Giorgione

De Viquipèdia

Icona de copyedit

Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:

viquificar
Autorretrat del Museo Herzog
Autorretrat del Museo Herzog

Giorgione és conegut per la poètica qualitat del seu treball i pel fet que son molt poques les obres que se l’hi atribueixen amb un 100% de certesa (aprox. 6), ja que entre d’altres raons, va deixar diversos cuadres inacabats que van completar altres pintors.

Si això li afeguim l’escassa quantitat de dades biografiques que hi ha sobre la seva figura i l’incognita sobre el significat de la pintura, el converteixen en un del pintors més misteriosos de l’Historia de l’Art.

Taula de continguts

[edita] Biografía

[edita] Orígens

Pero tot i ser un personatge fosc de l’historia de l’art, es troba dins la nómina de pintors biografiats per Vasari. Giorgione va nèixer al petit poble de Castelfranco Véneto, pero no queden dades del seu origen familiar. Apareix citat com Zorzi i inclós Zorzo en la documentació de la seva época (els noms cambien segons la dicció veneciana, tot i que el seu nom vertader era Giorgio.

Paolo Pini, por primer cop, l’anomena Giorgione en el seus Diàlegs de la pintura, nom amb el que avui es mundialment conegut Vasari explica que l’anomena així: Por las hechuras de la persona y por la grandeza de su ánimo fue llamado Giorgione, el cual, aunque había nacido de humildísima estirpe, no obstante no fue más que gentil y de buenas costumbres durante toda su vida. Fue educado en Venecia y se complacía continuamente en las cosas del amor y le gustaba admirablemente el sonido del láud, y tanto, que él tañía y cantaba a la vez tan divinamente que por ello, se empleaba a menudo en varias músicas y reuniones de personas nobles. Carlo Ridolfi , al 1648, pel contrario, diu que prové d’una familia acomodada i nativa de Vedelago (Provincia de Treviso), en una biografía qüestionada pels estudiosos posteriors, pels seus errors i omisions.

Coneixem el seu aspecte físic gràcies a l’autorretrat del Museu Herzog Anton Ulrich de Branschweig, que va servir com a model pel gravat de la 2º edició de les Vides de Vasari. Se li atribueix a la seva autoría aquest autorretrat degut a que, l’ examen radiogràfic ens mostra que està pintat sobre una tela que contenía una Verge amb Nen d’estil giorgionesc.

No sabem exactament amb quina edad va arribar a Venecia, però ridolfi afirma que fou vers als 10 anys. Va començar a treballar com aprenetn al taller de Giovanni Bellini, que era aleshores el pintor més famós de la ciutat. En la formació de Giorgione s’adverteixen influencies del seu mestre però també d’ Antonello de Messina, personatge que donà a conèixer la tècnica de l’oli de Leonardo Venecia. De Leonardo també va pendre l’ sfumato; i inclós en l’actualitat es pensa que va rebre indicacions de Vittore Carpaccio en la seva etapa inicial.

[edita] Carrera artística

El seu talent va ser reconegut molt d’hora, segons els documents de l’època, pel fet que vers al 1500, quan només tenia 23 anys, segins la cronología de Vasari, fou escollit per pintar el retrats del Dux Agostino Barberito i del condotiero Consalvo Ferrante.

Al 1504, li va ser encarregat un retaule en memoria de Matteo Constanzo per l’esglesia de San Liberal a la seva ciutat natal al 1507, rep per ordre del Consell dels Deu, el lliurament de pagament d’un quadre, avui perdut, per la decoració de la nova Sala d’audiències del Palau Ducal.

Del 1507 al 1508 va treballar, junt amb altres aristes de la generació de Tizià, en els frescos de la façana del nou edifici de la Fondaco dei Tedeschi, seu dels mercaders lemanys a Venecia. Al segle XVIII, el grabador Antonio María Zanetti va realitzar unes còpies, gracies a les quals coneixem la disposició i la temàtica; a més d’unes petites restes que representaben la dona nua, conservats tots ells a la Galeria de la Academia de Venecia.

Ja havía particit en treballs similars a la Casa Soranzo, la Casa Grimani alli Servi i atres palaus venecisans. Amés a més havia pintat a coleccionistas privats per encàrrec, diferència bàsica amb els seus contemporanis.que treballaren sobretot per a grans insititucions, tant públiques com l’Esglèsia.

Vasari dòna molta importancia en la vida del pintor a la trobada del pintor amb. Leonardo Da Vinci en la visita d’aquest a Venecia al 1500. aquest apropament va influir moltissim en la seva obra.

