Normes del Puig

De Viquipèdia

Les Normes del Puig són unes normes ortogràfiques elaborades el 1979 por la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per al valencià, entés com a una llengua independent, segons els seus defensors. Van ser presentades en un acte celebrat el 7 de març de 1981 en el municipi valencià del Puig.

Tenen per tant un esperit rupturista i cap intenció de crear una normativa comuna per a la totalitat dels parlants de la llengua.

Hi ha dues versions, admetent només accents diacrítics o acceptant una normativa molt similar d'accentuació gràfica a la de les Normes de Castelló. En la seua primera etapa (1979-1981) portava accents, amb un sistema diferent al de les Normes de Castelló. La seua segona etapa (1981-2003), en què s'eliminaren, tret dels diacrítics, gaudiria no obstant de més popularitat (a finals de la dècada de 1990, per exemple, el diari Las Provincias va distribuir vora 30.000 exemplars del Diccionari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana editats per l'Ajuntament de València). Durante el període 1981-2003, dels 3.618 registres en el ISBN com "en valencià", 563 ho varen ser en les Normes del Puig, també anomenades "secessionistes" pels partidaris de la unitat de la llengua.

El juliol de 2003 es van reintroduir finalment els accents gràfics en la seua ortografia, acostant-la a la propugnada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la qual cosa provoca fortes crítiques per part de certs sectors del blaverisme, si bé, entitats com ara Lo Rat Penat o el partit polític Unió Valenciana, tradicionals defensors de les Normes del Puig, han acceptat els esmentats canvis.

Les diferències amb les normes oficials de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (basades en les Normes de Castelló) no comporten una disminució de la comprensió, de manera que un text escrit segons les Normes del Puig és totalment comprés per qualsevol catalanoparlant que no les haja estudiades. De fet, els robots amb algorismes classificadors de pàgines web segons l'idioma, que estan basats integrament en les normatives de l'Institut d'Estudis Catalans, com ara els de Google, classifiquen els texts escrits amb les Normes del Puig com a texts en llengua catalana. No obstant, també ocorre que nombrosos correctors ortogràfics de català, aplicats a texts en valencià, assenyalen de forma incorrecta errades que no són tals, no ja als escrits segons les Normes del Puig, sinó fins i tot als realitzats seguint correctament la normativa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

[edita] Principals característiques de l'ortografia de les Normes del Puig

Freqüentment han rebut crítiques des dels partidaris de la unitat de la llengua per estar massa basades en l'apitxat, o parlar de l'Horta de València, i marginar a la resta de parles valencianes. No obstant, les característiques fonètiques de l'apitxat, consistents en la desaparició de:

  • la v labiodental /v/ (substituïda per la b bilabial /b/);
  • la s sonora /z/ (substituïda per la s sorda /s/);
  • la palatal africada sonora /dʒ/ (substituïda per la palatal africada sorda /tʃ/),

no són tingudes en compte per les Normes del Puig, que en mantenen la distinció ortogràfica.

Les principals diferències ortogràfiques entre les Normes del Puig i les Normes de Castelló són:

