, que’t consumeix las forsas, que’t matará. ¡Oh! si podías anar á la Garrotxa… ¡Mossen Just!… ¡Sants del cel!…

Me’n tornava cap als claustres, probava de distraurem mirant los capitells, las figuras d’Adam y Eva, los personatges de la Biblia esculpits per artistas ignoscents en lo sigle XII, la imatge de Sant Cristòfol pintada al encáustich en grossa taula bisantina, mil fullatges capritxosos, estranys, que sostenen los frisos, la corona de la Mare de Deu de Bell-ull; y aquell mont de recorts admirables, aquell museu d’obras d’art, aquell paratge sublim, que’ns separa del món per unirnos á un altre, per las pregarias, per la fe, per l’amor, d’hont no’m sabía moure, hont tantas voltas m’havía entusiasmat, en tal moment m’esclafava com mola gegantina.

Vaig exir de la catedral aclaparat, l’ánima als peus; al passar devant lo palau del Bisbe, en lo lloch de la fatal entrevista, cayguí en basca, lo cap me rodá y tinguí que seure llarga estona en los pedrissos de la plassa dels Lladoners.

Un poch refet de la catástrofe’m vingué reacció momentánea, sessions de febre d’un malalt que desvarieja, que cessan per instants, se repetexen cada volta ab més freqüencia y terminan per dexarlo abatut, sense conexement, sense esperansa de vida.

A tal edat, en tal situació desesperada, ¿qui no’s veu capás de combatre per tots los medis, vegent més enllá, passada la palanca, á l’altra banda, un ángel com la Margarida, un oncle com mossen Anton, una carrera de gloria que aniría pujant d’un escaló á l’altre fins arribar al terme desitjat, fins á produhir quadros com los de la Catedral, com aquell de la sagristía, com los de la capella fonda?

¡Oh! ’m dirigiría á la Margarida per escrit, li esplicaría mos sufriments, l’ensopegada ab mossen Just, los meus avensos en l’art, los recursos ab que ja contava y los que vindrían á aumentar lo meu caudal.

Però ¿còm ho fas per escríureli? En sa vida ha rebut una carta, l’has d’enviar pe’l correu; mossen Just la veurá, ell las reb, conexerá la lletra; vinguent de Girona, hi haurá un sagramental, al senyor oncle li fará misteri. Mes lo vicari… ¡Ah! s’alarmará, cridará enfurismat, tocará á sometent, buscará si’l diable s’ha amagat darrera las faldillas, si s’ha ficat en l’intríngulis; sortirán progressistas, carnestoltas, tots los dimonis del infern s’encararán ab lo senyor oncle, ventará cops de puny á la taula y la Margarida, sens’esperit per contestarli, ’s morirá d’angunia.

¡No pot ésser!; no pots escriure cap carta!

Per mossen Anton hauría donat la vida, may havía trobat persona més agradable; sentía donarli’l més petit disgust; volía presentarme davant d’ell, lo cap dret y’l cor net, fentli veure mas ansias, esplicantli la meva resolució, los plans del pervindre. Com no tenía un pel de tonto ni era preocupat, m’hauría protegit, no volguent forsar una vocació falsa.

Donchs, podrías servirte d’un estudiant del poble, per portar la carta, axís tindrías contesta pe’l mateix propi. També es un embolich; ¿quí’s fía d’altre en exos negocis? La cosa es massa delicada; aquí no hi há amich que hi valga, tal volta lo mateix correu ho esbombaría.

¿Còm s’arregla, donchs? Davant lo vicari te n’ha escapada una com un cove. Ell haurá contat y recontat á la Rectoría, á la Margarida, ben alt, á tots los obrers del poble, que ja’t feyas fer la sotana; es capás d’haverli dit que jo sería una columna de la iglesia, qu’era pecat mortal lo distraurem de la carrera, que qui servís d’obstacle contrauría gran responsabilitat davant de Deu. Lo que has dit per dirho, per sortir del pas, sense saber perquè, ell ne fará un gran supòsit, un gran plat, amanit á sa manera, ab los comentaris estupendos del seu repertori, ab sal y oli de convent.

