Viquitexts cawikisource https://ca.wikisource.org/wiki/P%C3%A0gina_principal MediaWiki 1.46.0-wmf.26 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquitexts Viquitexts Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Pàgina Pàgina Discussió Llibre Llibre Discussió Autor Autor Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Event Event talk 104 29857 184332 182373 2026-05-04T20:37:31Z Lanxana 7370 184332 proofread-index text/x-wiki {{:MediaWiki:Proofreadpage_index_template |Qid=Q19527785 |Títol= |Autor= |Traductor= |Il·lustrador= |Editor= |Lloc= |Any= |Font= |Imatge= |Pàgines=<pagelist 1to4="highroman" from=1 to=4 /> * [[Obres completes de Narcís Oller VI/La bogeria|La bogeria]] <pagelist 5=1 from=5 to=124 /> * [[Obres completes de Narcís Oller VI/La bufetada|La bufetada]] <pagelist 125=121 from=125 to=166 /> * [[Obres completes de Narcís Oller VI/El transplantat|El transplantat]] <pagelist 167=163 from=167 to=198 /> * [[Obres completes de Narcís Oller VI/Isabel de Galceran|Isabel de Galceran]] <pagelist 199=195 from=199 to=230 /> * [[Obres completes de Narcís Oller VI/La desconsolada|La desconsolada]] <pagelist 231=227 from=231 to=346 /> * [[Obres completes de Narcís Oller VI/Pòrtic|Índex]] <pagelist 347="Index" 348="-" from=347 to=348 /> |Sumari={{Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/347}} |Nivell=V }} nt5729gcsg5s7ajj8igvfsh0vhe09vc 102 30474 184321 122092 2026-05-04T20:01:33Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184321 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>{{gap}}Vaig pregar al porter que li donés la lletra de seguida, i esperí confiat. L'home tornà i digué que ja l'havia lliurada, però sense dar-me cap resposta. </br> {{gap}}Esperí encara, i esperí molt temps; però a la fi, veient que no venia ningú, vaig dir: </br> {{gap}}— Anem, una esperança ben natural ens ha eixit fallida. Vivíem ben enganyats respecte al caràcter de mossèn Rigauld: o no ens ha comprès, o és que no gosa carregar amb la responsabilitat de la nostra terrible situació. Anem-nos-en.— </br> {{gap}}— I afegí, encarant-me amb el porter: </br> {{gap}}— Digui a mossèn Rigauld que la família que l'esperava, veient que trigava tant a venir, se n'és anada. I que em perdoni la inoportunitat de la meva lletra. </br> {{gap}}— I, tristos i desesperançats, abandonàrem aquell lloc.<noinclude><references/></noinclude> mithvuqnj5krudecol2nknwcznmi8pc 102 30478 184322 122226 2026-05-04T20:02:35Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184322 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude><center>CAPÍTOL IX </center></br> <poem> {{dreta|«Qui posset non contristari Piam matrem contemplari Dolentem cum filio!» }} </poem> <center>I</center></br> {{gap}}Desconfiant dels homes, acudírem a Déu: ma bona esposa entrà a l'església de Santa Maria, sa patrona, que era al costat de l'hospici dels vells, i m'hi esperà. </br> {{gap}}Mentrestant jo m'enduguí els nois, que estaven tan impressionats, a fi de sostreure'ls una estona a tanta emoció, i vaig anar-me'n a casa el comissari de policia per exposar-li el que em passava. </br> {{gap}}Aquell funcionari trobà tan estrany i dificultós el cas, que no s'atreví a prendre cap determini, sinó que m'adreçà a l'alcaldia, on jo m'encaminava quan vaig veure que la nostra criada em venia a trobar. </br> {{gap}}Em duia noves de l'hospici i de l'església.<noinclude><references/></noinclude> fltg4flo17id8ntznypvvy4ek31hyla 102 30480 184323 122228 2026-05-04T20:03:57Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184323 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude><center> II </center></br> {{gap}}El pas donat davant del comissari, i que després resultà inútil, no el vaig dar pas lliure d'emoció: així és que no poguí explicar-li la nostra desgràcia sense tals plors i llàgrimes que arribaren a trencar el cor d'aquell bon home, i tots els que allí s'esqueien em miraven amb curiós respecte. </br> {{gap}}Però aquells sofriments no eren res en comparació amb els que passava la mare dins de l'església, on tingué lloc una escena mil voltes més trista. </br> {{gap}}Ella, pobreta!, s'havia assegut prop de la pica de l'aigua beneita, i, veient-se sola, és a dir, lliure de mi i dels nostres fills que més la feien contenir, destapà la cara del mortet. </br> {{gap}}Encara era tan bonic com en el moment de finar. Prescindint de son color de cera, per la puresa i tranquil·litat que conservaven ses faccions se'l podia creure adormidet. Els ulls, que debades havíem provat de tancar-li molts cops, els tenia completament oberts, la mirada profundament trista i dolça, i en sos llavis mig badats es dibuixava una rialleta angelical. </br> {{gap}}No m'he atrevit jamai a preguntar a la mare quina impressió sentí en aquell moment son cor; però qualsevol pot figurar-se-la. </br> {{gap}}Va prendre aigua beneita, persignà amb ella aquell rostre adorat, el besà amb una tendresa i un ardor capaços de retornar-lo si la mort no fos implacable, el féu besar després per la noia gran i la criada, i ella<noinclude><references/></noinclude> q0a71p2f6dtux9xr0jp8qziob6hkmix 102 30482 184324 122230 2026-05-04T20:05:14Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184324 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>tornà a besar-lo més i més. Tot això en mig d'un riu de llàgrimes silencioses; silencioses, perquè era precís no cridar l'atenció dels pocs fidels que a l'església hi havia. </br> <center>III</center></br> {{gap}} Llavors entrà una velleta, qui, després de cercar-la per tots cantons, s'acostà a aquell grup tan atribolat. </br> {{gap}}—¿No seria vostè, senyora — digué — la que demanava a mossèn Rigauld? Prou, que ho és! prou que m'ho diuen les seves llàgrimes! Doncs vingui, que ell l'està cercant pertot arreu. — </br> {{gap}}¡Havíem judicat ben malament el pobre mossèn Rigauld! El venerable sacerdot, en rebre ma lletra, estava dinant amb dos capellans amics seus que tenia convidats. Tant ell com sos companys, s'havien commogut. Ell s'havia disposat immediatament a rebre'ns bé, i, mentre nosaltres l'esperàvem per la nostra part, ens esperava ell per la seva; fins que, veient que no compareixíem, eixí a cercar-nos. Un veí digué a la seva criada que acabaven d'entrar a l'església una senyora i uns nois forasters.</br> {{gap}}La meva muller seguí, doncs, la velleta, i en el claustre trobà l'almoiner, que l'esperava amb la superiora i unes quantes monges. Aquell sant baró i aquelles santes dones començaren a desplegar llurs caritatius sentiments pregant-li amb dolçor que deixés sa trista càrrega, i acabaren per prendre-la-hi aprofitant un moment de torbació.