Història econòmica de Catalunya

De Viquipèdia

Icona de copyedit

Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:

Viquificar, citar fonts, etc.


Des de la fundació de la Generalitat, l’economia i la societat catalana sempre ha tingut una tradició de comerç i des de l’edat medieval, la Corona D’Aragó tenia força importància els gremis d’artesans. Després de la derrota catalana a la guerra de successió, el Principat va perdre els furs i privilegis econòmics i socials que disposava des de la fusió de la Corona d’Aragó amb la de Castella. Felip V va reorganitzar a nivell estatal la hisenda pública i va centralitzar l’estat, menys al regne de Navarra i les províncies basques. A conseqüència d’això:

- Es considera el naixement de l‘estat espanyol. - Es van prohibir les institucions catalanes. - Es va centralitzar la recaptació d’impostos - Es van modernitzar els sistemes d’assignació de quotes . - Es va introduir a la Corona D’Aragó l’impost del cadastre, que va multiplica per sis la pressió fiscal de la pagesia catalano-aragonesa. - Es va poder fer censos de població propietat molt minuciosament.

Encara que a curt termini i socialment la monarquia borbònica va suposar un pas endarrere per les aspiracions de la Corona D’Aragó. L’expansió demogràfica va arribar pel període de pau que l’estat espanyol gaudia i amb l’augment de la taxa de natalitat, encara que la taxa de mortalitat era elevada i Catalunya estava en una fase estacionària alta de població, va arribar l’augment econòmic i el canvi social en la producció manufacturera a Catalunya. Ja que:

- A tot l’estat espanyol es van millorar les tècniques de conreu i la productivitat del camp, gràcies als ministres il•lustrats de Carles III. I sobretot a Catalunya on els pagesos tenien contractes, com el de rabassa morta, que permetien un conreu més lliure i el camp català va tenir una amplificació de les terres cultivables, la intensificació dels rendiments i l’especialització.

- La nova producció manufacturera catalana va fer créixer l’economia catalana:

1. Amb la creació de les Manufactures Reials, que eren grans tallers que gaudien de la protecció de la Corona i eren independents a les regles dels gremis, i que proporcionaven provisions a l’exercit. 2. Els gremis van oferir nous productes com els de luxe i de decorament de les cases nobiliàries. 3. Van sorgir les primeres companyies catalanes d’estampació d’indianes que fabricaven teixits de cotó. Amb els capitals obtinguts es va incrementar la demanda i va permetre invertir i millorar el jove sector tèxtil català. 4. Amb la fundació de les Juntes de Comerç de Barcelona, 1758, i les companyies comercials que van impulsar la producció industrial i l’activitat comercial. 5. El decret de la llibertat de Comerç que va firmar Carles III, que va permetre acabar amb el monopoli de Cadis i va autoritza a Catalunya el comerç amb les colònies de Sud Amèrica.

Els principis del segle XIX van ser durs per l’economia catalana que va tenir que suportar la Guerra Gran i la del Francès que van desmuntar l’economia catalana. Però el naixement d’una nova burgesia moderna i arriscada va permetre realitzar el canvi econòmic més important en la història contemporània: el naixement de la indústria catalana.

Com he destacat abans, a Catalunya hi va haver un seguit de factors que van facilitar la industrialització, com són:

- Tradició artesana i manufacturera. - Inici de la industrialització català a còpia del model anglès - Avançament econòmic respecte a Espanya - Creixement demogràfic que va generar mà d’obra abundant - Iniciativa empresarial. - Els gremis del tèxtil fabricaven teixits d’indianes que comerciaven amb les colònies espanyoles, cosa que va fer arribar capital a Catalunya, que futurament es va invertir en la indústria cotonera. - L’agricultura catalana s’havia modernitzat, els latifundis no van existir, gràcies als contractes de rabassa morta en el àmbit de la vinya, contractes d’emfiteusi i els contractes d’arrendament que s’utilitzaven des de dècades, i l’agricultura exportava molts productes tant al mercat interior com a la resta d’Europa.