  • Simplificació, en les Normes del Puig, de la representació gràfica del so palatal africat sonor /dʒ/, grafiat sempre com a g o j; eliminant per tant els dígrafs tg, tj de les Normes de Castelló (com els de metge, platja), que en valencià general es pronuncien igual que les g, j simples (com veges, pujar):
  • Normes del Puig: veges, pujar, majestat, orige, marge, franja, jove, gerani, però també mege, plaja, formage, desijar.
  • Normes de Castelló: veges, pujar, majestat, origen, marge, franja, jove, gerani, però metge, platja, formatge, desitjar.
  • Adaptació de l'ortografia, en les Normes del Puig, a la pronunciació real valenciana (tant de l'apitxat com de la resta de varietats valencianes) de la palatal fricativa sorda /ʃ/ i la palatal africada sorda /tʃ/, front al sistema de les Normes de Castelló. Es manté el dígraf ch, que ja apareixia a l'època clàssica, en tots els casos en què es pronuncia /tʃ/, eliminant-se el dígraf tx, també clàssic, de les Normes de Castelló. La lletra x es pronuncia sempre palatal fricativa sorda /ʃ/, al contrari que en les Normes de Castelló, les quals presenten moltes excepcions en reflectir la fonètica catalana oriental dels esmentats sons. En posició final de paraula, segons les Normes del Puig es grafia ig en tots els casos:
A principi de paraula:
  • Normes del Puig: Xàtiva, Xeresa, xarop, xaloc, xenofòbia, pronunciades amb /ʃ/, però chiquet, choc (diferent de joc), chulla, charrar, Chirivella, checoslovac, Chechènia, pronunciades amb /tʃ/.
  • Normes de Castelló: Xàtiva, Xeresa, xarop, xaloc, xenofòbia, però també xiquet, xoc, xulla, xarrar (o xerrar), Xirivella, tot i pronunciar-se /tʃ/, i en canvi, txecoslovac, Txetxènia.
A meitat de paraula:
  • Normes del Puig: caixa, patixes, meréixer, pronunciades amb /ʃ/, però pancha, archiu, coche, brocha, cliché, naucher pronunciades totes amb /tʃ/.
  • Normes de Castelló: caixa, patixes (o pateixes), meréixer, però també panxa, arxiu, tot i pronunciar-se /tʃ/, i si bé es distingeix la /tʃ/ a cotxe, brotxa, no a clixé, nauxer.
A final de paraula:
  • Normes del Puig: Puig, maig, mig, despaig, Elig, Barig, pronunciades totes amb /tʃ/.
  • Normes de Castelló: Puig, maig, mig, però despatx, Elx, Barx.
  • Manteniment, segons la tradició ortogràfica fins a principis del segle XX i la pronunciació, de les oclusives finals /t/, /k/, /p/ representades sempre per t, c, p, sense la distinció moderna (entre t y d; c y g; y p y b, respectivament) adoptada, per raons etimològiques, per Pompeu Fabra i les Normes de Castelló per a l'idioma escrit, però que no es veu reflectida en el parlat:
So /t/:
  • Normes del Puig: pot, buit, salut, nebot, sòrt, i també sort, fret, vert, almut, Davit, Madrit, Bellreguart.
  • Normes de Castelló: pot, buit, salut, nebot, sort, però sord, fred, verd, almud, David, Madrid, Bellreguard.
So /p/:
  • Normes del Puig: cap, llop, sap, rep, colp, serp, camp, aljup, Alfarp, verp, àrap
  • Normes de Castelló: cap, llop, sap, rep, colp, serp, camp, però aljub, Alfarb, verb, àrab.
So /k/:
  • Normes del Puig: amic, dic, sec, prec, groc, foc, fanc, sanc, amarc, pròlec, castic. Es manté a final de paraula l'antic dígraf ch, pronunciat /k/, amb el qual s'escrivien fins al segle XX les esmentades paraules (ortografia antiga: prech, foch, fanch, sanch, etc.), però sols per a cognoms i topònims (per tant, Albuixech, Benlloch, Alfinach, Torre d'En Doménech, March, Bosch, Alborch, Albiach).
  • Normes de Castelló: amic, dic, sec, prec, groc, foc, però fang, amarg, pròleg, càstig (o castic), eliminant-se l'antic dígraf ch també en la toponímia (Albuixec, Bell-lloc, Alfinac, Torre d'En Doménec) i amb tendència a elminar-se, encara que continua sent tolerat, en els cognoms.
