Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.46.0-wmf.24 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk Viquitexts:Pàgina de proves 4 106 184258 184248 2026-04-21T15:55:59Z Jobuma3 11699 Pàgina blanquejada 184258 wikitext text/x-wiki phoiac9h4m842xq45sp7s6u21eteeq1 Usuari Discussió:Aleator 3 20096 184257 184247 2026-04-21T15:43:46Z Jobuma3 11699 /* demanda d'ajut. */ 184257 wikitext text/x-wiki {{small|Missatges anteriors: [[Usuari Discussió:Aleator/2006 i 2007|2006 i 2007]], [[Usuari Discussió:Aleator/2008 i 2009|2008 i 2009]], [[Usuari Discussió:Aleator/2010 i 2011|2010 i 2011]], [[Usuari Discussió:Aleator/2012 i 2013|2012 i 2013]], [[Usuari Discussió:Aleator/2014-2019|2014-2019]]}} {|class="WSerieH" class="plainlinks" id="vandale" align="center" style="background-color:#fffaef; width:80%; padding:5px; border:1px solid #8888aa; border-right-width:2px; border-bottom-width:2px; margin-bottom:2em; text-align:center;" |'''[http://ca.wikisource.org/w/wiki.phtml?title=Usuari_Discussió:Aleator&amp;action=edit&amp;section=new Nou missatge - Nuevo mensaje - New message - Nouveau message - Nuovo messaggio]''' |} == Viquirepte 16è aniversari == Hola Aleator! T'escric perquè vas quedar segon classificat al [[Viquitexts:Viquirepte 16è aniversari|Viquirepte 16è aniversari de Viquitexts]]. El primer classificat ha renunciat al premi, una subscripció digital anual a una de les capçaleres de l'[https://www.iquiosc.cat iQuiosc], de tal manera que te l'oferim a tu. Malgrat el temps que ha passat d'ençà del concurs he pensat que de totes maneres podria interessar-te: si és així, un cop hagis escollit la revista a la que et vulguis subscriure fes-me arribar la teva tria a <tt>coordinacio@wikimedia.cat</tt> i ho tramitem el més aviat possible. Gràcies per la bona feina que fas a Viquitexts, fins aviat! --[[Usuari:ESM|ESM]] ([[Usuari Discussió:ESM|discussió]]) 13:54, 9 gen 2020 (CET) :{{Ping|ESM}} Hola! Moltes gràcies però també renuncio al premi, a qualsevol premi. Bé, no a qualsevol, ja que si fos un premi de més d'un milió d'euros crec, potser, tinc dubtes, pero crec que més aviat l'acceptaria! ;) Mercis, ESM. -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 01:13, 10 gen 2020 (CET) ::{{ping|Aleator}} D'acord, Aleator! Gràcies i bona feina! --[[Usuari:ESM|ESM]] ([[Usuari Discussió:ESM|discussió]]) 15:36, 10 gen 2020 (CET) == Traslladar == No creus que moltes de les pàgines d'[[Llibre:Lo gayter del Llobregat - I (1888).djvu|aquest llibre]] les hauriem de traslladar a es.wikisource i marcar-les com a "sense contingut"?--[[Usuari:KRLS|KRLS]] ([[Usuari Discussió:KRLS|discussió]]) 17:33, 2 abr 2020 (CEST) :{{Ping|KRLS}} Veig a l'índex que hi ha traduccions al castellà, al "provenzal" (occità), a l'alemany, a l'italià... Donat que hi ha moltes llengües, potser optaria per fer un únic índex només aquí (ca.source), i si de cas transcloure les versions en d'altres idiomes als altres Wikisources mitjançant {{tl|iwpages}} (i si no existeix la plantilla, crear-la allà). Però l'opció que dius també val! :) -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 20:38, 3 abr 2020 (CEST) == Noves dades del problema colonial a l'Imperi francès == :Si us plau, ¿podríeu dir-me què hi passa en aquesta pàgina que he creat avui, que a la pàgina d'autor Simone Weil on l'esmento m'hi surt en vermell i no m'hi porta quan hi clico damunt? Mercès.--[[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 18:18, 3 abr 2020 (CEST) ::{{Ping|Jobuma}} He canviat l'enllaç amb un copia-pega del títol de la pàgina ([https://ca.wikisource.org/w/index.php?title=Autor%3ASimone_Weil&type=revision&diff=133712&oldid=133708 canvi]). No estic segur, però crec que és la cometa entre l'article i "Imperi". Ara ja funciona l'enllaç a [[Autor:Simone Weil]] :) -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 20:38, 3 abr 2020 (CEST) :::Gràcies!. No se m'havia acudit. Ho tindré en compte per a d'altres vegades que em pugui passar. La solució és, doncs, copiar el títol de la pàgina i enganxar-lo arreu on hagi de sortir.--[[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 12:20, 4 abr 2020 (CEST) == Gràcies! == T'agraeixo molt els suggeriments. He intentat aplicar-ho a una pàgina ja validada que havia pres com a referència: https://ca.wikisource.org/w/index.php?title=P%C3%A0gina%3APlat%C3%B3_-_Di%C3%A0legs_I_%281924%29.djvu%2F8&type=revision&diff=134755&oldid=105389, però no tinc clar que el format del segon títol encaixi prou. M'ha fet gràcia veure a l'històric d'aquesta pàgina que tant tu com jo hi havíem treballat fa uns 9 anys. (Per cert, ja llavors l'etiqueta <code><nowiki><big></nowiki></code> feia anys que estava desaconsellada en HTML, per ser purament de presentació.) Una cosa que no m'acaba d'agradar d'aquestes plantilles que comentes és que algunes (totes?) són "viquitextismes" i no funcionen entre wikis (almenys, entre wikisources de diferents idiomes). Aquest problema ja l'havia notat a la Viquipèdia i al Viccionari, i es fa més evident pels que comencem o contribuïm esporàdicament: ens trobem que hem de memoritzar etiquetes i plantilles que poden tenir una utilitat limitada, o limitada al projecte. No sé si algú més ha plantejat aquesta problemàtica abans, però jo ho veig com un inconvenient, i imagino que ha de dificultar la cooperació entre projectes. Els meus cinc cèntims :) Salutacions cordials, --[[Usuari:Pere Orga|Pere Orga]] ([[Usuari Discussió:Pere Orga|discussió]]) 23:05, 28 abr 2020 (CEST) :{{Ping|Pere Orga}} Hola! Nop, el segon títol no sembla tenir estil versaleta, aixís que l'he deixat com estaba (però amb {{tl|x-gran}}, que s'assembla molt al doble "big"). :Això de que les plantilles no funcionin a mi tampoc m'acaba d'agradar perquè si ja de per si costa entendre-les a una wiki, per participar en una altra wiki necessites aprendre la diferent manera de fer, i no vegis quan intentes participar a wikis en hindi o en bengalí! Ni amb el Google Translator! Una solució parcial és crear redireccions de plantilles (per exemple, aquells qui lluiten contra el vandalisme fan servir {{tl|delete}}, que redirigeix a {{tl|Destrucció}}). Donat que molts dels "viquitextismes" en realitat són còpies d'altres wikis, podrem resoldre el problema parcialment creant redireccions (ara en farè algunes). Moltes gràcies pels comentaris i fins aviat! :) -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 23:58, 28 abr 2020 (CEST) :: {{Ping|Aleator}} gràcies! Alguna idea de la millor manera de resoldre pàgines que acaben amb mitja paraula? Entenc que no es podrien llegir tot seguit correctament. Exemple: https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina:Plat%C3%B3_-_Di%C3%A0legs_II_(1925).djvu/15 --[[Usuari:Pere Orga|Pere Orga]] ([[Usuari Discussió:Pere Orga|discussió]]) 15:51, 1 maig 2020 (CEST) :::{{Ping|Pere Orga}} Actualment així és la manera de transcriure-les (a la pàgina prèvia, el fragment inicial de la paraula amb el guió, i a la següent pàgina la resta de la paraula), i el programari ja s'encarregarà d'ajuntar les paraules i de treure el guionet. :::Per cert, potser t'interessa la plantilla {{tl|Grec}} per si no saps transcriure mots en grec (com és el meu cas). :::El llibre que estàs transcrivint és bilingüe. En aquests casos, la versió en grec seria preferible transcriure-la al Wikisource en grec. Ara modificaré [[:Llibre:Plató - Diàlegs II (1925).djvu|l'índex]] per tenir-ho present (de maner semblant a [[:Llibre:Plató - Diàlegs I (1924).djvu]]). Fins aviat! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 16:46, 1 maig 2020 (CEST) ::::{{Ping|Aleator}} gràcies de nou. De grec clàssic en sé tant com de grec actual. Suposo que podria identificar els caràcters amb un abecedari però podria ser frustrant (una vegada vaig fer una cosa semblant per una conversió de format que vaig fer del ''Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico'', però l'experiència va ser bastant desagradable, i això que ho vaig automatitzar i només havia de tractar els caràcters una sola vegada), faré servir aquesta etiqueta. ::::Una cosa que he vist en el primer llibre de Plató, ja validat, és que les lletres als cantons de la pàgina (suposo que són referències al text grec original) apareixen barrejats amb el text: ::::https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina:Plat%C3%B3_-_Di%C3%A0legs_I_(1924).djvu/160 ::::https://imgur.com/2o1xvBM ::::A més, sembla que els nombres no hi són. No sé exactament el valor que tenen aquestes referències, entenc que són metadades i que segurament haurien d'estar desades a part, no sé com, però potser no barrejades amb el contingut del text, ja que això pot dificultar la visualització i extracció del text per altres eines. De totes maneres, em sona que abans es veien bé. ::::El que comentes del Wikisource grec és interessant, no sabia que es podia partir obres en diferents wikisources, però segurament la versió que allà ja hi ha deu ser suficient (https://el.wikisource.org/wiki/%CE%A3%CF%85%CE%B3%CE%B3%CF%81%CE%B1%CF%86%CE%AD%CE%B1%CF%82:%CE%A0%CE%BB%CE%AC%CF%84%CF%89%CE%BD) i pot no tenir sentit posar-hi les edicions de la Bernat Metge. Per cert, en alguns idiomes les obres de Plató tenen un enllaç a Wikidata, i es veu la relació entre els diferents wikisources. Aquí com que les obres estan repartides amb diàlegs això potser no és desitjable? ::::Perdona tantes preguntes, si ho hagués pogut resoldre amb una cerca a Google no et molestaria :) Salutacions --[[Usuari:Pere Orga|Pere Orga]] ([[Usuari Discussió:Pere Orga|discussió]]) 19:51, 1 maig 2020 (CEST) :::::{{Ping|Pere Orga}} És com dius: amb el pas del temps, allò que funciona deixa de funcionar. És el cas d'aquestes notes (escolis) que s'intenten posar amb {{tl|Notes laterals fi}} i plantilles complementàries. Per exemple, a la transclusió ([[Diàlegs I - Eutífron]]) l'efecte dels escolis es veu bé (i els 3 estils de visualització del menú lateral fan allò que haurien de fer). Però a les pàgines individuals es veu com un xurro, i hi ha més errors que no haurien d'existir, aixís que miraré d'arreglar-lo. :::::El tema de Wikidata confesso que ja no m'aclaro: no sé si hem de posar un ítem a una obra o títol, o a una edició concreta o a l'índex o al fitxer, i a les subpàgines.... no sé, hauria de llegir les pàgines d'ajuda de Wikidata (per enèssima vegada XDD). :::::Tots els dubtes, queixes, suggeriments.... són sempre benvinguts per tal de poder millorar :) -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 20:09, 1 maig 2020 (CEST) ::::::{{Ping|Pere Orga}} El tema de les notes laterals hauria d'estar més o menys solucionat per a la versió d'ordinador, tot i que és segur que sota determinades configuracions no es veurà bé (per exemple amb una mida de text major del 100% ja comencen a encavallar-se les notes amb el text principal). Per a la versió móbil he copiat el codi de la wiki en francès (les notes apareixen en un recuadre, ja que no funciona el codi de fer-les aparéixer als marges, com a la versió d'ordinador). I per a la versió ePub veig que cap Wikisource encara ho ha adaptat i les notes es veuen de qualsevol manera. Salutacions! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 01:05, 2 maig 2020 (CEST) == Favor == T'encarregues d'acabar l'índex d'aquesta obra? [[Llibre:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu]].--[[Usuari:KRLS|KRLS]] ([[Usuari Discussió:KRLS|discussió]]) 19:00, 4 maig 2020 (CEST) :{{Ping|KRLS}} OK, m'ho apunto. T'estàs tornant una mica mandróóós, eeeh! XDD -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 00:52, 6 maig 2020 (CEST) == Presa de decisió == Per si no l'havies vist: [[wikt:Viccionari:Presa de decisions/2020/Nom del projecte]].--[[Usuari:KRLS|KRLS]] ([[Usuari Discussió:KRLS|discussió]]) 10:28, 1 set 2020 (CEST) == Format == Mantindries els salts de línia de l'original? En el fons no està escrit en vers i no aporta: [[Pàgina:La prosesó per ma casa (1868).djvu/21]].--[[Usuari:KRLS|KRLS]] ([[Usuari Discussió:KRLS|discussió]]) 07:30, 25 set 2020 (CEST) :{{Ping|KRLS}} Sí, els diàlegs sí, perquè detecto un intent, o millor dit un avortament, de rima cutríssima (l'autor s'ho hauria d'haver currat molt més, però). :En canvi, les indicacions en cursiva (com p.ex. ''(Gonzalo y Sabina, Rodriguez y Cecilia forman dos grupos.)'') ho posaria en una sola línia, com ara. :El que també respectaria són aquests espais que apareixen a l'inici d'alguns diàlegs i que coincideixen amb el final de l'anterior, perquè pretenen marcar el temps en què s'han de pronunciar. Per exemple, a [[Pàgina:La prosesó per ma casa (1868).djvu/19]] tenim això (es veu millor amb lletra monoespai): <pre> Sabina. ¡Es verdad! Cecilia. ¡Cielos! Tita. ¡Ay Dios! </pre> :Això vol dir que la Sabina diu "¡Es verdad!", i just quan acaba, la Cecilia diu "¡Cielos!" i immediatament després i sense cap pausa la Tita diu "¡Ay Dios!", tot dit "del tirón". En canvi, si fos de la següent manera, voldria dir que la Cecilia i la Tita comencen a dir la seva frase abans que l'anterior personatge acabi de dir la seva (poc freqüent, perquè al teatre físic costaria d'entendre als actors): <pre> Sabina. ¡Es verdad! Cecilia. ¡Cielos! Tita. ¡Ay Dios! </pre> Per aquests espais faig servir {{tl|gap}} amb més o menys "em". Cuida't, KRLS! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 00:06, 26 set 2020 (CEST) == Problemes de paginació == Bones! He acabat la traducció de l'[[L%27origen_de_les_esp%C3%A8cies/Esb%C3%B3s_hist%C3%B2ric|Esbós històric]], però sembla que en unir les diverses pàgines en una de sola (desconec si aquest procés és automàtic) s'han destarotat totes les notes al peu individuals i també alguns formats. He intentat arreglar-ho directament sobre la pàgina en qüestió, però veig que està formada per plantilles i no en sé prou i no vull embolicar la troca. De pas, he començat a traduir la [[Pàgina:Origin_of_Species_1872.djvu/23|Introducció]] però veig que l'enllaç a la [[L%27origen_de_les_espècies|Pàgina inicial]] segueix en vermell, imagino que s'ha de fer alguna cosa per activar l'enllaç però desconec el què. Si et poguessis mirar totes dues coses, t'ho agrairia. Mercès!--[[Usuari:Qllach|Qllach]] ([[Usuari Discussió:Qllach|discussió]]) 12:31, 10 oct 2020 (CEST) :{{Ping|Qllach}} Hola! A les [[:Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/19]] i [[:Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/20]] s'ha colat el codi <code><nowiki><references/></nowiki></code> a la caixa principal d'edició, la qual cosa fa que a la ''transclusió'' es forci l'aparició de notes a peu de pàgina allà on aparegui aquest codi. Si s'elimina aquesta etiqueta de les 2 pàgines quedarà bé (i les notes a peu de pàgina apareixeran totes al final de [[L'origen de les espècies/Esbós històric]]). :Per "format destarotat" (no coneixia aquesta paraula ;) ) suposo que et refereixes a que, a la ''transclusió'', el contingut de [[Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/21]] es veu amb lletra petitona tot i veure's normal a la transcripció acarada. Això succeeix perquè a la pàgina anterior, a [[Pàgina:Origin of Species 1872.djvu/20]], la darrera referència ha deixat una etiqueta mal anidada (és a dir, que on diu <code><nowiki></ref></small></nowiki></code> haurà de dir <code><nowiki></small></ref></nowiki></code>). Per cert, ara es recomana usar la plantilla {{tl|small}} i no pas les etiquetes semi-obsoletes <code><nowiki><small></nowiki></code> i <code><nowiki></small></nowiki></code> (és a dir, millor posar <code><nowiki>{{small|aquí va el text}}</nowiki></code> que no pas <code><nowiki><small>aquí va el text</small></nowiki></code>). :I l'enllaç vermell indica que la pàgina no existeix. Cal crear-la: s'ha de fer clic i apareixerà una caixa d'edició buida, on caldrà posar quelcom semblant a [[L'origen de les espècies/Esbós històric]], però amb les pàgines i títols que hi toqui. L'he creada ja perquè l'explicació seria massa llarga i és més il·lustratiu veure-la com queda ;) Salutacions! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 22:24, 10 oct 2020 (CEST) :: Moltes gràcies per l'ajuda, crec que ho he pogut solucionar tot. --[[Usuari:Qllach|Qllach]] ([[Usuari Discussió:Qllach|discussió]]) 23:06, 10 oct 2020 (CEST) == Header == He intentat usar el header a [[Contes Extranys]], però no acaba d'agafar el "next" i el "prev a [[Contes Extranys/Noticia biográfica]]. Sembla com si no detectés bé el pòrtic. Idees? [[Usuari:KRLS|KRLS]] ([[Usuari Discussió:KRLS|discussió]]) 16:35, 13 oct 2020 (CEST) :{{Ping|KRLS}} Es veu que el "next" i "prev" l'omple automàticament l'extensió Proofread a partir dels enllaços a pàgines del ''namespace'' principal que es troba a l'índex (teóricament els continguts al camp de "Sumari", on posem l'índex, però sembla que agafa d'altres, com el que apunta al fitxer de Commons, i potser a l'autor quan és una redirecció cap al ''namespace'' "Autor"). Per evitar-ho hi ha 3 opcions: (1) arreglar no sé què per a que no ho faci (no sé com), (2) informar "next" i "prev" manualment, i (3) treure de l'índex els enllaços del ''namespace'' principal, com el que apuntava a Commons (això és el que he fet). -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 20:06, 13 oct 2020 (CEST) :: No creus que hauríem de modificar el codi i afegir un paràmetre que categoritzés totes les pàgines automàticament a una categoria pròpia, en lloc d'afegir la pàgina de l'any. Ara per ara, estem omplint virtualment la categoria [[:Categoria:1888]].--[[Usuari:KRLS|KRLS]] ([[Usuari Discussió:KRLS|discussió]]) 12:37, 11 nov 2020 (CET) :::{{ping|KRLS}} Sip. Millor ho explico més detalladament a [[Plantilla Discussió:Header]]. -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 00:30, 12 nov 2020 (CET) == Nombre de pàgines == Idees perquè apareix que tenim 307.454 llibres a revisar segons [[Pàgina principal]]?--[[Usuari:KRLS|KRLS]] ([[Usuari Discussió:KRLS|discussió]]) 22:10, 17 gen 2021 (CET) :{{Ping|KRLS}} Estava mal codificat i la coma del millar feia aparèixer el següent artefacte: 454 era el nº de llibres no revisats (1.454) però treient el "1" del millar, i 307 era la suma dels altres recomptes afegint-hi l'esmentat "1". He posat cada recompte en format "raw" (afegint el paràmetre R, que exclou la coma del millar), i el resultat de la suma l'he formatat amb "formatnum". Encara trigarem una miqueta en arribar al 307.454 llibres! :) -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 00:54, 18 gen 2021 (CET) == Magnus == Hola Aleator! Pel que sembla el ListeriaBot només funciona quan té permisos de bot. Quan va demanar la marca de bot, encara no estava registrat aquest. Es va crear quan jo vaig "reclamar l'actualització d'una query" per primer cop. Si li dones els permisos, provo de demanar actualitzar el WikidataList.--[[Usuari:KRLS|KRLS]] ([[Usuari Discussió:KRLS|discussió]]) 15:49, 22 març 2021 (CET) == Errata a la pàgina d'errates == Bon dia! He vist una altra cosa que no té res a veure amb el tema de la Taverna: a la pàgina [[Curial y Guelfa/Notes i errates]] hi ha, paradoxalment, una errata. :) Hi ha un lloc on la paraula «de» surt repetida. Després de comprovar que aquesta errata no es trobi en el document original, he anat a arreglar-la aquí, però sembla que fins i tot modificar un article existent ja és més complex del que em pensava. Com procedeixo? Gràcies.[[Usuari:Leptictidium|Leptictidium]] ([[Usuari Discussió:Leptictidium|discussió]]) 10:55, 10 abr 2021 (CEST) :{{Ping|Leptictidium}} Hola! Cap al costat esquerre de [[Curial y Guelfa/Notes i errates]] apareixen els enllaços dels números de pàgina des d'on es transclou el text. El cas que dius (''regne de de Granada'') sembla provenir de la pàgina que porta per nom "[522]". En clicar a [522] ens portarà a [[:Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/542]] i, aquí sí, podrem modificar el contingut. Veig que l'original conté l'errata, però és evident que una errata és :) Per aquests casos fem servir la plantilla {{tl|Corr}} (de '''corr'''ecció, on posem el que hi diu i també allò que es volia dir); en el cas que l'errata aparegués a la "Fe d'errates" (i no apareix aquesta pàgina 522 a [[Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/552]]) faríem servir {{tl|Errata}}. Ara per ara ambdues plantilles fan el mateix a Viquitexts: (1) veiem el text corregit i (2) apareix al menú lateral esquerre una nova opció que diu "Correccions" i en fer-hi clic en aquesta apareix una llista d'errates (i en fer clic en cadascuna de les errates, una en aquest cas, ens portarà a la línia on es troba l'esmentada errata). És més fàcil d'entendre visualment que explicant-ho: mira per exemple [[Pàgina:Lo llibre dels poetas (1868).djvu/34]] i la pàgina on es transclou: [[Lo llibre dels poetas/Guerau de Cabrera]]. A reveure! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 00:02, 11 abr 2021 (CEST) == La papallona == Hola, Moltes gràcies per haver-ho preparat tot. Quin luxe i quin regal que m'has fet. Lentament aniré fent la validació i més endavant hi afegeixo els àudios. Ho faré a poc a poc però sense pausa :-) Em repeteixo, moltes gràcies!--[[Usuari:Paputx|Paputx]] ([[Usuari Discussió:Paputx|discussió]]) 18:21, 30 set 2021 (CEST) == Diccionari de geografia grega i romana == Bon dia! Espero que estiguis bé. M'agradaria fer una nova entrada del ''Diccionari de geografia grega i romana'', però no sé ben bé on trobar les dades correctes per fer [https://ca.wikisource.org/w/index.php?title=Diccionari_de_geografia_grega_i_romana%2FMagdol&type=revision&diff=152585&oldid=152533 això que vas fer aquí]. L'entrada que voldria traduir és [http://www.perseus.tufts.edu/hopper/text?doc=Perseus%3Atext%3A1999.04.0064%3Aalphabetic+letter%3DS%3Aentry+group%3D10%3Aentry%3Dsentides-geo aquesta]. Gràcies.[[Usuari:Leptictidium|Leptictidium]] ([[Usuari Discussió:Leptictidium|discussió]]) 10:11, 8 nov 2021 (CET) :{{Ping|Leptictidium}} Com a en.source el tenen a mig transcriure, l'he trobat amb [https://en.wikisource.org/w/index.php?search=%22S.+of+Marmarica%22&title=Special%3ASearch&profile=advanced&fulltext=1&ns104=1 una cerca] a la pàgina 984. Després he [https://ca.wikisource.org/w/index.php?title=Llibre%3ADictionary_of_Greek_and_Roman_Geography_Volume_II.djvu&type=revision&diff=153069&oldid=152583 "desprotegit" l'esmentada pàgina] al nostre índex (això ens ho podem estalviar si deixem l'índex sense pàgines "empty", però bé...), i finalment [[:Pàgina:Dictionary of Greek and Roman Geography Volume II.djvu/984|creant la pàgina]] i encerclant l'entrada amb la sección "sentides" (es pot posar qualsevol altre nom a la secció). Diguem que ens agrada complicar-nos la vida ;) -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 22:26, 8 nov 2021 (CET) ::Vaja, sí que és un procediment complex. Hi ha alguna iniciativa per simplificar-ho?--[[Usuari:Leptictidium|Leptictidium]] ([[Usuari Discussió:Leptictidium|discussió]]) 21:50, 9 nov 2021 (CET) == How we will see unregistered users == <section begin=content/> Hola! Heu rebut aquest missatge perquè sou administrador en algun wiki de Wikimedia. Actualment, quan algú fa una edició en algun wiki de Wikimedia sense entrar al compte d'usuari, mostrem la seva adreça IP. És possible que en un futur no puguem fer-ho. Aquesta decisió la prendrà el departament legal de la Fundació Wikimedia, perquè les normes i regulacions sobre la privades a Internet han canviat amb els anys. En comptes de l'adreça IP mostrarem una identitat ofuscada. Els administradors '''encara sereu capaços d'accedir a l'adreça IP'''. També es crearà un nou rol d'usuaris amb permisos per a veure les adreces IP dels usuaris no registrats, amb la finalitat de lluitar millor contra el vandalisme i el spam sense la necessitat de ser administradors. Els usuaris amb drets de patrulla també veuran part de la IP fins i tot sense aquest rol. També estem treballant en [[m:IP Editing: Privacy Enhancement and Abuse Mitigation/Improving tools|millors eines]] per ajudar-hi. Si no ho heu vist ja, podeu [[m:IP Editing: Privacy Enhancement and Abuse Mitigation|llegir-ne més a Meta]]. Per a assegurar-vos de no perdre cap dels canvis tècnics als wikis de Wikimedia, us podeu [[m:Global message delivery/Targets/Tech ambassadors|subscriure]] al [[m:Tech/News|newsletter tècnic setmanal]]. Tenim [[m:IP Editing: Privacy Enhancement and Abuse Mitigation#IP Masking Implementation Approaches (FAQ)|dues propostes]] sobre com pot funcionar aquest identificador. '''Us agrairem qualsevol comentari''' sobre com creieu que pot funcionar millor per a vós i per al vostre wiki, ara i en el futur. Ens ho podeu [[m:Talk:IP Editing: Privacy Enhancement and Abuse Mitigation|fer saber a la pàgina de discussió]]. Es permet escriure directament en el vostre idioma. Les propostes actuals es van publicar el mes d'octubre i es prendrà una decisió després del 17 de gener. Moltes gràcies. /[[m:User:Johan (WMF)|Johan (WMF)]]<section end=content/> 19:10, 4 gen 2022 (CET) <!-- Missatge enviat per Usuari:Johan (WMF)@metawiki utilitzant la llista de https://meta.wikimedia.org/w/index.php?title=User:Johan_(WMF)/Target_lists/Admins2022(1)&oldid=22532492 --> == Traducció == Hola, bon dia. Ahir vaig fer una traducció dels poemes de Safo de Lesbos i has revertit tot. La meva traducció estava molt ben traduïda. Estudio grec i llatí i la traducció que hi havia estava molt mal feta. No era literal, sinó una mera interpretació on es treia gran part del text de la màniga. Trobo molt incorrecte que hagis retirat la meva versió que si que era fidel als poemes. La meva traducció estava traduïda directament del grec antic. En canvi la que està publicada està molt desfigurada quan la compares amb el text original. M'agradaria que la meva traducció fos la principal. La que es veiés. He pensat en que un bon punt per a la traducció seria poder tenir a una meitat de la pantalla el text original i a l'altra la traducció. D'aquesta manera es podria veure realment com està traduïda, en que m'he basat per a traduir. Espero la teva resposta, gràcies. --[[Usuari:Criis2211|Criis2211]] ([[Usuari Discussió:Criis2211|discussió]]) 09:45, 6 maig 2022 (CEST) :{{ping|Criis2211}} Hola! En primer lloc, et demano disculpes per tot allò que t'hagi pogut molestar (i en tot cas, per la parrafada que et poso a continuació :) ): :La reversió total que vaig fer estava motivada pels dos motius explicats, que amplio: ::- un, que es va eliminar un text preexistent sense donar cap explicació. El text, que he mogut a [[Himne a Afrodita (Antoni Rubió i Lluch)]], és el que és i no podem fer-hi res. Substituir-lo seria com estripar les pàgines al llibre físic de 1910! ::- el segon motiu era que no havies deixat cap constància de l'orígen de la traducció, la qual cosa va en contra d'un dels principis fonamentals de la wiki: llicència lliure o domini públic. Per defecte, sense informació, hem d'assumir que és una infracció de drets d'autor. Com ja has aclarit que la traducció és teva, l'he recuperada i l'he deixada a [[Himne a Afrodita (Criis2211)]] (si vols canviar-li el nom...) :En quant a que sigui la traducció principal... i si algú altre diu que la principal ha de ser una altra? Als Wikisources, quan hi ha diferents versions o traduccions, cal posar com a principal una "pàgina de desambiguació" (aquesta: [[Himne a Afrodita]]), que enllaça a totes les altres. :Finalment, sobre la versió original acarada a la traducció, cal que la pàgina tingui un enllaç interwiki (més info a [[Ajuda:Wikidata]]) cap al Wikisource amb la versió original (si no existeix, no es podrà fer). Existeix (a Wikisource en grec: [[:el:Ύμνος προς την Αφροδίτη]]). I després cal fer clic al símbol "⇔" del menú esquerre (on posa "Ελληνικά ⇔") i mostrarà les dues versions: [https://ca.wikisource.org/wiki/Himne_a_Afrodita_(Antoni_Rubi%C3%B3_i_Lluch)?match=el exemple per a la traducció de 1910]. He de mirar com definir a Wikidata la teva traducció per a que funcioni bé. Et dic alguna cosa en breu... :Fins aviat! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 15:20, 6 maig 2022 (CEST) ::Hola, moltíssimes gràcies per tot. ::Lo últim que has dit (l'últim paràgraf) no l'he entès (sóc nova a viquitexts i no tinc gens d'experiència aquí). ::Moltes gràcies per explicar-me aquelles dues normes. No les sabia. Sempre faig canvis a viquipèdia i no sabia que hi havia aquesta norma aquí. ::Tot i així, perdona per no haver posat cap comentari sobre el que havia fet. No vaig poder ja que, no em vaig fixar de l'hora fins que ja estava arribant tard. No vaig ni acabar de traduir, està encara a mitges. Avui anava a acabar-la. ::De veritat, moltes gràcies per tot. ::Fins aviat! [[Usuari:Criis2211|Criis2211]] ([[Usuari Discussió:Criis2211|discussió]]) 18:34, 6 maig 2022 (CEST) ::Altra cosa: ::Podríem fer que de la pàgina de [[Safo de Lesbos]] i hagués un enllaç cap a la traducció que estic fent? ::Ho dic perquè jo tenia la intenció de traduir tots els poemes seus. Per aquest motiu a dalt de tot de la pàgina fica "LLIBRE PRIMER". ::Si que és cert que m'agradaria fer-ho molt millor. Fer una petita explicació sobre els poemes i tot seguit ficar un índex on apareguessin els diferents llibres i com a subcategoria de l'índex cada capítol de cada llibre. Com quan es fa l'índex de la biografia d'algú. ::M'encantaria fer-ho tot molt millor, m'encanta Safo i m'agradaria poder fer-li una pàgina en molt més bones condicions. Que altra gent pogués gaudir d'aquesta autora i dels seus poemes. ::Moltes gràcies per tot altra vegada. Espero la teva resposta. [[Usuari:Criis2211|Criis2211]] ([[Usuari Discussió:Criis2211|discussió]]) 18:43, 6 maig 2022 (CEST) :::{{Ping|Criis2211}} OK! L'últim paràgraf és per allò que deies de ''poder tenir a una meitat de la pantalla el text original i a l'altra la traducció''. Al menú esquerre (des d'ordinador, no pas des de mòbil), a la pàgina [[Himne a Afrodita (Criis2211)]] i ha 2 enllaços "interwiki", un al Wikisource italià i altre al grec. S'assembla a aquesta imatge: [[File:Aiuto interlink 01.png|100px]]. Com a Wikipedia, si fas clic et porta a la versió en italià o en grec. Però si fas clic al símbol "⇔" (només existeix a Wikisource, no pas a Wikipedia), llavors es veu mitja pantalla amb la versió en català i l'altra amb la grega. Hi ha algun error tècnic que he se solucionar perquè no funciona del tot bé (agafa la traducció de 1910 i no pas la teva, no sé per què). :::Sí, a [[Safo de Lesbos]] es pot posar l'enllaç a la teva traducció/traduccions. Com vulguis. :::D'altres suggeriments. En [https://ca.wikisource.org/w/index.php?title=Viquitexts:P%C3%A0gina_de_proves&oldid=158843 aquesta pàgina de proves] he deixat estils que potser et resultaran interessants, especialment l'etiqueta "poem" (modifica la pàgina per veure el codi). :::I gràcies per les teves aportacions, són molt valuoses! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 19:46, 6 maig 2022 (CEST) ::::Hola, d'acord, moltes gràcies. ::::Sobre lo de la traducció a l'altre costat he intentat enllaçar-ho però diu que com que ja està enllaçat a una altra pàgina no es pot fer. [[Usuari:Criis2211|Criis2211]] ([[Usuari Discussió:Criis2211|discussió]]) 19:57, 6 maig 2022 (CEST) ::::Però no importa, no fa falta. ::::He pensat en crear una pàgina i allí ficar tots els seus poemes. Així que si ho fico en català, no tinc problema de ficar-ho també en grec antic. Ja que, al cap i a la fi en grec tant sols hi ha l'Himne a Afrodita, no tots. ::::Crec que el millor seria començar una pàgina des de zero i apa. [[Usuari:Criis2211|Criis2211]] ([[Usuari Discussió:Criis2211|discussió]]) 20:01, 6 maig 2022 (CEST) ::::Hola, et tenia una pregunta. ::::He creat la pàgina de tots els poemes de Safo de Lesbos, està l'enllaç a la seva biografia. Ara ja tinc fet part de l'índex i em disposava a afegir els poemes. Volia enllaçar els capítols amb el poema. Però no sé com fer-ho. Sé que puc enllaçar-los si estan en una altra pàgina, però no sé com fer-ho en la mateixa. ::::M'agradaria que l'índex fos una porta directa al poema que s'està buscant. ::::Com podria fer-ho? ::::Espero la teva resposta. Gràcies [[Usuari:Criis2211|Criis2211]] ([[Usuari Discussió:Criis2211|discussió]]) 17:47, 9 maig 2022 (CEST) :::::{{ping|Criis2211}} Hola. Disculpa la demora en respondre... No acabo d'entendre la pregunta. Vols enllaçar els capítols (per exemple, [[Poesies_(Safo_de_Lesbos)#CAPÍTOL_I]]) amb el poema: quin poema, [[Himne a Afrodita (Criis2211)]]? En tot cas, sobre enllaços, potser et serveix d'inspiració la pàgina [[Ajuda:Com_es_modifica_una_pàgina#Enllaços]] i la plantilla {{tl|àncora}}. Fes una ullada i em dius. Salutacions! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 20:21, 16 maig 2022 (CEST) == la pàgina de proves == :He trobat a la pàgina de proves unes proves vostres. ¿Hi ha una pàgina de proves per a cadascú? ¿o bé només n'hi ha una i has d'esperar que la persona que la fa servir acabi? Mercès.--[[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 21:44, 6 maig 2022 (CEST) ::{{ping|Jobuma}} Disculpa (tenia el presentiment de que et crearia el dubte, perquè vaig veure que estaves fent i desfent amb l'esmentada pàgina). Pots modificar-la al teu gust, cap problema. Si ho prefereixes, també pots crear-te una (o dos, o tres...) amb el teu nom d'usuari de l'estil d'[https://ca.wikisource.org/w/index.php?search=intitle%3Aproves&title=Especial:Cerca&profile=advanced&fulltext=1&ns2=1 això] o [https://ca.wikisource.org/w/index.php?search=intitle%3Atest&title=Especial:Cerca&profile=advanced&fulltext=1&ns2=1 d'això altre]. Bona feina traductora! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 23:48, 6 maig 2022 (CEST) :::Gràcies.--[[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 12:09, 9 maig 2022 (CEST) == una cançó == :Ahir vaig entrar una meva traducció d'una cançó francesa de l'any 1963, ''La Tendresse''. Aquesta cançó es troba fàcilment a la xarxa, i de franc, com tantes i tantes altres. Com que no sé si és possible de tenir-la al Viquitexts, per això us ho faig notar, no fos cas que no hi pogués ser. [[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 16:17, 10 nov 2022 (CET) :@[[Usuari:Jobuma|Jobuma]] Ja sabem que a Internet els drets d'autors no són gens respectats, tanmateix, aquí els intentem respectar. En aquest cas, els drets d'autor són del seu compositor, Hubert Giraud, mort el 2016 que no estarà en domini públic fins al 2086. Així doncs, s'hauria d'eliminar la pàgina per violació de copyright. [[Usuari:KRLS|KRLS]] ([[Usuari Discussió:KRLS|discussió]]) 08:38, 18 nov 2022 (CET) ::{{ping|Jobuma}} El tal Noël Roux ([[:d:Q102285676]]) sembla que està ben viu! Està adscrit a la SACEM, i ''La tendresse'' la veig adscrita també a l'esmentada societat de drets d'autor (vegeu a https://iswcnet.cisac.org/search, el codi ISWC "T-903.718.544-7" o "T-004.316.064-0", o el codi d'autor IP "00026871865"). Sense cap més prova a favor (alguna llicència lliure de l'obra), crec que l'haurem d'esborrar. :( -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 20:13, 20 nov 2022 (CET) :::No hi tinc res a dir. D'acord. Gràcies a tots dos. [[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 23:09, 21 nov 2022 (CET) == ¿Duplicat? == Hola. Soc un editor infreqüent de Viquitexts. Comque necessite fer una mica de pràctica, he transclòs una pàgina, que és [[Pàgina:!May mes monarquia! (1873).djvu/14|aquesta]] i que potser estiga malament feta. Però el que em preocupa és que hi he trobat una proposta de pàgina semblant [[Pàgina:!May mes monarquia! - actualitat politica en un acte y 'n vers catalá (IA maymesmonarquiaa00ar).pdf/15|(aquesta altra)]] que és la mateixa obra, llevat que una està en djvu i l'altra en pdf. No sé quin embolic puc estar organitzant, perquè ja et dic que normalment no edite per ací. He entrat pensant alló de ''no trencar res``i em sabria molt malament haver clavat la pota. Moltes gràcies [[Usuari:B25es|B25es]] ([[Usuari Discussió:B25es|discussió]]) 10:15, 12 oct 2023 (CEST) :{{Ping|B25es}} Hola! Tant de bó totes les pàgines que transcriguis estiguin igual de "mal fetes" :) :Dels duplicats, si es tractessin d'edicions diferents, caldria transcriure-les totes (perque el contingut acostuma a tenir petites -o grans- diferències). Però com veig que les edicions són exactament les mateixes (només canvia el format de fitxer i l'origen del llibre físic), no té sentit tenir més d'una: jo em quedaria amb la que estigués en millors condicions de digitalització per a poder ser transcrites. Així, veig que al PDF costa més de veure la lletra petita i, de fet, la digitalització s'ha menjat part del text esquerre a la penúltima pàgina (comparar [[Pàgina:!May mes monarquia! - actualitat politica en un acte y 'n vers catalá (IA maymesmonarquiaa00ar).pdf/47|PDF-47]] amb [[Pàgina:!May mes monarquia! (1873).djvu/46|DJVU-46]]). Per tant, marcaré pes esborrar l'índex PDF i si ningún hi veu motius per a mantenir-lo l'acabarem esborrant. Mercis per l'avís! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 14:15, 12 oct 2023 (CEST) ::Autorecordatori: A [[Usuari Discussió:KRLS/indexsarevisar]] hi ha més possibles edicions duplicades. En cas de ser la mateixa edició, escolliré la millor digitalització, fusionaré els ID a Wikidata, i a Viquitexts esborraré l'índex de la pitjor digitalització. -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 14:24, 17 oct 2023 (CEST) == Gràcies per afinar l'índex de les Conversacions == Moltes gràcies, @Aleator! Ara l'índex és molt més explícit a https://ca.wikisource.org/wiki/Llibre:Conversacions_entre_Saro_Perrengue_i_el_Dotor_Cudol_1-5.djvu [[Usuari:Cantavella|Cantavella]] ([[Usuari Discussió:Cantavella|discussió]]) 19:13, 19 oct 2023 (CEST) == com començar una pàgina de proves == ¿Que em podríeu dir com cal fer per començar una pàgina de proves? Abans m'era molt fàcil, però ara veig que, quan entro a ''pàgina de proves'', em surten totes les pàgines de proves que es fan servir en aquest moment, però no trobo la manera d'obrir-me'n una per a mi. [[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 13:16, 1 gen 2024 (CET) :{{ping|Jobuma}} Hola! Si no tens cap enllaç, pots cercar la pàgina que vols i, si no hi és, quedarà al cercador de color vermell (llavors bastarà fer clic per editar-la). És molt més senzill que l'explicació :) O pots fer clic a alguna d'aquestes pàgines que ara no existeixen: [[Usuari:Jobuma/proves]], [[Usuari:Jobuma/test]], [[Usuari:Jobuma/prova2]], [[Usuari:Jobuma/L'origen de les espècies]], etc. També està [[Viquitexts:Pàgina de proves]] que es pot editar sense importar què hi hagi escrit (sempre que no la faci servir algú altre, cosa que no succeeix). Bon any! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 17:46, 1 gen 2024 (CET) ::Gràcies! Bon any! [[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 11:27, 2 gen 2024 (CET) == Enric Garcia Bravo == @[[Usuari:Aleator|Aleator]] On has aconseguit informació d'aquest autor? La data de naixement i mort? [[Usuari:Deboaidi|Deboaidi]] ([[Usuari Discussió:Deboaidi|discussió]]) 19:25, 11 feb 2024 (CET) :{{ping|Deboaidi}} Hola! Les dades es capturen de Wikidata ({{q|Q17341214}}). Les hi vaig afegir d'allò que diu [[:c:File:1918-Enrique-Garcia-Bravo-necrologio.jpg|aquesta necrològica de 1918]]: "''nació en el año 1845''" i "''nos complacemos en rendir un modesto homenaje, en el segundo aniversario de su muerte''". He ''googlejat'' una mica i no trobo cap més referència. Salutacions! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 17:34, 16 feb 2024 (CET) ::hola, moltes gràcies, estem fent una tesi doctoral de la germana Magdalena García Bravo i la veritat no hem trobat res d' ell a València i ens pareix estrany ja que la germana mor al 1891 i ell continua escrivint, ahi he llegit que se'n va a Catalunya [[Especial:Contribucions/143.131.195.115|143.131.195.115]] 17:42, 16 feb 2024 (CET) :::{{ping|Deboaidi}} Ah, crec que podem tirar del fil una mica més: dius que se'n va a Catalunya. "Casualment" hi ha una [https://prensahistorica.mcu.es/va/catalogo_imagenes/grupo.do?path=2000672690 esquela al Diari de València (pàg. 3 del PDF)] de 1916 d'un tal "Enrique García Bravo" que mor a... Barcelona, el 15 de març de 1916. Diu que era "registrador de la propietat" i que deixa una vídua. Això ens permet saber que, segurament, la vídua es tracta de Mª de los Ángeles Alcayne Chavarría, ja que un [https://boe.es/datos/pdfs/BOE//1916/284/A00178-00180.pdf BOE d'octubre de 1916] diu que té dret a una pensió "de Montepío de Oficinas por Valencia" per la mort d'un tal "Enrique García Bravo" registrador de la propietat. Hi ha més BOE's sobre aquest registrador a [https://boe.es/buscar/gazeta.php?campo%5B0%5D=ID_HIST&dato%5B0%5D=&campo%5B1%5D=TITULOS&dato%5B1%5D=&operador%5B1%5D=and&campo%5B2%5D=RNG.ID&dato%5B2%5D=&operador%5B2%5D=and&campo%5B3%5D=DEM.ID&dato%5B3%5D=&operador%5B3%5D=and&campo%5B4%5D=DOC&dato%5B4%5D=%22enrique+garcia+bravo%22&operador%5B4%5D=and&campo%5B5%5D=TITULOS&dato%5B5%5D=&operador%5B5%5D=and&campo%5B6%5D=GAZ.ID&dato%5B6%5D=&campo%5B7%5D=NBO&dato%5B7%5D=&operador%5B8%5D=and&campo%5B8%5D=FPU&dato%5B8%5D%5B0%5D=1845-01-01&dato%5B8%5D%5B1%5D=1925-01-01&operador%5B9%5D=and&campo%5B9%5D=FAP&dato%5B9%5D%5B0%5D=&dato%5B9%5D%5B1%5D=&page_hits=50&sort_field%5B0%5D=FPU&sort_order%5B0%5D=desc&sort_field%5B1%5D=REF&sort_order%5B1%5D=asc&accion=Buscar BOE.es] però no crec que aportin gaire més. Bona sort! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 11:42, 21 feb 2024 (CET) ::::Moltes gràcies, ara entenc moltes coses, ja que Magdalena Garcia ( la germana), está enterrada a València amb una parella, el cognom d'ell és Alcayne, per tant alguna relació tenen. Ahi ja tenia material per a seguir buscan [[Especial:Contribucions/213.0.87.220|213.0.87.220]] 12:58, 21 feb 2024 (CET) == Tres preguntes == :Bon dia. :¿Com es fa per subratllar un mot o una frase? :¿És possible de modular la separació entre línies? ¿Com es fa? :¿Com es pot fer per canviar el títol d'una pàgina? :Gràcies. :[[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 16:34, 29 març 2024 (CET) ::{{ping|Jobuma}} Hola! Responc: ::Per subratllar es poden fer servir les etiquetes <nowiki><u></u></nowiki>, com per exemple <u>d'aquesta manera</u> (<nowiki><u>d'aquesta manera</u></nowiki>). ::Per a la separació entre línies, tenim la plantilla {{tl|il}} (més info a la seva pàgina). ::Per canviar el títol d'una pàgina, juraria que abans es podia fer però ara no sóc capaç. Només es pot intercanviar "alguna" majúscula per minúscula, o espais per guions baixos, com a [https://ca.wikisource.org/w/index.php?title=Viquitexts:P%C3%A0gina_de_proves&oldid=170251 la pàgina de proves] (més info a [[:mw:Help:Magic_words#DISPLAYTITLE|DISPLAYTITLE]]). Potser la manera més eficaç seria reanomenar la pàgina amb el nom que es vulgui. Ara bé, si et refereixes al nom de la pàgina de la capçalera que apareix amb alguna plantilla com {{tl|Encapçalament}}, llavors informant el paràmetre <code>títol="allò que vulguis"</code>. ::A reveure! :) -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 12:30, 30 març 2024 (CET) :::{{ping|Aleator}} Moltes gràcies! Bon dia. :::¿On es troba, però, la pàgina d'informació de la plantilla {{tl|il}}? :::[[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 18:20, 30 març 2024 (CET) ::::{{ping|Aleator}} Bon dia. ::::He canviat el títol d'una pàgina de títol erroni creant-ne una de nova amb el títol correcte i omplint-la amb el contingut de la primera. Caldrà, però, esborrar la primera. ¿Com ho puc fer, si és que m'és possible a mi de fer-ho? I, si no, ¿us és possible a vós? ::::Si calgués que ho féssiu vós, s'ha d'esborrar la pàgina de títol Science et perception dans Descartes, i també la seva pàgina de discussió (veureu que la nova, la que val, té de títol Ciència i percepció en Descartes. Aquesta s'ha de respectar). ::::--[[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 16:33, 31 març 2024 (CEST) :::::{{ping|Jobuma}} Hola! La informació de {{tl|il}} està a la pàgina que enllaça {{tl|il}}, que és [[:Plantilla:il]] o [[:Plantilla:Interliniat]] (allà hi ha un parell d'exemples). :::::Sobre el canvi de nom de la pàgina, OK, fet segons les teves indicacions. Ara entenc millor la pregunta que feies; si et torna a passar pots "reanomenar" la pàgina mitjançant l'opció del menú "Eines" > "Reanomena", o si no ho veus clar, un nou missatge i llestos. A reveure! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 21:49, 2 abr 2024 (CEST) ::::::Gràcies, encara que sigui tan tard. He passat uns mals moments de salut, que afortunadament ja estan quasi superats, i no he estat per res més. [[Usuari:Jobuma|Jobuma]] ([[Usuari Discussió:Jobuma|discussió]]) 18:36, 22 nov 2024 (CET) == Hola == Hola, Aleator. He intentat pujar un article publicat el 1883 i el sistema m'ho ha impedit, al·legant com a motiu "spam". Què puc fer? No té ni tan sols enllaços externs. Salutacions. [[Usuari:Strakhov|Strakhov]] ([[Usuari Discussió:Strakhov|discussió]]) 15:36, 14 des 2024 (CET) :{{ping|Strakhov}} Hola! Sembla que els enllaços externs que detecta el filtre antiabús són els que posa automàticament la capçalera mitjançant {{tl|header}}, és a dir, enllaços cap a la utilitat d'exportació WSExport i, com que el filtre ho aplica per als usuaris amb menys de 3 edicions, zas!, ho interpreta com a possible spam. Jo crec que només que em responguis aquí mateix qualsevol cosa, com que ja tindràs 2 edicions, a la tercera hauries de passar el filtre. A veure si funciona! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 21:49, 14 des 2024 (CET) ::Gràcies! Veurem què passa... (: [[Usuari:Strakhov|Strakhov]] ([[Usuari Discussió:Strakhov|discussió]]) 22:05, 14 des 2024 (CET) ::PS: Va funcionar. [[Usuari:Strakhov|Strakhov]] ([[Usuari Discussió:Strakhov|discussió]]) 22:07, 14 des 2024 (CET) :::{{ping|Strakhov}} OK, gràcies per l'avís i disculpa les molèsties. He actualitzat el filtre anti-abús tal com està a es.source i així minimitzarem els falsos positius. Fins aviat! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 22:09, 14 des 2024 (CET) == Ayuda == Hola, como he creado a [[Autor:Salvador Albert i Pey]] me gustará que lo revises, ya que no se como se indican los enlaces a la BIblioteca Digital Hispánica, donde están sus obras. Saludos y feliz 2025 [[Usuari:Shooke|Shooke]] ([[Usuari Discussió:Shooke|discussió]]) 14:35, 2 gen 2025 (CET) :{{ping|Shooke}} ¡Buenas! He creado la plantilla {{tl|BDH}} por si la prefieres al enlace entero. ¡Buen año! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 12:31, 3 gen 2025 (CET) == Ajuda == Bon dia. Voldria penjar el ''Mosaico'' de [[Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau]], però a l'únic lloc on l'he trobat, el catàleg Roderic [https://roderic.uv.es/browse/title?bbm.page=1&startsWith=mosaico], pesa moltíssim, fins al punt que el primer volum l'he hagut de descarregar en tres parts i tot i així cadascuna pesa més de 200M; entenc que el motiu és que són fotos passades a format pdf. D'altra banda, el primer volum conté una traducció al castellà de cada una de les composicions, que són en català. De cara a la creació de l'element a Viquitexts en català, això com es gestiona? Es crea una pàgina només amb la versió en català? I amb el pròleg (que també és en castellà)? Moltes gràcies. [[Usuari:Joan Gené|Joan Gené]] ([[Usuari Discussió:Joan Gené|discussió]]) 18:58, 19 abr 2025 (CEST) :{{ping|Joan Gené}} Hola! Sobre càrregues de fitxers, a Commons hi ha una opció (a [[:c:Special:Upload]]) en què pots posar, en lloc d'un fitxer local de màxim «100 Mo», una «URL d'origen» i llavors admet fins a «5 Go». :Sobre les obres bilingües ni jo m'aclaro del tot. En general, a Viquitexts en català hauríem de tenir com a mínim tot allò escrit en català. Poso 4 exemples: :*Exemple 1: típica edició bilingüe català-castellà. [[Llibre:La Atlantida (1886).djvu]]. Aquí hem transcrit les pàgines en català, i les que estan en castellà a Wikisource en castellà (v. [[:es:Índice:La Atlantida (1886).djvu]]). :*Exemple 2: edició i pròleg en alemany, pero va seguit de la voluminosa obra en català. [[Llibre:Chronik des edlen en Ramon Muntaner (1844).djvu]]. Ho hem transcrit tot aquí, fins i tot el [[Chronik des edlen en Ramon Muntaner/Vorrede|text alemany]]. Suposo que excloure-ho seria com amputar l'obra. :*Exemple 3: edició en català amb fragments en italià. [[Llibre:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu]]. Ho hem transcrit tot aquí i, a més, els fragments en italià també es mostran a Wikisource en italià sense que allà ho hagin de tornar a fer (com a [[:it:Lettera di Bartomeu Simon a Domenico Simon (14 febbraio 1790)|aquesta carta]]). :*Exemple 4: text en català capturat d'un altre Wikisource (perquè l'obra està editada en un altre idioma, o pel motiu que sigui). Exemple: [[A Espanya]], que es captura des de [[:es:Índice:Historia de la lengua y de la literatura catalana (1857).djvu|Wikisource en castellà]]. :Espero no haver-te enredat massa ;) -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 23:58, 21 abr 2025 (CEST) ::Moltes gràcies per la resposta. El segon punt, malgrat la confusió, el tenc aclarit. Pel que fa al primer punt, no m'he aventurat a penjar el document, perquè l'enllaç [https://weblioteca.uv.es/cgi/view.pl?source=uv_im_23189040680006258] ofereix la visualització de cadascuna de les pàgines per separat, de manera que entenc que, si a l'eina li oferesc aquest enllaç, penjarà solament la primera pàgina. Potser puc mirar de penjar-lo per parts? --[[Usuari:Joan Gené|Joan Gené]] ([[Usuari Discussió:Joan Gené|discussió]]) 01:17, 22 abr 2025 (CEST) :::{{ping|Joan Gené}} No, la URL aquesta no servirà. (...) Després de moltes proves, ''habemus librum'' ([[:File:El Mosáico I (1896).pdf]]). El vaig descarregar en 3 mega-troços (1.5 Gb en total), els vaig processar amb gscan2pdf per reduir-lo a 50 dpi fins a 80 Mb (no menys perquè llavors començava a quedar massa borrós). Quants volums més n'hi ha? -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 16:37, 23 abr 2025 (CEST) ::::Ostres, ens hem compenetrat sense saber-ho! Jo he aconseguit els altres dos, que no pesaven tant. Amb eines web de per internet els he aconseguit reduir a uns 30-40 Mb; de moment he penjat el segon, i ara penjaré el tercer. Que, per cert, he aprofitat per crear els items a wikidata, i també havia creat el del primer volum, per si més endavant aconseguia penjar-lo: {{q|Q134065556}} (el teu) i {{q|Q134057780}} (el meu). Vols que els fusioni? --[[Usuari:Joan Gené|Joan Gené]] ([[Usuari Discussió:Joan Gené|discussió]]) 16:48, 23 abr 2025 (CEST) :::::{{ping|Joan Gené}} Genial! Sí, si us plau, fusiona'l (ara veig que si cerco a Wikidata amb accent "El Mosáico" no troba cap coincidència amb "El Mosaico", uhm... Fins aviat! :) -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 18:57, 23 abr 2025 (CEST) ::::::{{fet}} Ara penjaré el volum que falta i crearé els llibres aquí i tota la pesca. Moltes gràcies, de nou! --[[Usuari:Joan Gené|Joan Gené]] ([[Usuari Discussió:Joan Gené|discussió]]) 19:13, 23 abr 2025 (CEST) == problema == Sóc jobuma. Fins fa relativament poc podia entrar com a Jobuma a dins de Viquitexts sense cap problema. Ara em trobo que per poder-hi entrar he d'introduir un codi que prèviament m'envien al meu correu electrònic. Doncs bé, triguen molt i molt a enviar-me el tal codi, i un cop me l'han enviat i l'introdueixo, el viquitexts no me l'accepta. No sé pas què fer. M'he vist obligat, per a poder-me comunicar amb vós i exposar-vos el problema, a inventar-me un nou nom, en aquest cas jobuma2. Sisplau, ¿us és possible d'ajudar-me a resoldre-ho? [[Usuari:Jobuma2|Jobuma2]] ([[Usuari Discussió:Jobuma2|discussió]]) 12:50, 10 maig 2025 (CEST) :{{ping|Jobuma2}} Hola! (1) Estàs intentant entrar com sempre, posant "Jobuma" i la contrasenya correcta, o pel contrari estàs intentant restaurar la contrasenya? Ho dic perquè no t'hauria d'enviar cap codi al correu (segons llegeixo a [[:w:Ajuda:Registrar-se]]). (2) Pots entrar a una altra wiki, diguem la Viquipèdia en català, a veure què passa? (3) Et diu de posar el codi en un formulari molt semblant al de la imatge següent? [[File:TOTP_login.png|frameless|upright=1|center]] :És estrany... -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 17:45, 10 maig 2025 (CEST) ::(1) Intento entrar com sempre, posant jobuma i la contrasenya, (2) a la viquipèdia em passa exactament el mateix, (3) sí, el formulari és molt semblant al que em poseu.--[[Usuari:Jobuma2|Jobuma2]] ([[Usuari Discussió:Jobuma2|discussió]]) 21:57, 10 maig 2025 (CEST) :::{{ping|Jobuma2|Jobuma}} (4) Posem que comences a la pàgina [[:Especial:Login]], poses usuari ("Jobuma" i no pas "jobuma") i contrasenya, i... quin missatge apareix, literalment? I llavors es queda a la mateixa pantalla o ha saltat a una altra (quina? com es?). I (5) has fet servir la pàgina [[:Especial:PasswordReset]] per resetejar la contrasenya i és per això que t'envien un codi a l'email? (6) Quan tenies el codi i el posaves, dius que Viquitexts ja no l'accepta: quin missatge literalment hi surt? -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 19:07, 11 maig 2025 (CEST) == originalment / originàriament == Bon dia! Tenim moltes categories que es diuen «Textos originalment en [LLENGUA]». Ara bé, [https://cv.uoc.edu/tren/trenacc/web/LLENGUA.GLOSSNOMEN/glossari_entrades.detall?entrada=472 no hem de confondre ''originalment'' (‘de manera original’, ‘amb originalitat’) amb ''originàriament'' (‘a l'origen’)]. Les categories haurien de dir-se «Textos originàriament en [LLENGUA]». Et fa res que modifiqui [[Mòdul:Header]] i reanomeni les categories manualment? Salut!--[[Usuari:Leptictidium|Leptictidium]] ([[Usuari Discussió:Leptictidium|discussió]]) 15:28, 31 ago 2025 (CEST) :{{ping|Leptictidium}} Ostres! Moltes gràcies per l'avís! Ho canvio jo mateix perquè l'error és originàriament meu :S -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 09:46, 1 set 2025 (CEST) ::Genial! :) [[Usuari:Leptictidium|Leptictidium]] ([[Usuari Discussió:Leptictidium|discussió]]) 10:16, 1 set 2025 (CEST) == una pregunta == ¿Em podríeu dir què cal fer per enllaçar un text traduït al català amb el seu original dins el Viquitexts francès? Poso per exemple ''Sobre el Parenostre'' (''À propos du Pater'', en francès original), de la Simone Weil. Mercès. [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 20:16, 10 gen 2026 (CET) :He vist que m'heu enviat una alerta perquè em connecti amb vós a la Taverna. M'estimo més, però, connectar amb vós per la vostra pàgina de discussió que no per la de la Taverna, que no sé ni com entrar-hi. Gràcies.----[[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 11:04, 12 gen 2026 (CET) ::{{ping|Jobuma3}} Hola! Per a una pàgina com «[[Sobre el parenostre]]», l'enllaç a una pàgina de Viquitexts en francès es crea afegint al final de l'esmentada pàgina «[[Sobre el parenostre]]» dos claudàtors oberts, seguit de «fr», seguit de dos punts, seguit de la pàgina en francès (ha d'existir a Wikisource en francès), seguit de 2 claudàtors tancats, és a dir, <code><nowiki>[[fr:Attente de Dieu/À propos du « Pater »]]</nowiki></code>. Un exemple de pàgina amb enllaç a Wikisource en francès pot ser «[[El cigne]]». {{small|(pàgina d'ajuda sobre enllaços: [[Ajuda:Com_es_modifica_una_pàgina#Enllaços]])}} ::Sobre l'alerta relacionada amb la Taverna no t'he enviada cap, ni veig en les meves contribucions que s'hagi enviat cap. En qualsevol cas, sempre pots contactar amb mi de la manera que prefereixis: la meva pàgina de discussió, una altra pàgina (com [[Viquitexts:La taverna]]), o [[:Especial:Envia_missatge/Aleator|enviant-me un email a través de la wiki]]. Salutacions! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 13:11, 12 gen 2026 (CET) :::No me'n surto, de fer enllaçaments a l'original francès. ¿Us podeu mirar, sisplau, el que he intentat amb l'original de "La Ilíada o el poema de la força", de la Simone Weil? ¿On és, l'error? Gràcies.--[[Usuari:Jobuma2|Jobuma2]] ([[Usuari Discussió:Jobuma2|discussió]]) 01:03, 17 gen 2026 (CET) ::::{{ping|Jobuma2}} Fet! La pàgina a Wikisource en francès es diu «[[:fr:La Source grecque/01/L’Iliade, ou le poème de la force|La Source grecque/01/L’Iliade, ou le poème de la force]]», per tant l'error estava en el nom: [https://ca.wikisource.org/w/index.php?title=La_Il%C3%ADada_o_el_poema_de_la_for%C3%A7a&diff=182788&oldid=182783 solució]. Salutacions! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 11:24, 17 gen 2026 (CET) :::::Moltes mercès. [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 11:57, 25 març 2026 (CET) == dues demandes == :A la meva pàgina de proves hi tinc a punt de publicar el text "Teoria dels sagraments", traducció d'un escrit de la Simone Weil. També hi tinc a punt un seguit de notes a la pàgina de discussió. ¿Em podríeu resoldre aquests dos problemes?: :---l'ordre "gap" fa avançar el començament de la primera ratlla d'un text un espai equivalent al d'unes quatre o cinc lletres respecte al començament de la resta de ratlles. ¿Hi ha manera de poder triar la llargada d'aquest espai? :---el text de la traducció, amb l'ordre prèvia de "div class=prose", aconsegueixo de justificar-lo i reduir-ne l'amplada de ratlla a una mesura predeterminada. ¿Hi ha cap ordre que permeti de justificar el text sense reduir-ne l'amplada de ratlla? ¿N'hi ha cap que, a més de justificar el text, permeti de decidir l'amplada de ratlla a voluntat? :Només això. [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 12:12, 25 març 2026 (CET) ::{{ping|Jobuma3}} Hola! Sobre el "gap", la resposta breu és "sí", indicant-ho a la pròpia plantilla {{tl|gap}}, o fent servir els dos punts inicials. Exemples: ::'''Codi''': <pre> 1 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. {{gap}}2 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. {{gap|3em}}3 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. {{gap|5.2em}}4 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. :5 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. ::6 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. :::7 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. </pre> ::'''Visualització''': 1 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. {{gap}}2 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. {{gap|3em}}3 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. {{gap|5.2em}}4 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. :5 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. ::6 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. :::7 La naturalesa humana és talment feta que un desig de l’ànima, mentre no ha passat per la carn amb accions, moviments, actituds que naturalment li corresponguin, no hi té realitat, a l’ànima. No obstant, des de fa uns anys l'espai inicial es posa automàticament en la majoria de casos, sense usar la plantilla "gap" (hi ha excepcions, com el text amb estil <nowiki><div class="prose"></nowiki>; més informació a la pàgina [[Plantilla:Gap]]). Aquesta "indentació" també la poden posar automàticament els lectors electrònics (per exemple, al mòbil tinc l'app "ReadEra" i té una opció que és posar ''sangría'', de major o menor amplada, o treure-la). La segona qüestió és semblant a la primera, en quant a que hauria de ser la persona que llegeix qui decideixi l'amplada, o si es justifica o no. En tot cas, per justificar un text i que l'amplada sigui la que diguem, cal un codi com algun dels següents (faig servir el text de "lorem ipsum" d'exemple): '''Exemple 1''' (no justificat): <code><nowiki>{{lorem ipsum}}</nowiki></code> {{lorem ipsum}} '''Exemple 2''' (justificat, màxima amplada): <code><nowiki><div style="text-align:justify;">{{lorem ipsum}}</div></nowiki></code> <div style="text-align:justify;">{{lorem ipsum}}</div> '''Exemple 3''' (justificat, amplada 35em): <code><nowiki><div style="text-align:justify; width:35em;">{{lorem ipsum}}</div></nowiki></code> <div style="text-align:justify; width:35em;">{{lorem ipsum}}</div> '''Exemple 4''' (justificat, amplada 50%): <code><nowiki><div style="text-align:justify; width:50%;">{{lorem ipsum}}</div></nowiki></code> <div style="text-align:justify; width:50%;">{{lorem ipsum}}</div> '''Exemple 5''' (justificat, amplada 50%, centrat): <code><nowiki>{{bc|align=justify|width=50%|{{lorem ipsum}}}}</nowiki></code> {{bc|align=justify|width=50%|{{lorem ipsum}}}} :Salutacions! -[[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 18:54, 25 març 2026 (CET) ::Entès. Moltes gràcies. [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 20:23, 25 març 2026 (CET) :::Tinc ben clar com canviar l'interlineat, tal com em dieu. Però hi ha un cas que no sé com resoldre amb les vostres eines. Suposem que vulgui separar dos paràgrafs per mitjà d'un espai en blanc d'amplària determinada, que no és ni d'una ratlla, ni de dues, ni de tres,... sinó per exemple de 2'3 ratlles. ¿Com ho puc fer, si és que és possible? [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 20:38, 27 març 2026 (CET) ::::Mmmm... Crec que podríem fer un nyap amb la plantilla {{tl|interliniat}}, on el primer paràmetre és l'amplada (en unitats "em"), i el segon paràmetre haurem de posar "&amp;nbsp;", que és la codificació d'un espai en blanc. A veure si amb uns exemples s'enten millor: ::::* Codi: ::::<code><nowiki>1{{lorem ipsum}}</nowiki></code> ::::<code><nowiki>{{interliniat|1em|2=&amp;nbsp;}}</nowiki></code> ::::<code><nowiki>2{{lorem ipsum}}</nowiki></code> ::::<code><nowiki>{{interliniat|2.5em|2=&amp;nbsp;}}</nowiki></code> ::::<code><nowiki>3{{lorem ipsum}}</nowiki></code> ::::<code><nowiki>{{interliniat|4em|2=&amp;nbsp;}}</nowiki></code> ::::<code><nowiki>4{{lorem ipsum}}</nowiki></code> ::::<code><nowiki>{{interliniat|5.5em|2=&amp;nbsp;}}</nowiki></code> ::::<code><nowiki>5{{lorem ipsum}}</nowiki></code> ::::* Visualització: ::::1{{lorem ipsum}} ::::{{interliniat|1em|2=&nbsp;}} ::::2{{lorem ipsum}} ::::{{interliniat|2.5em|2=&nbsp;}} ::::3{{lorem ipsum}} ::::{{interliniat|4em|2=&nbsp;}} ::::4{{lorem ipsum}} ::::{{interliniat|5.5em|2=&nbsp;}} ::::5{{lorem ipsum}} [[Usuari Discussió:Aleator|Aleator]] 17:51, 28 març 2026 (CET) == demanda d'ajut. == A la pàgina de proves hi tinc l'article "¿Existeix, una doctrina marxista?" a mig acabar. El cas és que al començament de l'article hi poso la llista dels títols dels apartats, però no aconsegueixo que, clicant-hi damunt, em duguin a l'apartat corresponent. Ho he preparat exactament tal com ho tinc a "Déu en Plató", i no entenc per què no em surt bé. ¿Em podríeu dir en què l'erro? Gràcies. [[Especial:Contribucions/&#126;2026-24345-86|&#126;2026-24345-86]] ([[Usuari Discussió:&#126;2026-24345-86|discussió]]) 13:26, 21 abr 2026 (CEST) :No cal que em respongueu. No em funcionava a la pàgina de proves, però quan ho he passat a pàgina definitiva ja funciona. Perdoneu. dpycaynzja90w2nt422y7nme1rbw2pi Autor:Simone Weil 106 32589 184252 184069 2026-04-21T15:27:11Z Jobuma3 11699 184252 wikitext text/x-wiki {{Autor|Ordenar=W}} *''L'enracinement'' (Éditions Gallimard, 1949). Inclou: **''[[Les necessitats de l'ànima]]'' (''Les besoins de l’âme'') **''[[El desarrelament]]'' (''Le déracinement'') **''[[L'arrelament]]'' (''L'enracinement'') *''La connaissance surnaturelle'' (Éditions Gallimard, 1950). Inclou: **''[[Pròleg]]'' (''Prologue'') **''[[Quaderns d'Amèrica]]'' (''Cahiers d'Amérique'') **''[[Notes escrites a Londres]]'' (''Notes écrites à Londres'') *''La source grecque'' (Éditions Gallimard, 1953). Inclou: **''[[Déu en Plató]]'' (''Dieu dans Platon'') *''Attente de Dieu'' (Éditions Fayard, 1966). Inclou: **Cartes al Pare Perrin (Lettres au Père Perrin) ***''[[Dubtes davant el baptisme, I]]'' (19 de gener del 1942) (''Hésitations devant le baptême, I'') ***''[[Dubtes davant el baptisme, II]]'' (entre 20 de gener i 15 d'abril del 1942) (''Hésitations devant le baptême, II'') ***''[[A propòsit de la seva partença]]'' (16 d'abril del 1942) (''À propos de son départ'') ***''[[Autobiografia espiritual]]'' (poc abans del 15 de maig del 1942) (''Autobiographie spirituelle'') ***''[[La seva vocació intel.lectual]]'' (entre el 15 i el 25 de maig del 1942) (''Sa vocation intellectuelle'') ***''[[Darrers pensaments]]'' (26 de maig del 1942) (''Dernières pensées'') **Exposicions (Exposés) ***''[[Reflexió sobre el bon ús dels estudis escolars amb vista a l'Amor de Déu]]'' (''Réflexion sur le bon usage des études scolaires en vue de l'Amour de Dieu'') ***''[[Formes de l'Amor implícit de Déu]]'' (''Formes de l’Amour implicite de Dieu'') ***''[[Sobre el parenostre]]'' (''À propos du "Pater"'') ***''[[Els tres fills de Noè i la història de la civilització mediterrània]]'' (''Les trois fils de Noé et l'histoire de la civilisation méditerranéenne'') *''Poèmes, suivis de Venise sauvée'' (Éditions Gallimard, 1968). Inclou: **''[[A una noia rica]]'' (''À une jeune fille riche'') **''[[Esclat]]'' ('' Éclair'') **''[[Prometeu]]'' (''Prométhée'') **''[[La mar]]'' (''La mer'') **''[[Necessitat]]'' (''Nécessité'') **''[[Els astres]]'' (''Les astres'') **''[[La porta]]'' (''La Porte'') *''Simone Weil. Oeuvres'' (Éditions Gallimard, 1999). Inclou: **Una anarquista a Espanya (Une anarchiste en Espagne) ***''[[Carta a Georges Bernanos]]'' (''Lettre à Georges Bernanos'') **Els totalitarismes del segle (Les totalitarismes du siècle) ***''[[Impressions d'Alemanya. Alemanya, en espera]]'' (''Impressions d'Allemagne. L'Allemagne en attente'') ***''[["El marxisme..."]]'' (''"Le marxisme..."'') ***''[[Sobre les contradiccions del marxisme]]'' (''Sur les contradictions du marxisme'') *''Oeuvres complètes''. Tome I. Premiers écrits philosophiques. (Éditions Gallimard, 1988). Inclou: **A la classe d'Alain (Dans la classe d'Alain) ***Filosofia (Philosophie) ****''[[El Conte dels sis cignes, de Grimm]]'' (''Le Conte des six cygnes dans Grimm'') ****''[[El Bell i el Bé]]'' (''Le Beau et le Bien'') ****''[[Del temps]]'' (''Du temps'') ****''[[L'Existència i l'objecte]]'' (''L'Existence et l'objet'') ****''[[Fragments sobre la llibertat]]'' (''Fragments sur la liberté'') ****''[[Sobre l'ànima i el cos]]'' (''Sur l'âme et le corps'') ****''[[Comentari d’una remarca de Kant per a formar part d’una dissertació sobre Poesia i Veritat]]'' (''Commentaire d'une remarque de Kant, pour faire partie d'une dissertation sur Poésie et Vérité'') ***Literatura (Littérature) ****''[[Dissertació sobre Stendhal]]'' (''Dissertation sur Stendhal'') ****''[[El sentiment de la Natura en Vigny]]'' (''Le sentiment de la Nature chez Vigny'') ***Sobre Léon Letellier (Sur Léon Letellier) ****''[[Sobre Léon Letellier]]'' (''Sur Léon Letellier'') **Els assaigs de 1929 (Les essais de 1929) ***''[[De la percepció o l'aventura de Proteu]]'' (''De la perception ou l'aventure de Protée'') ***''[[Sobre el temps]]'' (''Du temps'') **Diplôme d'Études Supérieures, 1830 (Diploma d'Estudis Superiors, 1930) ***''[[Ciència i percepció en Descartes]]'' (''Science et perception dans Descartes'') **Sobre temes diversos (Sur divers thèmes) ***Fragments (Fragments) ****''[[Sobre Freud]]'' (''Sur Freud'') *''Oeuvres complètes''. Tome II. Volume 2. Écrits historiques et politiques. L’expérience ouvrière et l’adieu à la révolution (jl1934 – jn1937) (Éditions Gallimard, 1991). Inclou: **Escrits sobre el marxisme (Écrits sur le marxisme) ***''[[Reflexions sobre les causes de la llibertat i de l'opressió social]]'' (''Réflexions sur les causes de la liberté et de l'oppression sociale'') **La condició obrera (La condition ouvrière) ***''[[Experiència de la vida de fàbrica]]'' (''Expérience de la vie d'usine'') **Sobre el Front Popular (Autour du Front Populaire) ***''[[La racionalització]]'' (''La rationalisation'') *''Oeuvres complètes''. Tome II. Volume 3. Écrits historiques et politiques. Vers la guerre (1937-1940) (Éditions Gallimard, 1989). Inclou: **La colonització (La colonisation) ***''[[Noves dades del problema colonial a l’Imperi francès]]'' (''Les nouvelles données du problème colonial dans l'Empire français'') **Els models antics (Les modèles antiques) ***Roma (Rome) ****''[[Unes quantes reflexions sobre els orígens de l'hitlerisme]]'' (''Quelques réflexions sur les origines de l'hitlérisme'') ***Grècia (La Grèce) ****''[[La Ilíada o el poema de la força]]'' (''L'Iliade ou le poème de la force'') **La condició obrera (La condition ouvrière) ***''[[La condició obrera]]'' (''La condition ouvrière'') *''Oeuvres complètes''. Tome IV. Volume 1. Écrits de Marseille (1940-1942). Philosophie, science, religion, questions politiques et sociales (Éditions Gallimard, 2008). Inclou: **Filosofia (Philosophie) ***''[[Unes quantes reflexions entorn de la noció de valor]]'' (''Quelques réflexions autour de la notion de valeur'') ***''[[Assaig sobre la noció de lectura]]'' (''Essai sur la notion de lecture'') ***''[[Moral i literatura]]'' (''Morale et littérature'') **Ciència (Science) ***''[[La ciència i nosaltres]]'' (''La science et nous'') ***''[[Del fonament d'una ciència nova]]'' (''Du fondement d'une science nouvelle'') ***''[[Reflexions a propòsit de la teoria dels quanta]]'' (''Réflexions à propos de la théorie des quanta'') **Religió (Religion) ***''[[El cristianisme i la vida del camp]]'' (''Le christianisme et la vie des champs'') ***''[[Reflexions sense ordre sobre l'amor de Déu]]'' (''Réflexions sans ordre sur l'amour de Dieu'') ***''[[Pensaments sense ordre sobre l'amor de Déu]]'' (''Pensées sans ordre concernant l'amour de Dieu'') ***''[[L'amor de Déu i la desgràcia]]'' (''L'amour de Dieu et le malheur'') ***''[[Nota sobre les relacions primitives del cristianisme amb les religions no hebraiques]]'' (''Note sur les relations primitives du christianisme et des religions non hébraïques'') **Qüestions polítiques i socials (Questions politiques et sociales) ***''[[Projecte d'una formació d'infermeres de primera línia]]'' (''Projet d'une formation d'infirmières de première ligne'') ***''[[Condició primera d'un treball no servil]]'' (''Condition première d'un travail non servile'') *''Oeuvres complètes''. Tome IV. Volume 2. Écrits de Marseille (1941-1942). Grèce – Inde - Occitanie (Éditions Gallimard, 2009). Inclou: **El domini grec (Le domaine grec) ***''[[Fragments d'Heràclit]]'' (''Fragments d'Héraclite'') ***''[[Intuïcions pre-cristianes]]'' (''Intuitions pré-chrétiennes'') ***''[[Esbós d'una història de la ciència grega]]'' (''Esquisse d’une histoire de la science grecque'') **El domini occità (Le domaine occitanien) ***''[[L’agonia d’una civilització vista a través d’un poema èpic]]'' (''L'agonie d'une civilisation vue à travers un poème épique'') ***''[[La inspiració occitana]]'' (''En quoi consiste l'inspiration occitanienne'') *''Oeuvres complètes''. Tome V. Volume 1. Écrits de New York et de Londres (1942-1943). Questions politiques et religieuses (Éditions Gallimard, 2019). Inclou: **Escrits de Nova York (Écrits de New York) ***''[[Israel i els "gentils"]]'' (''Israel et les "Gentils"'') ***''[[Carta al pare Couturier]]'' (''Lettre à un religieux'') **Escrits de Londres (Écrits de Londres) ***Assaigs i projectes d'articles (Essais et projets d'articles) ****Reflexions sobre la guerra (Réflexions sur la guerre) *****''[[Aquesta guerra és una guerra de religions]]'' (''Cette guerre est une guerre de religions'') ****Marx i el marxisme (Marx et le marxisme) *****''[[¿Existeix, una doctrina marxista?]]'' (''Y a-t-il une doctrine marxiste?'') ****Religió (Religion) *****''[[Teoria dels sagraments]]'' (''Théorie des sacrements'') *****''[[Professió de fe]]'' (''Profession de foi'') ***Qüestions polítiques i constitucionals (Questions politiques et constitutionnelles) ****Política (Politique) *****''[[Nota sobre la supressió general dels partits polítics]]'' (''Note sur la suppression générale des partis politiques'') {{DP-Autor-70}} [[Categoria:Autors del s. XX en francès|Weil, Simone]] [[Categoria:Autors francesos|Weil, Simone]] 3jchhwb4vk2dp0inbuqcqd7z5db1nrg Viquitexts Discussió:Pàgina de proves 5 42976 184249 184072 2026-04-21T15:11:26Z Jobuma3 11699 184249 wikitext text/x-wiki '''Notes del traductor''': ::---[1] Darrera etapa de la vida de Simone Weil: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, al Commissariat à l’action sur la France. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells L’arrelament. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior del Commissariat, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. [2] El text original és tret del llibre '''Simone Weil. Oeuvres Complètes'''. Tome V. Écrits de New York et de Londres. Volume 1. Questions politiques et religieuses (Éditions Gallimard, 2019), pàgs 306-329. [3] Per a facilitar la lectura del text, hem gosat dividir-lo en apartats, que hem titulat mirant de ser fidels al màxim al seu contingut. [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 17:11, 21 abr 2026 (CEST) 3k96krb9vxw60a9laq1ye1nrz9lweo2 184250 184249 2026-04-21T15:14:21Z Jobuma3 11699 184250 wikitext text/x-wiki '''Notes del traductor''': ::---[1] Darrera etapa de la vida de Simone Weil: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, al Commissariat à l’action sur la France. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells L’arrelament. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior del Commissariat, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. [2] El text original és tret del llibre '''Simone Weil. Oeuvres Complètes'''. Tome V. Écrits de New York et de Londres. Volume 1. Questions politiques et religieuses (Éditions Gallimard, 2019), pàgs 306-329. [3] Per a facilitar la lectura del text, hem gosat dividir-lo en cinc apartats, que hem titulat mirant de ser fidels al seu contingut. [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 17:11, 21 abr 2026 (CEST) iif7fjugxwpbuxevjvdh4ao7d65ez0s 184251 184250 2026-04-21T15:20:49Z Jobuma3 11699 184251 wikitext text/x-wiki '''Notes del traductor''': <div style="text-align:justify;"> ::---[1] Darrera etapa de la vida de Simone Weil: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, al Commissariat à l’action sur la France. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells L’arrelament. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior del Commissariat, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. [2] El text original és tret del llibre '''Simone Weil. Oeuvres Complètes'''. Tome V. Écrits de New York et de Londres. Volume 1. Questions politiques et religieuses (Éditions Gallimard, 2019), pàgs 306-329. [3] Per a facilitar la lectura del text, hem gosat dividir-lo en cinc apartats, que hem titulat mirant de ser fidels al seu contingut. </div> <br /> [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 17:11, 21 abr 2026 (CEST) fgseteldq8bs2oiq1iydgtz9305jwfc 184259 184251 2026-04-21T16:00:12Z Jobuma3 11699 Pàgina blanquejada 184259 wikitext text/x-wiki phoiac9h4m842xq45sp7s6u21eteeq1 Alexíada/Proemi 0 49637 184265 181828 2026-04-21T20:08:02Z Leptictidium 277 184265 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Prefaci del traductor|Prefaci del traductor]] |current='''Proemi''' |següent=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Proemi'''}} <div class=prose> [1] El temps, en el seu avanç constant i implacable, arrossega tot allò que ha estat creat i ho fa caure a l'abisme de la foscor sense fer cap mena de distinció entre les coses trivials i les coses més importants i dignes de ser recordades; i, com diu la tragèdia, ho fa sortir tot de la fosca i tot ho amaga de la llum.<ref name=Sòfocles group=nota>[[:w:Sòfocles|{{Versaleta|Sòfocles}}]], ''[[:w:Àiax (Sòfocles)|Àiax]]'', 646, que es pot llegir en català gràcies a l'excel·lent traducció de [[:w:Carles Riba i Bracons|Carles Riba]].</ref> Tanmateix, la narració de la història és una defensa poderosíssima contra el pas del temps i, en certa manera, conté el seu flux incessant; i tots els esdeveniments que han estat recollits per la història se salven de caure a l'abisme de l'oblit. Conscient d'això, jo, Anna, filla de figures imperials, Aleix i Irene, nascuda i criada en la porpra,<ref name=Porpra group=nota>Ja des de temps antics, el porpra estava associat a la dignitat imperial. Els fills de l'emperador nascuts durant el regnat del seu pare eren coneguts com a ''[[:w:Porfirogènit|porfirogènits]]'', segurament en referència al [[:w:Pòrfir|pòrfir]], una roca de color porpra que decorava la sala on donaven a llum les emperadrius.</ref> que soc docta en lletres, car he estudiat la llengua grega amb gran dedicació, que no he negligit la retòrica, que he llegit atentament les obres d'Aristòtil i els diàlegs de Plató i m'he instruït en el quadrívium de les ciències<ref name=Quadrívium group=nota>El [[:w:Quadrívium|quadrívium]] (aritmètica, astronomia, geometria i música) i el [[:w:Trívium|trívium]] (dialèctica, gramàtica i retòrica) eren els dos pilars de l'educació medieval.</ref> (sense pecar de supèrbia, convé esmentar que tinc aquests coneixements, que m'han atorgat la natura i el meu anhel d'aprendre, que m'ha concedit Déu des del cel i que he adquirit amb el pas del temps), el meu propòsit a l'hora d'escriure aquestes línies és narrar els fets del meu pare i estalviar-los de ser perduts en el silenci o arrossegats pel pas del temps a un oceà d'oblit, tot relatant les seves gestes com a emperador i els seus actes de servei a altres emperadors abans de prendre el ceptre. [2] Si em disposo a narrar aquests fets, no és per presumir dels meus dots literaris, sinó per transmetre els fets a les generacions a venir, car fins i tot les més grans proeses es perden en l'ombra del silenci si no es recullen en la narració de la història i es consignen a la memòria. El meu pare, com ho demostraren els fets, era capaç tant de manar amb discerniment com d'obeir les ordres dels governants en la mesura que calia fer-ho. Malgrat que estic decidida a deixar constància de les seves gestes, temo que els cínics i els detractors diguin que documento els actes del meu pare per simple fatxenderia i que tots els esdeveniments que relato i les meves paraules d'encomi no són més que mentides o lloances buides. Tanmateix, si ell mateix fornís el material i els fets no em deixessin més remei que criticar alguna de les seves accions, no pel seu caràcter, sinó per la natura de les coses que ha fet, temo que els mofaires em recordin el fill de Noè, Cam,<ref name=Cam group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Gn+9:18-27&l=ca Gènesi 9:18-27].</ref> car tot ho critiquegen i, consumits per l'enveja i la malícia, no discerneixen allò que és just, sinó que fins i tot un pobre innocent culparien, com diu Homer.<ref name=Homer group=nota>[[:w:Homer|{{Versaleta|Homer}}]], ''[[:w:Ilíada|Ilíada]]'', XI, 653 i 654; ''Ilíada'', XIII, 775; i ''[[:w:Odissea|Odissea]]'' XX, 135. Els grans poemes homèrics han estat traduïts al català per nombrosos autors, tant en vers com en prosa.</ref> Quan un assumeix el paper d'historiador, cal que deixi de banda les simpaties i antipaties que pugui tenir i sovint, quan els fets ho demanin així, ha de celebrar els enemics amb grans lloances; sovint, en canvi, quan els mancaments als bons costums siguin palesos, ha de reptar fins i tot els més amics. Per consegüent, no s'ha de témer jutjar els amics i lloar els enemics.<ref name=Polibi group=nota>[[:w:Polibi|{{Versaleta|Polibi}}]], ''[[:w:Història (Polibi)|Història]]'', I, XIV, disponible en català gràcies a la magnífica traducció que en feu [[:w:Antoni Ramon i Arrufat|Antoni Ramon i Arrufat]], monjo de Montserrat.</ref> Tant els nostres partidaris com els nostres detractors poden tenir per segur que he cercat proves dels fets i testimonis de persones que poden donar fe de la seva veracitat; els pares i avis d'alguns homes que viuen avui en dia en foren coneixedors.<ref name=Objectivitat group=nota>Malgrat la seva insistència en aquest punt, els historiadors estan d'acord que l'autora no és precisament un model d'objectivitat, especialment quan tracta dels fets de la [[:w:Primera Croada|Primera Croada]] i els errors comesos pel seu pare. Això no impedeix, emperò, que encara avui en dia l'''Alexíada'' sigui considerada una font cabdal sobre aquest període, entre altres motius, pel fet que ofereix una perspectiva romana d'Orient de la Primera Croada que no es troba en gairebé cap altra obra.</ref> [3] El principal motiu pel qual he resolt fer la crònica de les accions del meu pare és el següent: el cèsar Nicèfor, de l'estirp dels Briennis, un home clarament superior als seus coetanis pel que fa a la seva desmesurada bellesa, la seva enorme intel·ligència i la seva gran eloqüència, esdevingué el meu marit legítim.<ref name=Nicèfor group=nota>Comnena havia estat promesa a [[:w:Constantí Ducas (coemperador)|Constantí Ducas]], fill de l'anterior emperador [[:w:Miquel VII Ducas|Miquel VII Ducas]], però després de la mort del príncep, es casà amb [[:w:Nicèfor Brienni el Jove|Nicèfor Brienni el Jove]]. Encara que, com tantes aliances matrimonials de la noblesa medieval, l'enllaç tenia una motivació eminentment política, tot indica que entre ells sorgí l'espurna de l'amor i que foren una parella genuïnament feliç.</ref> Era una meravella tenir-lo al davant i sentir-lo parlar. Tanmateix, no pretenc divagar, així que reprenguem el fil de la història. El meu marit, que com ja he dit era un home formidable en tots els aspectes, acompanyà el meu germà, l'emperador Joan,<ref name=Joan group=nota>[[:w:Joan II Comnè|Joan II Comnè]] (r. 1118-1143), germà petit d'Anna.</ref> en diverses campanyes contra els bàrbars […] com el que s'havia fet amo de la ciutat d'Antíoc.<ref name=Antioquia group=nota>[[:w:Antioquia|Antioquia]], fundada per [[:w:Seleuc I Nicàtor|Seleuc I Nicàtor]] i anomenada així en honor del seu pare [[:w:Antíoc de Macedònia|Antíoc]] o [[:w:Antíoc I Soter|el seu fill homònim]].</ref> De totes maneres, el cèsar, que no es despreocupava de les lletres malgrat les dificultats i els entrebancs que patia, escrigué diversos textos dignes de tenir en consideració. Seguint les ordres de l'emperadriu,<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene Ducena|Irene Ducena]], mare d'Anna i consort d'Aleix.</ref> la seva tasca principal fou documentar els fets d'Aleix, el meu pare, emperador dels romans, sempre que sorgia l'oportunitat de deposar breument les armes i cessar la guerra per dedicar-se als seus escrits i les seves obres literàries. Conformement a les instruccions de la nostra senyora, inicià el seu relat en una època anterior, durant el regnat de Diògenes<ref name=Diògenes group=nota>[[:w:Romà IV Diògenes|Romà IV Diògenes]] (r. 1068-1071), conegut sobretot per la seva derrota contra els seljúcides a [[:w:Batalla de Mantziciert|Mantziciert]] el 1071, que obrí la porta a la invasió turca d'Anatòlia.</ref> com a emperador dels romans, i anà baixant fins a arribar al que havia de ser el protagonista de la seva història. En el moment de l'ascens al tron de Diògenes, el meu pare tot just havia entrat en la seva brillant adolescència i, abans d'això, no era ni tan sols un adolescent, i no havia fet res que fos digne d'esment, tret que es volgués fer un panegíric de la seva infància. Aquest era, doncs, l'objectiu del cèsar, com ens demostra la seva obra. Tanmateix, ni el resultat fou el que esperava ni tingué l'oportunitat de prosseguir el seu relat més enllà de l'època de l'emperador Nicèfor Botaniates,<ref name=Botaniates group=nota>[[:w:Nicèfor III Botaniates|Nicèfor III Botaniates]] (r. 1078-1081), revoltat contra Miquel VII Ducas per la inacció d'aquest últim davant de l'avanç turc a Àsia. Irònicament, nombroses ciutats anatòliques caigueren en mans dels turcs pel seu error de confiar en mercenaris del [[:w:Soldanat de Rum|Soldanat de Rum]] en la rebel·lió. Ja era vell quan accedí al tron i el seu breu regnat fou poc notable.</ref> circumstància que causà un gran perjudici als fets que pretenia narrar i privà els seus lectors d'un gran plaer. Per aquest motiu, resolguí fer la crònica de les gestes del meu pare a fi de transmetre-les a les generacions a venir. A més a més, tothom que havia llegit els escrits del cèsar coneixia l'harmonia i la gràcia de les seves paraules. Com ja he dit, havent arribat a aquell capítol i havent-ne esbossat la continuació, ens en portà una versió inacabada de l'estranger,<ref name=Matèria group=nota>Aquests escrits inacabats es coneixen amb el nom de ''[[:w:Comentaris (Nicèfor Brienni)|Comentaris]]'' i combinen informació ja present en la ''[[:w:Cronografia (Miquel Psel·los)|Cronografia]]'' de [[:w:Miquel Psel·los|Miquel Psel·los]], la ''[[:w:Història (Miquel Ataliota)|Història]]'' de [[:w:Miquel Ataliota|Miquel Ataliota]] i la ''[[:w:Sinopsi d'històries|Sinopsi d'històries]]'' de [[:w:Joan Escilitzes|Joan Escilitzes]] amb dades noves obtingudes pel mateix Brienni entrevistant testimonis i accedint a documents oficials de la seva època.</ref> però ai las, també se n'endugué una malaltia mortal, tal volta per culpa de les interminables fatigues dels soldats, l'excessiva freqüència de les campanyes o la seva gran preocupació per nosaltres, car sovint estava angoixat i es trobava una complicació rere l'altra. Els constants canvis d'aires i els climes adversos també contribuïren a servir-li un calze mortal. Ja estava ferit d'ala quan emprengué una campanya contra els sirians i els cilicis. La malaltia no li impedí anar de Síria a Cilícia, de Cilícia a Pamfília, de Pamfília a Lídia i de Lídia a Bitínia, des d'on finalment tornà a la reina de les ciutats, amb nosaltres, consumit per un tumor que li provocava un interminable calvari. Malalt com estava, frisava per contar la història tràgica de les seves aventures, però fou incapaç de fer-ho, en part pel mal que l'afligia i en part perquè li ho havíem prohibit per evitar que amb l'esforç de parlar se li obrissin les ferides. [4] Escric aquestes línies amb vertigen en l'ànima i els ulls amarats de llàgrimes. Quin conseller que perdé l'Imperi Romà! Quin coneixement del món que tenia gràcies a les seves experiències! Quin coneixement de la literatura i del saber, tant nostre com de l'estranger! Quin perfil tan formós que tenia i quina cara tan bella, que no només era digna d'un regne terrenal, sinó d'un de diví i millor! Pel que fa a mi mateixa, he patit moltes desgràcies des del meu naixement en la porpra, per dir-ho d'alguna manera, i la fortuna no m'ha somrigut mai, llevat que es consideri una sort ser filla d'emperadors i néixer a la sala de porpra, car la resta de la meva vida ha estat una llarga successió de calamitats i revoltes. Orfeu, quan cantava, podia moure les pedres, els arbres i fins i tot la natura inanimada, mentre que l'aulista Timoteu en tenia prou de tocar una melodia òrtia a Alexandre per fer agafar les armes i l'espasa al macedoni.<ref name=Músics group=nota>[[:w:Timoteu de Tebes|Timoteu de Tebes]] era un [[:w:Aulos|aulista]] grec conegut, entre altres coses, per haver inflamat el furor bèl·lic d'[[:w:Alexandre el Gran|Alexandre el Gran]] amb la seva melodia òrtia, un ritme marcial i particularment [[:w:Dionísies|dionisíac]]. [[:w:Orfeu|Orfeu]], en canvi, era un personatge mitològic que amb la seva música podia amansir les feres, els homes i, com apunta Comnena, fins i tot la natura. En el mite tràgic d'[[:w:Orfeu i Eurídice|Orfeu i Eurídice]], reeixí a commoure el mateix [[:w:Hades|Hades]], déu de l'inframon.</ref> Jo espero que el meu relat no inciti un moviment cap a les armes i les batalles, sinó que faci brollar llàgrimes al lector i desperti la simpatia de la natura, tant l'animada com la inanimada. El meu dolor per l'estat del cèsar i la seva mort inesperada em tocaren el fons de l'ànima i deixaren una ferida en la part més profunda de mi. En comparació amb aquesta terrible desgràcia, els meus infortunis anteriors eren com una gota d'aigua perduda en la immensitat de l'oceà Atlàntic o les onades del mar Adriàtic. De fet, crec que no eren sinó un preludi d'allò que havia de venir, res més que el fum i la calor que m'advertien d'aquest foc propi d'un forn i d'aquesta flama indescriptible; les petites espurnes de cada dia presagiaven aquest terrible ardor. Oh, foc que, sense tenir combustible, redueixes el meu cor a cendres! Cremes contínuament en secret i sense consumir-me. Incineres el meu cor sense que es vegi des de fora, mentre per dins em cremes els ossos, el moll de l'os i els trossos de l'ànima. Soc conscient que m'he allunyat de l'assumpte que tractava, car el record del cèsar i el seu patiment m'ha entristit en gran manera. Així doncs, m'eixugaré les llàgrimes dels ulls i em sobreposaré al dolor per reprendre la meva tasca i, com diu la tragèdia, ploraré doblement de pena, com a dona que en la desgràcia recorda una altra desgràcia.<ref name=Hècuba group=nota>[[:w:Eurípides|{{Versaleta|Eurípides}}]], ''[[:w:Hècuba (Eurípides)|Hècuba]]'', 518. La traducció de Carles Riba d'aquesta i altres tragèdies d'Eurípides, publicada en tres volums el 1977, quan ja feia gairebé dues dècades que era mort, li valgué a títol pòstum el [[:w:Premi Crítica Serra d'Or|Premi Crítica Serra d'Or]] de Literatura en la categoria de traducció de teatre. El 2016 en sortí una traducció de Joan Pagès Cebrian amb el títol d'''Hècabe''.