<br /><noinclude><references/></noinclude> 68yvaeqov8e3xk82vf57qpxe0r5pspa 102 30486 184325 122233 2026-05-04T20:06:22Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184325 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>{{gap}}Llavors la mare féu un xiscle espantós i caigué en basca. </br> {{gap}}Se l'emportaren a la cel·la de la superiora, i allí procuraren retornar-la, prodigant-li tota llei d'auxilis. Quan jo vaig arribar-hi ja l'havien feta tornar en si i estava calmada; però, en veure'm, exclamà tot seguit: </br> {{gap}}— M'han pres el fill del meu cor! </br> <center>IV</center> </br> {{gap}}Com que el nostre estimat fillet havia mort d'una manera tan inesperada, no havia rebut encara les honres que l'Església dispensa a les nostres mortals despulles, i allí, en aquell refugi de vellets, trobà dues santes germanes que el portaren a la capella mortuòria, el voltaren de ciris beneïts i pregaren per ell, totes sorpreses de veure que la mort els enviés en aquella casa un hoste tan jovenet. </br> <center>V</center> </br> {{gap}}Mossèn Rigauld ens afavorí amb tots aquells auxilis que sap prodigar qui reuneix una exquisida bondat i una caritat ardent. Considerà com a favor especial de la Providència que abans que a un altre enviés a ell hostes tan malaurats. </br> {{gap}}Després de fer prendre un poc d'aliment a ma muller i als meus nens, que, llevat del més petit, feia més de vint-i-quatre hores que no havien tastat res, vaig anar-me'n amb el bon sacerdot a l'alcaldia, a<noinclude><references/></noinclude> df06bri8t9gc95ku3o6vc08ac9gvac0 102 30489 184326 122235 2026-05-04T20:07:44Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184326 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>veure si obtindria llicència per a emportar-me'n l'albat a París dintre d'una caixeta. </br> {{gap}}Els de l'alcaldia reberen la meva declaració com el comissari, amb la mateixa estranyesa, tots sorpresos i sense saber com podria arreglar-se. Després de consultar molt què farien, resolgueren no fer res i m'adreçaren a la prefectura. </br> {{gap}}Eixint, vaig dir a mossèn Rigauld: </br> {{gap}}— Ja ho veu, com m'envien d'Herodes a Pilat!... En el dubte en què em deixen, crec que he de prendre un determini jo sol: vull emportar-me'n el meu fillet a París dins d'una caixa, com al déu Osiris. ¿Sap algun bagulaire de confiança? — Sí: al costat de l'hospici. </br> <center>VI</center></br> {{gap}} Anàrem tots dos a trobar-lo. </br> {{gap}}— ¿Podria fer-me en una hora una caixeta de fusta blanca? </br> {{gap}}— Prou, si no la vol gaire polida. </br> {{gap}}— Cal solament que tanqui ben bé. </br> {{gap}}— Essent així, m'hi comprometo. </br> {{gap}}— Doncs prengui nota de les mides: dos peus de llargada, un d'alçada; d'amplada un i mig. </br> {{gap}}— L'home escrigué, repetint en veu alta les mateixes dimensions, i mossèn Rigauld afegí: </br> {{gap}}— La caixeta ens la portareu d'aquí a una hora sens falta. Ja sé que sou puntual, però sigueu-ho sobretot en aquest cas. —<br /><noinclude><references/></noinclude> r4e2vwoh1nqo49cvxs6r9uhze9prue6 102 30491 184327 122238 2026-05-04T20:09:20Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184327 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>{{gap}}Jo diguí encara: </br> {{gap}}— Procureu que la caixa sigui de fusta forta però lleugera: millor d'arbre-poll que d'avet; que tanqui hermèticament, i que la tapa es clavi amb cargols: de cap de les maneres amb claus. — (La idea de sentir clavar a cops de martell un taüt m'esgarrifà.) </br> {{gap}}I, dit això, ens en tornàrem a l'hospici. </br> <center>VII </center></br> {{gap}}Tot caminant donava mes instruccions a mossèn Rigauld. </br> {{gap}}— Al fons de la caixa, clorur de calç; per dessobre, una capa de fe, d'olor i ben fi, com aquell que heu vist caure dels prats secs aquest estiu; dins d'aquest niu, l'ocellet estimat, abrigat amb el vestit que ara porta; al damunt i als costats, com per a tenir-lo calentonet, també herba seca, una altra capa de clorur, i, per fi, la tapa, clavada amb cargols. Ni un cop de martell sobretot: el soroll ressonaria terriblement en el cor de la mare per lluny que fos.</br> <center> VIII</center></br> {{gap}}A les sis, és a dir, cap al tard, eixírem del sant hospici, el record del qual, terrible i dolç alhora, no s'esborrarà jamai de la memòria nostra. </br> {{gap}}La meva esposa, de bracet amb mossèn Rigauld, baixà amb pena l'escala, i, amb pena major encara, travessà el claustre. Seguien les noies i el noi gran, i<noinclude><references/></noinclude> mpeh4s53rqdxubxh5hofj0c4w9sph1c 102 30493 184328 122240 2026-05-04T20:10:34Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184328 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>jo, prop d'ells, anava portant a braç en Raül, el més xic dels fills que ens quedaven; al qual, baldament sa curta comprensió, tenien ja tot esverat aquelles tristíssimes escenes. Tot passant, em saludà un home que duia a la mà un martell, unes tenalles i un tornavís. Vaig comprendre quin servei m'havia fet, i li doní deu francs. </br> {{gap}}Davant de la porta m'esperava un òmnibus de plaça. Després d'haver abraçat un per un al venerable amic, muntàrem al cotxe, cercant tots, sense dir-nos-ho, quelcom que trobàvem a faltar.</br> {{gap}} Aviat comparegué l'home de les tenalles amb una caixa de fusta blanca, que, no cabent al nostre costat, encomanàrem al cotxer. </br> {{gap}}I vàrem marxar cap a l'Estació del Nord. </br> {{gap}}Tots ens conteníem el plor, quan Raül, el nen de quatre anys, cridà: </br> {{gap}}— S'ofegarà, dins de la caixa!</br> {{gap}} — I tots nosaltres, a una, esclatàrem en plors.<noinclude><references/></noinclude> aq1ce0oi5rqmx4y0texe1bekgvkjwyy 102 30496 184300 122094 2026-05-04T19:29:23Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184300 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>{{gap}}— Si vols que m'enterrin amb ell, tornem-hi o quedem-nos aquí. Però, anar-me'n a París deixant el meu fillet lluny, mai, jamai! Jo vull endur-me'l fins a París. ¿No veus que estic contenta que hagi mort (ai, Déu! haver mort!) a la meva falda i no en el llit? Me l'haurien arrencat de seguida; se m'haurien endut per força lluny d'ell; després m'haurien privat de veure'l; i, per fi, me l'haurien enterrat sense dir-m'ho. Ah! sols pensar-ho m'esgarrifa! Però, aquí, mira-te'l: mort i tot, encara el tinc. És mort, i el veig, el toco i el beso com abans. —<br/> {{gap}}I, en efecte, l'estrenyia contra son cor i el cobria de besos.<br/> {{gap}}— Però — replicava jo dolçament — ¿com travessaríem tota la França, amb semblant càrrega? Aquí, que estem sols, rai; però, en el ferrocarril, ¿com podrem amagar la nostra desgràcia als altres passatgers? com obligar-los a acceptar la companyia d'un nen mort?<br/> {{gap}}— Oh! no vulguis pas persuadir-me que no puc endur-me'n el meu fillet! Em mataries o em tornaria boja. D'altra part, jo ho veig ben senzill: fins a Agen anirem sols en aquest compartiment de la diligència, que ens pertany tot sencer: en el tren ja m'arreglaré de manera que el prenguin per un nen adormit. Ja veuràs com sé dissimular mon desconhort i ningú no s'adonarà de res.<br/> {{gap}}— Faré tot el que vulguis; però no crec que puguis evitar que es descobreixi quelcom del que ens passa. I, l'autoritat, no ens impedirà que continuem el camí?