Ella es estremadament relligiosa, creurá qu’es la causa de que tu’t deixis la carrera, que tu y ella us condemnarèu per sempre més; está clar que mossen Just aprofitará’ls seus escrúpols valguentse de trassas y manyas per engiponarla en un claustre! ¡Oh! l’intolerant, l’implacable, fará tots los medis pera robártela…

Y es teva, ben teva; ho ha demostrat sobradament ab sos actes, ab sas llágrimas, ab las miradas que t’entravan al fons de l’ánima…

Lo gatamaula voldría veurem capellá, á las donas las voldría totas monjas, sempre repetía las paraulas de Sant Pau “qui no’s casa obra millor”; ja ho sabem, però que no fassi pressió, que dexi obrar ab tota llivertat, aquexa intranzigencia porta centenars de víctimas al sacrifici; qui tinga vocació verdadera que ho sigui, qui’s senti cridat que s’alsi; jo no’m sento elegit, en mí no hi há lluyta, la decisió está feta; però ella, davant las cansons del vicari, no tindrá esperit ni alè per oposarli rahons sòlidas, no sabrá desempellegarse dels arguments temibles: lo diable malvat, la situació crítica de la iglesia, satanás en persona, es clar, tot axò y altras rahons exirán de sa boca… ¡Ell, que desde l’altar escridassava al paborde que tingué la desgracia de trencar la llantia y vestit ab la roba de dir missa apostrofava á las pobras donas que’n surtiren ab las caputxas tacadas d’oli y obligá á mossen Anton á sortir del confessionari pera aplacar l’escándol…!

Ah! ab una vegada que la confessi li omplirá’l cap de convents y monjas, la fará tornar ètica.

¡Si no t’haguessen escapat aquellas paraulas davant de palacio, si no l’haguesses saludat! ¡Quína tarda més desgraciada!…

Mentres divagava ma imaginació en un cèrcol viciós, sense sortida, en un embroll de comentaris abrumadors, aclaparat, lo cervell á rodar, mitx boig, sempre trist, pensatiu, y tothom me deya que perdía’l color, fins jo creya tornarme tísich, y alguna volta’m semblava qu’escupía sanch, mentres sense reposar lo pensament un sol instant, anava per Girona encantat, ensopit, sense saber lo que’m feya, vingué’l rector dels Angels, mossen Oni, á proposarme un plan grandiós per decorar lo camaril de la Verge y pintar en la gran paret del altar major un altar figurat de tant relleu aparent que semblés de bulto.

Aquell succés me distragué alguns días fins á comensarse’l curs en lo Seminari, de ahont probablement me despediría á la francesa al arribar lo primer d’Octubre.

¡Però ja fa un any que no has vist la Margarida ni n’has sabut una paraula!

¡Sants del cel! Y ella veurá que la oblidas, no creurá en tas obras ni en tas paraulas; paraulas d’estudiant, aquella que cantavam á la galería.


Ara no’ns podrèm casar&lt;br /&gt;
que demá’m donan la missa.&lt;br /&gt;
No’usfieu d’ estudiants&lt;br /&gt;
ni tampoch de gent de llibres.&lt;br /&gt;
Bona amor á Deu siau…


¡Quantas vegadas pensará en la cansó del estudiant de Vich! ¡Ni may l’haguessem cantada!

En fí, veya tapats tots los camins. Mossen Just pesava sobre’l meu esperit, com una montanya; tant com siga vicari del poble, la situació es esposada á mil perills.

