Avantguarda

De Viquipèdia

avantguardisme és la tendència, en una obra d´art qualsevol, o d´un artista, a introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals o convencionals. També s´entén com excessiva preocupació per desplegar recursos que trenquin o distorsionin els sistemes més acceptats de representació o expressió, al teatre, pintura, literatura, cinema, etc. Té en general un ús pejoratiu, tot i que també s´utilitza per designar els moviments artístics renovadors, i en general dogmàtics, que es van produit a Europa durant les primeres dècades del segle XX, i que són agrupats sota els noms genèrics de avantguarda o avantguardes.

[edita] Context històric

En el moment en que van sorgir les avantguardes artístiques, Europa vivia una profunda crisi, que va desencadenar en la Primera Guerra Mundial, i llavors, en l´evidència dels límits del sistema capitalista. Si bé fins el 1914 els socialistes són els únics que parlen de "l´enfonsament del capitalisme", com assenyala Arnold Hauser, també altres sectors havien percebut abans els límits d´un model de vida que privilegiava els diners, la producció i els valors de canvi davant l´home.

El resultat d´això va ser la pobresa i l´encasellament artístic contra els que van reaccionar ja al 1905, Pablo Picasso i Georges Braque amb les seves exposicions cubistes, i el futurisme que, al 1909, llança el seu primer manifest d´aposta al futur i rebuig a tot l'anterior, enlluernat pels avenços de la modernitat científica i tecnològica: Es coneguda la frase de Marinetti: "Un automòbil de carrera es més bell que la Victòria de Samotràcia".

Així es donen els primers passos de l´avantguarda, encara que el moment d´explosió definitiva coincideix, lògicament, amb la Primera Guerra Mundial, amb la consciència de l´absurd sacrifici que suposava, i amb la promesa d´una vida diferent alentada pel triomf de la revolució socialista a Rússia.

Corrien els dies de 1916 quan a Zurich (territori neutral durant la guerra), Tristan Tzara un poeta i filòsof romanès, pròfug de les seves obligacions militars, va decidir fundar el "Cabaret Voltaire". Aquesta acta de fundació del dadaisme, explosió nihilista que proposava el rebuig total:

"El sistema DD us farà lliures, trenqueu-ho tot. Sou els amos de tot allò que trenqueu. Les lleis, les morals, les estètiques, s´han fet perquè respecteu les coses fràgils. Allò que és fràgil està destinat a ser trencat. Proveu la vostra força un sol cop: us desafio a que després continueu. Allò que no trenqueu us trencarà, serà el vostre amo."
(Louis Aragón, poeta francès).

Aquest desig de destrucció de tot l'establert va portar als dadaistes, per tal de ser coherents, a rebutjar-se a si mateixos: la pròpia destrucció.

Alguns dels partidaris de Dadà, dirigits per André Breton, van pensar que les circumstàncies exigien no sols l´anarquia i la destrucció sinó també la proposta; és així que s´aparten de Tzara (cosa que va donar punt final al moviment dadaista) i inicien l´aventura surrealista.

La fúria Dadà havia estat el pas primer i indispensable, però havia arribat als seus límits. Bretón i els surrealistes (es a dir: superrealistes) uneixen la sentència d´Arthur Rimbaud (que amb Charles Baudelaire, Compte de Lautréamont, Alfred Jarry, Van Gogh i altres artistes del segle XIX seran reconeguts pels surrealistes com els seus "pares"): "s´ha de canviar la vida", amb aquella de Carlos Marx: "s´ha de transformar el món". Sorgeix així el surrealisme al servei de la revolució que pretenia recuperar allò que a l´home de la societat, els seus condicionaments i repressions l´havien fet ocultar: la seva essència més pura, el seu Jo bàsic i autèntic.

A través de la recuperació de l´inconscient, dels somnis (són els dies de Sigmund Freud i dels orígens de la psicoanàlisi), de deixar-li el pas lliure a les passions i els desitjos, de l'escriptura automàtica (que més tard qüestionarien com a tècnica), de l´humor negre, intenten marxar cap a una societat nova en la que l´home pugui viure en plenitud (la utopia surrealista). En aquest ple exercici de la llibertat que va significar l´actitud surrealista, tres palabres s´uneixen en un sol significat: amor, poesia i llibertat.