  • Manteniment, segons la tradició ortogràfica fins a principis del segle XX, de la representació de la i consonàntica /j/ com a y; així com en final de paraula, sols en topònims i "per tradició", de la vocal i final de diftong. Les Normes de Castelló representen els esmentats casos amb i, tret de certes paraules, en què per etimologia es representen amb j.
  • Normes del Puig: yo, ya, proyecte, epopeya, feya, yaya, joya, Alboraya, Alcoy, Llombay, però rei, comboi.
  • Normes de Castelló: jo, ja, projecte, però epopeia, feia, iaia, joia, Alboraia, Alcoi, Llombai, rei, comboi.
  • L'ortografia de la s sorda /s/ (s, ss, c, ç segons etimologia) i la s sonora /z/ (s, z segons etimologia) és similar en ambdues ortografies, amb algunes particularitats:
  • Les Normes del Puig mantenen, com en les primeres Normes de Castelló, l'ús de s en el sufix -isar i derivats: organisar, castellanisació, normalisat, mantenint l'ús del dígraf tz sols en certes paraules en què realment és pronunciat (dotze, setze, l'Atzúvia), front a organitzar, castellanització, normalitzat, segons la normativa oficial de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  • Certes paraules amb s sorda, representada amb ss en les Normes de Castelló, es representen amb ç o c en les Normes del Puig: en paraules com ara engatuçar, escabuçó, o els sufixos -aç, -iç, -uç (grandaç, manaça, canyiç, pobruç, gentuça, menjuça, pastiç, hortaliça).
  • Les Normes del Puig mantenen en l'escriptura la pronunciació palatal valenciana del grup -xc (vixca, servixca, peixcar, naixc, creixquen), permesa per les inicials Normes de Castelló, però que modernament es transcriu sempre com a -sc (visca, servisca, pescar, nasc, cresquen), segons propugna l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  • L'ús de la h muda, la distinció c-q (cuina, quatre) i la distinció b-v (cavall, biga), és també semblant en ambdues ortografies.
  • Després de la reforma de juliol del 2003, les regles d'acentuació gràfica són iguals en ambdues ortografies, tret de les paraules agudes acabades en -in (com roïn), que no s'accentuen en Normes del Puig, i els accents diacrítics, presentant-se més casos d'accentuació diacrítica en les Normes del Puig, així com certes diferències (com dòna/dona, còbra/cobra, dèu/Deu). Quant a la diferenciació gràfica entre vocals obertes i tancades, les Normes del Puig segueixen estrictament el sistema vocàlic del valencià, accentuant de forma tancada, no sols paraules com ara café, séquia, francés, depén, pésol, que les Normes de Castelló també accepten (encara que alguns dels seus usuaris les accentuen de forma oberta: cafè, sèquia, francès, depèn, pèsol seguint el vocalisme del català oriental), sinó també Valéncia, qué, série o época, que les Normes de Castelló obliguen a accentuar gràficament de forma oberta, tot i pronunciar-se tancades, a fi d'evitar discrepàncies entre les diverses varietats.
  • Les Normes del Puig eliminen els dígrafs l·l, tl, tll, tm y tn, així com el grup de lletres -mpt-. Així, s'escriu sílaba, aquarela, alicient, guala, mole, billet, semana, cona, conte, redenció, en lloc de síl·laba, aquarel·la, al·licient, guatla (o guatlla), motle (o motlle), bitllet, setmana, cotna, compte, redempció segons les Normes de Castelló.
  • Les Normes del Puig mantenen l'escriptura de la -d- intervocàlica en paraules com vesprada, mocador, acabades, pesadet, encara que en propugnen la no pronunciació en tot moment, segons ocorre en tot el valencià, a excepció de part del Maestrat. Certs sectors més radicals postulen directament la no escriptura de l'esmentada d (vesprà, mocaor, acabaes, pesaet), però açò no s'ha acceptat de moment per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

