Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.46.0-wmf.23 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 104 24105 184115 147889 2026-04-13T09:27:33Z Aleator 20 WD 184115 proofread-index text/x-wiki {{:MediaWiki:Proofreadpage_index_template |Qid=Q105725208 |Títol= |Autor= |Traductor= |Il·lustrador= |Editor= |Lloc= |Any= |Font= |Imatge= |Pàgines=<pagelist 1=2/> |Sumari= |Nivell= }} axepbg27gsm6ws8pu58h8fy503jtsu3 102 30015 184104 108266 2026-04-12T18:35:10Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184104 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude>JOAN PONS Y MASSAVEU EN MITJA-GALTA NOVELETA BARCELONINA BARCELONA Ilustració Catalana<noinclude><references/></noinclude> 6e839pcjxpphgm7feftmex8rg1fzle3 102 50436 184117 154947 2026-04-13T09:36:15Z Aleator 20 У=>y 184117 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Guillem Este" /></noinclude>{{TD5|Tonet.|{{gap}}Saps qué te estic adorant,<br/> chitana, en amor tan fi<br/> com el que té el taulai<br/> al vent qu'el pórta volant:<br/> m'ous, ingrata, eixos desbarros,<br/> mous tots eixos compromisos,<br/> cuant yo t'adóre á cafisos,<br/> á muntonaes, á carros!}} {{TD5|Toneta.|{{gap}}Yahu sé, Tonet, pero yo,<br/> saps tu que vos ha sorprés....}} {{TD5|Tonet.|{{gap}}Toneta, alló no fón rés.}} {{TD5|Toneta.|{{gap}}Yo dic que si!}} {{TD5|Tonet.|{{gap|7em|}}Pos yó no.}} {{TD5|Toneta.|{{gap}}Digues, y en mil ocasions<br/> no tinc vist, ya que m'apures,<br/> que li as dut figues maures?}} {{TD5|Tonet.|{{gap}}Y no et porte á tú pansons?<br/> Quina queixa póts formar,<br/> ingrata ''desconosida'',<br/> cuant te duc la mes marsida, <br/> la que té millor menchar! <br/> Y té pit la mol.... fartona!<br/> -no vull móure una disputa!- <br/> Ella , ella té la fruta <br/> y cuant tinc fam no m'endona! <br/> Ella té pomes , té peres, <br/> té bresquilles, té pruñons, <br/> té figues, melacotons,<br/> raim, albercócs, sireres : <br/> y hasta codoñs, codoñetes <br/> pavies, melons y prunes.<br/> ¡Pos sorolles!... ne té unes!...<br/> y chinchols? á sistelletes!<br/> Y hasta abellacos, siñor! <br/> y cascabelles!--Per la pórta <br/> entra á si tot cuant en l'horta <br/> criar puga el llauraor. <br/> Li pòrte alborsos, magranes, <br/> llimetes de sen Cheròni; <br/> y en fi , asi li pórta Tóni <br/> de tot cuant ella te ganes. <br/> De totes les lleis v astils <br/> li duc fruta á totes hóres, <br/> y basta li duc ñesples, mòres,}}<noinclude></noinclude> la8p69a7rscg531va4wfjxvpza8zk3n 102 50588 184118 162012 2026-04-13T09:41:33Z Aleator 20 html5, у=>y 184118 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Xaviolimar" /></noinclude><br/> {{bc|align=center| {{Font|'''ACTE ÚNIC.'''|MT=160}} {{línia|3em}} {{font|DECORASIÓ.|MT=120}} }} <div style="width: 30em;text-align:justify;margin:0px auto;"> {{gap|2em}}Selva molt pintoresca al foro, tot lo fondo que permitixca el teatro. A la dreta del actor, en primer terme, una alquería en un emparrat á la pòrta y un banc, y darrere de este un ábre bastant frondós, y una reixa que mira de front al públic. A la esquerra del actor un atra alquería que figura ser el molí, y tindrá també un atre emparrat á la pòrta. Al foro se vorá un pont no molt alt, y per baix d'ell figura pasar la sequia del molí: á la vòra de esta, y ahon no estorve, se vorá un forn de fanc; y algo retirá, y ahon convinga, pòt colocarse una creu com les que se encontren p'els camins. Totes las entrades y eixides que síguen per el foro, se farán atravesant el pont.<br/><br/> {{c|{{font|'''Esena 1.'''|MT=150}}}}<br/> {{gap|2em}}Al alsarse el teló se òu dins una música que se compon de guitarres, bandurries, flauta, clarinet, guitarrons, sítres, ferrets y pandero. Al asomarse estos al foro, escomensa á eixir el sòl. S'adelanten hasta la reixa, y Sènto, que vá en compañia dels músics, escampa al peu de la reixa una enramá de ròses, clavells, roselles, flòr de taroncher y fulles de lo mateix. Esta enramá la pòrten en dos sistelles Sènto y un atre, que son els que la escampen, mentres se canta lo siguient en acompañament de orquesta y de la música de les guitarres. Tots vènen per el foro dret.