Llenguadocià
De Viquipèdia
El llenguadocià (lengadocian, en occità) és el dialecte occità parlat al Llenguadoc. És el dialecte més central del conjunt occità i es diu sovint que també és el més conservador respecte a l'occità de l'Edat Mitjana. Els intents d'estandardització que s'han fet l'han pres sovint com a base per a l'elaboració d'un occità estàndard. Ara bé, les solucions actuals tendeixen a l'establiment de sis normes d'occità, una per a cada dialecte. És amb el gascó un dels dialectes preponderants de l'escriptura moderna de la llengua occitana.
[edita] Normativització
La normativització del llenguadocià va començar a finals del segle XIX amb Antonin Perbòsc i Prospèr Estieu. El punt culminant d'aquest treball normatiu va ser obra de Loís Alibèrt arran de la publicació de la seua Gramatica occitana publicada l'any 1935 a Barcelona gràcies al mecenatge català. Des de llavors s'ha anat treballant per a millorar alguns aspectes d'aquesta norma i introduir certes reformes més o menys acceptades. Es va crear un Conselh de la Lenga Occitana (el CLO) per a reflexionar sobre la norma i difondre les seues propostes, entitat de la qual foren presidents els lingüistes Xavier Lamuela i Patric Sauzet i que ara es troba en estat moribund. Domergue Sumien, dins la seva tesi de novembre 2004, proposà l'estandardització pluricèntrica del llenguadocià respecte els diversos dialectes occitans.
[edita] Els límits del llenguadocià
De manera bastant estesa al si de l'occitanisme es considera que el dialecte llenguadocià s'acaba a l'est després del riu Vidorle (riu que delimita també el departament d'Erau (Hérault en francés)) per a deixar pas al provençal rodanenc. Ara bé, aquesta proposta de divisió lingüística no correspon a la realitat històrica ja que el Llenguadoc s'acabava a partir del Roine on començava la Provença històrica. De fet els parlars del País de Nimes mereixerien un estudi dialectal per a determinar clarament la seua fesomia. Cap al nord es considera que s'acaba on comença la palatalització de CA en ch- excepte en la varietat gavaldanesa. A l'oest, deixa pas al gascó després de Tolosa.
[edita] Dialectologia
Les divisions (i els límits) del llenguadocià han fet l'objecte de bona cosa d'estudis des de Leon Lamouche, passant per Juli Ronjat i evidentment Pèire Bèc.
Aquest dialecte té dues grans varietats, un ensems oriental i l'altre occidental.
Les característiques més notables són, si no es consideren els parlars perifèrics:
Fonètica:
- Es mantenen les oclusives finals: cantat [kanˈtat] (en provençal: [kãnˈta])
- La -n final no es pronuncia en el lèxic: occitan [utsiˈta] (en provençal: [usiˈtãn])
- Els grups CA i GA no es palatalitzen: cantar, gal (en alvernyés: chantar, jal)
- La -l final no vocalitzada es manté: provençal (en provençal: provençau [w])
Morfologia:
- Es manté la -s final: los òmes [luˈzɔmes] (en provençal: [lejˈzɔme])
Un exemple en llenguadocià:
« Totes los èssers umans naisson liures e egals en dignitat e en dreches. Son dotats de rason e de consciéncia e se devon comportar los unes amb los autres dins un esperit de fraternitat. »
| Aquest article sobre llengua i literatura occitanes és un esborrany i possiblement li calga una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar la Viquipèdia expandint-lo i millorant la seua qualitat traduint d'altres Viquipèdies, posant textos amb el permís de l'autor o extraient-ne informació. |