Entre 1832 i 1833 es va fundar a Barcelona la primera fàbrica que funcionava amb vapor, la fàbrica Bonaplata. I Durant el 1832 al 1875, les primeres fàbriques tèxtils es van situar a prop del port de Barcelona, ja que el carbó que necessitaven per produir el vapor, l’importaven del Regne Unit, on era més barat, ja que el cotó necessari per produir els teixits també l’importaven. Aquestes primeres fàbriques s’anomenaven Vapors. Els vapors van ser molt populars fins als anys 60, però l’elevat cost del carbó va provocar la creació de les colònies industrials que utilitzaven grans turbines a prop dels salts d’aigua i així, aprofitaven l’energia hidràulica.

Les colònies industrials eren com petites ciutats, on els treballadors vivien sota les ordres del patró. En les colònies industrials no es hi havia moviments obrer, i això feia que els patrons tinguessin menys mals de cap, també estalviaven molt ja que no feien servir carbó. L’únic, que degut a la poca formació professional dels obrers i que en aquell temps no hi havia suficient aigua als rius suposava els problemes que es podia trobar una instal•lació colonial.

L’economia catalana va evolucionar poc a poc, però a pas ferm gràcies a la prohibició de venta de teixits anglesos a les colònies espanyoles, ja que els teixits catalans eren impossible que competissin amb la qualitat i el preu dels teixits de les potència europees industrials. Això va comportar que el mercat espanyol quedés a mans de la indústria catalana; Al 1830 la indústria catalana subministrava la demanda del 20% de teixits a Espanya però al 1850 la indústria catalana subministrava més del 75% de la demanda de teixits a Espanya.

Durant el 1875-1898, Catalunya va tenir un augment de població i de l’economia en general. L’augment demogràfic al Principat va ser superior que a la resta de l’estat, i gairebé igual que als diferents països europeus, ja que Catalunya va començar a rebre molts immigrants d’altres regions d’Espanya, cosa que va provocar el creixement de Catalunya i la disposició de més capital humà per part de les indústries catalanes. La indústria catalana va créixer poc a poc fins que va arribar a tenir més importància econòmica que l’agricultura, contràriament que Espanya .


La indústria cotonera va provocar que el govern fiques més aranzels als productes estrangers degut a la petita crisi que patien per l’elevat preu de les fonts d’energies, i futurament va fer aplicar més aranzels per la pèrdua de Cuba, el mercat més important per la indústria catalana.

També s’ha de destacar que a Catalunya, la vinya va tenir una gran importància i va créixer molt des de que la fil•loxera destruís la vinya francesa; va haver unes grans inversions a la vinya, i va fer que l’economia catalana trobés un altre sector a explotar, però la fil•loxera també va arribar i va destruir gran part del conreu. Això va desencadenar una crisi, ja que les inversions no havien sortit rendibles i molts propietaris van rescindir els seus contractes de rabassa morta amb els seus pagesos. Encara que es va reorganitzar ràpidament el sector no va tenir tanta importància al sector exterior i no es va poder recuperar la bona situació anterior.

Encara que la indústria cotonera va ser la insígnia de l’economia catalana durant tot el segle XIX i part del segle XX, també hi va haver sectors industrials catalans com: - la indústria agroalimentària; que des de els finals del segle XVIII ja exportava productes i s’havia començat a comercialitzar - la indústria vitícola; va tenir molta importància en el mercat espanyol i europeu durant l’any que la fil•loxera va arrasar la vinya francesa. - la indústria mecànica; que estava a Barcelona, i tenia grans fàbriques com: - la Nueva Vulcano, L’Espanya Industrial i la Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona.


La revolució industrial catalana, amb el seu desenvolupament peculiar a base de risc, iniciativa, treball i proteccionisme, va permetre a Catalunya ser la fàbrica d’Espanya i va constituir un senyal d’identitat que va diferenciar la societat catalana de la resta d’Espanya.

Durant el 1898-1936, la població catalana va augmentar molt, al 1900 la població a Catalunya era de gairebé 2 milions i al 1930 la població passava dels 3 milions, aquest fenomen es va veure sobretot en la ciutat de Barcelona que va ser la primera ciutat de l’estat espanyol que va passar d’un milió d’habitants al 1930. Això va suposar que Barcelona s’annexés als pobles del voltant com Sarrià, Poble Sec, Sant Andreu, etc. Que avui en dia, són barris barcelonins. El pulmó industrial va concentrar-se a Sant Martí i també va esdevenir molt important el port de Barcelona en l’àmbit comercial de la ciutat.