</div> {{c|{{font|MUSICA.|MT=110}}}} {{TD5|Cantaor.| Entre roses y roselles,<br/> entre clavells y capolls<br/> se cria la rosa fina<br/> que dona consuelo al mon.}} {{TD5|Cor.|Obri la reixa,<br/> no desesperes,<br/> al que por vòret<br/> s'acostà así.}}<noinclude></noinclude> 89hiv1ojme73kehqwg6oh17qinhy0lx 102 50671 184119 162028 2026-04-13T09:42:42Z Aleator 20 у=>y 184119 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Garfacar" /></noinclude>{{TD5|{{gap}}|y mil florides llimeres<br/> c'agrunsa tan suavement;<br/> y eixe dulsísim asent<br/> en qu'el pardal volaor,<br/> cuant éll está cantaor<br/> el dia anunsia sens trehua,<br/> ¿no es sert, cagarnera mehua,<br/> que está respirat amor?<br/> Y eixes dos llágrimes, filles<br/> del amor en que t'exaltes,<br/> qu'et chòrren ya per les galtes<br/> y que pareixen bresquilles....<br/> yo aniria hasta en coclilles<br/> sols per obtindre el honor,<br/> de torcarte en mol primor<br/> eixes dos perles tan dolses;<br/> ¿no's pues sèrt qu'hasta pels colses<br/> estic ya chorrant amor?<br/> ¡Ah! sí, Pepeta, en tú es<br/> ahon tinc l'espill y la llum<br/> d'estos ulls, que tiren fum,<br/> de content qu'estic y ensés.<br/> Míram á chenollons, pues,<br/> demanarte per favor<br/> que contemples el fervor<br/> en que, ya posat aixina,<br/> confesa Sènto Toñina<br/> la esclavitud de s'amor?}} {{TD5|Pepa.{{gap}}|Calla per Deu, Sènto, calla,<br/> que no podré resistir<br/> molt de temps sense morir<br/> al furor d'esta batalla.<br/> ¡Ah! calla per compasió,<br/> que al oirte, me pareix<br/> que dins del selebro creix<br/> la flama ahon me rostixc yo.<br/> Tú maurás donat á veure<br/> alguna mala veguda,<br/> Visantet, y ella t'achuda<br/> lo que tu manes á creure.}}<noinclude></noinclude> s8jeh7v67ij9j9o5hvcskng8jsx9h6u 102 50673 184120 163676 2026-04-13T09:43:29Z Aleator 20 Рера=>Pepa 184120 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Cantavella" /></noinclude>{{TD5|{{gap}}|Y ¿qué faré yo ¡ay de mi!<br/> sino amollar suspirs gròsos<br/> cuant tot el meu còr á tròsos<br/> m'el traus á tirons d'así?<br/> No, no, Sènto, en poder meu<br/> resistirte no esta yá:<br/> yo fuchc capa tú com vá<br/> fuchint el gat en un lleu!<br/> Al vóret, vixc sense pena;<br/> els teus ullets m'asesinen;<br/> tes paraules malusinen,<br/> y el teu alé m'envenena.<br/> ¡Sènto, Sènto! yo hu implòre<br/> sense vergoña ni pòr;<br/> ó fesme á tròsos el cor,<br/> ó adòram, perque t'adòre!}} {{c|MUSICA.}} {{TD5|Els dos.{{gap}}|Els ánchels al ohirnos<br/> {{gap|2em}}parlar així,<br/> del sèl, si vòl Sem Pere,<br/> {{gap|2em}}Van á fuchir.<br/> ¡Ay! qu'alegría<br/> tenen dos que se vòlen!<br/> {{gap|2em}}¡Chesus, Maria!}} {{TD5|Sènt.{{gap}}|M'adòres?}} {{TD5|Pepa.{{gap}}|{{gap|3em}}T'adòre}} {{TD5|Sènt.{{gap}}|Molt, Pepa?}} {{TD5|Pepa.{{gap}}|{{gap|4em}}Hasta el sèl.}} {{TD5|Sènt.{{gap}}|Yo chorre pastisos.}} {{TD5|Pepa.{{gap}}|Yo estic chorrant mèl.<br/> Yo tinc confetura.}} {{TD5|Sènt.{{gap}}|Yo tinc codoñat.}} {{TD5|Els dos.{{gap}}|Volerse es la còsa<br/> mes dòlsa que hiá.}} {{TD5|Pepa.{{gap}}|Desde Fransia<br/> hasta Pinedo,<br/> desde Lóndres<br/> á Mislata,<br/> no hiá Sènto<br/> mes bonico}}<noinclude></noinclude> n4ysupkcd0b4ar4zt09o4k015a05aam 102 52223 184121 181881 2026-04-13T09:49:36Z Aleator 20 html5, у=>y, inici en prosa 184121 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{x-gran|Á HONOR Y GLORIA DE NOSTRO}} ''Senyor Deu Jesucrist y de la seua Puríssima y Santíssima Mare la Benaventurada sempre Verge María, y dels sants mallorquins: el gloriós mártir Bto. Ramón Lull, la gloriosa verge Bta. Catalina Tomás y el gloriós confessor Sant Alonso Rodríguez, comensa'' {{big|L’APLECH DE RONDAYES MALLORQUINES}}'' ab la siguent advertencia preliminar:'' {{Caplletra|U|text=Una}} desgracia de familia no ha dexat agafar la ploma al amich del cor que s’era oferit á posar el pròlech qu’havía d’esser la capsalera d’aquestes {{Versaleta|Rondayes}}. Per axò se presentan elles totes soles, y s’entregan en mans del poble mallorquí, ben confiades de que les rebrá com á de casa, ja que totes son filles seues naturals ó adoptives, y totes les ha guardades, Deu sab quants de sigles, dins el sacrari del seu cor.