Benborser
De Viquipèdia
Atenció: s'ha proposat l'esborrat d'aquesta pàgina. Discutiu la conveniència de fer-ho en la pàgina de propostes. No traieu aquesta plantilla de la pàgina perquè això no n'aturarà la votació. Per a més informació sobre aquests processos vegeu VP:EP.
Motius del proponent: Si millora ha d'anar a viquitexts.
Benborser Poble de València (Camp del Túria)
Adreça www.benborser.com
Apareix als llibres de l'autor valencià Salvador Company http://www.escriptors.cat/autors/companys/index.php
Açó es un fragment del pròleg de "El cel a Trossos" on es parla de Benborser:
PRÒLEG
EN EL VOLUM IV del seu impagable estudi etnogràfic Els pobles valencians parlen els uns dels altres, concretament quan s'ocupa del que llavors se'n deia Camp de Llíria, En Manuel Sanchis Guarner va oblidar o no va considerar oportú de dir alguna cosa, entre Benaguasil i Benissanó, d'un poblet on se sol rebre el visitant amb un eloqüent «Uei, que t'has perdut?», perquè, en significativa i a voltes literalment justificada frase de molts dels seus habitants, es tracta d'un lloc que no ix als mapes: Benborser.
«Qui un bon lladre vulga ser ha d'aprendre a Benborser» és la dita preferida pels pobles veïns per tal de referir-se al nostre. Durant molt de temps els benborserins hem cregut o hem volgut creure que allò del «bon lladre» era una al·lusió en clau evangèlica a la fulminant conversió d'aquell llaurador de Paterna presumptament apòstata i tardoromà que va trobar colgada al costat de la soca d'un arbust la imatge de qui havia de ser la patrona del poble: Nostra Senyora de l'Arbocer. Sembla, però, segons explica en la seua recent i monumental Història de Benborser En Carles X. Subiela, que no és aquest, ni de bon tros, l'origen de la dita, sinó el fet que les terres conreades per aquell llaurador paterner, tot i incloure's en el que hui és el terme municipal de Benborser, limitassen segles després amb el terme municipal de Paterna i fossen aleshores terra de ningú que no fos l'amo de la terra. Per aquesta raó (amb aquesta excusa, val a dir), des de temps de Jaume I els paterners ens han reclamat la troballa, per bé que al voltant del parell de dolls que haurien brollat en ésser descolgada la imatge de la Mare de Déu pel dit llaurador tardoromà s'hauria fundat tot seguit, físicament o nominalment, la vila de Benborser.
Com amb tant d'encert i cura assenyala l'admirat amic Subiela, d'aquesta mítica troballa —mítica, si més no, per a nosaltres els benborserins— hi ha més d'una versió. La més repetida en els textos de què hui dia disposem parla d'un llaurador més mossàrab que no sols tardoromà (potser pel fet que aquesta fita històrica o llegendària es transmetés sobretot durant la Reconquesta) que durant setmanes va observar que la seua jova s'agenollava en passar al costat d'un arbocer, escena representada en la part dreta del nostre escut. Un bon dia, encuriosit a més no poder, s'hi va acostar com d'habitud i com d'habitud no hi va trobar res; llavors va furgar una miqueta amb la llegona davant de la soca i va veure que hi sobreeixia la testa coronada d'una imatge de la Mare de Déu.
Segons algunes de les cròniques que recullen aquests presumptes fets fundacionals, el llaurador, en reconéixer la naturalesa de la troballa, es va deixar els bous agenollats i va esperonar la seua cavalcadura fins a Paterna, on va descobrir que el bony com un aglà que temps enrere li havia eixit al coll, i que abans no el deixava parlar, ara no el privava d'anunciar la bona nova. Acte seguit, però, va caure desmaiat. En tornar en si, muntà l'ase i regressà al lloc de la troballa, on els bous continuaven agenollats i alguns veïns seus forcejaven vanament per descolgar la imatge de terra. El llaurador, en canvi, va traure-la sense cap esforç, amb una sola mà, i, en fer-ho, hi va brollar un doll del forat que deixà al peu de l'arbocer, on encara brolla; igual que l'altre doll que alhora va brollar a l'actual plaça de l'Església, just on hi ha l'estàtua del nostre patró: Sant Antoni del Porquet. Una crònica tardana assegura que, en brollar l'aigua del forat, el porquet d'un veí va pegar a fugir i sols es va detenir a l'altre doll, per tal d'abeurar-se, la qual cosa explicaria, segons el cronista, l'elecció del nostre sant patró.