<br/><noinclude><references/></noinclude> o7l8vmpaglhia73ffjwpz20t9nrynbj 102 30499 184329 122243 2026-05-04T20:12:31Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184329 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude><br /><center><big>CAPÍTOL X</big></center></br> {{dreta|« — Tinc por!» }}</br> <center>I</center></br> {{gap}}Al cap de vint minuts érem a l'estació. </br> {{gap}}Durant aquest temps mortificava el meu esperit atribolat el pensar com podria endur-me'n aquella preada caixa i com passarien les sis hores que encara mancaven per a marxar. </br> {{gap}}Declarar el contingut de la caixa era impossible: em demanarien un permís que jo no tenia. Dur-la amb nosaltres dins del vagó no m'ho consentirien per ses dimensions, i, d'altra part, no convenia imposar per més temps aquell espectacle a la família, prou espaordida ja. No em quedava altre recurs que barrejar-la amb el nostre equipatge com formant-ne part; cosa que em repugnava molt. Però era l'únic mitjà d'arribar a París sense obstacles, i jo no tenia altre remei que acceptar-lo. </br> {{gap}}Allò altre que em capficava no poguí resoldre-ho<noinclude><references/></noinclude> 28j7db62nsb4vm6i874qtlylq1nhj0e 102 30500 184301 122097 2026-05-04T19:30:53Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184301 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>{{gap}}— L'autoritat! ¿quin dret té l'autoritat sobre el meu fill? No fa pas gaire que, viu i malalt, jo el portava sense témer a ningú: era tan meu com les meves entranyes. I ara, perquè son estimat esperit l'ha abandonat, aquest cos del meu fill no serà meu? Oh, no! això és terrible! ¡Primer m'arrencarien del pit el cor, que dels braços el meu fill!<br/> <br/> <center>IV</center><br/> <br/> {{gap}}Tot dient això arribàvem a Auch i començàvem a muntar la costa que mena a la part alta de la vila. El majoral, que havia baixat de la banqueta, caminava al costat de la portella, per la qual ens adreçava tot sovint ullades de tristesa i curiositat.<br/> {{gap}}Vaig cridar-lo i li digui:<br/> {{gap}}— Majoral: tenim intenció de seguir el nostre viatge a París, i voldríem fer-ho sense destorb. Procureu, doncs, que, tant aquí com a fora, ningú no ens detingui. Us ho demano: no digueu ni un mot del que ens passa.<br/> {{gap}}— Pot estar tranquil — em respongué.<br/> <br/> <center>V</center><br/> <br/> {{gap}}En arribar a la plaça d'Auch vàrem desenganxar. Tothom menys nosaltres baixà de la diligència, perquè havíem d'esperar quasi una hora.<br/> {{gap}}Amb tot i la discreció recomanada al majoral, es veia prou bé que la nostra desgràcia era coneguda.<noinclude><references/></noinclude> mv7k6gmrh2ukddxug1g981aa9ik2fjb 102 30501 184330 122246 2026-05-04T20:13:50Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184330 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>tan fàcilment, i vaig confiar-ho a Déu. Potser havia obrat malament deixant tan d'hora el nostre refugi per a traslladar-nos a un lloc tan públic; però el desig de no mortificar més temps aquella bona gent amb la nostra trista presència m'obligà a fer-ho. </br> {{gap}}Després de fer baixar ma família i fer-los entrar precipitadament a la sala d'espera sense deixar-los girar-se cap a mi, vaig cridar un home perquè em portés amb compte aquella caixa, de contingut ''trencadís'', entre l'altre fato; vaig fer-la col·locar amb els baguls on anava la roba del malaurat menut i de sos germanets, i aní a ajuntar-me amb mos pobres ''condolguts''.</br> <center> II </center></br> {{gap}}Com que l'hora de marxar era encara tan lluny, la sala es veia deserta. Hi trobí sols els meus, tristament arraulits en un recó i ocupats a aconsolar el petit Raül, que estava groc i esglaiat d'espant. El pobret nen s'havia ficat al cap una idea terrible. Mirava espaordit tot aquell embalum de baguls, maletes, caixes i farcells que hi havia apilats per terra i damunt del llarg taulell, i ens deia: </br> {{gap}}— Tots aquests baguls, són plens de nens? — </br> {{gap}}No sé com havia comprès que el seu germanet anava tancat dins de la caixeta, puix jo no n'havia dit ni un mot davant seu; però m'afiguro que en sortint de l'hospici, on ell ens havia vist entrar a tots, sense mancar-ne cap, notà que n'eixíem un de menys<noinclude><references/></noinclude> 4dlb5p0xf20xxii7q5jxpxcqlnhy4k0 102 30502 184331 122248 2026-05-04T20:14:59Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184331 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>i amb una caixa que abans no dúiem, i, amb son instint clar, esperonat per la por, va deduir la trista veritat del fet. ¡I heus-el aquí esporuguit i generalitzant el cas fins a imaginar-se que totes aquelles caixes no podien contenir sinó criatures mortes!</br> {{gap}} Sos altres germans, sense per això fer judicis tan falsos, esguardaven també com apesarats tot aquell apilotament de caixes i baguls. </br> {{gap}}Per això procurí que ens deixessin entrar a la deserta sala d'espera, on pogueren agrupar-se en butaques de vellut per estar calentons i provar de dormir. </br> <center>III</center></br> {{gap}} Com que més por em feia la mare que els nois, que en aquesta edat no tenen cap impressió duradora, me la vaig endur a caminar un xic per fora, cosa a la qual ella es prestà de bon grat, puix, encara que no havia gosat dir-m'ho, ho desitjava ja, tal com jo ho havia sospitat. </br> {{gap}}Passejàrem una estona sense dir res per aquella riba tan ampla que em semblà tristíssima. </br> {{gap}}Tot d'una sento que ma esposa se m'arramba tremolant. </br> {{gap}}— Què tens? </br> {{gap}}— Por! —em respongué quasi a mitja veu. </br> {{gap}}Tal paraula em revelà tot l'estrall que aquella mort havia fet en son esperit, comprenguí amb quant de compte havia de tractar la desconhortada mare, i,<noinclude><references/></noinclude> px4p9hpij6g2n6brmch7nhq48px5gcj 102 30597 184302 122129 2026-05-04T19:32:33Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184302 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>Jo prou procurava mostrar-me serè per desfer les sospites: per l'entorn nostre rondaven semblants tristos que no feien sinó guaitar amb curiositat a dins del compartiment que ocupàvem. Sobretot les persones que venien en els altres compartiments volien dar-nos així una mostra de simpatia. Però no per això sabien totes encara el desenllaç fatal. Un senyor que anava en el cupè amb sa família, s'atansà i em preguntà com seguia el nen.<br/> {{gap}}—És mort —li responguí en veu baixa —; però, com que ens en anem a París, desitjo que no ho divulgui. <br/> <br/> <center>VI</center> <br/> {{gap}}L'aspecte d'Auch redoblà el nostre dolor per una associació d'idees ben oposades. Una altra vegada, en 1849, havíem passat set mesos en aquella vila. Llavors no teníem sinó dues filles, dues nenes que eren la nostra joia i l'admiració de tothom per llur boniquesa. El record d'aquella antiga vila, embellida pel sol ardent del Migdia, era per a nosaltres, a París, un dels records més agradables. Hi pensàvem sovint, i la sola esperança de reveure-la ja ens alegrava.