</ref> Narrar la vida d'un emperador tan gran i virtuós em fa rememorar les seves gestes i em fa brollar llàgrimes càlides que es fonen amb les llàgrimes del món sencer, puix que la seva memòria i el relat del seu regnat seran per a mi motiu de lamentació i per als altres un record d'allò que han perdut. Ara toca començar la història del meu pare des del moment més adient, aquell a partir del qual la meva narració pugui ser més clara i estigui més fonamentada en fets històrics. </div> == Notes == <references group=nota/> 9yo2zd7iy9vfh63nfnyhkvn9s1nmb5v Alexíada/Llibre I 0 49701 184264 183830 2026-04-21T20:06:30Z Leptictidium 277 184264 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Proemi|Proemi]] |current='''Llibre I''' |següent=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre I'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] L'emperador Aleix, el meu pare, ja havia prestat grans serveis a l'Imperi Romà fins i tot abans de prendre el ceptre. Sortí en campanya per primera vegada durant el regnat de Romà Diògenes. Els seus contemporanis el consideraven una persona admirable i amant del perill. Quan tenia catorze anys, ja frisava per seguir l'emperador Diògenes en la seva àrdua expedició contra els perses.<ref name=Perses group=nota>Romà IV sortí en campanya el 1071, no contra els perses, com diu Comnena, sinó per plantar cara a les incursions cada vegada més audaces dels turcs a la frontera oriental de l'Imperi Romà. En el moment d'aquests fets, l'autora atribueix una edat de catorze anys al seu pare, Aleix, però aquesta xifra no encaixa del tot amb el relat de [[:w:Joan Zonaràs|Joan Zonaràs]], segons el qual el protagonista de l'''Alexíada'' tenia uns setanta anys a la seva mort el 1118. L'edat correcta és probablement la que ens indica Comnena.</ref> Era tota una amenaça per als bàrbars, car, si hagués arribat a enfrontar-s'hi, la seva espasa hauria quedat embriagada de sang, tal era el temperament marcial del jove. Tanmateix, l'emperador Diògenes no li ho permeté, conscient de l'enorme dolor que afligia la mare [d'Aleix],<ref name=Dalassè group=nota>[[w:Anna Dalassena|Anna Dalassena]], «Mare dels Comnens», en honor de qui fou anomenada l'autora, seguint el costum romà d'Orient de batejar els infants amb el nom d'un dels seus avis. Era la muller del domèstic de les escoles [[:w:Joan Comnè (domèstic de les escoles)|Joan Comnè]] i, per tant, cunyada d'[[:w:Isaac I Comnè|Isaac I Comnè]] (r. 1057-1059), el primer membre de la nissaga a ocupar el tron imperial. Les reformes fiscals d'Isaac, tot i que eren imprescindibles, suscitaren l'oposició de les elits, que aprofitaren una greu malaltia seva per pressionar-lo i forçar-lo a abdicar. Arribat el moment, la corona no anà a parar al seu germà, sinó a [[:w:Constantí X Ducas|Constantí X Ducas]]. Anna, que ja es veia emperadriu, se sentí profundament traïda pels Ducas i es passà vint-i-dos anys conspirant per vestir els seus fills de porpra, tal com explica la seva neta en el llibre II de l'''Alexíada''.</ref> que plorava la mort recent del seu primogènit, Manuel, un home que havia fet grans i admirables gestes en nom de l'Imperi Romà.<ref name=Manuel group=nota>[[:w:Manuel Comnè (curopalata)|Manuel]], el primer dels germans d'Aleix, fou un destacat militar i aristòcrata. De ben jove li foren concedides les dignitats civils de [[:w:Protopròedre|protopròedre]] i [[:w:Curopalata|curopalata]], així com el grau militar de [[:w:Protoestrator|protoestrator]], però la seva ascensió fulgurant es veié truncada per la seva inesperada mort d'una infecció d'oïda quan encara no tenia ni trenta anys.</ref> A fi que tingués algun consol i no hagués d'enviar un altre fill a la guerra quan encara ni tan sols no sabia on havia d'enterrar el fill gran, cosa que li hauria provocat una terrible paüra que ell també patís una desgràcia i ella no sabés ni on havia caigut mort, l'emperador manà al jove Aleix que tornés amb la seva mare. Així doncs, aquella vegada li fou denegada la possibilitat d'acompanyar els que marxaven en campanya, però el futur encara li reservava mantes oportunitats de fer proeses. Efectivament, durant el regnat de l'emperador Miquel Ducas,<ref name=Miquel_VII_Ducas group=nota>[[:w:Miquel VII Ducas|Miquel VII Ducas]] (r. 1071-1078), conegut amb el sobrenom de ''Parapinaces'' (‘menys un quart’) per la seva devaluació de la moneda romana. Fou un emperador dèbil i incompetent que donà als turcs una excusa per continuar penetrant a Anatòlia en negar-se a complir els acords entre [[:w:Alp Arslan|Alp Arslan]], el vencedor de Mantziciert, i Romà IV. Malgrat que la seva infame reputació és, fins a cert punt, merescuda, val a dir que fou poc més que un titella en mans de cortesans i familiars, sobretot el seu oncle, el cèsar [[:w:Joan Ducas (cèsar)|Joan Ducas]], i el seu ministre en cap, [[:w:Niceforitzes|Niceforitzes]]. Gens interessat a governar, se sentí alleujat quan [[:w:Nicèfor III Botaniates|Nicèfor III Botaniates]] el feu abdicar.</ref> després del derrocament de Diògenes, mostrà la seva vàlua en el conflicte amb Urseli.<ref name=Urseli group=nota>[[:w:Roussel de Bailleul|Roussel de Bailleul]], un dels molts normands que a la segona meitat del segle xɪ emigraren a la Mediterrània com a soldats de fortuna. Es distingí en la [[:w:Conquesta normanda de la Itàlia meridional|conquesta normanda de la Itàlia meridional]] abans de passar al servei de Constantinoble. Formava part de l'exèrcit de Romà IV en la campanya de Mantziciert, però el basileu el feu anar a prendre [[:w:Cliat|Cliat]] poc abans de la batalla i, per tant, no es veié directament implicat en la catàstrofe. En aquest punt de la cronologia, feia dos anys que havia renegat de l'autoritat imperial i provava de fundar un nou regne al centre-nord d'Anatòlia, igual que els seus compatriotes ho havien fet en altres països.</ref> [2] Aquest home era un celta<ref name=Celta group=nota>En realitat, un [[:w:Normands|normand]]. Comnena empra el nom ''celtes'' per referir-se als normands i els [[:w:Francs|francs]] en general.</ref> que havia prestat servei en l'exèrcit dels romans i, enardit per la seva bona fortuna, havia anat acumulant poder i reunint un exèrcit considerable de compatriotes i gent d'altres contrades fins a esdevenir un tirant formidable. Just quan l'hegemonia dels romans rebia un cop dur rere l'altre i l'auge dels turcs amenaçava d'eclipsar els romans, que reculaven com la sorra que cedeix sota el pes dels peus, fou el moment que elegí per emprendre el seu propi atac contra l'Imperi Romà. L'espurna del seu caràcter tirànic caigué sobre l'esca del deplorable estat de l'imperi i en sotmeté gairebé tots els dominis orientals a les seves depredacions. De res no serví enviar en contra seu nombrosos generals de provada valentia i experts en l'art de la guerra i les batalles, car ni amb tota la seva experiència no foren capaços de derrotar-lo. Tan aviat prenia la iniciativa i queia sobre els seus enemics com una tempesta de llamps i trons com feia causa comuna amb els turcs, i els seus assalts eren tan poderosos que aconseguí capturar molts prohoms i posar les seves falanges en desbandada. [3] El meu pare, Aleix, era lloctinent sota les ordres del seu germà,<ref name=Isaac group=nota>[[:w:Isaac Comnè (dux d'Antioquia)|Isaac]], un altre germà gran del protagonista.</ref> que havia estat investit comandant de tots els exèrcits d'Orient i d'Occident. Quan el bàrbar turmentava els romans amb les seves constants incursions a la velocitat del llamp, el meu admirable pare, Aleix, fou elegit per plantar-li cara i nomenat estrateg autocràtor<ref name=Estrateg group=nota>El càrrec d'[[:w:estrateg autocràtor|estrateg autocràtor]], que correspon a un comandant en cap amb plena autoritat civil i militar, havia estat ocupat anteriorment per Manuel, el ja esmentat germà gran d'Aleix.</ref> per l'emperador Miquel. Esmerçà en aquesta tasca tota la seva intel·ligència i tota la seva experiència com a general i com a soldat, tot i que tampoc no havia tingut gaire temps per adquirir-ne (gràcies als seus ingents esforços i la gran atenció que prodigava a totes les coses, els més destacats dels romans consideraven que havia assolit el pinacle de l'experiència militar i el veien com el famós romà Emili,<ref name=Emili group=nota>La [[:w:gens Emília|gens Emília]] produí molts soldats de gran renom, però Comnena es refereix probablement a [[:w:Luci Emili Paulus Macedònic|Luci Emili Paulus Macedònic]], que conclogué la [[:w:Tercera Guerra Macedònica|Tercera Guerra Macedònica]] amb una gran victòria sobre els macedonis en la [[:w:Batalla de Pidna|batalla de Pidna]] (168 aC).</ref> com Escipió i com Hanníbal el cartaginès;<ref name=Escipió_i_Hanníbal group=nota>[[:w:Publi Corneli Escipió Africà|Publi Corneli Escipió]] i [[:w:Hanníbal Barca (247 aC)|Hanníbal Barca]] foren dos dels grans protagonistes —i antagonistes— de la [[:w:Segona Guerra Púnica|Segona Guerra Púnica]] (218-201 aC). El romà fou un dels comandants en cap de la [[w:República Romana|república]] durant el conflicte, en el transcurs del qual el seu germà [[:w:Gneu Corneli Escipió Calvus|Gneu Corneli Escipió]] inaugurà el [[w:Període romà a Catalunya|període romà a Catalunya]] en desembarcar a [[:w:Empúries|Empúries]] al capdavant d'un exèrcit. El celebèrrim general cartaginès esclafà les legions romanes una vegada i una altra, des del [[:w:Batalla del Trèbia (218 aC)|Trèbia]] fins a [[:w:Batalla de Cannes|Cannes]], passant pel [[:w:Batalla del llac Trasimè|llac Trasimè]]. Tanmateix, ni tan sols el seu geni militar no fou suficient per superar l'extrema resiliència —o tossuderia— dels romans, que reaccionaven a cada nova derrota reclutant un nou exèrcit. La desfeta cartaginesa es consumà en la [[w:Batalla de Zama|batalla de Zama]] (202 aC), en la qual Hanníbal fou vençut justament per Publi Corneli Escipió.</ref> encara era ben jove i li acabava de sortir el primer borrissol, com se sol dir). Feu presoner aquest Urseli, que escometia els romans sense parar, i restablí l'ordre a Orient en pocs dies, puix que era un home a qui li feia falta poc temps per determinar la línia de conducta més adient i encara menys per aplicar-la. El cèsar relata detalladament com reeixí a atrapar Urseli en el segon llibre de la seva història, però jo també narraré aquests fets per la relació que tenen amb la meva. === Capítol II === [1] El bàrbar Tútac<ref name=Tútuix group=nota>[[:w:Tútuix I|Tútuix I]], fill d'Alp Arslan i posterior governant seljúcida de Damasc (1078-1095), primer com a emir i després com a soldà.</ref> tot just havia arribat de les profunditats d'Orient amb una gran host per saquejar el territori dels romans. Mentrestant, Urseli era vençut repetidament per l'estratopedarca<ref name=Estratopedarca group=nota>El càrrec d'[[:w:Estratopedarca|estratopedarca]], una de les denominacions del comandant en cap dels exèrcits, ja havia estat exercit per l'oncle d'Aleix, Isaac Comnè, abans de ser emperador.</ref> i perdia una fortalesa rere l'altra tot i disposar d'un exèrcit nombrós i equipat generosament amb armes de bona qualitat, car les habilitats del meu pare, Aleix, superaven les seves amb escreix. Així doncs, decidí cercar una escapatòria. Atrapat entre l'espasa i la paret, es reuní amb Tútac, li oferí la seva amistat i l'exhortà a forjar una aliança amb ell. [2] Tanmateix, la resposta de l'estratopedarca Aleix a aquesta maniobra fou establir vincles encara més estrets amb el bàrbar, congraciant-s'hi amb paraules, obsequis i tota mena de mitjans i argúcies. Era enginyós com cap altre i sempre trobava una sortida, fins i tot en les situacions més complicades. Convençut que el pla més eficaç per assolir el seu objectiu consistia, a grans trets, a oferir la seva amistat a Tútac, li digué: «El vostre soldà<ref name=Màlik-Xah group=nota>[[:w:Màlik-Xah I|Màlik-Xah I]], tercer soldà de l'Imperi Seljúcida, que conduí al seu apogeu polític i territorial. Era un altre fill d'Alp Arslan i, per tant, germà de Tútuix.</ref> i el meu emperador són amics. Aquest bàrbar, Urseli, ha alçat la mà contra tots dos i ha esdevingut un formidable enemic de l'un i de l'altre, puix que ataca reiteradament el meu emperador i va arrancant bocinets de terra als romans, alhora que arrabassa a Pèrsia possessions que legítimament li corresponen. Ho fa recorrent constantment a l'engany, car ara aprofita l'ombra del vostre poder per anar en contra meu, però més endavant, quan cregui que ha arribat el moment més propici i se senti segur, es tornarà a girar i alçarà la mà contra vós. Ara bé, si voleu fer-me cas, la propera vegada que Urseli acudeixi a vós, empresoneu-lo i envieu-nos-el a canvi de la gran recompensa que us donarem. En traureu tres coses:», prosseguí, «en primer lloc, rebreu una dinerada com no se n'ha vist mai; en segon lloc, us guanyareu el favor de l'emperador, que us portarà al cim de la prosperitat; i, en tercer lloc, complaureu en gran manera el vostre soldà amb l'eliminació d'un enemic tan perillós com aquest, que tan aviat ataca els romans com cau sobre els turcs». [3] Juntament amb aquest missatge, el meu pare, cap de l'exèrcit romà, feu arribar a Tútac una certa quantitat de diners i ostatges il·lustres a l'hora convinguda i així convencé els bàrbars de capturar Urseli. Ben aviat compliren la seva part del tracte i lliuraren el presoner a l'estratopedarca, que era a Amasia.<ref name=Amasia group=nota>Avui [[:w:Amasya|Amasya]], a Turquia.</ref> [4] Malgrat tot, els diners trigaven a arribar, car [Aleix] no disposava de fons propis i l'emperador havia tingut tan poca cura a l'hora d'enviar els seus que no és que anessin a poc a poc, com diu la tragèdia,<ref name=Fragments group=nota>[[:w:Eurípides|{{Versaleta|Eurípides}}]], frag., 979 N.</ref> sinó que simplement no apareixien enlloc. Mentrestant, els homes de Tútac li reclamaven amb insistència la recompensa acordada, tot amenaçant que, si no la rebien, alliberarien el presoner sense més dilació i el deixarien tornar allí on l'havien atrapat, però [Aleix] no tenia prou recursos per pagar-los el preu degut. Després de passar-se tota una nit donant-hi voltes, resolgué demanar als ciutadans d'Amasia que li prestessin els diners que li feien falta. [5] Conscient que no seria gens fàcil, a trenc d'alba en feu venir tots els habitants, especialment els més rics i influents. Adreçant-se principalment a aquests últims, digué: «Tots esteu assabentats del tracte que aquest bàrbar ha dispensat a totes les viles del tema dels Armeníacs<ref name=Armeníacs group=nota>El [[:w:Tema dels Armeníacs|tema dels Armeníacs]], que deu el seu nom als soldats de l'exèrcit romà d'Armènia assentats en aquesta regió, era una de les circumscripcions administratives i militars conegudes com a ''[[:w:Tema (circumscripció administrativa)|temes]]'', creades a mitjans del segle ᴠɪɪ com a part d'una reforma en profunditat de l'entramat territorial de l'Imperi Romà en resposta a les invasions dels eslaus i els musulmans. En el marc temporal de l'''Alexíada'', el tema dels Armeníacs abastava el [[:w:Regió del Pont|Pont]] occidental i les valls i muntanyes que hi havia al sud.</ref> i sabeu quants pobles ha saquejat, quantes persones han patit els seus insuportables abusos i quants diners us ha robat. Però ara, si així ho voleu, ha sorgit l'oportunitat de deslliurar-vos de les seves maldats. Per tant, no podem deixar-lo escapar. Com veieu, hem reeixit a enxampar el bàrbar gràcies a la punya que hi hem posat i, sobretot, la voluntat de Déu. Ara, Tútac, que és qui el té al calabós, ens exigeix una recompensa, però anem escurats, car ens trobem en terres remotes i fa tant de temps que lluitem contra els bàrbars que hem esgotat tots els recursos que teníem. Si l'emperador no fos tan lluny i el bàrbar ens donés més temps, hauria fet portar els diners de la capital, però com ja sabeu, res d'això no és possible, així que ens haureu de fer una bestreta per pagar la recompensa i més tard l'emperador us en retornarà fins a l'última moneda a través de nosaltres». [6] Quan acabà de pronunciar aquestes paraules, els ciutadans d'Amasia, a punt de revoltar-se, l'escridassaren i formaren un tumult, esperonats per homes de gran perfídia acostumats a atiar les passions de la multitud. Les tensions no paraven de créixer entre els que volien mantenir Urseli sota clau i animaven la turba a apoderar-se'n i els que feien tot un enrenou (com sol fer la gentalla) per treure Urseli del seu captiveri i retirar-li les cadenes. L'estratopedarca, tot i veure que la gent estava fora de si i que el seu objectiu penjava d'un fil, no s'acovardí, ans, armant-se de valor, feu un gest amb la mà per intentar silenciar la gentada. [7] Després d'una llarga estona i amb molts esforços, aconseguí posar fi al rebombori i, reprenent el fil, digué: «Em deixa bocabadat, gent d'Amasia, que no us adoneu de les manipulacions d'aquestes persones que pretenen ensarronar-vos i que, disposades a comprar la seva seguretat amb la vostra sang, us fan mal sense parar. Què en traieu, de la tirania d'Urseli, a part que us matin, us mutilin o us tallin extremitats? Aquestes persones, la causa d'aquestes desgràcies, han conservat la seva fortuna adulant el bàrbar al mateix temps que gaudien de la magnificència de l'emperador, fent veure que no havien lliurat la ciutat d'Amasia i els seus habitants al bàrbar, i tot això ho han fet sense cap mena de consideració pel vostre benestar. És per això que apuntalen el tirà, afalagant-lo per defensar els seus interessos privats alhora que demanen honors i obsequis a l'emperador. I, si mai la situació canvia, tornaran a mantenir-se'n al marge, tot inflamant la ira de l'emperador contra vosaltres. Si voleu fer-me cas, acomiadeu de moment els que us inciten a revoltar-vos, torneu a casa vostra, rumieu això que us he dit i veureu qui us ofereix els millors consells». === Capítol III === [1] Havent sentit aquestes paraules, canviaren de parer igual que una conquilla tomba sobre un costat diferent en caure i tornaren a casa. De totes maneres, l'estratopedarca, sabedor que el poble és propens a canviar d'opinió en un tancar i obrir d'ulls, especialment sota la influència de persones roïnes, i tement que de nit prenguessin la iniciativa i anessin a buscar Urseli per llevar-li les cadenes i posar-lo en llibertat, com que no tenia prou homes per guardar-se d'aquesta eventualitat, ordí un engany digne de Palamedes.<ref name=Palamedes group=nota>[[:w:Palamedes|Palamedes]] era un heroi de la mitologia grega conegut per la seva inventiva i per desbaratar fins i tot els ardits d'[[:w:Odisseu|Odisseu]] per mantenir-se al marge de la [[:w:Guerra de Troia|Guerra de Troia]].</ref> Feu veure que cegava Urseli: estant el presoner ajagut a terra, el botxí li atansà el ferro mentre Urseli cridava i gemegava com un lleó que rugia. En realitat, era tot una farsa, car el que suposadament era cegat havia rebut instruccions de bramar i vociferar, mentre que el que havia de simular que li treia els ulls havia rebut ordres de mirar-lo amb rancúnia, actuar de manera despietada i, sobretot, fingir que li feia perdre la vista. Així, mentre Urseli era cegat sense ser cegat, el poble aplaudia i la notícia de la seva mutilació anava de boca en boca. [2] Aquesta actuació, representada com si fos dalt d'un escenari, convencé tota la gentada, tant els que vivien a la ciutat com els que venien d'altres contrades, d'acudir com un eixam d'abelles a pagar la seva contribució. L'objectiu del pla d'Aleix era precisament que els que es resistien a aportar diners i encara mantenien l'esperança de sostreure Urseli de la custòdia del meu pare veiessin frustrades les seves expectatives, car les seves maquinacions havien quedat sense efecte, i, havent fracassat els seus designis, prenguessin partit per l'estratopedarca per guanyar-se la seva amistat i estalviar-se la fúria de l'emperador. L'admirable general tenia Urseli en el seu poder, tancat en una gàbia com si fos un lleó i amb els ulls encara embenats com a símbol de la seva suposada pèrdua de la vista. [3] Així i tot, encara no es donava per satisfet amb aquesta fita ni tenia cap intenció de negligir la resta de la seva missió, com si ja hagués assolit prou glòria, ans reprengué i tornà a situar sota l'autoritat de l'imperi moltes altres ciutats i fortaleses que havien sofert l'opressió d'Urseli. Tot seguit, agafà les regnes del cavall i es dirigí cap a la ciutat imperial. Menant l'exèrcit, feu una breu pausa per descansar dels seus nombrosos treballs a la ciutat del seu avi,<ref name=Kastamonu group=nota>[[:w:Castamó|Castamó]], feu ancestral dels Comnens a Paflagònia, el nom del qual deriva justament de Κάστρα Κομνηνών, o ‘Castells dels Comnens’.</ref> on feu una gesta comparable al rescat d'Alcestis, la muller d'Admet, per Hèracles.<ref name=Alcestis group=nota>En ''[[:w:Alcestis (Eurípides)|Alcestis]]'', drama d'Eurípides traduït al català per [[:w:Josep Alsina i Clota|Josep Alsina]], la [[:w:Alcestis|reina epònima]] se sacrifica per salvar la vida del seu marit, Admet, que havia ofès Àrtemis. El famós [[:w:Hèracles|Hèracles]], afligit per les expressions de dol a la cort d'Admet, va a encarar-se amb la Mort i retorna Alcestis al món dels vius.</ref> [4] Quan Docià,<ref name=Docià group=nota>[[:w:Teodor Docià|Teodor Docià]], probablement la mateixa persona que el «Teodor Comnè» que consta com a [[:w:Dux bellorum|dux]] de Paflagònia cap a la mateixa època.</ref> un home de llinatge i rang il·lustres que era nebot de l'anterior emperador Isaac Comnè i cosí del mateix Aleix, veié que Urseli semblava haver estat cegat i que el duien agafat de la mà, deixà anar un profund gemec i, vessant llàgrimes pel seu calvari, es planyé de la crueltat del general. Enutjat, el criticava per haver tret els ulls a un home tan noble, un autèntic heroi que hauria d'haver restat impune. Aleix li respongué: «Ben aviat, estimat, coneixeràs les raons per les quals ha estat cegat». Poc després, se l'endugué juntament amb Urseli a una sala, on destapà la cara del presoner i deixà al descobert els seus ulls, que lluïen amb foc a la mirada. Docià quedà bocabadat, mut d'admiració i sense saber com actuar davant d'un miracle d'aquesta magnitud. Es fregà reiteradament els ulls per assegurar-se que no fos un somni, un encanteri o un nou artifici d'aquesta mena. Quan s'apercebé de la misericòrdia amb la qual el seu cosí havia tractat aquest home i l'astúcia amb la qual havia procedit, esclatà d'alegria i, amb el seu astorament mudat en joia, l'abraçà i li besà la cara una vegada i una altra. L'emperador Miquel, el seu seguici i tots els altres compartiren aquests sentiments. === Capítol IV === [1] L'emperador Nicèfor, que en l'entretant havia pres el ceptre dels romans, li encomanà una nova missió, aquesta vegada a l'oest contra Nicèfor Brienni,<ref name=Nicèfor_Brienni_el_Vell group=nota>[[:w:Nicèfor Brienni el Vell|Nicèfor Brienni el Vell]], un dels generals més destacats de l'imperi, que havia menat l'ala esquerra de l'exèrcit a Mantziciert. Crític amb la tebior de la reacció de Miquel VII a la irrupció dels turcs i la corrupció dels seus ministres, es declarà en rebel·lió quan descobrí que el ministre en cap havia decidit el seu assassinat. Cometé el greu error de permetre que les seves tropes, integrades en gran part per estrangers, arrasessin els suburbis de Constantinoble, acció que refermà l'oposició de la capital a la seva causa. Mentre consolidava el seu control sobre Tràcia, el nou emperador, Nicèfor III, li oferí la dignitat de cèsar a canvi d'abaixar les armes, però les negociacions no arribaren a bon port i Nicèfor III no tingué més remei que enviar Aleix Comnè a esclafar la revolta. És en aquest moment que Brienni entra en escena en l'''Alexíada''.</ref> que feia trontollar tot Occident després de posar-se la diadema i proclamar-se emperador romà. L'emperador Miquel Ducas tot just havia estat deposat i havia canviat la corona i la diadema pel vestit talar i l'humeral propis d'un alt sacerdot quan Botaniates assumí el tron, es casà amb l'emperadriu Maria,<ref name=Maria_d'Alània group=nota>La princesa georgiana [[:w:Maria d'Alània|Maria d'Alània]], fins poc abans emperadriu consort de Miquel VII.</ref> com explicaré detalladament, i es feu càrrec dels afers de l'imperi. [2] Nicèfor Brienni, que havia estat nomenat dux de Dirràquion<ref name=Durrës group=nota>L'actual [[:w:Durrës|Durrës]], a Albània.</ref> per l'emperador Miquel i ja maquinava per emparar-se del poder fins i tot abans de l'ascens al tron de l'emperador Nicèfor, havia tramat una revolta contra Miquel. Seria redundant contar els seus greuges i la seva manera de procedir en aquesta obra, car la història del cèsar ja recull els motius de la rebel·lió. De totes maneres, sí que convé exposar breument com feu servir la ciutat de Dirràquion com a base per sotmetre els territoris occidentals al seu domini i com fou capturat. Si algú vol conèixer els detalls d'aquests fets, el remetem al cèsar. [3] Aquest home, un guerrer consumat que descendia d'un dels llinatges més il·lustres, destacava per la seva grandària, la seva cara formosa, el seu enteniment, que era superior al dels seus contemporanis, i la força dels seus braços, qualitats que el feien mereixedor d'exercir l'imperi. Tal era la seva capacitat de persuasió i d'obtenir l'adhesió de les persones tan bon punt les veia i hi entaulava una conversa per primera vegada que tothom, tant els soldats com els civils, estigué d'acord a elevar-lo al primer rang i proclamar-lo digne de governar a Orient i Occident. Quan arribava a una ciutat, les masses el rebien amb les mans obertes. Quan marxava cap a la següent, l'acomiadaven entre aplaudiments. Aquests fets inquietaren Botaniates, agitaren el seu exèrcit i escamparen un sentiment d'impotència arreu de l'imperi. [4] Així doncs, es prengué la decisió d'enviar contra Brienni el meu pare, Aleix Comnè, que acabava de ser nomenat domèstic de les escoles,<ref name=Domèstic group=nota>Els [[:w:Domèstic de les escoles|domèstics de les escoles]], oficialment subordinats a l'estrateg del tema dels Anatòlics, eren en realitat els comandants suprems de l'exèrcit romà. N'hi havia dos: el domèstic de les escoles d'Occident (Europa) i el domèstic de les escoles d'Orient (Àsia). Tal com apunta una nota anterior, el pare d'Aleix ja havia ocupat aquest càrrec durant el regnat del seu germà Isaac.</ref> al capdavant de les forces disponibles. L'Imperi Romà es trobava en les seves hores més baixes. Els exèrcits d'Orient estaven dispersats en totes direccions a causa de l'expansió dels turcs, que s'havien fet amos i senyors de gairebé totes les terres situades entre el Pont Euxí i l'Hel·lespont, els mars Egeu i de Síria, [i] el Saros<ref name=Saros group=nota>Riu de Cilícia que avui en dia es coneix com a [[:w:Riu Seyhan|Seyhan]].</ref> i els altres rius, especialment els que flueixen per Pamfília i Cilícia i acaben desembocant en el mar d'Egipte. Aquest era l'estat dels exèrcits d'Orient. Mentrestant, a Occident, Brienni havia atret tantes legions a la seva causa que a l'Imperi Romà ja tan sols li quedava un exèrcit molt minvat i inadequat. Els que es mantenien fidels eren uns quants immortals<ref name=Immortals group=nota>Els [[:w:Immortals (Imperi Romà d'Orient)|immortals]] eren un regiment d'elit format pel ministre en cap de Miquel VII reprenent el nom i el concepte d'un [[:w:Tagma (unitat militar)|tagma]] ideat per [[:w:Joan I Tsimiscés|Joan I Tsimiscés]] un segle abans, inspirat en els temuts [[:w:Immortals|immortals]] perses de l'antiguitat.</ref> que feia poc que havien empunyat l'espasa i la llança per primera vegada, alguns soldats de Coma<ref name=Coma group=nota>[[:w:Coma (plaça forta)|Coma]], post avançat dels romans a les portes de l'Anatòlia central.</ref> i un regiment de celtes que havia perdut la major part del seu efectiu. Aquestes eren les tropes que assignaren al meu pare. Tot cridant els aliats turcs a les armes, els funcionaris de l'emperador li manaren que marxés a combatre Brienni, confiant no tant en les capacitats de la host que dirigia com en la seva intel·ligència i el seu geni militar. [5] Tanmateix, en assabentar-se que l'enemic avançava a marxes forçades, sortí de la reina de les ciutats amb els seus homes degudament armats, sense esperar que arribessin els aliats, i establí un campament sense fossats ni palissada prop del riu Halmir,<ref name=Halmir group=nota>Presumiblement el Kalivri Dere.</ref> a Tràcia. Sabedor que Brienni estava atendat a les planes del Cedocte,<ref name=Cedocte group=nota>La zona del [[:w:Cedocte|Cedocte]] era anomenada així per un aqüeducte (''aquaeductus'') que hi havia hagut des de l'antiguitat.</ref> deixà una distància considerable entre el seu exèrcit i l'altre. No es podia plantar directament davant de Brienni, car no volia revelar-li ni l'estat ni les dimensions del seu exèrcit. Conscient que estava a punt de llançar pocs homes contra molts i soldats acabats de reclutar contra veterans, el seu pla no era intentar una ofensiva frontal, sinó sostreure la victòria a l'enemic per sorpresa. === Capítol V === [1] Ara que el meu relat ha contraposat aquests dos homes tan valerosos, Brienni i el meu pare, Aleix Comnè (igualats tant en coratge com en experiència), val la pena aturar-nos a examinar les seves línies i formacions de batalla per així entendre millor el transcurs de la contesa. Tots dos eren homes formosos, nobles i de força i experiència comparables, fins a tal punt que, si els haguessin pesat en una balança, hauria quedat equilibrada; però cal intentar comprendre com la fortuna l'acabà inclinant cap a una banda. Brienni, a més de comptar amb les seves forces i la seva experiència, havia desplegat les seves tropes en una formació més ordenada. Aleix, en canvi, havia dipositat les seves minses esperances en el seu exèrcit, però tenia a favor seu el poder de la seva perspicàcia i la seva visió estratègica. [2] Ara que cadascun sabia on era l'altre i havia arribat l'hora del combat, Brienni, informat que Aleix Comnè li barrava el pas i havia acampat prop de Calaura,<ref name=Calaura group=nota>[[:w:Calaura|Calaura]], població del rerepaís de [[:w:Selímbria|Selímbria]], al nord-oest de la ciutat.</ref> feu formar les tropes i emprengué l'atac. Després d'arranjar l'exèrcit en una ala dreta i una ala esquerra, conferí al seu germà Joan<ref name=Joan_Brienni group=nota>[[:w:Joan Brienni|Joan Brienni]] era el domèstic de les escoles del seu germà i, per tant, l'homòleg d'Aleix al bàndol revoltat.</ref> el comandament del costat dret, compost de cinc mil homes i integrat per italians, soldats que havien prestat servei sota el famós Maniaces,<ref name=Maniaces group=nota>[[:w:Jordi Maniaces|Jordi Maniaces]], un dels generals romans més imponents d'aquest període, tant pel seu físic gegantí com per les seves habilitats, havia governat diverses localitats a la frontera amb els àrabs. Cap al 1037 fou transferit a l'altre extrem de l'imperi, on reconquerí la part oriental de Sicília. Tanmateix, es rebel·là contra l'emperador [[w:Constantí IX Monòmac|Constantí IX Monòmac]]. Els seus homes venceren l'exèrcit legitimista prop de Tessalònica, però la mort de Maniaces en els últims compassos de la batalla significà la fi de la seva rebel·lió.</ref> cavallers de Tessàlia i una esquadra de la Companyia<ref name=Companyia group=nota>La composició de la [[:w:Companyia (exèrcit romà d'Orient)|Companyia]], un cos de guàrdia imperial, anà evolucionant amb el pas del temps. A finals del segle xɪ, es constituïa de joves nobles.</ref> d'orígens gens vulgars. L'ala esquerra tenia Catacaló Tarcaniota<ref name=Tarcaniota group=nota>[[:w:Catacaló Tarcaniota|Catacaló Tarcaniota]], fill de [[:w:Josep Tarcaniota|Josep Tarcaniota]].</ref> al capdavant d'uns tres mil macedonis i tracis armats fins a les dents. El mateix Brienni dirigia el centre de la falange, compost de macedonis, tracis i la flor i nata de tota la noblesa. Tots anaven a cavall sobre corsers tessalis, radiants amb els seus cosselets de ferro i els elms que duien al cap, i quan els cavalls posaven les orelles dretes i els escuts picaven els uns contra els altres, els soldats i els seus elms projectaven una llum fulgurant que causava terror. Brienni, circulant entre els seus homes amb l'aire d'un Ares o un gegant que superava tots els altres per un cúbit de les espatlles cap amunt, intimidava i esfereïa tothom que el veia. Així mateix, havia apostat els seus aliats escites,<ref name=Escites group=nota>Comnena recicla un altre etnònim antic per referir-se a un poble que no té gaire cosa a veure amb l'original. En aquest cas, els «escites» eren els [[:w:Petxenegs|petxenegs]], nòmades de les estepes que tan aviat oferien els seus serveis militars als romans com depredaven les seves terres.</ref> armats a la manera dels bàrbars, a uns dos estadis<ref name=Estadi group=nota>En l'edat mitjana, l'[[:w:Estadi (mesura)|estadi]], una unitat de mesura heretada de l'antiga Grècia, representava una longitud d'una mica menys de 180 metres.</ref> de distància amb ordres d'esperar fins que albiressin l'adversari i sonés la trompeta que donava el senyal d'atac per arremetre contra la rereguarda enemiga amb una pluja intensa i constant de fletxes, moment en el qual la resta de l'exèrcit, format en línies compactes escut amb escut, s'afegiria a l'ofensiva amb totes les seves forces. [3] Fou així com arrenglerà els seus soldats. Per la seva banda, el meu pare, Aleix Comnè, havent estudiat el relleu, emboscà part del seu exèrcit en unes clotades i en disposà la resta cara a cara amb les tropes de Brienni. Una vegada ordenades la part amagada i la part visible en les seves respectives posicions, enardí els seus homes un per un, animant-los a donar prova del seu valor, i manà al destacament que havia deixat a l'aguait que carregués contra l'ala dreta de l'enemic sobtadament i furiosa tan bon punt es trobés darrere seu. Reservant-se el comandament dels anomenats ''immortals'' i alguns celtes per a si mateix, posà els soldats de Coma i els turcs sota l'autoritat de Catacaló,<ref name=Catacaló group=nota>[[:w:Constantí Euforbè Catacaló|Constantí Euforbè Catacaló]].</ref> amb la missió de seguir de prop els moviments dels escites i repel·lir-ne les envestides. [4] Aquest era l'estat de les coses. Quan l'exèrcit conduït per Brienni arribà a les clotades i el meu pare, Aleix, donà el senyal d'atac, les tropes ocultes s'abalançaren entre crits i alarits sobre els adversaris, que quedaren esbalaïts per aquest assalt tan inesperat, i els feren recular escometent i matant cadascun el primer que trobava. No obstant això, Joan Brienni, germà del general, rememorant el seu enardiment impetuós<ref name=Impetuós group=nota>Gir de frase recurrent en la ''[[:w:Ilíada|Ilíada]]'' (per exemple, en el cant IV, vers 234) i evocat igualment en l{{'}}''[[:w:Odissea|Odissea]]'' IV, 527.</ref> i la seva valentia, feu girar el seu cavall amb el fre i, abatent d'un sol cop l'immortal que el perseguia, aturà la desbandada, recompongué la falange i rebaté els enemics. Aquesta vegada foren els immortals els que giraren cua i començaren a fugir sense ordre ni concert, massacrats pels soldats que els encalçaven. [5] En aquell moment, el meu pare es llançà al mig dels enemics i, lluitant amb bravura, obrí esquerdes en les línies que es trobava en cada moment, envestint i segant la vida de tothom que se li posava al davant, batallant amb una empenta irresistible i l'esperança que alguns dels seus soldats el seguissin per auxiliar-lo. En veure que la seva falange s'havia trencat i que els seus components fugien en totes direccions, en reuní els més intrèpids (sis en total) i els anuncià que desembeinarien les espases i, quan estiguessin prop de Brienni, carregarien contra ell sense titubejar i, si la sort així ho disposava, moririen al seu costat. Tanmateix, un tal Teòdot, un guerrer que havia servit el meu pare des que era petit, feu el possible per dissuadir-lo d'aquest propòsit, al·legant que era una autèntica temeritat. Així doncs, Aleix canvià de parer i es retirà a poca distància de l'exèrcit de Brienni per arreplegar els homes que coneixia entre els que havien trencat files, reformar les línies i reprendre el combat. [6] El meu pare encara no havia tingut ocasió d'apartar-se discretament quan els escites es precipitaren sobre Catacaló i els seus soldats de Coma enmig d'una gran cridòria. Una vegada els hagueren derrotat i dispersat amb facilitat, es lliuraren al pillatge i se n'anaren cadascun per la seva banda. Els escites són així per naturalesa: com que no s'esperen fins que el contrincant hagi cedit del tot i la batalla estigui inclinada definitivament a favor seu abans de començar a saquejar, acaben deixant escapar la victòria. Mentrestant, els servidors que formaven la rereguarda de l'exèrcit de Brienni, temorosos que els escites els fessin mal, havien anat avançant fins a situar-se entre els seus propis guerrers. Com més gent fugia dels escites, més creixia la confusió en la host de Brienni, fins a tal punt que els seus estendards es barrejaren entre si. [7] Estant així les coses, el meu pare, Aleix, que com ja hem dit estava aïllat entre les files enemigues, apercebé un palafrener que menava un dels cavalls imperials de Brienni, engalanat amb un mantell porpra i frontals daurats, així com els portadors de les espases de doble tall que solen escortar l'emperador, que corrien a prop seu. En veure-ho, es cobrí la cara amb la visera que li penjava de la vora de l'elm i, llançant-se amb furor contra aquests homes juntament amb els sis soldats que hem esmentat abans, feu caure el palafrener, li arrabassà el cavall imperial, prengué les espases de doble tall i s'escapolí. Ja fora de perill, despatxà el cavall adornat amb frontals daurats ensems amb les espases de doble tall, que tradicionalment es porten a banda i banda de la figura imperial, amb un herald de veu ressonant, a qui manà recórrer tot l'exèrcit cridant als quatre vents que Brienni havia caigut en combat. [8] Aquest estratagema serví per reagrupar els soldats del meu pare, el gran domèstic de les escoles, que havien quedat escampats per tot arreu, i per infondre a d'altres la fortitud d'esperit que necessitaven per continuar lluitant. Clavats on es trobava cadascun en aquell instant, miraven enrere i no se sabien avenir d'allò que presenciaven. Era un espectacle insòlit: els seus cavalls mantenien el cap apuntant cap endavant, mentre que ells mateixos giraven la cara en sentit contrari sense avançar ni voler tibar les regnes cap enrere, car estaven perplexos i desconcertats per allò que acabava de passar. [9] Desentenent-se de la persecució, els escites es disposaven a tornar a casa i vagaven per aquell indret, lluny dels dos exèrcits, amb el botí que havien arreplegat. L'anunci que Brienni havia estat capturat i abatut feu renéixer el coratge en el cor d'aquells que fins aleshores s'havien comportat com covards i fugitius. La veracitat de la notícia semblava confirmada per l'exhibició del cavall abillat amb les insígnies imperials i de les espases de doble tall que havien de protegir Brienni, que gairebé cridaven que havia caigut en mans del seu contrincant. === Capítol VI === [1] La fortuna també influí en el desenllaç de l'enfrontament. Un destacament d'aliats turcs arribà a l'altura del domèstic de les escoles, Aleix. Veient com anava la batalla, li preguntaren on era l'enemic i el seguiren fins a un turó, on els ensenyà amb un gest de la mà l'exèrcit contrari, que observaren com si fossin dalt d'una talaia. Els contrincants estaven confosos i encara no havien reconstruït les seves línies, convençuts que ja tenien la victòria al sac i estaven fora de tot perill. El principal motiu d'aquest excés de confiança és que els francs que anaven amb el meu pare s'havien passat al bàndol de Brienni després de la desbandada anterior. Quan els francs baixaren dels cavalls i li oferiren la mà dreta, com acostumen a fer al seu país en senyal de vassallatge, acudiren homes de totes bandes a guaitar allò que passava. La veu que els francs havien abandonat el seu comandant en cap, Aleix, per unir-se a Brienni corregué per tot l'exèrcit com un toc de trompeta. [2] Aprofitant la confusió que regnava en les files enemigues, el meu pare i els turcs que se li acabaven d'ajuntar dividiren les seves forces en tres parts, dues de les quals reberen ordres de mantenir-se emboscades allí mateix mentre la tercera assaltava els adversaris. Fou el meu pare, Aleix, qui concebé tot aquest pla de combat. [3] Els turcs no avançaven en falanges ordenades, ans al contrari, atacaven separadament en grups que maniobraven a una certa distància els uns dels altres. Cada escamot arremetia a cavall contra els enemics i els turmentava amb una intensa pluja de fletxes. Els acompanyava la persona que havia ideat tota aquesta estratègia, el meu pare, Aleix, amb els soldats dispersats que havia tingut ocasió de reunir. Aleshores, un dels immortals que anaven amb Aleix, un home atrevit i impetuós, se separà dels altres i anà directament contra Brienni a galop tirat. L'envestí de manera furibunda per clavar-li la llança al pit, però abans que pogués enfonsar-la-hi, Brienni desembeinà l'espasa amb tremp, partí la llança d'un sol cop i seguidament despatxà el seu atacant picant-lo a la clavícula amb tanta força que li tallà el braç sencer amb la cuirassa i tot. [4] Els turcs venien en onades i crivellaven l'exèrcit enemic amb un espès núvol de fletxes. Tot i que aquesta ofensiva sobtada els havia deixat estupefactes, els homes de Brienni s'havien reagrupat, havien reformat les línies i continuaven encaixant la ferocitat de la batalla, esperonant-se mútuament a lluitar amb homenia. Els turcs i el meu pare entaularen el combat amb els adversaris durant un breu moment abans de retirar-se ordenadament una mica més enllà com un ardit per conduir els enemics al parany que els esperava. En arribar al punt de la primera emboscada, feren la volta i es plantaren cara a cara amb els contrincants. Quan feren el senyal convingut, els emboscats sortiren immediatament de totes bandes, caigueren sobre els homes de Brienni com un eixam de vespes, els atordiren amb crits i alarits i els taparen la vista amb un torrent incessant de projectils. [5] L'exèrcit de Brienni estava al límit, puix que tots els seus soldats i cavalls estaven ferits, així que l'estendard fou inclinat per donar l'ordre de retirada i els seus homes giraren l'esquena a l'adversari. Malgrat la fatiga del combat, Brienni encara feia prova de valentia i generositat en l'esforç, movent-se d'una banda a l'altra per atacar els seus perseguidors alhora que executava una retirada ordenada i honrosa. Al costat del general pugnaven el seu germà i el seu fill, que es defensaven de manera tan heroica que els seus enemics en quedaren meravellats. [6] Com que el seu cavall, moribund de tant galopar, ja defallia i no tenia forces ni per fugir ni per carregar, Brienni, frenant-lo amb la brida com un noble atleta a punt per a la lluita, es plantà ben ferm i desafià dos turcs valerosos. L'un d'ells l'escometé amb la llança, però no fou capaç d'assestar-li l'estocada definitiva abans que el braç dret de Brienni el colpís amb encara més ferocitat i li tallés la mà, que rodolà per terra sense deixar anar la llança. L'altre saltà del seu propi cavall com una pantera i s'aferrà al llom del de Brienni, maldant per enfilar-se-li a l'esquena mentre Brienni es regirava com un animal per intentar occir-lo amb l'espasa. La seva insistència no trobà recompensa, car el turc que tenia a l'esquena anava esquivant cada cop que li donava. Arribat a aquest punt, amb la mà dreta cansada de buscar constantment el seu objectiu sense encertar-lo, l'atleta es rendí als seus enemics. L'agafaren i, cofois d'haver-se cobert de glòria, el portaren davant d'Aleix Comnè, que era prop de l'indret on havien capturat Brienni, arranjant les seves pròpies línies i les dels bàrbars i abrivant-les per al combat. [7] La captura del presoner, que inspirava el mateix terror en captivitat que en el furor de la batalla, fou anunciada per uns heralds abans de la seva arribada davant del general. Tenint Brienni com a premi de la llança, Aleix Comnè l'envià a l'emperador Botaniates sense tocar-li els ulls, puix que no era procliu a acarnissar-se amb els enemics captius, ans considerava que el sol fet de ser presoner de guerra ja era prou càstig. Així doncs, tractà Brienni amb gran magnanimitat, amabilitat i generositat. [8] Després de la seva captura, feren junts un bon tros de camí i, quan arribaren al lloc anomenat […], esperant poder consolar el seu captiu, li digué: «Baixem del cavall i asseguem-nos a reposar una estona». Tanmateix, persuadit que la seva vida corria perill, Brienni es comportava com un foll i no necessitava ni un instant de respir: com ha de descansar un home que es dona per mort? Així i tot, obeí la voluntat del general sense tardar, car si un esclau ja fa cas de tot allò que li manen, un presoner de guerra encara més. [9] Dit i fet, els capitostos descavalcaren. [Aleix] s'ajagué de seguida sobre l'herba verda com si fos un llit de fullatge, mentre que Brienni reposà el cap sobre les arrels d'un roure d'alta capçada.