Serra Mariola
De Viquipèdia
La Serra de Mariola és una serralada d'orientació bètica, situada entre les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Vall d'Albaida. Constituïx un dels territoris valencians en els quals es concentren en major mesura valors mediambientals, paisatgístics i socioculturals d’especial rellevància.
Té una formació gairebé rectangular amb una alineació de sud-oest a nord-est, ocupant una superfície aproximada de 16.800 hectàrees. La delimitació natural de la Serra Mariola és al Nord amb la Vall d'Agres. Al sud amb el riu Polop, que separa la serra amb la del Carrascar de la Font Roja. A l'Est amb el riu Serpis, quedant l'Oest per determinar a causa de la continuïtat de la Serra Mariola per les serres d'Onil i Fontanella.
Mes fàcil serà delimitar la serra mitjançant el cinturó de carreteres format per les poblacions que envolten Mariola i que penetren amb els seus termes municipals cap a l'interior de la muntanya, com Alcoi, Cocentaina, Muro d'Alcoi, Agres, Alfafara, Bocairent i Banyeres de Mariola.
Taula de continguts |
[edita] Descripció geomorfològica
Els primers indicis de la Mariola van apareixer fa 60 milions d'anys, configurada com una illa. Durant l'Eocé mitja i superior la Mariola va anar emergint del mar, i és al Miocè quan el mar abandona la serralada per la zona sud. Al Quaternari, la Mariola adopta la gran complexitat estructural amb la que hui en dia la coneixem, i degut a l'erosió climàtica va adoptant les formes suavitzades actuals. Actualment, la Mariola és un important jaciment geològic ampliament estudiat.
Constituïa majoritàriament per materials calcaris, la intensa activitat tectònica ha generat un massís amb una topografía molt variada, que arriba fins a la seua màxima agressivitat en l’extrem nord-oriental, sector en el qual se situen també les màximes altures, presidides pels 1.389 metres per l’emblemàtic Montcabrer.
Així, la Serra Mariola queda dividida en dues parts, la Nord-Oriental(zona mes agresta de la serra) i la Sud-Occidental (o zona mes suau i plana) prenent com referència i línia divisora de les dues parts la carretera CV 794 que comunica per l'interior de la serra a les poblacions d'Alcoi i Bocairent , travessant per complet tota la serra.
Les altures mes importants de la zona es troben el la zona Nord-Oriental, destacant l'altura del [[Montcabrer] de 1389 metres sobre el nivell del mar, el mes alt de la Serra i tercer de la província d'Alacant després del pic d'Aitana i del Puig Campana. Li segueixen el Pic de l'Alberri, Morro del Comptador, Alt del Cerincal, Alt de la Mola, Alt de Mariola i el de la Codolla, el Cavall Bernat, el pic del Portí i Cabeçó de la Cova, tots ells superant els 1.000 metres sobre el nivell del mar. En la zona sud–Occidental destaca el pic del Char o Eixar de 1090 metres, sent l'altura més important de la zona, seguida de l'Alt de Sant Jaume, Capoll de l'Aguila i el Morro del Porc, no arribant cap dels tres als 1.000 metres d'altura s.n.m.
Els importants aqüífers de Mariola, reconeguts ja per Cavanilles, donen lloc a innombrables fonts, ullals i surgències que esguiten tota la superfície de la serra. L'aigua és un important element de la serra de Mariola. Existeixen nombroses bosses d'aigua, que molt a sovint emanen a l'exterior, donant lloc a fonts com la Font de Mariola, Molí Mató, la Cova, la Font Freda, el "Sumadoret", el "Xorrador", la Coveta, el "Sapo", la Boronada, o la font de Sanxo. De la Mariola sorgeixen tres importants rius valencians, el Clariano, el Vinalopó i el Serpis.
[edita] Vegetació i Flora
La Serra de Mariola ha estat i està en el punt de mira de molts botànics d’arreu del món per la seua singularitat i diversitat florística. Més de 1.200 espècies de plantes superiors han estat catalogades a la Mariola (fins a 2.000 segons alguns autors), amb molts endemismes iberollevantins i setabenses. No només en treballs científics es troba documentada aquesta riquesa, també en la transmissió oral de la cultura popular, plena de cançonetes i històries (“Serra de Mariola, tota a floretes ...”), on adquireixen especial rellevància aquelles espècies amb propietats aromàtiques i medicinals, les quals, des de temps immemorials, han sigut emprades amb fins gastronòmics, per a l’elaboració de begudes alcohòliques i com a condiment, farmacèutics, com a remei d’infinitat d’afeccions, cosmètics, en l’elaboració de perfums. En aquest sentit cal esmentar l’afamada sàlvia de Mariola, el romer o romaní, el timó, el rabet de gat, la Camamil·la, l’apreciat i escàs timó reial, la pebrella, l’espigol, la santònica o betònica, el pericó, el té de roca i un llarg etcétera que han servit per a l'elavoració del conegut herberet alcoià.