[edita] Mort prematura

Al Setembre o Octubre de 1510 va morir a causa de la Peste que va asolar la ciutat de Venecia. Isabel de Este, escriuria desde Mantua a Tadeo lbano, el seu corresponsal a Venècia, per tal que s’assegurés l’obra una Noce de Giorgione per a la seva col•lecció.Aquests desitjos es veiern fustrats quan haches va morir, La data de la seva mort, al 1510, la sabem gràcies a aquesta correspondencia.

També la mort de Giorgione es referida per Vasari a les seves Vides: Mientras Giorgione atendía a honrarse a sí mismo y a su patria, en el mucho conversar que él hacía para entretener con la música a muchos amigos suyos, se enamoró de una señora y mucho gozaron el uno y la otra de sus amores. Ocurrió que en año de 1511 ella se contaminó de peste; pero Giorgione, ignorante de su enfermedad, siguó tratándola y se contagió, de manera que en breve tiempo, a la edad de 34 años, pasó a la otra vida, no sin dolor de sus amigos, que le amaban por sus virtudes. Totes les fonts representen a Giorgione com un personatge de distinguit i romàntic encant, un gran amant, un gran music, capaç d’expressar en l’art el plaer, l’esplendor, la sensualitat, matitzada de poètica melancolía, d’una Venècia que vivía moments d’explendor cultural.

[edita] Després de la seva mort: El misteri Giorgione

La manca de noticies sobre la seva vida, la disperssió de la seva obra, pasades de mà en mà pels col•leccionistes, sese haver estat fixe a cap esglèsia pel seu carácter laic, fa que ja en el segle XVI es comencès a enfosquir la seva figura.

A més amés, el fet que Tizià terminés algunes de les seves obres sempre a comportat confusió. En el segle XVII, inexactituts transmitides pel seus biografs i les falsificacions (almenas n’hi ha 50) realitzades per Piero della Vecchia fomentaren la seva mitificació, fins l’extrem de dubtar de la seva experiènciaa parincipis del segle XIX.

A partir d’aquí, es realizaren estudis cientifics seriosos sobre l’autor. Van contribuir a aclarar la seva figura la publicació al 1800 del anònim Morelliano, manuscrit de Marcantonio Michiel i la correspondència d’Isabel de Este, publicada al 1888.

Des de 1925, els museus realitzen probes radiogràfíques als seus cuadres per tal d’autentificar-los. De les obres de Giogione s’han fet radiografies a Venus, al 1931, Als tres filoofs al 1932 i la tempestad al 1939.

Es van celebrar exposicions antològiques que van reunir gran part de la seva obra a Venecia al 1955 i al 1978.

[edita] Estil

Retrat de vella
Retrat de vella

Els seus amplis coneixements el feien sobresortir amb gran nivell en la técnica del fresc. Pero també destacà en el tremp i l’oli sobre taula aiixí com en l’innovador ús del llenç.Dominava el dibuix, pero la seva concepció cambiava segons el quadre.

Es poden advertir dos etapes en la seva evolució estilística:

  1. En un primer moment es troba molt vinculat a la pintura dels mestres del Quattrocento venecià, tot i que començava a surgir d’una poderosapersonalitat en el tractament del paisatge i la llumels temes religiosos també pertanyen a aquest periode. Destaca així el Retaule de Castelfranco que culminaría aquesta fase, revelant ja innovacions en la disposició de les figures. Sense allunyar-se de la tradicional Sacra conversazione.
  1. La plenitud de la seva obra aporta llibertat d’execució i Riquessa. Possa en joc la técnica a favor dels efectes cromátics i més expressivitat. Destaca l’ús del paisatge pero no com a marc sino com personatge de l’obra. Exemples en son tant la Tempestat com els tres filosofs.

[edita] Innovacions

Els avenços que va supossar la figura de Giogione en la pintura van ser:

  • Riquessa cromática: Us per part de Giorgione d’una gran gamma de colors, molt més rica que la dels seus predecessors del Quattrocento, perque considerava que per guanyar en expressivitat havien de sotmetre tots els elements al color
  • Ús del llenç: Fou l’interés pel color el que el va portar a emprar la nova técnica del llenç que substituiria la tradicional taula de la puntura italiana. La tela era facil de transportar i molt més economica. A més, oferia la possibilitat que sobre la textura s’aconseguissin efectes de colors més adaptats a la seva estética.
  • Paissatge com a part fonamental: De la perspectiva lineal del Quattrocento bassada en elements geomètrics i matemàtics, Giorgione busca recolzar-se en elements atmosfèrics i ambientals, deixants d’analitzar per separat les figures per donar una visió més unitaria en l’espai en el que estan situades. Per primer cop, Giorgione pinta paissatges amb figures en comptes de figures en paissatges. Això s base important en el desenvolupament de l’art modern.
  • Quadres de gènere: La seva temàtica es profana tot i comptar amb cuadres religiosos als quals desposseïa de tot misticismo, propi de l’época.

