Josep Maria de Sagarra
De Viquipèdia
Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va ser un poeta, novel·lista, autor de teatre, periodista, traductor i escriptor català. Va néixer a Barcelona el 5 de març de 1894 i hi va morir el 27 de setembre de 1961.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Provenia d'una família de la petita aristocràcia barcelonina; el seu pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, va consagrar la seva vida a la investigació històrica.
Destaca en la seva infantesa la casa senyorial del carrer de Mercaders, amb una biblioteca antiga de quatre segles, i sobretot la finca de Santa Coloma de Gramenet on va entrar en contacte per primer cop amb la natura, de la qual n'era un apassionat, fet palès en una de les seves primers proses: Els ocells amics (1922). Va començar el batxillerat a l'institut de Reus i el va acabar als jesuïtes de Casp de Barcelona, on va donar a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i castellà. Només tenia quinze anys quan va publicar un sonet a la "Il·lustració Catalana" i uns poemes a "La Revista Universitària". En aquesta època era ja lector del teatre de Shakespeare, de les 'Vides paral·leles' de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista italià Ludovico Ariosto i de 'La Divina Comèdia' de Dante; va adquirir, doncs, ben aviat una formació cultural sòlida.
El 1910 va ingressar a la Facultat de Dret. Va formar part de la penya literària de l'Ateneu Barcelonès, amb el padrinatge d'un personatge peculiar, Quim Borralleras, que el va introduir a les tertúlies literàries, als restaurants, a les terrasses dels cafès, al Paral·lel.
L'any 1913 va guanyar l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema 'Joan de l'Ós', que s'havia començat a gestar durant un viatge a Itàlia. El 1916 va ingressar a l'Instituto Diplomático y Consular, de Madrid, però, poc abans d'acabar els estudis els va deixar per dedicar-se de ple a la literatura. A Madrid, va intimar amb personatges destacats del moment i va conèixer les millors tertúlies literàries com per exemple la 'Pombo' capitanejada per Ramón Gómez de la Serna. El seu nom començava a sonar ja que a part de l'Englantina d'Or, havia publicat amb bona acollida el Primer llibre de poemes (1914) i El mal caçador (1915); havia estrenat al Romea Rondalla d'esparvers (1917) i fins i tot havia editat una novel·la, Paulina Buxareu (1919). El seu amic José Ortega i Gasset, cervell gris d'"El Sol", era conscient que la carrera diplomàtica no satisfeia gens a Sagarra i li va proposar la corresponsalia de Berlín. Malgrat mantenir un lligam sentimental amb una noia gironina, el fet de poder passejar-se amb les despeses pagades per l'Europa Central li va fer acceptar l'oferiment. D'aquesta manera, els anys 1919 i 1921 va recórrer Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya, Holanda...
En tornar, el seu amic Josep Pla el va convidar a la Costa Brava i li va descobrir la bellesa d'aquells paratges. Aquest fet va inspirar el nou volum de poesies Cançons de rem i de vela. A poc a poc, l'èxit i la popularitat que de ben jove havia assolit va anar creixent, sobretot gràcies al fet que la seva producció es va diversificar en tots els gèneres, amb un català vivíssim que el va apropar al gran públic. Durant una bona colla d'anys va aconseguir estrenar cada any una o dues obres amb gran èxit i les seves novel·les van aconseguir tiratges mai assolits fins aleshores.
Entre el 1920 i el 1936, Sagarra va recollir algunes de les aspiracions més significatives d'una època, que tendia al cosmopolitisme més brillant; les aspiracions nacionals de la societat catalana que identificava en les seves obres les formes més genuïnes d'emoció. I, així, Sagarra va esdevenir un mite popular que, en molts aspectes, va ocupar el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall. Era conscient del paper que estava duent a terme Pompeu Fabra i per això ell, com a escriptor, no va dubtar mai a tenir una gran cura del llenguatge. Va prendre consciència del paper que ocupava dins la cultura, i aquest fet, li va fer revisar vells mites com El Comte Arnau (1928) o a donar el seu toc personal a tradicions com el Poema de Nadal (1931), fragments del qual la gent de l'època se sabia de memòria. Va rebre el premi Fastenrath de poesia, va ser declarat Mestre en Gai Saber, quan va guanyar novament l'Englantina (1931). Amb una de les novel·les més reeixides, Vida privada (1932), que constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana, de la decadència de l'aristocràcia barcelonina, obté el premi Crexells aquell mateix any. Li van traduir moltes comèdies al castellà, i, de les seves novel·les, All i Salobre va ser traduïda també al castellà i Paulina Buxareu, a l'italià.
