Guerra dels Nou Anys
De Viquipèdia
La Guerra dels Nou Anys (també coneguda com la Guerra de la Lliga d'Augsburg, la Guerra de la Gran Aliança, la Guerra d'Orleans, la Guerra de Successió del Palatinat, o la Guerra de Successió Anglesa) va ser una guerra lliurada a Europa i Amèrica del 1688 al 1697, entre França i la Lliga d'Augsburg — que des del 1689, amb l'entrada d'Anglaterra va ser coneguda com la "Gran Aliança". La guerra es produí com a resistència a l'expansionisme francès al llarg del Rin, així com també, per part d'Anglaterra, per salvaguardar els resultats de la Revolució Gloriosa d'una possible restauració de Jaume II d'Anglaterra auspiciada pels francesos. L'escenari de guerra a Nord-Amèrica, representat per colons francesos i anglesos, va ser conegut a les colònies angleses com la Guerra del rei Guillem.
Nota: La Guerra dels Nou anys també es pot referir a un conflicte a Irlanda, 1594–1603
Taula de continguts |
[edita] La Lliga d'Augsburg
La Lliga d'Augsburg va ser formada al 1686 entre Leopold I, Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, i diversos principats alemanys (el Palatinat, Baviera, i Brandenburg) per tal de resistir l'agressió francesa. L'aliança fou secundada per Portugal, Espanya, Suècia, i les Províncies Unides.
França havia especulat amb una neutralitat benevolent per part de Jaume II d'Anglaterra, però després del canvi d'aquest pel seu gendre Guillem d'Orange, històric enemic de Lluís XIV de França, Anglaterra va declarar la guerra a França el maig del 1689, i d'ençà la Lliga d'Augsburg va ser coneguda com a la "Gran Aliança", amb Anglaterra, Espanya, Portugal, les Províncies Unides, i la majoria dels Estats Alemanys units en contra de França.
[edita] Inici de les campanyes
La guerra va començar amb la invasió francesa del Palatinat el 1688, aparentment per tal de donar suport a les reinvindicacions de la cunyada de Lluís XIV —la Charlotte Elizabeth, Duquesa d'Orleans— sobre aquest territori, després de la mort del seu nebot al 1685 i per fer valer els drets d'herència de la branca jove de la família Neuburg. La severitat i duresa en les accions empreses per rei francès van unir a tots els estats alemanys a les ordres de l'Emperador, que aleshores es trobava força enfeinat lluitant a Hongria contra l'Imperi Otomà.
D'acord amb aquesta nova política agressiva a Alemanya, Lluís hi va enviar més tropes a la tardor de 1688. Es van cometre abusos i saquejos a les parts meridionals del país, com a Augsburg. Com a reacció, nous membres es van unir a la Lliga d'Ausgsburg gràcies al Tractat de Viena el maig de 1689, esdevenint així la Gran Aliança: Espanya, Holanda, Suècia, Savoia i alguns estats italians, Gran Bretanys, l'Emperador i Brandenburg.
El Marqués de Louvois havia enllestit la gran tasca d'organitzar un exèrcit francès regular i permanent, i l'havia convertit no només en el millor, sinó també - i de llarg- en el més nombrós d'Europa, amb no meny de de 375.000 soldats i 60.000 mariners pels vols de 1688. La infanteria estava uniformada i instruïda, i la baioneta i els moderns mosquetons havien estat introdüits. L'única relíquia era la pica, que encara era emprada aproximadament per una quarta part de l'exèrcit, tot i que començava a caure en desús. El primer regiment d'artilleria va ser creat al 1684.
El 1689 el rei de França disposava de sis exèrcits de terra. A Alemanya, on havia executat l'atac la tardor anterior, no estava en bona posició per resistir al principal exèrcit de la coalició. Per això, Louvois ordenà moure's al Palatinat, a on la devastació del país al voltant de Heidelberg, Mannheim, Speyer, Oppenheim i Wormsva ser despietada i metòdicament realitzada entre gener i febrer de 1689. Hi havia hagut devastacions en guerres prèvies, fins i tot Turenne havia utilitzat l'argument de foc i espasa per aterrir una població o un príncep, mentre que la història sencera dels deu darrers anys de la gran guerra havia tingut uns exèrcits incendiaris que deixaren un rastre al seu pas que costaria mes d’un segle en ser esborrat. Però aquí la devastació va ser una mesura purament militar, executada sistemàticament sobre un front estratègic sense cap altre propòsit que retardar l'avenç de l'exèrcit enemic. Diferia del mètode de Turenne o Cromwell ja que les víctimes no eren aquells que la guerra volia reduir a submissió, sinó d’altres que no tenien gens d'interès en l’enfrontament. La teoria feudal que tots els subordinats d'un príncep en la guerra eren vassalls armats, i per tant un enemic de l'enemic del príncep, havia esdevingut en la pràctica obsoleta durant els dos segles anteriors; en 1690 l'organització de la guerra, les seves causes, els seus mètodes i els seus instruments havien quedat sense sentit en la gent corrent, i s'havia assumit que només l'exèrcit estava relacionat amb l'activitat armada. Així era que aquesta devastació provocà un rebuig universal; i que, en paraules d'un escriptor francès modern, la idea d'Alemanya va néixer de les flames del Palatinat.
