Pablo Palazuelo
De Viquipèdia
Pablo Palazuelo (Madrid, 1915) és una de les figures clau de l'art espanyol de la segona meitat del segle XX que, malauradament, segueix sense gaudir del reconeixemnt internacional que mereixia la seva obra. Les raons d'aquest desconeixement són diverses, però sobretot és frtuit d'una concepció dominant de l'abstracció excessivament lineal, que arrenca amb les experiències postimpressionistes en el trànsit cap al segle XX i que als anys seixanta assoleix les seves darreres conseqüències amb el minimalisme. Segons aquesta articulació de caràcter teològic, l'abstracció és la culminació dels principis d'anatomia i de pura visualitat propis de l'art. L'hegemonia indiscutida d'aquest discurs ha fet que un altre tipus de pràctiques i d'estètiques que, tot i estar situades dins de l'art modern han interioritzat els seus principis de manera heterodoxa, hagin restat parcialment ignorades.
Palazuelo concep l'art com un <<Camí per donar sortida als problemes humans>>. Les seves referències a la història de la pintura són contínues, i és especialment important la influència en el seu treball de la noció de línia derivada de l'obra de Klee, que suposa una autèntica revelació per a ell. També reivindica als seus inicis el seu interès per constructivistes russos com Gabo i Pevsner, tot i que refusa la seva concepció científica de la geometria. L'obra de Palazuelo ha estat classificada per la historiografia dels darrers trenta anys com una abstracció de tipus idealista, molt vinculada a corrents d'espiritualitat i a una concepció sagrada de l'artista i de la seva obra. tot i que Palazuelo es nodreix de corrents de pensament vinculades a l'esoterisme, la càbala i la filosofia i el pensament orientals, també és cert que per les matemàtiques, la física i el pensament científic són fonamentals en el treball. El desenvolupament de l'abstracció i l'ús de la geometria en la seva obra estan íntimament lligats a un procés racional basat en el descobriment - no invenció- de noves formes. Aquesta descoberta constant que guia el seu treball es tradueix en una tensió manifestada a través de les variacions interminables de les formes.

