Aleksandr Kerenski

De Viquipèdia

Alexandr Kerenski
Càrrec: 2n Primer Ministre del govern provisional de Rússia
(1917, 21 de juliol - 8 de novembre)
Naixement: 22 d'abril de 1881, (Simbirsk, Imperi Rus)
Mort: 11 de juny de 1970,
(Nova York, Estats Units)
Professió: Polític i Advocat
Partit polític: Partit Social-Revolucionari
Predecedit per: Georgy Lvov
Succeït per: Lenin

Aleksandr Fiodròvitx Kerenski (rus: Алекса́ндр Фёдорович Ке́ренский, Aleksandr Fëdorovič Kerenskij) (Simbirsk, 1881 - Nova York, 1970) Advocat de professió, fou un líder revolucionari rus que jugà un paper primordial en el derrocament del règim tsarista de Rússia. Fou el segon primer ministre del govern provisional instaurat després de la Revolució de febrer, fou capaç de fer fracassar el cop d'estat de Kornilov, però no pogué evitar la Revolució d'Octubre en la qual Lenin pujarà al poder.

Kerenski nasqué el 22 d'abril [2 de maig del calendari gregorià] de 1881 a Simbirsk (avui en dia, Ulyanovsk), fill d'un director d'escola. Aquest també fou el lloc de naixement de Lenin; fins i tot el pare de Kerenski, Fiodor, tingué a Vladimir Ulianov a la Universitat. Kerenski es graduà en dret per la universitat de Sant Petersburg el 1904. Fou elegit per la quarta Duma el 1912 sent membre dels Trudoviks (un partit moderat). Experimentat líder parlamentari, seria membre del comitè provisional de la Duma en el partit social-revolucionari i líder de la oposició al règim de Nicolau II.

Quan la Revolució de Febrer va esclatar el 1917, Kerenski fou un dels seus líders més destacats, essent així elegit vicedirector del Soviet de Petrograd. Quan es formà el govern provisional, fou al començament ministre de Justícia; al maig, ministre de la Guerra i, finalment, el juliol de 1917, primer ministre.

En aquest moment tingué la oportunitat de relacionar-se amb el tsar, que ja havia abdicat, i la seva família que estaven presos a Tsarkoe Seló i manifestà un cert afecte per la família reial, fins al punt que realitzà ocultament els seus tràmits d'exiliació, que resultaren negativament. Davant la imminent revolució, envià la família reial a Sibèria per a allunyar-los del perill. El soviet s'assabentà d'aquestes maniobres i vetà a Kerenski concedir més favors al tsar.

Després del cop d'estat fallit del general Kornilov a l'agost i la subseqüent dimissió dels ministres, ell es proclamà comandant en cap suprem.

El problema central de Kerenski en el seu càrrec fou que Rússia estaba esgotada després de tres anys de guerra, amb el poble rus que volia la pau a qualsevol preu. Lenin i el seu partit bolxevic prometien <<pau, terra i pa>> sota un sistema comunista; així mateix, l'exèrcit es descomponia a causa de les desercions dels soldats d'origen obrer i pagès. Però Kerenski i altres líders polítics es sentiren obligats a complir els compromisos establerts amb els aliats i continuar la guerra contra Alemanya, suposant també que una retirada de Rússia implicaria una cessió territorial enorme. La seva negativa a retirar Rússia de la guerra fou la seva perdició.

Durant el cop de Kornilov, Kerenksi habia repartit armes entre els treballadors de Petrograd. Més endavant, a l'octubre, la majoria d'aquests obrers passà a la facció bolxevic. Lenin tenia previst derrocar el govern Kerenski abans que pogués legitimar-se després de les eleccions previstes per a l'Assemblea Constituent, i el 25 d'octubre (7 de novembre en el calendari gregorià) els bolxevics prengueren el poder en el que s'anomenaria Revolució d'Octubre.

Kerenski es va escapar dels bolxevics i fugí a Pskov, on reuní tropes lleials per conquerir la capital. Van capturar Tsarkoe Selo però foren derrotats sense vessament de sang l'endemà a Pulkovo. Kerenski escapà per poc, i durant les setmanes següents visqué ocult fins a fugir del país, arribant a França. Durant la Guerra Civil Russa no donà suport a cap dels dos bàndols: s'oponia tant al règim bolxevic com als generals reaccionaris que pretenien restaurar la monarquia.

Visqué a París fins al 1940. Quan Alemanya derrotà França, escapà als Estats Units on visqué fins la seva mort. Quan Hitler va envair la URSS el 1941, Kerenski oferí la seva ajuda a Stalin, però sense rebre'n resposta. Així doncs, va emetre transmissions radiofòniques en rus donant suport a l'esforç bèl·lic. Després de la guerra organitzà un grup anomenat la Unió per a l'Alliberament de Rússia, sense molta repercussió.

Kerenski s'instal·laria definitivament a Nova York, tot i que dedicaria molt temps a la Hoover Institution de la Universitat de Stanford, Califòrnia, on consultà i amplià el seu arxiu d'història russa i impartí classes. Va escriure i emetre per ràdio sobre política i història russa. Les seves principals obres inclouen El preludi al bolxevisme (1919), La catàstrofe (1927), La crucifixió de la llibertat (1934) i Rússia i el punt d'inflexió en la història (1966). Morí a Nova York l'11 de juny de 1970, sent un dels últims protagonistes supervivents dels fets de 1917.

En les pel·lícules pro-soviètiques de l'època apareix retratat com un personatge dèbil, dubitatiu, sense poder ni domini de la situació, que no fa honor a la veritat.

L'Església Ortodoxa Russa local de Nova York va refusar enterrar a Kerenski, considerant-lo un dels principals responsables de la caiguda de Rússia en mans del comunisme. Una Església Ortodoxa Sèrbia tampoc acceptà. El cos de Kerenski fou traslladat i enterrat a Londres en un cementiri aconfessional.