<br/> {{gap}}A part d'això, hi coneixíem una família que habitava una torre d'aquells encontorns, on havíem passat tres setmanes, encara no feia un mes, amb tots els nostres fills, fruint els plaers de l'hospitalitat més agradable, i havíem convingut amb la senyora de la torre que li faríem saber quan passaríem per Auch<noinclude><references/></noinclude> ls5kbm1yo9v6m4f4vvir9ycz4v2ckb5 102 30598 184303 122131 2026-05-04T19:33:46Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184303 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>a fi de tenir el gust de veure'ns una altra volta abans de tornar a París.<br/> {{gap}}Déu meu! que lluny estàvem llavors de suposar que hi passaríem en circumstàncies tan tristes, i que lluny devia estar ella de suposar que sos amics es trobessin tan prop i tan afligits! ¡Quin cop no hauria rebut si per atzar arriba a passar per allí aquell dia i, en mirar a la diligència, topa amb el semblant contristat d'algú de nosaltres! Va haver-hi un moment que creguí veure realitzada aquesta casualitat. Els nens s'adonaren que passava prop nostre un criat d'aquella senyora, i veieren el seu cotxe desenganxat davant la fonda d'Alexandre. Ben segur, doncs, que ella es trobava prop, i la nostra malaurada situació ens impedia cridar-la, veure-la.<br/> <br/> <center>VII</center> <br/> {{gap}}Que llarga se'ns féu aquella parada! Per fi vàrem marxar, i el nostre cor oprimit semblà que se'ns eixamplava tot pensant que ens havíem deslliurat del primer contratemps i salvat del primer perill.<noinclude><references/></noinclude> 0jwq4ipbq23zzljp8rnbyywwpg1aw81 102 30600 184305 122134 2026-05-04T19:36:35Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184305 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>però, per fi, cedint a la violència del sofriment, començà a fer uns xiscles commovedors.<br/> {{gap}}Als nostres esforços per a consolar-la oposava ella crits i llàgrimes sense parar. De sobte vaig veure que no plorava per son germanet, sinó per ella mateixa. S'havia esmerat a ofegar sos sanglots durant molt temps, això li havia produït una opressió nerviosa en les vies respiratòries, i, sentint que s'ofegava, li assaltà la idea que tenia el mateix mal que son germà i que com ell es moriria.<br/> {{gap}}—Jo em moro! m'ofego! ¡Em moriré com el meu germanet!<br/> {{gap}}— No, filla meva: no tinguis por — li responguí —. Crec perfectament que t'ofegues, com ens passa a la teva mare i a mi: és el dolor, que et produeix aquest efecte; però això no ofereix cap perill, cap. Per guarir-te et bastarà plorar. Plora, doncs, filla meva; plora ton pobre germanet, que estimaves tant! Plora'l, que ja no el veuràs somriure més, ni fer manetes per saludar-te: son benvolgut esperit és al cel, on anirem tots a ajuntar-nos; i el seu cosset, que tenim aquí, l'hem de lliurar a la terra, com el cos d'Abel. —<br/> {{gap}}En sentir-me, la noia plorà molt, i tots ploràvem amb ella.<br/> <br/> <center>II</center> <br/> {{gap}}Després de molt plorar, la noia es trobà millorada i ja respirà sense opressió.<br/> {{gap}}Des de llavors, sa mare i jo férem tot el que ens<noinclude><references/></noinclude> oo9qtnkucyls46e0lq0mbpn9877flis 102 30624 184306 122137 2026-05-04T19:37:55Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184306 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>fou possible per evitar totes les ocasions de renovar crisis tan terribles.<br/> {{gap}}la mare, que fins llavors destapava constantment la cara del nen per contemplar-lo, regar-lo amb ses llàgrimes i omplir-lo de besos, renuncià a tan dolorosa satisfacció, i no el destapava sinó d'amagat per mirar-lo furtivament, aguantant-se el plor i les llàgrimes.<br/> {{gap}}Per la meva part, jo m'esforçava a cridar l'atenció dels nostres fills sobre els objectes exteriors, parlant-los de tot el que vèiem i d'altres coses.<br/> {{gap}}Finalment (¡oh bondat de la naturalesa, dolça per a aquella edat!) vaig veure més d'un cop esclatar la rialleta en aquelles carones encara roges de plorar, encara humides de llàgrimes!<br/> <br/> <center>III</center> <br/> {{gap}}Quan arribàrem a Agen era negra nit.<br/> {{gap}}El cor començà a flaquejar.<br/> {{gap}}— Anem, coratge! Vostè, Elisa, baixi primer: tingui compte de l'equipatge. Jo em cuidaré de la família. Ens trobarem a la fonda de França. ... Baixeu, fills meus. I tu, pobra mare, sigues la darrera. Ten-te bé. El pujador és aquí. Dóna'm la mà. No anirem gaire lluny. Veus? a la fonda de França, que és aquí prop. —<br/> {{gap}}Allí vàrem encaminar-nos. Els nois anaven davant; la mare i jo darrera.<br/> {{gap}}Tothom ens mirava, i a la mare sobretot. Tenien, sens dubte, curiositat de veure com una pobra mare<noinclude><references/></noinclude> af6kso7fpsdckibcshjlwv4zwsgy2p0 102 30638 184307 122142 2026-05-04T19:39:20Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184307 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>podia caminar sense defallir amb el pes insuportable del fillet mort que duia en els braços. I s'apartaven respectuosament per fer-li pas: les dones sentien que els genolls els flaquejaven davant d'ella, i davant d'ella els homes portaven involuntàriament la mà al barret.<br/> {{gap}}Veient que alguns passatgers seguien pel mateix cantó, i sospitant que anaven també a la fonda de França, vaig dir-los:<br/> {{gap}}— Si vénen, com sembla, a la fonda de França, tinguin la bondat de no descobrir la nostra desgràcia, perquè desitgem continuar així fins a París.<br/> <center>IV</center> <br/> {{gap}}En travessar la sala on hi havia els criats i l'amo, d'una ullada ens passaren revista i contaren que érem una família composta de pare, mare i cinc criatures, una d'elles de bolquers. No poguérem evitar una conversa cruel.<br/> {{gap}}— Senyora: si vol un bressol per al nen, la podem servir.<br/> {{gap}}— Gràcies: acostuma a dormir amb mi.<br/> {{gap}}— Si per cas volgués llet calenta, o bé alguna altra begudeta per a ell, no repari a demanar, que aquí ens té per a servir-la.<br/> {{gap}}— Gràcies per tanta bondat: el nen en té prou amb la meva llet. —<br/> {{gap}}Aquesta conversa em matava: veia la mare prompta a defallir.<br/><noinclude><references/></noinclude> 7lxxu0zufx3g3uezgaa2pyi7k9flrb1 102 30641 184308 122145 2026-05-04T19:40:45Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184308 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>{{gap}}Per acabar interposí:<br/> {{gap}}— Faci'ns acompanyar a l'habitació que se'ns destina: la senyora està molt cansada, i més que altra cosa li cal repòs. Si hem de menester res, no deixarem de cansar-los. <br/> <center>V</center> <br/> {{gap}}Ens acompanyaren a les habitacions, vaig procurar que la mare prengués la més retirada, i preguí-li que deixés sa trista càrrega. Però ella s'assegué en una butaca amb el nen a la falda, tal com estava en la diligència, i em digué:<br/> {{gap}}— Així passaré la nit!