Com a mesura militar aquesta acció era, a més, bastant poc profitosa; perquè es tornava impossible per a Marshal Duras, el comandant francès, resistir al costat est del Rin central, i considerà millor tornar-se més cap al sud i destruir Baden i Breisgau, que no eren ni tan sols una necessitat militar. El gran exèrcit dels aliats va arribar molt mes al nord i els francesos no varen trobar cap oposició al seu avançament. Carles IV, Duc de Lorena i Maximilià de Baviera (camarades en la guerra turca) assetjaren Magúncia, i l'elector de Brandenburg assetjà Bonn. Aquest últim, seguint el mal exemple dels seus enemics, bombardejà la ciutat inútilment en comptes de fer una bretxa al seus murs i dominar la guarnició francesa. Magúncia es va haver de rendir el 8 de setembre de 1688. El governador de Bonn, sense intimidar-se pel bombardeig, resistí fins que l'exèrcit que havia pres Magúncia reforçà l'elector de Brandenburg, i llavors, rebutjant els durs termes de rendició es resistí fins a un últim atac el 12 d'octubre de 1688. Només 850 homes d'entre el seu 6000 quedaven per rendir-se, i el Duc de Lorraine, menys agressiu que l'Elector, els escortà de manera segura a Thionville. Boufflers, amb un altre dels exèrcits de Lluís, operava des de Luxemburg (capturada pels francesos en 1684) i Trarbach cap al Rin, però malgrat una victòria menor el 21 d'agost a Kochheim, no va ser capaç d'alliberar ni Magúncia ni Bonn.
[edita] Campanya irlandesa de 1690-91
Per l'article principal, veure Guerra de Guillem a Irlanda
Per mirar de restaurar Jaume II i deixar a Anglaterra fora de la Gran Aliança, Lluís XIV aportà homes, ajuda militar i financera als seguidors de Jaume (Jacobitisme) a Irlanda. Guillem d’Orange es veia forçat a anar-se'n a Irlanda per lluitar en la guerra - derrotant a Jaume a la Batalla del Boyne el juliol de 1690 i acabant les esperances de recobrar el seu tron. La guerra continuà fins al juliol de 1691, quan Ginkel, general del rei Guillem, infligia una derrota que aixafava a francesos i irlandesos a la batalla d'Aughrim.
[edita] Campanya als Països Baixos
Al escenari principal de la guerra, a Europa continental, les primeres campanyes militars, que principalment tenien lloc als Països Baixos espanyols, eren guanyades generalment per França. Després d'un contratemps a la Batalla de Walcourt l'agost de 1689, en el qual els francesos eren derrotats per l’exèrcit aliat sota el comandament del Príncep Georg Friedrich de Waldeck, els francesos al comandament del Mariscal Luxemburg vencien a la Batalla de Fleurus el 1690. Els francesos també obtenen èxit als Alps el 1690, amb el Mariscal Catinat que derrota el Duc de Savoia a la batalla de Staffarda i ocupen Savoia. La recuperació de Belgrad pels turcs l'octubre del mateix any es mostra com una benedicció per als francesos, impedint a l'Emperador fer la pau amb els turcs i tenint que enviar les part de les seves forces cap a l'oest.
El francesos segueixen amb èxit en 1691 quan el Mariscal Luxemburg captura Mons i Halle, Bèlgica, i derrota a Waldeck a la Batalla de Leuze, mentre el Mariscal Catinat continuava el seu avenç a Itàlia, i un altre exèrcit francès avançava a Catalunya. En 1692 Namur era capturat per un exèrcit francès sota l’ordre directa del rei, i els francesos tiren enrera una ofensiva aliada sota Guillem d’Orange a la Batalla de Steinkeerke.