En el camp del teatre, Sagarra va conrear també una gran varietat de gèneres. Va intervenir en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel com Charivari, va estrenar comèdies, farses i sainets de costums, com La Llúcia i la Ramoneta (1928); Les llàgrimes de l'Angelina (1928); La Rambla de les floristes (1935); va publicar tragèdies com Judit (1929) i, sobretot, va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, o la comèdia, de costums i de la cançó popular catalana: La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) i Reina (Sagarra) (1935).
En aquesta època, va escriure cançons i també uns quants poemes van ser musicats per Amadeu Vives, Eduard Toldrà i Lleó Morera. Va traduir obres de Goldoni, Molière i Pirandello. Va conrear el periodisme, com a crític teatral, i com a articulista va col·laborar amb assiduïtat a "La Publicitat", "Mirador (publicació)" i va aplegar algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937). Va cultivar temibles epigrames i poemes satírics, que durant una època publicava al setmanari "El Be Negre".
El 1936 li encomanen l'Himne de l'Olimpíada Popular. L'esclat de la guerra civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra. Gràcies al cònsol italià, que li professava una gran admiració arran de la publicació a "La Veu de Catalunya", a partir de 1935, de la traducció en vers de La Divina Comèdia, va ajudar a fugir, entre d'altres, la seva germana que era monja superiora del Col·legi Jesús i Maria del carrer Casp. Aquests fets i els seus versos satírics contra la FAI van provocar que la seva vida en aquell moment corregués perill. Es va instal·lar al Port de la Selva, en companyia de Mercè Devesa, la qual, des de feia cinc anys, era la seva promesa. Ventura i Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya a l'època de la República, el va poder avisar que la seva vida corria perill, a causa dels esdeveniments del moment. Després d'un breu temps amagat, va esperar que un cotxe de la mateixa Generalitat de Catalunya, custodiat per homes armats, el portessin a la frontera francesa.
Així, entre octubre del 1936 i agost del 1940, va residir a l'estranger. El 1936, es va casar amb Mercè Devesa i, entre aquesta data i el 1938, va fer un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i la Polinèsia. Fruit d'aquesta experiència pels Mars del Sud són Entre l'Equador i els tròpics (1946) i La ruta blava (publicat primer en versió castellana el 1942; pòstum, l'original catalana el 1964).
El 1938 es va establir a París, on va néixer el 6 de gener de 1939 el seu fill Joan. En esclatar la guerra mundial, es va traslladar successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada i Banyuls de la Marenda, on es va dedicar, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia.
El 1940, de retorn a Catalunya, es va incorporar a la vida literària clandestina. Va ser membre (1942) de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans; amb l'ajut d'alguns mecenes, va enllestir la versió de la Divina Comèdia, de Dant; va traduir el teatre de Shakespeare i va escriure el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950).
A partir de 1945, va començar les negociacions per reprendre el teatre en català. La reposició de L'Hostal de la Glòria va ser un èxit clamorós. A partir d'aquí s'anima a escriure alguns drames en prosa i d'inspiració existencialista que, malgrat l'interès, van obtenir poc ressò: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948). El públic no va entendre l'esforç de Sagarra per adaptar-se als nous temps. Decebut, va decidir tornar a la vella fórmula del poema dramàtic que l'havia consagrat com a gran dramaturg i va estrenar algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950), L'alcova vermella (1952).
Després de la lluita i la col·laboració que havia dut a terme a la resistència, desanimat, decideix abandonar-la progressivament i començar un període en el qual vol tornar a viure de l'escriptura, del teatre. Així, doncs, per diverses raons, de tipus econòmic o literari, més que no pas ideològic, Sagarra va començar a col·laborar amb estaments més o menys oficials com el 'Diario de Barcelona' (fins al 1957), a 'Destino' (de 1951 a 1961) i a 'La Vanguardia' (de 1957 a 1961). També va acceptar el càrrec de Conseller de la Societat d'Autors a Madrid. Aquestes col·laboracions van promoure algunes campanyes negatives que desqualificaven la seva persona i la seva obra i que van acabar fent-lo sentir marginat dels cercles culturals catalans durant una bona colla d'anys.