El creixement de la població catalana no va ser gràcies a la fecunditat catalana, ja que va baixar respecte dècades anteriors, si no que va créixer gràcies a la immigració que arribava d’Espanya.

Les causes van ser la millora de l’atenció mèdica a la població i l’augment de la pràctica del higiene en la societat.

En l’àmbit del camp català, la productivitat va créixer gràcies a nous adobs, l’augment dels regadius, noves tècniques i nous conreus. Els llocs on van notar més la millora de la productivitat de l’agricultura va ser en els arrossars del Delta de l’Ebre i les hortes catalanes. En canvi, la producció vitícola catalana no es va recuperar de la crisi de la fil•loxera i va portar un enorme conflicte social que va durar fins temps de la República. La indústria catalana va passar per cinc períodes diferents:

- Els períodes d’expansió van ser els anys; 1900-1907, 1913-1918, 1923-1929. - Els períodes de crisi van ser els anys; 1908-1912, 1919-1923.


La primera fila indica la població catalana i la segona la població espanyola.

La pèrdua de les colònies espanyoles l’any 1898 van suposar un retrocés a curt termini per l’economia espanyola, i sobretot catalana. Cap a la primera dècada del segle XX, la pèrdua de Cuba va suposar una repatriació del capital català invertit a Cuba i va permetre la inversió al Principat i el creixement va ser del 2’2%, bastant baix comparat amb el del 1898 que era d’un 5’5%.

El mercat principal exterior va passar a ser EUA, amb un 72% de quota de mercat, per això el creixement anual de la indústria va ser més baix que els creixements de finals del segle XIX, quan es disposava del mercat colonial. La crisi del 1908 al 1912 va ser per la dependència màxima amb l’exterior, ja que es necessitava importar el cotó, les màquines i les fonts d’energia. La recuperació es va donar per tres factors principals:

1. L’electrificació de les fàbriques, sobretot gràcies a la creació de grans companyies hidroelèctriques com, Traction Light and Power, popularment coneguda com la Canadenca. Que va permetre allunyar les indústries dels ports i rius. 2. La potenciació de nous subsectors industrials com el químic, metal•lúrgic, automobilístic, que van restar importància al sector tèxtil que va començar a perdre importància a la indústria catalana, però que va continuar sent la referent. 3. L’esclat de la primera guerra mundial, que va permetre que el mercat exterior més important fos el l’europeu amb un 70% d’exportacions.


Després de la guerra, el capital guanyat es va invertir en renovar les fàbriques velles i va fer pujar la productivitat, però es va perdre el mercat europeu i es va tornar al mercat interior i proteccionista, fent que el mercat exterior sol fos important a EUA amb el 70% de les exportacions.

Durant la segona dècada del segle XX, la indústria va aprofitar el dolç moment que vivia l’economia mundial i va permetre el creixement econòmic. En el sector exterior es va recuperar pes en les antigues colònies, amb 35% de les exportacions i el govern de Primo de Rivera va provocar l’augment dels salaris i la baixada dels preus per poder conviure més pacíficament amb les classes populars. Però el “crack borsari” del 1929 va comportar una crisi mundial i durant els anys de la Segona República l’economia espanyola va passar per un període de crisi i estancament. L’esclat de la guerra civil va acabar de delmar moltes indústries, i fins i tot, algunes indústries van ser obligades a convertir-se momentàniament en indústries de fabricació d’armes. En la guerra civil, la part industrial de la perifèria catalana, madrilenya i basca es va veure afectada per la pèrdua de capital humà, social i de infrastructures; com magatzems, màquines, instal•lacions de producció d’energia, etc. La victòria dels rebels va fer pujar al poder al general Franco, que imitant les polítiques econòmica feixista de Mussolini i la política econòmica nazi de Hitler va implantar l’autarquia.