<br/> {{gap}}— Filla meva, la nostra empresa vol forces sobrehumanes que sols Déu pot dar-nos. Però per merèixer aquesta mercè de Déu hem de començar fent el que és humanament enraonat: fem que descansi el cos perquè l'esperit pugui suportar-lo. Aquí tens un llit: amb un matalàs a terra i una manta, nosaltres en tindrem prou; el llit serà per a ell. —<br/> {{gap}}Ella em respongué:<br/> {{gap}}— L'he dut nou mesos a les entranyes, i des que va néixer fins ara no s'ha separat de mi ni de nit ni de dia: mos braços no l'abandonaran encara. Vull que aquesta nit dormi encara amb mi; vull prémer sos llavis contra mon pit com si encara pogués prendre'l. —<br/> {{gap}}M'esparverà semblant resolució.<br/> {{gap}}— Si per cas s'adorm — deia entre mi — ¡quin<noinclude><references/></noinclude> pax1jqpzts0xie28tkitmcn8706vp7g 102 30644 184309 122148 2026-05-04T19:42:50Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184309 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>no serà son despertar! quin cop a la nova troballa de l'esgarrifosa realitat! que terrible, per a un esperit que han agitat somnis tristos, el contacte d'un cos gelat! No, no puc permetre que dormi amb ell. —<br/> {{gap}}I en to suplicant vaig dir-li:<br/> {{gap}}— Fes-me mercè de creure'm. En aquest moment tu no pots judicar tan bé com jo el que et convé, i és natural: per gran que sigui mon dolor, no pot comparar-se amb el teu. Per això et prego que et deixis guiar. Tu no has de dormir amb el nen. Per a impedir-ho tinc moltes raons que no goso dir-te de tan penoses que les considero; però cregues que són prou serioses per a imposar-me el deure d'impedir-t'ho, mal que sigui per força.<br/> {{gap}}— Oh! per Déu, no ho provis! Si dic que no, caldran estenalles roents per a fer-me deixar la presa. Vull dormir amb ell, siguin les que siguin les raons; perquè, com comprendràs, si el deixés un moment no podria tornar a prendre'l: em faria por!<br/> {{gap}}— Si només és per això, et dono paraula de prendre'l jo, que no tindré tanta por com la que em feia quan te'l veia a la falda adormidet i somrient.<br/> {{gap}}— Convinguts, doncs! — respongué després d'una pausa.<br/> {{gap}}Vençuda aquesta dificultat, entrí en una altra cambra a veure com estaven els nois, i en tornar trobí la mare ocupada a col·locar el mortet al llit i a aconduir-lo de la mateixa manera i amb igual compte que abans. Havia donat a son capet, a sos braços i a ses cametes la mateixa posa que en vida prenien,<noinclude><references/></noinclude> ouw8sht9vz9da9l3a5mxeupdpoh57ls 102 30663 184310 122150 2026-05-04T19:44:13Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184310 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>i besava amb follia son rostre, sos peus, ses manetes.<br/> {{gap}}¡Si em costà, d'arrencar-la de tan trista explosió d'amor!<br/> {{gap}}— Filla — vaig dir-li —: molt poc m'agrada veure't besar així una cosa que la naturalesa i la religió semblen haver consagrat alhora, rodejant-la de respecte i cert temor. Quan passa un mort tothom es descobreix per saludar-lo. Si el cadàver d'un just és sant, el d'una criatura tres vegades més. Tapa, doncs, el nostre fillet, fes-li com una caixeta amb sos vestits, i atansa-t'hi quan sigui menester; però amb respecte, com a una relíquia sagrada. —<br/> {{gap}}Així el deixà.<br/> {{gap}}Després d'haver resat una estona agenollats, i d'haver acotxat els nostres altres fills, ens ajaguérem vestits damunt del llit improvisat. El llum vetllà, i nosaltres, tan cansats de cos i ànima, ens adormírem, si això es pot dir de qui cau en somnis de visions espantoses. <br/> <center>VI</center> <br/> {{gap}}A les cinc ens cridaren a fi que ens preparéssim per a sortir amb el primer tren de Bordeus. Com que ni grans ni petits no ens havíem despullat, aviat estiguérem llestos.<br/> {{gap}}— Vols que prengui el nen i me l'emporti?<br/> {{gap}}— No, no—respongué ella — : vull portar-me'l jo mateixa. Alça'l i dóna-me'l. —<br/> {{gap}}Jo el prenguí, mig tremolant, com si toqués un<noinclude><references/></noinclude> cjyeegyqt3bhilz7he43l36i5uxd4t9 102 30667 184304 137646 2026-05-04T19:35:07Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184304 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude><br/> {{c|{{big|CAPÍTOL VI}}}}<br/> {{Bloc dreta|<poem> {{small|«''Tum, complexa sui corpus miserabile nati,''}} {{small|''Atque deos atque astra vocal crudelia mater!»''}}</poem> {{Dreta|{{Maj|[[Autor:Virgili|Virgili]]}}.}}}} <br/> {{c|I}}<br/> {{gap}}D'Auch a Agen, la mateixa situació dolorosa. Alternatives de plors i d'atordiment.<br/> {{gap}}Llavors el dolor de la mare i mon propi dolor començaren a distreure's un poc de son únic objecte per a recaure sobre un altre.<br/> {{gap}}La segona noia, d'onze anys, d'una sensibilitat exquisida i d'una intel·ligència primerenca, que en marxar ja no es trobava gaire bé, començà a inspirar-nos greus temors.<br/> {{gap}}El que havia succeït la tenia afectada encara més profundament que a nosaltres mateixos; i el dolor, unit a son estat malicós i a sa natural impressionabilitat, l'havia empitjorada.<br/> {{gap}}De primer retingué sa pena amb una força prodigiosa a la seva edat, a fi de no apesarar sa mare;<noinclude></noinclude> 16eobcvis578caxcbhjqlc64sgxh53q 102 30668 184311 122155 2026-05-04T19:45:28Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184311 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>objecte sagrat. Temia, al mateix temps, la sensació que causa la rigidesa cadavèrica. Però l'estimat cadàver no havia perdut la flexibilitat que tenia en vida; i, si son capet penjava, penjava com quan dormia dolçament. </br> {{gap}}Vaig dipositar-lo en els braços de sa mare, qui el rebé amb tant compte com si temés despertar-lo. Se'l col·locà ben bé, i baixàrem l'escala en el mateix ordre amb què havíem entrat. </br> <center>VII</center> </br> {{gap}}Amb tot i ésser molt de matí, haguérem de sostenir una altra conversa amb la fondista, tan cruel com la de la vetlla. </br> {{gap}}— Ha descansat bé, senyora? </br> {{gap}}— Molt bé, gràcies. I vostè? </br> {{gap}}— L'ha deixada dormir, el nen? Sembla molt bo, pobret. </br> {{gap}}— Sí, senyora: ha dormit tota la nit com ara mateix dorm. </br> {{gap}}— En efecte, jo no l'he sentit pas en tota la nit. I això que tenia l'habitació al costat de la de vostès. </br> {{gap}}— Oh! sempre dorm molt bé, i sobretot ara que va cansat del viatge. — </br> {{gap}}Ma muller va dir això amb veu mig ofegada, i jo procurí apartar-la d'aquella desventurada dona, que sense saber-ho la mortificava així i es disposava a demanar-li que li deixés veure el rostre d'aquell que dormirà eternament!<noinclude><references/></noinclude> 6av2o5au1oa91hl5fmdlzcib9a1y57i 102 30669 184312 122158 2026-05-04T19:46:35Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184312 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude><br /><br /><center><big>CAPÍTOL VII</big></center></br> <small> {{dreta|«— Doncs què té, aquest nen?»