Grifó

De Viquipèdia

Engranatges
Un o més viquipedistes estan duent a hores d'ara una tasca amb aquest article.

És possible, per tant, que us pugueu trobar amb defectes de contingut o de forma. Si us plau, abans de realitzar grans modificacions o substitucions, contacteu amb els darrers contribuïdors, bé amb un missatge a ses respectives pàgines de discussió, o bé a la pàgina de discussió de l'article per a poder-ne coordinar la redacció.
Grifó
Grifó

El griu, també anomenat griu, grif o grifó, (del grec, γυροσ, que vol dir ganxut ganxut; i del persa, giriften, que significa agafar), és una criatura mitològica molt ferotge i perillosa. Els grius tenen el cap i les potes davanteres d'àliga gegant, amb plomes daurades, urpes esmolades i un bec ganxut. Les musculoses potes de darrera i la cua són de lleó. Cal no confondre'l amb l'Opinicus, un animal semblant però amb les potes davanteres també de lleó. Tradicionalment, el lleó ha estat sempre el rei dels animals terrestres i les àligues són els més majestuosos de tots els ocells. El grifó reunia les millors característiques de cada un. Era, al mateix temps, rei de la terra i rei del cel, per això se'l considerava un animal noble. Tot i la seva perillositat se n'han pogut domesticar. Apol·lo, déu de la música i la medicina, ho va aconseguir segons relata una llegenda grega: ell va anar a cercar un griu per domesticar-lo, i quan va tornar hi anava muntat en un. Déus i tot tipus de mags els contractaven per custodiar tresors. El déu Apol·lo en va contractar un per protegir el seu tresor dels atacs dels Arismapes. El déu Dionís també va tenir tractes amb grius perquè li protegissin les seves gerres de vi.

El seu origen és a l'Euràsia, tot i que és més comú a Àsia que a Europa. Els grius apareixen en dibuixos i gravats de fa 5 000 anys que s'han trobat en diversos santuaris i tombes egipcis i perses. Construeixen els seus nius als cims de les muntanyes de Mongòlia, això els permet tenir una perspectiva de visió immillorable del seu territori. També es diu que vivien al país dels hiperboris. S'alimenten de carn crua (sobretot de cavall), per això de tant en tant surten a caçar. Quan els grius cacen planegen pel seu territori buscant una presa, de vegades aterren i hi van a peu. Quan en troben una, baixen en picat i la recullen amb les seves urpes d'àliga gegant. Sempre miren de no topar amb cap lleó ni elefant. No els agrada gens que un ésser humà transiti tranquil·lament pels seus dominis, si en veuen un, l'agafen amb les urpes i el pugen molt amunt; quan són a una certa alçada els deixen anar perquè caiguin lliurement i quedin esclafats al impactar contra terra. Sobre la seva reproducció no se'n saben gaires coses, però el fet que construeixin nius ja ens fan pensar que es són ovípars; si un griu mascle s'ajunta amb una euga formen un híbrid, l'hipogrif.

Totes aquestes coses que sabem sobre els grius ens han arribat gràcies a les llegendes i les rondalles de l'Àsia i de l'est d'Europa que s'explicaven oralment i es transmetien de pares a fills sense que fossin escrites. Això vol dir que, amb el pas del temps, sovint la realitat quedava transformada i això ha creat moltes incògnites. Aristees, un viatger i poeta grec del 625 aC, va ser el primer que va estudiar els grius. Va recollir totes aquestes histories, escoltant-les i escrivint-les; després les va estudiar i hi va establir relacions. Els seus estudis van inspirar nombrosos artistes grecs i romans que els representaven atacant cérvols i cavalls o estirant els carros dels déus. Els romans en feien escultures de grius amb finalitats decoratives: les posaven com a potes de les taules i a les parets

Altres històries ens expliquen que els grius es delien per l'or. El buscaven als deserts asiàtics, especialment al desert del Gobi. En aquest desert de l'Índia es van originar moltes de les rondalles sobre els grius perquè ells hi freqüentaven molt allà. Algunes llegendes donen una explicació a aquest fenomen: diuen que l'utilitzaven per fer els seus nius perquè, com que és un metall molt noble poden estar segurs que els seus nius no s'oxidaran.

Diem que el griu és una criatura mitològica perquè ve dels mites de tradició oral i de les creences antigues dels grecs, els egipcis, els perses i d'altres cultures, i no s'ha pogut demostrar científicament la seva existència. Una hipòtesi planteja que l'origen real dels grius és en els nombrosos fòssils i esquelets de dinosaures de la família Ceratopsidae que s'han trobat als deserts del centre de l'Àsia, especialment els de Mongolia. Aquests fòssils i esquelets pertanyen a uns éssers que tenien un bec ganxut, una cua llarga i peülles amb molts dits.


A l'Edat Mitjana la figura del griu, i també la de moltes altres criatures mitològiques, no representava el mateix que en l'època clàssica. El poeta italià Dante Alighieri (1265-1321) va escriure molt sobre els grius, però sobre els grius com a símbols de Crist. Al contrari, altres escriptors de l'època mitjançaven la figura del griu per representar el dimoni.

El griu també apareix en nombrosos blasons de famílies nobles de l'època: representava el poder de la vista de l'àguila i el de la rapidesa del lleó, que són les virtuts principals dels grius.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:

Grifó


Mitologia grega

Déus:
Afrodita | Apol·lo | Ares | Àrtemis | Asclepi | Atena | Cronos | Demèter | Dionís | Gea | Hades
Hera | Hefest | Hermes | Hestia | Mnemòsine | Pan | Persèfone | Posidó | Rea | Titans | Urà | Zeus
Herois:
Aquil·les | Hèctor | Heracles | Jàson | Odisseu | Perseu | Teseu
Animals, monstres i altres criatures mitològiques:
Amaltea | Centaures | Cèrber | Ciclops | Esfinx | Fènix | Gòrgones | Grifons | Harpies | Hidra de Lerna
Hipocamp | Làmia | Minotaure | Nereides | Nimfes | Pegàs | Quimera | Sàtirs | Sirenes
Llista de déus grecs