Anselm de Bec

De Viquipèdia

Anselmo de Canterbury, Doctor de la Iglesia Católica
Anselmo de Canterbury, Doctor de la Iglesia Católica

Sant Anselm de Canterbury o Anselm de Canterbury (1033 o 1034 - 21 d'abril, 1109) fou un filòsof i teòleg italià que s'ocupà de l'Arquebisbisbat de Canterbury entre 1093 i 1109. Està considerat el fundador de l'escolàstica. És famós per ser l'inventor de l'argument ontològic a favor de l'existència de Déu.

Taula de continguts

[edita] Primers anys

Anselm va néixer a la ciutat d'Aosta, a la Borgonya (actualment la capital de regió de la Vall d'Aosta al nord d'Itàlia del nord). Es creu que provenia d'una important família noble. Gundulph, el seu pare, era llombard, i sembla ser que era un home molt dur i violent. La seva mare, Ermenberga, era una dona prudent i virtuosa, que donà formació religiosa Anselm.

Quan tenia quinze anys desitjà entrar a un monestir, però no aconseguí el consentiment del seu pare. Durant aquest període la seva mare morí, i la severitat del seu pare se li féu insuportable. Al 1059 marxà de casa i creuà els Alps per vagà a través de la Borgonya i França. Atret per la fama de Lanfranc, Anselm anà a Normandia. L'any següent, després de passar una mica de temps a Avranches, ingressà a l'abadia de Bec com a novici amb vint-i-set anys.

[edita] Els seus anys a Bec

Tres anys més tard, al 1063, quan Lanfranc esdevingué l'abat de Caen, Anselm fou elegit Prior. Conservà aquest durant quinze anys fins que, al 1078, la mort del monjo guerrer Herluin, fundador i primer abat de Bec, Anselm fou elegit abat. Sota la seva jurisdicció, Bec es convertí en el primer centre d'ensenyament d'Europa tot i que Anselm no estigué interessat a atreure estudiants estrangers. Va ser durant aquests anys a Bec que Anselm escriví les seves primeres obres filosòfiques; el Monologion i el Proslogion. Més tard escrivé els Diàlegs sobre la Veritat, Arbitri, i la Caiguda del Diable.

Mentrestant, el monestir havia crescut en riquesa i reputació, i havia adquirit propietats considerables a Anglaterra. Es convertí, doncs, en obligació d'Anselm visitar ocasionalment aquestes propietats. La seva rectitud li donà reputació a Anglaterra i fou així com el seu nom començà a sonar com a successor natural de Lanfranc a l'Arquebisbisbat de Canterbury, el més important de la Gran Bretanya. Però després de la mort de Lanfranc al 1089, el rei Guillem II expropià les possessions i ingressos de la seu episcopal. Tampoc nomenà cap substitut.

Aproximadament quatre anys més tard, al 1092, sobre la invitació d'Hugh, Comte de Chester, Anselm es creuava a Anglaterra. Era retingut per negoci durant gairebé quatre mesos, i quan sobre retornar|tornar, es rebutjava permís pel rei. En l'any següent Guillem queia malalt, i temia que la seva mort era a mà. Preocupat per fer-se disculpar pel que havia fet a l'arquebisbat de Canterbury, nomenà Anselm per ocupar la seu episcopal que quedà vacant. Després de dispensar les obligacions de Normandia, Anselm es consagrava com a arquebisbe de Canterbury a l'any 1093.

[edita] Arquebisbe de Canterbury

Com a conseller espiritual del rei, Anselm demanà a Guillem II reconèixer a Urbà II com Papa en oposició a l'Antipapa Clement III. Amb tot, només obtingué un reconeixement parcial. Aquest fet provocà una greu divisió entre Anselm i el rei Guillem II, però finalment l'assumpte es solucionà aparentment quan Guillem envià embaixadors a Roma per a reconèixer el Papa de Roma.

Poc després les diferències entre Anselm i el rei sorgien de nou, i Anselm decidí viatjar a Roma i buscar el consell del seu pare espiritual. Amb gran dificultat obtingué el permís del rei i a l'octubre de 1097 marxà a Roma. Immediatament després, Guillem II agafà els ingressos de l'Arquebisbat de Canterbury i els retingué fins la seva mort. Després de col·laborar amb el Papa Urbà II en la lluita contra l'Església Ortodoxa al sud de la Península marxà de Roma i passà un temps a la població de Schiavi, on acabà el seu tractat sobre la disculpa, Cur Deus homo, llavors es retirà a Lió. Quan intentà retornar a Anglaterra, Guillem no li permeté entrar.

[edita] Conflictes amb Enric I

Guillem II morí a l'any 1100 i el seu successor, Enric I, convidà a Anselm a tornar a Anglaterra. Tanmateix, Enric exigí que Anselm rebrés de la seva mà la investidura com a arquebisbe. La regla papal en aquesta qüestió era clara: tota investidura laica estava estrictament prohibida. Anselm transmeté això al rei; però Enric no renuncià a un privilegi que posseïa pels seus predecessors, i proposà que la qüestió s'hauria de posar davant de la Santa Seu. Amb tot, la resposta del Papa reafirmà aquesta regla. Una segona ambaixada s'envià, però amb un resultat similar. No obstant això, Enric I romangué ferm, i per fi, a l'any 1103, Anselm i un enviat del rei marxaren a Roma. El Papa Pasqual II reafirmà la regla d'investidura, excomunicà a qui la incomplí excepte al rei Enric I d'Anglaterra.

Anselm, que havia rebut un missatge on se li prohibí el retorn a Anglaterra llevat acceptés els termes del rei, es retirà a Lió on esperava veure's amb el Papa Pasqual per prendre mesures més dures sobre l'afer d'Enric. Per fi, al 1105, es resolgué excomunicà a Enric I d'Anglaterra. La intenció papal fou coneguda pel rei a través de la seva germana. Seriosament alarmat, Enric organitzà una reunió per reconciliar-se amb Anselm i l'Església. Al 1106 Anselm tornà a Anglaterra, amb el poder papal de llevar la sentència d'excomunicació. Al 1107 se solventà la llarga disputa sobre la investidura ja que el rei renuncià formalment dels seus drets sobre aquesta matèria. Anselm tornà a ocupar-se de l'Arquebisbat de Canterbury fins que morí el dia 21 d'abril de 1109. Fou canonitzat el 1494 pel Papa Alexander VI. Anselm està considerat un dels pares de l'Església catòlica.

[edita] Enllaços externs