En tres d'aquells textos la història continua amb l'aclariment que les terres del llaurador van fructificar com mai s'havia vist mentre que el bony no li tornà a donar pena, tot i que se li féu primer com una segona nou o un albercoc, tot seguit com una pruna, i quan va morir uns anys després en llaor de santedat, el tenia com una bresquilla. Segons aquelles mateixes fonts —les bibliogràfiques abans esmentades—, a l'aparició de les dues deus no va seguir immediatament la fundació —fos física o nominal— de Benborser, perquè el llaurador es va endur la imatge sota el braç a sa casa per a esperar que en la intimitat la Mare de Déu li digués què havia de fer amb ella. No consta enlloc, tanmateix, si la construcció d'una ermita —germen de l'actual església, construïda al segle XVIII sobre les ruïnes cremades de la del segle XIV— al costat del doll cap on fugí el porquet i el trasllat de l'habitatge del llaurador al costat del doll de la troballa foren la conseqüència d'una inspiració celestial o dels problemes que als amos i pastors de bous, ases, haques i altre bestiar suposava la presència d'aquesta imatge en casa del llaurador en qüestió, perquè totes les bèsties que passaven per davant de la seua portalada (incloent-hi les de càrrega) s'agenollaven de sobte, la qual cosa donava lloc a freqüents caigudes d'ase i de cavall i a perilloses entropessades, miraculosament benignes —s'hi diu— per intercessió mariana.
I és que les cròniques més o menys llegendàries d'aquests fets deixen pendents, com apunta Subiela, moltes qüestions, com ara qui havia colgat allà aquella imatge i amb quina finalitat, quan i per què es va edificar l'ermita al doll on no havia aparegut però s'havia abeurat el porquet o, si hi ha res d'històric en l'etimologia popular que fa derivar el nom del nostre poble de l'arbust on es va trobar, com i quan es va canviar l'element ar- per ben-.
A aquesta darrera pregunta contesta Subiela dient que potser la fundació del nostre poble —o tal vegada la seua refundació o el seu rebateig, com tot seguit veurem— va ser àrab o mossàrab i no tardoromana ni visigòtica (d'ací l'exclusiva presència del patronímic ben- en les cròniques); concretament, l'historiador situa la possible fundació en el segle IX i en l'actual pedania benborserina del Quart, que fou aldea morisca fins el segle XVII.
Abans, però, el nostre benvolgut Subiela coincideix amb altres historiadors del nostre país a relacionar la fundació del que més tard seria Benborser amb els vestigis de la retirada o l'avanç de les tropes de Quintus Sertorius i Cneus Pompeius apareguts a la Vallbona i al Pla de Quart. Sembla que una de les petjades més importants del pas d'aquests exèrcits per l'antiga Edetània seria la instal·lació de la família d'un heroic legionari llicenciat de l'exèrcit de Pompeu on se n'havia alçat un dels campaments. D'aquesta possible fundació romana només quedarien el cardo (actual carrer Major) i el decumanus (actual carrer de la Font). Ara bé, com que segons vagues referències en textos medievals el dit legionari es deia Vellius i com que ell i els seus descendents —Ex Vellio, segons apareix documentat en certs annals edetans tardollatins— es van dedicar durant segles als treballs agrícoles i a la marroquineria (en concret a fer bosses), s'ha especulat que l'apel·latiu de la família fundadora hagués donat, mitjançant la pèrdua o l'oblit del nom del fundador, Exbossers, i d'ací, amb la caiguda al seu moment de la preposició llatina ex- en favor del patronímic àrab, alguna cosa com Benbossers.