<ref name=Roure group=nota>És una referència a la ''Ilíada'', XIV, 398, on el mot grec δρυσὶν se sol traduir per ‘alzina’. Ara bé, com que no hi ha cap espècie d'alzina que sigui natural de Tràcia, he optat per ‘roure’, una altra traducció possible.</ref> El meu pare s'adormí, però l'altre no es deixava endur per la dolça son, com diu la melosa poesia,<ref name=Son group=nota>[[:w:Homer|{{Versaleta|Homer}}]], ''Ilíada'', II, 2.</ref> sinó que alçà la vista i veié l'espasa que penjava de les branques. Com que no hi havia ningú al voltant seu, notant que se li dissipava el desconsol, concebí un pla agosarat per matar el meu pare. Hauria trigat ben poc a passar de la idea a l'acte si no fos per una força divina que davallà del cel i li ho impedí, tot apaivagant la ira que el consumia i obligant-lo a mirar el meu pare amb bons ulls. Jo mateixa sentí el meu pare contar aquests fets mantes vegades. Qui així ho vulgui en pot treure la conclusió que Déu guardava Comnè com un objecte preuat i li reservava un destí més brillant: prendre el ceptre dels romans.<ref name=Reconciliació group=nota>L'estimat marit de l'autora, el cèsar Nicèfor, no era altre que el fill o, més probablement, el net d'aquest Nicèfor Brienni. Així doncs, aquest passatge, en el qual la set de venjança deixa pas a la benevolència, presagia la reconciliació definitiva entre les famílies dels Briennis i dels Comnens, encarnada pel matrimoni d'Anna Comnena i Nicèfor Brienni el Jove.</ref> Si Brienni sofrí alguna desgràcia a partir d'aquest moment, en foren responsables certs cortesans de l'emperador.<ref name=Sort group=nota>Brienni seria cegat poc després.</ref> El meu pare no en tenia cap culpa. === Capítol VII === [1] Així arribà a la seva fi l'alçament de Brienni, però el gran domèstic Aleix encara no podia descansar, ans al contrari, havia d'anar de combat en combat. El bàrbar Boril,<ref name=Boril group=nota>[[:w:Boril (cortesà)|Boril]], un personatge tenebrós tant pels seus orígens com per les seves insídies.</ref> que gaudia de la màxima confiança de Botaniates, sortí de la ciutat a rebre el meu pare, el gran domèstic, i una vegada tingué Brienni a les seves mans li feu allò que li feu. Així mateix, comunicà al meu pare les ordres de l'emperador, que li havia encomanat marxar contra Basilaci, que s'havia posat la diadema imperial i, igual que Brienni un temps abans, havia conduït Occident a un estat d'insurrecció. Aquest Basilaci era un dels homes més admirats per la seva valentia, fortitud d'esperit, audàcia i força; el seu ànim tirànic l'havia empès a anar acumulant càrrecs i títols dels més prestigiosos, maquinant intrigues per obtenir-ne alguns i usurpant-ne d'altres. Una vegada sufocada la rebel·lió de Brienni, aquest home es convertí en el seu successor, en certa manera, en el sentit que fou el següent a revoltar-se.<ref name=Basilaci group=nota>A més de ser el successor de Brienni en sentit figurat, [[:w:Nicèfor Basilaces|Nicèfor Basilaces]] (o Basilaci) ho era en sentit literal com a dux de Dirràquion. Militar d'orígens armenis o paflagonis, el 1071 havia caigut presoner en el daltabaix de Mantziciert, on menava tropes armènies i sirianes, abans de retrobar la llibertat en virtut dels acords de pau posteriors.</ref> [2] Partint d'Epidamne<ref name=Epidamne group=nota>Comnena es permet una floritura per referir-se a Dirràquion, ja esmentada al capítol IV d'aquest mateix llibre, pel seu nom original, arraconat en benefici de ''Dirràquion''/''Dirràquium'' des de la conquesta romana del segle ɪɪɪ aC.</ref> (capital d'Il·líria), havia arribat a la ciutat dels tessalis<ref name=Tessalònica group=nota>[[:w:Tessalònica|Tessalònica]].</ref> després de sotmetre tota la regió i elegir-se i proclamar-se emperador amb el seu exèrcit errant seguint-lo a tot arreu. Era un home admirat per la seva grandària, la potència dels seus braços i la severitat de la seva cara, qualitats especialment apreciades per la classe rústica dels soldats, que no paren esment ni en l'ànima ni en les virtuts, sinó que es deixen impressionar per atributs físics com el coratge, la força, la velocitat i la corpulència i consideren que fan una persona digna de la porpra i la diadema. Basilaci tenia totes aquestes qualitats, que juntament amb els seus orígens gens vulgars i un esperit intrèpid i indomable li donaven un incontestable aire imperial. La seva veu ressonava com un tro i podia aterrir un exèrcit sencer, mentre que els seus crits glaçaven l'ànima. A més a més, tenia una eloqüència incomparable, tant quan arengava els seus soldats en combat com quan intimidava els enemics per posar-los en desbandada. Explotant aquests avantatges i reunint un exèrcit imbatible al seu voltant, sortí en campanya i, com ja hem dit, es feu seva la ciutat dels tessalis. [3] La reacció del meu pare, Aleix Comnè, fou armar-se de valor i fer ús de tota la seva perícia militar per preparar el combat amb el seu contrincant com si fos una brega amb l'enorme Tifó<ref name=Tifó group=nota>En la mitologia grega, [[:w:Tifó (mitologia)|Tifó]] era un monstre de mida descomunal, meitat home i meitat fera, que arribà a posar el mateix [[:w:Zeus|Zeus]] entre l'espasa i la paret —o, més ben dit, entre l'''[[:w:Harpe|harpe]]'' i la paret.</ref> o un hecatonquir.<ref name=Hecatonquirs group=nota>Els [[:w:Hecatonquirs|hecatonquirs]] eren tres gegants de cent braços i cinquanta caps que ajudaren els [[:w:Olímpics|Olímpics]] en la [[:w:Titanomàquia|Titanomàquia]].</ref> Encara no havia tingut temps d'espolsar-se el cos ni de rentar-se la sang de les mans i l'espasa després de l'esforç anterior i ja avançava, ple de fúria, com un lleó adust contra Basilaci, un senglar de llargs ullals. Així doncs, es dirigí cap al riu Bardari,<ref name=Vàrdar group=nota>El [[:w:Vàrdar|Vàrdar]], riu principal de Macedònia del Nord i un dels més importants de Grècia.</ref> com el coneixen en aquelles contrades. Aquest riu baixa de les muntanyes properes a Mísia<ref name=Mísia group=nota>No es refereix a la [[:w:Mísia (regió)|Mísia]] del nord-oest d'Anatòlia, sinó a la regió balcànica anomenada ''[[:w:Mèsia|Mèsia]]'' en temps antics.</ref> i desguassa en el nostre mar del sud després de travessar una munió de llocs i dividir la comarca de Berea<ref name=Berea group=nota>[[:w:Berea de Macedònia|Berea]], actualment coneguda com a ''[[:w:Véria|Véria]]''.</ref> i Tessalònica en una part occidental i una d'oriental. A tots els grans rius els passa una cosa semblant: una vegada l'acumulació dels sediments que porten assoleix un nivell considerable, abandonen el llit que han tingut fins ara, comencen a fluir per terres més baixes i omplen el seu nou curs de corrents cabalosos, tot deixant el llit antic sec i eixut. [4] Després de donar un cop d'ull al terreny que els separava, el refí general Aleix plantà el seu campament entre el llit antic i el nou. No hi havia més de dos o tres estadis entre els dos. El meu pare considerava que el nou li serviria de baluard i l'antic, transformat en una fondalada pel flux de l'aigua, de trinxera natural. Seguidament, feu circular entre els seus homes l'ordre de passar-se el dia dormint i alimentant bé els cavalls, puix que durant la nit romandrien desperts i amatents a repel·lir un atac per sorpresa dels enemics. [5] Suposo que el meu pare donà aquestes instruccions perquè intuïa que els enemics intentarien alguna acció hostil aquell mateix vespre. Sia per la seva gran experiència en aquestes coses, sia per un altre motiu, ensumava una ofensiva. Igual que no havia trigat gaire a preveure aquest moviment, tampoc no perdé ni un moment abans de prendre les mesures que exigien les circumstàncies. Una vegada alçada la seva tenda, l'encomanà, amb totes les provisions i el material que contenia, a la cura de Joanic, un membre del seu servei que feia temps que era monjo, i sortí amb els seus soldats, que portaven els cavalls, les armes i tot allò que els feia menester per a la batalla, tot deixant torxes enceses arreu del campament. Se n'allunyà un bon tros, ocupà les seves posicions amb l'exèrcit armat i restà atent a allò que passaria. L'objectiu d'aquest estratagema era que Basilaci, veient el campament ple de focs i la tenda del meu pare il·luminada, cregués que Aleix hi descansava a l'interior i, per tant, que no li costaria gens enxampar-lo. === Capítol VIII === [1] Com ja hem dit, el meu pare no anava desencaminat. Previsiblement, Basilaci irrompé al campament amb els seus deu mil cavallers i peons. Hi havia tendes il·luminades per fogueres per totes bandes. Quan veié la tenda resplendent del general, s'hi dirigí amb impetuosa embranzida mentre proferia alarits eixordadors i esfereïdors. En no trobar aquell que cercava i constatar que no hi havia cap soldat o general, sinó que els únics que romanien al campament eren uns quants servidors de poca importància, començà a cridar encara més fort: «On és el tartamut?». Ho deia per injuriar el gran domèstic. El meu pare, Aleix, era un orador eloqüent i més hàbil que cap altre a l'hora d'exposar idees i arguments, però quan provava de pronunciar el so de la erra, la llengua se li descontrolava una mica i quequejava de manera gairebé imperceptible, encara que la seva articulació de la resta de sons era impecable. [2] Alhora que llançava aquests insults, ho anava escorcollant i regirant tot, incloent-hi les caixes, els bancs, els bagatges i fins i tot el llit del meu pare, no fos cas que el general estigués amagat en algun lloc. Al mateix temps, anava mirant el monjo Joanic. La mare d'Aleix sempre havia volgut que el seu fill compartís la tenda amb un monjo dels més honorables cada vegada que sortia en campanya. Ell, ben predisposat envers la seva mare, obeïa els seus desitjos com ja ho havia fet quan era un nen, com ho feia ara que era un jove i com ho continuaria fent fins al dia del seu casament. Basilaci remenava tot allò que hi havia a la tenda i, com diria Aristòfanes,<ref name=Núvols group=nota>[[:w:Aristòfanes|{{Versaleta|Aristòfanes}}]], ''[[:w:Els núvols|Els núvols]]'', 192, obra traduïda al català per Mercè Valls i Bosch.</ref> explorava les tenebres de l'Èreb, tot preguntant reiteradament a Joanic on era el domèstic. Com que el monjo insistia que ja feia estona que Aleix se n'havia anat amb tot l'exèrcit, Basilaci entengué per fi que havia caigut en un parany; deixà córrer allò que havia vingut a fer i, canviant de to de veu, bramà: «Camarades, ens han ensarronat! El combat tindrà lloc a fora». [3] Aquests mots encara no havien acabat d'eixir de la seva boca quan el meu pare, Aleix Comnè, que s'havia avançat a la resta de l'exèrcit amb uns quants soldats, els envestí mentre sortien del campament. En veure un home que intentava ordenar les falanges (com que la majoria dels soldats de Basilaci s'havien posat a saquejar tot allò que podien, cosa que també era un vell truc del meu pare, encara no havien tingut temps d'ajuntar-se i formar la línia de batalla quan, de sobte, el gran domèstic aparegué davant seu com un terrible perill), creient identificar-lo com a Basilaci per la seva grandària o per la resplendor de les seves armes (que lluïen sota la llum dels estels), anà al seu encontre i li donà un bon cop d'espasa a la mà. La mà li caigué a terra amb l'espasa i tot, escena que causà un gran neguit a la resta de la falange. Tanmateix, no es tractava de Basilaci, sinó d'un seguidor seu que no tenia res a envejar-li pel que feia a la valentia. [4] El meu pare arremeté feroçment contra ells, disparant-los fletxes, nafrant-los amb la llança, fent crits de guerra, fonent-se amb la nit per desorientar-los, aprofitant cada lloc, cada moment i cada instrument per atansar-se a la victòria i traient partit de tots aquests elements amb destresa, aplom i un judici impertorbable. Malgrat que hi havia soldats dels dos bàndols fugint en totes direccions, sempre discernia correctament entre amics i enemics. Gules, un capadoci de mà valenta i força imparable en batalla, devot servidor del meu pare, apercebé Basilaci i, després d'assegurar-se que era ell, li clavà un cop a l'elm. Ara bé, li passà el mateix que a Menelau contra Alexandre, és a dir, l'espasa li caigué de les mans, rompuda en tres trossos o quatre,<ref name=Menelau group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', III, 363.</ref> llevat de l'empunyadura. Així que ho veié, el gran domèstic l'escarní per no agafar bé l'espasa i l'acusà de covardia, però el soldat li ensenyà l'empunyadura, l'única part de l'arma que encara tenia, per aplacar-lo. [5] Un altre home, el macedoni Pere Tornici, es llançà al bell mig de les files contràries i occí un bon nombre d'enemics. La falange el seguia a cegues, car en la foscor de la batalla no tothom podia veure allò que passava. Comnè carregà contra el segment de la falange que encara no s'havia trencat i colpí tots els que se li oposaven abans de tornar amb els seus propis guerrers i exhortar-los a anihilar les parts de la falange de Basilaci que encara no havien cedit, alhora que trametia missatgers a la rereguarda per ordenar als soldats que no vacil·lessin i que forcessin el pas fins a arribar a la seva altura. [6] En el transcurs d'aquests esdeveniments, un celta dels que anaven amb el domèstic, que, en resum, era un soldat ple de coratge i insuflat de l'esperit d'Ares, veié el meu pare emergir del centre dels enemics brandint l'espasa, que fumejava de sang calenta, i, pensant que era un dels adversaris, l'escometé sense pensar-ho dues vegades picant-li el pit amb la llança. El general ben aviat hauria anat per terra si no fos perquè es redreçà sobre la sella, cridà l'atacant pel seu nom i l'amenaçà de tallar-li el cap amb l'espasa allí mateix. El celta, escudant-se en la foscor de la nit i la confusió de la pugna, al·legà que no l'havia reconegut, així que li fou permès romandre al món dels vius. === Capítol IX === [1] Aquestes foren les gestes del domèstic de les escoles i el seu escamot aquella nit. Quan el dia tot just acabava de somriure i el sol despuntava per l'horitzó, els comandants de les falanges de Basilaci centraren tota la seva atenció a reunir els homes que havien abandonat el combat per lliurar-se al pillatge. Mentrestant, el gran domèstic havia reagrupat les seves tropes per a una nova ofensiva contra Basilaci. Els homes del domèstic veieren alguns enemics d'un tros lluny, els envestiren abrivadament, els posaren en desbandada i en tornaren amb diversos presoners. [2] Des de dalt d'un turó, el germà<ref name=Nebot group=nota>O, segons Nicèfor Brienni el Jove, el nebot.</ref> de Basilaci, Manuel, animava el seu exèrcit cridant ben fort: «Avui és el dia de la victòria de Basilaci!». Un tal Basili Curtici,<ref name=Curtici group=nota>[[:w:Basili Curtici|Basili Curtici]] era un militar [[:w:Adrianòpolis|adrianopolità]].</ref> conegut i confident del precitat Nicèfor Brienni, les aventures del qual ja ha narrat la nostra història, que era un guerrer indomable, saltà de les files de Comnè en direcció al turó. La reacció de Manuel Basilaci fou desembeinar l'espasa i anar al seu encontre a galop tirat. En comptes d'emprar l'espasa, Curtici se serví de la maça que li penjava de la sella per assestar-li un cop a l'elm que el feu caure del cavall en un instant; capturà l'adversari i l'arrossegà fins on es trobava el meu pare com a botí de guerra. Mentrestant, en veure que Comnè arribava amb els seus propis regiments, allò que quedava de l'exèrcit de Basilaci fugí sense oposar gaire resistència. Basilaci corria al davant i Aleix Comnè l'empaitava. [3] Quan arribaren a Tessalònica, els tessalonicencs obriren les portes de bat a bat per a Basilaci i tot seguit les tancaren per al general. El meu pare, impertèrrit, ni es retirà la cuirassa, ni es tragué l'elm, ni abaixà l'escut que duia a l'espatlla, ni deixà anar l'espasa, sinó que acampà davant de la ciutat tot amenaçant d'assaltar-ne les muralles i saquejar-la de dalt a baix. Com que maldava per evitar la perdició de Basilaci, despatxà un membre del seu seguici, el monjo Joanic (un home de reconeguda virtut), a parlar de pau amb el rebel, assegurant-li que quedaria indemne si es rendia juntament amb la ciutat. Malgrat l'obstinació de Basilaci, els tessalonicencs es posaren d'acord per deixar entrar Comnè i així estalviar-se una presa de la ciutat i tots els mals que comportaria. [4] Ara bé, quan Basilaci veié les intencions de la multitud, pujà a l'acròpolis, sortint del foc per caure a les brases. No deixava de pensar ni un instant en la guerra i en el combat, no obstant la promesa del domèstic que no li passaria res que no tingués remei. Fins i tot en aquesta conjuntura tan crítica, en aquest gran destret, Basilaci demostrava la seva homenia. En una exhibició de virilitat i bravura, es baté sense rendir-se fins que els habitants i els guàrdies de l'acròpolis el foragitaren d'aquell lloc en contra de la seva voluntat i el lliuraren al gran domèstic. [5] L'emperador en fou informat sense més dilació, mentre que Aleix romangué a Tessalònica durant un breu temps per endreçar els afers de la ciutat abans d'emprendre el seu brillant retorn triomfal. Uns emissaris de l'emperador sortiren a l'encontre del meu pare entre Filipos i Amfípolis<ref name=Crisòpolis group=nota>L'autora es fa un embolic entre [[:w:Eíon|Crisòpolis]], fundada prop de l'antiga [[:w:Amfípolis|Amfípolis]], i Cristòpolis, l'actual [[:w:Kavala|Kavala]], que les fonts medievals catalanes anomenen ''Cristopol''.</ref> i li posaren a les mans les ordres escrites de l'emperador respecte a Basilaci. Agafaren el captiu, se l'emportaren a Clempina<ref name=Clempina group=nota>Indret situat a uns 5 quilòmetres al nord-oest de Cristòpolis i mencionat com a ''Quempina'' per Nicèfor Brienni el Jove en el seu relat dels mateixos fets.</ref> i li arrancaren els ulls prop d'una font del poble que des d'aleshores es coneix com «la font de Basilaci». [6] Aquest fou el tercer treball del gran Aleix, com Hèracles, abans d'esdevenir emperador. En efecte, no seria cap disbarat comparar Basilaci amb el senglar d'Erimant<ref name=Senglar group=nota>El tercer o quart dels [[:w:Els dotze treballs d'Hèracles|dotze treballs d'Hèracles]], segons la versió que es tingui en compte, fou atrapar el [[:w:Senglar d'Erimant|senglar d'Erimant]] i portar-lo viu a [[:w:Euristeu|Euristeu]].</ref> i el meu pare, Aleix, amb un valerosíssim Hèracles dels nostres dies. Aquests foren, doncs, els successos i assoliments d'Aleix Comnè abans de pujar al tron, que li valgueren la dignitat de sebast, concedida per l'emperador i proclamada davant del senat en ple. === Capítol X === [1] Al meu entendre, hi ha cossos que cauen malalts per causes externes i d'altres que tenen l'origen dels seus trastorns en el seu propi interior. Sovint imputem les febres a les irregularitats del clima o certes qualitats dels aliments i de vegades en culpem la putrefacció dels humors. Bé, de la mateixa manera, la feblesa dels romans obrí la porta a pestes mortíferes com els homes que ja he mencionat, gent com Urseli i Basilaci i els altres que componen la massa humana que es desviu pel poder, alhora que els capricis de la fortuna ens portaven usurpadors estrangers, com un mal sense remei i una xacra sense cura. Un d'ells era Robert,<ref name=Guiscard group=nota>[[:w:Robert Guiscard|Robert Guiscard]], un dels protagonistes de la conquesta normanda de la Itàlia meridional, duc de la Pulla i Calàbria des del 1059 fins a la seva mort el 1085.</ref> un home curull de supèrbia i notori per les seves ànsies de poder, engendrat per Normandia i nodrit i criat per la maldat en totes les seves facetes. [2] Els romans alçaren un enemic d'aquesta talla en contra seu donant-li un pretext per fer-nos la guerra: un compromís matrimonial amb un bàrbar i estranger, gens avantatjós per a nosaltres, contret per la falta de previsió de l'emperador que regnava en aquell moment, Miquel, de la nissaga dels Ducas. Que no es molesti ningú si censuro un parent de sang (hi estic relacionada per part de mare<ref name=Andrònic_Ducas group=nota>L'avi matern d'Anna Comnena, [[:w:Andrònic Ducas (fill de Joan Ducas)|Andrònic Ducas]], infame per la seva perfídia a Mantziciert, era cosí de Miquel VII.</ref>). El que pretenc és documentar la veritat sobre tots aquests esdeveniments i, de fet, he rebaixat el to de la crítica universal contra aquest home. El precitat emperador Miquel Ducas prometé el seu fill, Constantí,<ref name=Constantí_Ducas group=nota>[[:w:Constantí Ducas (coemperador)|Constantí Ducas]], coemperador des de poc després del seu naixement, el 1074, fins poc després del naixement del futur Joan II Comnè, el 1087, amb una interrupció durant el regnat de Nicèfor III Botaniates.</ref> amb la filla d'aquest bàrbar,<ref name=Olímpia group=nota>[[:w:Olímpia (filla de Robert Guiscard)|Olímpia]], filla petita de Robert, reanomenada ''Helena'' a la seva arribada a Constantinoble i esmentada amb aquest nom per l'autora en referències ulteriors.</ref> acte que acabaria propiciant l'esclat de les hostilitats. De Constantí, fill d'aquest emperador, del seu contracte matrimonial i, en general, de l'aliança matrimonial amb el bàrbar, de la seva formosor i estatura, del seu físic i de la seva personalitat, ja en parlarem quan arribi el moment de contar les meves pròpies desgràcies, una vegada ja hagi exposat tot allò que té a veure amb aquesta paraula de casament, l'anorreament de les forces bàrbares i la ruïna dels usurpadors normands que es llançaren contra els romans empesos per la follia. [3] Abans de continuar el relat, emperò, cal mirar enrere i resseguir el camí vital de Robert, descrivint el seu llinatge i la seva fortuna i narrant fins a quin nivell de poder i grandesa el portaren els esdeveniments o, per dir-ho amb propietat, fins a quin punt li permeté avançar la providència tolerant-li les intrigues i males arts. [4] Robert era un normand de baix llinatge, caràcter tirànic i ment facinerosa. Era un guerrer valent i tenia molta traça per apropiar-se del poder i els cabals dels grans homes. No deixava escapar cap objectiu, ans ignorava totes les objeccions que li feien per dissuadir-lo. Superava tots els altres en alçada i estava dotat d'una complexió de color de foc, cabells rossos, espatlles amples i ulls que centellejaven com espurnes. El seu cos era ample allí on la natura exigeix corpulència i de proporcions esveltes allí on exigeix gracilitat. Així doncs, era un home ben plantat de cap a peus, com he sentit explicar moltes vegades a molta gent. Pel que fa a la seva veu, com deia Homer d'Aquil·leu,<ref name=Veu group=nota>Vegeu, per exemple, {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XVIII, 215-229.</ref> els que el sentien tenien la sensació de ser enmig d'un tumult, mentre que el seu crit era capaç de posar milers d'homes a la fuga. Gaudint d'aquest físic, aquesta ment i aquesta fortuna, és natural que fos un esperit indomable que no es doblegava a ningú. Com diuen, les persones de caràcter fort són així, encara que siguin d'orígens humils. === Capítol XI === [1] Sent com era, recalcitrant de mena, se n'anà de Normandia amb un grapat de cavallers (tot comptat, cinc genets i trenta peons) i, deixant enrere la seva pàtria, es dedicà a rondar els turons, les coves i les muntanyes de Longuibàrdia<ref name=Longuibàrdia group=nota>Malgrat l'evident proximitat etimològica, no es tracta de la [[:w:Llombardia|Llombardia]], sinó de [[:w:Longuibàrdia|Longuibàrdia]], un conjunt de territoris del sud d'Itàlia centrat en els ducats de [[:w:Ducat de Benevent|Benevent]] i de [[:w:Ducat de Spoleto|Spoleto]].</ref> al capdavant d'una colla de bandolers, amb els quals assaltava els vianants i els arrabassava de vegades els cavalls i de vegades les armes o altres possessions. El primer acte de la seva vida estigué tenyit de sang i farcit de matances. [2] Voltant per les contrades de Longuibàrdia, cridà l'atenció de Guillem Mascabeles,<ref name=Mascabeles group=nota>Des d'aquí fins a l'última paraula del capítol XI, tota semblança de la narració de Comnena amb la realitat és pura coincidència. Sembla que l'autora construí aquest relat a partir de fragments molt distorsionats de cròniques occidentals sobre el segrest del magnat calabrès Pere de Turra, governant de Bisignano, per Robert. El mateix «Guillem Mascabeles» no surt en cap font que no sigui l'''Alexíada''. El seu nom podria ser una deformació del sobrenom bíblic «Macabeu», que portaven dos membres de la nissaga Buonalbergo, la família de la primera muller de Robert en la vida real.</ref> que en aquell moment dominava la major part dels territoris que estan tocant a Longuibàrdia. Els copiosos ingressos que en treia cada any li permetien mantenir unes forces considerables i, en definitiva, era un senyor distingit. Quan descobrí de quina fusta estava fet Robert, tant de cos com de ment, li vingué la rauxa d'aliar-s'hi i li prometé una de les seves filles.<ref name=Alberada group=nota>En veritat, la primera muller de Robert fou [[:w:Alberada de Buonalbergo|Alberada de Buonalbergo]], que li donà un fill i una filla. Quan en tingué l'oportunitat, el normand la repudià sense miraments per contreure un matrimoni més avantatjós i es casà en segones noces amb la princesa llombarda [[:w:Sikelgaita|Sikelgaita]], filla de [[:w:Guaimar IV de Salern|Guaimar IV de Salern]].</ref> Una vegada celebrat el matrimoni, l'admiració que sentia per la força i la perícia militar del seu gendre no impedí que se li torcessin les coses. [3] Ja li havia donat en dot una ciutat i havia fet altres esforços per cultivar la seva amistat. Tanmateix, Robert li volia mal i tramava una insurrecció. Al principi, li feia bona cara mentre anava consolidant les seves forces fins a triplicar el nombre de cavallers i duplicar la mida de la infanteria. Complerta aquesta fita, els seus actes de bona voluntat es mudaren a poc a poc en una malícia cada vegada més patent. [4] Cada dia es comportava com un cerca-raons i maquinava situacions de les que tendeixen a sembrar la zitzània i provocar batalles i guerres. Com que el precitat Guillem Mascabeles el superava amb escreix en riquesa i poder, Robert veié que no podia enfrontar-s'hi obertament i començà a ordir un projecte malvat. Simulava bones intencions i feia veure que es penedia dels seus actes mentre d'amagat preparava un pla terrible i difícil de descobrir per emparar-se de totes les ciutats de Mascabeles i fer-se amo de totes les seves possessions. [5] En primer lloc, obrí negociacions de pau i li trameté un missatger per proposar-li que es trobessin en persona. Guillem, que estimava la seva filla fora de tota mesura, li digué que sí, tot elegint una data no gaire llunyana per a la reunió. Robert li assenyalà el lloc on es veurien per dialogar i pactar les condicions de l'acord. Era una plana amb dos turons de la mateixa altura, situats cara a cara i separats per un terreny pantanós banyat per l'ombra d'arbres i plantes de tota mena. El terrible Robert hi emboscà quatre homes atrevits i ben armats, a qui manà que miressin atentament en totes direccions i, quan el veiessin esbatussar-se amb Guillem, correguessin a ajudar-lo sense perdre ni un instant. Seguidament, el perfidíssim Robert baixà del turó que havia triat com a escenari de la reunió amb Mascabeles i pujà amb quinze genets i uns cinquanta-sis peons a l'altre turó, on apostà els soldats, revelà als més destacats el parany que preparava i ordenà a un d'ells que li portés les armes (l'escut, l'elm i l'espasa) per rearmar-se sense dificultat arribat el moment. Per acabar, insistí als quatre que havia posat a l'aguait que volessin a assistir-lo tan bon punt el veiessin barallar-se amb Mascabeles. [6] El dia convingut, Guillem acudí a les altures del lloc que li havia indicat Robert amb la intenció de concloure-hi un tractat. Quan el veié arribar, aquest últim li sortí al pas a cavall i el rebé oferint-li la mà dreta amb tota efusivitat. Es traslladaren a un pendent situat just a sota del cim del turó i es posaren a parlar dels temes dels quals volien tractar. El terrible Robert perdé el temps xerrant de tot i de res fins que finalment digué a Guillem: «Per què ens cansem anant a cavall? Au, desmuntem, seiem a terra i discutim tot el que calgui discutir amb comoditat». El babau de Mascabeles, inconscient del parany que li havien preparat i el perill que corria, assentí. En veure descavalcar Robert, ell també baixà de cavall i clavà el colze a terra abans de reprendre el fil de la conversa. Robert prometé a Mascabeles que a partir d'aleshores se li sotmetria i li seria fidel, lloant-lo com a «benefactor» i «senyor». Apercebent que aquests dos havien desmuntat i començaven a negociar, alguns dels homes de Mascabeles, extenuats per la calor abrusadora, la gana i la set (car aquests fets succeïren a l'estiu, quan els rajos del sol acostumen a caure en picat i la calor es torna insuportable), també descavalcaren, lligaren les brides a les branques dels arbres i es gitaren a terra per refrescar-se a l'ombra dels cavalls i dels arbres, mentre que d'altres se n'anaren a casa. [7] Així estaven aquests. Activada la trampa, el sempre terrible Robert es llançà tot d'una sobre Mascabeles i, canviant l'esguard afable per un de furibund, se li aferrà amb mans assassines. Començaren a forcejar, estirant-se l'un a l'altre, fins que rodolaren costa avall. Veient-ho, els quatre que estaven a l'aguait a l'aiguamoll sortiren a carrera a Guillem i, un cop el tingueren ben lligat, arrancaren a córrer cap als genets que Robert havia col·locat a l'altre turó, que ja galopaven en la seva direcció, encalçats per la gent de Guillem. Robert saltà damunt del seu cavall, agafà l'elm, es posà la llança al rest i es protegí amb l'escut abans de girar-se i enfonsar la llança en un dels homes de Guillem, que exhalà l'ànima allí mateix. [8] Aquesta maniobra serví per interrompre la càrrega dels genets del seu sogre i, alhora, per frustrar la temptativa de rescat, car els altres feren mitja volta així que veieren que els cavallers de Robert davallaven de les altures i gaudien, per tant, de l'avantatge del terreny. Repel·lida l'escomesa, Robert conduí Mascabeles, encadenat com un presoner de guerra, a la mateixa fortalesa que aquest últim li havia donat com a regal de noces en el moment de prometre-li la filla. Així doncs, la ciutat tingué captiu el seu propi senyor, cosa que li mereixé, com és de suposar, el nom de ''Frúrion''.<ref name=Frúrion group=nota>‘Fortalesa’.</ref> No hi ha res pitjor que descriure la crueltat de Robert. Ara que tenia Mascabeles en el seu poder, li arrancà totes les dents, exigint-li una dinerada a canvi de cadascuna d'elles i coaccionant-lo a revelar on guardava els cabals. Una vegada començà a esdentegar-lo, ja no s'aturà fins que li hagué tret fins a l'última dent i l'última moneda. Arribat a aquest punt, Robert li fixà la mirada als ulls i, enutjat que Mascabeles encara conservés la vista, el cegà. === Capítol XII === [1] Ara que ho tenia tot sota el seu control, esdevingué cada dia més puixant i, impulsat per la seva set insaciable de poder, anà sotmetent ciutat rere ciutat i acumulant més i més riqueses. En poc temps assolí el rang de duc i es feu nomenar duc de tot Longuibàrdia.<ref name=Melfi group=nota>A les acaballes del [[:w:Concili de Melfi|Concili de Melfi]], celebrat l'agost del 1059, el papa [[:w:Papa Nicolau II|Nicolau II]] li concedí en feu el [[:w:Ducat de la Pulla i Calàbria|Ducat de la Pulla i Calàbria]], juntament amb el [[:w:Comtat de Sicília|Comtat de Sicília]], aquest últim encara pendent de conquerir als cadis musulmans de l'illa.</ref> Això li valgué l'enveja de tothom. Ara bé, com que sabia el que es feia, tingué cura de calmar l'agitació de les masses i de refrenar enginyosament les ambicions dels magnats que se li oposaven, recorrent ara a l'adulació, ara als obsequis i, de tant en tant, a la força de les armes, fins que estengué el seu domini arreu de Longuibàrdia i les comarques veïnes. [2] Robert, que no parava mai d'imaginar maneres d'acréixer el seu poder, cobejava l'Imperi Romà; així doncs, com he exposat anteriorment, esgrimí la seva aliança matrimonial amb l'emperador Miquel com a pretext per declarar la guerra als romans. Ja hem relatat que l'emperador Miquel, per motius inescrutables, havia promès la filla d'aquest tirà, que es deia Helena, amb el seu propi fill, Constantí. [3] Cada vegada que em recordo d'aquest jove, se'm trasbalsa l'ànima i se'm remouen els pensaments. Em reservo la narració de la seva vida per al moment adient; això sí, encara que estigui fora de lloc, no em privaré de dir que era una obra d'art de la natura i, per dir-ho d'alguna manera, una meravella feta per la mà de Déu. Era tan bell que amb una mirada n'hi havia prou per creure que descendia de la mítica edat d'or dels grecs. Havent-ne passat tants anys com n'han passat, la memòria d'aquest jove encara em deixa els ulls xops de llàgrimes. Tanmateix, em guardo els plors per a les posicions avantatjoses,<ref name=Posicions group=nota>Gir de frase manllevat a [[:w:Demòstenes|{{Versaleta|Demòstenes}}]], ''[[:w:Sobre la corona|Sobre la corona]]'', 18, 27. L'oració és un dels discursos polítics de Demòstenes traduïts al català per Juli Pallí i Bonet.</ref> car no vull sembrar la confusió barrejant els meus planys amb el relat històric. [4] Aquest jove, de qui hem parlat aquí i en altres parts, nascut abans que nos, havia esdevingut el promès cast i immaculat d'Helena, filla de Robert, abans que nos veiéssim la llum del dia. Com que el noi encara no era núbil, la promesa, tot i estar registrada per escrit, era una mera declaració d'intencions que finalment no es complí. L'emperador Nicèfor Botaniates estripà el contracte després de pujar al tron. De totes maneres, estic divagant, així que prosseguiré la història des del punt on me n'he desviat. [5] Robert, un individu d'orígens modestos que havia anat prosperant fins a esdevenir un home de llinatge il·lustre, havia reunit un gran nombre de forces al seu voltant. Com que ambicionava la sobirania sobre els romans, fabricà pretextos amb una pàtina de versemblança per justificar la seva animadversió i les seves guerres contra els romans. A partir d'aquí, hi ha dues versions d'aquests fets. [6] Segons una d'elles, que va de boca en boca i ha arribat a la nostra oïda, un tal Rector, un monjo que es feia passar per l'emperador Miquel, fugí a la cort de Robert i, tot mantenint la farsa que era el seu consogre, li enuncià els greuges que havia sofert.<ref name=Rector group=nota>Robert probablement era conscient que [[:w:Rector (impostor)|Rector]] era un impostor, però el veia com un ''casus belli'' convenient per perseguir els seus propis designis sobre l'Imperi Romà.</ref> Miquel havia succeït a Diògenes com a portador del ceptre dels romans i, després de governar l'imperi durant un breu temps, havia estat derrocat pel rebel Botaniates i encetat una nova vida com a monjo, posant-se el vestit talar propi d'un alt sacerdot, la tiara i es podria dir que fins i tot l'humeral.<ref name=Efes group=nota>Després d'abdicar, Miquel anà de dret al monestir, una sortida relativament afortunada en comparació amb tots els emperadors romans que havien estat executats o, si més no, [[:w:Mutilació política a l'Imperi Romà d'Orient|mutilats]] pels seus usurpadors. Posteriorment esdevindria [[w:Metròpolis d'Efes|metropolità d'Efes]].</ref> En això, havia fet cas del consell del seu oncle per part de pare, el cèsar Joan, que sabia com era de vel·leïtós el nou sobirà i temia que el seu nebot patís una desgràcia.<ref name=Peó group=nota>La preocupació de Joan Ducas (avi de l'autora) pel benestar del seu nebot no li havia impedit fer-lo anar com un peó en els primers anys del seu regnat, en els quals el cèsar exercí el poder a l'ombra, com tampoc no havia estat obstacle perquè el 1074 acceptés de bon grat que Roussel de Bailleul el proclamés emperador durant el conflicte entre Miquel i el mercenari.</ref> [7] Aquest paper interpretava el monjo, que, malgrat que es deia Rector, distava molt de ser un home recte.<ref name=Joc group=nota>Humil intent d'adaptar un joc de paraules que en l'original grec es basa en la semblança fonètica entre Ῥαίκτωρ, el nom del monjo, i el mot ῥέκτης, que en aquest context es pot traduir per ‘malefactor’.</ref> Apel·lant a Robert com a consogre seu, li recità amb gran teatralitat els abusos comesos contra ell, des del seu derrocament del tron imperial fins als infortunis que l'havien reduït a la condició en la qual es presentava. Això adduïa per reclamar al bàrbar que sortís a la seva defensa, tot lamentant que la jove i bella Helena havia quedat desemparada i sense marit, car el seu fill, Constantí, i l'emperadriu Maria havien estat empesos a fer costat a Botaniates en contra de la seva voluntat, constrets pel despotisme de l'usurpador. Aquestes paraules anaren inflamant l'esperit del bàrbar fins que es decidí a fer la guerra als romans. Aquesta versió ha arribat a la meva oïda i no em costa gens creure que hi hagi individus d'orígens insignificants que provin de suplantar persones respectades i de nissaga eminent. [8] L'altra versió, que em sembla més convincent, ve d'una altra font i diu que ni hi havia cap monjo que fingís ser l'emperador Miquel ni es produí cap situació d'aquest estil que impel·lís Robert a fer la guerra als romans, ans fou l'astutíssim bàrbar el que ordí aquest estratagema sense gaire dificultat. Sembla que les coses anaren així: Robert, una persona indecent de cap a peus, feia temps que frisava per atacar els romans i es preparava per a tal empresa, però alguns dels seus partidaris més raonables, com la seva muller, Gaita,<ref name=Gaita group=nota>És a dir, Sikelgaita.</ref> li havien posat bastons a les rodes, puix que no estaven d'acord amb allò que consideraven una guerra injusta que vessaria la sang d'altres cristians. Una vegada i una altra l'havien aturat a l'últim moment. Per la seva banda, Robert, que cercava un pretext creïble per declarar la guerra, despatxà uns quants homes que estaven al corrent de les seves intrigues a Crotona amb ordres de trobar un monjo d'aparença no gaire vulgar prest a fer la travessia per anar en pelegrinatge a l'església dels principals apòstols i patrons de Roma,<ref name=Apòstols group=nota>[[:w:Sant Pere|Sant Pere]] i [[:w:Pau de Tars|Sant Pau]].</ref> acollir-lo amb els braços oberts, contreure-hi amistat i portar-lo davant seu. Quan trobaren Rector, un home murri i de malícia incomparable, enviaren una carta a Robert, que era a Salern, informant-lo que «el vostre parent polític, Miquel, desposseït del tron imperial, ha arribat per demanar-vos auxili». Era el mateix Robert qui havia triat aquestes paraules. [9] Tan bon punt rebé la missiva, corregué a llegir-la-hi a la seva consort. Seguidament, reuní tots els barons per mostrar-los-la i que retiressin les seves objeccions al seu projecte, car havia trobat un bon motiu per prendre les armes ben de pressa. Tothom assentí immediatament a allò que deia, així que Robert feu venir el monjo per trobar-s'hi. Aleshores, amb tots els elements dalt de l'escenari, començà a representar la pantomima segons la qual el monjo era l'emperador Miquel, que havia estat derrocat del tron, que l'usurpador Botaniates li havia arrabassat la muller, el fill i totes les seves possessions i que li havien fet canviar la corona i la diadema per un hàbit de monjo de manera injusta i il·lícita. I afegí: «Ara compareix davant nostre com a suplicant». [10] Robert feia aquestes declaracions públicament i proclamava que tenia el deure de restaurar-lo al tron imperial pel vincle que els unia. Cada dia sense falta tractava aquest monjo amb honor com si realment fos l'emperador Miquel, cedint-li el cap de taula i els seients més alts i prodigant-li mostres de respecte fora de tota mesura. Quan parlava en públic, segons l'ocasió, es dolia de la sort de la seva filla, estalviava al seu consogre el record dels ultratges que havia sofert o atiava l'ardor bèl·lic dels bàrbars que tenia al seu voltant, esperonant-los amb l'astuta promesa que a l'Imperi Romà trobarien or a cabassos. [11] Així, entabanant-los a tots, tant els més rics com els més pobres, els emmenà o, més ben dit, emmenà tot Longuibàrdia a Salern, la capital del país d'Amalfi, on emprengué els preparatius per a la guerra després de deixar ben lligat el futur de les seves altres filles. En tenia dues amb ell, puix que la tercera vivia a la reina de les ciutats, infeliç des del mateix dia del seu compromís. Constantí, que encara no havia assolit la pubertat, havia fugit del matrimoni des del primer moment igual que la mainada fuig de Mormo.<ref name=Mormo group=nota>En la mitologia grega, [[:w:Mormo (mitologia)|Mormo]] era un geni maligne femení que acomplia una funció similar a la de l'home del sac en el folklore català, és a dir, els pares la feien servir per espantar els nens que no fessin bondat.</ref> De les dues filles que Robert tenia amb ell, una la prometé amb Ramon, fill del comte de Barcelona,<ref name=Ramon group=nota>El matrimoni entre [[:w:Mafalda de Pulla-Calàbria|Mafalda]], filla de Robert, i el comte [[:w:Ramon Berenguer II|Ramon Berenguer II]], celebrat el 18 de juny del 1078, fou un motiu d'alarma per a Constantinoble, car els romans veien el casament com un arrenglerament del Comtat de Barcelona amb els seus enemics. En retrospectiva, el nerviosisme de la cancelleria romana per les relacions de Ramon Berenguer amb els normands no estava justificat. El jove comte fou assassinat en circumstàncies poc clares el 1082. El seu fill, [[w:Ramon Berenguer III|Ramon Berenguer III]], havia nascut pocs dies abans i fou posat sota la tutela del seu oncle [[:w:Guillem I de Cerdanya|Guillem I de Cerdanya]]. Aquests fets i les intrigues de palau que marcaren el regnat del germà, successor i possible assassí de Ramon Berenguer II, [[:w:Berenguer Ramon II|Berenguer Ramon II]], evitaren que el Comtat de Barcelona fos un participant actiu en els afers de la Mediterrània oriental fins que Berenguer Ramon II morí i fou succeït per Ramon Berenguer III. En tot cas, aquest episodi fou el punt de partida de les [[w:Relacions entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient|relacions entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient]].</ref> i l'altra amb Ebles, un comte il·lustríssim.<ref name=Ebles group=nota>El marit de Sibil·la, aquesta altra filla de Robert, era [[w:Ebles II de Roucy|Ebles II de Roucy]]. Per molt que Comnena l'exalti com a «comte il·lustríssim», el cert és que ha passat a la història com un personatge infame pels seus nombrosos crims i la seva rapacitat.</ref> Fins i tot en aquestes coses, procurava treure profit de totes bandes, car no deixava passar cap oportunitat de guanyar i acréixer el seu poder, servint-se de la família, de la violència, dels vincles de parentesc i, en definitiva, de tota mena d'estratagemes que a una altra persona ni tan sols no se li haurien acudit. === Capítol XIII === [1] Mentrestant, es produí un altre fet que val la pena esmentar, per tal com els esdeveniments tornaren a redundar en benefici seu. En efecte, soc del parer que la inacció dels senyors d'Occident en contra seu fou un dels principals factors que aplanaren el camí al bàrbar. La fortuna jugava a favor seu, augmentant el seu poder i fornint-li tot allò que li feia menester. El papa de Roma<ref name=Gregori group=nota>[[:w:Gregori VII|Gregori VII]], summe pontífex entre el 1073 i el 1085.</ref> (un càrrec noble protegit per exèrcits de tota mena), sumit en un litigi<ref name=Investidures group=nota>La [[:w:Lluita de les Investidures|Lluita de les Investidures]].</ref> amb Enric, rei d'Alemanya,<ref name=Enric group=nota>El futur emperador [[:w:Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic]] (r. 1084-1105).