<br/> Sense més introit, comensarían elles el seu cap de fil, si no fos qu’he cregut que m’establía manifestar, devant devant, quina es estada l’idea qu’he tenguda<noinclude></noinclude> 9xxi6leip9iw82y6c841gbl1t6jebmg 102 53516 184122 165963 2026-04-13T09:50:21Z Aleator 20 у=>y 184122 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Manelvera27" /></noinclude>{{TD5|Per.| Has caygut?...}} {{TD5|Ant.| Ay!}} {{TD5|Per.| Paciencia.}} {{TD5|Ant.|Tan de bó que hagues caigut.}} {{TD5|Jau.| Pero que tens?}} {{TD5|Ant.| Unas fregas<br/> m'han de fe, sino jo m' moru.}} {{TD5|Jau.| Pero esplicat.}} {{TD5|Ant.|Seño Pera, vagi á buscá desaguida<br/> l'estremunció á la Iglesia<br/> perque es l' cop que he rebut<br/> per morirse de rapenta.}} {{TD5|Per.| Be ja hi aniré, pero esplicat}} {{TD5|Ant.| Ay ! Ja ho faré.... Tot depresa<br/> anaba dret á la plasa<br/> per saber aquell suroll que era,<br/> y la viuda den set dits<br/> am diu prop de la taberna,<br/> no corris tonto; (ay ay! ay!<br/> no m' puch valé de la esquena,)<br/> si vas á veure axo que es<br/> jo ja ho se; una friolera,<br/> es que acaba de arribá<br/> ara tot just D. Cabrera.<br/> Ay! apreto mes el pas,<br/> paran als timbals, y que era?<br/> quels' soldats formats se estaban<br/> á la plasa a dos rengleras.<br/> Yo mi fico per saber....<br/> am dona n' Pau una espentą<br/> y am tira sobra un soldat,}}<noinclude></noinclude> 9ed9py0byg5yi22vjuzzh5cah0xxw7n 102 53520 184123 165976 2026-04-13T09:51:20Z Aleator 20 у=>y 184123 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="PaulaGa7" /></noinclude>{{TD5||y non parlem mes...}} {{TD5|Per.| Mil gracias<br/> per el Rey nostre señor.<br/> (en fin ja he lograt la meba:). ''Apart''.}} {{TD5|Jau.| Puji á dalt, que un recibot<br/> m’ fará, y li entregaré<br/> ls' diners. Veas tu Anton<br/> de ensillarme be la mula,<br/> que vaitg á sortì. Anem doncs. ''(vase''<br/> ''por la escalera.)''}} {{gap|14em}}{{Font|ESCENA 5ª|MT=150}}<br/> {{gap|16em}}''Antonio == Solo.''<br/> {{TD5||Que enselli la mula, be,<br/> ja está ensillada, anem doncs<br/> á pendre l' bastó y la manta<br/> per aná ab l' amo; aquet frarot<br/> li fará perdre l' cervell.<br/> ab las noticias... jot toch!<br/> si tenia jo las rendas<br/> que te l' amo, res del mon<br/> voldria sabé, ara veas<br/> que se ni dona al badoch<br/> que reina an Pau, ó bé n' Pere,<br/> al Rey ú Custatació.<br/> Que s' fasin faxá, diria,<br/> menjá y beure y fer be l' porch<br/> aquesta es la bona vida<br/> que lo demes son rahons.<br/> Ah! anem á buscá la manta .... ''(oyen''}}<noinclude></noinclude> 7ey21cfd0ec4odjxc0hespwjvfardw5 102 53523 184124 165943 2026-04-13T09:51:58Z Aleator 20 у=>y 184124 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Salva as02" /></noinclude> {{TD5||"fer un reparto entre tots<br/> "als pudients que defensan<br/> "al Rey y Religió.<br/> "Cuatre cens doros li tocan<br/> "en la dita partició<br/> "y espero que mels remtia<br/> "á la brevedad major.<br/> "Manan sempre, com etcetera....<br/> "á son segur servidor<br/> "que sas mans besa≡ Geroni<br/> "Bonifaci y Corriols≡"<br/> Vamos que tal? que m'hi diu?}} {{TD5|Jau.| Que vol que li diga jo?}} {{TD5|Per.| No s ' alegra del triunfo de nostras armas.}} {{TD5|Jau.| Qui ? jo<br/> si men alegro ? ja ho crech,<br/> ques pensa vosté que só<br/> de aquells que sols cridan viva<br/> á la plasa; no señor.}} {{TD5|Per.| Ja se que vosté es realista.}} {{TD5|Jau.| Si señor d'anima y cos. }} {{TD5|Per.| Y axi espero.... que al reparto,<br/> sent contribuyen major<br/> m'ajuderá.... perque vamos<br/> vostè no ignora que jo<br/> so un pobret que del convent<br/> Vas surti nú y crú; pero<br/> la caritat de vosté .... }} {{TD5|Jau| Va, va, dexemnos d'axó.<br/> Cuant diu aquí ? cuatre sens ?<br/> Pues tres cens ni daré jo }}<noinclude></noinclude> q6pgm69puilsswinf1mihmyf3rn765b 102 53531 184125 166039 2026-04-13T09:52:40Z Aleator 20 у=>y 184125 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="BalmaFR" /></noinclude>{{TD5||y dado por cosa cierta,<br/> que en esta casa se hallaba<br/> el pillastron de Cabrera<br/> no ha mucho.