Llengües occitanoromàniques

De Viquipèdia

Llengües occitanoromàniques
'
Pronunciació: AFI:
Altres denominacions:
Parlat a: França, Espanya, Andorra, Itàlia, Suïssa
Regió:
Parlants: Gairebé 9,5 milions.
Rànquing:
Classificació genètica: Indoeuropea

  Itàlica
   Romànica
    Itàlic Occiental
      Gal·loibèrica
       Iberoromànic
        Occitanoromànic

estatus oficial
Llengua oficial de:
Regulat per:
codis de la llengua
ISO 639-1
ISO 639-2
ISO/FDIS 639-3 {{{iso3}}}
SIL
vegeu també: llengua

La branca de les llengües occitanoromàniques junta tots els dialectes de les llengües occitana i catalana, situades majoritàriament al sud de França, Andorra i a l'est d'Espanya. L'existència d'aquesta branca està en discussió tant per bases lingüístiques com per polítiques.

Segons alguns lingüistes, l'occità hauria d'incloure's a les llengües gal·loromàniques, i segons altres lingüistes el català també hauria de pertànyer a les gal·loromàniques. Encara que altres lingüistes consideren que el català forma part de les llengües iberoromàniques.

La qüestió en debat és tant de base política com de lingüística, ja que la divisió en llengües gal·loromàniques i iberoromàniques prové de la divisió dels estats d'Espanya i França, i, per això, la divisió té en compte més els criteris politicoadministratius que els històrics i lingüístics. Un dels principals proponents de la unitat de les llengües de la península ibèrica és el filòleg Ramón Menéndez Pidal, mentre que altres com Wilhelm Meyer-Lubke (Das Katalanische, Heidelberg, 1925) sempre han fet suport al parentiu que tenen la llengua catalana amb l'occitana.

Durant l'edat mitjana, aproximadament durant cinc segles (del segle VIII al XII) on hi havia una unió política i cultural amb Occitània i la Corona d'Aragó, encara no hi havia una clara diferència entre l'occità i el català. Aquestes diferències s'accentuarien poc a poc a partir del segle XIII.

En altres llengües