[edita] Batalles Navals
El costat naval de la guerra no està marcat per cap demostració gaire conspícua d'energia o capacitat, però va estar singularment decisiu en els seus resultats. Al començament de la lluita la flota francesa navegava al complert buscant d'enfrontar-se a les flotes de la Gran Bretanya i Holanda. Ja en 1690 mostrava una superioritat marcada i les va vèncer a la batalla de Beachy Head.
Els francesos fracassaren en consolidar el seus èxits degut a l’enviament d’ajuda de les forces Jacobites a Irlanda i al fet de no fixar-se com a objectiu estratègic el control sobre el Canal de la Mànega. Tanmateix, el seu fracàs era tambè degut, en gran mesura, a causa de l'esgotament de les finances franceses, a la incapacitat dels almiralls francesos de fer un ús adient de les seves flotes, i la incapacitat dels ministres del rei per dirigir els esforços dels seus oficials navals amb propòsits més eficaços.
[edita] Domini francès inicial
Quan la guerra començava en 1689, l’almirallat britànic estava encara patint dels desordres del regnat de Carles II d'Anglaterra, que havia corregit només en part durant el curt regnat de Jaume II. Els primers esquadrons s'enviaren tard i amb força insuficient. Els neerlandesos, esgotats per l'obligació de mantenir un gran exèrcit, trobaven una dificultat creixent de preparar la seva flota per una acció avançada. Lluís XIV, amb recursos fins ara inesgotats, tenia el poder per colpejar primer. L'oportunitat que se li presentava era molt apetitosa. Irlanda era encara lleial a Jaume II, i per això hauria resultat una admirable base d'operacions per a la flota francesa, però no es va fer cap intent seriós d’aprofitar aquesta avantatge. En març de 1689, el rei Jaume desembarcava i se li preparaven reforços a Brest. Un esquadró britànic sota les ordres d’Arthur Herbert, 1èr. comte de Torrington, enviat per interceptar-los, arribava al port francès massa tard, i retornant a la costa d'Irlanda veia el comboi del Cap Vell de Kinsale el 10 de maig. L'11 de maig, l'almirall francès Francois Louis de Rousselet, Marquès de Chateaurenault resistí a la badia de Bantry, i es produí un enfrontament poc decisiu. Es desembarcaven reeixidament les tropes i provisions per al rei Jaume. Llavors els dos almiralls, els britànics i els francesos, es retornen a casa, i ni aquell any ni el següent França fa cap esforç seriós per guanyar el domini del mar entre Irlanda i Anglaterra.
[edita] Revifada anglesa i holandesa
Una gran flota francesa va entrar al canal d’Anglaterra, i aconseguí un èxit sobre les flotes britàniques i holandeses combinades el 10 de juliol de 1690 en la Batalla de Beachy Head, que no va ser seguida d’intervencions importants. Durant l'any següent, mentre la causa de Jaume s'arruïnava finalment a Irlanda, la flota francesa estava navegant en el golf de Biscaia, principalment per tal d’evitar enfrontaments. Durant la totalitat de 1689, 1690 i 1691, els esquadrons britànics varen estar actius a la costa irlandesa. Un d’ells aixecava el setge de Londonderry el juliol de 1689, i un altre transportava les primeres forces britàniques enviades sota Frederic Schomberg, 1èr Duc de Schomberg. Immediatament després de Beachy Head el 1690, una part de la flota del Canal feia una expedició sota John Churchill, 1èr. Duc de Marlborough, que prenia Suro i reduïa una gran part del sud de l'illa.
El 1691 els francesos feien poc més que ajudar a capturar el naufragi dels seus aliats i els seus propis destacaments. En 1692 es feia un vigorós però tardà intent per contractar la flota per cobrir una invasió d'Anglaterra a la Batalla de La Hougue. Acabava en derrota, i els aliats romanien amos del Canal. La derrota de La Hougue no feia tant mal al poder naval de Lluís, i l’any 1693, podia donar un cop sever als aliats.
En aquest sentit, els acords dels governs aliats i els almiralls no eren bons. No feien cap esforç per bloquejar Brest, ni feien passos eficaços per descobrir si la flota francesa havia deixat el port. El comboi era vist més enllà de les Illes Scilly prop de la flota principal. Però com l'almirall francès Tourville havia deixat Brestpel per l’estret de Gibraltar amb una força potent i s’havia unit a un esquadró de Toló, el comboi sencer s'escampà, en els últims dies de juny, a prop de la Badia de Lagos. Encara que aquest èxit era un just contrast per a la derrota a La Hogue, era l'últim esforç seriós fet per l'armada de Lluís XIV en aquesta guerra. La necessitat de diners l'obligà a conservar la seva flota.