}} </small></br> <center>I</center> </br> {{gap}}Arribàrem a l'estació, i sense gran dificultat trobàrem bon lloc: el conductor del tren, atenent al nombre dels que anàvem, ens proporcionà tot un compartiment. </br> {{gap}}I nosaltres ens consideràvem gairebé feliços per aquesta circumstància, quan tot d'una, a la segona estació, van entrar-hi també quatre passatgers (dos joves i dues dones), sense que ens valgués fer-ho notar al conductor, que tan bé se'ns portava: com que, en efecte, hi havia quatre llocs buits, hi tenien dret. </br> {{gap}}Els nous companys de viatge estaven de broma: parlaven sols de festes i diversions, i amb llurs rialles arribaven a ofegar el soroll atronador i pesat de les rodes de ferro fos, en córrer per damunt dels carrils. </br> {{gap}}¡I quin mal que em feien, aquelles mostres de joia i aquells esclats de riure! ¡No havien de turmentar pas<noinclude><references/></noinclude> 5pwz8fhqowluemprqm903d53jteklts 102 30670 184313 122161 2026-05-04T19:48:31Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184313 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>poc l'esperit de la pobra mare! ¡I jo no podia ni pregar-los que callessin sense trair el nostre secret! </br> {{gap}}Mai com llavors no havia comprès el que valen l'educació i la delicadesa, que tanta discreció imposen a les paraules i al to de veu en la taula, en un saló i en tot lloc públic. Si haguessin estat persones ben nascudes o ben criades, en entrar en el vagó haurien ja llegit a les nostres cares i en el nostre recolliment que ens apesarava el cor alguna aflicció digna de respecte, i haurien guardat un silenci decent! </br> {{gap}}Mentre així patia per ma muller i per mi, ella, com a senyora, experimentava una altra pena ben diferent. Aquella conversa animada, aquelles rialles, que amb prou feines sentia, l'havien tranquil·litzada del tot. — ¡Quina sort — pensava — que aquesta gent s'ocupi de si mateixa! No s'adonaran de nosaltres, i, encara que vinguessin fins a Bordeus, no es fixarien ni en mon dolor ni en l'interminable son del meu fillet. </br> <center>II</center> </br> {{gap}}No estaven, per això, tant i tant ocupats en si mateixos que els privés de mirar-nos, alguna volta, d'una faisó indiscreta i tafanera. El posat trist de la mare i el molt dormir del nen cridaren a la fi l'atenció d'un dels joves, que acabà per preguntar a la criada: </br> {{gap}}— Doncs què té, aquest nen? </br> {{gap}}— Dorm, senyor — li respongué ella com si tal cosa.<br /><noinclude><references/></noinclude> 56me9ilfczk4ob5ifu3meljmh7oy3dq 102 30671 184314 122163 2026-05-04T19:49:53Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184314 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>{{gap}}I, veient que el jove no parava de preguntar i més preguntar, fingint que no el sentia a fi que no la turmentés més, es posà a parlar amb una de les nenes. Allò ens féu témer un moment, però aviat tinguérem més por encara. </br> <center>III</center> </br> {{gap}}El més petit dels fills que ens quedaven, nen de quatre anys, eixerit i bellugadís, que encara no comprenia el que és la mort, començà a fer-nos unes preguntes sobre son germanet, que, si en una altra ocasió ens haurien trencat el cor, llavors ens feien esgarrifar.</br> {{gap}}— Per què dorm tant, aquest menut? ¿Que és mort? —</br> {{gap}}I, sense esperar resposta, s'atansà a sa mare i, estirant els peuets del pobre difunt, cridà: </br> {{gap}}— Huguet! petit! Per què dorms sempre? ¿Que ets mort? que ets mort? Desperta't, germanet: no vull que siguis mort, que això fa plorar la mamà!— </br> {{gap}}Els nostres companys de vagó no en perdien ni una paraula. De tant en tant callaven, es miraven, i enraonaven baixet. </br> {{gap}}Nosaltres no sabíem què fer, i sentíem no oure ja aquells esclats de riure. </br> <center>IV</center> </br> {{gap}}L'un després de l'altre, començaren a mirar-nos i a no perdre de vista sobretot la mare i l'objecte que<noinclude><references/></noinclude> ojry9eqn244l4tfs46kzh45t64rvsx6 102 30674 184315 122165 2026-05-04T19:52:14Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184315 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>duia a la falda. La pobra mare, per evitar-se tan greu turment, girava sempre els ulls a fora, al camp, fingint que fruïa amb la contemplació de les gaies riberes del Garona. </br> {{gap}}Per fi, en certa estació Déu ens lliurà d'aquells cruels desconeguts, sense saber si baixaven per mudar de vagó o per quedar-se en aquell punt. Suposàrem que era per la primera cosa, i, lluny de perdre el temor, encara sofrírem més. </br> <center>V</center> </br> {{gap}}Qui més patí amb aquell contratemps fou ma esposa. Abans d'arribar a Bordeus em digué: </br> {{gap}}— Perdo el coratge; se m'acaben les forces: temo que no podré veure complert mon desig. Procuraré aguantar fins a Bordeus; però essent allà, si no m'ajudes... </br> {{gap}}— Anim, filla! ja manca poc per a arribar a Bordeus. Allí, si em vols creure, declararem la desgràcia que hem tingut, i ens farem portar el nen fins a París. </br> {{gap}}—No puc més. No penso, ni sento, ni vull: no sóc sinó un cos que viu. Pensa, fes i desfés per mi! — </br> {{gap}}I no havia acabat de dir això, que el xiulet eixordador de la màquina ens anuncià l'arribada a Bordeus. Llavors la mare tremolà, i, tot d'un cop, mudant de resolució, em digué: </br> {{gap}}— No, no vull pas que en donis part. ¡I si me l'enterressin o se me'l quedessin!... Jo no vull separar-me'n. No he pogut arribar aquí? Doncs també aniré fins a<noinclude><references/></noinclude> 3k46mixtxwc33niab7agb3735n3ns47 102 30675 184316 122168 2026-05-04T19:53:09Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184316 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>París: basta passar una tarda i un vespre més, i ja hi serem. — </br> {{gap}}Comprenent que sos propòsits eren un desvari, i que jo no podia amollar-los sinó fent el condescendent, no vaig oposar-me a allò que em deia. </br> <center>VI</center> </br> {{gap}}En baixar al moll de l'estació temíem que vindrien a mirar què dúiem i ens detindrien.... Follia! Entre aquell mareig de gent atribolada, en què cadascú va prou capficat per sos propis quefers, ¡qui s'havia de cuidar de si el nen que duia tal senyora estava despert o adormit, era viu o mort! </br> <center>VII</center> </br> {{gap}}Eren les onze. El nen havia mort a les deu del matí del dia abans: feia, per tant, vint-i-cinc hores que la mare portava a braç o a la falda el cadàver de son fillet.<noinclude><references/></noinclude> 1lgbhhc2evuu84y87vzeasxr3irmpvf 102 30677 184317 122171 2026-05-04T19:54:29Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184317 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude><br /><center><big>CAPÍTOL VIII</big></center> </br> <small> <poem> {{dreta|«''Quis est homo qui non fleret ''Matrem Christi si videret ''In tanto supplicio?»