Màrius Sampere i Passarell
De Viquipèdia
Màrius Sampere (Barcelona, 1928) és un poeta català.
Taula de continguts |
[edita] Vida
Màrius Sampere nasqué a Barcelona, al barri del Guinardó. El seu pare era un home ferreny, tenaç –campió d'escacs i amb una forta vinculació al país-, la seva mare, una dona sensible, delicada i culta.
Des que tenia un any, fins els catorze els seus pares, que eren cosins germans, van estar separats i Màrius visqué amb la mare i la seva família. L'any 1942, després que la guerra civil acabés amb la situació familiar d'una relativa comoditat, els seus pares tornaren a viure junts.
Autodidacta. Gran lector de poesia en diversos idiomes. Ha cursat estudis superiors de música i fou director d'un dels grups de la nova cançó entre 1963 i 1976 pel qual va composar lletres i cançons.
[edita] Obra
Els poemes de Màrius Sampere parlen dels éssers humans, de les seves emocions, les seves tragèdies, de l'amor, el dolor i la mort.
Sampere és com un nen que juga amb les paraules, amb la retòrica, es riu dels estils literaris, fa acudits amb la filosofia, i es diverteix desconcertant al lector. Diu un disbarat dels més grossos, ens fa ballar el cap i després acaba amb una sentència aclaparadora. Sampere no va amb embuts, es mira ell mateix i diu el que hi veu i possiblement és aquest punt d'humor, aquest artifici del joc, el que li permet oferir-se en carn viva, ara mateix estesa/ al taulell del carnisser: els tous per tallar i vendre.
Sampere crea un personatge públic que, llibre a llibre, creix i progressa es confon i es separa, a conveniència, del propi poeta. Esborra el temps i fa de la vida un continuum, ara som aquí i al mateix temps som allà, se sent encara a la panxa de la mare i experimenta la subllum, i tot seguit neix i més enllà es troba al caire de la mort. Crea la sensació que sigui tot-u, com un paisatge: ell i la mare lligats per aquest cordó umbilical que és l'acte de naixement: però el meu cos/ mai no sortí de la mare adormida:/ la dona somià que m'expulsava als llops,/ jo sé que romanc al llindar del misteri.
Sampere , fins i tot, eixampla el seu personatge fins altres vides, altres reencarnacions i ens parla de Sàmsara i de la metempsícosi. Per ell la vida és un seguit de cicles repetitius, d'esferes concèntriques al centre de les quals hi trobem el seu personatge. Un Laberint on qualsevol sortida dona a dins, on l’única sortida de veritat és la mort. Sampere ens diu que fuig "de la fredor del panteisme i vol trobar la fòrmula que unifica totes les formes de l'Univers". Ens diu que el caos és el motor propulsor de la humanitat envers una plenitud utòpica: la divinitat absent. Divinitat que, paradògicament, en un ocult procés involutiu –efecte bumerang- s'identifica amb nosaltres mateixos. Ens diu que ell és el Crist, i que és germà dels crists pul•luladors.
La idea que el poeta es fa de Déu travessa tota la seva obra i és una idea veritablement original: Déu no existeix, només les molles. En un poema de La cançó de la metamorfosi hi llegím l'esvoranc per on s'escola Déu, referint-se al sexe de la dona. Pero també declara He estat escèptic tota la vida i he arribat a considerar la vida des d'un punt de vista nihilista, encara que crec que no sent res, que no ho som, som el màxim que podem ser. Aquesta relació conflictiva amb l'Absolut, Déu o el Creador, Sampere la defineix no com un panteisme, sinó com un misticisme més total: Fujo de la fredor del panteisme i vull trobar la fòrmula que unifica totes les formes de l'Univers. És per això, també que l'Absència esdevé un dels temes principals de la poesia de Màrius Sampere, ja que denota des de la manca de sentit transcendental fins a l'absurditat quotidiana. D'on, la soledat i la desolació de l'ésser. Dir temps en l'obra samperiana significa dir mort.
[edita] Poesia
- L'home i el límit, Barcelona, Proa, 1968.
- Poemes de baixa freqüència, Barcelona, edicions 62, 1976.
- Samsara, València, Prometeo, 1982.
- Llibre de les inauguracions, Barcelona, Columna, 1984.
- Oniris i el tret del caçador, Barcelona, Columna, 1987.
- L'ocell que udola, Barcelona, Columna, 1990.
- La taula i les estrelles, Barcelona, Columna, 1992.
- La cançó de la metamorfosi, Barcelona, Columna, 1995.
- Demiúrgia, Barcelona, Columna, 1996.
- Thanatos suite (poemari bilingüe català-castellà), Barcelona, Seuba, 1997.
- Si no fos en secret, (antologia poètica a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana) Barcelona, Proa, 1999.
- Subllum, Barcelona, Proa, 2000.
- Les imminències, Barcelona, Proa, 2002.
- Jerarquies, Barcelona, proa, 2003.
- Mutacions, Olot, Miquel Plana, 2003.
- Iconograma, Santa Coloma de Gramenet, La Garúa Libros, 2004.
- Diàlegs amb la ciutat, Santa Coloma de Gramenet, Centre Excursionista Puig Castellar, 2004.
[edita] Premis
- Premi Carles Riba (1963): L'home i el límit.
- Premi President Macià-Amsterdam (1974): Poemes il·lícits.
- Recull Maria Ribas i Carreras de poesia (1975): Poemes de baixa freqüència.
- Premi Ciutat de València Jordi de Sant Jordi de poesia (1982): Samsara.
- Premi Miquel de Palol de poesia (1984): Llibre de les inauguracions.
- Premi de les Institucions de les Lletres Catalanes de poesia (1998): Demiúrgia.
- Premi Crítica Serra d'Or de poesia (2001): Subllum.
- Premi de la Crítica de poesia catalana (2002): Les imminències.
- Premi Laureà Mela (2003): Jerarquies.
- Premi Nacional de Cultura de literatura (2003): Les imminències.
- Premi Ciutat de Barcelona (2003): Les imminències.