</ref> malavejava per segellar una aliança amb Robert, que ja s'havia llaurat una reputació gloriosa i estava en la plenitud del seu poder. [2] Els motius de la disputa entre el rei i el papa eren els següents: aquest últim acusava el rei Enric d'exigir un pagament a canvi dels càrrecs eclesiàstics en comptes de nomenar-ne els titulars de franc, li retreia que de vegades concedia bisbats a homes indignes i li imputava altres faltes. Per la seva banda, el rei d'Alemanya taxava el papa d'usurpador per apropiar-se de la càtedra apostòlica sense el seu consentiment. És més, havia tingut la poca vergonya d'escriure-li amb paraules descaradament insolents per amenaçar-lo que, si no renunciava al papat per iniciativa pròpia, en seria deposat en la més gran ignomínia. [3] El papa amb prou feines havia acabat de sentir aquestes paraules i ja descarregava la seva ira contra els ambaixadors. Els tractà de manera inhumana, els feu esquilar el cap amb tisores, els feu afaitar la barba amb un raor i, abans de deixar-los anar, cometé un acte del tot indecent que ultrapassava fins i tot la insolència a la qual ens tenen acostumats els bàrbars. El meu pudor com a dona i com a princesa imperial no em permet posar nom a aquesta malifeta. Eren accions indignes no només d'un alt sacerdot, sinó de qualsevol que es faci dir cristià. La idea mateixa del bàrbar, encara més que la seva execució, em regira l'estómac. Descriure-ho en detall seria profanar el càlam i el paper. El simple fet que no ens veiem amb cor de revelar-ne o narrar-ne ni que sigui una ínfima part fa palesa la brutalitat de la injúria i demostra que el temps, en el seu decurs, engendra persones de mala estofa, sense cap mena d'escrúpols.<ref name=Diatriba group=nota>El que diuen aquestes línies dista un bon tros de la realitat; si bé és cert que l'emissari d'Enric IV estigué a punt de ser linxat quan exigí l'abdicació del papa davant d'un sínode de cent bisbes, fou justament el summe pontífex el que intercedí per salvar-li la vida.</ref> [4] Aquests foren els actes d'un alt sacerdot, oh justícia, o pitjor encara, els actes del summe sacerdot que exerceix jurisdicció sobre el món sencer, pel que diuen i creuen els llatins en la seva arrogància. Quan el ceptre, el senat i tot l'entramat administratiu es traslladaren d'allí a la nostra terra, a la reina de les ciutats, ho feren juntament amb la supremacia eclesiàstica. De bon principi, els emperadors havien reconegut la primacia de la seu de Constantinoble i, sobretot, el Concili de Calcedònia l'havia elevat al cim de la jerarquia i li havien subordinat les diòcesis del món sencer.<ref name=Calcedònia group=nota>Comnena torna a errar. El cànon 28 del Concili de Calcedònia situa Constantinoble «segona, darrere [de Roma]» («δευτέραν μετ' ἐκείνην ὑπάρχουσαν») en la jerarquia, tot reconeixent-li els mateixos privilegis eclesiàstics.</ref> [5] Sospito que l'escarni infligit als emissaris anava dirigit, en última instància, a aquell que els havia enviat, car [el papa] no només els havia maltractat, sinó que ho havia fet amb un nou ultratge inventat per ell mateix. M'imagino que volia fer entendre al rei que havia actuat de manera execrable, com si es pensés que era un pou de saviesa que dialogava amb un munt de bestiesa<ref name=Mul group=nota>L'original aprofita la semblança fonètica dels mots ἡμίθεος (‘semideu’) i ἡμίονος (‘[[:w:Mul|mul]]’) per fer un joc de paraules que he procurat adaptar mitjançant la rima i el contrast.</ref> a través dels ambaixadors injuriats. [6] En acabar de fer aquestes coses que he descrit als ambaixadors i de retornar-los al seu rei, el següent pas del papa fou desencadenar una guerra cruentíssima. Tement que el rei fes causa comuna amb Robert i es convertís en un os encara més dur de rosegar, se li avançà fent una proposició de pau a Robert, amb qui fins aleshores no havia tingut cap amistat. Assabentat de l'arribada del duc Robert a Salern, partí de Roma en direcció a Benevent. Entaularen les discussions a través dels seus ambaixadors i concertaren una trobada en persona. L'un sortí de Benevent amb la seva guàrdia i l'altre de Salern amb el seu exèrcit i, amb les seves respectives tropes apostades a una distància raonable, tots dos se separaren de les seves files, es reuniren, intercanviaren garanties i juraments i feren mitja volta. Els juraments estipulaven que el papa l'investiria com a rei i que, en el moment idoni, se li aliaria contra els romans; el duc, per la seva banda, li prometé al papa que li brindaria ajuda militar sempre que ho volgués.<ref name=Ceprano group=nota>El que descriu l'autora és el [[:w:Tractat de Ceprano (1080)|Tractat de Ceprano]], signat el 1080 al Laci i, per tant, no a Benevent, on Robert sí que havia mantingut una entrevista amb el papa uns anys abans. Entre altres imprecisions, el papa no li conferí a Robert la dignitat de rei, sinó que simplement li confirmà el rang de duc que ja li havia concedit Nicolau II. El primer [[:w:Regne de Sicília|rei de Sicília]] seria el seu nebot [[:w:Roger II de Sicília|Roger]] (r. 1130-1154).</ref> Tanmateix, no passaren mai de les paraules als actes. Al papa li bullia la sang quan pensava en el rei i tenia molta pressa per ajustar comptes amb ell, mentre que el duc Robert es mirava l'Imperi Romà amb enveja, fent cruixir les dents com un senglar i inflamant la seva ira, de manera que els juraments foren lletra morta des del primer moment. Els bàrbars amb prou feines havien acabat de pronunciar els juraments i ja els violaven. [7] El duc Robert, girant les regnes, anà a correcuita cap a Salern mentre aquest papa repugnant (no trobo cap altra manera de qualificar-lo quan penso en les seves salvatjades que cometé contra els ambaixadors), aquest dèspota, encenia la metxa d'una guerra civil tot apel·lant a la gràcia de l'Esperit Sant i la pau evangèlica, amb tota la determinació i tots els mitjans que tenia a la seva disposició, sent home de pau i deixeble de l'home de pau. Sense més dilació, establí contacte amb els saxons i en feu venir els capitostos, Landulf<ref name=Rodolf group=nota>[[:w:Rodolf de Suàbia|Rodolf]], duc de Suàbia.</ref> i Uelc,<ref name=Güelf group=nota>[[:w:Güelf I de Baviera|Güelf]], duc de Baviera.</ref> que convertí a la seva causa prometent-los que els faria reis de tot Occident i oferint-los molts altres incentius. Tenia la mà dreta tan presta a ungir reis que semblava que fes cas omís de les paraules de Pau: «No vagis massa de pressa a imposar les mans a ningú»;<ref name=Timoteu group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Tm+5:22&l=ca 1 Timoteu 5:22].</ref> ara cenyia la diadema al duc de Longuibàrdia, ara coronava aquests saxons. [8] Enric, rei d'Alemanya, i el papa es plantaren l'un davant de l'altre amb les seves respectives forces en esquera. Aleshores, cridaren a l'atac fent retronar el corn de guerra i les falanges toparen l'una amb l'altra en un combat violent i tenaç. Els dos bàndols lluitaven amb tanta homenia i encaixaven amb tanta fermesa les ferides de llança i les ràfegues de fletxes que en poc temps el carnatge cobrí tota la plana i els supervivents navegaven per un mar de sang barrejada amb pols. N'hi havia que ensopegaven amb els morts i es negaven en un riu de sang. Si, com diuen, més de trenta mil homes perderen la vida en aquella contesa, quin cabal que devia portar aquell torrent de sang, quanta terra devia acabar tacada de mortaldat! [9] La lluita mantenia igualats els fronts,<ref name=Fronts group=nota>Gir de frase pres en préstec d'{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XI, 72.</ref> per dir-ho així, mentre Landulf, el capitost dels saxons, dirigia la batalla. Ara bé, quan fou ferit de mort i instantàniament exhalà l'últim sospir, la falange del papa cedí i girà cua en una fugida que no fou sense sang ni ferides. Enric sortí abrivadament contra l'exèrcit en desbandada, animat per la notícia que Landulf havia estat abatut per una mà enemiga. No invertí gaire temps en la persecució, emperò, ans ordenà a les seves tropes que prenguessin un respir.<ref name=Hohenmölsen group=nota>Tot aquest passatge és un eco distorsionat de la [[:w:Batalla de Hohenmölsen|batalla de Hohenmölsen]] (octubre del 1080). Si bé la Lluita de les Investidures fou un factor important en el conflicte i Gregori VII intervingué descaradament contra Enric en l'esfera religiosa, les forces papals no participaren en aquesta pugna entre el rei Enric i l'[[:w:Antirei|antirei]] Rodolf. Una altra inexactitud és que, des del punt de vista estrictament militar, el clar vencedor de la batalla fou Rodolf, tot i que és cert hi fou ferit de mort i perí l'endemà mateix (no durant el combat, com diu Comnena). Privada del seu home clau, la revolta acabaria fracassant en el seu intent de derrocar Enric.</ref> Armant-se de nou, partí cap a Roma a marxes forçades amb la intenció d'assetjar-la. [10] El papa, recordant els tractats i juraments que el vinculaven a Robert, li trameté una ambaixada per demanar-li auxili. Alhora, Enric, que ja estava de camí cap a la vella Roma,<ref name=Vella group=nota>La Roma «de tota la vida», en contraposició amb la «Nova Roma», Constantinoble.</ref> també li feu arribar emissaris amb l'objectiu de concloure-hi una aliança. Robert, a qui li semblava una ximpleria que tant l'un com l'altre se li acostessin amb aquestes pretensions, respongué al rei de nua paraula i al papa per escrit. La carta venia a dir: «Al gran i alt sacerdot i senyor meu, de Robert, duc per la gràcia de Déu. Encara que he sentit dir que els vostres enemics us han atacat, no he donat gaire credibilitat a aquest rumor, convençut que ningú no gosaria alçar la mà contra vós. Al cap i a la fi, qui provaria de fer mal a un pare tan magnífic sense estar trastornat? Sapigueu que jo em preparo per a una arduosa guerra contra una nació gairebé invencible, els romans, que han triomfat en totes les terres i tots els mars. Tanmateix, us dec fidelitat des del fons de la meva ànima i us ho demostraré quan arribi el moment». Fou així com es tragué de sobre els ambaixadors que havien vingut a cercar una aliança, els uns amb la citada missiva i els altres amb bones paraules. === Capítol XIV === [1] No oblidem, emperò, allò que feu a Longuibàrdia abans de passar a Aulona<ref name=Vlorë group=nota>Avui [[:w:Vlorë|Vlorë]], a Albània.</ref> amb el seu exèrcit. Ja era un individu tirànic i tremendament cruel, però aquesta vegada imità fins i tot la follia d'Herodes.<ref name=Herodes group=nota>La [[:w:Matança dels Innocents|Matança dels Innocents]].</ref> Com que no en tenia prou amb els veterans d'altres batalles, aixecà un nou exèrcit sense reparar en l'edat dels reclutes, arrossegant homes massa tendres i massa madurs des de l'últim racó de Longuibàrdia i de la Pulla. Feia pena veure tota aquesta patuleia de nens, nois i ancians, que no havien vist una arma ni en somnis, equipada amb una cuirassa i un escut, tensant els arcs matusserament i sense traça i caient de panxa a terra quan tocava marxar. [2] Naturalment, aquestes coses suscitaren una constant remor de fons a Longuibàrdia, on a tot arreu se sentien les lamentacions dels homes i els gemecs de les dones que compadien els seus familiars malastrucs. Una plorava per un marit massa vell per anar a l'exèrcit, una altra per un fill sense experiència bèl·lica i encara una altra per un germà que era camperol o tenia algun altre ofici. Com ja he dit, [a Robert] l'havia pres una follia com la d'Herodes, àdhuc pitjor, car aquest últim havia descarregat la seva ira sobre els nadons i prou, mentre que ell no estalviava ni els nens ni els ancians. Encara que estaven totalment desentrenats, per dir-ho d'alguna manera, cada dia ensinistrava els nous reclutes i els feia exercitar el cos. [3] Robert es feu càrrec de tot això a Salern abans d'encaminar-se cap a Òtranto, on havia enviat davant seu un exèrcit formidable amb ordres d'esperar-lo mentre acabava de resoldre els afers de Longuibàrdia i donava les respostes oportunes als ambaixadors. Feu un afegitó a la seva comunicació amb el papa per anunciar-li que havia encomanat al seu fill Roger, nomenat governant de tota la Pulla, i al seu germà Boritiles<ref name=Boriteles group=nota>Deformació del nom del feu del comte [[:w:Robert I de Loritello|Robert I de Loritello]], que en realitat era nebot de Robert Guiscard.</ref> que socorreguessin la càtedra romana amb el màxim fervor i li brindessin el suport de la seva poderosa aliança si mai els demanava ajuda contra el rei Enric. [4] A Bohemon, el més jove dels seus fills,<ref name=Fills group=nota>De fet, [[:w:Bohemon I d'Antioquia|Bohemon]] era el fill gran de Robert.</ref> que recordava el seu pare en tots els aspectes, des del coratge i la força fins al valor i l'esperit indomable (era tallat del mateix patró que el seu pare i la viva imatge de la seva naturalesa), el feu anar a atacar la comarca d'Aulona al capdavant d'una gran host. Sense perdre ni un instant, caigué amenaçadorament sobre Canina,<ref name=Kaninë group=nota>L'actual [[:w:Kaninë|Kaninë]], també a Albània.</ref> Jericó<ref name=Orikum group=nota>L'antiga [[:w:Òricon|Òricon]] i actual [[:w:Orikum|Orikum]], una altra ciutat albanesa.</ref> i Aulona i les conquerí amb l'energia incontenible d'un llamp que fereix el cel, seguint la seva tàctica d'ocupar i reduir a cendres les rodalies dels seus objectius. Era alhora el fum acre que anuncia un incendi i el setge preparatori que precedeix un assalt en tota regla. El pare i el fill es podrien comparar amb les llagostes i les seves larves, puix que si Robert deixava alguna engruna, Bohemon l'agarrava i la devorava. En tot cas, abans de fer-lo passar a Aulona, toca examinar les seves accions a l'altra banda del mar. === Capítol XV === [1] [Robert] anà a Òtranto, on romangué uns dies esperant amb delit l'arribada de la seva muller, Gaita, que acompanyava el seu marit en campanya i feia feredat de veure quan prenia les armes. Quan ja havia tingut l'oportunitat d'abraçar-la, es tornà a posar en marxa amb tot el seu exèrcit, aquesta vegada en direcció a Bríndisi, que disposa del millor port de tot Iapígia.<ref name=Iapígia group=nota>Nom antic que correspon a grans trets a la Pulla.</ref> Un cop a la ciutat, esperà amb impaciència que es concentressin les seves tropes i la seva flota, tant les naus de transport i les naus llargues com els vaixells de guerra, per tal com tenia previst salpar des d'allí cap a les nostres terres. [2] Quan encara era a Salern, havia agafat Raül,<ref name=Peel group=nota>[[:w:Rodolf Pell de Llop|Rodolf Pell de Llop]].</ref> un prohom del seu seguici, i l'havia despatxat com a ambaixador a l'emperador Botaniates, que havia arrabassat el ceptre a Ducas. Esperava amb impaciència la seva reacció, puix que li plantejava tot un seguit de retrets i pretextos per a la guerra que a primera vista semblaven raonables. Esgrimia, com he dit abans, que [Botaniates] havia separat la seva filla, promesa a l'emperador Constantí, del seu nuvi i que havia usurpat el tron a aquest últim, ofenses que [Robert] no pensava deixar impunes. Per altra banda, havia fet arribar obsequis i una carta amb promeses d'amistat al gran domèstic i comandant en cap dels exèrcits d'Occident, que no era altre que el meu pare, Aleix. Seguidament, romangué a Bríndisi pendent de les respostes. [3] Les tropes encara no havien tingut temps de concentrar-se i la major part de les naus encara no havien estat tirades en mar i Raül ja era de tornada de Bizanci.<ref name=Bizanci group=nota>Els autors romans d'Orient escrivien ''[[w:Bizanci|Bizanci]]'', el nom anterior de Constantinoble, com a referència poètica a la capital imperial, no a l'Imperi Romà en el seu conjunt.</ref> El bàrbar començà a treure foc pels queixals en veure que [el seu ambaixador] no havia obtingut resposta a les seves comunicacions i, encara pitjor, que venia carregat d'arguments per dissuadir-lo de fer la guerra als romans: per una banda, que el monjo que el seguia era un histrió i un farsant que es feia passar per l'emperador Miquel proferint mentida rere mentida; per altra banda, que quan era a la ciutat imperial havia tingut punt a anar a veure l'emperador derrocat en persona i l'havia trobat en un monestir, vestit amb un trist hàbit gris. Per acabar-ho d'adobar, li transmeté una informació que havia arribat a les seves orelles en el camí de tornada. En l'entretant, el meu pare havia arrabassat el tron a Botaniates, com explicaré més endavant, i l'havia foragitat del palau imperial. A continuació, havia cridat el fill de Ducas, Constantí, preclaríssim entre tots els homes que han caminat mai sota el sol, per tornar-lo a associar al poder imperial. [4] Raül es valgué d'aquesta notícia que havia sentit durant el viatge per intentar silenciar els tambors de guerra: «Quina causa justa invocarem per atacar Aleix, quan fou Botaniates el perpetrador de la injustícia que ha privat la vostra filla del ceptre dels romans? Que algú altre ens hagi ocasionat un perjudici no ens dona cap dret a portar la guerra a qui no ens ha fet cap mal. Si no tenim un motiu just per anar a la guerra, totes aquestes coses —les naus, les armes, els homes i els preparatius en general— hauran estat debades». [5] Aquestes paraules encara irritaren més Robert, que perdé els estreps i estigué a punt de deixar-li anar la mà. Per la seva banda, el fals emperador Miquel Ducas, que ja hem anomenat ''Rector'', bullia d'indignació i era incapaç de reprimir la seva còlera davant d'una demostració tan clara que no era l'emperador Ducas, sinó un simple impostor. A més a més, el tirà estava fora de si des que Roger, germà de Raül,<ref name=Roger group=nota>No hi ha cap altra font d'aquesta època que corrobori la suposada relació fraternal entre Raül i [[:w:Roger (fill de Dagobert)|Roger]]. Tampoc no es coneixen amb certesa els seus vincles, si és que en tenien, amb els [[:w:Raüls|Raüls]], una nissaga romana d'Orient fundada per desertors normands.</ref> havia desertat als romans i els havia revelat els seus preparatius de guerra amb tots els ets i uts. Endut per un rampell, feu palesa la seva voluntat de matar Raül allí mateix. Veient com anava el tema, [Raül] fugí de seguida cap a Bohemon, el refugi que tenia més a prop. [6] Per la seva part, Rector vociferava i recitava teatralment amenaces que glaçaven la sang contra el germà de Raül que havia desertat als romans. Es picava la cuixa amb la mà dreta i deia a Robert: «Una sola cosa us demano: que, si recupero l'imperi i torno a seure al tron, em lliureu Roger, i que si no li dono tot seguit la mort més deplorable crucificant-lo al bell mig de la ciutat, que Déu faci amb mi allò que millor li sembli». Escrivint aquestes línies, no puc contenir el riure en pensar en aquests homes, les bajanades que deien i l'altivesa que mostraven, per no dir res de la fanfarroneria que gastaven l'un amb l'altre. Robert utilitzava aquest embrollaire com a esquer i com a representació fictícia del seu consogre, l'emperador. Així el presentava a les ciutats i instigava tots els que podia convèncer a revoltar-se. Una vegada l'estira-i-arronsa de la guerra i la fortuna li fossin favorables, el despatxaria d'un cop de bastó al clatell amb la mateixa lleugeresa amb la qual un caçador es desempallega de l'esquer quan ja ha atrapat la seva presa. L'altre, en canvi, es nodria de les falses esperances que algun caprici de l'atzar el faria partícip del poder, com sovint passa inesperadament. Ja es veia afermat en el poder, segur que el poble i l'exèrcit dels romans no acceptarien mai un bàrbar com Robert com a sobirà. Fins aleshores, el faria servir com un instrument per a la consecució dels seus propis designis. Rememorant aquestes coses, deixo anar un somriure i se m'escapa el riure mentre arrossego el càlam a la llum de la llàntia. === Capítol XVI === [1] Fos com fos, Robert havia concentrat les seves forces a Bríndisi. En total, eren cent cinquanta naus i trenta mil soldats, és a dir, dos-cents homes per cada nau.<ref name=Ordre group=nota>Les fonts occidentals li donen un efectiu netament inferior.</ref> Portaven armes i cavalls, sabedors que els seus contrincants els rebrien equipats de la mateixa manera quan arribessin a l'altra banda. La seva idea era passar a Epidamne, que en el parlar actual anomenem ''Dirràquion''. En un primer moment, havia valorat la possibilitat de navegar d'Òtranto a Nicòpolis<ref name=Nicòpolis group=nota>La [[:w:Nicòpolis de l'Epir|Nicòpolis de l'Epir]].</ref> i prendre Naupacte juntament amb la seva comarca i les fortaleses circumdants, però, com que tenia aquestes ciutats a una distància molt superior a la que separa Bríndisi de Dirràquion, optà per aquesta última ruta per fer via i facilitar la travessia del seu estol. Cal tenir en compte que era hivern i que el sol, en el seu retrocés cap a cercles meridionals i [la constel·lació de] Capricorn, anava escurçant els dies.<ref name=Hivern group=nota>Una altra discrepància respecte a les fonts occidentals, que diuen que Robert sortí d'Òtranto a la primavera del 1081.</ref> Així doncs, abans que salpar d'Òtranto a trenc d'alba i arriscar-se a ensopegar amb alguna tempesta mentre navegava de nit, preferí anar de Bríndisi a Dirràquion a tota vela. Aquest és el punt on el mar Adriàtic es fa més estret i, per tant, la travessia és més curta. Tampoc no deixà enrere el seu fill Roger, com havia resolt de bon principi, quan l'havia nomenat governant de la Pulla, sinó que, pel motiu que fos, canvià d'opinió i el feu venir amb ell. [2] Mentre feia proa cap a Dirràquion, una part de la seva flota reeixí a emparar-se de la molt ben fortificada ciutat de Corfú i altres fortaleses nostres. Abans de centrar la seva atenció en Dirràquion, es feu portar ostatges de Longuibàrdia i de la Pulla, tot imposant tributs i recaptant impostos d'un extrem a l'altre del país. En aquella època, el dux de tot Il·líria era Jordi Monomacat, que havia estat designat per l'emperador Botaniates.<ref name=Monomacat group=nota>[[:w:Jordi Monomacat|Jordi Monomacat]] era el successor de Nicèfor Brienni i Basilaci com a dux de Dirràquion.</ref> D'entrada, havia rebutjat aquest nomenament, car no el convencia ni de bon tros. Ara bé, l'emperador tenia uns esclaus bàrbars (els escites Boril i Germà<ref name=Germà group=nota>[[:w:Germà (cortesà)|Germà]], un altre cortesà d'orígens foscos que havia fet carrera al costat de Boril.</ref>) que volien mal a Monomacat i no paraven d'ordir trames per perjudicar-lo. El vilipendiaven davant de l'emperador amb acusacions inventades, excitant l'ànim del sobirà en contra seu fins a tal punt que [Botaniates] arribà a dir a l'emperadriu Maria: «Sospito que Monomacat és un enemic de l'imperi dels romans». [3] En sentir això, l'alà Joan, un amic íntim de Monomacat que estava al corrent de la rancúnia que li tenien els escites i sabia que el criticaven sense descans, anà a veure Monomacat per avisar-lo de les paraules de l'emperador i dels escites i aconsellar-li que procedís amb cautela. Ell, que era un home sensat, comparegué davant de l'emperador i, tot encisant-lo amb paraules afalagadores, acceptà el seu nomenament com a governador de Dirràquion. Conclosos els preparatius del viatge cap a Epidamne i havent rebut per escrit les ordres que havia de complir després de cenyir-se el cinturó de dux, el segon dia sortí de la capital en direcció a Epidamne i la regió d'Il·líria, apressat pels precitats escites, Germà i Boril. [4] Coincidí amb el meu pare, Aleix, prop del lloc dit ''Pege'', on hi ha una església dedicada a la meva senyora, la Verge, Mare de Déu, famosa entre els temples de la ciutat de Bizanci.<ref name=Pege group=nota>L'[[:w:Església de la Font Donadora de Vida|església de la Font Donadora de Vida]] ha perdurat fins als nostres dies, encara que els edificis que formen el complex han estat destruïts i reconstruïts diverses vegades des de l'època dels Comnens.</ref> Tan bon punt es veieren, Monomacat li explicà ple d'aflicció com havia estat desterrat per mor d'ell i de l'amistat que li professava i com els escites Boril i Germà, envejosos de tothom, havien engegat la roda de l'odi en contra seu i, actuant amb una façana de bondat, havien reeixit a separar-lo dels seus amics i de la ciutat que tant estimava. Quan ja havia exposat fil per randa totes les males jugades que li havien fet els esclaus i com l'havien calumniat davant de l'emperador, el domèstic d'Occident feu el possible per consolar-lo, puix que tenia el do d'alleujar el sofriment de les ànimes trasbalsades per les desgràcies. Per acabar, li digué que Déu venjaria aquestes injustícies i li assegurà que sempre recordaria la seva amistat, i cadascun seguí el seu camí, l'un cap a Dirràquion i l'altre cap a la ciutat imperial. [5] Un cop instal·lat a Dirràquion, Monomacat fou assabentat tant dels preparatius de l'usurpador Robert com de la insurrecció d'Aleix i decidí mirar pels seus propis interessos. Malgrat que, de cara enfora, no mostrava simpatia per cap dels dos, les idees que li corrien pel cap transcendien el conflicte obert i les aparences. El gran domèstic li havia escrit per comunicar-li que l'amenaça de perdre els ulls i la tirania que patia no li havien deixat altra sortida que plantar cara als tirans. Així mateix, incitava [Monomacat] a sollevar-se en solidaritat amb el seu amic i fer-li arribar diners, sortissin d'on sortissin. «Ara, es necessiten diners», li havia dit, «i sense no es pot fer res del que cal».<ref name=Diners group=nota>Una altra frase que Comnena agafa de Demòstenes, en aquest cas de la ''[[:w:Olintíaques|Primera Olintíaca]]'', una de les ''Arengues'' traduïdes al català per [[:w:Joan Petit i Montserrat|Joan Petit i Montserrat]].</ref> [6] No li trameté pas els diners, ans, tractant els missatgers amb respecte, en comptes d'això els lliurà una carta en la qual li explicava que preuava l'amistat que els unia des de feia temps i es comprometia a mantenir-la viva en el futur. Pel que fa a l'or sol·licitat, desitjava de tot cor enviar-li tots els diners que li fessin falta. «Ara bé, hi ha una raó justa que m'ho impedeix. Em vincula un jurament de servei a l'emperador Botaniates, en nom de qui exerceixo el càrrec. Ni tan sols vós mateix no em consideraríeu un home gaire honorable ni ben predisposat envers els emperadors si em doblegués instantàniament a les vostres demandes. En cas que la Divina Providència us concedeixi l'imperi, de la mateixa manera que he estat un amic fidel, seré un servidor fidelíssim». [7] Aquesta fou la resposta improvisada de Monomacat al meu pare. Al mateix temps que cercava el seu favor (el del meu pare), també intentava congraciar-se amb Botaniates i alhora cometia traïció descaradament en negociar a la descoberta amb el bàrbar Robert, de manera que no em falten motius per blasmar-lo. Ara bé, sembla que els homes d'aquesta naturalesa són vel·leïtosos i sovint muden de color segons com van les coses. Així com no fan res que redundi en un benefici comú, sí que mostren una constància sense parió quan estan en joc els seus propis objectius i es preocupen únicament dels seus interessos, encara que generalment acabin fracassant. He fet tantes observacions, emperò, que el cavall de la història ha sortit desbocat de la ruta que recorria, així que toca tornar-lo a posar en la bona via. [8] Si, abans de tot això, Robert ja estava impacient per posar rumb a les nostres costes i no parava de pensar en Dirràquion, ara ja estava dins un foc. Estava tan neguitejat per llevar l'àncora que se li desfermaven les mans i els peus mentre apressava els soldats i els abrandava amb paraules ardents. Per la seva banda, Monomacat encara es preparava una altra sortida. Expedí cartes i obsequis a Bodí i Micaelàs, exarques dels dàlmates,<ref name=Dàlmates group=nota>El «Constantí» és [[:w:Constantí Bodin|Constantí Bodin]], rei serbi de [[:w:Dioclea|Dioclea]], mentre que el «Micaelàs» és probablement el seu pare, [[:w:Miquel I de Dioclea|Miquel I de Dioclea]], encara que per les dates no es pot descartar del tot que fos el seu fill, el futur [[:w:Miquel II de Dioclea|Miquel II de Dioclea]]. El títol d'[[:w:exarca|exarques]] que els reconeix Comnena representa la subordinació (purament nominal) del Regne de Dioclea als romans.</ref> per guanyar-se el seu favor, afaiçonar els seus pensaments i, d'aquesta manera, obrir-se tota mena de portes. Així, si no li sortia bé la jugada ni amb Robert ni amb Aleix, partiria tot seguit cap a Dalmàcia i desertaria a Bodí i Micaelàs. En cas que se li torcessin les coses amb Robert i Aleix, sempre tindria l'opció de fugir a la cort de Bodí o Micaelàs, cosa que faria tan bon punt es fes palès que tant Robert com Aleix li eren contraris. [9] Deixem-ho aquí. Ara toca narrar el regnat del meu pare i les circumstàncies que envoltaren el seu ascens al poder. La meva intenció no era explicar la seva vida abans de ser emperador, sinó il·lustrar els encerts i desencerts del seu regnat, si és que trobem algun desencert en aquest camí que seguirem. Si em fa l'efecte que feu alguna cosa malament, no li estalviaré la crítica pel simple fet de ser el meu pare, com tampoc no em callaré els seus èxits per evitar una sospita latent per aquesta mateixa raó. Qualsevol d'aquestes dues coses seria faltar a la veritat. Ja he reiterat mantes vegades que el meu objectiu és ser veraç i que el subjecte de la meva obra és el meu pare, l'emperador. Per tant, deixem Robert on l'ha portat el relat i passem a tractar dels afers de l'emperador. Les guerres i batalles contra Robert les reservarem per a un altre llibre. </div> == Notes == <references group=nota/> lw14z5rcfu7gwuwehpptdj409url0tt Alexíada/Llibre II 0 55236 184263 184059 2026-04-21T20:00:43Z Leptictidium 277 184263 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre I|Llibre I]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre III|Llibre III]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre II'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] A qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor de tot Àsia per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i obtingueren molts trofeus davant dels adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas. [2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula. [3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia conferit la dignitat de pròedre.<ref name=Pròedre group=nota>El [[:w:Pròedre|pròedre]] era el president nominal del [[:w:Senat de l'Imperi Romà d'Orient|Senat]].</ref> Ja he parlat a bastament de tots els trofeus que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de desempallegar-se'n. [4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.<ref name=Irene group=nota>[[:w:Irene d'Alània|Irene d'Alània]].</ref> Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus. [5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu. [6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que sorgien. === Capítol II === [1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.<ref name=Sinadè group=nota>[[:w:Nicèfor Sinadè|Nicèfor Sinadè]], fill de la germana de Botaniates amb [[:w:Teodul Sinadè|Teodul Sinadè]].</ref> El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap. [2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa. [3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors<ref name=Esclaus group=nota>Literalment, «esclaus».</ref> i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per Vostra Majestat. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li de tot cor que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,<ref name=Pau group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rm+12%3A15&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Romans 12:15].</ref> es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos. [4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat. === Capítol III === [1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar. [2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés. [3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia. [4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que estava casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.<ref name=Eurip group=nota>L'[[:w:Eurip|Eurip]], el braç de mar que separa l'illa d'[[:w:Eubea|Eubea]] de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.</ref> === Capítol IV === [1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat. [2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens<ref name=Agarens group=nota>El gentilici ''[[:w:Agarens|agarens]]'', que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als [[:w:Expansió de l'islam|primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte]], posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.</ref> que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat. [3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens. [4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella. [5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre<ref name=Mestre group=nota>Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de [[:w:Mestre (Imperi Romà d'Orient)|mestre]] tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de [[w:Mestre dels oficis|mestre dels oficis]].</ref> sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la salvació. [6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon<ref name=Çorlu group=nota>Avui [[:w:Çorlu|Çorlu]].</ref> (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,<ref name=Menut group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 801.</ref> i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)<ref name=Pacurià group=nota>El militar [[:w:Gregori Pacurià|Gregori Pacurià]] era [[:w:Ibèria Bagràtida|iber]], és a dir, georgià, i no pas armeni.</ref> per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandor d'esperit. [7] Havent escoltat fil per randa el que deia i sent conscient que en casos com aquest no convé vacil·lar, sinó que cal emprendre una acció més audaç com més aviat millor, [Pacurià] li contestà: «Si et poses en marxa demà a trenc d'alba, et seguiré i lluitaré de bon grat al teu costat. Ara bé, si ho deixes per a l'any que ve, no tinguis cap dubte que aniré jo mateix a veure l'emperador i us denunciaré a tu i els teus col·laboradors sense titubejar». [Aleix] li digué: «Com que veig que, gràcies a Déu, et preocupes per la meva salvació, no negligiré el teu consell, però cal que ens donem garanties en forma de jurament». Prestaren, doncs, aquest jurament i [Aleix] li prometé que, si Déu l'elevava al tron imperial, promouria [Pacurià] a la dignitat de domèstic, que aleshores ocupava ell mateix. Després de prendre comiat de Pacurià, Aleix Comnè anà a visitar Umbertopul, un altre guerrer consumat.<ref name=Umbertopul group=nota>[[:w:Constantí Umbertopul|Constantí Umbertopul]], presumiblement fill d'Humbert d'Hauteville i, per tant, nebot de Robert Guiscard.</ref> Li exposà el pla i els motius que l'hi havien impel·lit, tot exhortant-lo a afegir-se a la seva causa. La resposta, afirmativa, no es feu esperar: «Jo també lluitaré valerosament en nom teu, cara a cara amb el perill». [8] Entre altres raons, aquests dos homes feien un braç i un cor amb Aleix per la seva valentia i el seu enteniment. L'apreciaven sobretot per la seva munificència i per com li agradava obrir la mà als altres malgrat que no anava cosit d'or. No era dels que rapinyen tot allò que poden i es desviuen per ser rics. La generositat no se sol mesurar per la quantitat de diners que es donen, sinó que se sol jutjar per la intenció. De la mateixa manera que es pot considerar generós algú que no té gaire cosa i, tanmateix, dona en la mesura de les seves possibilitats, també es pot dir que un ric que enterra els seus diners o que no fa caritat en la justa mesura és un nou Cresos o Mides consumit per l'avarícia, un miserable garrepa que serra les llavors de comí.<ref name=Comí group=nota>El concepte grec de κυμινοπρίστης, que literalment significa ‘serrador de [[:w:Comí|comí]]’, era una manera pintoresca de referir-se a algú tan gasiu que suposadament es molesta a serrar una cosa tan insignificant com una llavor de comí per estalviar-ne una part.</ref> Com que feia temps que sabien que Aleix estava dotat de totes les virtuts, els homes ja esmentats eren partidaris de la seva proclamació [com a emperador] i resaven pel seu acompliment. [9] Havent obtingut el jurament que li havia demanat, Aleix feu via cap a casa per posar la seva gent al corrent de les últimes notícies. El meu pare feu totes aquestes coses la nit del diumenge de tirofàgia.<ref name=Tirofàgia group=nota>En el [[:w:Calendari litúrgic ortodox|calendari litúrgic ortodox]], la [[:w:Tirofàgia|tirofàgia]] és la setmana que precedeix la [[:w:Gran quaresma|gran quaresma]]. Durant aquests dies, ja no es pot menjar carn, però encara es poden consumir llet i productes lactis (i peix i ous). El 1081, el diumenge de tirofàgia caigué en 14 de febrer.</ref> L'endemà a punta de sol eixí de la ciutat amb els seus companys. El poble sortí a ovacionar Aleix pel seu sentit de la iniciativa i la seva perspicàcia i, inspirat pels successos, compongué una cançoneta en llengua vulgar que els resumia amb molta gràcia, explicant com havia vist venir la conspiració i les mesures que havia ideat per guardar-se del perill. La cançoneta anava exactament així: «El dissabte de tirofàgia ho descobrires, que bé, Aleix! I el dilluns de bon matí, falcó meu, vola alt ara mateix». El que venia a dir aquesta cançoneta, que anava de boca en boca, era: «El dissabte de tirofàgia, quina joia que fossis tan viu, Aleix; el dilluns que segueix el diumenge, alces el vol com un falcó que domina les altures per sobre dels confabuladors bàrbars». === Capítol V === [1] La mare dels Comnens, Anna Dalassena, que havia concertat un matrimoni entre la filla de Manuel, el seu fill primogènit, i el net de Botaniates, tenia por que el preceptor<ref name=Preceptor group=nota>Els dos promesos (tant el nen, que possiblement era el sebast Miquel Botaniates, com la nena, que tal vegada era una Anna Comnena diferent de l'autora d'aquesta obra) eren infants. És per això que el vailet encara tenia un tutor.</ref> fos assabentat de la conxorxa i la delatés a l'emperador. Així doncs, ordí una trama excel·lent. Feu reunir tothom al vespre per anar a retre culte a Déu a les seves santes esglésies, puix que tenia per costum visitar els recintes sagrats. Dit i fet: vingueren tots, com era habitual, tragueren els cavalls dels estables i tingueren cura de fer veure que els guarnien de selles per a dones. Mentrestant, el net de Botaniates i el seu preceptor dormien en un allotjament a part que els havia estat assignat. [2] Pels volts de la primera guàrdia, els Comnens, que es disposaven a armar-se i partir a cavall de la ciutat imperial, tancaren les portes i en lliuraren les claus a la seva mare. Seguidament, tancaren sense fer soroll les portes de l'allotjament on dormia Botaniates, el gendre de la mare per part de la seva neta. Es limitaren a ajustar-les, sense cloure-les del tot, no fos cas que fessin soroll i el despertessin. Dedicaren la major part de la nit a aquests preparatius. Abans del primer cant del gall, obriren les portes i, juntament amb la mare, les germanes, les mullers i la mainada, anaren a peu fins al fòrum de Constantí, on els seus camins se separaren: ells es dirigiren al Palau de Blaquernes a marxes forçades mentre elles corrien cap al temple de Santa Sofia. [3] El preceptor de Botaniates es deixondí i veié el que havia passat. Sortí a buscar-los amb una torxa a les mans i reeixí a atrapar-los en poc temps, quan encara no havien arribat a l'Església dels Quaranta Sants.<ref name=Quaranta group=nota>Una de les diverses esglésies dedicades als [[:w:Quaranta Màrtirs de Sebaste|Quaranta Màrtirs de Sebaste]] a Constantinoble.</ref> Dalassena, la mare d'aquells fills tan distingits, l'apercebé immediatament i li digué: «Sé que algú ens ha denunciat a l'emperador, així que vaig de camí cap a les santes esglésies per acollir-me a la seva protecció en la mesura que pugui. Ja tornaré al palau a trenc d'alba. Tu, ves-te'n i informa els porters de la nostra vinguda tan bon punt obrin les portes». L'home complí l'ordre sense fer-se pregar. [4] Les dones atenyeren el temple del jerarca Nicolau, situat arran de la gran església. Aquest lloc, que encara avui es coneix com a ''Prosfígion'',<ref name=Prosfígion group=nota>‘Refugi’.</ref> fou establert fa molt de temps com a santuari per als acusats de delictes. De fet, formava un mateix cos amb el gran temple.<ref name=Nicolau group=nota>La capella de Sant Nicolau, un annex de [[:w:Santa Sofia (Istanbul)|Santa Sofia]], era el punt d'entrada per a les persones que es volien [[:w:Acolliment a sagrat|acollir a sagrat]] a la basílica. Fou enderrocada a la dècada del 1320 per fer lloc a contraforts necessaris per prevenir l'esfondrament de l'edifici sencer.</ref> Suposo que la intenció dels antics era que els acusats que en traspassessin el llindar quedessin eximits de la pena estipulada per les lleis. En efecte, els emperadors i cèsars d'antany no es desentenien en absolut de la benanança dels seus súbdits. El custodi del temple, reticent a obrir-los les portes, inquirí per la seva identitat i els seus orígens. Una persona que anava amb el grup li respongué: «Són dones d'Orient. Han esgotat les provisions, així que volen acabar el seu pelegrinatge com més aviat millor per poder tornar a casa». [El custodi] els obrí les portes i les deixà passar de seguida. [5] L'endemà, l'emperador convocà el senat en conèixer les accions dels homes i, com era d'esperar, intervingué en l'assemblea amb una diatriba contra el domèstic. Així mateix, envià un tal Estraboromà i un tal Eufemià a cercar les dones i emmenar-les al palau. Dalassena els digué: «Feu saber a l'emperador que els meus fills són fidels servidors de Sa Majestat que compleixen el seu deure escarrassadament i de bon grat, desafiant el perill sense vacil·lar i dedicant-se en cos i ànima a la defensa del seu poder. Ara bé, l'enveja que no pot tolerar l'afecte i l'estima que els prodiga Sa Majestat els sotmet a un risc greu i constant. Han destapat una conspiració per arrancar-los els ulls i, no podent suportar més aquesta amenaça tan injusta, han sortit de la ciutat no com a revoltats, sinó com a fidels servidors, per fugir del perill imminent, alertar Sa Majestat de la trama ordida en contra d'ells i implorar el seu auxili». [6] Insistiren amb vehemència que havia d'acompanyar-los. Indignada, els replicà: «Aparteu-vos i deixeu-me entrar a l'església de Déu per retre culte. Havent vingut fins a les seves portes, seria absurd que ara no hi entrés per pregar a la meva senyora, la Mare de Déu tota Immaculada, que intercedeixi davant de Déu i de l'ànima de l'emperador». Els emissaris accediren a aquesta petició raonable i li obriren pas. Avançant a poc a poc, com afeixugada per la vellesa i el dolor (o, més ben dit, fingint que ho estava), cap a l'entrada del presbiteri, feu dues genuflexions i, a la tercera, es deixà caure a terra. Aferrant-se ben fort a les portes sagrades, exclamà: «Llevat que em tallin les mans, no penso sortir del recinte sagrat mentre no hagi rebut la creu de l'emperador com a garantia de seguretat». [7] Estraboromà es tragué la creu pectoral que duia a sobre i l'oferí [a Dalassena], que li contestà: «No us demano aquesta garantia a vosaltres, sinó al mateix emperador. Tampoc no em conformaré amb una creu petita. Cal que sigui de mida considerable». Volia que el jurament fos clarament visible; si el prestaven sobre una creueta de no res, correria el risc que moltes persones no en fossin testimonis. «Per tant, apel·lo al seu judici i la seva pietat. Aneu-vos-en i feu-li-ho saber.» [8] La seva nora, la muller d'Isaac (que havia entrat al temple quan havia obert les portes per a l'himne matinal), es llevà el vel que li cobria la cara i els digué: «Si ella se'n vol anar, que se'n vagi. Nosaltres no eixirem d'aquest lloc sagrat mentre no hàgim rebut garanties, encara que ens costi la vida». Veient l'obstinació i la descaradura creixent de les dones i temorosos de provocar un avalot, [els missatgers] giraren cua i anaren a comunicar-ho tot a l'emperador. Aquest últim, bo per naturalesa i commogut per les paraules de la dona, li trameté la creu sol·licitada juntament amb la promesa que no tenia cap motiu per estar neguitejada. Quan sortí de la santa església de Déu, la feu tancar amb les filles i les nores al convent de monges de Pètria, ubicat prop de la Porta de Ferro. Així mateix, es feu portar la consogra [de Dalassena], nora del cèsar Joan (que tenia la dignitat de protovestiària),<ref name=Maria group=nota>[[:w:Maria de Bulgària (protovestiària)|Maria de Bulgària]], mare d'Irene Ducena i, per consegüent, àvia de l'autora. No és del tot clar si ocupava personalment el càrrec de [[:w:Protovestiària|protovestiària]] o si era anomenada així en virtut del seu matrimoni amb el protovestiari Andrònic Ducas.