Vegentme capás de sobras pera desempenyar l’encárrech de mossen Oni, vaig contractar á tres dels meus colegas, que’s guanyavan las caxaladas afeytant pagesos féntloshi veure las estrellas en mitx del día; los prometí gran recompensa, sextuplicant lo jornal de la setmana, transformantlos repentinament en dexebles los més afamats de la escola moderna, que ja dexava endarrera la d’en Pibernat y en Murtra y á tots los endauradors de las Ballesterías y demés ejusdem furfuris que tenen fama de espatllar iglesias, s’omplan las butxacas de quartos, pelan y repelan á rectors y canonges y son la pedregada que s’emporta l’art antich de nostras iglesias, destruheix y empestifa tot lo que toca.

La empresa traspassava’ls límits ordinaris, ho veuría tot Girona; los pobles del Empordá que visitan la capella se’n tornarían admirats d’una cosa tan estupenda.

Calía fer gran provisió de cendras verdas, que’l groch real y vermelló fos de primera, que’ls motllos de paper fossen superiors y més complicats que’ls de la Barbería La Brillante, llavors de moda; en fí que’l Rector quedés encantat davant la obra.

Lo santuari dels Angels es prou conegut en la provincia de Girona; punt tal volta únich que, situat á tres ò quatre horas del mar, domina fins las montanyas de la Garrotxa. Entre’l servey del santuari, en la petita reunió que allá’s trobava, regnava la prosa més crudel qu’he trobada en ma vida, però las distraccions y bromas dels meus companys feyan passar més ò menos bé las horas de descans de la jornada.

–Sempre guaytas vers la montanya, –’m deya un colega;– sembla que t’anyoras; contempla l’Empordá qu’es més bonich y més clássich.

–Val més un recó de La Garrotxa que deu Empordans. No’m vinguis ab planurias que fadigan la imaginació sols de pensarhi.

–Val més un Empordá que deu montanyas. Mira’ls pobles de la gran plana, que ostentan llurs riquesas en los camps famosos qu’un día foren mar, y la má del home ha transformat en jardins que produexen los millors fruyts de la terra. Aquí’s balla la dansa pírrica, la sardana, desconeguda per vosaltres; aquí las donas conservan lo tipo grech, las noyas semblan Venus, y’ls hòmens gegants de la rassa de Sant Cristòfol.

–Los montanyesos tenen la pell més forta, allá’s respira l’ayre pur, embaumat per mil plantas aromáticas. Quan vaig á mon terrer, al arribar á Besalú, ja sento l’olor de La Garrotxa; allá’s balla’l contrapás llarch y tocan la cornamusa, que sembla música d’almogávers; las noyas repuntejan uns ballets que tota la sal hi vessa, portan tals mocadors qu’enlluernan; val més la Margarida que totas las de…

–¿Quí es la Margarida?

–Oh! una planta… vull dir… una flor blanca, de botó groch, quals fullas s’esparraman en forma de corona…

–No me la pintas… Ja comprench per què estás preocupat…

–Dexèmho estar… Prèn aquesta bronja… La cola bull… tingueu compte ab la bastida, agarreuse á las cordas…–

Sempre lo mateix, fins m’escapava’l nom de la Margarida davant los altres que’m veyan pensatiu y sospitavan que las faldillas d’alguna dona’m farían penjar los hábits á la figuera.

Després de dinar passavam llargas estonas contemplant lo museu de la Iglesia, consistent en centenars d’ex-votos de totas classes y formas, atapahint las parets de totas las capellas, forma d’art especial, ignoscent, mitx salvatge, que reflexa las creencias y relligiositat del poble. Entre mils escenas originals y trágicas que demostran las tendencias del gènero, se veya representada una casa, hont setze esbirros de Felip V sorprengueren un capitost de Barcelona. Lo catalá després d’haver saltat per la finestra, encara l’arma als setze famosos, ab una descárrega’ls tomba tots de pernas enlayre y las setze balas que portava en lo trabuch van á parar una en cada testa dels butxins de Castella.

Fou tal l’entusiasme del Rector dels Angels, que’l darrer día cantarem los goigs en lo camaril de la Verge, donantli las gracias per no haver pres mal á pesar de la cayguda d’un company desde molta alsaria.

