Història de la Medicina

De Viquipèdia

Totes les societats humanes tenen creences mèdiques que proporcionen explicacions i respostes a les qüestions fonamentals de la seva existència. Des de sempre l'ésser humà ha tractat d'explicar-se la realitat i els esdeveniments més o menys transcendentals que en ella tenen lloc. El naixement d'una nova vida, la mort, la malaltia, i totes les facetes que afecten la humanitat han estat explicades amb major o menor encert al llarg de la història de l'home.

Llevat de determinades cultures del passat, posseïdores de coneixements i pràctiques mèdiques molt avançades, el més comú ha estat una medicina molt influïda per la bruixeria, la religió o l'astrologia, per posar alguns exemples més rellevants. En el món occidental no ha estat fins fa uns dos segles que aquestes influències místiques han començat a deixar pas al mètode científic en general i a la ciència mèdica en particular.

Malgrat la revolució científica viscuda, en els últims temps s'està deixant de menysprear o subestimar a determinades medicines provinents d'altres latituds que han passat a ser considerades medicines alternatives. La medicina actual és el fruit sinèrgic de les pràctiques mèdiques experimentades fins al moment.

Caduceus: Simbol de la Medicina i d'Hermes

Taula de continguts

[edita] Antic Egipte

El 3000 adC, segons Manethó, Atotis o Aha, segon faraó de la Primera Dinastia, va practicar l'art de la medicina i va escriure tractats sobre la tècnica d'obrir els cossos.

La informació mèdica continguda en el Papir d'Edwin Smith[1], obra d'Imhotep durant la Tercera Dinastia, és sens dubte una de les primeres referències mèdiques existents. En ell es detallen curacions, malalties i l'examen, el diagnòstic, el tractament i el pronòstic de nombroses malalties[2].

El Papir Ebers (1550 adC aproximadament) conté 877 apartats que descriuen nombroses malalties i les corresponents prescripcions en diversos camps de la medicina com l'oftalmologia, la ginecologia, la gastroenterologia, etc. El papir d'Ebers inclou la primera referència escrita sobre tumors.

Se sap que, com a mínim a partir de la Primera Dinastia, ja hi havien institucions mèdiques. I més endavant, en la Dinovena Dinastia els empleats d'aquestes institucions disposaven de certs avantatges –assegurança mèdica, pensions i llicència per malaltia–, i un horari laboral de 8 hores[3].

També a Egipte va viure un dels primers metges coneguts, Hesyre, cap de dentistes i de metges del faraó Djoser en el segle XXVII adC[4]. Sobre la primera metgessa coneguda, Peseshet, sabem que va exercir la seva activitat durant la Quarta Dinastia. A més del seu rol de supervisió mèdica, Peseshet avaluava llevadores en una escola mèdica de Sais[5].

[edita] Índia

Ayurveda (la ciència de viure) és un sistema vèdic de medicina nascut fa uns 3000 anys, que entén la salut com l'harmonia entre el cos, la ment i l'esperit. Els dos texts més famosos d'aquest sistema pertanyen a les escoles de Charaka i Sushruta. Segons la Charaka, ni la salut ni la malaltia no estan predeterminades, i la vida pot ser allargada segons el que es faci. D'altra banda, la Sushruta entén la medicina com el sistema de deslliurar de malalties als qui les pateixen, de protegir la salut, i d'allargar la vida.

L'Ayurveda comprèn vuit disciplines diferents:

A més de l'aprenentatge d'aquestes vuit disciplines, l'Ayurveda exigia el coneixement de deu arts indispensables per a la preparació i aplicació de les medicines. Aquestes eren:

Els ensenyaments de determinades matèries es realitzaven durant la instrucció de les matèries clíniques més importants. Per exemple, l'ensenyament d'anatomia era part de l'ensenyament de cirurgia, l'aprenentatge d'embriologia era part de l'entrenament en pediatria i obstetrícia, i el coneixement de fisiologia i patologia es derivava de l'ensenyament de les assignatures clíniques.

