Avantguarda
De Viquipèdia
L´avantguardisme és la tendència, en una obra d´art qualsevol, o d´un artista, a introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals o convencionals. També s´entén com excessiva preocupació per desplegar recursos que trenquin o distorsionin els sistemes més acceptats de representació o expressió, al teatre, pintura, literatura, cinema, etc. Té en general un ús pejoratiu, tot i que també s´utilitza per designar els moviments artístics renovadors, i en general dogmàtics, que es van produit a Europa durant les primeres dècades del segle XX, i que són agrupats sota els noms genèrics de avantguarda o avantguardes.
[edita] Context històric
En el moment en que van sorgir les avantguardes artístiques, Europa vivia una profunda crisi, que va desencadenar en la Primera Guerra Mundial, i llavors, en l´evidència dels límits del sistema capitalista. Si bé fins el 1914 els socialistes són els únics que parlen de "l´enfonsament del capitalisme", com assenyala Arnold Hauser, també altres sectors havien percebut abans els límits d´un model de vida que privilegiava els diners, la producció i els valors de canvi davant l´home.
El resultat d´això va ser la pobresa i l´encasellament artístic contra els que van reaccionar ja al 1905, Pablo Picasso i Georges Braque amb les seves exposicions cubistes, i el futurisme que, al 1909, llança el seu primer manifest d´aposta al futur i rebuig a tot l'anterior, enlluernat pels avenços de la modernitat científica i tecnològica: Es coneguda la frase de Marinetti: "Un automòbil de carrera es més bell que la Victòria de Samotràcia".
Així es donen els primers passos de l´avantguarda, encara que el moment d´explosió definitiva coincideix, lògicament, amb la Primera Guerra Mundial, amb la consciència de l´absurd sacrifici que suposava, i amb la promesa d´una vida diferent alentada pel triomf de la revolució socialista a Rússia.
Corrien els dies de 1916 quan a Zurich (territori neutral durant la guerra), Tristan Tzara un poeta i filòsof romanès, pròfug de les seves obligacions militars, va decidir fundar el "Cabaret Voltaire". Aquesta acta de fundació del dadaisme, explosió nihilista que proposava el rebuig total:
- "El sistema DD us farà lliures, trenqueu-ho tot. Sou els amos de tot allò que trenqueu. Les lleis, les morals, les estètiques, s´han fet perquè respecteu les coses fràgils. Allò que és fràgil està destinat a ser trencat. Proveu la vostra força un sol cop: us desafio a que després continueu. Allò que no trenqueu us trencarà, serà el vostre amo."
-
- (Louis Aragón, poeta francès).
-
Aquest desig de destrucció de tot l'establert va portar als dadaistes, per tal de ser coherents, a rebutjar-se a si mateixos: la pròpia destrucció.
Alguns dels partidaris de Dadà, dirigits per André Breton, van pensar que les circumstàncies exigien no sols l´anarquia i la destrucció sinó també la proposta; és així que s´aparten de Tzara (cosa que va donar punt final al moviment dadaista) i inicien l´aventura surrealista.
La fúria Dadà havia estat el pas primer i indispensable, però havia arribat als seus límits. Bretón i els surrealistes (es a dir: superrealistes) uneixen la sentència d´Arthur Rimbaud (que amb Charles Baudelaire, Compte de Lautréamont, Alfred Jarry, Van Gogh i altres artistes del segle XIX seran reconeguts pels surrealistes com els seus "pares"): "s´ha de canviar la vida", amb aquella de Carlos Marx: "s´ha de transformar el món". Sorgeix així el surrealisme al servei de la revolució que pretenia recuperar allò que a l´home de la societat, els seus condicionaments i repressions l´havien fet ocultar: la seva essència més pura, el seu Jo bàsic i autèntic.
A través de la recuperació de l´inconscient, dels somnis (són els dies de Sigmund Freud i dels orígens de la psicoanàlisi), de deixar-li el pas lliure a les passions i els desitjos, de l'escriptura automàtica (que més tard qüestionarien com a tècnica), de l´humor negre, intenten marxar cap a una societat nova en la que l´home pugui viure en plenitud (la utopia surrealista). En aquest ple exercici de la llibertat que va significar l´actitud surrealista, tres palabres s´uneixen en un sol significat: amor, poesia i llibertat.
[edita] L´avantguardisme i els seus "ismes"
Dins de la corrent avantguardista els ismes van sorgir contra una corrent envellida i van proposar innovacions radicals de contingut, llenguatge i actitud vital. Entre ells es troben:
- Expressionisme: Va néixer a Alemanya, en contra del naturalisme, i va ser dirigit pel poeta Georg Trakl al 1920. Entre els seus principis s´assenyalen: la reconstrucció de la realitat, la relació de l´expressió literària amb les arts plàstiques i la música, i l´expressió de l´angoixa del món i de la vida a través de novel.les i drames on es parla de les limitacions socials imposades a la llibertat de l´home.