No pretén moure’s per la devoció, ni per les gestes históriques, ni compossar escenes al•legóriques. És el que podríam anomenar L’art per l’art.

Home jove (El cantant apassionat) (Galería Borghese (Roma)) Giorgione va representar per a l’escola veneciana un avanç similar al de Leonardo da Vinci a la Toscana vint anys abans superant la rigidesa arcaica i dotant a la pintura de més libertat en colors i temàtica. Fou l’entrada del Cinquecento a la república veneciana. Giorgione, a més a més de retaules i retrats, va realitzar cuadres sense el sentit didàctic, devocional, al•legòric o mitológic, en els que l’acció quedava substituida pel fet de la contemplació de la bellesaa a traves de les representacions de sentimients lírics o poètics. Va exercir molta influència en els seus contemporanis i en els seus inmediats successors de l’escola veneciana, com Tizià, Sebastiano del Piombo, Palma el Vell, Giovanni Cariani i Domenico i Giulio Campagnola.

Retaule o Pal•la de Castefranco: (1505) Sacra conversazione, distribuida a través d’una composició triangular en la que es veu a la Verge entronitzada amb el Nen, custodiada pels Sants Lliberal i Francesc d’Assís. Fou una obra d’ encàrrec en homenatge al fill del condotiero de la seva ciutat natal, com retaule de l’altar on se l’enterraría. Es de les poques obres de Giorgione que segueixen en la seva situació original, en l’esglèsia de Sant Lliberal.

La tempestat: (1508) Ha estat anomenat el primer paissatge de la Història De l’Art Occidental. El significat de l’escena no queda gaire clar, per la maestria emprada es evident. Representa un soldat i una dona nua donant el pit a un nen. Estan separats per un riu. Als fons es veu la ciutat i en el cel, la tormenta a la que el títol de l’obra es refereix. La multitud de simbols que te aquest llenç ofereix Diverses interpretacions per cap suficientment satisfactoria. Les teoríes que aposten per la dualitat (home-dona, ciutat-camp) Han anat decreixent al comprobar, mitjançant un estudi Radiogràfic, que l‘ home era originariament una dona nua sentada. El tema sembla un pretexte per realitzar un exercici d’imaginació creadora, amb colors freds i saturats, i va ser una influència molt gran per tota la pintura posterior.


Els tres filósofs 1509 Es igualmente enigmàtic i la seva atribució a Giorgione es encara disputada. Les tres figures estan situades a l’entrada d’una fosca cova buida. Els personatges han estat inyerpretats com els tres reis mags o com Símbols devant la cova de Plató També s’ha Crego que representava les tres edats de l’home. Apareixen en el típic somni giorgionesc, reforçats per un focus de llum, característic d’altres paisatges del pintor, com el Concert campestre La pincellada sembla s’orienti casi exclusivament en la creació d’ efectes cromàtics.

Venus dormida o Venus de Dresde: (1510) Primer atribuida a Morelli i actualment atribuida a Giorgione Es suposa que es la mateixa que segons Rinaldi estaba a la Casa Marcello de Venecia. La composició es pur ritme de linies i contorns, units a la innova-

 dora presència de l’aire llire.

La textura de la tela i l’armoniós paisatge dotan al quadre del just Equilibroplaer i sensualitat. Aquesta obra va quedar inacabada a Causa de la seva mort. Va sr Tizià que li va acabar, el que va poder ser un prototip de la seva Venus de Urbino. Una recient restauració ha esborrat un Cupido que existía en el paisatge, posteriorment afegit.

Retrats: Giorgione i el jove Tizià van treballar junts en la producció de diversos retrats, es per aixó que costa tant identificar-los. l’únic signat datat pel mestre es:

Retrat d’una jove dama (Laura) (1 de juny de 1506):

Destaquen les seves innovacions més enllà de la figura humana en si. Es distingueix per la dignitat, claretat i sofisticació de la dama retratada.

[edita] Enllaços extens

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:

Giorgione