}} {{TD5|Ant.|Si seño, es cert}} {{TD5|Jau.|(Ten compta ab lo que dius bestia.)<br/> ''aparte.''}} {{TD5|Cap.|Tambien me han dicho, que V.<br/> en relaciones secretas<br/> con el estaba.... }} {{TD5|Ant.|Axo no.<br/> Tinga un poco de paciencia<br/> y descubriré l'enredo.<br/> Vina tu, ajudam Treseta<br/> y traurém aqui defora<br/> lo que l' murri den Cabrera<br/> se habia abuy de menjá.<br/> Capitan ab sa llicencia.... ( ''ms y tres.'' )}} {{TD5|Cap.|Diga V. patron, que es esto?<br/> porque el chico me contesta<br/> y V. el mudo se hace?}} {{TD5|Jau.|Señor, de una estratagema<br/> infernal, victima som:<br/> mirim ab ulls de clemencia.<br/> ( ''salen Antonio y Teresa con la mesa''<br/> ''puesta.'' ) }} {{TD5|Ant.|Baja prenguin un boci.<br/> y mullin la gargamella;<br/> que vostes venen cansats<br/> y tenen la boca seca.<br/> Viva la Reyna Isabel,<br/> y ' ls valens que la defensan!}}<noinclude></noinclude> qxy8wtsqtub3mjs51cd5o3b7v5vocfy 102 53540 184126 165996 2026-04-13T09:53:12Z Aleator 20 у=>y 184126 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Masigmu00" /></noinclude>{{TD5|Cabr.|Vamos pues.}} {{TD5|Jau.|Conexerá<br/> á la meba pubilleta.<br/> No ve voste señor Pera? }} {{TD5|Per.| Tinch de fe una diligencia.}} {{TD5|Jau.| Pero torni desaguida<br/> perque á diná .. Traseta. (vanse los<br/> tres.)}} {{TD5|Per.| Disimulo ab al patró. (aparte á<br/> Cabrera.<br/> y pésquili las pesetas.}} {{gap|14em}}{{Font|ESCENA 12.ª|MT=150}}<br/> {{gap|16em}}''Pedro == Antonio al paño observando.''<br/> {{TD5|Per.|Vaya qui habia de dir<br/> que m' sortís tam bé la treta;<br/> pescá ls' diners y arribá<br/> al mateix tems an Cabrera,<br/> y dirme, "si vol veni<br/> fasi luego la maleta;"<br/> si an Jaumet sabia axó<br/> m' arrancaba las orellas.<br/> Nons turbem que urgeis l' cas<br/> anem á fe la maleta (''vase por la de-''<br/> ''recha''.)}} {{gap|14em}}{{Font|ESCENA 13ª|MT=150}}<br/> {{gap|16em}}''Antonio solo.''<br/> {{TD5||Valgam Jesus y sa mare!<br/> y quina gent tan perversa}}<noinclude></noinclude> 035km2nqzt1dox4aq9m1gl3b57s7en4 102 53582 184127 166035 2026-04-13T09:53:47Z Aleator 20 у=>y 184127 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Claretafifi" /></noinclude>{{TD5||Ola Jaume!....}} {{TD5|Jau .| (Estrafalari!...)}} {{TD5|Per .| Doncs vostés dels que defensan<br/> á nostre Rey Carlos, son?}} {{TD5|Cap.| Si Señor.}} {{TD5|Per.| Veu no li deya? (''á Jayme.'')<br/> si no podem perdre may.<br/> De Deu es la causa aquesta.}} {{TD5|Ant.| (Ho sent, señó Capitá?<br/> Registrili la maleta,<br/> que en ell y te tres cens duros<br/> que ha lograt traura ab baxesas<br/> del pobre amo aquet mati.)}} {{TD5|Cap.| A ver aquesta maleta?}} {{TD5|Per.| La maleta? y quen' vol fer?}} {{TD5|Cap.| A ver? dela V. no tema<br/> que aqui no hay ningun ladron}} {{TD5|Por.| No ho dich per tant..}} {{TD5|Ant.| Seño Pera,<br/> donila, no tinga por.}} {{TD5|Per.| Qui, jo por? si no que deya...<br/> Escolti aquí capitá,<br/> (Dintre de aquesta maleta (''aparte á el''.)<br/> y ha cosas que no voldria<br/> quel' patrò... no enten la treta?<br/> perque veu un pobre frare....<br/> li engañat, ab franquesa.)}} {{TD5|Cap.| Venga la maleta acá,<br/> y ja que V. lo confiesa...<br/> soldados, aseguradle,<br/> y V. patron, nada tema.}} {{TD5|Per.| Que te que s'ha tornat boitg}}<noinclude></noinclude> d95fzqmnc0akp8mniinsojwj6fb5sbd 102 57556 184128 178516 2026-04-13T09:54:27Z Aleator 20 у=>y 184128 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude><poem> recorda que du els calsons y esclata la botifarra: y ella es posa estericosa y li diu tota plorosa: {{gap}}{{gap}}–¡Ay, Llorens! ¡Mos tendrán per uns no-néns!