}} </poem> </small> </br> <center>I</center> </br> {{gap}}— A quina hora marxa, el tren que va a París? — vaig preguntar tot de seguida. </br> {{gap}}— A tres quarts de dotze de la nit. </br> {{gap}}— Oh Déu! Què hi farem, aquí, fins a aquella hora? On anirem? Com amagarem el nostre secret? Gosarem entrar a cap fonda, al mig del dia? ¿Com aguantar les mirades de la gent, que ens semblarà que ha de llegir en els nostres ulls la causa del nostre condol? </br> {{gap}}— Pit i endavant! — deia jo. — ¡No podem pas quedar-nos així al mig del carrer! — </br> {{gap}}I anàvem d'ací d'allà cercant fonda i no gosant demanar-ne cap. Abans de decidir-me a entrar-hi, jo volia veure quin aspecte tindria.<noinclude><references/></noinclude> 8yfddddwoh4sa2tz5r8osiehe0ulwto 102 30679 184318 122173 2026-05-04T19:56:34Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184318 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude><center>II</center> </br> {{gap}}El cel era ennuvolat; el temps, fred i humit; els nens tremolaven; i la mare, que estava groga i esblaimada, seguia prop meu amb sa idolatrada càrrega, que ni amb mos precs i llàgrimes podia fer-li deixar, no fos sinó per dur-li jo una estona a fi de descansar-la. Tot de sobte m'adono que estava a punt de caure en basca, i exclamo: </br> {{gap}}— Desventurada i bona mare! És impossible que la teva naturalesa resisteixi fins al cim del calvari que fa dos dies anem pujant. Les forces et faltaran potser al mig del carrer, quan menys ho pensaràs, i faràs públic el que amagar vols. Creu-me: aturem-nos aquí, fem-li fer una caixeta, no l'enterrem, i ens l'endurem o ens el farem seguir fins a París. No podem prendre altre determini; perquè, fins suposant que no et manqui alè per a apurar el martiri, les circumstàncies fan impossible ja que continuem portant el mort així. Fa ja vint-i-sis hores que el nen és mort, i fins d'aquí a trenta no serem a París. Doncs bé (cal dir-ho, per trist que sigui): pot descompondre's en tos braços; i llavors ¡quin escàndol no hi hauria al tren, i a quines fortes penes no ens exposaríem! Però jo vull fins suposar que prenent un vagó per a nosaltres sols aconseguim amagar-ho tot: ¿et sembla enraonat que exposem els nostres fills a la influència, tal volta perillosa, d'aquelles emanacions? es ni tan sols prudent exposar-los a contemplar ja més temps tan dolorós {{pt|espec-|espectacle}}<noinclude><references/></noinclude> eni4pfrokt65onj22qadbjbhs15s50d 102 30680 184319 122176 2026-05-04T19:58:27Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184319 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>{{pt|tacle}}, ni fer-los suportar nous conflictes? Mira l'Enriqueta, que està ja prou malalta, i en Gontran, que tan delicadet és de mena, que esparverats els tenim! Cal doncs evitar que hàgim de maleir més tard la nostra temerària flaquesa. </br> {{gap}}— Bé —em respongué ella — : passo per això de la caixa; però amb el ben entès que, sense ell, no abandono aquesta ciutat. </br> <center>III</center> </br> {{gap}}Obtingut son consentiment, vaig sentir-me ja més animós per a cercar hostatge. </br> {{gap}}En aquell moment ens esquèiem en una plaça formada per una església i un hospital, damunt la porta del qual llegí: «Hospici dels vells»; i tot d'un plegat es despertà en mon esperit un record. A la nostra casa de camp havíem rebut un venerable eclesiàstic de Bordeus, mossèn Rigauld, qui, agraït de la generosa hospitalitat que havíem procurat dar-li, ens havia ofert la seva per si mai passàvem per Bordeus i teníem temps de visitar-lo. Llavors creguí recordar que era l'almoiner de l'hospici dels vells. </br> {{gap}}— Enriqueta — diguí a la segona, que és el ''memento'' de casa — : ¿recordes l'adreça del senyor Rigauld, aquell sacerdot vellet que vàrem conèixer a Bazus?</br> {{gap}}— Sí, papà: és l'almoiner de l'hospici dels vells. </br> {{gap}}— Veieu? si Nostre Senyor ens hi porta! Llegiu aquell rètol.<noinclude><references/></noinclude> taf8v52f5kn10pr7yct2llq4f3i4wji 102 30682 184320 122178 2026-05-04T19:59:53Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184320 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude><center>IV</center> </br> {{gap}}Vaig córrer a informar-me de si mossèn Rigauld es trobava a casa. Hi era, però tenia convidats a dinar. </br> {{gap}}— Déu meu! quin greu que em sap, destorbar-lo en ocasió consemblant! Però no sóc jo: la necessitat és qui m'obliga a ésser tan importú. — </br> {{gap}}Sortí un moment a anunciar la nova a ma pobra família, a la qual vaig fer entrar al claustre. Per esperar-me s'assegueren en un banc de fusta que hi havia entre dos pilars, i jo entrí a la porteria per escriure a mossèn Rigauld. </br> {{gap}}En un tros de paper fumat que ens donà el porter, escriví de pressa unes quantes ratlles que recordo encara: «El senyor i la senyora ***, que tingueren l'honra de rebre-us en son mas a Bazus, trobant-se de pas a Bordeus vénen a tornar-vos la visita, com vós els demanàreu. Però aquesta visita la fan en circumstàncies tan desventurades que ens ha d'ésser excessivament trista. Han tingut la malaventura de perdre pel camí el nen més petit, del qual han dut fins aquí les tristes despulles. La mare les porta encara, i no sabem què fer ni com arreglar-nos. El vostre doble caràcter de sacerdot i de persona experimentada ens ha animat a venir a implorar el socors dels vostres consells i de la vostra protecció. Per això, doncs, m'atreveixo a pregar-vos que tingueu la bondat de rebre'ns, i d'acceptar per endavant l'expressió del nostre agraïment etern.»<noinclude><references/></noinclude> h5u4r5n3pcx35nnn3wxq6jlqu88b6im 102 30692 184293 122195 2026-05-04T12:00:27Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184293 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>sos pulmons. Una altra que havia eixit amb ella, tornà duent un bon palet de riera, i, tirant-lo al mig de les brases, ens digué: </br> {{gap}}— Amb aquesta pedra ben calenta i embolicada en un drap podran mantenir calentons els peuets del nen durant el camí. — </br> {{gap}}A falta d'altre, aquell mitjà em semblà molt bo, i vaig regraciar la pobra dona. </br> {{gap}}I, tot mirant com la pedra s'escalfava, deia jo maquinalment: </br> {{gap}}— ¡És ben estrany com tot es combina i està previst, en el món! Potser hi ha milions d'anys que l'oceà va fer rodolar aquest tros de roca fins a arrodonir-lo i polir-lo com és ara. I per què? Perquè un jorn servís per a escalfar els peus mig morts d'un infantó; potser per a conservar-lo a sa mare. </br> <center>IV</center> </br> {{gap}}Per fi pujàrem a la diligència. </br> {{gap}}L'estat del nen anava de mal a pitjor, i aviat s'agreujà d'una manera espantosa. </br> {{gap}}Jo havia pres, com ja he dit, tot l'interior de la diligència. La mare duia el noi a la falda; davant d'ella seia la criada del petit; jo al costat de la mare; els altres nens ocupaven les places restants. </br> {{gap}}La mare no apartava la vista de la pobra criatura. De sobte féu un xiscle esgarrifós.