</ref> que era al temple construït en honor de Nostra Senyora, la Mare de Déu, a Blaquernes,<ref name=Blaquernes group=nota>L'[[:w:Església de Santa Maria de Blaquernes|església de Santa Maria de Blaquernes]], una de les més importants de tota la ciutat.</ref> i també la feu confinar al convent de Pètria,<ref name=Convent group=nota>Molt probablement el [[:w:Convent de Santa Eufèmia|convent de Santa Eufèmia]].</ref> que ja he esmentat. Afegí l'ordre que els seus cellers, graners i fons de diners havien de ser conservats intactes. [9] Cada dia, a primera hora, anaven totes dues a preguntar als guàrdies si tenien notícies dels seus fills. Els custodis els transmetien tot allò que arribava a les seves orelles de manera franca i oberta. La protovestiària, de mans i cor generosos i desitjosa de propiciar-se els guàrdies, els animava a agafar tants queviures com volguessin per a consum propi, car elles mateixes es podien fer dur les coses que necessitessin sense cap impediment. Així doncs, els custodis es tornaren més propensos a informar-les i elles sempre estigueren al corrent dels esdeveniments. === Capítol VI === [1] Així estaven les dones. Mentrestant, els revoltats havien arribat a la porta del Braquiònion, a Blaquernes, i n'havien esmicolat les baldes sense miraments per accedir als estables imperials, on havien sostret els cavalls que els semblaven més útils i havien tallat les potes del darrere per sota de la cuixa a la resta amb l'espasa.<ref name=Braons group=nota>Sembla més probable que els Comnens es limitessin a tallar-los els braons, procediment habitual per incapacitar un cavall i evitar que l'enemic el pugui fer servir.</ref> Seguidament, havien anat sense més dilació al monestir de Cosmídion,<ref name=Cosmídion group=nota>El [[:w:Monestir dels Sants Cosme i Damià|monestir dels Sants Cosme i Damià]], on [[:w:Berenguer d'Entença i de Montcada|Berenguer d'Entença]] i els seus [[:w:Almogàver|almogàvers]] passarien uns dies el 1304.</ref> situat als afores de la gran ciutat. A fi d'evitar tota confusió i aclarir el relat, cal dir que hi havien coincidit amb la protovestiària abans que l'emperador la fes venir, com ja he exposat, i se n'havien acomiadat quan es disposaven a sortir. A més a més, hi trobaren Jordi Paleòleg,<ref name=Paleòleg group=nota>El general [[:w:Jordi Paleòleg (militar)|Jordi Paleòleg]], un dels primers [[:w:Paleòlegs|Paleòlegs]] coneguts, era el marit d'[[:w:Anna Ducena|Anna Ducena]] i, per tant, concunyat d'Aleix.</ref> a qui pressionaren per afegir-se a la seva causa i obligaren a acompanyar-los. [2] Una precaució raonable els havia impedit revelar-li les seves intencions de bon principi: el pare d'aquest Jordi<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Paleòleg|Nicèfor Paleòleg]], dux de Mesopotàmia.</ref> professava una lleialtat fèrria envers l'emperador, així que assabentar-lo de la rebel·lió no era una acció exempta de perill. Al començament, Paleòleg es mostrà recalcitrant, plantejant-los objeccions, amonestant-los per la seva desconfiança i insistint que, com diu la dita,<ref name=Pescador group=nota>Comnena evoca la dita «ἁλιεὺς πληγεὶς νοῦν οἴσει», traduïble per ‘un pescador ferit es torna sensat’ i assimilable al refrany català «gat escaldat, gat escarmentat».</ref> acabarien escarmentant i demanant-li ajuda. Tanmateix, la protovestiària, que era sogra de Paleòleg, l'amollí mitjançant exhortacions d'allò més vehements i amenaces d'allò més greus del que li passaria si no es posava al costat [dels Comnens]. [3] A continuació, dirigí la seva atenció a les dones, tant la seva muller, Anna, com la seva sogra, Maria, que venia de l'estirp més noble dels búlgars i tenia les faccions i extremitats tan belles i de proporcions tan harmonioses que en aquell temps no hi havia cap dona que fos més formosa que ella. Paleòleg i Aleix no tenien ni la més mínima intenció de deixar-la a l'estacada. Així doncs, els que anaven amb Aleix decidiren treure-les d'allí. Alguns deien de portar-les a alguna fortalesa, però Paleòleg, a qui li semblava millor conduir-les a l'església de la Mare de Déu de Blaquernes, tingué l'última paraula. Sense perdre ni un moment, sortiren amb elles i les encomanaren a la protecció de la Puríssima Mare de la Paraula,<ref name=Logos group=nota>El [[:w:Logos (cristianisme)|Logos]], és a dir, [[:w:Jesucrist|Jesucrist]].</ref> que tot ho veu. Ells mateixos tornaren [a Cosmídion] i discutiren el següent pas. Paleòleg digué: «Aneu-vos-en i ja us atraparé ben aviat amb les meves possessions». Es donava el cas que conservava allí els seus béns mobles. Encetaren el trajecte sense tardar i ell els seguí amb els animals de bast dels monjos, als quals havia carregat els seus cabals. Arribaren plegats, sans i estalvis a Tzurúlon, un altre poble de Tràcia, on casualment es trobaren amb l'exèrcit que hi havia marxat per ordre del domèstic. [4] Creient oportú avisar el cèsar, Joan Ducas, que vivia a les seves propietats de les terres de Morobund,<ref name=Morobund group=nota>No hi ha unanimitat en la identificació de Morobund. N'hi ha que la situen a quatre passes de Constantinoble i en relacionen el nom amb [[:w:Merobaudes (militar)|Merobaudes]], un militar de la darreria del segle ɪᴠ, o qualque altre personatge homònim; d'altres l'associen al llogaret de [[:w:Morodvis|Morodvis]], a Macedònia del Nord; i encara d'altres suggereixen que podria ser el mateix lloc que Psel·los esmenta com a ''Querobacos'', entre Adrianòpolis i Constantinoble.</ref> despatxaren un missatger per assabentar-lo de la revolta. El portador de la notícia atenyé la finca a primera hora i, un cop davant del llindar, demanà el cèsar. Joan,<ref name=Net group=nota>[[:w:Joan Ducas (megaduc)|Joan Ducas]], germà d'Irene Ducena i, per consegüent, cunyat d'Aleix.</ref> el net d'aquest últim, que era un vailet imberbe i, per aquest motiu, estava sempre amb el cèsar, entrà corrents per despertar-lo amb l'anunci de la rebel·lió. Astorat per les seves paraules, [el cèsar] li etzibà un mastegot a la templa i el feu fora mentre el renyava per dir bajanades. Al cap de poc, el noi tornà a entrar i li repetí la notícia, aquesta vegada acompanyada pel missatge que li adreçaven els Comnens. [5] Un fragment de la missiva deixava entreveure la revolta amb una frase molt ben trobada: «Hem preparat una vianda exquisida i ricament assaonada; si vols compartir aquest festí, vine com més aviat millor per gaudir d'un banquet abundant en el qual no mancarà de res». Després d'incorporar-se, es reclinà sobre el colze dret i feu cridar el missatger que li havien enviat. Quan aquest últim acabà de relatar-li totes les vivències dels Comnens, el cèsar proferí un «pobre de mi», es tapà la cara amb les mans i començà a acaronar-se la barba, garbellant un sac de pensaments, fins que prengué la determinació d'unir-se a la rebel·lió. Feu venir immediatament els mossos d'estable, pujà a cavall i seguí la ruta que el menaria als Comnens. [6] Fent camí, es creuà amb un cert Bizantí<ref name=Gentilici group=nota>L'original grec Βυζαντίῳ es pot interpretar sia com un nom propi, sia com un gentilici.</ref> que es dirigia a la gran ciutat amb una bossa plena d'or. A la manera d'Homer, li preguntà: «Qui ets i d'on?».<ref name=QuiEts group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Odissea'', X, 325, per exemple.</ref> Quan sentí que transportava al fisc una gran quantitat d'or recaptat en impostos, l'instà a compartir el teulat de nit amb ell, tot prometent-li que a punta d'alba seria lliure d'anar on li vingués de gust. Notant l'oposició i indignació que havia suscitat la seva proposta, el cèsar tornà a la càrrega encara més fermament fins que els seus mots el convenceren, puix que tenia el do de la paraula i una ment aguda i portava la persuasió a la llengua, com un nou Èsquines o Demòstenes.<ref name=ÈsquinesDemòstenes group=nota>[[:w:Èsquines d'Atenes|Èsquines]] i [[:w:Demòstenes|Demòstenes]] foren un parell de polítics i oradors atenencs del segle ɪᴠ aC notoris per la seva art retòrica… i la virulència de la seva rivalitat.</ref> Feu nit amb aquest home en una caseta, prodigant-li tota mena d'atencions, convidant-lo a sopar i procurant-li un bon descans a fi de retenir-lo al seu costat. [7] Bizantí estava tan impacient per reprendre la ruta cap a Bizanci que guarní els cavalls a la primera claror del dia, a l'hora que el sol avança a pas lleuger vers l'horitzó oriental. El cèsar ho veié li digué: «Espera, vine amb nosaltres!». L'altre, que ni tan sols no sabia on anaven i ignorava completament la raó per la qual era considerat digne d'un tracte tan amable, es tornà a enutjar, recelós del cèsar i les seves cortesies. Així doncs, [el cèsar] repetí la invitació. En adonar-se que no l'escoltava, canvià d'actitud i l'advertí en un to més aspre de les conseqüències de desobeir les seves instruccions. Davant de la contumàcia [de Bizantí], ordenà traslladar el seu equipatge als seus propis animals de bast abans de continuar el camí i li concedí la vènia d'anar-se'n on volgués. Com que la por de ser empresonat si es presentava davant dels funcionaris del fisc imperial amb les mans buides li impedia transitar cap al palau i tampoc no gosava fer marxa enrere pel desordre i la confusió imperants des que havia corregut la veu sobre la rebel·lió de Comnè, seguí el cèsar a contracor. [8] L'atzar volgué que el cèsar topés uns turcs que travessaven el riu Euros.<ref name=Maritsa group=nota>El [[:w:Maritsa|Maritsa]], que avui en dia fa frontera entre Grècia i Turquia.</ref> Frenant el cavall amb la brida, inquirí d'on venien i on anaven i els prometé que els pagaria una dinerada i els consideraria dignes de tota mena de favors si cavalcaven cap a Comnè al seu costat. Acceptada la seva oferta, exigí als capitostos un jurament per concloure solemnement el pacte. El prestaren d'acord amb el seu costum i proclamaren que serien fervents aliats de Comnè. [9] Prosseguí el camí vers els Comnens amb els turcs. Quan l'albiraren, restaren admirats davant del seu nou botí. No cabien a la pell de goig, sobretot el meu pare, Aleix, que rebé el cèsar amb una abraçada i altres mostres d'afecte. I després? Prengueren la carretera que conduïa a la capital per recomanació i instigació del cèsar. [10] Tots els habitants de les viles sortiren espontàniament a aclamar-lo emperador, llevat de la gent de l'Orestíada,<ref name=Orestíada group=nota>La comarca d'Adrianòpolis, ciutat d'on venia Nicèfor Brienni, coneguda com a ''[[:w:Orèstias|Orèsties]]'' abans de la seva refundació per l'emperador [[:w:Hadrià|Adrià]].</ref> que feia temps que estava vexada per la captura de Brienni i, per tant, havia pres partit per Botaniates. Feren un alto a Atira<ref name=Atira group=nota>[[:w:Atira|Atira]], l'actual [[:w:Büyükçekmece|Büyükçekmece]].</ref> i l'endemà avançaren fins a Esquiza<ref name=Esquiza group=nota>Identificada amb [[:w:Yarımburgaz|Yarımburgaz]] o, d'un temps ençà, amb [[:w:Altınşehir (Başakşehir)|Altınşehir]].</ref> (una altra població de Tràcia), on plantaren el campament. === Capítol VII === [1] Estaven tots en suspens, esperant veure el caire que prenien els esdeveniments i anhelant que el seu predilecte fos proclamat emperador. La majoria resaven per Aleix, però els partidaris d'Isaac, que no ho donaven per perdut, feien mans i mànigues per convèncer tothom que podien. Hi havia un conflicte en aparença irreconciliable entre els que en preferien l'un com a timoner de la nau imperial i els que desitjaven que fos l'altre. Aleix comptava amb els seus parents, entre els quals hi havia el precitat cèsar Joan Ducas, brillant tant en la planificació com en l'execució, a qui jo mateixa coneguí durant un breu temps, així com els nets d'aquest últim, Miquel<ref name=Miquel group=nota>[[:w:Miquel Ducas (protoestrator)|Miquel Ducas]], un altre germà d'Irene Ducena.</ref> i Joan, i per descomptat el seu cunyat Jordi Paleòleg, que removien cel i terra per afaiçonar el parer de tots els que els envoltaven, movent els fils, com se sol dir,<ref name=Vela group=nota>El proverbi que evoca Comnena, «πάντα κάλων κινεῖν», ve del món nàutic i es pot comparar amb l'expressió ‘anar a tota vela’.</ref> i recorrent a tots els trucs que podien a fi d'aconseguir que Aleix fos l'elegit. A poc a poc anaven portant totes les opinions allí on volien i deixant els adeptes d'Isaac en clara minoria. [2] El cèsar Joan anava d'una banda a l'altra i tothom es doblegava a la seva voluntat, car la vastitud de la seva ment i la grandària del seu cos, dotat de faccions dignes d'un sobirà, no tenien parió. Què no feien els Ducas? Què no deien? Quins beneficis no prometien tant als oficials com als soldats rasos a canvi d'elevar Aleix al pinacle de l'imperi? Declaraven: «Rebreu els millors obsequis i els més alts honors, concedits segons correspongui a cadascú, en comptes de repartir-los de qualsevol manera, com fan els comandants ignorants i poc experimentats. Fa temps que marxeu amb l'estratopedarca. Com a gran domèstic d'Occident, ha compartit la sal amb vosaltres i ha lluitat gallardament al vostre costat, tant en emboscades com en batalles campals, arriscant la pell i fins i tot la vida per vosaltres. Ha travessat planes i muntanyes amb vosaltres mantes vegades, ha viscut les misèries de la guerra i us coneix bé tant en conjunt com individualment. És un favorit d'Ares i té una particular estima pels soldats que es distingeixen per la seva valentia». [3] En això estaven els Ducas. Aleix, per la seva banda, tractava Isaac amb tot el respecte del món i li acordava en tot moment la precedència, fos per afecte fraternal o més aviat —val a dir-ho— pel fet que el conjunt de l'exèrcit tancava files al seu voltant i esperava amb il·lusió el seu ascens al poder, mentre que no parava ni la més mínima atenció a Isaac. Com que estava en una posició de poder i força i la cosa anava segons les seves pretensions, intentava animar el seu germà fingint que li deferia la dignitat imperial. Era una ficció inofensiva: es podia permetre ballar l'aigua als ulls al seu germà, fent veure que li cedia el poder, amb la confiança de saber que l'exèrcit sencer estava decidit a catapultar-lo a les més altes esferes. [4] El temps anava escolant-se i, mentrestant, les tropes es congregaven al voltant de la tenda en estat d'expectació. Cadascú orava per l'acompliment del seu escenari desitjat. Isaac es dreçà, agafà la bota tenyida de porpra<ref name=Bota group=nota>Un dels atributs imperials.</ref> i provà de calçar-la al seu germà. Veient que aquest últim es negava reiteradament a acceptar-la, li digué: «Fes-me cas. És a través de tu que Déu vol cridar la nostra família», portant-li a la memòria el vaticini d'una persona que se'ls havia aparegut al voltant del lloc dit ''de Carpià''<ref name=Carpià group=nota>Conjunt d'edificis situat arran del [[:w:Corn d'Or|Corn d'Or]].</ref> un dia que anaven del palau a casa. [5] Quan passaven per allí, els havia sortit al pas un home que o bé era un ésser superior o bé, per parlar amb propietat, tenia una clarividència fora del comú a l'hora de predir l'avenir. Canós, barbut i caminant amb el cap destapat, semblava un sacerdot. Aferrant-se a Aleix, que anava a cavall, per la cama, li havia fet una estrebada i recitat a cau d'orella un vers de la lira de David: «Amb majestat triomfant, guia el teu carro a favor de la veritat i la clemència».<ref name=Salm group=nota>Salms 45, 4 ([https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Sl+45%3A5&id24=1&pos=0&set=15&l=ca Salms 45:5], en la [[w:Bíblia Catalana Interconfessional|Bíblia Catalana Interconfessional]]), un dels [[:w:Salms reials|salms reials]].</ref> I havia afegit: «Oh sobirà Aleix». Pronunciades aquestes paraules com si fossin una profecia, havia desaparegut. Aleix li havia perdut la pista malgrat cercar-lo per tot arreu i amollar les brides per anar-li al darrere en un va intent de trobar-lo i esbrinar qui era i d'on venia exactament. Allò que havia estat nítidament visible havia esdevingut del tot invisible. [6] Quan havia tornat al costat d'Isaac, el seu germà l'havia cosit a preguntes sobre l'aparició, suplicant-li que compartís el secret amb ell. Com que no ho deixava córrer de cap de les maneres, Aleix, que al principi semblava que no les tenies totes, li havia acabat revelant el missatge reservat. Parlant amb Isaac, l'havia rebutjat com una simple fantasia, una mera elucubració; dins el cap, emperò, no podia evitar relacionar aquell home venerable amb el teòleg fill del tro.<ref name=Boanerges group=nota>[[:w:Joan Evangelista|Joan Evangelista]] (cf. [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Mc+3%2C17&l=ca Marc 3:17]).</ref> [7] Constatant que es complien les previsions del vell i que les seves paraules es convertien en fets, Isaac insistí més vigorosament i l'obligà a posar-se la bota tenyida de vermell,<ref name=Vermell group=nota>La mateixa que la «bota tenyida de porpra» d'abans.</ref> mogut sobretot per l'ardent devoció de totes les tropes per Aleix. Tot seguit, els Ducas iniciaren l'aclamació. Entre altres motius, l'acceptaven pel fet que la seva parenta Irene, la meva mare, era la muller legítima del meu pare. Els familiars de sang els imitaren amb entusiasme, igual que la resta de l'exèrcit, unint-se a l'aclamació amb veus que retronaven gairebé fins al cel. Succeí una cosa extraordinària: en el moment decisiu, els que feia un instant que defensaven opinions diametralment oposades i haurien preferit la mort a desistir del seu objectiu havien fet front comú i estaven tan cohesionats que ningú no hauria pogut ensumar les discrepàncies que els havien separat fins aleshores. === Capítol VIII === [1] En l'entretant havia circulat el rumor que Melissè<ref name=Melissè group=nota>[[:w:Nicèfor Melissè|Nicèfor Melissè]], magnat anatòlic insurreccionat contra Botaniates des de la tardor anterior.</ref> havia arribat a la rodalia de Dàmalis<ref name=Dànalis group=nota>[[:w:Dàmalis (ciutat)|Dàmalis]], ciutat de la riba asiàtica del Bòsfor, dins els límits de l'actual [[:w:Üsküdar|Üsküdar]].</ref> amb un exèrcit considerable i que ja havia estat aclamat emperador i vestit de porpra. [Els Comnens] donaven molt poca credibilitat a la notícia, però [Melissè], un cop informat de les seves circumstàncies, els trameté de seguida uns emissaris amb una carta que venia a dir el següent: [2] «Gràcies a Déu, el meu exèrcit i jo hem avançat fins a Dàmalis sans i estalvis. Soc conscient dels fets que heu viscut i de com la Divina Providència us ha preservat de la malícia d'aquells esclaus i de les seves vils temptatives en contra vostre, així com de les mesures que heu pres per guardar-vos-en. Déu ha volgut que siguem parents<ref name=Eudòxia group=nota>Era cunyat d'Aleix en virtut del seu casament amb [[:w:Eudòxia Comnena (germana d'Aleix I)|Eudòxia Comnena]].</ref> i, com sap Déu, que tot ho jutja, no hi ha cap familiar de sang que us tingui més apreciació i estima que jo. Per tant, el que convé és que ens posem d'acord per consolidar-nos en una posició ferma i segura que ens deixi a recer de tots els vents i ens serveixi de base per administrar diligentment els afers de l'imperi. Certament ho aconseguirem si, Déu volent, us empareu de la ciutat i us ocupeu dels interessos d'Occident, amb un de vosaltres proclamat [emperador], mentre que a mi em deixeu els d'Àsia, amb el dret de portar la diadema, vestir de porpra i ser aclamat, com és costum entre els emperadors, juntament amb el que hagi estat proclamat de vosaltres, governant amb un sol pensament encara que els territoris i els afers hagin estat repartits. Així regirem l'imperi entre els dos sense lluites intestines.» [3] Els emissaris no reberen una resposta definitiva en acabar el missatge. A l'altre dia, [els Comnens] els convocaren i esmerçaren una bona estona a fer-los entendre que les demandes de Melissè no eren factibles. Passat un dia, els presentarien la seva oferta a través de Jordi, dit ''Manganes'',<ref name=Manganes group=nota>El futur protopròedre [[:w:Jordi Manganes|Jordi Manganes]].</ref> a qui havien confiat la seva cura. No negligien gens ni mica el setge mentre discutien aquestes coses, ans llançaven escaramusses sempre que podien per posar a prova les muralles de la ciutat. L'endemà els cridaren per comunicar-los la solució que els semblava millor: Melissè seria honorat amb la dignitat de cèsar, portaria la diadema i rebria l'aclamació i totes les altres coses que corresponen a aquesta dignitat. A més a més, li seria concedida la major ciutat dels tessalis,<ref name=Tessalònica group=nota>Tessalònica.</ref> on hi ha una bellíssima església dedicada al megalomàrtir Demetri, en la qual l'oli perfumat que emana de la seva venerable tomba té un efecte guaridor infal·lible sobre els que hi acudeixen amb fe.<ref name=Demetri group=nota>L'[[:w:església de Sant Demetri|església de Sant Demetri]].</ref> [4] La proposta no satisfeu en absolut [els missatgers]. Ara bé, com que les seves peticions havien estat rebutjades i havien vist l'envergadura dels preparatius del rebel contra la ciutat i la mida de l'exèrcit que menava, tampoc no volien deixar passar l'oportunitat i que els Comnens, confiats després de prendre la ciutat, reneguessin de les promeses, així que demanaren formalitzar el pacte amb un crisòbul escrit amb lletres vermelles. Aleix, el flamant emperador, assentí amb el cap i de seguida feu cridar Jordi Manganes, que li feia de secretari, per encarregar-li la redacció del crisòbul. Aquest últim alentí l'afer durant tres dies enfilant una excusa rere l'altra: adés deia que estava tan esgotat de treballar de dia que ja no tenia forces per enllestir el text durant les hores nocturnes, adés es planyia que de nit havia caigut una espurna sobre el document i l'havia incinerat. Esgrimint aquests pretextos i encara d'altres, Manganes anava embolicant la troca<ref name=Troca group=nota>L'autora fa un joc de paraules amb el nom de Manganes i el verb μαγγανεύω, que significa ‘embolicar la troca’.</ref> i dilatant la tasca. [5] Els Comnens es posaren en marxa i en un tancar i obrir d'ulls es plantaren al lloc dit ''Àretes''.<ref name=Àretes group=nota>Hi ha dubtes sobre la ubicació exacta d'Àretes. Podria correspondre o bé al barri de [[:w:Haramidere|Haramidere]] o bé al municipi de [[:w:Bakırköy|Bakırköy]], tots dos als suburbis occidentals d'Istanbul.</ref> Aquest indret, situat prop de la ciutat, domina la plana i, vist des de sota, té l'aparença d'un turó. Un vessant fa baixada cap al mar i un altre cap a Bizanci, mentre que els altres dos estan orientats cap al nord i l'oest. Exposat a tots els vents, gaudeix d'un flux ininterromput d'aigua clara i potable. El turó és completament erm, sense plantes ni arbres, com si l'haguessin pelat uns llenyataires. Pel seu paisatge agradable i temperat, l'emperador Romà Diògenes hi havia fet bastir edificis resplendents i dignes dels emperadors per a breus estades de repòs. Una vegada allí, carregaren contra la muralla no amb torres d'assalt, llançapedres o altres ginys, puix que no tenien prou temps per fer-ho així, sinó amb infanteria lleugera, arquers, llancers i catafractaris. === Capítol IX === [1] Per la seva banda, Botaniates veia que l'estendard dels Comnens havia reunit una munió de gent de totes les condicions i tenia les portes de la ciutat a tocar, mentre que Nicèfor Melissè era a la vora de Dàmalis amb un exèrcit que no tenia res a envejar-los i reclamava el tron imperial de la mateixa manera. No sabia com reaccionar davant de la impossibilitat de contendre amb dues revoltes alhora. De jove havia estat valent com cap altre, però la vellesa l'havia estovat i tornat poruc fins a tal punt que ja només respirava quan l'envoltaven les muralles. Estant així les coses, es decantava per abdicar. Es desfermaren el pànic i la confusió i tothom donava per fet que tots els fronts cedirien a la primera escomesa. [2] Els Comnens preveien que la ciutat fos difícil de capturar, vist que les seves forces es componien de tropes diverses, tant del país com de fora, i on hi ha diversitat de persones hi ha diversitat d'opinions. Aleix, que feia poc que portava les botes [imperials], era conscient de la magnitud del repte i desconfiava de la volubilitat dels soldats, per la qual cosa ordí un altre pla consistent a captivar alguns dels defensors de les muralles amb afalacs, induir-los a mudar de bandera i així prendre la ciutat. [3] Havent passat tota la nit barrina que barrina, de bon matí es dirigí a la tenda del cèsar per explicar-li la idea que li rondava pel cap i demanar-li que anés amb ell a reconèixer les muralles, escodrinyar els merlets i fer un bon cop d'ull als defensors (que també eren de diferents orígens) per trobar la manera de capturar la ciutat. L'ordre no li feu gens de gràcia, car havia pres recentment l'hàbit de monjo<ref name=Monjo group=nota>Després de derrotar Joan Ducas i fer-lo presoner en la [[:w:Batalla del pont de Zompe|batalla del pont de Zompe]], Roussel de Bailleul l'havia declarat emperador pensant que el podria utilitzar en benefici propi. Tanmateix, Ducas havia estat atrapat pels turcs poc després en una emboscada al [[:w:Mont Sòfon|mont Sòfon]] i, un cop rescatat, havia tingut la previsió de fer-se monjo per estalviar-se un càstig pitjor i conservar els seus privilegis.</ref> i creia que els soldats apostats a les muralles i els merlets en farien befa si es presentava davant de les muralles vestit d'aquella manera. No anava pas errat. Tan bon punt el veieren arribar, constret per Aleix, els defensors de les muralles es mofaren de l'«abat» amb comentaris indecents. Malgrat que les injúries el ferien per dins, arrufava les celles i feia com qui sent ploure, concentrat en la seva missió. En efecte, les persones tenaces estan acostumades a perseverar en els seus propòsits independentment de les circumstàncies externes. [4] Inquirí, doncs, qui defensava cada torre. Quan sabé que en una hi havia els anomenats ''immortals'' (un cos particular de les forces romanes), en una altra els varegs de Tule<ref name=Varegs group=nota>La [[:w:Guàrdia varega|guàrdia varega]].</ref> (em refereixo als bàrbars armats amb destrals) i encara en una altra els nemitzes<ref name=Nemitzes group=nota>Forma hel·lenitzada del gentilici dels alemanys en les [[:w:Llengües eslaves|llengües eslaves]].</ref> (una nació bàrbara que servia l'Imperi Romà des de feia molt de temps), digué a Aleix que seria millor no negociar ni amb els varegs ni amb els immortals. Aquests últims eren autòctons i, forçosament, estaven molt ben predisposats envers l'emperador, així que donarien la vida abans que tramar algun mal en contra seu. Pel que fa als que porten l'espasa a les espatlles, veuen la lleialtat als emperadors i la protecció de la seva persona com una tradició ancestral i una herència sagrada transmesa de generació en generació, així que els professen una lleialtat absoluta i no toleren ni el més mínim pensament sediciós. En canvi, si ho provava pel costat dels nemitzes, potser cauria prop de l'objectiu i podria entrar per la torre que defensaven. [5] Dit i fet, Aleix obeí les paraules del cèsar com si fossin un oracle diví. Feu anar un enviat a determinar cautelosament les intencions del capitost dels nemitzes, que tragué el cap des de dalt; després de parlar i escoltar-se durant una bona estona, acordaren que aviat li lliuraria la ciutat. Quan sentiren la notícia inesperada que portava el soldat, els que anaven amb Aleix esclataren d'alegria i es prepararen per pujar a cavall tot engrescats. === Capítol X === [1] Mentrestant, els emissaris de Melissè reclamaven amb insistència el crisòbul que hom els havia promès. Manganes fou cridat immediatament per dur-los-el. Els digué que ja el tenia enllestit, però havia perdut la ploma i l'instrument<ref name=Tinter group=nota>El tinter ricament decorat que contenia la tinta vermella reservada per a la cancelleria imperial.</ref> que eren menester per a les signatures imperials. Cal dir que era un home que sabia dissimular els seus pensaments i tenia una facilitat enorme per preveure el futur, treure profit del passat i discernir el present amb exactitud per guiar-lo amb habilitat cap on li convenia. La seva voluntat li bastava per enterbolir-ho tot. Manganes retardava la redacció del crisòbul per mantenir en suspens les aspiracions de Melissè. Temia que, si rebia abans d'hora el crisòbul que li conferia la dignitat de cèsar, acabés declinant aquest títol, reivindicant el control total de l'imperi (com havia indicat clarament als Comnens) i fent alguna temeritat. A aquestes arts i trampes recorria Manganes per demorar el crisòbul que nomenava un nou cèsar. [2] Estant així les coses, el temps urgia per entrar a la ciutat i els emissaris, que sospitaven que era tot una pantomima, exigiren el crisòbul encara més vivament. Els Comnens els replicaren: «Vist que ja tenim la ciutat a les mans i que anem a emparar-nos-en amb l'ajut de Déu, torneu al vostre amo i senyor i anuncieu-li-ho, tot afegint que, si les coses van tal com esperem i es presenta davant nostre, es compliran tant els nostres desitjos com els seus». Aquest fou el seu missatge als emissaris. Enviaren Jordi Paleòleg a comprovar si Gilpracte, el capitost dels nemitzes, estava disposat a complir la paraula i deixar pas als Comnens. En cas afirmatiu, faria el senyal convingut i ells correrien cap a l'entrada mentre ell ascendia a la torre a tota velocitat per obrir-los les portes. Acceptà de bon grat l'encàrrec de tractar amb Gilpracte, sent com era un home que gaudia de les gestes bèl·liques i de saquejar ciutats. Verament, el podríem descriure com un esfondrador de muralles, com diu Homer d'Ares.<ref name=Esfondrador group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 31 i 455.</ref> Els Comnens, armats i amb totes les tropes arranjades judiciosament, emprengueren a poc a poc un avanç general cap a la ciutat. [3] Jordi Paleòleg feu via cap a la muralla al caient de la tarda i, quan apercebé el senyal de Gilpracte, pujà a la torre amb els que l'acompanyaven. Mentrestant, els que anaven amb Aleix havien arribat a poca distància de les muralles, on havien clavat una palissada i establert ostensiblement un campament. Havent restat atendats en aquell lloc una petita part de la nit, es col·locaren al centre de la falange amb la cavalleria d'elit i el bo i millor de l'exèrcit. Arrengleraren la infanteria lleugera i començaren a marxar pas a pas fins que a la primera claror del dia es plantaren de cop i volta davant de les muralles. Tots estaven en posició de combat i portaven armes de ferro per intimidar els de dins. Quan Paleòleg els feu el senyal des de dalt i els obrí les portes, irromperen atropelladament [a la ciutat], no en formació militar, sinó cadascun al seu aire, carregats d'escuts, arcs i llances. [4] Era Dijous Sant, el dia que fem el sacrifici de la Pasqua mística i oferim un banquet, en la quarta indicció, el mes d'abril del 6589.<ref name=Mundi group=nota>L'1 d'abril del 1081. El [[:w:Calendari romà d'Orient|calendari romà d'Orient]] seguia el sistema ''[[:w:Anno Mundi|Anno Mundi]]'', que compta els anys a partir de la creació del món segons la interpretació de la Bíblia.</ref> L'exèrcit sencer, integrat per tropes del país i de fora, autòctones i dels països veïns, sabia que la ciutat havia estat des de sempre un empori de riquesa, amb tota mena de mercaderies fornides contínuament per mar i terra. Els soldats entraren en allau per la porta de Carisi i es disseminaren per carrers, cruïlles i carrerons. No deixaren indemnes ni les cases ni les esglésies i profanaren fins i tot els santuaris, dels quals tragueren un gran botí. Excepte matar,<ref name=Matances group=nota>Zonaràs sí que parla de matances en la presa de la ciutat.</ref> feren de tot amb alacritat i insolència. El pitjor de tot és que els autòctons tampoc no es reprimiren, com si haguessin oblidat qui eren i baratat els seus costums per altres de pitjors, cometent sense vergonya els mateixos abusos que els bàrbars. === Capítol XI === [1] L'emperador Nicèfor veia aquestes coses i comprenia que estava acorralat, amb la ciutat assetjada per l'oest i Nicèfor Melissè acampat a la rodalia de Dàmalis a l'est. No sabent com procedir, tendia a voler cedir la primacia a Melissè. Quan la ciutat ja havia caigut en poder dels Comnens, feu venir un dels seus servidors més fidels per ordenar-li que emmenés Melissè al palau amb la flota, escortat per un espatari,<ref name=Espatari group=nota>El càrrec d'[[:w:Espatari|espatari]], que originàriament corresponia a un guàrdia de cos privat o imperial, havia esdevingut un títol honorífic cap a principis del segle ᴠɪɪɪ i en temps de Comnena ja estava molt devaluat.</ref> un soldat aguerrit. [2] La ciutat, emperò, fou presa quan encara no havien tingut temps de complir l'ordre. Paleòleg baixà al mar a peu amb un dels seus subordinats. Pujà sense pensar-s'ho dues vegades a una barca que trobà i digué als remers que posessin rumb cap al lloc on solia amarrar la flota.<ref name=Diplociònion group=nota>El port de Diplociònion, avui [[:w:Beşiktaş|Beşiktaş]].</ref> Quan ja tenien l'altra riba a tocar, veié l'home que Botaniates havia enviat a buscar Melissè, que estava ocupat aparellant la flota, i l'espatari en una de les naus de guerra. Feia temps que es coneixien, així que el distingí de lluny. Navegant en paral·lel al seu vaixell, el saludà com de costum, li preguntà d'on venia i on anava i li pregà que el rebés a bord de la nau. A l'espatari li feu un salt el cor quan el veié amb l'espasa i l'escut: «Si no et veiés armat d'aquesta manera, t'acolliria amb molt de goig». [Paleòleg] s'oferí a deposar l'escut i l'espasa i llevar-se l'elm si li permetia embarcar-se. [3] En veure que es desembarassava de les armes, l'espatari l'admeté a la seva nau amb una abraçada efusiva. Paleòleg, home d'accions violentes,<ref name=Violentes group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', V, 403, per exemple.</ref> anà per feina. Saltà a la proa i interpel·là els remers: «Què feu i on aneu, tan entestats a portar les més grans desgràcies sobre el vostre propi cap? Com podeu veure, la ciutat ja ha caigut. El que era gran domèstic ha estat proclamat emperador. Heu vist els homes armats i heu sentit les aclamacions. Cap altre no ocuparà el palau imperial. Botaniates és bo, però els Comnens són molt millors. L'exèrcit de Botaniates és gran, però el nostre el supera amb escreix. En comptes de sacrificar la vida en va i deixar la muller i els fills a l'estacada, esguardeu la ciutat i totes les tropes amb els seus estendards. Escolteu com ressonen les aclamacions. El que abans era gran domèstic i ara és emperador va de camí al palau i ja pren possessió del poder imperial. Poseu-vos amb la popa primera, deixeu que la victòria es decanti a l'altra banda<ref name=Decanti group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XVI, 362, i ''Odissea'', XXII, 236, entre d'altres.</ref> i uniu-vos-hi». [4] Tots es rendiren a les seves paraules i es posaren de part seva, llevat de l'espatari, que estava indignat. L'espadatxí Jordi Paleòleg l'amenaçà d'encadenar-lo allí mateix i precipitar-lo a la coberta o llançar-lo a les profunditats. Aleshores, feu l'aclamació i els remers se li uniren. Com que l'espatari, indignat, es continuava resistint, fou encadenat i retingut a la coberta. [5] [Paleòleg] feu una breu navegació per recuperar l'espasa i l'escut i, seguidament, fondejà on estava fermada la flota per entonar-hi una aclamació general. Tan bon punt veié l'home que Botaniates havia despatxat a assumir el comandament de la flota i transportar Melissè, el detingué i manà als mariners que deixessin anar les amarres. Salpà amb la flota fins a l'acròpolis,<ref name=Sarayburnu group=nota>El promontori actualment conegut com a ''[[:w:Sarayburnu|Sarayburnu]]'', on es troben el Corn d'Or i el [[:w:Mar de Màrmara|mar de Màrmara]], era l'acròpolis i nucli fundacional de la ciutat.</ref> on proferí una aclamació entusiasta. A més a més, digué als remers que paressin de remar i romanguessin a les seves posicions per barrar el pas als que assagessin de fer la travessia des de la riba oriental. [6] Al cap de poc, havent albirat una nau que atracava al Gran Palau, incità els remers del seu propi vaixell a remar de valent per atrapar-la. Quan hi veié el seu pare, s'alçà d'un bot i li feu la reverència que correspon a un progenitor. Aquest, emperò, ni el rebé calorosament ni li digué «llum dolça», com sí que havia fet Odisseu l'itaquès en veure Telèmac.<ref name=Telèmac group=nota>Comnena es confon: qui rep [[:w:Telèmac|Telèmac]] amb aquestes paraules no és Odisseu, sinó el porquer [[:w:Eumeu|Eumeu]] (''Odissea'', XVI, 23) i [[:w:Penèlope|Penèlope]], la mare de Telèmac (''Odissea'', XVII, 41).</ref> Aleshores, hi havia hagut un banquet, pretendents, una contesa, una corda, un arc i un trofeu, l'assenyada Penèlope. Telèmac no havia arribat com a enemic, sinó com a fill que venia a auxiliar el pare; ara, en canvi, hi havia una batalla, una guerra, i ells dos estaven enfrontats per les seves opinions. La disposició de l'un no passava desapercebuda a l'altre, per molt que encara no haguessin passat de la idea a l'acte. [El pare], mirant-lo amb desconfiança, el titllà de beneit i li preguntà: «Què has vingut a fer?». Li respongué: «Vist que ets tu qui ho vol saber, no res». I l'altre: «Espera un moment i, si l'emperador em fa cas, no trigaràs a saber-ho». [7] En arribar al palau, veié que tots [els soldats] estaven dispersos i ocupats prenent botí. Com que li semblava que no costarien gaire de vèncer, requerí a Botaniates que li confiés els bàrbars de l'illa de Tule per escombrar els Comnens de la ciutat. Tanmateix, Botaniates ja ho donava tot per perdut i aparençava que volia evitar una guerra civil: «Escolta'm, Nicèfor», li digué. «Vist que els Comnens han entrat a la ciutat, ves a negociar-hi la pau». [Paleòleg] ho feu de mala gana. === Capítol XII === [1] Els Comnens, plens de confiança després d'entrar [a la ciutat], es deturaren a l'esplanada del megalomàrtir Jordi, dit ''el Siceota'', per deliberar si no seria millor anar a veure les mares i fer-los les salutacions de rigor i de costum abans de dirigir-se cap al palau imperial. Quan ho sentí, el cèsar remeté un dels seus servidors a amenaçar-los i renyar-los per prendre-s'ho amb tanta parsimònia. Així doncs, es posaren en marxa tot seguit. Quan eren prop de la casa d'Iberitzes, es trobaren amb Nicèfor Paleòleg, que els digué: [2] «L'emperador us adreça aquestes paraules: "Ja soc vell i estic sol, sense fills, ni germans, ni altres parents"».<ref name=Familiars group=nota>Com hem vist en capítols anteriors, en realitat Botaniates encara tenia pel cap baix un net i un nebot.</ref> Girant-se cap al flamant emperador Aleix, afegí: «"Si hi estàs d'acord, et prendré com a fill adoptiu. No retiraré a cap dels teus companys d'armes els honors que els has concedit, com tampoc no seré partícip de l'autoritat imperial, ans només seré emperador de nom, per gaudir de les aclamacions, portar les botes vermelles i viure tranquil·lament al palau. L'administració de l'imperi serà teva i només teva"». [3] Els Comnens mostraren la seva conformitat amb l'oferta. En saber-ho, el cèsar sortí rabent a amenaçar-los i apressar-los a anar al palau. Es trobaren quan els Comnens eixien del pati i ell hi entrava a peu per la dreta. Després de llançar-los una pluja de crítiques, veié Nicèfor Paleòleg, que tornava per l'esquerra, i l'interrogà: «Què fas aquí, familiar meu, i quines intencions tens?». La resposta: «Pel que es veu, no reeixiré pas, però he vingut a comunicar als Comnens el mateix missatge de l'emperador que abans. Pensa complir les seves promeses i adoptar Aleix com a fill a fi que exerceixi la sobirania i governi l'imperi com li sembli millor. Ell en tindria prou de ser emperador de nom, portar les botes vermelles, vestir la porpra comuna i viure al palau sense ser destorbat, car és vell i necessita descansar». L'altre, clavant-li una mirada fulminant amb les celles arrufades, li replicà: «Ves i digues a l'emperador que el moment oportú per plantejar-ho hauria estat abans de la presa de la ciutat. A hores d'ara, aquesta negociació ja no té sentit. Ja és vell; que cedeixi el tron i es preocupi de la seva salvació». [4] En això estava el cèsar. En l'entretant, Boril havia estat assabentat que [els Comnens] havien entrat [a la ciutat], que les seves tropes esparpallades no pensaven en altra cosa que agafar botí i despulles i que ells estaven únicament amb els seus parents de sang i per afinitat, així com un escamot de forans. Per tant, decidí plantar-los cara aprofitant que la dispersió del seu exèrcit els deixava en una situació de greu vulnerabilitat. Havent reunit tots els que portaven l'espasa a les espatlles i els soldats de Coma, els anà apostant amb bon ordre en files compactes des del fòrum de Constantí fins al lloc dit ''Mílion''<ref name=Mílion group=nota>El [[:w:Mílion|Mílion]] era el mil·liari a partir del qual es mesuraven totes les distàncies en el si de l'imperi.</ref> i un xic al dellà. Restaren dempeus, escut amb escut, a punt per a la batalla. [5] El patriarca de l'època<ref name=Cosme group=nota>[[:w:Cosme I|Cosme I]], patriarca entre el 1075 i el 1081.</ref> era certament un home sant i pobre que havia viscut l'asceticisme en totes les seves formes, igual que els pares antics que havien passat la vida en deserts i muntanyes. Li era reconegut el do diví de la profecia, puix que havia fet nombroses prediccions sense que mai resultessin falses, i havia esdevingut un model i exemple de virtut per als que vindrien després. Pareixia que no ignorava en absolut les vicissituds de Botaniates. Fos per inspiració divina, fos per suggeriment del cèsar (això també es deia), que feia temps que era amic seu per la seva elevada virtut, aconsellà a l'emperador que renunciés al tron imperial: «No donis peu a una guerra civil ni desobeeixis el mandat de Déu. No vulguis tacar la ciutat amb la sang de cristians. Sotmet-te a la voluntat de Déu i fes un pas enrere». [6] Mogut per les paraules de l'alt sacerdot i tement la insolència de les tropes, l'emperador es vestí i baixà per encaminar-se cap a la gran església de Déu.<ref name=Gran group=nota>Santa Sofia.</ref> Estava tan desconcertat que no caigué en el fet que encara duia la roba pròpia dels emperadors. Boril feu la volta, l'agarrà per la tela fixada al braç amb perles i li arrancà el vestit mentre li deia en to de mofa i escarni: «Ara sí que ens escau aquesta indumentària». [Botaniates] accedí al gran temple de Déu consagrat a la Santa Saviesa, on es reclogué durant un temps. </div> == Notes == <references group=nota/> npdmmpbwwe299prfu5hjuzuhwvfhabv Alexíada/Llibre III 0 58804 184260 184235 2026-04-21T19:23:37Z Leptictidium 277 /* Capítol V */ 3.5.1 184260 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentesc com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància. </div> == Notes == <references group=nota/> l6lukakh9wmps5s03bhowsp9mrctnwq 184261 184260 2026-04-21T19:49:33Z Leptictidium 277 /* Capítol V */ 184261 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentesc com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>[https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]].</ref> </div> == Notes == <references group=nota/> kxzt5uvsfzma1f7ls9aym4jzjfjam66 184262 184261 2026-04-21T19:51:10Z Leptictidium 277 /* Capítol V */ 184262 wikitext text/x-wiki {{header |títol=Alexíada |autor=[[Autor:Anna Comnena|Anna Comnena]] |traductor=[[Usuari:Leptictidium|Alistair Spearing]] |idioma=grec |anterior=[[Alexíada/Llibre II|Llibre II]] |current='''Llibre II''' |següent=[[Alexíada/Llibre IV|Llibre IV]] |info= |nomcategoria=cap }} {{c|'''Llibre III'''}} <div class=prose> === Capítol I === [1] Tantost com arribaren al palau, els Comnens despatxaren Miquel, el marit d'una de les seves nebodes,<ref name=Gran group=nota>[[:w:Miquel (logoteta)|Miquel]] probablement era marit d'una filla de [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> que posteriorment seria nomenat logoteta de les oficines,<ref name=Oficines group=nota>El càrrec de [[:w:Logoteta de les oficines|logoteta de les oficines]], creat pel mateix Aleix, es pot equiparar al de primer ministre en el sentit que tenia autoritat sobre els altres departaments del govern i retia comptes directament a l'emperador.</ref> a encarregar-se de [Botaniates]. Acompanyat per Radè, que ocupava el càrrec d'eparca,<ref name=Eparca group=nota>La figura d'eparca, o [[:w:Prefecte de la ciutat de Constantinoble|prefecte de la ciutat de Constantinoble]], encarregada de l'administració de la capital, es remuntava al 359 i era una de les més prestigioses de l'imperi.