Cas Dreyfus

De Viquipèdia

L'Afer Dreyfus o "Cas Dreyfus" fou un escàndol polític que va dividir França durant els darrers anys del segle XIX.

En 1894 el Servei d'Intel·ligència francès descobreix, en la paperera de l'agregat militar de l'ambaixada alemanya, una carta sense signatura que anuncia l'enviament de documents secrets. La investigació arriba a la conclusió que el capità jueu Alfred Dreyfus, destinat en l'Estat Major, és el culpable, sense més indicis que una lleu semblança caligràfica.

Dreyfus és arrestat el 15 d'octubre, en un ambient d'exaltat antisemitisme, i empresonat en la presó de Cherche-Midi. És sotmès a consell de guerra i, el 22 de desembre, condemnat per traïció. Expulsat de l'exèrcit el 5 de gener de 1895 i deportat per a tota la vida al presidi de l'Illa del Diable (Guaiana).

Degradació del capità Alfred Dreyfus
Degradació del capità Alfred Dreyfus

Dreyfus mai va admetre les acusacions. El procediment judicial va mostrar greus irregularitats, com ara que Dreyfus hagués estat condemnat per un informe del Servei d'Intel·ligència que mai va ser comunicat a la defensa, a més de contradiccions flagrants i manipulacions als nivells més alts, per la qual cosa, la seva família va seguir intentant provar la seva innocència.

Aquestes denúncies d'irregularitats eren desqualificades, especialment per l'extrema dreta francesa, com maniobres del grup de pressió jueu, deslleial amb França i que intentava desacreditar l'exèrcit i les més altes institucions de la nació. Això va fer que el país es veiés radicalment dividit entre els seus defensors i els seus detractors.

El 1895 es produeix un canvi de prefectura del Servei d'Intel·ligència militar. El nou responsable descobreix que el veritable culpable és el major Ferdinand Walsin Esterhazy i que Dreyfus havia estat víctima de l'antisemitisme de l'anterior cap d'Intel·ligència.

Esterhazy és declarat innocent en 1898 a causa de la protecció dels militars reaccionaris. L'opinió pública francesa estava fortament dividida, per l'enfrontament entre els partidaris de revisar el cas -dreyfusards- i els de tancar-lo.

En el grup dels dreyfusards es trobaven les esquerres, de conviccions democràtiques i republicanes, defensors de l'Estat de dret i dels drets de l'Home. En el bàndol oposat, la dreta, nacionalista, antisemita i de tendències autoritàries.

L'escriptor Émile Zola, l'escriptor Octave Mirbeau, el líder socialista Jean Jaurès i el radical Georges Clemenceau van encapçalar la causa dels dreyfusards a partir de la publicació el 13 de gener de 1898 al diari L'Aurore d'una carta oberta de Zola al president de la República, Félix Faure, titulada J'accuse («Jo acuso»), en la qual acusava al tribunal que va jutjar a Esterhazy d'haver-lo declarat innocent sabent que era culpable, i que va tenir l'efecte d'una bomba.

Dels mitjans anti-dreyfusards va sorgir el nacionalisme integrista de Charles Maurras, que en 1898 va fundar el moviment feixista Action Française. En aquell mateix any un dels oficials que havien participat en la manipulació de les proves va confessar per a després suïcidar-se i el cas va ser reobert.

Dreyfus va ser repatriat i sotmès a un segon consell de guerra, celebrat en Rennes, el 30 de juny de 1899, on novament fou declarat culpable, tot i que la sentència atenuava la pena a 10 anys de presó.

El president de la República, Émile Loubet, li atorga l'indult el 19 de setembre, però aquest indult no reconeixia la innocència de Dreyfus.

Dreyfus va seguir lluitant per demostrar la seva innocència, cosa que va aconseguir finalment el 12 de juliol de 1906, quan la Cort de Cassació anul·là definitiavament el judici. Fou reintegrat a l'Exèrcit amb tots els seus honors i es va retirar amb el grau de comandant. El 1914, ja tinent coronel, pren el comandament d'una unitat de municionament en el curs de la Primera Guerra Mundial. Després de la pau, va retirar-se novament fins a la seva mort el 1935.