–<br/> {{Gap}}¡Senyor! ¡Quin temps era aquell qu’un homo quant se casava se comprava un bon capell, se feya una capa blava, jach y calsons de burell; y els diumenges y les festes, quant se veya feynes llestes, prenia el capell de trona y anava á missa ab la dona vestida ab robes honestes. Y aquell jach y aquella saya, guardats dins neta tovaya, desde el dia de les noces, sortian les festes grosses; y eran més tart la mortaya; y si es trobava ab apuros may li mancavan cent duros!... {{Gap}}{{Gap}}Mes avuy p'el ''¡Que dirán!'' tots feym uy. </poem><noinclude></noinclude> mdjhu3k1gfeywqah3x8nx30agf8z73l 0 58804 184106 184102 2026-04-12T20:01:26Z Leptictidium 277 /* Capítol IV */ 184106 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentesc com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i vulgars sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. </div> == Notes == <references group=nota/> s0t88atonepw6loshy6yr0shzaqqqla 184134 184106 2026-04-13T10:18:19Z Leptictidium 277 /* Capítol IV */ 3.4.6 184134 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentesc com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i vulgars sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. </div> == Notes == <references group=nota/> 9ugfu8fh35is9m4pfom4bhlp3vd527l 102 59388 184129 181787 2026-04-13T10:00:15Z Aleator 20 /* Validada */ html5, А=>A, c=>bc 184129 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Aleator" /></noinclude>{{bc|align=center|<poem> '''CENSURA ESGLESIÁSTICA''' {{línia|4em}} Nihil obstat {{small|El censor}} {{versaleta|Dr. Gabriel Auguet y Roset}} ''Canónigo Penitenciario'' {{línia|3em}} Imprímase RAMÓN, {{versaleta|Obispo de Barcelona}} {{small|Por mandato de Su Excia. Ilma. el Obispo mi Señor,}} {{versaleta|Dr. Juan Boada y Camps}} ''Canónigo, Secretario'' </poem>}} {{línia|5em|height=3px}} ''Aquesta obra ès propietat de l'Autor, qui se reserva tots els drets que la Lley li concedeix.'' {{np}}<noinclude></noinclude> tskndxb2lhr67zsgvapts417m23kz57 102 59391 184130 181761 2026-04-13T10:05:55Z Aleator 20 у=>y, html5 184130 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{bc|align=center|<poem> '''APLECH''' {{versaleta|de}} {{x-gran|RONDAYES MALLORQUINES}} {{gran|D'EN JORDI DES RECÓ}} </poem>}} {{custom rule|w|40}} {{small|Formará aquesta obra uns quatre toms, del tamany y demés condicions tipográfiques del present.}} {{c|'''Tom I. Preu: DUES pessetes.'''}} {{small|Se ven en los punts siguents:}}<br /> {{small|Llibreria de Propaganda Católica, Fortuny, 13 y Call 1. —Llibreria da D. Felip Guasp, Morey, 6. —Papelería de D. Juan Umbert y Peris, Cadena de Cort. —Tenda de D. Jusep Nadal, Zagranada, 8. —Imprenta de D. Bartomeu Frau, Manacor. —Imprenta de Bartomeu Reus, Felanitx.}}<br /> {{c|'''En prensa: El Tom II.'''}} {{small|Sortirá en la metexa forma que’l primer, en cuaderns mensuals de 64 págines á 30 centims de pesseta el cuadern. Un cuadern solt: 0’50 pessetes.}}<br /> {{small|Punts de suscripció: els metexos ahont se ven el tom I.}}<br /> {{small|El primer cuadern sortirá á principis de Juny qui ve (1896).}} {{centre|____}} {{small|Obres que hi ha per vendre, entre moltes altres, en la metexa llibrería de Propaganda Católica:}}<br /> {{small|''Guía de la Tierra Santa y retrato de la peregrinación española á los Santos Lugares'', en Octubre de 1881, por D. Manuel Polo y Peyrolon, peregrino; en rústica, á 2’50 pesetas.}}<br /> {{small|''Los últimos dias de Pompeya'', ciudad enterrada por la lava del Vesubio; en rústica, á 1 peseta.}}<br /> {{small|''Victorino ó Vicisitudes de un joven Romano'', á 1 peseta.}}<br /> {{small|''Magdalena'', novela original de Lia Cresseden; en rústica, á 0’75 pesetas.}}<br /> {{small|''La Enseñanza Laica'', polémica sostenida por ''El Ancora con sus colegas de la prensa palmesana el año 1882; en rústica: á 0’50 pesetas.}}<br /> {{small|''La Escuela sin Dios'', por Monseñor de Segur, traducido por un redactor de ''El Ancora''; á 0’10 pesetas.}}<br /> {{small|''Poncelles'', aplech de petites poesies, d’en Mateu Obrador, en Bartomeu Ferrá, en Geroni Rosselló, en Miquel Costa, en M. Victoriá Amer, en Pere d’A. Penya, en Juan O’Neille, en J. Lluis Pons, en Tomás Forteza, en Tomás Aguiló y en Juan Alcover, en rústica, á 0’50 pesetas.}}<br /> {{small|En el meteix establiment se trobarán novel-les morals, obres de texto y de fondo, Devocionaris, lectures piadoses, y obres litúrgiques, paper, plomes, objectes d’escriptori, estampes, etc , etc.