L’inici del franquisme es va veure caracteritzat per la política econòmica autàrquica. L’autarquia seria el nacionalisme econòmic extrem, que tractaria de dotar un estat de tot el que necessita utilitzant els recursos del mateix estat. Evidentment aquest experiment va anar molt malament per factors diversos:

- Les regions històricament industrials van patir el tancament del comerç exterior i van entrar les seves indústries en un estancament productiu, de qualitat, productivitat i tecnologia del procés industrial. Van acumular més retrard industrial. - El mercat interior, com gairebé tota la historia d’Espanya era incapaç de consumir com anys anteriors, ja que la població sortia de la guerra i tenia un renda molt baixa. - La pèrdua de capital humà i de les instal•lacions industrials durant els combats de la guerra civil van suposar un cop molt dur a les inversions que s’havien realitzat. - L’INI, l’organització creada per subvencionar les empreses espanyoles tenia molt poc pressupost i les polítiques que feia seguir a les empreses no eren profitoses i van provocar nombroses fallides en les empreses. - Franco va afirmar un cop que: “hemos de descogestionar las grandes y peligrosas concentraciones industriales de Vizcaya i Barcelona.” L’empresariat català va veure amenaçades les seves propietats industrials. I van patir els problemes d’energia que es van donar a Catalunya quan el govern autàrquic va voler controlar “l’energia produïda”. - L’estraperlo i els mercats negres van generar molta corrupció i va acabar de danyar el sistema. - Com que Espanya no complia els requisits mínims democràtics va veure com EUA no enviava diners del Pla Marshall i es quedava sense ajudes.

Els mals resultats van ser molt clars i negatius, la renta del 1933 no es va igualar fins el 1953, la producció agrària no va créixer i el racionament és va imposar, la producció industrial era molt baixa, etc.

Durant la dècada dels cinquanta, es va anar millorant, encara que molt poc, la renda i el benestar de la població gràcies al fi del racionament, 1951, i amb l’inici del creixement moderat. L’any 1953, Espanya va començar a obrir el seu mercat i va començar a permetre un comerç exterior i va rebre diners de EUA, a canvi d’instal•lacions militars que EUA ficava a Espanya per poder tenir una base provisional en plena guerra freda. També era l’any que entrava a la ONU i s’iniciava el turisme. Però no es va poder evitar que l’autarquia caigués pel seu propi pes. Una inflació altíssima va ser la causa principal de la redacció del Pla de Estabilització del 1959.

Les conseqüències a curt termini no van ser del tot bones ja que hi va haver un nombrós atur, i la inflació encara va ser alta fins el 1961, però en tot l’estat en els anys posteriors es va donar a conèixer el “milagro español”, època de gran creixement. A Catalunya va ser l’època que moltes multinacionals gràcies a l’obertura de mercat van instal•lar-se en la perifèria i va donar el naixement del anomenat “cinturó roig”, aquestes multinacionals moltes fabricaven béns amb metall i aquesta expansió de la indústria metal•lúrgica, química i especialitzada va contrastar amb l’inici de la crisi del tèxtil. Aquestes noves inversions estrangeres van comportar una reducció brutal de l’atur a Catalunya i també en part a la resta d’Espanya amb la creació de nous pols industrials, però això no va impedir que prop de 1 milió d’espanyols immigressin des de la dècada del 60 als 70 a Catalunya per buscar feina i modifiquessin la societat catalana amb el mestissatge. Les causes d’aquest gran creixement industrial i econòmic a Catalunya van ser:

- La inversió estrangera va ser molt elevada, com a conseqüència dels baixos salaris que rebien els obrers, de la inexistència de sindicats i de l’especialització dels obrers catalans. - El gran nombre d’ocupació va requerir l’arribada massiva de molts immigrants andalusos que sense ells, segurament la implantació de les noves empreses, moltes multinacionals, no hagués set possible. - El comerç exterior va obrir-se, i va permetre tornar a participar en el mercat a Catalunya i Espanya. També va permetre l’arribava massiva de importacions que van permetre la renovació cultural i social de Catalunya. - El turisme va esdevenir una forta quantitat d’ingressos, cosa que va permetre el naixement del turisme a Catalunya. Encara que Balears era el destí principal del estat espanyol. - El règim franquista va deixar de banda la política de descongestionar l’economia catalana en veure que Catalunya era la fàbrica d’Espanya i va afavorir la implantació de noves fàbriques, com la petroquímica de Tarragona. - L’aparició del subsector de la construcció.

