Josep Pijoan

De Viquipèdia

Icona de copyedit

Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:

Viquificar

Pijoan i Soteras, Josep (Barcelona 1879 – Lausana (Suïssa) 1963). Arquitecte, historiador de l’art, poeta, assagista, periodista, agitador cultural. Va col•laborar a La Renaixença, Pèl i Ploma, La Veu de Catalunya, Empori, entre d’altres publicacions. Els seus primers poemes els publicà a la revista Pèl i Ploma l’any 1901. Després de la Guerra Civil (1936-39) col•laborà a Quaderns de l’Exili de Mèxic.

Interessat per la cançó popular i les rondalles, va ser durant la seves estades al Montseny que es dedicà a recollir-les de pastors i carboners; va publicar, a Catalunya, algunes rondalles amb el pseudònim de “la senyora Pepa”, segurament en homenatge a l’avia Pepa, mestressa de la Figuera, la masia on s’estava. Va ser després de les llargues estades en aquella casa del pla de la Calma, on va escriure la majoria de les seves poesies, que va publicar l’únic llibre de poemes El cançoner (1905), amb un pròleg del seu bon amic Joan Maragall. En els sojorns montsenyencs també preparà la publicació de les obres pòstumes de Jacint Verdaguer, mort poc abans. La gent d’aquelles muntanyes li deien “el Saltacarenes”.

El 1902 acaba la carrera d’arquitecte, i a l’any següent fa el seu primer viatge a Itàlia per ampliar els estudis; és des de allí que divulga l’obra de Llull, per qui sent gran admiració. En tornar d’aquest viatge Pijoan va tenir un paper destacat en la realització de diferents iniciatives culturals. Va ser col·laborador d’Enric Prat de la Riba quan aquest va arribar a la Diputació i membre de la Junta de Museus. Col•laborà en l’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona el 1906, i, a l’any següent, en l’Exposició Internacional de Belles Arts. L’any 1907, a iniciativa seva, es va crear l’Institut d’Estudis Catalans, del qual fou primer secretari general, i gràcies a la seva empenta prengué forma el Museu d’Art de Barcelona, que més tard esdevindria Museu d’Art de Catalunya. Treballà en la defensa i recuperació de l’art romànic català, al qual va donar ressò internacional. Va ser impulsor de la futura Biblioteca de Catalunya, secretari de la Escuela Española de Roma, etc. Durant tots aquests anys sols féu breus estades a Barcelona.

L’any 1910 marxà cap a Itàlia, on exercí a l’Escola Espanyola; el 1913 es traslladà a Toronto (Canadà) on va treballà com arquitecte i donà classes a la universitat. Posteriorment, el 1921, marxà als Estats Units, a Califòrnia, on fou professor d’història de l’art a Los Angeles, i més tard a la Universitat de Chicago; després va marxar a Nova York. També va ser assessor de la Societat de Nacions per a qüestions culturals.

Alguns llibres seus són: Les pintures murals de Catalunya (1907); Historia del Arte, 3 volums, (1914); Historia del Mundo, 3 volums, (1926); El meu Don Joan Maragall (1927); Historia general del arte (1931-1961); Mi Don Francisco Giner (1932); Les pintures romàniques a Catalunya (1939); Obra Catalana (1963), etc. La seva obra més ambiciosa, i la més divulgada, va ser Summa Artis, monumental història de l’art, de la qual va redactar en solitari els setze volums inicials. Es va casar dues vegades i va tenir tres fills. Va ser durant la seva estada als Estats Units que va començar a professar la religió quàquera (la Societat dels Amics). La Societat dels Amics va portar a terme un gran treball humanitari durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Un cop abandonà els Estats Units s’instal•là a Suïssa fins a la seva mort, ocorreguda a Lausana el dia 16 de juny de 1963, als 84 anys.

[edita] Enllaços externs