En finalitzar la iniciació, el guru es dirigia en un to solemne als seus estudiants per encaminar-los cap a una vida de castedat, honestedat i en el vegetarianisme. Amb uns preceptes molt semblants als del Jurament Hipocràtic. S'esperava de l'estudiant que:

  • Es dediqués en cos i ànima als malalts.
  • No traís cap pacient en benefici propi.
  • Es vestís de forma modesta i que evités donar-se la beguda.
  • Tingués autocontrol i que moderés les seves paraules.
  • Constantment s'esforcés en millorar el seu coneixement i les seves habilitats tècniques.
  • Fos amable i modest a casa del malalt, prestant la màxima dedicació al pacient.
  • No difongués dades sobre el malalt o la seva família.
  • Si no preveia la curació, que s'ho guardés per a si mateix per no causar mal als parents pròxims.

La durada de la formació es creu que era de set anys. Abans de la graduació, l'estudiant havia de passar un examen i posterioment el metge no deixava de formar-se gràcies als textos, a les observacions directes (pratyaksha) i a la inferència (anumana). A més, els vaidyas concertaven reunions on s'intercanviaven les seves pròpies experiències. Tot això sense deixar de valorar altres remeis atípics com aquells que provenien de la gent de les muntanyes i dels boscos, o dels pastors.

L'any 2001 un grup d'arqueòlegs va descobrir restes de la civilització de la vall de l'Indus, a Mehrgarh (Pakistan), aproximadament de l'any 3300 adC. En ells es van trobar indicis de coneixements de medicina i d'odontologia.


[edita] Xina

La medicina tradicional xinesa és una forma fonamentalment taoista d'entendre la medicina i el cos humà. Un dels primers vestigis d'aquesta medicina el constitueix el Nei Jing, que és un compendi de escrits mèdics de l'any 2600 aC i que és un dels pilars de la medicina tradicional xinesa dels mil·lennis següents. Una de les revisions més importants és atribuïda a l'emperador Huang Di.

Amb l'arribada de la Dinastia Han (206 aC-220 dC), i amb l'apogeu del taoisme (entre el segle II aC i el segle VII dC), es comencen a sistematitzar els remeis vegetals i minerals, els verins, la dietètica, així com les tècniques respiratòries i l'exercici físic. Alguns dels savis més destacats són:

  • Chun Yuyi: De les seves observacions es desprèn que ja sabien diagnosticar i tractar malalties com la cirrosi, les hèrnies i l'hemoptisi.
  • Zhang Zhong Jing. Va ser probablement el primer en diferenciar la simptomatologia de la terapèutica.
  • Hua Tuo. Un gran cirurgià multidisciplinar a qui se li atribueix les tècniques de la narcosi (Ma Jue Fa) i d'obertures abdominals (Kai Fu Shu), així la com de la sutura. També es va centrar en l'obstetrícia, en la hidroteràpia i en exercicis de gimnàstica (Wu Qin Xi).
  • Huang Fumi. Autor del Zhen Jiu Yi Jing, un clàssic sobre acupuntura.
  • Wang Shu He. Autor del Mai Jing, un clàssic sobre l'observació del pols.
  • Ge Hong. Alquimista, taoista i fitoterapeuta que va desenvolupar mètodes de longevitat basats en exercicis respiratoris, dietètics i farmacològics.
  • Tao Hong Jing. Expert en remeis farmacològics.

Durant les dinasties Sui (581-618) i Tang (618-907) la medicina tradicional xinesa viu grans moments. L'any 624 va ser creat un Gran Servei Mèdic, des d'on s'organitzaven els estudis i les investigacions mèdiques. D'aquesta època ens han arribat descripcions molt precises de força malalties, tant infeccioses com carencials, tant agudes com cròniques. I determinades referències deixen entreveure un gran desenvolupament d'especialitats com la cirurgia, l'ortopèdia o l'odontologia. El metge més destacat d'aquest període va ser Sun Simiao (581-682).