Podem trobar bons, encara que escasos, exemples de la vegetació potencial climàcica, protagonitzada en aquestes terres pel carrascar i inclús el bosc mixt mediterrani a les zones més ombrívoles i inaccessibles. La carrasca, com espècie clau, i caducifolis, com el fleix, l’auró i també el galer, van acompanyats d’un ric estrat arbustiu composat per marfulls, ruscos, lligaboscs, aladerns, i altres arbustives i enfiladisses. La següent etapa de degradació està caracteritzada pels coscollars amb matapoll, càdec, arçot, i espinars, a les zones més humides i ombrejades, d’esbarzers, aranyons, cirerers de pastor, rosers o tapaculs, etc. Però la major superfície de la serra està coberta per un dens pinar de pi blanc barrejats amb cepells, argelagues, romers, estepes i moltes de les plantes aromàtiques i medicinals ja esmentades. També hi ha bons exemples de vegetació edàfica com per exemple els boscos de ribera, localitzats en aquest cas en la capçalera del Vinalopó.
Un dels ambients del parc que destaca especialment és la microreserva de la Teixera d'Agres, que ha sigut considerada com el bosc de teixos més meridional d'Europa i que, encara que amb una població molt reduïda, encara conserva espectaculars exemplars d'aquest singular arbre, màgic i entranyable, el teix.
També cal fer especial menció de les comunitats vegetals associades a les nombroses fonts i brolladors naturals de Mariola com per exemple, el cas de l'espectacular tosca de la Font del Molí Mató, i també la vegetació rupícola (amb importants endemismes) i culminal (amb el pic del Montcabrer com a protagonista i una interessant component relíctica).
[edita] Fauna
La Serra de Mariola alberga una gran quantitat d’ambients i per tant de comunitats vegetals, la qual cosa es tradueix també en una important diversitat faunística. És així com insectes i altres artròpodes, amfibis, rèptils, ocells, mamífers, etc. colonitzen boscos, bosquines, prats, penya-segats, coves, rius, basses, àrees conreades i fins i tot nuclis urbans. Així a la Serra de Mariola hi podem trobar, per esmentar alguns exemples dels grups més aparents, amfibis com la granota comuna o el gripau comú entre d’altres, rèptils com la sargantana comuna, cua-llarga i cendrosa, alimentant-se d’insectes i altres invertebrats, el fardatxo, la serp d’aigua, la serp blanca, verda, de ferradura, el sacre, què s’alimenten dels anteriors, de micromamífers i de menuts passerells. Entre aquests darrers, i per destacar-ne alguns dels més comuns, hi ha granívors com el pinsà, la perdiu o el gafarró, insectívors com el pit-roig, el totestiu i altres pàrids, còrvids, picots, etc.
Ben representades es troben també les rapinyaires, tant diurnes com nocturnes; així crien i s’alimenten espècies com l’àguila reial, l’àguila serpera, l’aligot, el falcó, l’astor, l’esparver i el xoriguer comú; entre les nocturnes hi són el brúfol o duc, el mussol banyut, el gamarús o caro, el mussol, l’òliba i el xot.
Actualment està portant-s’hi a terme un projecte de reintroducció del voltor comú, fins al moment aquesta espècie només feia acte de presència esporàdicament; a més aquest projecte ha afavorit la presència d’altres espècies com el milà reial. Entre els mamífers cal ressaltar el conill com a aliment bàsic dels carnívors com el gat salvatge, la fagina, la mostela, la geneta, el difícil de localitzar teixó i l’abundant rabosa. Per la seua abundància també cal esmentar el porc senglar.
[edita] Activitat humana
Innombrables troballes arqueològiques testimonien la presència humana a la serra des del Paleolític (veure jaciments de Cova del Pastor i Cova del Salt, Alcoi; etc.), principalment al sud-est de la mateixa i a les proximitats del riu Vinalopó: pintures, jaciments (neolítics, del bronze i ibèrics principalment), castells, caves, masos, forns de calç i altres construccions així ho demostren. Del Neolític trobem la (Cova de la Sarsa i Coveta "Emparedà", Bocairent; Cova Bolumini, Alfafara; etc.); Eneolític (Cova de la Sarsa i Cova "Emparedà", Bocairent; Cova del Moro, Agres; Coves de la Boira, Cova de la Figuereta i jaciment funerari de les Llometes, Alcoi; etc.); a l'Edat del bronze (Mola Alta de Serelles, Cocentaina; Mola d'Agres, Agres; etc.); i la Cultura ibèrica (l'Alberri, Cocentaina; el Castellar, Alcoi; etc.).
Aquest poblament humà estaria molt condicionat pel clima, el relleu i l’altitud, sent la riquesa de la fauna, l’exuberància de la vegetació però sobretot, l’abundància de les aigües, els elements que impulsarien els primers pobladors a assentar-se en aquestes terres.
Amb el temps, l’aprofitament dels recursos naturals donaria lloc a l’aparició de molts diversos oficis, hui en dia molts d’ells desapareguts, com a conseqüència dels avanços en tecnologia i l’èxode rural.
Així, la serra està plena d’infinites sendes i camins que servirien a la necessitat vital de comunicació d’aquestes persones: nevaters, masovers, caçadors, llenyaters, carboners, ramaders, o simples caminants, gent en definitiva què ha deixat i continua deixant la seua petjada en aquesta muntanya. Amb la finalitat de conservar aquestos i altres valors, la serra de Mariola va estar declarada Parc Natural el 8 de gener de 2002, dotant-la així d’una figura de protecció especial què, tots esperem, garantisca el fet que aquells que hi venen darrere de nosaltres puguen gaudir del privilegi de visitar i admirar, hui com ahir, aquestes terres.

