Ordinador central
De Viquipèdia
Aquest article necessita traducció. Aquesta pàgina està traduint-se de l'idioma castellà a partir de l'article Ordenador central, raó per la qual pot haver-hi llacunes de continguts, errors sintàctics o escrits sense traduir.
Podeu col·laborar amb la Viquipèdia continuant amb la traducció des de l'article original. Si l'article roman sense traducció completa durant molt de temps, podrà passar al registe de pàgines per esborrar.
Un ordinador central o mainframe és un ordinador gran, potent i costós utilitzat principalment per una gran companyia per al procesament d'una gran quantitat de dades; per exemple, per al procesament de transaccions bancàries.
Taula de continguts |
[edita] Descripció
La capacitat d'un ordinador central no es defineix tant per la velocitat de la seva CPU com per la seva gran memòria interna, la seva alta i gran capacitat d'emmagatzemament extern, els seus resultats en els dispositius E/S ràpids i considerables, l'alta qualitat de la seva enginyeria interna que té com a conseqüència una alta fiabilitat i suport tècnic car però d'alta qualitat. Un ordinador central pot funcionar durant anys sense problemes ni interrupcions i les reparacions del mateix poden ser realitzades mentre aquest està funcionant. Els venedors d'ordinadors centrals ofereixen serveis especials; per exemple, si es trenca l'ordinador, el venedor executa les aplicacions del seu client en els seus propis ordinadors sense que els usuaris ho notin mentre duren les reparacions. La independència interna d'aquests ordinadors és tan gran que, com a mínim, en un cas conegut, els tècnics podien canviar els ordinadors centrals de lloc desmuntant-los peça a peça i muntant-los en un altre lloc, deixant, mentrestant, aquests ordinadors funcionant; en aquest exemple, el canvi dels ordinadors centrals d'un lloc a l'altre es va produir de manera transparent.
Sovint, els ordinadors centrals suporten milers d'usuaris de manera instantània que es connecten per mitjà de falsos terminals. Alguns ordinadors centrals poden executar i donar cabuda a molts sistemes operatius i, per tant, no funcionen com un sol ordinador, sinó com a diversos ordinadors virtuals. En aquest paper, un ordinador central per si mateix pot reemplaçar dotzenes o centenars de petits ordinadors personals, i així pot reduir les despeses administratives i de gestió alhora que ofereix una escalabilitat i fiabilitat molt millors. La fiabilitat s'aconsegueix per la independència dels seus components interns assenyalada prèviament, i l'escalabilitat s'assoleix perquè els recursos físics de l'ordinador poden ser redistribuïts entre els terminals virtuals segons les necessitats; això és molt més difícil de fer amb ordinadors personals, perquè per llevar o afegir components físics nous s'ha de desendollar l'ordinador moltes vegades i les limitacions dels components esmentats són molt majors. Quan un ordinador central actua com a centre d'operacions de molts terminals virtuals pot oferir la potència necessària perquè aquests ordinadors operin de forma eficient, però també la flexibilitat de les xarxes d'ordinadors personals.
Actualment, els ordinadors centrals d'IBM dominen el mercat, juntament amb Hitachi, Amdahl i Fujitsu. Els preus no solen ser menors a uns quants centenars de milers de dòlars.
-fins aqui traduït-
[edita] Historia
Muchos fabricantes producían ordenadores centrales en los sesenta y los setenta. En los días de gloria, eran conocidos como IBM y los siete enanitos: Burroughs, Control Data, General Electric, Honeywell, NCR, RCA y Univac.
Pero una demanda escasa y la gran competencia provocó una gran temblor en el mercado. RCA fue comprado por Univac y GE también abandonó. Honeywell fue comprado por Bull, Univac se unió a Sperry para formar Sperry/Univac, que más tarde se unió con Burroughs para formar Unisys Corporation en 1986, (conocido como apareamiento de dinosaurios). En 1991, AT&T poseyó durante un breve tiempo NCR.
Las empresas se dieron cuenta de que los servidores basados en diseños de microordenadores de menor coste se podían instalar con un coste mucho menor y ofrecer a los usuarios locales un mayor control de sus propios sistemas, y los falsos terminales empleados para conectarse a los sistemas de ordenadores centrales fueron reemplazados gradualmente por los ordenadores personales. En consecuencia, la demanda cayó en picado y las instalaciones de ordenadores centrales se restringieron sobre todo a las instituciones financieras con necesidades de procesamiento de grandes cantidades de datos. Durante un tiempo, existió un consenso dentro de los analistas de la industria de que el mercado de los ordenadores centrales estaba terminado, ya que las plataformas de ordenadores centrales eran sustituidas por redes de ordenadores personales. Esta tendencia terminó en 1990 ya que las empresas encontraron nuevos usos para sus ordenadores centrales porque ahora podían ofrecer servidores web con una potencia similar a la de cientos de pequeños ordenadores personales, pero con mucha menos electricidad y costes administrativos.
Otro factor que aumentó en la práctica el uso de ordenadores centrales fue el desarrollo del sistema operativo GNU/Linux, que es capaz de ejecutarse en muchos sistemas de ordenadores centrales diferentes, directamente o, más frecuentemente, a través de una máquina virtual. Esto permite a los ordenadores centrales aprovecharse de la experiencia en programación y de las comunidades del mercado de los ordenadores personales.
[edita] Comparación con los superordenadores
La distinción entre superordenadores y ordenadores centrales no es muy sencilla, pero generalmente se puede decir que los superordenadores se centran en los problemas limitados por la velocidad de cálculo mientras que los ordenadores centrales se centran en problemas limitados por los dispositivos de E/S y la fiabilidad. En consecuencia :
- los superordenadores suelen explotar paralelismos masivos, a menudo con miles de procesadores, mientras que los ordenadores centrales tienen un solo o un pequeño número de procesadores (como mucho varias docenas).
- debido al paralelismo visible al programador, los superordenadores son muy complicados de programar; en los ordenadores centrales, el limitado paralelismo (si existe) está normalmente escondido del programador.
- los superordenadores son optimizados para cálculos complicados que tienen lugar sobre todo en la memoria, mientras que los ordenadores centrales son optimizados para cálculos simples que implican grandes cantidades de datos externos a los que se accede desde bases de datos.
- los superordenadores suelen dedicarse a la ciencia y al ejército, mientras que los ordenadores centrales suelen dedicarse a las empresas y las aplicaciones administrativas del gobierno.