}} {{np}}<noinclude></noinclude> hapbm038uni00gr6edbv8ed5ak74xvs 184131 184130 2026-04-13T10:07:40Z Aleator 20 paràgrafs 184131 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude>{{bc|align=center|<poem> '''APLECH''' {{versaleta|de}} {{x-gran|RONDAYES MALLORQUINES}} {{gran|D'EN JORDI DES RECÓ}} </poem>}} {{custom rule|w|40}} {{small|Formará aquesta obra uns quatre toms, del tamany y demés condicions tipográfiques del present.}} {{c|'''Tom I. Preu: DUES pessetes.'''}} {{small|Se ven en los punts siguents:}} {{small|Llibreria de Propaganda Católica, Fortuny, 13 y Call 1. —Llibreria da D. Felip Guasp, Morey, 6. —Papelería de D. Juan Umbert y Peris, Cadena de Cort. —Tenda de D. Jusep Nadal, Zagranada, 8. —Imprenta de D. Bartomeu Frau, Manacor. —Imprenta de Bartomeu Reus, Felanitx.}} {{c|'''En prensa: El Tom II.'''}} {{small|Sortirá en la metexa forma que’l primer, en cuaderns mensuals de 64 págines á 30 centims de pesseta el cuadern. Un cuadern solt: 0’50 pessetes.}} {{small|Punts de suscripció: els metexos ahont se ven el tom I.}} {{small|El primer cuadern sortirá á principis de Juny qui ve (1896).}} {{centre|____}} {{small|Obres que hi ha per vendre, entre moltes altres, en la metexa llibrería de Propaganda Católica:}} {{small|''Guía de la Tierra Santa y retrato de la peregrinación española á los Santos Lugares'', en Octubre de 1881, por D. Manuel Polo y Peyrolon, peregrino; en rústica, á 2’50 pesetas.}} {{small|''Los últimos dias de Pompeya'', ciudad enterrada por la lava del Vesubio; en rústica, á 1 peseta.}} {{small|''Victorino ó Vicisitudes de un joven Romano'', á 1 peseta.}} {{small|''Magdalena'', novela original de Lia Cresseden; en rústica, á 0’75 pesetas.}} {{small|''La Enseñanza Laica'', polémica sostenida por ''El Ancora con sus colegas de la prensa palmesana el año 1882; en rústica: á 0’50 pesetas.}} {{small|''La Escuela sin Dios'', por Monseñor de Segur, traducido por un redactor de ''El Ancora''; á 0’10 pesetas.}} {{small|''Poncelles'', aplech de petites poesies, d’en Mateu Obrador, en Bartomeu Ferrá, en Geroni Rosselló, en Miquel Costa, en M. Victoriá Amer, en Pere d’A. Penya, en Juan O’Neille, en J. Lluis Pons, en Tomás Forteza, en Tomás Aguiló y en Juan Alcover, en rústica, á 0’50 pesetas.}} {{small|En el meteix establiment se trobarán novel-les morals, obres de texto y de fondo, Devocionaris, lectures piadoses, y obres litúrgiques, paper, plomes, objectes d’escriptori, estampes, etc , etc.}} {{np}}<noinclude></noinclude> bj562vf1bsps62f459vyawdako80yh3 102 59601 184132 182142 2026-04-13T10:08:17Z Aleator 20 у=>y 184132 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude><poem> Bell amich, jo t’aconsell que tresquis per les comarques del mon, cridant y cantant quina és l’intenció més sana. Y no têmis les injuries de les gents, ni la amenassa de pena, traball ó mort, que á Deu serás agradable.» Seguiguêm donchs los consells d’un sábi de tanta fama, y cantêm la medicina de les miseries humanes. Cantêm la pau de la Terra per l’Humilitat plantada, que el bon Amor alimenta, y el Temor de Deu consagra. La pau que injuries perdona que sols ab Bé lo Mal paga, la pau que Jesus un día predicá dalt la muntanya. La pau qu’ara fa sis setgles En Ramon Llull ensenyava. dins Miramar, pera ferla penó de Santa Creuhada. Siguê palometes pures que volant demunt les aygues d’un nou Diluvi d’ideyes,</poem><noinclude></noinclude> en7m0x21eubcy8f6xncnt3ep5eznxcj 102 59692 184133 182399 2026-04-13T10:08:41Z Aleator 20 у=>y 184133 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Joan Gené" /></noinclude><poem> per aquell qui hi peregrina. Oli y sal y foch en gran sense paga’us donarán, y bons llits hi trobareu. Com á ca-vostra estareu, ben tractats y ab bona amor. Llavors comprendre podreu lo bò que es el séu senyor. {{gap}}—''¡Caspi, caspi!'' Sen Perins. Jo hi vull anar. ¿Si l’amo’m dona llicencia, m’hi voldreu acompanyar? {{gap}}{{gap}}— {{gap|1em}}—De bona gana. Hi veureu un jardí plê de murtreres, floretes y alfabagueres y fruytes per tot arreu. Y