Les relacions econòmiques entre Espanya i Catalunya van ser màximes, ja que el mercat exterior encara no representava un pes important en l’economia catalana, i per tant Espanya era el màxim importador de bens i serveis a Catalunya i Catalunya exportava gairebé tota la seva producció a Espanya.

El gran creixement i l’inici dels plans de desenvolupament van fer aparèixer la dependència petrolera i energètica. En el 1973 la crisi del petroli va fer molt mal a l’economia catalana i franquista, i en aquell moment és va veure que el creixement econòmic no va ser el mateix que el creixement del benestar social cosa que és va notar quan es va tornar a créixer l’atur i veure que no hi havia cap subvenció ni cap ajuda pels aturats ni pels obrers que van quedar discapacitats.

El franquisme tant per Catalunya i per Espanya va suposar un pas endarrere en l’àmbit econòmic, social, cultural, etc., ja que l’autarquia va suposar un canvi brutal per l’empresariat de la dècada dels 40, van quedar fora de l’òrbita europea i es van veure obligats a abandonar el mercat exterior i tornar als inicis de la industrialització amb polítiques corporativistes, proteccionistes i aranzelàries. Encara que al 1959 es va aconseguir l’èxit del pla de Estabilització, al 1973, any d’inici de la crisi, es va deixar en evidència la poca inversió del estat en política social com ara els subsidis d’atur.


Després de la caiguda de la dictadura, va sorgir el procés anomenat transició que va portar Espanya a la plena democràcia. En plena transició, 1977, es van abordar els plans anomenats, Plans de la Moncloa, que van realçar la política econòmica a Espanya, reduint el gran atur, baixant moderadament la inflació i el deute amb l’exterior que hi havia a Espanya mitjançant mesures de sanejament a curt termini com polítiques macroeconomies, fixació del canvi de la moneda, flexibilització del mercat laboral, etc. Ja que la crisi del petroli va fer reduir el nombre de fàbriques, sobretot a les zones regionals industrialitzades, i va ser la conseqüència d’un atur elevadíssim. Encara que l’economia espanyola i catalana va quedar molt tocada i fins l’entrada a la CEE (Comunitat Econòmica Europea), no va estabilitzar-se.

També els bancs es van recuperar de la seva crisi, una crisi que va néixer quan les indústries i empreses que van fer fallida no van poder tornar els crèdits, la gent va demanar crèdits per afrontar els anys de crisis però no es va poder donar els crèdits desitjats a falta de liquidesa del sistema bancari. La crisi és va solventar amb la reducció de la inflació, l’estalvi realitzat per part de la gent i l’arribada de diner estranger al sistema bancari espanyol.

Per la seva banda Catalunya va votar a favor de l’Estatut de Sau de 1979, que permetia a Catalunya obtenir cert autogovern, a llarg de l’inici de la democràcia es van votar a favor tots el estatuts d’autonomia de les CCAA d’Espanya i va convertir a Espanya en un estat autonòmic. Les primeres eleccions al parlament les va guanyar el partit polític de CiU i les generals d’Espanya les va guanyar UCD. Aquest clima de democràcia feble es va alterar amb la crisi del 1973 que mai es va resoldre adequadament i que fins al 1985 l’economia va patir alts i baixos.

Catalunya en l’àmbit demogràfic des de 1980 a l’actualitat, la població catalana en aquestes dues darreres dècades i mitja, s’ha envellit molt i ha entrat definitivament en una fase estacionaria baixa, encara que la població ha crescut gràcies a l’arribada de nous immigrants que han permès que actualment la població catalana estigui aproximadament en els 7 milions d’habitants.

L’activitat econòmica de Catalunya ha evolucionat i ha millorat molt respecte del 1980, amb una renta per càpita més elevada, un sector exterior cada cop més present, la terciarització de l’economia, etc. L’agricultura catalana no es gaire representativa en el PIB català, però ha experimentat un gran dinamisme gràcies en part de l’especialització dels conreus, a l’orientació comercial, millora de la qualitat, la subvenció de la UE i la potenciació de la indústria agroalimentària; com la vitícola, transformadora de carn, d’olis, etc. En la ramaderia s’ha donat molta importància al sector porcí i la pesca s’ha mantingut constant en la captura de tones, 60 tones per any aproximadament des de 1980 fins l’actualitat.