[edita] Doctrina gramatical associada a les Normes del Puig

L'ortografia de les Normes del Puig ha generat de forma paral·lela una doctrina morfològica, gramatical i lèxica que prioritza per complet i de forma exclusiva les formes tradicionals valencianes, especialment les del valencià del segle XIX. Les qüestions més cridaneres que s'estableixen com a norma d'ús són:

  • el lo neutre en tots els casos,
  • l'ús en certs contexts de l'article clàssic lo, los (per lo matí, tots los dies, en lo món, etc.) que segueix tenint una vitalitat variable en el valencià segons zones i grups d'edat, i la recuperació del qual va ser descartada en el seu moment per la doctrina gramatical de Pompeu Fabra,
  • l'ús abundant dels possessius àtons (mon/ma, ton/ta, etc.), alternant amb meu/meua, teu/teua, etc.
  • l'ús de la preposició ad davant d'articles i demostratius que comencen per vocal (dona-li-ho ad ell, ad aquell home, per ad això no fea falta que vinguérem, etc.)
  • l'ús de atre, nosatres i vosatres (que també era admés per les originàries Normes de Castelló), en lloc de altre, nosaltres i vosaltres.
  • l'ús exclusiu dels plurals tradicionals valencians, que concorden a més amb els de la llengua antiga: hòmens, jóvens, màrgens, ràvens, boscs, gusts, texts, que són també normatius en les Normes de Castelló juntament amb les formes orientals homes, joves, raves, boscos, gustos, textos.
  • l'ús normal de la preposició en segons el valencià oral, fins i tot davant de topònims, com ja es practicava en la llengua antiga (Yo vixc en Valéncia), i també amb el signifcat de amb (Llava't en eixe sabó); usant alternativament la preposició clàssica ab (mai amb) sols en certs contextos, per a evitar confusions.
  • l'ús de la flexió verbal valenciana més tradicional, excepte deformacions recents, com els gerundis en -guent (correguent, escriguent) que són considerats incorrectes, i rebutjant frontalment formes que tingueren vitalitat en valencià antic, i modernament, sols en alguns casos i en certes parles, com tenir, venir o veure, o els pretèrits imperfets de subjuntiu en -às, -és, -ís. Es rebutgen també les desinències en -i del subjuntiu que ha adoptat el català normatiu modern, però que són desconegudes en el valencià antic i modern, així com els increments incoatius amb -e (existeixi o existesca es refusen, front a existixca, única forma acceptada).
  • es rebutgen certes paraules que tingueren un ús variable en valencià parlat fins als segles XVII-XVIII (como els demostratius reforçats aquest, aqueix, certs adverbis, preposicions i conjuncions com doncs, aleshores, malgrat o tanmateix) i es prioritzen unes altres, encara vives, sobre tot en persones d'edat i certes parles valencianes, com manco, a rant de, ausades, mitan, més aïna, mentrimentres, etc.
  • es rebutgen per complet formes alienes a la tradició lingüística valenciana, però popularitzades recentment per l'ensenyament i els mitjans de comunicació, com ara néixer (per nàixer), treure (per traure), pop (per polp), cargol (per caragol) o difoses gràcies a la pèrdua de la corresponent paraula valenciana tradicional per castellanització: fraula front a maduixa, fardeta front a esquirol, galfí front a dofí, renoc front a gripau, primavera d'hivern front a tardor, palometa front a papallona), etc.
  • es propugna l'ús exclusiu de variants com servici, defendre, huit, dèsset, díhuit, hui, avant, arrere, etc. que ja existien en l'època clàssica, refusant per complet altres variants que caigueren en desús i han tornat a popularitzar-se recentment, ja que són les que ha mantingut vives el català central. Es prioritza per complet el vocabulari tradicional valencià (eixir, granera, rabosa, chiquet, menut, etc.) front a altres paraules que la normativa oficial considera "sinònims", i que per a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana són "catalanismes".

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, mitjançant la publicació el 2006 de la Gramàtica Normativa Valenciana i el Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià, no ha acceptat cap de les variants ortogràfiques de les Normes del Puig, però sí alguns dels usos gramaticals i lèxics más significatius, donant fins i tot preferència a alguns d'ells (com l'ús de este, eixe front a aquest, aqueix; dos tant per al masculí com per al femení; mentres front a mentre; o mitat front a meitat). Fins i tot s'han acceptat les formes bellea, pobrea, riquea, etc. (ja existents en la llengua clàssica, però no acceptades fins ara per la normativa oficial) junt a bellesa, pobresa, riquesa; o l'ús de la variació masculí-femení en el sufix -iste/-ista, així com una gran quantitat de vocabulari no acceptat en diccionaris normatius anteriors. Les esmentades "concesions" han mogut a alguns sectors culturals i del professorat, partidaris de la unitat de la llengua, a acusar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua de "promoure la disgregació de la llengua" (diari Levante-EMV 14/12/2006).

[edita] Enllaços externs

En altres llengües