una miranda á su-llá; y un camí que baixa á mar. Aqueix lloch ja no té fites, fins a la serra es de gran. S’ha fet séu Son Galcerán ab lo bosch y les ermites. ¡Y encara l’engrandirán! {{gap}}—''¡Caspi, caspi!'' Sen Perins: Tan gros y al uf</poem><noinclude></noinclude> 0pivwxnpg4qrl6rxie8x9t6ufpf1ojo 102 60478 184103 2026-04-12T18:33:12Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184103 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude><noinclude><references/></noinclude> dghbfm2r2hzpenp5pvjpf2k64lo4d0o 184116 184103 2026-04-13T09:33:41Z Aleator 20 /* Validada */ img 184116 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Aleator" /></noinclude>{{np}} [[File:Joan Pons i Massaveu.jpg|center|frameless|upright=1.2]] {{np}}<noinclude></noinclude> axfuohl0opb43kflggy2t9pak40s4st 102 60479 184105 2026-04-12T18:36:11Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184105 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude>RESERVATS TOTS LOS DRETS Barcelona. — Estampa de J.Thomàs<noinclude><references/></noinclude> dqhiwqrglk6yswqf8lec2l6bqu82i5p 102 60480 184107 2026-04-13T08:43:40Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184107 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude>A N'EN JOAN ALMIRALL Y FORASTER Ben segur qu'al toparvos ab el vostre nom a la capsalera d'aquesta xica novela restarèu sobtat una estona, axis per sapiguer la meva poca tirada per les endresses, com per lo migradet del present treball que, ben considerat, no passa d'una joguina. La circunstancia de poguer oferir-vos una excepció, una singularitat que's trobés a la mida de la ja vella amistat nostra, explica ingènuament el primer concepte, donchs es aquesta fins avuy en dia la única endressa de<noinclude><references/></noinclude> eb2jh66ur0o7d8zx2cq9pszmyew3dur 102 60481 184108 2026-04-13T08:49:38Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184108 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude>mos llibres; ara, per lo referent a la poquedat de la ofrena, si be es cert que, pera correspondre a mos desitjos, podria esperar ferho en alguna altra obra de més volada, no es menys veritat axis mateix que no n'hi hà prou dels propòsits si no més els embasta una bona intenció; y com rès tindría d'extrany que, per volguerho conjuminar tot a mon pler, l'ocasió'm passés de llarch, no he volgut posar a risch tan escayenta conjuntura. Per altra banda, no heu d'apreuar aquest llibre per lo qu'ell es en sí, sinó per lo que representa; flor roquera ò de verger, rústega ò estrafeta, prenèula sols com a símbol de nostra antiga amistat, ja qu'esclatà a les primeries de nostra relació, al escalf d'aquesta amistat que ab la sahó del temps ha anat llevant de dia en dia més ufanosa; d'aquest rosari d'anys que hem desgranat abdós a la vegada, jo comptantvos els meus progectes literaris y vos informantme de les vostres aplegues pera aquest arxiu del Teatre Català, que teniu avuy ja tan com<noinclude><references/></noinclude> k4wllztff4tqf049v0uwe0i4mpj2wsl 102 60482 184109 2026-04-13T08:51:37Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184109 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude>plert y quina destra y simplificada organisació tant vos honora. Baix aquest punt de mira, donchs, sols en signe de ferma y carinyosa recordansa es que, ab la excusa de la present noveleta, té la satisfacció de lligar públicament son nom ab el vostre, L AUTOR.<noinclude><references/></noinclude> mb6nq6vsneq60l5v7tsi8c0778aeqq9 102 60483 184110 2026-04-13T08:52:10Z Jqueralt 10946 /* Sense text */ 184110 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="0" user="Jqueralt" /></noinclude><noinclude><references/></noinclude> 9e9u2cs75h4lfublb3f2dlvlw3a5h6h 102 60484 184111 2026-04-13T08:54:43Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184111 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude>I Ficat entre'l carrer del Portal Nou y'l Passeig de Sant Joan, com si a n'aquell pà de cases un llamp hi hagués obert una esquerda, s'hi troba un esquifit carreró que la majoria dels barcelonins no ha trepitjat una sola vegada. Borni de naxement, ja que sols reb la llum per un cantó, y escanyat de llet per lo minso de ses formes, no cal dir si es falaguera sa fesomia. Per més tragèdies, visqué una tongada sens cap mena de nom, com fill de pares fonedissos, fins que, al afillàrsel més endevant y quan ja s'allargassava, con vingueren els padrins en anomenarlo'l dels Petons.