Durant la Dinastia Song (960-1270) apareixen savis multidisciplinars com Chen Kua, pediatres com Qian Yi, especialistes en medicina legal com Song Ci, o acupuntors com Wang Wei Yi. Poc després, abans de l'arribada de la Dinastia Ming, destaca Hu Zheng Qi Huei (especialista en dietètica), i Hua Shuou (o Bowen), autor d'una rellevant revisió del clàssic Nan Jing.

Durant la Dinastia Ming (1368-1644) augmenten les influències d'altres latituds, metges xinesos exploren nous territoris, i metges occidentals porten els seus coneixements a la Xina. Una de les grans obres mèdiques de l'època és el Ben Cao Gang Mu (本草綱目) (Gran Tractat de Matèria Mèdica) de Li Shizhen. També es pot citar el Zhen Jiu Da Cheng de Yang Jizou sobre acupuntura i moxibustió.

A partir del segle XVII i XVIII les influències recíproques amb un món occidental amb uns grans avenços tècnics, per una banda, i les diferents filosofies imperants com per exemple el comunisme, per l'altra, acaben de conformar l'actual medicina xinesa.

[edita] Europa

A mesura que les societats es desenvolupaven a Europa i Àsia, els sistemes de creences anaven sent desplaçats per un sistema natural diferent.

  • Grècia i Roma. Els antics grecs, a partir d'Hipòcrates, van desenvolupar un sistema de medicina humoral on el tractament consistia a reestablir l'equilibri dels humors del cos. D'aquesta època data el seu Corpus hippocraticum, un tractat de medicina escrit cap a l'any 400 dC. Visions similars a la d'Hipòcrates van ser exposades a la Xina i l'Índia.

Les concepcions mèdiques desenvolupades des de l'antiga Grècia (Hipòcrates) i Roma (Galè) fins al Renaixement es van basar fonamentalment en el manteniment de la salut a través del control de la dieta i de la higiene. Els coneixements anatòmics eren limitats i hi havia pocs tractaments quirúrgics. Els metges desenvolupaven una bona relació amb els pacients, combatent les petites malalties i atenuant les cròniques, però poc podien fer contra les malalties epidèmiques que van assolir mig món.

  • Edat Mitjana. La medicina medieval va ser una mescla dinàmica de ciència i misticisme. En la primerenca Edat Mitjana, just després de la caiguda de l'Imperi Romà, el coneixement mèdic estàndard es basava en els textos grecs i romans que van quedar preservats en monestirs i altres llocs. Les idees sobre l'origen i sobre la cura de les malalties no era purament secular, sinó que també tenia una important base espiritual, i factors tals com el destí, el pecat, i les influències astrals tenien tant pes com els factors més físics.

En aquesta època no hi havia una clara tradició de la medicina científica, i tant les observacions acurades típiques del mètode científic com les creences espirituals van ser alhora una part de la pràctica mèdica.

  • Renaixement. En l'Europa renaixentista hi ha un important desenvolupament de les investigacions experimentals, principalment de la dissecció, a través de l'examen dels cossos d'una forma, fins llavors, aliena a la resta de cultures. L'obra de persones com Andreas Vesalius i William Harvey van desafiar amb evidències científiques als prejudicis assumits per la societat de l'època. La comprensió i el diagnòstic de malalties es van veure millorades, però no van tenir un reflex directe en benefici de la salut. No hi havia massa medicaments més enllà de l'opi i de la quinina, i no eren infreqüents alguns remeis basats en compostos metàl·lics tòxics.


[edita] Islam

Anatomia. Representació persa del segle XVII.
Anatomia. Representació persa del segle XVII.