Ja’m considerava capás de grans empresas, fins d’obrir nous horisonts á la rutinaria escola de las Ballesterías. Donaría’l cop mestre á la entrada d’hivern. ¡Y tal si’ls penjaría’ls hábits! Al costat de la Margarida, Girona entera m’admiraría; de feyna, ni pensarhi; més que no’n voldría.

¿Si hi anirás á la Garrotxa? ¡Encara que’l món s’enfonzi! Esperem per las firas de Sant Narcís; será més dissimulat, hi há vuyt días de festa; mossen Just ho trobará més lògich; si pren una enrabiada, pitjor per ell; soch capás de… En fí, val més no pensarhi.

Mossen Anton no’m traurá pas de casa; lo cridarás separadament, lo convencerás, y en surtirèm d’una vegada.

Faltava un mes; només qu’un mes, trenta un día, temporada més llarga qu’un any de fam.

== XII ==

Pe’l vuyt d’Octubre la patrona me despertá abans d’hora. Queya un formidable debassellt, com si s’haguessen obert las resclosas del cel. May m’havía trobat á Girona en semblant cas, si be sentía parlar dels ayguats y sas conseqüencias desastrosas. Prompte vaig adonarme de que’s tractava d’una cosa imponent. La campana de la Catedral avisava’l perill convocant al temple als fills de la ciutat pera conjurar la calamitat qu’amenassava. En ma vida he ohit sò més esglayador, més sublim y més solemne. La famosa campana repetint las batalladas cada cinch minuts, commovía l’ánima omplintla de terror ensemps que d’esperansa.

Commogut per l’espectacle, ’l cor emocionat per la campana, m’havía esquitllat per la muralla que tocava al Pont de Sant Francesch, arribant fins al carrer de La Forsa per visitar la Catedral. De sobte, sorprès en l’entrada d’una casa de dispesas, sentí la veu de mossen Anton. Girar lo cap y córrer á donarli forta encaxada fou obra d’un instant.

–¿Vostè per Girona en aquexos moments?

–Vinch de fer un passeig llarch: la setmana passada he acompanyat la Margarida á Vich, al convent de carmelitas; –y acostantse á cau d’orella:– no’n tenía pas ganas de ferse monja, mes desde que mossen Just li digué que decididament entravas en lo Seminari… Jo no’n sabía res de tot axò; vaig observar quelcom, però no m’hi fixava; tarambanadas, cosas de joves… En fí, si m’ho haguesses dit… ¿per què no parlavas?… Pe’l demés, ella resignada com una santa. Ja ho veus, está fet, aquí’m trobo setiat entre vosaltres.–

Esforsantme, cercant sosteniment, ferit, glassat del cor, sens alè, desmayat, tinguí que recolzarme á la paret de la casa per no caure y donar un espectacle ridícol davant lo simpátich Rector, que ab sa influencia m’hauría protegit y en aquell moment m’ho donava á entendre.

–Demá ja’ns veurèm, me’n vaig, perque l’aygua va pujant y tal volta no passaríam.–

Pugí á la Catedral d’hont se veu lo panorama de las Guillerías, roca del Jor y voltants de Vich. Encongit, tremolant de fret, á través los ruxats portats pe’l llevant furiós, passí llarch rato, los ulls plens de llágrimas, sense saber traure la vista del horisó de l’antiga Ausona.

No vegent lo que passava per la ciutat transtornada, entrant á ca’la patrona, desganat, afligit, me vaig tirar sobre’l catre, responguent á mos companys que no’s cansessen que no pendría res.

–Haurá presenciat la escena d’aquell que’s negava; un susto, no será res.

–¡Ca! –deya la santa senyalant al pit,– la caxa, la caxa; massa estudiar, malasaguanyadas mans!–

Fi.</text>
      <sha1>jdxkn2139egr73wsu90331kwqg021pe</sha1>
    </revision>
  </page>
</mediawiki>