Jimmy Connors
De Viquipèdia
| País | EUA | |
| Residència | East St.Louis, (Illinois,EUA) |
|
| Data de naixement | 2 de setembre de 1952 | |
| Lloc de naixement | East St.Louis, (Illinois,EUA) | |
| Alçada | 1,77 metres | |
| Pes | 70 Kg | |
| Retirat el | 1996 | |
| Joc | Esquerrà, Revés a dues mans. | |
| Professional des de | 1972 | |
| Entrenador | ||
| Diners Guanyats | $8,641,040 | |
| Individual | ||
| Rècord partits: | 1222- 269 | |
| Títols: | 120 | |
| Millor rànquing: | 1 (20 de juliol de 1974) | |
| Resultats Grand Slam | ||
| Austràlia | G 1974 | |
| Roland Garros | SF 1979, 1980, 1984 i 1985 | |
| Wimbledon | G 1974 i 1982 | |
| Open EUA | G 1974, 1976, 1978, 1982 i 1983 | |
| Dobles | ||
| Rècord partits: | 173 - 78 | |
| Títols: | 15 | |
| Millor rànquing: | 370 (1 de maig de 1973) | |
|
Taula actualitzada el: 9 de març de 2007. |
||
James Scott ("Jimmy") Connors (nascut el 2 de setembre de 1952 és un campió de tennis americà retirat que va ser número 1 del món des de juliol de 1974 fins a l'agost de 1977. També guanyà 8 títols del Grand Slam i més de 120 títols del circuit professional. Actualment, està entrenant el tennista americà Andy Roddick.
[edita] Carrera
El 1970, Connors jugava els seus primers partits internacionals i enregistrava la seva primera victòria significativa al superar la primera ronda del Obert del Pacific Sud-Oest a Los Angeles, derrotant Roy Emerson.
El 1971, Connors guanyava el títol d'individuals de NCAA mentre assistia a la Universitat de Califòrnia-Los Angeles (UCLA). També guanyava el seu primer torneig internacional a Jacksonville, Florida com a amateur. El salt al circuit professional el faria el 1972 on tornaria a guanyar a Jacksonville.
La competitivitat de Connors a la pista el feu destacar. Es negava a acceptar que se'l guanyés i donava el màxim del seu joc en tots els punts, més enllà que el partit estigués decidit o molt complicat. Tampoc no era advers a jugar davant de la multitud o insultant el seu adversari o àrbitres. El seu comportament insolent tant damunt com fora li va fer guanyar una reputació com el entramaliat del món de tennis. Adquiria el renom del "Basher Insolent de Belleville" i fins i tot adquiriria popularitat a la premsa rosa, a conseqüència de la seva relació amb Chris Evert.
Connors també adquiria una reputació com a esquirol el 1972 quan es negà a fer-se de l'ATP, el sindicat que era abraçat per la majoria dels tennistes.
L'any 1974 guanyà tots els tornejos del Grand Slam a excepció de Roland Garros. A Austràlia, derrotà Phil Dent en quatre sets a la final i a Ken Rosewall a Wimbledon i a l'open dels EUA. La seva derrota a París va impedir que fos el primer des de Rod Laver a guanyar els quatre títols d'individuals de Grand Slam en un any. Connors mai va poder guanyar a París.
Connors arribava al número 1 del circuit el juliol de 1974 i mantingué aquesta posició durant 160 setmanes. Durant tota la seva carrera, Connors fou número 1 del circuit durant 268 setmanes.
El 1975, Connors es va alçar amb els tres torneigs d'individuals de Grand Slam que havia guanyat l'any anterior. El 1976, Connors guanyava Björn Borg a Wimbledon,i al open dels EUA acabant per tercer any consecuitiu com a número 1 del circuit. El 1977 i després de diferents polémiques, Connors perdria amb Borg a Wimbledon i amb Vilas a Nova York. El gener de 1978, i després d'haver irritat als patrocinadors per haver-se negat a jugar, Connors jugava per primera vegada el Master, guanyant la final contra Borg a Nova York.
L'any 1978, seria Borg qui batria Connors còmodament a la final Wimbledon, però Connors es revenjaria del suec a Nova York. Aquell, però, Connors perdia la seva condició de número 1, que passaria a ser per Borg.
Fins el 1982, Connors no tornaria a la final d'individuals de Wimbledon, on jugaria amb John McEnroe, aleshores número 1 del món. Connors salvaria tres pilotes de partit, per finalment endur-se de nou el torneig en una final mítica.
Connors llavors derrotava una altra llegenda del tennis, promesa en aquell moment, com el txec Ivan Lendl, a la final de l'obert dels EUA de 1982, victòria que repetiria el 1983.
L'última final de Grand Slam de Connors seria a Wimbledon el 1984, on una altre cop contra John McEnroe qui el batria amb facilitat. Preguntat després del partit, si John McEnroe era millor que ell, va respondre que mai.
Començaria, aleshores, un autèntic calvari per Connors que no acabaria fins que el 1988guanyaria el Sovran Bank Tennis Classic a Washington D.C. Era el 106è títol de la seva carrera. Connors havia jugat en 56 torneigs i 12 finals des de la seva última victòria a Tòquio contra Lendl l'octubre de 1984.
Però, el moment que pot definir la confiança de Connors en el seu joc, fou el 1991. Tenia 39 anys i sent el número 936 del circuit havia superat una greu lesió de canell que l'havia portat a passar pel quirófan. Amb el seu revés deteriorat, fou eliminat per retirada en tercera ronda de París, en un partit a 5 sets amb Michael Chang guanyador l'edició anterior. Però a Nova York, Connors acabaria de forjar la seva propia llegenda. Sorprenentment, Connors arribaria a quarts de final, el dia del seu aniversari, on es batria amb Aaron Krickstein de 24 anys i a qui guanyaria per 3-6, 7-6(8), 1-6, 6-3, 7-6(4) en 4 hores i 41 minuts, amb un marcador desfavorable al cinquè set de 2-5. A la semifinal, a la pista a vessar i amb la presència de la número 1 del món femení, Steffi Graf, Connors perdria amb un dels millors jugadors d'aquell any i guanyador a París, Jim Courier.
Finalment, Connors seguiria jugant a un nivell menor i es retiraria. El 2006, Andy Roddick va anunciar la seva contractació com a entrenador.
[edita] Vida personal
- Connors i Chris Evert havien planejat casar-se l'octubre de 1974, però la boda es suspendria.
- El 1980, Connors es casava amb la model Patti McGuire amb qui tingué dos fills.
- La primavera de 2006 va passar pel quirófan per realitzar-se una substitució de malucs
[edita] Enllaços externs
- International Tennis Hall of Fame profile (anglès)
- Official Wimbledon website profile (anglès)
- BBC profile (anglès)

