Josep de Calassanç Vives i Tutó

De Viquipèdia

Josep de Calassanç Vives i Tutó, O.F.M.Cap., frare i cardenal català, va néixer a Sant Andreu de Llavaneres, el Maresme, el 15 de febrer de 1854 i va morir a Monteporzio, prop de Roma, el 7 de setembre de 1913.

Va fer els primers estudis a l'Escola Pia de Mataró, i el 1869 ingressà al noviciat dels framenors caputxins d'Antigua, Guatemala, on l'any següent professà. El 1872 féu els vots perpetus i seguidament tingué breus estades als monestirs de Fontenay-le-Comte (França) i Ibarra (Equador). El 1874 es llicencià en teologia i en dret canònic a la University of Santa Clara, Califòrnia. El 1887 fou ordenat sacerdot a Tolosa de Llenguadoc i tot seguit el nomenaren rector del Col•legi Seràfic de Perpinyà, on romangué fins al 1880.

Entre el 1880 i el 1887 regí el Col•legi Seràfic d'Igualada (L`Anoia). Aquest darrer any fou reclamat a Roma per a ocupar els càrrecs de secretari del procurador general de l'orde caputxí i de consultor de la Suprema Congregació del Sant Ofici. Més tard el nomenaren consultor de les Congregacions de Propaganda Fide (1889), del Concili (1894) i d'Afers Eclesiàstics Extraordinaris (1895). Fou el secretari de la comissió papal per a l'estudi de la validesa de les ordenacions sacerdotals de l'Església Anglicana (1895-1896).

El 1896 fou nomenat president honorari del I Concili Plenari de l'Església Llatinoamericana, i tot seguit creat cardenal diaca de San Adriano. També presidí a Roma el Congrés Internacional d'Ordes Seculars (1900) i aconseguí la unificació dels diversos corrents d'observança franciscana. Assistí al papa Lleó XIII en el seu llit de mort (1903) i el successor d'aquest, sant Pius X, nomenà Vives i Tutó el seu confessor particular i el 1908 prefecte de la Sagrada Congregació dels Religiosos. Hom el considera l'autor material de l'encíclica Pascendi dominici gregis (1907) d'aquest darrer papa, raó per la qual Vives i Tutó fou objecte d'encesos atacs per part del corrent modernista francès i alemany.

Intervingué directament en la lluita contra l'integrisme clerical a l'estat espanyol. Fou l'impulsor dins la cúria vaticana de la consagració episcopal de Josep Torras i Bages (1899) i el principal sostenidor de mossèn Jacint Verdaguer en les dificultats d'aquest amb la jerarquia eclesiàstica.

Publicà més d'un centenar de llibres de patrística, dret canònic i hagiografies de frares franciscans de tots els temps.

Fou sebollit al mausoleu caputxí del cementiri de Campo Verano de Roma i el seu poble natal li dedicà un momument.