Complement directe

De Viquipèdia

Taula de continguts

[edita] Definició

El complement directe (CD), també anomenat "objecte directe", "implement" o "acusatiu", és una de les funcions de la sintaxi tradicional. Aquesta funció pot acomplir-la un sintagma nominal o una clàusula subordinada substantiva, que completaran el sentit del verb, sobretot si es tracta d'un verb transitu, ja que llavors exigeix aquest tipus de complement. Tanmateix, els verbs classificats tradicionalment com a transitius poden no dur un CD explícit, sinó implícit o amb valor genèric:

  • Joan menja una poma
  • -Què fa Joan?
-Menja ∅ (=alguna cosa)

[edita] El complement directe amb a en català

En català el complement directe no porta mai preposició, tret d'aquests casos:

  • Obligatòriament:
  • Davant del segon terme d'un CD recíproc
Se saludaren l'un a l'altre
  • Quan el CD és un pronom personal tònic (altrament dit fort)
T'estime a tu
  • Quan hi ha dislocació del CD al començament o al final de l'oració (en aquest cas ha de ser représ per un pronom a la seua posició normal)
A Joan, no l'he vist
  • Opcionalment:
  • Davant els indefinits tothom, tots, ningú, el relatiu el qual (i variants) i el relatiu o interrogatiu qui, per evitar possibles ambigüitats
Ha vist tothom (subj. o CD) ≠ Ha vist a tothom (CD)
  • En altres casos d'ambigüitat
T'estime com en Joan ≠ T'estime com a en Joan

[edita] Pronominalització del complement directe

Es pot substituir per diversos pronoms febles:

  • Si el CD porta un determinant, se substitueix per el, la, els, les: La Maria menja la poma = La Maria la menja
  • Si el CD és indeterminat, es posa el pronom en, acompanyat si cal d'un quantitatiu: El Jordi escriu una carta = El Jordi n'escriu una
  • Si el CD representa una persona, se substitueix pel pronom corresponent: em, et, es, ens, etc: Ajuda (a nosaltres)! = Ajuda'ns!
  • Si el CD és tota una oració, o una paraula neutra com "això", es posa ho: Vull que vinguis ara = Ho vull

El complement directe passa a ser el subjecte de l'oració en veu passiva.

[edita] Bibliografia

  • Joan Rafael Ramos, Introducció a la sintaxi, València, Tàndem, 1998.
  • Maria Josep Cuenca, Sintaxi catalana, Barcelona, UOC, 2005.