</ref> feu pujar l'emperador a una barca per dur-lo al celebèrrim monestir de Periblepte,<ref name=Samatya group=nota>Situat a l'emplaçament de l'actual [[:w:Església de Sant Jordi de Samatya|església de Sant Jordi de Samatya]].</ref> on l'exhortaren a posar-se l'hàbit monàstic. Ell volia esperar-se, però ells, que temien que els esclaus i els soldats de Coma aprofitessin la confusió i el desordre regnants per esvalotar el galliner, l'apressaren a fer-se tonsurar sense més dilació. Cedí a la demanda i fou honorat amb el vestit angelical. La fortuna és capriciosa: quan somriu als homes, els exalta, els cenyeix la diadema imperial i els calça botes porpra, però quan els arrufa les celles, els permuta la porpra i la corona per parracs negres. Aquesta fou la sort de l'emperador Botaniates. Quan un conegut li preguntà com portava el canvi, li respongué: «L'única cosa que em molesta és l'abstinència de carn. La resta em preocupa ben poc». [2] Tanmateix, l'emperadriu Maria romania al palau amb Constantí, el seu fill amb l'antic emperador Miquel Ducas. «Tenia por pel ros Menelau», com diu el poema,<ref name=Ros group=nota>{{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', X, 240.</ref> i esgrimia el seu parentesc com a argument irrebatible per enreveixinar-se, encara que alguns, moguts per l'enveja, sospitaven que tenia altres motivacions.<ref name=Xafarderies group=nota>Comnena mira de sortir al pas dels rumors, no del tot inversemblants, que Aleix i Maria havien estat amants i que Aleix havia tingut la temptació de repudiar Irene Ducena en benefici de Maria.</ref> En efecte, ja tenia un [dels Comnens] com a parent polític i l'altre com a fill adoptiu. Si havia fet aquestes coses, no era per raons que la majoria de la gent consideraria tèrboles, ni per l'atractiu i l'afabilitat d'aquests homes, sinó perquè vivia en una terra que no era la seva, on no tenia ni familiars, ni amics, ni tan sols compatriotes. Així doncs, no volia abandonar el lloc precipitadament, no fos cas que el nen patís alguna desgràcia, com acostuma a passar quan un emperador és derrocat, si ella es retirava sense haver obtingut garanties respecte a la seva seguretat. [3] Deixant de banda altres consideracions, era un nen preciós i joveníssim que encara no havia complert set anys, i no és censurable que lloï els meus quan la naturalesa dels fets no em deixa cap alternativa. Diuen els que el conegueren que era incomparable per la gràcia de les seves paraules i l'aire dels moviments i les giragonses que feia mentre jugava. Era ros, blanc com la llet i ple de color als llocs adients, com roses que broten resplendents de les seves poncelles. Els seus ulls, gens clars, recordaven els d'un falcó i lluïen sota les celles, que els feien de marc daurat. Tot un mosaic d'encants captivava els que el fitaven, amb una bellesa més celestial que terrenal que era com mirar una representació d'Eros. [4] Aquesta era la veritable causa que impel·lia l'emperadriu a romandre al palau. En tot cas, jo, per naturalesa, abomino les fabulacions i els rumors inventats. Sé que són un costum molt estès, particularment entre les persones corcades per l'enveja o que es delecten en el dolor dels altres, així que no em refio de les xafarderies de les masses. A més a més, tinc altres motius per afirmar que parlo amb coneixement de causa, havent estat criada al costat de l'emperadriu des de ben petita, abans de complir vuit anys. M'estimava tant que compartia tots els seus secrets amb mi. He oït moltes persones que donaven versions discordants d'aquests esdeveniments, interpretant-los les unes així, les altres aixà, segons la inclinació del seu esperit i la simpatia o antipatia que li tingués cadascuna, i les seves opinions no sempre han coincidit. Jo la sentí mantes vegades contar les seves vivències i la paüra que havia experimentat, sobretot pel seu fill, quan havia abdicat l'emperador Nicèfor. Segons el meu parer i el de la major part de gent interessada en la veritat i que ho pot jutjar millor que ningú, fou l'amor maternal el que la retingué breument al palau en aquella ocasió. [5] Així estava l'emperadriu Maria. En l'entretant, el meu pare, Aleix, havia pres el ceptre. En el moment d'instal·lar-se al palau, havia deixat la consort (en el seu quinzè any de vida) amb les seves germanes, la seva mare i el cèsar, que era el seu avi patern, al palau inferior, conegut així per la seva ubicació, mentre que ell mateix havia pujat amb la mare, els germans i la família política al palau superior, dit igualment ''de Bucoleont'' per la raó següent: temps era temps, hom havia construït a la vora de les seves muralles un port de morter i marbre, allí on el lleó de pedra ataca el bou i, tot agafant-lo per una banya, li retorça el coll i li hi clava els ullals, en certa manera. El nom ''Bucoleont'', que designa tant els edificis de la costa com el port en si, ve d'aquí.<ref name=Bucoleont group=nota>El port i el [[:w:Palau de Bucoleont|Palau de Bucoleont]], el nom dels quals derivava del verb βουκολέω (‘pasturar bous’) i no pas de βοῦς (‘bou’) i λέων (‘lleó’), com afirma l'etimologia popular que ofereix Comnena, presumiblement havien estat bastits en època de [[:w:Teodosi II el Jove|Teodosi II el Jove]] (r. 408-450). En el [[:w:Caiguda de Constantinoble|setge turc del 1453]], els defensors catalans de Constantinoble, apostats al Palau de Bucoleont, serien dels últims a caure de tota la ciutat.</ref> === Capítol II === [1] Com ja he dit, no eren pocs els que sospitaven de la negativa de l'emperadriu a abandonar el palau i xiuxiuejaven que el que ja havia pres el poder imperial aviat la prendria a ella per muller. Els Ducas no eren dels que es creuen la primera brama que arriba a les seves orelles, així que respiraven tranquils en aquest sentit. En canvi, sí que recelaven de la mare dels Comnens, puix que no ignoraven la rancúnia implacable que els tenia des de feia temps, com els he sentit explicar una vegada i una altra. Quan Jordi Paleòleg havia vingut amb la flota i entonat les aclamacions, els partidaris dels Comnens havien tret el cap des de dalt per fer-lo callar i evitar que unís Irene i Aleix en una mateixa aclamació. Enfurismat, els havia contestat des de baix que «Si participo en una empresa tan ambiciosa, no és per vosaltres, sinó per aquesta Irene de qui parleu», mentre esperonava els mariners a aclamar Irene i Aleix conjuntament. Aquests fets inquietaren greument els Ducas i alimentaren les males llengües que difamaven l'emperadriu Maria. [2] A l'emperador Aleix ni li passaven pel cap aquestes idees; com hauria pogut ser d'una altra manera? Sent com era un home enèrgic en tot,<ref name=Tucídides group=nota>El gir de frase ve de [[:w:Tucídides|{{Versaleta|Tucídides}}]], ''[[:w:Història de la Guerra del Peloponès|Història de la Guerra del Peloponès]]'', IV, LXXXI. La traducció catalana dels escrits de Tucídides sorgí de la ploma de [[:w:Jaume Berenguer i Amenós|Jaume Berenguer]].</ref> de seguida que assumí el govern dels romans es feu càrrec de tots els afers, com si diguéssim, controlant des del centre. Entrà al palau quan amb prou feines clarejava i es lliurà enterament a les qüestions militars, sense ni tan sols espolsar-se després de la revolta i descansar una mica. L'ajudaven a gestionar el bé comú el seu germà Isaac, a qui honorava com un pare i veia com un soci en tot, i la seva mare, encara que el seu intel·lecte i la seva energia haurien bastat per administrar no un sol imperi, sinó molts de diferents. La prioritat absoluta, que exigí la seva atenció durant la resta del dia i tota la nit, era disciplinar la soldadesca disseminada per Bizanci sense provocar avalots, car es deixava portar per pulsions desenfrenades i pertorbava la tranquil·litat de la comunitat. La por que els soldats, empesos per la insolència, es giressin en contra seu es veia exacerbada per la diversitat dels seus orígens. [3] El cèsar Joan Ducas, impacient per treure l'emperadriu Maria del mig i desallotjar-la del palau per atallar les sospites injustificades que corrien entre les masses, posava tots els mitjans possibles per propiciar-se el patriarca Cosme. L'incitava a donar-los suport i no cedir en res a les paraules de la mare dels Comnens. Alhora, en aparença per Pàtrocle,<ref name=Pàtrocle group=nota>Referència a {{Versaleta|Homer}}, ''Ilíada'', XIX, 302, on les companyes de [[:w:Briseida|Briseida]] fan servir la mort de [[:w:Pàtrocle|Pàtrocle]] com a pretext per plorar per les seves pròpies penes, igual que Joan Ducas camufla els seus propis interessos darrere de la seva aparent preocupació per Maria.</ref> suggeria astutament a l'emperadriu Maria que demanés a l'emperador garanties per escrit per a si mateixa i el seu fill i, havent fet això, sortís de l'escena. Ja havia tractat amb ella després de l'abdicació de l'emperador Miquel Ducas, quan havia recomanat al seu successor, Nicèfor Botaniates, esposar-la amb l'argument que era estrangera i, per tant, no vindria amb una colla de familiars prestos a importunar l'emperador. A més a més, li havia parlat reiteradament i sense escatimar lloances del seu llinatge i la seva formosor. [4] En efecte, era alta com un xiprer i tenia el cos blanc com la neu, la cara no del tot rodona i una complexió que evocava una flor de primavera o, francament, una rosa. Qui podria descriure el guspireig de la seva mirada? Tenia les celles arcades i de color de foc i els ulls celestes. La mà del pintor sovint ha imitat els colors de les flors que es desclouen en cada estació, però la bellesa de l'emperadriu, la gràcia que la il·luminava i el seu caràcter atractiu i encisador ultrapassaven l'art i la paraula. Ni Apel·les, ni Fídies, ni cap altre escultor no havia creat una estàtua comparable.<ref name=Escultors group=nota>[[:w:Apel·les|Apel·les]] (segle ɪᴠ aC) era pintor, no escultor; [[:w:Fídies|Fídies]] (segle ᴠ aC) és conegut sobretot per l'[[:w:Estàtua de Zeus a Olímpia|estàtua de Zeus a Olímpia]] i les estàtues d'[[:w:Atena|Atena]] a l'[[:w:Acròpolis d'Atenes|Acròpolis d'Atenes]].</ref> Igual que es diu que el cap de la Gòrgona petrificava tothom que el mirava, els que la veien caminar o se la trobaven de cop i volta quedaven bocabadats, muts i garratibats, com si haguessin perdut l'ànima i l'enteniment. Les seves proporcions, tant de les parts en relació amb el tot com del tot en relació amb les parts, exhibien una harmonia mai vista entre els humans. Era una estàtua vivent i un objecte de desig per als amants de la bellesa, ben bé l'encarnació d'Hímer, que havia davallat al món terrenal. [5] El cèsar havia desplegat aquests recursos per ablanir i dominar l'ànim de l'emperador [Botaniates]. Tanmateix, molts li havien aconsellat casar-se amb l'emperadriu Eudòxia,<ref name=Eudòxia group=nota>[[:w:Eudòxia Macrembolitissa|Eudòxia Macrembolitissa]], emperadriu consort com a muller de Constantí X Ducas (1059-1067) i de Romà IV Diògenes (1068-1071), així com mare de Miquel VII Ducas, l'emperador deposat per Botaniates.</ref> de qui alguns xiuxiuejaven que anhelava tornar a seure al tron i que havia intentat cortejar Botaniates per correspondència quan aquest últim havia arribat a Dàmalis i es disposava a escalar fins al cim de l'imperi (n'hi ha que diuen que no ho feia per a si mateixa, sinó en nom de la seva filla Zoè Porfirogènita<ref name=Zoè group=nota>[[:w:Zoè Ducena|Zoè Ducena]], que acabaria contraient matrimoni amb el protosebast [[:w:Adrià Comnè|Adrià Comnè]], germà d'Aleix.</ref>). El seu pla hauria pogut arribar a bon port si un dels seus servidors, l'eunuc Lleó Cidoniata,<ref name=Panàret group=nota>O, segons l'''[[:w:Escilitzes continuat|Escilitzes continuat]]'', el monjo Panàret.</ref> no li hagués tret la idea del cap amb una multitud de raons fonamentades que seria de mal gust detallar aquí, puix que les tafaneries ens repugnen per naturalesa; no hi ha cap dubte, emperò, que ja en parlaran els que han optat per dedicar-se a aquests temes. [6] Fos com fos, el cèsar Joan havia recorregut a tota mena d'arts persuasives fins que l'havia convençut d'amullerar-se amb l'emperadriu Maria, com ja he explicat fil per randa, i des d'aleshores havia gaudit de la plena confiança [de Maria]. Els Comnens, que no oblidaven ni els nombrosos beneficis que els havia dispensat al llarg de tot el seu regnat ni el tracte íntim que hi tenien pels vincles familiars que els unien per les dues bandes, no volien fer-la fora sense miraments. Així doncs, anaven passant els dies i anava creixent l'onada de rumors, que provenien de moltes fonts i representaven opinions diferents. N'hi havia per a tots els gustos, per tal com cadascú interpretava les coses segons la simpatia o antipatia que sentís per ella, seguint el costum de valorar les coses segons els propis prejudicis en comptes de ponderar la realitat de la situació. Estant així les coses, Aleix fou coronat en solitari per la mà dreta de l'alt sacerdot Cosme. Aquest home tan sant i venerable havia estat elegit després que el santíssim patriarca Joan Xifilí morís en el quart any del regnat de Miquel Ducas, fill de l'emperador Constantí, el segon dia d'agost de la tretzena indicció.<ref name=Xifilí group=nota>[[:w:Joan VIII Xifilí|Joan VIII Xifilí]], traspassat el 2 d'agost del 1075.</ref> [7] Els Ducas, alarmats pel fet que l'emperadriu Irene encara no hagués estat cenyida de la diadema, insistien en la seva coronació. Es dona el cas que hi havia un monjo, Eustraci Garidàs, que habitava prop de la gran església de Déu i feia veure que portava una vida de virtut. Feia temps que freqüentava la mare dels Comnens i li pronosticava un futur imperial. Ella ja era de per si amiga dels monjos, però aquestes paraules llausangeres anaren reforçant la seva confiança en ell fins que se li acudí instal·lar-lo al tron patriarcal de la gran ciutat. Esgrimint com a pretext la simplicitat de l'alt sacerdot que hi havia aleshores i la seva indolència política, induí unes quantes persones a proposar-li d'abdicar fingint que pensaven en els seus interessos. Ara bé, el sant home percebé que la cosa anava amb segones intencions. A l'últim, jurant pel seu propi nom, els digué: «Per Cosme, no baixaré del tron patriarcal fins que Irene hagi estat coronada per les meves mans». [Els emissaris] giraren cua i ho anunciaren a la senyora (ara tothom se li adreçava d'aquesta manera, conformement a la voluntat de l'emperador, que estimava la seva mare). Davant d'aquest escenari, set dies després de la proclamació d'Aleix, la seva consort, Irene, també fou coronada pel patriarca Cosme. === Capítol III === [1] Els dos emperadors, Aleix i Irene, tenien un aspecte inigualable i inimitable. Ni tenint-los davant seu no hauria pogut un pintor reproduir aquest model de bellesa, com tampoc no hauria estat capaç un escultor d'infondre tal harmonia a la matèria inanimada. Fins i tot l'esbombat cànon de Policlit<ref name=Policlit group=nota>[[:w:Policlit d'Argos|Policlit]] (segle ᴠ aC) concebé el cànon que diu, entre altres coses, que l'altura ideal d'una figura humana és set vegades l'altura del cap.</ref> i les seves obres haurien semblat anodins al costat de les estàtues naturals que eren els sobirans acabats de coronar. [2] Aleix, no particularment alt, era ample en la justa proporció. Quan estava dret, no projectava una presència tan formidable sobre els que el fitaven com quan seia al tron imperial amb un esclat esbalaïdor als ulls. Era com si la seva cara i tot el seu cos haguessin desfermat una tempesta de llamps i trons i radiessin un fulgor incontenible. A sota de cada cella negra i arcada hi havia un ull que guaitava amb severitat i bondat alhora, de manera que el seu esguard, juntament amb la resplendor del front, la noblesa de les galtes i el color que les omplia, inspirava temor i confiança en la mateixa mesura. L'amplada de les espatlles, la força dels braços i la profunditat del pit eren tot de trets heroics que suscitaven la joia i admiració de les masses. Combinava en una mateixa persona gallardia, gràcia, gravetat i majestuositat sense parió. Quan entrava en conversa i bellugava la llengua, hauríeu dit que els seus llavis escopien foc retòric. Deixava anar una riuada d'arguments que arramblava totes les orelles i ments que es trobava al davant. Era inenarrable i imbatible tant amb la llengua com amb la mà, aquesta per fer volar una llança i aquella pel seu encant irresistible. [3] La meva mare, l'emperadriu Irene, era una joveneta que encara no havia complert quinze anys. Era filla d'Andrònic, el primogènit del cèsar, i pertanyia a una il·lustríssima nissaga que es remuntava fins als famosos Andrònic i Constantí Ducas.<ref name=Dígenes group=nota>[[:w:Andrònic Ducas (general de Lleó VI)|Andrònic Ducas]] i el seu fill [[:w:Constantí Ducas (usurpador)|Constantí]], actius a principis del segle x, són els primers Ducas coneguts pel seu nom. Els ecos de les seves peripècies ressonen en el poema èpic ''[[:w:Dígenes Acrites|Dígenes Acrites]]''.</ref> Pujava com un plançó ufanós que no perd mai la verdor i alternava esveltesa amb plenitud de forma segons convenia a cada extremitat i cada part del cos. Era una delícia de veure i de sentir, un autèntic espectacle que no avorria mai els ulls i les orelles. La cara, que li brillava amb la claror de la lluna, no era ni completament rodona, com en les dones assíries, ni allargada, com en les escites, sinó un xic ovalada. El prat florit que li cobria les galtes exhibia les seves roses fins i tot als que la veien des de lluny. Els seus ulls celestes es clavaven de manera plaent i, alhora, intimidadora; el seu encant i la seva bellesa cridaven l'atenció dels que la sotjaven, però la por els obligava a aclucar els ulls, car no es veien capaços ni de mantenir-li la mirada ni de desviar-la cap a una altra banda. [4] Si mai existí una Atena com la que imaginaven els poetes i autors d'antany, jo no ho sabria dir; n'he sentit parlar en un mite relatat fins a dir prou. En tot cas, si algú hagués dit que l'emperadriu era Atena que es manifestava davant de la humanitat o que havia baixat del cel d'una revolada, embolicada en una lluïssor celestial i una esplendor inaccessible, no hauria semblat inversemblant. El més meravellós de tot, allò que la distingia de totes les altres dones, és que amb una mirada en tenia prou per desarmar els homes insolents i imbuir de confiança els que se sentien aclaparats per la por. Acostumava a restar amb els llavis tancats, en silenci, ben bé com una estàtua animada de bellesa i un monument vivent a l'harmonia. Les mans, que es deixaven veure fins al canell, sovint marcaven la cadència de les seves paraules. Hauríeu dit que les mans i els dits eren peces de vori treballades per un artista. El blau marí d'onades profundes dels seus iris, aureolat pel blanc dels ulls, emulava la mar calma, de manera que transmetia una gràcia irresistible i oferia un plaer inefable a la vista. Així es veien Irene i Aleix. [5] El meu oncle Isaac era més o menys igual d'alt que el seu germà i tampoc no en diferia gaire en altres respectes. Era de complexió pàl·lida i barba poc espessa. De fet, tenia les galtes més esclarissades que el seu germà. Sovint es dedicaven a la caça quan els afers els donaven un respir, però tots dos preferien l'art de la guerra a l'art de la caça. Sempre feia de punta de llança de les ofensives, fins i tot quan dirigia regiments. Tan bon punt albirava les columnes enemigues, es desentenia de tot, es llançava al mig dels adversaris i en partia les línies com un llamp; d'aquí que els agarens que combatia a Àsia el capturessin dues vegades. És l'única crítica que se li podia fer al meu oncle en guerra, que es deixava endur pel furor de la batalla. === Capítol IV === [1] La dignitat de cèsar havia estat promesa a Nicèfor Melissè. Com que calia exaltar Isaac amb un rang encara més distingit pel fet de ser el germà gran, però no existia cap dignitat superior a la de cèsar, l'emperador Aleix en creà una de nova ajuntant els mots ''sebast'' i ''autocràtor'' per encunyar el títol de sebastocràtor per al seu germà. El convertí, en certa manera, en un segon emperador, relegant el cèsar al tercer lloc en les aclamacions, que començaven pel sobirà. A més a més, manà que en actes festius oficials tant el sebastocràtor com el cèsar fossin honorats amb corones que, tanmateix, distaven molt de la magnificència de la diadema amb la qual ell mateix havia estat coronat. La diadema imperial envolta perfectament el cap com una semiesfera guarnida d'una profusió de perles i pedres precioses, algunes d'incrustades i altres de suspeses. A cada templa hi ha penjolls carregats de perles i pedres precioses que freguen les galtes. És un element singular de la indumentària de l'emperador. Les corones de sebastocràtor i de cèsar, en canvi, estan desproveïdes de semiesfera i només tenen unes quantes perles i pedres precioses escampades per aquí i per allí. [2] Taronita, marit d'una de les germanes de l'emperador,<ref name=Taronita group=nota>[[:w:Miquel Taronita|Miquel Taronita]], casat amb [[:w:Maria Comnena (germana d'Aleix I)|Maria Comnena]].</ref> fou nomenat protosebast i protovestiari en aquell temps. Al cap de poc, també fou proclamat panhipersebast i se li concedí el dret de seure al costat del cèsar. Adrià, germà [de l'emperador], fou considerat digne de la preclaríssima dignitat de protosebast, mentre que Nicèfor,<ref name=Nicèfor group=nota>[[:w:Nicèfor Comnè (germà d'Aleix I)|Nicèfor Comnè]], descrit per Basile Skoulatos com «el membre menys conegut de la família dels Comnens».</ref> l'últim dels seus germans, fou instal·lat com a gran drungari de la flota<ref name=Drungari group=nota>En el moment d'aquests fets, el [[:w:Gran drungari de la flota|gran drungari de la flota]] encara era el comandant en cap de la [[:w:Marina romana d'Orient|marina romana d'Orient]], condició que perdria durant el regnat d'Aleix en profit del nou càrrec de [[:w:Megaduc|megaduc]].</ref> i elevat al rang dels sebastos. [3] Algunes de les dignitats inventades pel meu pare eren mots compostos, com ja he dit, i les altres eren adaptacions de conceptes que ja existien abans. Els títols de panhipersebast, de sebastocràtor i similars tenien noms compostos, mentre que la dignitat de sebast fou adaptada. L'epítet ''sebast'' havia estat des de sempre patrimoni exclusiu dels emperadors; [Aleix] fou el primer a donar-li un ús més general en forma de dignitat.<ref name=Sebast group=nota>El títol de [[:w:Sebast|sebast]] havia estat usat tradicionalment per traduir el terme llatí ''[[:w:August (títol)|augustus]]''. Com esbossa la seva filla, Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «[[:w:Panhipersebast|panhipersebast]]», «[[:w:Protosebast|protosebast]]» i «[[:w:Sebastocràtor|sebastocràtor]]». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.</ref> Qualsevol que veiés el govern de l'imperi com un camp del coneixement i el súmmum de la filosofia, com a art entre les arts i ciència entre les ciències, hauria apreciat el meu pare com una mena de científic i arquitecte, puix que reconstruí de dalt a baix la jerarquia de funcions i títols de l'imperi. Ara bé, a diferència dels mestres de les ciències racionals, que encunyaven noves paraules a fi de parlar amb més propietat, Aleix, expert com cap altre en la ciència de governar, ho feia tot pel bé de l'imperi i sovint innovava tant en l'ordenament de les funcions com en els noms dels títols. [4] Ja hem parlat d'aquell sant home, el patriarca Cosme. Uns dies després de celebrar la divina litúrgia per la festa del jerarca Joan el Teòleg en l'església dedicada a aquest últim a l'Hèbdomon,<ref name=Hèbdomon group=nota>L'[[:w:Hèbdomon|Hèbdomon]] era un suburbi de Constantinoble situat al sud-oest de la ciutat.</ref> quan feia cinc anys i nou mesos que excel·lia en el tron patriarcal, renuncià a l'alt sacerdoci i es retirà al monestir de Càl·lies.<ref name=Càulees group=nota>El [[:w:Monestir de Càulees|monestir de Càulees]], fundat o restaurat pel patriarca [[:w:Antoni II Càulees|Antoni II Càulees]] a les acaballes del segle ɪx.</ref> El següent a agafar el timó del patriarcat fou l'eunuc Eustraci Garidàs, que ja he esmentat. [5] Quan el seu pare, Miquel Ducas, havia estat deposat, el fill de l'emperadriu Maria, Constantí el Porfirogènit, havia canviat les botes vermelles per unes de negres i comunes sense esperar que li ho demanessin. Nicèfor Botaniates, que havia succeït a Ducas (el pare de Constantí) com a portador del ceptre, li havia ordenat deixar de banda les botes negres i calçar-se unes sabates fetes de teixits de seda de diferents colors, com si la situació del jove, de qui admirava tant la bellesa com el llinatge, li causés un cert embaràs. Unes sabates que centellegessin de vermell d'una punta a l'altra no les hi hauria tolerat, però sí que li consentia que lluís aquest color en alguns teixits. [6] Un cop proclamat Aleix Comnè, la mare del noi, l'emperadriu Maria, atenent les recomanacions del cèsar, requerí a l'emperador una garantia per escrit (ratificada amb lletres vermelles i un segell d'or) que ni ella ni el seu fill no sofririen cap mal i, és més, que aquest últim regnaria conjuntament amb [Aleix], es calçaria sabates vermelles, portaria la corona i seria proclamat emperador al seu costat. La seva petició no caigué en sac foradat, car obtingué un crisòbul que satisfeia totes les seves demandes. [A Constantí] li tragueren les sabates de teixit de seda i li posaren botes íntegrament vermelles. Signava les donacions i els crisòbuls just després de l'emperador Aleix, escrivint amb tinta de cinabri, i en les processons el seguia de prop amb la tiara imperial al cap. N'hi havia que deien que l'emperadriu ja ho havia pactat tot abans de la rebel·lió per assegurar-se que els interessos del seu fill es respectessin d'aquesta manera. [7] Fos com fos, sortí del palau amb un seguici digne [de la seva categoria] per prendre allotjament en uns edificis que havia bastit el difunt emperador Constantí Monòmac a tocar del monestir del megalomàrtir Jordi (que en la llengua vulgar encara es diuen ''Màngana'').<ref name=Màngana group=nota>El [[:w:Monestir de Sant Jordi de Màngana|monestir de Sant Jordi de Màngana]].</ref> L'escortava el sebastocràtor Isaac. === Capítol V === [1] Així resolgueren els Comnens els afers de l'emperadriu Maria. Per la seva banda, l'emperador, que havia rebut una bona educació des de ben petit, orientat pels preceptes de la seva mare, i tenia el temor de Déu arrelat al cor, no podia viure amb els remordiments pels estralls infligits a les masses durant el saqueig de la ciutat. Qui es creu infal·lible malgrat que no ha topat mai amb un obstacle va pel camí de la follia. Per contra, quan algú que és pietós i assenyat comet un error, no triga a sentir el temor de Déu a l'ànima, ans es trasbalsa i omple de neguit, sobretot si té grans responsabilitats i ha assolit una posició preeminent. L'espanta que la ignorància, l'audàcia i la insolència puguin fer que la ira de Déu li caigui al damunt i el despenyi del poder, com quan Déu arrancà el reialme al rei Saül per la seva arrogància.<ref name=Saül group=nota>Fets explicats en [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Sa+15:10-35&l=ca 1 Samuel 15:10-35], encara que Comnena es confon i cita [https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=1+Re+11:11&l=ca 1 Reis 11:11], que narra un episodi similar amb [[:w:Salomó d'Israel|Salomó]].</ref> </div> == Notes == <references group=nota/> rij27zlyujdhgblicfnovnlt9axt0sb ¿Existeix, una doctrina marxista? 0 60488 184253 2026-04-21T15:28:28Z Jobuma3 11699 Es crea la pàgina amb «{{Encapçalament|¿Existeix, una doctrina marxista?|(''Projecte d'article, inacabat'')|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}} <br/> <div class=prose> * [[¿Existeix, una doctrina marxista?#pensament|El pensament de Marx]] * [[¿Existeix, una doctrina marxista?#problema humà|El problema humà essencial]] * [[¿Existeix, una doctrina marxista?#matèria social|La matèria social]] * ¿Existeix, una doctrina marxista?#poder social...». 184253 wikitext text/x-wiki {{Encapçalament|¿Existeix, una doctrina marxista?|(''Projecte d'article, inacabat'')|[[Autor:Simone Weil|Simone Weil]]| |Idioma=francès|Traductor=Jobuma}} <br/> <div class=prose> * [[¿Existeix, una doctrina marxista?#pensament|El pensament de Marx]] * [[¿Existeix, una doctrina marxista?#problema humà|El problema humà essencial]] * [[¿Existeix, una doctrina marxista?#matèria social|La matèria social]] * [[¿Existeix, una doctrina marxista?#poder social|El mecanisme del poder social]] * [[¿Existeix, una doctrina marxista?#bé absolut|El mecanisme de producció automàtica del bé absolut]] {{àncora|pensament}} '''El pensament de Marx''' {{gap}}Molta gent es declaren o adversaris, o partidaris, o partidaris mitigats de la doctrina marxista. No hi pensem gaire, a demanar-nos: ¿En tenia, de doctrina, Marx? No ens ho imaginem pas, que una cosa que ha excitat tantes controvèrsies pugui no existir. Tanmateix, el cas és freqüent. Val la pena de posar-la, la qüestió, i d’examinar-la. Després d’un examen atent, potser s’hi ha de respondre que no. {{gap}}Estem generalment d’acord a dir que Marx és materialista. No ho fou pas sempre. De jove, havia començat a elaborar una filosofia del treball amb un esperit molt proper, en el fons, al de Proudhon. Una filosofia del treball no n’és pas, de materialista. Disposa tots els problemes relatius a l’home entorn d’un acte que, constituint un contacte directe i real amb la matèria, conté la relació de l’home amb el terme antagonista. El terme antagonista és la matèria. L’home, doncs, no hi és pas reduït, a la matèria. Hi és oposat. {{gap}}Per aquest camí, el jove Marx no començà ni l’esbós d’un esbós. Només aportà unes quantes indicacions. Proudhon, per la seva banda, només deixà anar uns quants esclats enmig de molt de fum. Aquesta filosofia està per fer. Potser és indispensable. Molt particularment, potser és una necessitat de la nostra època. Signes diversos mostren que el segle passat se’n preparava un embrió. Però no en sortí res. És, potser, una creació reservada a aquest segle. {{gap}}Marx ho deixà estar, encara jove, per un accident molt freqüent al segle XIX: es va prendre a si mateix seriosament. El va agafar una mena d’il·lusió messiànica que li féu creure que li era reservat un paper decisiu en la salvació del gènere humà. A partir d’aquest moment, la capacitat de pensar, en el sentit complet del mot, ja no la podia conservar. Abandonà la filosofia del treball que germinava en ell, tot i que continuà, cada cop menys, a afegir als escrits, ça i lla, fórmules que s’hi inspiraven. En no estar en condicions d’elaborar cap doctrina, prengué les dues creences més corrents de la seva època, l’una i l’altra pobres, sumàries, mediocres i, a més, impossible de ser pensades conjuntament. L’una és el cientisme, l’altre el socialisme utòpic. {{gap}}Per a adoptar-les conjuntament, els donà una unitat fictícia per mitjà de fórmules que, si en demanem la significació, a fi de comptes no en revelen cap, ans un estat sentimental. Quan un autor, però, tria els mots hàbilment, rarament té el lector la poca delicadesa de posar la qüestió. Com menys significació té una fórmula, més espès és el vel que cobreix les contradiccions il·legítimes d’un pensament. {{gap}}És clar, no és pas que Marx tingués mai la intenció d’enganyar el públic. El públic a qui tenia necessitat d’enganyar, per a poder viure, era ell mateix. És per això que envoltà el fons de la seva concepció de núvols metafísics que, si els mirem fixament un cert temps, esdevenen transparents, però es revelen buits. {{gap}}Però, a aquests dos sistemes, que prengué ja fets, no solament els fabricà un lligam fictici, ans també els repensà. El seu esperit, d’abast inferior al que exigeix la posada al dia d’una doctrina, era però capaç d’idees genials. A la seva obra hi ha fragments compactes, inalterables, de veritat que en tota vera doctrina hi tenen naturalment un lloc. És així que no són només compatibles amb el cristianisme, ans, per al cristianisme, infinitament preciosos. Els hi hem de rescatar, a Marx. I és tant més fàcil en la mesura que el que avui en diem marxisme, és a dir, el corrent de pensament que invoca Marx, no en fa cap ús. Tocar la veritat és massa perillós. És un explosiu. {{gap}}El cientisme del segle XIX era la creença que la ciència de l’època, mitjançant un simple desenvolupament en direccions definides pels resultats obtinguts, aportaria una resposta certa, sense excepció, a tots els problemes susceptibles de posar-se als homes. De fet, el que ha passat és que, després d’expandir-se un xic, la ciència ha petat. La que avui priva, tot i derivar d’aquella, n’és una altra. La del segle XIX ha estat dipositada respectuosament al museu amb l’etiqueta: ciència clàssica. {{gap}}Aquella ciència era ben construïda, simple i homogènia. La mecànica hi era la reina. La física n’era el centre. Com que era la branca que havia obtingut, de lluny, els resultats més brillants, naturalment influïa en gran mesura tots els altres estudis. D’aleshores ençà, la idea d’estudiar l’home com el físic estudia la matèria inert s’havia d’imposar i, efectivament, s’havia estès molt. Però en l’home només s’hi pensava com a individu. Llavors, o bé el que hi feia el paper de matèria era la carn, o bé hom s’esforçava a definir un equivalent psicològic de l’àtom. Els qui reaccionaven contra l’obsessió per l’individu també ho feien contra el cientisme. {{gap}}Marx fou el primer i, si no l’erro, l’únic ---car les seves recerques no han prosseguit--- que tingué el doble pensament de prendre la societat com a fet humà fonamental i estudiar-hi, com en la matèria el físic, les relacions de força. {{gap}}En el sentit complet del mot, hi ha ací una idea genial. No és pas una doctrina. És un instrument d’estudi, de recerca, d’exploració i potser de construcció per a tota doctrina que no s’arrisqui a esmicolar-se en contacte amb la veritat. {{gap}}Havent tingut Marx aquesta idea, s’apressà a esterilitzar-la, en la mesura que depenia d’ell, aplicant-hi damunt el miserable cientisme de l’època. O potser més aviat fou Engels, que li era molt inferior i ho sabia, qui féu per a ell aquesta operació; però Marx la revestí de la seva autoritat. En resultà un sistema segons el qual les relacions de força que defineixen l’estructura social determinen enterament el destí i els pensaments dels homes. Un tal sistema és despietat. En ell, la força ho és tot; no deixa gens d’esperança a la justícia. Fins ni deixa l’esperança de concebre-la en la seva veritat, car els pensaments només hi reflecteixen les relacions de força. {{gap}}Però Marx era un cor generós. L’espectacle de la injustícia el feia realment ---podem ben dir que carnalment--- patir. Aquest patiment era prou fort per a impedir-li de viure sense l’esperança d’un regne terrenal i pròxim de justícia integral. Per a ell, com per a molts, la necessitat era la primera de les evidències. {{gap}}La major part dels éssers humans no la posen gens en dubte, la veritat d’un pensament sense el qual literalment no podrien viure. Arnolf no en dubtava pas, de la fidelitat d’Agnès. Per a tota ànima, la tria suprema és potser aquesta tria entre la veritat i la vida. Qui vulgui preservar la vida la perdrà. Fóra una sentència lleugera, aquesta, si només toqués els qui en cap circumstància accepten de morir. Al cap i a la fi, no n’hi ha gaires. Esdevé terrible, però, quan s’aplica als qui refusen de perdre els pensaments, ni que falsos, sense els quals no se sentirien en condicions de viure. {{gap}}La concepció corrent de la justícia en temps de Marx era la del socialisme que justament ell anomenà utòpic. Era molt pobre en esforç de pensament, però de sentiment era generosa i humana, volent la llibertat, la dignitat, el benestar, la felicitat i tots els béns possibles per a tothom. Marx l’adoptà. Intentà només de fer-la més precisa, i hi afegí així idees interessants, però res que fos verament de primer ordre. {{gap}}El que canvià fou el caràcter de l’esperança. Una probabilitat basada en el progrés humà no podia pas ser prou, per a ell. A la seva angoixa li calia una certesa. I no és pas en l’home que es fonamenta una certesa. Si el segle XVIII tingué uns moments aquesta il·lusió ---i només foren uns moments---, les convulsions de la Revolució i la guerra foren prou atroces per a posar-hi remei. {{gap}}Els segles anteriors, la gent que tenien necessitat d’una certesa la recolzaven en Déu. La filosofia del segle XVIII i les meravelles de la tècnica semblaven alçar l’home tan amunt que se n’havia perdut l’hàbit. Però, de seguida, havent tornat a esdevenir sensible la insuficiència radical de tot el que és humà, tingueren necessitat de cercar un suport. Déu era antiquat. Prengueren la matèria. L’home no ho pot suportar més d’un moment, de ser sol a voler el bé. Necessita un aliat omnipotent. Si no creu en l’omnipotència llunya, silenciosa, secreta d’un esperit, només li resta l’omnipotència evident de la matèria. {{gap}}És aquí on es troba l’absurditat inevitable de tot materialisme. Si el materialisme pogués apartar tota ànsia de bé, fóra perfectament coherent. Però no pot. L’ésser de l’home no és altra cosa que un esforç perpetu devers un bé ignorat. I el materialista és un home. És per això que no es pot impedir d’acabar veient la matèria com una màquina de fabricar bé. {{àncora|problema humà}} '''El problema humà essencial''' {{gap}}La contradicció essencial en la vida humana és que l’home, tenint per ésser l’esforç vers el bé, tot el seu ésser, pensament i carn, està sotmès alhora a una força cega, la necessitat, absolutament indiferent al bé. És així; per això cap pensament humà no pot defugir la contradicció. Ben lluny que la contradicció sigui sempre un criteri d’error, és a voltes un signe de veritat. Plató ho sabia. Però en podem distingir els casos. N’hi ha un ús legítim i un d’il·legítim, de la contradicció. {{gap}}L’ús il·legítim consisteix a acoblar pensaments incompatibles com si fossin compatibles. L’ús legítim consisteix, quan dos pensaments incompatibles es presenten a l’esperit, tot primer a esgotar tots els recursos de la intel·ligència a intentar d’eliminar-ne almenys un. Si això no és possible, si l’un i l’altre s’imposen, cal llavors reconèixer la contradicció com un fet. Després, cal servir-se’n com d’una eina de dos mànecs, com d’una pinça, per a entrar per ella en contacte directe amb el domini transcendent de la veritat inaccessible a les facultats humanes. El contacte és directe, encara que es faci per un intermediari, així com el sentit del tacte és directament afectat per les rugositats d’una taula damunt la qual passegem, no pas la mà, sinó un llapis. Aquest contacte és real, tot i formar part de les coses que per naturalesa són impossibles, car es tracta d’un contacte entre l’esperit i el que no és pensable. És sobrenatural, però real. {{gap}}Aquest ús legítim de la contradicció com a pas al transcendent té un equivalent, diguem-ne una imatge, molt freqüent en la matemàtica. Té un paper essencial en el dogma cristià, com podem veure amb la Trinitat, l’Encarnació o tot altre exemple. I també, igualment, en altres tradicions. Potser hi ha aquí un criteri per a discernir les tradicions religioses i filosòfiques autèntiques. {{gap}}És sobretot la contradicció essencial, la contradicció entre el bé i la necessitat, o l’equivalent entre la justícia i la força, allò de què fer-ne ús és un criteri. El bé i la necessitat, com digué Plató, estan separats per una distància infinita. No tenen res en comú. Són totalment altres. Encara que ens trobem forçats a assignar-los una unitat, aquesta unitat és un misteri; resta per a nosaltres un secret. La contemplació d’aquesta unitat desconeguda és la vida religiosa autèntica. {{gap}}Fabricar un equivalent fictici, erroni, d’aquesta unitat, que fóra copsable per les facultats humanes, és el fons de les formes inferiors de la vida religiosa. A tota forma autèntica de la vida religiosa hi correspon una forma inferior, que es basa aparentment en la mateixa doctrina, però no la comprèn. La recíproca, però, no és pas veritat. Hi ha maneres de pensar que només són compatibles amb una vida religiosa de qualitat inferior. {{gap}}A aquest respecte, el materialisme sencer, en tant que atribueix a la matèria la fabricació automàtica del bé, s’ha de classificar entre les formes inferiors de la vida religiosa. Això es verifica fins en els economistes burgesos del segle XIX, els apòstols del liberalisme, que tenen un accent verament religiós quan parlen de la producció. Es verifica encara molt més en el marxisme. El marxisme és del tot una religió, en el sentit més impur del mot. Té especialment en comú amb totes les formes inferiors de la vida religiosa el fet d’haver estat contínuament utilitzat, segons la paraula tan justa de Marx, com a opi del poble. {{gap}}Fora d’això, una espiritualitat com la de Plató només se separa del materialisme per un matís, un infinitament petit. Diu, no pas que el bé sigui un producte automàtic de la necessitat, ans que l’Esperit domina la necessitat per la persuasió; la persuadeix de fer virar vers el bé la major part de les coses que es produeixen; i la necessitat és vençuda per aquesta sàvia persuasió. Igualment, Èsquil deia: “Déu no s’arma de cap violència. Tot el que és diví és sense esforç. Des de dalt, tot amb tot, la seva saviesa arriba, d’allà estant, a actuar, des del seu pur setial” El mateix pensament es troba a la Xina, a l’Índia, en el cristianisme. S’expressa per la primera ratlla del Pater, que valdria més traduir: “Pare nostre, el del cel”; i encara més per la meravellosa paraula: “Vostre Pare, que és en el secret.” {{gap}}La part del sobrenatural, aquí baix, és el secret, el silenci, l’infinitament petit. Però l’operació d’aquest infinitament petit és decisiva. Prosèrpina creia no lligar-se a res quan, mig obligada mig seduïda, consentí a menjar un sol gra de magrana; però des d’aquell instant, per sempre, el seu reialme i la seva pàtria foren l’altre món. Una perla en un camp no és gaire visible. El gra de mostassa negra és la més petita de les granes. {{gap}}L’operació decisiva de l’infinitament petit és una paradoxa; a la intel·ligència humana li costa de reconèixer-la; però la natura, que és un mirall de les veritats divines, en presenta imatges a tot arreu. Així, els catalitzadors, les bactèries, els ferments. En relació a un cos sòlid, un punt és un infinitament petit. I, tanmateix, a cada cos hi ha un punt que preval damunt la massa entera, de manera que, si se sosté aquest punt, el cos no cau. La clau de volta aguanta des de dalt tot un edifici. Arquímedes deia: “Doneu-me un punt de suport i alçaré el món.” La presència muda del sobrenatural aquí baix és aquest punt de suport. És per això que, els primers segles, es comparava la Creu amb una balança. {{gap}}Si una illa del tot separada no hagués estat mai poblada sinó de cecs, la llum fóra per a ells el que el sobrenatural és per a nosaltres. Tot primer, estem temptats de creure que per a ells no fóra res, que fent-los una física on tota teoria de la llum en fos absent els donaríem una explicació completa del seu món. Car la llum no topa, no empeny, no pesa, no es menja. Fóra absent, per a ells. Però no la hi podríem pas deixar de tenir en compte. Per ella sola, arbres i plantes pugen cel amunt malgrat la pesantor. Per ella sola maduren granes, fruits i tot el que mengem. {{gap}}Assignant a bé i necessitat una unitat transcendent, donem al problema humà essencial una solució incomprensible, sobretot en afegir-hi, com és indefugible, la creença, encara més incomprensible, que quelcom d’aquesta unitat transcendent es comunica als qui, sense comprendre-la, sense poder-ne fer ús ni per la intel·ligència ni per la voluntat, la contemplen amb amor i desig. {{gap}}Allò que escapa a les facultats humanes no es pot, per definició, ni verificar ni refutar. Però en provenen conseqüències situades en el nivell de sota, en el domini accessible a les nostres facultats; aquestes conseqüències es poden sotmetre a verificació. Efectivament, aquesta prova surt bé. Una segona verificació indirecta és el consentiment universal. Aparentment, l’extrema varietat de les religions i de les filosofies indicaria que aquesta prova no existeix; tal consideració fins i tot ha conduït molts esperits a l’escepticisme. Però un examen més atent mostra que, tret dels països que subordinen la seva vida espiritual a l’imperialisme, tota religió té en el seu centre secret