[edita] L´avantguardisme i els seus "ismes"

Dins de la corrent avantguardista els ismes van sorgir contra una corrent envellida i van proposar innovacions radicals de contingut, llenguatge i actitud vital. Entre ells es troben:

  • Expressionisme: Va néixer a Alemanya, en contra del naturalisme, i va ser dirigit pel poeta Georg Trakl al 1920. Entre els seus principis s´assenyalen: la reconstrucció de la realitat, la relació de l´expressió literària amb les arts plàstiques i la música, i l´expressió de l´angoixa del món i de la vida a través de novel.les i drames on es parla de les limitacions socials imposades a la llibertat de l´home.
  • Cubisme: Va néixer a França, i va ser encapçalat per Guillaume Apollinaire. Les seves principals característiques consisteixen en: l´associació d´elements impossibles de concretar, desdoblament de l´autor, disposició gràfica de les paraules, substitució de lo sentimental amb l´humor i l´alegria, i el retrat de la realitat a través de diversos enfocaments.

Considerava com elements principals de la poesia, el valor, la audàcia i la revolució, ja que pregonava el moviment agressiu, l´insomni febril, el passat gimnàstic, el salt perillós i la bufetada. Tenia com a postulats: l´exaltació de lo sensual, lo nacional i guerrer, l´adoració de la màquina, el retrat de la realitat en moviment, lo objectiu de lo literario i la disposició especial de lo escrit, amb el fi de donar-li una expressió plàstica. És dels pocs moviments en que el manifest programàtic (de Marinetti, que era escriptor, el 1909) precedeix a l'expressió plàstica.

  • Dadaisme: Va aparèixer a Zurich, Suïssa, entre el 1916 i el 1922, amb Tristan Tzara com a fundador. Va ser una oposició al passat violent de la guerra mundial. El poema dadaista acostuma a ser una successió de paraules i sons, lo que fa difícil trobar-li la lògica. Es distingeix per: la inclinació cap a lo dubtós, terrorisme, mort i nihilisme, lo fantasiós, busca renovar la expressió mitjançant l´ús de materials inusuals o manejant plans de pensament abans no barrejables, i té una tònica general de rebeldia o destrucció.
  • Surrealisme: Va sorgir a França amb André Bretón, qui seguint a Sigmund Freud es va interessar per descobrir els mecanismes de l´inconscient i sobrepassar lo real per mitjà de lo imaginari i lo irracional. Es caracteritza per: pretendre crear un home nou, recórrer a la crueltat i l´humor negre amb el fi de destruir tots els matissos sentimentaloides i perquè a pesar de ser constructium els aspectes de la conducta moral humana i les manifestacions no són del seu interès.
  • Estridentisme: Va sorgir a Mèxic, i neix de la barreja de diversos "ismes" nascuts a l´avantguarda europea. Es va donar entre el 1922 i el 1927, i es va caracteritzar per la modernitat, el cosmopolitisme i l´urbpa, així com per l´inconformisme, l´humor negre, l´esnobisme, l´irreverent i el rebuig a tot el passat. El seu representant va ser Manuel Maples Arce.
  • Impressionisme: Reacciona contra els excessos del realisme, concentrant el seu interès en el procés mental desenvolupat al interior d´un personatge quan s´enfrenta a alguna situació. Es caracteritza per: traslladar a l´obra la veritable existència radicada en els processos mentals, la intuïció i la desvinculació d´un personatge, així com el maneig de personatges a través de les associacions psicològiques.
  • Cosmopolitisme: Sorgeix al 1940 amb la finalitat de mostrar la problemàtica urbana. Es variant, ja que el paisatge canvia segons la geografia i l´economia de cada ciutat. És filosòfic, moral i psicològic, ja que treballa amb la incertesa i tensió dels habitants de les grans metrópolis. El seu màxim representant va ser Jorge Luis Borges.
  • Neorrealisme: Es relaciona amb l´existencialisme, exagera el problema de l´angoixa, ja que transforma l´escriptor de mals irreversibles, que semblen no tenir solució.
  • Superrealisme: Moviment que es va recolzar en els treballs de Sigmund Freud. Consisteix en la captació de la coincidència-realitat sorgida en un personatge, quan viu un fet que li provoca records recòndits. El seu representant va ser Miguel Ángel Asturias.
  • Experimentalisme: Es va recolzar el el mètode científic per explicar el comportament dels personatges dins d´un relat.