Tete Montoliu
De Viquipèdia
Tete Montoliu (28 de març de 1933 - 24 d'agost de 1997) fou un pianista de jazz català. El seu nom complet era Vicenç Montoliu i Massana.
Taula de continguts |
[edita] Els inicis
Nascut cec a l'Eixample, va ser l'únic fill de Vicenç Montoliu (músic titular de la orquestra del Liceu i de la Banda Municipal de Barcelona) i Àngela Massana, una enamorada del jazz, qui va encoratjar el seu fill a estudiar piano. Els seus mestres van ser de 1939 a 1944 Enric Mas en una escola privada per a nens cecs, i més tard amb Petri Palou, a qui sempre va considerar la seva mestra.
Del 1946 al 1953 estudià música al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on va contactar amb els seus primers companys de jam sessions.
En aquestes primeres jam-sessions al Hot Club de Barcelona, Tete va coneixer al llegendari saxofonista Don Byas, que estava vivint a la ciutat entre el 1947 i el 1948 i el va introduir al Bebop. Malgrat això, fou el vibrafonista Lionel Hampton qui el va fer entrar plenament al món del jazz quan va convidar-lo a tocar amb la seva Big Band al final d'un concert que va oferir a Barcelona l'any 1955. Hampton va quedar tan impressionat que se'l va emportar de gira i va convidar-lo a enregistrar el disc Jazz flamenco.
[edita] La descoberta europea
El seu debut internacional arribà el 1958 al Festival de Cannes fent trio amb Doug Watkins i Art Taylor.
L'any 1961 va ser un any decisiu per a la seva carrera. Primer va ser cridat a formar part de l'European All Stars, que agrupava als millors músics del jazz europeu. Poc després el contractà el Blue Note de Berlin, compartint escenari amb Chet Baker, Benny Bailey i Slide Hampton, entre d'altres.
El 1963 va estar com a pianista resident al Club Montmartre de Copenhaguen, on actuà amb músics com Kenny Dorham, Ben Webster, Benny Golson, Stephane Grapelli, Dexter Gordon, amb qui va fer diversos enregistraments, i Roland Kirk (un altre cec genial), amb qui arribà a formar un cèlebre quartet.
El 1965 forma el seu primer trio amb el contrabaixista Eric Peter i el bateria Billy Brooks actuant habitualment al Jamboree de Barcelona, i també al Whisky Jazz de Madrid, on comparteix escenari amb el saxofonista Pedro Iturralde. En aquesta època acompanya a músics tan destacats com Donald Byrd, Lucky Thomson, Pony Poindexter, Art Farmer i Ornette Coleman.
[edita] L'aventura americana
Al 1967 viatja a Nova York convidat per la Cambra de Comerç, actua al Village Gate i enregistra un disc pel segell Impulse amb Elvin Jones i Richard Davis, que no arribarà a publicar-se.
Durant els ants 70 actua i enregistra per tot Europa convertit ja en una llegenda del Hard Bop. L'any 1979 torna als EUA, on viatja sovint al llarg de la dècada dels 80, alternant amb les seves actuacions a l'Estat Espanyol, formant trio amb el baixista Horacio Fumero i el bateria Peer Wyboris. Posterirment enregistrarà, amb aquest mateix trio, pel segell Fresh Sound Records i amb músics tant rellevants com Charlie Mariano i Joe Monterose.
A partir de la dècada dels 80 realitza multitud de concerts amb Johnny Griffin, Joe Henderson, Eddie Davis, Sonny Stitt, Jerome Richardson, Dizzy Gillespie, Chick Corea, Hank Jones, Roy Hardgrove, Jesse Davis...
[edita] Final sobtat
Al 1996 rep un dels molts homenatges a la seva carrera amb un concert al Teatro Monumental de Madrid en el que l'acompanyen Gary Bartz i Tom Harrell. Al novembre d’aquest mateix any pateix una sobtada arítmia cardíaca que requerirà la implantació d'un marcapassos. El seu estat de salut empitjora al ser-li detectat un càncer de pulmó. Tot i així, va mantenir-se fem amb els compromisos que tenia per a actuar al 16è Festival de Jazz Terrassa amb el trio que formaven amb Horacio Fumero i Peer Wyboris i al cap d'uns dies a Barcelona en un concert programat per celebrar el seu 64è aniversari, el 21 de març del 1997 al Palau de la Música Catalana, una actuació magistral en la que interpretà en solitari temes d'Ellington, Coltrane, Dexter Gordon i Thelonius Monk, Ambdues actuacions enregistrades en sengles discs del segell Discmedi.
De les moltes distincions que va rebre podem destacar el Premi Nacional de Música, la Creu de Sant Jordi, la Medalla al Mèrit de l’Ajuntament de Barcelona i un honor que valorava molt: la insígnia d'or i brillants del Barça, la seva segona passió després del jazz.
[edita] Bibliografia
Jurado, Miquel. Tete. Quasi Autobiografia Pòrtic Proa, Barcelona, 1998