una doctrina mística; i, tot i que les doctrines místiques difereixin entre elles, no són simplement semblants, ans del tot idèntiques en un cert nombre de punts essencials. Una tercera verificació indirecta és l’experiència interior. És una prova indirecta fins per als qui en fan l’experiència, en el sentit que és una experiència que escapa a les seves facultats; només en copsen l’aparença exterior i ho saben. Tot i això, també en saben la significació. Hi ha, al llarg dels segles passats, un molt petit nombre d’éssers humans, incapaços evidentment no sols de mentir ans també d’autosuggestió, el testimoni dels quals és, en aquesta matèria, decisiu. {{gap}}Aquestes tres proves són potser les soles possibles; però n’hi ha prou. Hi podem afegir l’equivalent d’una prova per l’absurd, consistent a examinar les altres solucions, les que fabriquen per a bé i necessitat una unitat fictícia al nivell de les facultats humanes. Tenen conseqüències absurdes, l’absurditat de les quals és verificable alhora pel raonament i per l’experiència. {{gap}}Entre totes les solucions insuficients, de lluny les millors, les més utilitzables, les úniques potser que contenen fragments de veritat pura són les solucions materialistes. El materialisme dóna raó de tot, tret del sobrenatural. No és pas una llacuna petita, car dins el sobrenatural hi és contingut tot i infinitament superat. Però, si el sobrenatural no es té en compte, se’n té raó, de ser materialista. Aquest univers, amb el sobrenatural de menys, només és matèria. En descriure’l solament com a matèria, copsem una parcel·la de veritat. Descrivint-lo com una combinació de matèria i forces específicament morals, que foren d’aquest món, que estarien al nivell de la natura, es falseja tot. És per això que, per a un cristià, els escrits de Marx són molt més preciosos que, per exemple, els de Voltaire i els enciclopedistes, que trobaven manera de ser ateus sense ser materialistes. Eren ateus, no pas simplement en el sentit d’excloure més o menys netament la noció d’un Déu personal, que és el cas de certes sectes budistes que, tot i això, s’han elevat fins a la via mística, sinó en el sentit que excloïen tot el que no és d’aquest món. Creien, ingenus!, que la justícia és d’aquest món. És aquí la il·lusió extremament perillosa continguda en els anomenats principis de 1789, la fe laica, i així successivament. {{àncora|matèria social}} '''La matèria social''' {{gap}}Entre totes les formes de materialisme, l’obra de Marx conté una indicació extremament preciosa, tot i que en realitat no en féu gaire ús, i encara molt menys els seus adherits. És la noció de matèria no física. Marx, en mirar-se amb raó la societat com a essent en aquest món el fet humà primordial, només parà atenció en la matèria social; però també es podria considerar, en segon lloc, la matèria psicològica; hi ha en la psicologia moderna uns quants corrents en aquest sentit, per bé que, si no l’erro, la noció no s’ha formulat. Un cert nombre de prejudicis corrents ho impedeix. {{gap}}La idea és aquesta; és indispensable a tota doctrina sòlida; és central. Hi ha, sota tots els problemes d’ordre moral, siguin col·lectius o individuals, quelcom d’anàleg a la matèria pròpiament dita. Quelcom d’anàleg, no pas pròpiament matèria. És per això que els sistemes que Marx, amb un matís de menyspreu justificat, classificava en el que anomenava el materialisme mecànic, sistemes que cerquen d’explicar el pensament humà per un mecanisme fisiològic, no són més que ximplesa. Els pensaments estan sotmesos a un mecanisme que els és propi. Però és un mecanisme. Quan pensem la matèria, pensem un sistema mecànic de forces sotmeses a una cega i rigorosa necessitat. Per a aquesta matèria no tangible que és la substància dels nostres pensaments és el mateix. Només que és molt difícil de copsar-hi la noció de força i de concebre’n les lleis de la necessitat. {{gap}}Però, fins i tot abans d’aconseguir-ho, és ja extremament útil de saber que aquesta específica necessitat existeix. Això permet d’evitar dos errors en què caiem contínuament, car des que sortim de l’un caiem en l’altre. L’un és creure que els fenòmens morals són calcats dels fenòmens materials; per exemple, que el benestar moral resulta automàticament i exclusiva del benestar físic. L’altre és creure que els fenòmens morals són arbitraris, i que es poden provocar per autosuggestió o per suggestió exterior o, encara, per un acte de voluntat. {{gap}}No estan sotmesos a la necessitat física, però estan sotmesos a la necessitat. Pateixen la repercussió dels fenòmens físics, però una repercussió específica, conforme a lleis pròpies de la necessitat a què estan sotmesos. Tot el que és real és sotmès a la necessitat. No hi ha res més real que la imaginació; certament, el que és imaginat no és pas real, però l’estat en què es troba la imaginació és un fet. Donat un cert estat de la imaginació, aquest estat només es pot modificar si les causes susceptibles de produir tal efecte es posen en joc. Aquestes causes no tenen cap relació directa amb les coses imaginades; però, d’altra banda, no són pas una qualsevol cosa. La relació de causa a efecte és tan rigorosament determinada en aquest domini com en el de la pesantor. Només, que és més difícil de conèixer. {{gap}}Els errors en aquest punt són innombrables, i causa de sofrences innombrables en la vida quotidiana. Per exemple, si un infant diu que no es troba bé i per això no va a l’escola, i de sobte troba forces per a jugar amb petits companys, la família, indignada, pensa que ha mentit. Li diuen: “Si tenies força per a jugar, bé en tenies per a treballar.” Ara bé, l’infant pot perfectament haver estat sincer. L’ha retingut un sentiment d’esgotament real, que la visió dels petits companys i l’atracció del joc ha fet realment desaparèixer, mentre que l’estudi no contenia cap estimulant suficient per a produir el mateix efecte. Igualment, és ingenu de part nostra estranyar-nos d’haver pres fermament una resolució i després no mantenir-la. Alguna cosa ens hi estimulava, a prendre la resolució, però no era prou forta per a empenye’ns a l’execució; i més, potser justament l’acte de prendre la resolució havia esgotat l’estimulant i impedit així fins un començament d’execució. És el que es produeix, sovint, quan es tracta d’accions extremament difícils. El cas ben conegut de sant Pere n’és sens dubte un exemple. {{gap}}Aquesta espècie d’ignorància intervé constantment, per a viciar-les, en les relacions entre els governs i els pobles, entre les classes dominants i les masses. Per exemple, els patrons només conceben dues maneres de fer contents els obrers; o bé apujar-los el sou, o bé dir-los que són feliços i fer fora els malvats comunistes, que els diuen el contrari. No poden comprendre que, d’una banda, el goig d’un obrer consisteix abans que res en una certa disposició d’esperit respecte al seu treball, i que, d’una altra, aquesta disposició d’esperit només apareix si es compleixen certes condicions objectives, impossibles de conèixer sense un estudi seriós. Aquesta doble veritat, convenientment transposada, és la clau de tots els problemes pràctics de la vida humana. {{gap}}En el joc d’aquesta necessitat que regeix els pensaments i els actes dels homes, les relacions de la societat i de l’individu són molt complexes. Però la primacia del social salta a la vista. Marx tingué raó de començar posant la realitat d’una matèria social, d’una necessitat social, de què cal almenys entreveure’n les lleis, abans de gosar pensar en el destí del gènere humà. {{gap}}Aquesta idea, en relació al seu temps, era original; però, absolutament parlant, no ho és pas. A més, és probable que no n’hi hagi, de veritats verament originals. Elaborar una mecànica de les relacions socials fou molt probablement la verdadera intenció de Maquiavel, que era un gran esperit. Molt abans, però, ja Plató la tingué constantment present, la realitat de la necessitat social. {{gap}}Plató sentia sobretot molt vivament que, entre l’ànima i el bé, la matèria social és un obstacle infinitament més difícil de salvar que no la carn pròpiament dita. És també el pensament cristià. Sant Pau diu que no és pas contra la carn que s’ha de lluitar, sinó contra el diable; i el diable, en matèria social, és a casa seva, car pogué dir a Crist, mostrant-li els regnes d’aquest món: “Et donaré tot aquest poder i la glòria que hi va lligada, car m’han estat abandonats.” Per això en diem el Príncep d’aquest món. Com que és el pare de la mentida, la matèria social és doncs el camp de cultiu i de propagació per excel·lència de la mentida i de l’error. Tal és, ben bé, el pensament de Plató. Comparava la societat a un gegantí animal que els homes estan obligats a servir i del qual n’estudien els reflexos per treure’n les pròpies conviccions sobre el bé i el mal. El cristianisme l’ha guardada, aquesta imatge. La bèstia de l’Apocalipsi és germana de la de Plató. {{gap}}El pensament central, essencial, de Plató, que és també un pensament cristià, és que tots els homes són absolutament incapaços de tenir, sobre el bé i el mal, altres opinions que les dictades pels reflexos de l’animal, tret de les ànimes predestinades, que una gràcia sobrenatural estira devers Déu. {{gap}}No el va desenvolupar gaire, aquest pensament, tot i ser present rere tot el que escrigué, sens dubte perquè sabia que l’animal és dolent i es revenja. És un tema de reflexió quasi inexplorat. Ni de bon tros és una veritat evident; és una veritat molt profundament amagada. És especialment amagada en els casos de conflictes d’opinió. Si dos homes estan en desacord violent sobre el bé i el mal, difícilment ens podem creure que tots dos estiguin cegament sotmesos a l’opinió de la societat que els envolta. En particular, qui reflexioni sobre aquestes ratlles de Plató estarà molt vivament temptat d’explicar per la influència de l’animal les opinions de la gent amb qui discuteix i d’explicar-se les pròpies per una visió exacta de la justícia i del bé. La veritat formulada per Plató, només l’hem compresa si l’hem reconeguda com a veritat en nosaltres mateixos. {{gap}}En realitat, en una època donada, en un conjunt social donat, les divergències d’opinió són molt més petites que no sembla. Hi ha moltes menys divergències que no pas conflictes. Les bregues més violentes oposen sovint gent que pensen exactament, o gairebé, el mateix. La nostra època és molt fecunda en paradoxes d’aquesta mena. El fons comú als diferents corrents d’opinió en una època donada és l’opinió del gran animal en aquesta època. Per exemple, de deu anys ençà, cada tendència política, fins els més petit grupuscle, acusa totes les altres, sense excepció, de feixisme i, de retop, rep la mateixa acusació; excepte, és clar, les que veuen aquest epítet com un elogi. Probablement, l’epítet sempre deu ser parcialment justificat. El gran animal europeu del segle XX té un interès pronunciat pel feixisme. Un altre exemple divertit és el cas de les poblacions de color. Cada país és molt sentimental amb la desgràcia de les que depenen d’altres països, però s’indigna si es posa en dubte la felicitat perfecta de què gaudeixen les que depenen d’ell. De casos anàlegs, en què la divergència aparent de les actituds és en realitat una identitat, n’hi ha molts. {{gap}}D’altra banda, en ser el gran animal gegantí i els homes tot petits, cadascú és diferentment situat, respecte a ell. Seguint la imatge de Plató, podem imaginar que entre la gent encarregada de raspallar-lo l’un s’ocupa d’un genoll, l’altre d’una ungla, l’altre del coll, l’altre de l’esquena. Li poden agradar les pessigolles sota la barbeta i que li tustin l’esquena. Un dels servidors sostindrà, en conseqüència, que el més gran dels béns són les pessigolles; un altre, que el tustament a l’esquena. Altrament dit, la societat és feta de grups que s’entrecreuen de tota mena de maneres, i la moral social varia de grup en grup. Dos individus els medis socials dels quals siguin verament idèntics és impossible de trobar-los; el medi de cadascú és fet d’un tal garbuix de grups que enlloc més no n’hi ha d’igual. Així, l’originalitat aparent dels individus no és contradictòria amb la tesi d’una subordinació total del pensament a l’opinió social. {{gap}}Aquesta tesi és la mateixa de Marx. L’única diferència entre ell i Plató, en això, és que ignora la possibilitat d’excepcions operades per la intervenció sobrenatural de la gràcia. Aquesta llacuna deixa del tot intacta la veritat d’una part de les seves recerques, però és la causa que la resta sigui només vèrvola. {{gap}}Marx cercà de concebre el mecanisme de l’opinió social. El fenomen de la moral professional li’n forní la clau. Cada grup professional es fabrica una moral en virtut de la qual l’exercici de la professió, en ser sostret a les regles, és fora de l’abast del mal. Hi ha aquí una necessitat gairebé vital, car la tensió del treball, sigui quin sigui, és de per si tan gran que fóra intolerable que s’hi afegís el maldecap hostilitzador del bé i del mal. Per a protegir-se’n, cal una armadura. La moral en ús de la professió és el que en fa el paper. {{gap}}Per exemple, un metge a qui donen a atendre un condemnat a mort no es posarà pas, generalment, la qüestió extremament angoixant de saber si guarir-lo està bé. És admès que el metge prova de guarir. Fins per als esclaus de Roma n’hi havia, de moral en ús, segons la qual l’esclau, si obeeix l’amo o actua en interès seu, no pot fer mal. Certament, aquesta moral la propagaven els amos; però era en gran mesura adoptada pels esclaus, i és per això que les revoltes d’esclaus foren tan rares, si considerem el nombre d’esclaus i la seva horrible dissort. Als temps en què la guerra era una professió, els homes de guerra tenien una moral segons la qual tot acte de guerra conforme als costums de la guerra que és útil a la victòria és legítim i bo; compreses, per exemple, les violacions de dones o les morts d’infants en els sacs de ciutats, car la llicència acordada als soldats en aquests casos era indispensable a la moral de l’exèrcit. Al comerç, li correspon una moral en què el robatori és el crim per excel·lència i tot intercanvi avantatjós d’un objecte per diners és legítim i bo. El caràcter comú a totes aquestes morals, i a tota espècie de moral social, ha estat expressat per Plató en una fórmula definitiva: “Diuen justes i belles les coses necessàries, car ignoren com n’és de gran en realitat la distància que separa l’essència del necessari i la del bé.” {{gap}}La concepció de Marx és que l’atmosfera moral d’una societat, atmosfera que penetra pertot i es combina amb la moral particular de cada medi, es compon d’una barreja de morals de grup la dosificació de les quals és el reflex exacte de la quantitat de poder que exerceix cada grup. Així, segons que una societat sigui dominada pels propietaris de vastes empreses agrícoles, o per militars, o per comerciants, o per industrials, o per banquers, o per buròcrates, serà tota ella impregnada de la concepció del món lligada a la moral professional dels propietaris, o dels militars, i així successivament. Aquesta concepció del món s’expressarà a tot arreu, en la política, en les lleis, fins en les especulacions abstractes i en aparença desinteressades dels intel·lectuals. Tothom hi estarà sotmès i ningú en tindrà consciència, car tothom creurà que es tracta, no pas d’una concepció particular, sinó d’una manera de pensar inherent a la naturalesa humana. {{gap}}Tot això és en gran part veritat i fàcil de verificar. Per citar-ne un exemple, és curiós de veure quin lloc ocupa el robatori en el codi penal francès. Amb certes circumstàncies agreujants, és més severament punit que no la violació d’infants. Amb tot, els homes que feren aquest codi no sols tenien diners ans també infants, que sens dubte estimaven; si haguessin hagut de triar entre perdre una part de la fortuna o veure sollar els infants, res ens autoritza a pensar que haurien triat de no perdre els diners. Però, en redactar el codi, sense saber-ho, no eren altra cosa que òrgans dels reflexos socials; i, en una societat fonamentada en el comerç, el robatori és l’acte antisocial per excel·lència. Mentre que el tràfic de dones, per exemple, és una espècie de comerç; per això la decisió de punir-lo ha estat difícil de prendre, i feble. {{gap}}Tanmateix, hi ha tants de fets que semblen contradir la teoria, que, si no calgués matisar-la amb la consideració de l’època, la refutaríem tan bon punt l’examinéssim. L’home és conservador, i el passat, pel seu pes, té tendència a romandre. Per exemple, gran part del codi penal prové d’un temps en què el comerç era molt més important que no avui; així, de manera general, l’atmosfera moral d’una societat conté elements provinents de classes antany dominants, ja desaparegudes o anades poc o molt de baixa. Però la inversa també és veritat. Així com un cap de l’oposició, destinat a esdevenir primer ministre, ja té una clientela, així una classe poc o molt feble però destinada aviat a dominar té ja entorn seu un esbós de corrent d’idees que, amb ella i per a ella, acabarà dominant. És així com Marx explicava el socialisme de la seva època, comprès el fenomen Marx. Es veia a si mateix com l’oreneta la simple presència de la qual anuncia la imminència de la primavera, és a dir, de la revolució. Era, per a si, un presagi. {{àncora|poder social}} '''El mecanisme del poder social''' {{gap}}El segon pas, en la seva temptativa d’explicació, consistí a cercar el mecanisme del poder social. Aquesta part del seu pensament és extremament feble. Cregué poder afirmar que, en una societat, si fem abstracció de les empremtes del passat, les relacions de poder depenen enterament de les condicions tècniques de la producció. Donades aquestes condicions, la societat té l’estructura que fa possible el màxim de producció. Provant de produir cada cop més, millora les condicions de la producció. Així, aquestes condicions canvien. I arriba un moment en què es produeix una ruptura de continuïtat, com quan l’aigua, en ser gradualment escalfada, es posa de sobte a bullir. Les noves condicions fan necessària una nova estructura. I es produeix un canvi efectiu de poder, que és seguit, passat un cert interval de circumstàncies poc o molt violentes, del canvi polític, jurídic i ideològic corresponent. Quan les circumstàncies són violentes, del canvi en diem revolució. {{gap}}Hi ha aquí un pensament just, però que, per una ironia curiosa, està en contradicció absoluta amb la posició política de Marx. I és que una revolució visible només es produeix, sempre, com a sanció d’una revolució invisible ja consumada. Quan un estrat social s’empara sorollosament del poder, és que silenciosament ja el posseïa, almenys en gran mesura; altrament, no hauria tingut la força necessària per a emparar-se’n. Això és una evidència, des que ens mirem la societat com a regida per relacions de força. És plenament verificat per la Revolució francesa, que, com Marx mateix mostrà, lliurà oficialment a la burgesia el poder que de fet ja posseïa. I és també verificat per les revolucions recents, que, en uns quants països, han posat la totalitat de la vida nacional sota el poder de l’Estat. Ja abans, l’Estat ja era molt, ho era gairebé tot. {{gap}}La conseqüència evident, sembla, per a un partidari de la revolució obrera, és que, abans de llançar els obrers a l’aventura d’una revolució política, cal cercar si hi ha mètodes susceptibles de menar-los a emparar-se silenciosament, gradualment, quasi invisiblement, de gran part del poder social real; i que cal aplicar aquests mètodes si existeixen, o renunciar a la revolució si no existeixen. Per evident que sigui aquesta conseqüència, però, Marx no la veié pas, i això, perquè no la podia pas veure sense perdre el que per a ell era la seva raó de viure. Per la mateixa raó, els seus deixebles, fossin reformistes o revolucionaris, no s’hi arriscaren pas, a veure-la. És per això que podem dir, sense por d’exagerar, que, com a teoria de la revolució obrera, el marxisme és un no res. {{gap}}La resta de la seva teoria de les transformacions socials es basa en unes quantes ximpleses. La primera consisteix a adoptar per a la història humana el principi d’explicació de Lamarck, “la funció crea l’òrgan”; un principi segons el qual la girafa hauria talment intentat de menjar plàtans que el seu coll s’hauria estirat. És la mena d’explicació que, sense contenir ni un començament d’indicació per a la solució d’un problema, fa la falsa impressió que ja és resolt i impedeix així de posar-lo. El problema és saber com és que els òrgans dels animals es troben adaptats a les necessitats; posant com a resposta la suposició d’una tendència a l’adaptació inherent a la vida animal, caiem en la falta que Molière ridiculitzà per sempre a propòsit de la virtut dormitiva de l’opi. {{gap}}Darwin netejà el problema amb la noció simple i genial de les condicions d’existència. És estrany que hi hagi animals, a la terra. Però, des que n’hi ha, no és gens estrany que hi hagi correspondència entre els seus òrgans i les necessitats de la seva vida, car altrament no viurien. No hi ha cap possibilitat que mai descobrim enlloc del món cap espècie exclusivament menjaire de plàtans que un defecte de conformacions desafortunat li impedís de menjar-ne. {{gap}}Hi ha aquí una d’aquestes evidències massa evidents que ningú no veu fins que una intuïció genial les fa evidents. De fet, aquesta havia estat reconeguda pels grecs, com és el cas de gairebé totes les nostres idees; però la vam oblidar tot seguit. Darwin era contemporani de Marx. Però Marx, com tots els cientistes, en matèria de ciència anava molt endarrerit. Cregué fer feina de científic, en simplement transportar al domini social les ingenuïtats de Lamarck. {{gap}}Fins hi afegí encara un grau d’arbitrarietat, en admetre que la funció crea no solament un òrgan capaç d’acomplir-la sinó, a més, així a l’engròs, l’òrgan capaç d’acomplir-la amb el més alt grau d’eficàcia. La seva sociologia es basa en postulats que, sotmesos a l’examen del raonament, es revelen sense fonament i, comparats amb els fets, manifestament falsos. {{gap}}Suposa tot primer que, donades les condicions tècniques de la producció, la societat té l’estructura capaç de fer-les servir al màxim. ¿Per què? ¿En virtut de quina necessitat passarien les coses de tal manera que la capacitat de producció fos utilitzada al màxim? En realitat, ningú en té idea, del que pot ser un tal màxim. El que veiem és, només, que en totes les societats, sempre, hi ha hagut molta malversació. Però és que aquesta idea de Marx es recolza en nocions tan i tan vagues que fins és impossible de demostrar que sigui falsa, a manca de poder-la arribar a comprendre. {{gap}}En segon lloc, la societat s’esforçaria contínuament a millorar la producció. És el postulat dels economistes liberals, transferit de l’individu a la societat. El podem admetre amb reserves; de fet, però, hi ha moltes societats on durant segles la gent només ha pensat a viure com vivien els pares. {{gap}}En tercer lloc, aquest esforç repercutiria en les condicions de la producció, i sempre per a millorar-les. Si raonem sobre aquesta afirmació, veiem que és arbitrària i, si la comparem amb els fets, veiem que és falsa. No hi ha cap raó per què, sempre, en intentar de fer rendir més les condicions de la producció, les desenvolupem. Podem també esgotar-les. Es dóna ben sovint. És el cas, per exemple, de les mines i dels camps. De temps en temps, aquest fenomen es dóna a gran escala i provoca grans crisis. És la història de la gallina dels ous d’or. En això, i de lluny, Esop la sabia més llarga que no Marx. {{gap}}En quart lloc, quan aquesta millora supera un cert grau, l’estructura social, fins llavors la més eficaç possible des del punt de vista de la producció, deixa de ser-ho i, per aquest sol fet, segons Marx, necessàriament en resulta que la societat abandona aquesta estructura i n’adopta una altra, la més eficaç possible. {{gap}}Això és el súmmum de l’arbitrari. No resisteix ni un minut d’examen atent. De tots els homes que van participar en els canvis polítics, socials i econòmics dels segles passats, ben cert que cap es digué mai: “Provocaré un canvi d’estructura social a fi que la capacitat de producció actual s’utilitzi al màxim.” Ni veiem tampoc el més petit signe de cap mecanisme automàtic, resultat de les lleis de la necessitat social, que desencadeni cap transformació quan la capacitat de producció no és plenament utilitzada. Ni Marx ni els marxistes han aportat mai la més petita indicació, en aquest sentit. {{gap}}¿Cal doncs suposar que, rere la història humana, hi ha un esperit totpoderós, una saviesa, que vetlla pel curs dels esdeveniments i el dirigeix? Marx admetria, doncs, sense dir-ho, la veritat que coneixia Plató. No hi ha altra manera de retre compte de la seva concepció. Però, amb tot, continua essent estranya. ¿Per què aquest esperit amagat vetllaria pels interessos de la producció? L’esperit és el que tendeix al bé. La producció no l’és pas, el bé. Els industrials del segle XIX han estat els únics a fer la confusió. L’esperit amagat que dirigeix els destins del gènere humà, no l’és pas, el d’un industrial del segle XIX. {{gap}}L’explicació és que el segle XIX estigué obsedit per la producció, sobretot pel progrés de la producció, i que Marx estigué servilment sotmès a la influència de la seva època. Aquesta influència li féu oblidar que la producció no l’és pas, el bé. També oblidà que no és pas l’única necessitat, cosa que és causa d’una altra ximplesa: la creença que la producció és l’únic factor de les relacions de força. Marx oblidà, purament i simplement, la guerra. A la major part dels seus contemporanis els esdevingué el mateix. La gent del segle XIX, mentre s’afartaven de cançons de Béranger i d’imatges d’Épinal lloant Napoleó, gairebé havien oblidat l’existència de la guerra. Marx pensà a indicar breument, un cop, que les modalitats de la guerra depenen de les condicions de la producció; però no veié la relació recíproca, per la qual les condicions de la producció depenen de les modalitats de la guerra. L’home pot estar amenaçat de mort, bé per la natura, bé pel seu semblant, i la força, a fi de comptes, es redueix a l’amenaça de mort. En considerar les relacions de força, la força cal concebre-la, sempre, sota el seu doble aspecte, la necessitat i les armes. {{gap}}Aquest oblit de Marx tingué per conseqüència, en els medis marxistes, un torbament ridícul davant la guerra i els problemes relatius a la guerra i a la pau. No hi ha rigorosament res, en el que en diem la doctrina marxista, que indiqui quina actitud ha de prendre el marxista pel que fa a aquests problemes. Per a una època com la nostra, la llacuna és prou seriosa. {{gap}}La sola forma de guerra que Marx té en compte és la guerra social, oberta o sorda, sota el nom de lluita de classes. Fins en fa l’únic principi d’explicació històrica. Com que, d’altra banda, el desenvolupament de la producció és també el sol principi de desenvolupament històric, cal suposar que els dos fenòmens només en fan un. Però, com es redueixen l’un a l’altre, Marx no ho diu pas. Certament, els oprimits que es revolten o els inferiors que volen esdevenir superiors no hi pensen mai, a augmentar la capacitat de producció de la societat. L’únic lligam que podríem concebre entre els dos fenòmens és que la protesta permanent dels homes contra la jerarquia social manté la societat en l’estat de fluïdesa necessari perquè les forces de producció la puguin modelar al seu grat. {{gap}}En aquest cas, la lluita de classes no és pas un principi actiu, ans només una condició negativa. El principi actiu és aquest esperit misteriós que vetlla per mantenir la producció al màxim nivell, esperit que els marxistes anomenen de vegades, en plural, les forces productives. Aquesta mitologia, se la prenen molt seriosament. Trotsky escrigué que la guerra de 1914 era en realitat una revolta de les forces productives contra les limitacions del sistema capitalista. Davant d’una semblant fórmula, podem somiar i demanar-nos-en la significació tant de temps com vulguem, que ens veurem forçats finalment a confessar-nos que no vol dir res. {{gap}}Fora d’això, Marx tingué raó de veure l’amor de la llibertat i l’amor de la dominació com els dos ressorts que agiten perpètuament la vida social. Només que s’oblidà de mostrar que hi ha aquí un principi d’explicació materialista. No és pas evident. L’amor de la llibertat i l’amor de la dominació són dos fets humans que es poden interpretar de prou maneres diferents. {{gap}}A més a més, aquests dos fets tenen un abast molt més extens que no la relació d’oprimit a opressor, que és l’única que retingué l’atenció de Marx. Sense un esforç seriós per a definir la noció d’opressió, no en podem fer ús perquè no és clara. Marx no se’n prengué pas la molèstia. Els qui són oprimits des de certs punts de vista són opressors des d’uns altres; o, encara, poden desitjar d’esdevenir-ne, i aquest desig pot prevaldre sobre el de la llibertat; i els opressors, de la seva banda, molt més sovint pensen a prevaldre sobre els seus semblants que no a mantenir els seus inferiors en l’obediència. Així, el que hi ha no és pas l’anàleg d’una batalla on s’oposen dos camps, ans com un garbuix extraordinàriament complex de guerrilles. Aquest garbuix, tanmateix, és regit per lleis. Però estan per descobrir. {{gap}}L’única contribució real de Marx a la ciència social és haver posat que en fa falta una. Ja és molt, és immens, però estem sempre allà mateix. Sempre en fa falta una. Marx no es va preparar ni per a començar-la a instituir. Els seus deixebles encara menys. Dins el terme de socialisme científic, pel qual el marxisme s’ha designat a si mateix, l’epítet científic no correspon a altra cosa que a una ficció. Estaríem temptats de dir-ne més cruament una mentida, però Marx i la major part dels seus deixebles no volgueren pas mentir. Si aquests homes no haguessin estat els primers a ser ensarronats per si mateixos, l’operació per la qual feren girar en benefici exclusiu seu el respecte dels homes d’avui per la ciència l’hauríem de qualificar d’estafa. {{àncora|bé absolut}} '''El mecanisme de producció automàtica del bé absolut''' {{gap}}Marx era incapaç d’un verdader esforç de pensament científic, car no era pas això el que l’interessava. Aquest materialista s’interessava només per la justícia. Hi estava obsedit. La seva visió tan clara de la necessitat social era capaç de desesperar-lo, car és una necessitat prou potent per a impedir als homes, no sols d’obtenir justícia, ans fins de pensar-la. No en volia pas, de desesper. Sentia irresistiblement en si mateix que el desig de justícia de l’home és massa profund per a admetre un refús. I es refugià en un somni, on la matèria social mateixa s’encarrega de les dues funcions que prohibeix a l’home, a saber, no sols la d’acomplir la justícia ans, a més, la de pensar-la. {{gap}}A aquest somni hi posà l’etiqueta de materialisme dialèctic. Per a cobrir-lo d’un vel, era prou. Són dos mots d’un buit quasi impenetrable. Un joc molt divertit, però un poc cruel, consisteix a demanar a un marxista quin significat té. {{gap}}Tanmateix, si cerquem molt, en certa manera n’hi trobem, de significat. Plató anomenava dialèctica el moviment de l’ànima que, per pujar al domini superior, a cada etapa es recolza en les contradiccions irreductibles del domini en què es troba. Al terme d’aquesta ascensió, està en contacte amb el bé absolut. {{gap}}En la matèria, la imatge de la contradicció és la topada de forces de direcció diferent. Marx, purament i simple, atribuí a la matèria social el moviment vers el bé a través de les contradiccions, que Plató descrigué com el de la criatura pensant estirada des de dalt per l’operació sobrenatural de la gràcia. {{gap}}És fàcil de veure com hi fou portat. Tot primer, adoptà sense reserves les dues creences falses a què tan fort s’atenien els burgesos del seu temps. L’una és la confusió entre la producció i el bé i, per consegüent, entre el progrés de la producció i el progrés vers el bé; l’altra és la generalització arbitrària per la qual es feia del progrés de la producció, tan sensible al segle XIX, la llei permanent de la història humana. {{gap}}Només que, contràriament als burgesos, Marx no era feliç. El pensament de la misèria el trasbalsava, com a tothom qui és sensible. Li calia, com a compensació, una catàstrofe, una revenja esclatant, un càstig. Així, no podia pas representar-se el progrés com un moviment continu. El veia com una sèrie de sotragades violentes, explosives. És ben inútil de demanar-se qui tenia raó, si els burgesos o ell. Aquesta noció de progrés, la preferida al segle XIX, no té sentit. {{gap}}Els grecs empraven el mot dialèctica quan pensaven en la virtut de la contradicció com a suport de l’ànima estirada amunt per la gràcia. Com que Marx, per la seva banda, combinava la imatge material de la contradicció amb la imatge material de la salvació de l’ànima, o sigui, la topada entre forces amb el progrés de la producció, potser tingué raó d’emprar el mot de dialèctica. Però, per una altra banda, aquest mot, acoblat al de materialisme, revela de seguida l’absurditat. Si Marx no la sentí, és que no havia manllevat el mot als grecs, ans a Hegel, que ja l’emprava sense significació precisa. Quant al públic, no hi havia pas risc que se’n sorprengués; ja el pensament grec no era pas prou viu, per a això. Al contrari, els mots eren molt ben triats per a dur la gent a dir-se: “Alguna cosa deu voler dir, això.” Quan uns lectors o uns oients han estat duts a aquest estat, són ben accessibles a la suggestió. {{gap}}Fa temps, a les universitats populars, hi havia obrers que, de vegades, amb una mena de tímida avidesa, demanaven a intel·lectuals que es deien marxistes: “Voldríem entendre bé el materialisme dialèctic.” És poc probable que en sortissin mai satisfets. {{gap}}Pel que fa al mecanisme de producció automàtica del bé absolut pels conflictes socials, la concepció que Marx en tenia no és pas difícil de copsar; tot plegat és ben sumari. {{gap}}En ser que la deu de la mentida social resideix en els grups en lluita per la dominació o l’emancipació, la desaparició d’aquests grups aboliria la mentida i l’home es trobaria en la justícia i la veritat. ¿Per quin mecanisme poden desaparèixer, aquests grups? És molt simple. Cada cop que es produeix una transformació social, el grup dominant cau i un grup relativament inferior li pren el lloc. Només s’ha de generalitzar; tota la ciència del segle XIX, i fins tot el pensament, tenia aquest viciós costum d’extrapolar sense control; excepte en matemàtiques, la noció de límit era gairebé ignorada. Si cada cop un grup situat més avall s’eleva a la dominació, hi haurà dia que serà el més baix de tots; per tant, no hi haurà ja més inferiors, més opressió, més estructura social de grups enemics, més mentida. Els homes tindran la justícia i, com que la tindran, la coneixeran tal com és. {{gap}}És així com cal entendre els passatges en què Marx sembla excloure completament les nocions de justícia, de veritat o de bé. Mentre la justícia és absent, l’home no la pot pas pensar i, amb molta més raó, no se la pot procurar; només li pot venir de fora. En estar la societat viciada, enverinada, i havent-se infiltrat el verí social en tots els pensaments de tothom, tot el que els homes imaginen sota el nom de justícia és mentida. Qui sigui que parli de justícia, de veritat, o de no importa quina mena de valor moral, o bé menteix o es deixa ensarronar per mentiders. ¿Com, doncs, servir la justícia, si no la coneixem? L’únic mitjà, segons Marx, és accelerar l’operació d’aquest mecanisme inscrit en l’estructura de la matèria social que aportarà automàticament la justícia als homes. {{gap}}És difícil de distingir si Marx pensava que el paper del proletariat en aquest mecanisme, en posar-lo més a prop de la societat futura, li comunicava, a ell i als escriptors i militants que s’hi arrengleraven, com una primera lluor de la veritat; o si es mirava el proletariat només com un instrument cec d’aquesta entitat anomenada per ell la història. Sens dubte, el seu pensament devia oscil·lar, en aquest punt. Però, certament, es mirava el proletariat, inclosos aliats i caps vinguts de fora seu, abans que res com un instrument. {{gap}}Veia com a just i bo, no pas el que pogués semblar tal a cap dels esperits alterats per la mentida social, sinó exclusivament el que pogués accelerar l’aparició d’una societat sense mentida; en aquest domini, tot el que era eficaç, sense excepció, era perfectament just i bo, no pas en si, ans en relació a l’objectiu final. {{gap}}Així, Marx, finalment, requeia en aquesta moral de grup que li repugnava fins al punt de fer-li odiar la societat. Com en altre temps els feudals, com al seu temps els negociants, s’havia fabricat una moral que posava per damunt del bé i del mal l’activitat del grup social de què formava part, el dels revolucionaris professionals. {{gap}}Sempre és així. L’espècie de defallença que més temem i odiem, que més ens horroritza, sempre és aquella en què caiem quan no cerquem la deu del bé on és. És el parany perpètuament posat a tot home, i contra el qual només hi ha una sola protecció. {{gap}}Aquest mecanisme productor de paradís que Marx imaginava és una cosa evidentment pueril. La força és una relació; els qui són forts ho són respecte a d’altres de més febles. Els qui són febles no la tenen pas, la possibilitat d’emparar-se del poder social; els qui se n’emparen per la força sempre són, fins i tot abans de l’operació, un grup al qual unes masses humanes hi són sotmeses. El materialisme revolucionari de Marx consisteix a posar, d’una banda, que tot és determinat exclusivament per la força i, d’altra banda, que sobtadament vindrà dia que la força serà al costat dels febles. No pas que uns quants de febles esdevindran forts, canvi que sempre s’ha produït; sinó que l’entera massa dels febles, mantenint-se com a massa dels febles, tindrà la força del seu costat. {{gap}}Si l’absurditat no salta a la vista, és que pensem que el nombre és una força. Però el nombre és una força a les mans de qui en disposa. No pas a les mans dels qui el constitueixen. Així com l’energia continguda en el carbó és una força només després de passar per la màquina de vapor, igualment l’energia continguda en una massa humana és una força només per a un grup exterior a ella, molt més petit, i que hi ha establert relacions que, després d’un estudi més atent, podrien potser definir-se. En resulta que la força de la massa és utilitzada per a interessos que li són exteriors, exactament com la força d’un bou ho és per a l’interès del llaurador, la d’un cavall per a l’interès del cavaller. Algú pot fer caure del cavall el cavaller i muntar-lo en comptes d’ell, després al seu torn algú altre l’en pot fer caure; això es pot repetir cent vegades i mil; però el cavall haurà de córrer sota els esperons. I si és ell qui fa caure el cavaller, algú en prendrà aviat el lloc. {{gap}}Marx ho sabia molt bé, tot això; ho exposà brillantment a propòsit de l’estat burgès; però ho volia oblidar en tractar de la revolució. Sabia que la massa és feble i només és una força en mans d’altri; car, si fos altrament, mai hi hauria hagut opressió. Es deixava persuadir únicament per la generalització, pel pas al límit d’aquest canvi perpetu que periòdicament posa els menys forts al lloc dels més forts. El pas al límit, quan és aplicat a una relació de què en suprimeix un dels termes, és del tot absurd. Però aquest raonament miserable li era prou, a Marx, perquè tot és prou per a persuadir el qui sent que, si no és persuadit, no podrà viure. {{gap}}La idea que la feblesa com a tal, restant feble, pot constituir una força no és pas una idea nova. És la idea justament cristiana, i la Creu n’és la il·lustració. Però és una força de tota altra mena que la brandada pels forts; és una força que no és d’aquest món, que és sobrenatural. Opera a la manera del sobrenatural, decisivament però secretament, silenciosament, sota l’aparença de l’infinitament petit; i, si penetra les masses per irradiació, no hi habita pas, en elles, ans només en certes ànimes. Marx admeté aquesta contradicció, la d’una feblesa forta, sense admetre el sobrenatural, que és l’únic que legitima la contradicció. {{gap}}Igualment, Marx sentí una veritat, una veritat essencial, quan comprengué que l’home només concep la justícia si la [''en manca la continuació''] <br /><br /> q4ydtd4prtphc8yjimpyjvke8m7re7i Discussió:¿Existeix, una doctrina marxista? 1 60489 184254 2026-04-21T15:30:15Z Jobuma3 11699 Es crea la pàgina amb «'''Notes del traductor''': <div style="text-align:justify;"> ::---[1] Darrera etapa de la vida de Simone Weil: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies m...». 184254 wikitext text/x-wiki '''Notes del traductor''': <div style="text-align:justify;"> ::---[1] Darrera etapa de la vida de Simone Weil: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, al Commissariat à l’action sur la France. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells L’arrelament. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior del Commissariat, en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. [2] El text original és tret del llibre '''Simone Weil. Oeuvres Complètes'''. Tome V. Écrits de New York et de Londres. Volume 1. Questions politiques et religieuses (Éditions Gallimard, 2019), pàgs 306-329. [3] Per a facilitar la lectura del text, hem gosat dividir-lo en cinc apartats, que hem titulat mirant de ser fidels al seu contingut. </div> <br /> [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 17:11, 21 abr 2026 (CEST) fgseteldq8bs2oiq1iydgtz9305jwfc 184255 184254 2026-04-21T15:34:23Z Jobuma3 11699 184255 wikitext text/x-wiki '''Notes del traductor''': <div style="text-align:justify;"> ::---[1] Darrera etapa de la vida de Simone Weil: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, al ''Commissariat à l’action sur la France''. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior del ''Commissariat'', en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. [2] El text original és tret del llibre '''Simone Weil. Oeuvres Complètes'''. Tome V. Écrits de New York et de Londres. Volume 1. Questions politiques et religieuses (Éditions Gallimard, 2019), pàgs 306-329. [3] Per a facilitar la lectura del text, hem gosat dividir-lo en cinc apartats, que hem titulat mirant de ser fidels al seu contingut. </div> <br /> [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 17:11, 21 abr 2026 (CEST) bjxe5xfgwk4nyfkq9ahjtt3jn9831yq 184256 184255 2026-04-21T15:36:47Z Jobuma3 11699 184256 wikitext text/x-wiki '''Notes del traductor''': <div style="text-align:justify;"> ::---[1] Darrera etapa de la vida de Simone Weil: :::---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre. :::---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25. :::---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal. :::---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n. :::---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, al ''Commissariat à l’action sur la France''. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola. :::---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part. :::---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes. :::---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells ''L’arrelament''. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament. :::---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament. :::---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex. :::---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant. :::---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior del ''Commissariat'', en desacord amb certes orientacions de la France libre. :::---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista. :::---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent. :::---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´ :::---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics. ::---[2] El text original és tret del llibre '''Simone Weil. Oeuvres Complètes'''. Tome V. Écrits de New York et de Londres. Volume 1. Questions politiques et religieuses (Éditions Gallimard, 2019), pàgs 306-329. ::---[3] Per a facilitar la lectura del text, hem gosat dividir-lo en cinc apartats, que hem titulat mirant de ser fidels al seu contingut. </div> <br /> [[Usuari:Jobuma3|Jobuma3]] ([[Usuari Discussió:Jobuma3|discussió]]) 17:11, 21 abr 2026 (CEST) hhv0mo73llhturju98vxyshrw91mqmk