<noinclude><references/></noinclude> qz1jba3c5pp8vb78rw19pc2o3gtchzl 102 60485 184112 2026-04-13T09:01:05Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184112 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude>No sé si'l batejarían axis per les contínues ganyotes que feyan esclatar ses llàstimes, ò be per les ensopegades que la munió de clots, escletxes, ressalts y desnivells de tota mena ocasionavan als viandants; la Petona, una gitana qu'hi vivia, y que per sos ayres y hermosura's feya rotllo entre'l jovent de Ribera, podria satisfer a ben segur nostra curiositat. Sia lo que's vulla, ja que son nom poch ha d'interessarnos, es lo cert quel carrer dels Petons, malgrat y sa perllongada existència, en rès ha modificat encara sa primitiva configuració. Fit son ull com aleshores en l'Hèrcules de pedra encimbellat en el sortidor del Passeig de Sant Joan, sempre recalcat ab pinxesca trassa en sa formidable porra, com si temés que'ls lleons de son voltant poguessen abrahonàrseli, continúa esgratinyant ab sos endurits peus les primeres cases del carrer del Portal Nou, semblant que, enorgullit de la nissaga, tractés d'imposarli sa soberania. Son vehinat sí que verament ha<noinclude><references/></noinclude> jz9v4kz9twcm3w2vwbg1opdqi4morc3 102 60486 184113 2026-04-13T09:07:52Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184113 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude>sofert trasbals. Composavas el d'aleshores de xusma que, ò per venirne de mena ò per murries de rassa, aburrían el centre de la ciutat; en tant el d'avuy en dia ha vingut acoblantshi atret per la forsa de atracció que la poquedat dels lloguers suposa. D'aquí que son lloch sia avuy bona cosa distint, per més que, en quan a rònech y adesmarxat, no li manquin punts de contacte. Jo'l recordo com si fos ara, com esmento totes les pintoresques decoracions del teatre de ma infantesa. Al mati, y més quan un esquins de sol s'entossudia en endinzarshi, podia sobtàrsel ab entera llibertat. Gayrebé sempre desert, no era de témer que la llambregada d'algun importú'ns obligués a desviar la nostra. Aleshores, bo y explayant la vista pera resseguir les ondes de son curs, envorancades com les d'un riu, hauríam adquirit la fermesa de que, tots els bans y manaments de policía, constessin ò nó en rejoles de Valencià y fossen escrits en català ò en llengua forana, eran cosa morta per aquell vehinat. Un arriscat colominet qu'al axe<noinclude><references/></noinclude> t5zvcn2wjce45kd2lczrqskpvcgtnrw 102 60487 184114 2026-04-13T09:13:30Z Jqueralt 10946 /* Revisada */ 184114 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="3" user="Jqueralt" /></noinclude>car son primer vol perdé les forses gradualment y caygué, caygué aletejant en và, no ensopegant més que la buydor pera arraparse; una abonyegada marmita, que feu aygues per tots cantons en el darrer combat sostingut entre patates y mongetes; un marruxet menut, nat sens vida, arrancat com si diguessem de sa tomba pera etzivarlo a la ventura, cayent al fi demunt d'un tou d'encenalls ja convertits en cendra; un parell de botes desparionades, ab menys sola que cuyro, ja corseques de pidolarne unes altres per cent boques alhora; una escombra sens mànech, arranada de la palma com la clepsa d'un quinto; una toya de camèlies, ja mústegues, embossada ab una paperina de fideus; una pollera de jonch, corva de sostenir el pes de tota una descendència; tot axò y quelcom més, que no anomeno per no haverme de tapar els nassos, posat sens mirament, sens ordre ni concert, en mitx del pas, en un reco, a la barreja, ara encoblat, ara capiculantse, es lo qu'hauría sorprès a ben segur nostra tafanera mirada.<noinclude><references/></noinclude> ljtdlu2ptyu4oyu9zfaqciunrcpn52t