L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les Memòries (Sagarra)Memòries i decideix estrenar una de les obres que li tornaria l'èxit que havia perdut en aquells darrers anys: La ferida lluminosa, un drama burgès d'intenció religiosa, que va ser traduït al castellà, al portuguès i a l'anglès; va ser recompensat amb el 'Premio Nacional de Comedia' i després va ser portada al cinema.
Els dos darrers anys de la seva vida va escriure un parell d'obres 'El senyor Perramon' i 'El fiscal Requesens', inspirades en obres de Molière i Gogol respectivament, i escrites a mida per a l'actor còmic Joan Capri.
El govern espanyol, el 1960, li concedeix la 'Gran Cruz de Alfonso X el Sabio'. El fet que acceptés la condecoració, va fer rebrotar les crítiques dels sectors catalans de la resistència cultural per la seva actitud condescendent amb el règim de la Dictadura, motivada, d'altra banda, per la seva situació de supervivència econòmica.
L'any 1961, Josep Maria de Sagarra preparava una llarga estada a Roma, amb una beca de la Fundació March per escriure una obra ambiciosa sobre el Vaticà i la Ciutat Eterna i la corresponsalia especial de "La Vanguardia" i de "Ya" per enviar cròniques sobre el Concili Ecumènic, però un carcinoma li va provocar una agonia llarga que el va portar a la mort el 27 de setembre de 1961.
La seva obra poètica ha estat musicada per intèrprets com Lluís Llach, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll, entre d'altres, que l'han difosa a les noves generacions.
En commemoració del centenari del seu naixement, el 1994 es va iniciar la reedició de l'obra completa a l'Editorial 3 i 4 de València; des d'institucions i entitats, es va recordar l'autor amb exposicions i actes diversos, i es van representar novament algunes de les seves obres dramàtiques. Les versions del teatre de William Shakespeare, traduït per ell, són sovint les que utilitzen moltes companyies catalanes actuals per revisar el dramaturg més representat universalment. L'Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet, població amb la qual Josep Maria de Sagarra havia mantingut vincles de petit, va posar el seu nom al nou teatre municipal de la ciutat.
[edita] Principals obres
[edita] Poesia
- Primer llibre de poemes, 1914
- El Mal Caçador, 1916
- Cançons d'abril i de novembre, 1918
- Cançons de taverna i d'oblit, 1922
- Cançons de rem i de vela, 1923
- Cançons de totes les hores, 1925
- El Comte Arnau, 1928
- El poema de Nadal, 1931
- La rosa de cristall , 1933
- Àncores i estrelles, 1936
- Entre l'equador i els tròpics, 1937 1947
- El poema de Montserrat, 1956
- Poemes satírics, 1989
[edita] Teatre
- Rondalla d'esparvers, 1918
- L'estudiant i la pubilla, 1921
- El jardinet de l'amor, 1922
- Dijous Sant (Sagarra), 1923
- El foc de les ginesteres, 1923
- Marçal Prior, 1926
- La Llúcia i la Ramoneta, 1928
- Les llàgrimes d'Angelina, 1928
- La filla del Carmesí, 1929
- Judit, 1929
- La corona d'espines, 1930
- L'Hostal de la Glòria, 1931
- El Cafè de la Marina, 1933
- La rambla de les floristes, 1935
- Reina, 1935
- El prestigi dels morts, 1946
- La fortuna de Sílvia, 1947
- Galatea, 1948
- L'hereu i la forastera, 1949
- Les vinyes del Priorat, 1950
- L'alcova vermella, 1952
- La ferida lluminosa, 1954
- La paraula de foc, 1955
[edita] Novel·la
[edita] Reculls d’articles periodístics
- Cafè, copa i puro, 1929
- L'aperitiu, 1937 o 1946
- Cola de gallo, 1959, en castellà
- L'ànima de les coses, 2001
- El perfum dels dies, 2004
[edita] Altres obres
- Els ocells amics, 1922
- La ruta blava, 1942 en castellà, 1964 en català
- Memòries, 1954
- Verdaguer, poeta de Catalunya, 1968
[edita] Traduccions
- Divina Comèdia, traduït de Dante, 1952
- El senyor Perramon, traduït de Molière, 1960
- El fiscal Requesens, traduït de Gogol, 1961
- Quasi totes les obres de Shakespeare
| Aquest article és un esborrany sobre literatura i possiblement li calgui una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar la Viquipèdia expandint-lo i millorant la seva qualitat traduint d'altres Viquipèdies, posant textos amb el permís de l'autor o extraient-ne informació. |