El món islàmic va assolir l'hegemonia al terreny de les ciències mèdiques gràcies a savis com Avicena, Ibn Nafis i Al-Razi.

La primera generació de metges perses d'excel·lent reputació va sorgir de l'Acadèmia de Gundishapur, on també va néixer el primer hospital-escola. Va ser allà on el persa Al-Razi va començar a utilitzar l'alcohol de forma sistemàtica en la seva pràctica mèdica.

En aquesta època apareix el Al-Hawi d'Al-Razi. En ella, el metge iranià va registrar els casos clínics que va tractar, la qual cosa va fer del llibre una font molt valuosa d'informació mèdica. Una altra de les seves obres, Kitab fi al-jadari wa-en-hasbah, conté una introducció al xarampió i la verola de gran influència sobre l'Europa contemporània.

Una altra de les figures representatives de l'època va ser Avicena, o Ibn Sina. L'obra d'aquest filòsof titulada "Qanun fil tibb" (Cànon de Medicina) sol ser considerada com una de les més importants de la història de la medicina, ja que va constituir la referència per antonomàsia a tota Europa fins a l'arribada de la Il·lustració i en la tradició islàmica fins a la seva renovació amb conceptes de la nova de medicina científica.

Maimònides, encara que jueu, va contribuir de forma important a la medicina àrab durant el segle XII. Va escriure un bon nombre de tractats entre el que es pot destacar el "Tractat sobre els verins i llurs antídots" (1199), la "Guia de la bona salut" (1198) i la "Explicació de les alteracions" (1200).

Ibn Nafis va contribuir a la descripció de la sistema cardiovascular. El seu descobriment seria redescobert el 1628 per William Harvey, a qui sol atribuir-se l'esmentada troballa. De la mateixa forma, moltes altres aportacions mèdiques i astronòmiques atribuïdes a europeus van prendre com a punt de partida els descobriments originals d'autors àrabs o perses.


[edita] El món hebreu

La major part del coneixement que es té de la medicina hebrea durant el primer mil·lenni abans de Crist prové del Vell Testament de la Bíblia. En ell se citen diverses lleis i rituals relacionats amb la salut, tals com l'aïllament de persones infectades (Levític 13:45-46), rentar-se després de manipular cossos difunts (Números 19:11-19) i l'enterrament dels excrements lluny dels habitatges (Deuteronomi 23:12-13).

Comenta Neuburger en la seva History of Medicine[6]: "Els mandats inclouen profilaxi i supressió d'epidèmies, supressió de malalties venèries i prostitució, cura de la pell, banys, alimentació, habitatge i robes, regulació del treball|feina, sexualitat, disciplina, etc. Molts d'aquests mandats són sorprenentment racionals, tals com el descans del Sabbat, la circumcisió, lleis relatives a l'alimentació (prohibició de la sang i del porc), mesures relatives a la menstruació, parteres i malalts de gonorrea, aïllament de leprosos, i higiene de la llar.".

[edita] Referències

  1. http://www.arabworldbooks.com/articles8.htm
  2. http://www.britannica.com/eb/article?tocId=9032043&query=Edwin%20Smith%20papyrus&ct=
  3. http://www.arabworldbooks.com/articles8c.htm
  4. http://www.arabworldbooks.com/articles8c.htm
  5. Medicine In Ancient Egypt, page 3
  6. Neuburger, Max: History of Medicine, Oxford University Press, 1910, Vol. I, pàg. 38

[edita] Bibliografia

  • Dominique Lecourt (dir.), Dictionnaire de la pensée médicale (2004), réed. PUF/Quadrige, Paris, 2004.
  • Alessandra Parodi, Storie della medicina, Edizioni di Comunità 2006
  • Roger Dachez, Histoire de la médecine de l'Antiquité au s. XX, Tallandier, 2004
  • Jean-Charles Sournia, Histoire de la médecine, La Decouverte, reed. 2004

[edita] Vegeu també

[edita] Enllaços externs