Siga, doncs, aquest o un altre l'origen del nom i l'origen mateix del nostre poble (s'ha dit també que pel seu enclavament a la plana argilenca d'al·luvió que defineixen el marge esquerre del Túria, els pujols de Paterna, les llomes de l'est i les muntanyes de l'oest, s'hi podria referir el presumpte topònim Baser, aparegut en inscripcions ibèriques de ceràmiques edetanes), el que és clar és que Benborser, com la majoria de pobles, va existir abans de tindre nom o, si més no, un nom estable; però també és clar que no va ser un poble —és a dir, no va ser-ho, tot i existir més o menys com a tal— fins que no va tindre nom, vingués d'on vingués. De fet, fins a cert punt podríem dir que la seua existència com a poble és només nominal; no, més; i alhora només això. Vist així, l'origen de Benborser consistiria en una absoluta manca d'origen, en un origen factual i verbal originat pels fets i la paraula que en resulten. I en això, com en altres coses, la fundació i l'origen del nostre poble serien d'allò més paradigmàtic.
Arribats a aquest punt, gairebé final, potser fóra, interessant d'estendre'ns sobre la importància (més aviat anecdòtica i esquifida) que el nostre poble ha tingut al llarg de la història, de manera que hi podríem veure pàl·lidament reflectits, per exemple, l'esplendor de la literatura àrab de l'orient d'Al-Andalus (al nostre poble va nàixer Abu Requilad Iums, també conegut com Ibn Al-Garn de Benborser, mestre d'Ibn Khafaja d'Alzira i il·lustre avantpassat d'Ibn Majara, autor del jardí dels antics capolls); les lletres del nostre Segle d'Or (el pas del besnét d'un fill natural d'Ausiàs March pel Quart de Benborser, on hi ha notícia que van aparéixer i es van perdre —s'ha dit que cremats per la Inquisició— uns comentaris del senyor de Beniarjó sobre els seus propis dictats, o l'establiment d'un dels moriscos de la partida de bandolers de Joanot Martorell, vassall de Joan Roís de Corella, al mas d'un veí d'aquesta aldea benborserina); la revolta de les Germanies (Vicent Peris, el qual passà una llarga temporada amagat al castell de Benissanó, hauria deixat un bord i altres petjades menys evidents en una alqueria dels afores del nostre poble, precisament la que hui es coneix com la de Marina Peris; d'altra banda, s'ha provat que l'assassí de l'Encobert era de pare benborserí); els ominosos efectes del decret de Nova Planta (els benborserins vam perdre amb els Furs el dret a mantenir un tribunal de regs que es volia més antic que el de les Aigües de València); la Desamortització de Mendizàbal (en vendre-la l'ajuntament, l'alqueria de les Alberinguiues, que fou convent teresià, es va convertir successivament en la posada del mateix nom, en magatzem i polvorí durant la primera de les carlinades i en la ruïna d'un cau de lliurepensadors esotèrics i del seu propietari durant la Primera República); la pèrdua de les colònies (l'alcalde del poble hi va prohibir més de deu anys la venda de licors blancs perquè el seu germà va morir de cirrosi en tornar de la guerra de Cuba —on havia anat voluntari— desfet per la disenteria i el rom); la guerra civil espanyola (a la partida del Cervelló va caure abatut per error dels seus camarades un avió republicà i, dos anys abans, la imatge de la nostra patrona s'havia salvat de les flames en ésser amagada a l'andana de sa casa per un líder comarcal de la FAI, qui seria lliurat als fusells dels vencedors per una delació del rector que l'any trenta-nou arribà a Benborser); la repressió dictatorial (un jutge militar veí de Benborser va denunciar maltractaments a un maquis detingut per la guàrdia civil i es va negar a dictar-hi sentència de mort); la Transició i el colp d'estat del 23-F (el nostre va ser l'únic poble on la matinada d'aquell dimarts es cremaren els arxius d'AP) o, sense anar més prop, la recent fundació de la Universitat Autònoma de València, que ara i ací commemorem. Fóra potser tal recorregut, com deia, interessant, però no era aquest el nostre propòsit.
Amb aquestes breus pàgines sobre el nom i en nom del nostre poble sols hem volgut, com a exalcalde, regidor de Cultura i doctor honoris causa per la seua Facultat d'Humanitats, correspondre a l'honor de prologar aquest llibre commemoratiu de l'extraordinària ocasió del primer aniversari de la implantació de la UAV en la fèrtil, rica i bella terra de Benborser amb un homenatge a aquesta paraula que per damunt dels seus obscurs orígens i heterodoxa ortografia ens ha permés, enguany més que mai, donar a la nostra existència pobletana l'orgull d'una identitat.

