Jean-Jacques Didilier

De Viquipèdia

Jean-Jacques Didilier (Paris 1926 – 1977) fou un escriptor i filòsof francès pertanyent al corrent existencialista i conegut fonamentalment per la seva màxima: "Ser és perdre".

Didilier nasqué el 28 de Desembre de 1926 en un barri dormitori de les afores de París. Fill de llevadora i proletari, el seu origen humil i una lleugera deformació física a la zona frontal del crani feren que tingués una infància difícil, que fou la causa del seu caràcter amarg i introvertit. Amb 14 anys patí la Segona Guerra Mundial i la invasió nazi de la seva ciutat. Al cap de poc temps s'adherí a la Resistència, on llegí les obres de filòsofs insignes, fonamentalment els escrits d'Epicur, Diògenes, Hipàs i d'altres pensadors de l'antiga Grècia. També fou allà on començà a pensar en la que molts anys després esdevindria la seva primera gran obra, L'art d'autoestimar-se, i on conegué la que seria la influència més important de la seva vida: Jean-Paul Sartre. Quan va acabar la guerra, el jove Didilier treballà com a redactor a la revista mensual d'anàlisi literària i política del seu amic Sartre, Les Temps Modernes, mentre continuava elaborant la seva pròpia creació filosòfica. Malgrat la seva juventut, Sartre feu d'ell el seu pupil predilecte, a qui sovint portava a visitar clubs d'opi amb ell. Així i tot, l'activisme polític de Sartre acabà provocant que la seva relació es distanciés, ja que Didilier era contrari a aquest tipus d'activitat.

És l'any 1954, quan Didilier compta 28 anys, que apareix la seva primera obra destacable, Sóc un forat, on planteja des d'una perspectiva exitencialista la seva tesi de què el món mental és una discontinuitat en el continu de l'Ésser, obra que li valdrà el premi Lumìère l'any 1955. Abans però, havia publicat petits però significatius opuscles que van provocar bones recensions per part de la crítica. Malgrat que la seva primera publicació, Refranys Bretons (1949) va tenir poc ressò en el panorama intel.lectual francès, no pot dir-se el mateix del minúscul assaig Spinoza i els follets del bosc (1951), on titllava literalment el racionalisme de Spinoza de vici eròtic de la racionalitat cognitiva. Van seguir a aquestes dues obretes els articles 1952 (1952) i Prohibeixo ser llegit (també de l'any 1952). L'octubre de 1952 s'instal.la a Perpignan, on escriurà Sóc un forat i on coneixerà el seu primer amor, de cabdal importància en la seva obra posterior, Madeleine Sánchez.

En una època en què l'actitud filosòfica permetia poques llicències formals, Didilier va esdevenir conegut pels seus títols suggerents i de tarannà poc usual. Això féu que la joventut francesa tingués una tendència inequívoca a aquestes provocacions. Malgrat tot, la seva obra està marcada per profundes reflexions sobre la naturalesa humana i passa per ser uns dels filòsofs més primmirats en l'anàlisi d'aquesta condició al llarg de tot el segle XX. És l'any 1956, quan sorprès per l'èxit de la primera edició de Sóc un forat, torna a la llum pública amb Segueixo sent un forat, obra que li valdrà greus acusacions per part de diferents estaments de la República degut a la seva càustica interpretació de la vida de les monges carmelites.

L'any 1957, cansat de la crítica i esperonat per la recerca de nous coneixements, emprèn amb la seva companya un viatge que durarà dos anys per tota la Micronèsia. És allí on s'interessa per les cultures locals i els seus ancestres i escriu Era temps que hi havia el temps que era (publicat més tard, l'any 1960 a Lyon). La tesi fonamental de l'obra, que farà fortuna, vol fer explícita la directa relació existent entre els hàbits de la comunitat micronèsia i els moviments de la naturalesa. Tanmateix, és per la curiositat que va exercir sobre ell el comportament dels taurons que va estudiar a fons les seves possibilitats telepàtiques amb l'ésser humà, treball que reempendrà l'any 1969 durant una petita estada a l'illa de Tuvalu, i que, no obstant, mai va arribar a publicar-se, malgrat que se n'hagin conservat un bon feix d'anotacions que han tingut ben en compte posteriors zoòlegs marins.

La gran obra de Didilier, L'art d'autoestimar-se, apareixerà publicada a Paris l'any 1964. Aquesta obra el consagrarà definitivament com a un dels grans pensadors existencialistes francesos del segle XX. L'obra tracta cruament diverses temàtiques filosòfiques i mai exempta, com és de rigor en el nostre autor, de provocacions i reflexions d'una abismal profunditat.

Jean-Jaques Didilier morí dins una sala de cinema el 31 de Maig de 1977, deixant darrere seu una poc extensa però reconeguda obra literària.