- Cubisme: Va néixer a França, i va ser encapçalat per Guillaume Apollinaire. Les seves principals característiques consisteixen en: l´associació d´elements impossibles de concretar, desdoblament de l´autor, disposició gràfica de les paraules, substitució de lo sentimental amb l´humor i l´alegria, i el retrat de la realitat a través de diversos enfocaments.
- Futurisme: Sorgeix a Milà, Itàlia per part de Filippo Tommaso Marinetti. Aquest moviment trencava amb la sintaxis, el ritme i els signes convencionals de puntuació.
Considerava com elements principals de la poesia, el valor, la audàcia i la revolució, ja que pregonava el moviment agressiu, l´insomni febril, el passat gimnàstic, el salt perillós i la bufetada. Tenia com a postulats: l´exaltació de lo sensual, lo nacional i guerrer, l´adoració de la màquina, el retrat de la realitat en moviment, lo objectiu de lo literario i la disposició especial de lo escrit, amb el fi de donar-li una expressió plàstica. És dels pocs moviments en que el manifest programàtic (de Marinetti, que era escriptor, el 1909) precedeix a l'expressió plàstica.
- Dadaisme: Va aparèixer a Zurich, Suïssa, entre el 1916 i el 1922, amb Tristan Tzara com a fundador. Va ser una oposició al passat violent de la guerra mundial. El poema dadaista acostuma a ser una successió de paraules i sons, lo que fa difícil trobar-li la lògica. Es distingeix per: la inclinació cap a lo dubtós, terrorisme, mort i nihilisme, lo fantasiós, busca renovar la expressió mitjançant l´ús de materials inusuals o manejant plans de pensament abans no barrejables, i té una tònica general de rebeldia o destrucció.
- Ultraisme: Va aparèixer a Espanya entre el 1919 i el 1922 com a reacció al modernisme. Va ser un dels moviments que més es va projectar a Hispanoamèrica, contribuint a l´ús del vers lliure, la prescripció de la anècdota i el desenvolupament de la metàfora, que es converteix en el principal centre expressiu. Influenciat per poetes com Vicente Huidobro i Guillaume Apollinaire.
- Creacionisme: Va sorgir al 1917 i va ser patrocinat pel poeta xilè Vicente Huidobro, qui concebeix al poeta com un petit Déu per crear amb la paraula. Segons ell, el poeta no ha de ser un home.
- Surrealisme: Va sorgir a França amb André Bretón, qui seguint a Sigmund Freud es va interessar per descobrir els mecanismes de l´inconscient i sobrepassar lo real per mitjà de lo imaginari i lo irracional. Es caracteritza per: pretendre crear un home nou, recórrer a la crueltat i l´humor negre amb el fi de destruir tots els matissos sentimentaloides i perquè a pesar de ser constructium els aspectes de la conducta moral humana i les manifestacions no són del seu interès.
- Estridentisme: Va sorgir a Mèxic, i neix de la barreja de diversos "ismes" nascuts a l´avantguarda europea. Es va donar entre el 1922 i el 1927, i es va caracteritzar per la modernitat, el cosmopolitisme i l´urbpa, així com per l´inconformisme, l´humor negre, l´esnobisme, l´irreverent i el rebuig a tot el passat. El seu representant va ser Manuel Maples Arce.
- Impressionisme: Reacciona contra els excessos del realisme, concentrant el seu interès en el procés mental desenvolupat al interior d´un personatge quan s´enfrenta a alguna situació. Es caracteritza per: traslladar a l´obra la veritable existència radicada en els processos mentals, la intuïció i la desvinculació d´un personatge, així com el maneig de personatges a través de les associacions psicològiques.
- Cosmopolitisme: Sorgeix al 1940 amb la finalitat de mostrar la problemàtica urbana. Es variant, ja que el paisatge canvia segons la geografia i l´economia de cada ciutat. És filosòfic, moral i psicològic, ja que treballa amb la incertesa i tensió dels habitants de les grans metrópolis. El seu màxim representant va ser Jorge Luis Borges.
- Neorrealisme: Es relaciona amb l´existencialisme, exagera el problema de l´angoixa, ja que transforma l´escriptor de mals irreversibles, que semblen no tenir solució.
- Superrealisme: Moviment que es va recolzar en els treballs de Sigmund Freud. Consisteix en la captació de la coincidència-realitat sorgida en un personatge, quan viu un fet que li provoca records recòndits. El seu representant va ser Miguel Ángel Asturias.
- Experimentalisme: Es va recolzar el el mètode científic per explicar el comportament dels personatges dins d´un relat.