En el sector secundari, s’ha mostrat com sempre molt important en el PIB gràcies a l’arribada de la inversió estrangera, creació de noves multinacionals i la important modernització tecnològica i d’organització que s’ha fet per afrontar amb garanties la nova competència. Catalunya continua sent la regió d’Espanya amb més presencia de indústria. Les indústries catalanes més representatives són:

- la indústria metal•lúrgica: que s’ha beneficiat de les inversions estrangeres i les compres de les dues principals empreses, SEAT i Motor Ibérica, la primera per capital alemany i la segona per capital nipó. El subsector dels electrodomèstics també ha notat força les inversions i gràcies a les inversions i la renovació tecnològica, Catalunya exporta un nombrós nombre de productes en el mercat nacional i internacional. - la indústria tèxtil: Encara que el sector tradicional ha anat perdent pes per culpa de la gran competència dels productes tèxtils de l’Àsia. Encara hi ha un gran nombre de empreses tèxtils que s’han tingut que especialitzar i fer dissenys i acabats millors per competir en el dia d’avui. - la indústria química: Ha crescut molt durant les 4 darreres dècades, i sobretot això es defineix amb la implantació de la petroquímica a Tarragona, els parcs tecnològics en moltes ciutats catalanes i la forta implantació de la indústria farmacèutica. - la indústria agroalimentària: També ha set un sector que ha crescut molt gràcies a l’alta producció de vins i caves, i als derivats de les carns, gairebé totes les empreses d’aquest tipus són de capital català. En canvi el capital estranger s’imposa en les indústries de productes làctics, dolços, precuinats, etc.


També s’ha de esmentar la progressiva descentralització del sector secundari, on la majoria de ciutats i pobles grans tenen el seu polígon propi. A causa de:

1. Millora de les infrastructures en els camins, carreteres, i obra pública en general en les comarques de menor implantació industrial. 2. La varietat de subsectors de les indústries i la especialització de les indústries 3. L’establiment del tercer cinturó i el desig de implantació del tercer cinturó.

En el sector terciari, el turisme, les entitats bancàries, el comerç i el sector públic han estat els sector que més han crescut a Catalunya des de l’inici de l’etapa democràtica.

- El turisme; s’ha esdevingut en uns dels sectors més importants a Catalunya. Des dels inicis del segle XIX cada any es passa dels 20 milions de turistes anuals. - Les entitats bancàries; han passat a tenir una enorme importància en l’economia catalana, sobretot les caixes d’estalvis i les assegurances de tota mena. - El comerç; la seva estructura a canviat molt, ja que el petit comerç cada cop es veu més amenaçat per les gran superfícies comercials, que ofereixen preus més barats i més productes. I per això els petits comerços s’han modernitzat i especialitzat per afrontar amb garanties la competència de les gran superfícies.

El sector públic; en les dues darreres dècades i mitja s’han creat noves empreses com la Corporació Catalana de la Ràdio i Televisió, i s’han potencialitzat altres com els ferrocarrils de Catalunya. Encara que moltes empreses públiques estatals s’han privatitzat com Telefònica i Iberia.

Tot i així el sector públic català dóna una enorme quantitat d’ocupació, tan sols els funcionaris de l’ensenyament són 100000 a Catalunya, i actualment es fan noves polítiques de captació de professorat.


El factor clau de l’estat actual de l’economia catalana i espanyola ha estat la integració a la UE ja que ha permès:

- Liberalitzar el mercat, rebre subvencions de les potències europees per arribar a una equitat econòmica amb elles, inversions estrangeres de gran importància, innovació en les empreses i modernització de la societat, etc.

Sent un fet la integració a la UE, es pot assegurar que el balanç de la integració a la UE ha set positiva i el balanç de l’etapa democràtica també ho ha set, ja que ha permès créixer econòmicament, socialment, culturalment, etc., tant a Catalunya com Espanya. I ha permès a Catalunya participar al mercat internacional que ha esdevingut en el primer importador de productes a Catalunya i consumeix una gran quantitat d’exportacions catalanes, encara que el comprador principal continua sent l’estat Espanyol.