Els aliats eren ara lliures per a actuar, assetjar la costa francesa, interceptar comerç francès, i cooperar amb la representació d'exèrcits contra França. Algunes de les operacions empreses per ells eren més notables per la violència de l'esforç que per a la magnitud dels resultats. Els nombrosos bombardeigs de ports francesos del canal, i els intents de destruir Saint Malo, la gran infermeria dels corsaris francesos actius, per màquines infernals, va fer poc mal. Un atac britànic contra Brest el juny 1694 era rebutjat amb fortes pèrdues. Tanmateix la incapacitat del rei francès per evitar aquestes empreses mostrava la debilitat de la seva armada i les limitacions del seu poder. La protecció de comerç britànic i holandès no era mai completa, perquè els corsaris francesos varen ser actius fins al final, però el comerç francès es va arruïnar completament.
[edita] Cooperació amb la Marina Espanyola
La desgràcia dels aliats va ser que la seva cooperació amb exèrcits ho era en gran part amb les forces d'una potència tan lànguida i tan arruïnada com Espanya. Encara la sèrie d'operacions dirigides per Russel a la Mediterrània entre 1694 i 1695 demostrava la superioritat de la flota aliada, i verificava l'avenç dels francesos a Catalunya.
Contemporàniament amb les campanyes a Europa va haver una sèrie llarga de creuers contra els francesos a les Índies Orientals, empresos per l'armada britànica, amb més o menys ajuda des dels neerlandesos i una mica d'ajuda feble des de l'espanyol. Començaven amb el creuer del capità Lawrence Wright en 1690–1691, i acabava amb el de l'Almirall John Nevell en 1696–1697. No es pot dir que assolessin cap consecució molt honorable, o fins i tot en feien molt per debilitar el control francès en les seves possessions a les índies orientals i Amèrica del Nord. És notable l'atac fet sobre Quebec per Guillem Phips el 1690, amb una força reclutada a les colònies britàniques, acabà en derrota. Cap d'ells no va ser tan triomfant com el saqueig de Cartagena a Amèrica del Sud pel francès Pointis, en 1697, al front d'una força semi-pirata. Massa sovint hi havia una absoluta mala conducta. A l’atmosfera de bucaners i pirates de les índies orientals, els oficials navals del dia, que vivien lluny de casa per assegurar-los immunitat, s'enfonsaven gairebé al nivell de pirates i bucaners. La no discriminació per edat de les lleis de la salut, i la seva ignorància, provocaren la difusió de malalties. En el cas de l'esquadró de l'Almirall Nevil, l'almirall mateix i tots els seus capitans excepte un morien durant el creuer, i els vaixells restaren sense comandaments. Tanmateix eren els seus propis vicis que provocaven el fracàs d’aquestes expedicions, i no la força de defensa francesa. Quan la guerra acabà, l'armada del rei Lluís XIV havia desaparegut del mar.
[edita] Continuació de la campanya a Holanda
Tanmateix la guerra continuava amb èxits francesos a terra. 1693 veia una altra victòria per Luxemburg sobre Guillem a la Landen, i la captura de Charleroi pels francesos. Els francesos també continuaven els seus èxits a Piemont amb una victòria decisiva a Marsaglia, mentre el 1694 els francesos avançaven a Catalunya i assetjaven Barcelona fins que van estar forçats a retirar-se per la flota anglesa.
La causa francesa va estar significativament perjudicada per la mort de Luxemburg en 1695. En la campanya posterior a l’estiu, Guillem triomfava, capturant Namur en setembre. El Tractat de Torí en 1696 acabava la participació de Savoia a la guerra, i els francesos eren ara lliures d'enviar més tropes al front del nord, on rebutjaven posteriors ofensives de Guillem.
[edita] Pau
La guerra no tenia cap clar guanyador, i els acords del Tractat de Ryswick obligaren a retornar al status quo ante. Lluís va estar d'acord en retornar Mons, Luxemburg, i Kortrijk als espanyols, tot i que tothom ho va veure com un intent d'augmentar les seves possibilitats d'accedir al tron espanyol després de la mort de Carles II, que ja s'intiua que moriria sense fills.
El periode va restar marcat per la fam i la recessió.
[edita] Vegeu també
| Aquest article sobre guerres és un esborrany i possiblement li calgui una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar la Viquipèdia expandint-lo i millorant la seva qualitat traduint d'altres Viquipèdies, posant textos amb el permís de l'autor o extraient-ne informació. |