</br> {{gap}}Esborronat, frisós, miro el nen. Tenia els ulls fixos, el cos enravenat. Sense els moviments de llavis<noinclude><references/></noinclude> kv6ogb1nupkvaldlxu1bdwq29abmic4 102 30693 184294 122197 2026-05-04T12:02:47Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184294 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>que feia amb prou pena per aspirar l'aire, se l'hauria cregut mort. </br> {{gap}}Era el començ de l'agonia! </br> <center>V</center> </br> {{gap}}Vaig posar-me a cridar ben fort el majoral. No em sentia. </br> {{gap}}Per fi la diligència s'aturà. Havíem arribat a una parada: salto a terra. Veig algunes cases escampades. Demano un metge. Mentre el buscaven, vaig córrer a cercar aigua bullent per a escaldar els peus del nen. </br> {{gap}}A la casa on vaig acudir em deixaren una escudella de terrissa, i, amb l'ajuda d'un xic de foc d'encenalls, fiu bullir una mica d'aigua. ¡Quin foc més gansoner i que poca escalfor donava! </br> {{gap}}— Ajudeu-me, per Déu, a bufar! — vaig dir a un pagès que s'estava molt tranquil mentre jo ho feia. — ¿No veieu que em fatigo el pit inútilment, mentre el meu fill s'està morint? — </br> {{gap}}I l'home es posà a bufar amb mi. </br> <center>VI</center> </br> {{gap}}Per fi vaig arribar al cotxe tremolant. En acostar-m'hi temia sentir crits que m'anunciessin la fi fatal. Els plors seguien, però no hi havia encara el tropell que jo havia temut. </br> {{gap}}El nen no havia perdut ni aquell enravenament ni<noinclude><references/></noinclude> eg3aakzedbx4ch07s908nmvoujpcpnw 102 30695 184295 122199 2026-05-04T12:04:00Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184295 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>aquella mirada fixa, imploradora; però sos llavis encara es movien, i son pit s'esforçava encara per respirar i retenir l'alè. </br> {{gap}}No ens trobaren cap metge. Tal com em fou possible, vaig provar d'escaldar els freds peuets del nen; però la bullentor de l'aigua no li ocasionà el més petit moviment. </br> {{gap}}— És a dir, doncs, que això és inútil! ¡I no trobarem un metge que ens salvi el nostre fill! </br> <center>VII</center> </br> {{gap}}— Senyor — em digué una dona —: en aquella casa hi ha el noi Fontan, que és metge de regiment i per casualitat és aquí. — </br> {{gap}}— Encara no havia acabat de dir-m'ho que jo era ja a la porta de la casa. </br> {{gap}}Oberta aquella, sentí sonar una flauta a la cambra del costat. Gairebé no creuríeu que en tal moment pogués fixar-me en allò que la flauta tocava. No obstant, vaig fixar-m'hi: vaig notar que tocava un tros de la ''Lucia''. </br> {{gap}}Amb veu suau cantava: </br> <poem><center> «L'herba aviat creixerà en ma fossa solitària, i en sa llosa funerària mai ningú no plorarà. ¡L'ànima emprendrà son vol contristada, sens consol!» </poem></center><noinclude><references/></noinclude> s4yaka3u8ijmvanz3k4f4m48anpeij4 102 30696 184296 122201 2026-05-04T12:05:27Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184296 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>{{gap}}En aquells moments no poguí conèixer la casual relació que hi havia entre aquesta tonada i l'estat del meu fillet; però després me n'he recordat, i em perdo en conjectures sobre les relacions i harmonies secretes que existeixen. </br> {{gap}}Sortí una noia. Li vaig demanar el metge Fontan. Va cridar-lo, no recordo amb quin diminutiu; callà la flauta, i aparegué un jove vestit de militar. </br> {{gap}}— Si vostè és metge, tingui la caritat de socórrer el nen que se'ns està morint! — </br> {{gap}}Arribàrem a la portella de la diligència. Tot seguia com abans. </br> <center>VIII</center> </br> {{gap}}El senyor Fontan provà d'obrir la boca del malalt, cosa que no aconseguí sense esforç. Tenia la llengua i el paladar plens de tels blancs. </br> {{gap}}— Aquest nen és mort: no li resta ni un segon de vida. ... Veuen? ja ha finat. </br> {{gap}}— Els ullets s'havien estremit, girat en blanc; un crit lleu, una sacsejadeta; després la calma inalterable, eterna: la mort!<noinclude><references/></noinclude> ka2fqhsa52ng4ov2qmew9koy1vvl68h 102 30697 184297 122331 2026-05-04T14:29:44Z Aleator 20 lint-err 184297 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lluis tgn" /></noinclude><center><poem> {{Font|{{Maj|Obres completes de Narcís Oller}}|MT=125}} VI {{Font|LA BOGERIA|MT=125}} {{Font|{{Maj|la bufetada}}. — {{Maj|el transplantat}}. — {{Maj|isabel de galceran}}. — {{Maj|la desconsolada}}|MT=125}} </poem></center><noinclude></noinclude> bhq149b3gx5xixk4uiugudx1502f2k9 102 30699 184298 122204 2026-05-04T19:25:14Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184298 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude><br /><br /><center><big>CAPÍTOL V</big></center> </br> <poem> <small> {{dreta|«''O quam tristis et aflicta ''Fuit illa benedicta ''Mater!...»}} </small></poem> <center>I</center> </br> {{gap}}Què succeí llavors a l'interior de la diligència?</br> {{gap}}Ni ho sé. </br> {{gap}}No em recordo sinó d'un crit agut, immens, confós, que feren a una la mare, els nois, la criada, i de la trista confusió que s'esdevingué de llàgrimes i abraçades. </br> {{gap}}D'un bot vaig pujar a mon seti. El majoral tancà tristament la portella, i la diligència marxà al galop.</br> <center>II</center> </br> {{gap}}Un moment abans érem vuit: ara, ja només set i un cadàver. </br> {{gap}}Els plors dels nois i de la criada sufocaven el soroll de la diligència.<br /><noinclude><references/></noinclude> gmcy9lc11no53qmyuh3xo0khr9xuy7i 102 30702 184299 122206 2026-05-04T19:27:17Z Lanxana 7370 /* Validada */ 184299 proofread-page text/x-wiki <noinclude><pagequality level="4" user="Lanxana" /></noinclude>{{gap}}La mare ja no plora: besa en silenci, tan aviat amb follia, tan aviat amb tendresa, el rostre i el coll, encara calents i flexibles, de son fillet estimat. </br> {{gap}}I jo, esparverat del silenci de la mare, l'estrenyo llarg temps entre mos braços, li prenc la mà, i, cobrint-la-hi de petons i llàgrimes, li dic tot sanglotant: </br> {{gap}}— Fes com els nois: plora. Deixa anar un torrent de llàgrimes damunt d'aquest cos inanimat. Plora el teu filló Huguet, que era el més xamós, la més estimable criatura que s'hagi mai vist. Plora'l. Aquests ulls que encara et miren ja no et veuen; aquests llavis que et somriuen no es badaran ja més per somriure't ni per prendre't el pit. Ja no et resta sinó plorar! Plora'l, doncs: fes com els nois; fes com jo! ¡Pobre fillet nostre! pobre Huguet! — </br> {{gap}}I, mentre jo parlo, la mare es desfà en llàgrimes, i jo dono gràcies a Déu d'haver-me fet trobar la clau de son cor. </br> {{gap}}Què us diré? des de llavors, o bé ploràvem amargament, o bé quèiem en un silenci encara més dolorós. </br> <center>III</center> </br> {{gap}}En un d'aquells moments de silenci m'atreví a dir a la mare: </br> {{gap}}— Què anem a fer, estimada meva? per què seguir una ruta impossible amb una càrrega tan trista? Tornem-nos-en a la terra d'on venim: allí l'enterrarem dignament, i reposarà entre les cendres de mos passats. Llurs ànimes vetllaran l'ombra del nostre fillet!<br /><noinclude><references/></noinclude> bpot5yx77vczuk6u95rprkko8aj01f6