Partit Socialista Obrer Espanyol

De Viquipèdia

Engranatges
Un o més viquipedistes estan duent a hores d'ara una tasca amb aquest article.

És possible, per tant, que us pugueu trobar amb defectes de contingut o de forma. Si us plau, abans de realitzar grans modificacions o substitucions, contacteu amb els darrers contribuïdors, bé amb un missatge a ses respectives pàgines de discussió, o bé a la pàgina de discussió de l'article per a poder-ne coordinar la redacció.
Partido Socialista Obrero Español
Partit Socialista Obrer Espanyol
Logo del PSOE
Partit polític espanyol en actiu
President Manuel Chaves González
Secretari general José Luis Rodríguez Zapatero
Fundació 1879
Seu C/ Ferraz, 70
28008 Madrid
Ideologia Socialdemocràcia i liberalisme social
Representació -
Partit europeu Partit Socialista Europeu
Publicació oficial -
Lloc web http://www.psoe.es

El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) és el segon partit polític més antic d'Espanya en actiu, superat només pel Partit Carlista (fundat el 1833). Actualment, i des de 1974, s'autodefineix com a un partit socialdemòcrata.

Forma part del Partit Socialista Europeu i de la Internacional Socialista.

Taula de continguts

[edita] Història i ideologia

El propòsit era representar els interessos de les noves classes treballadores nascudes de la revolució industrial i ha estat canviant la seua base teòrica des de la seua fundació, adaptant-se a les circumstàncies històriques de l'entorn europeu i estatal. Tot i que no fou un dels signants del Pacte de Sant Sebastià (tan sols alguns dirigents a títol personar s'hi adscrigueren), més endavant hi donà el seu suport per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera i instaurar la Segona República espanyola, a la qual va liderar durant la Guerra Civil. En l'alegalitat durant tot el franquisme, va ser dels últims partits socialistes europeus a abandonar de les tesis marxistes (Congrés de 1979), de la mà del llavors secretari general Felipe González Márquez, per la qual cosa s'emmarcà ideològicament amb la resta de partits socialistes i socialdemòcrates d'Europa occidental en el si del seu gir vers un liberalisme social o progressista.

El 1982 guanyà les eleccions generals i el seu líder, Felipe González Márquez, accedí a la presidència del govern. Repetiren triomf electoral els anys 1986, 1989 i 1993, sempre amb Felipe González al capdavant, si bé el 1993 no aconseguiren majoria absoluta i pactaren amb Convergència i Unió per tal de mantenir el govern. El 1996 perderen les eleccions generals i es convertiren en el principal partit de l'oposició. Situació que es repetí en la convocaria electoral de l'any 2000. En les eleccions generals del 2004 el PSOE, ara amb José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant, guanyà les eleccions i recuperà el govern.

Actualment compta amb uns 460.000 afiliats.

[edita] Els seus inicis

Es fundà clandestinament a Madrid, el 2 de maig de 1879, al voltant d'un nucli d'intel·lectuals i obrers, fonamentalment tipògrafs, encapçalats per Pablo Iglesias. El PSOE fou el segon partit socialista i obrer que es fundà en el món (només l'SPD alemany és anterior), celebrant el seu primer Congrés a Barcelona l'agost del 1888.

Des dels seus inicis, el PSOE va estar estretament vinculat a la Unió General de Treballadors, creada el 1888 com a una federació sindical formalment autònoma, que actuava com aliada del PSOE en el si del moviment obrer.

Com la resta de partits socialistes marxistes europeus, el PSOE es va veure afectat per la coneguda com crisi de les Internacionals, que va separar comunistes i socialistes en partits diferents i enfrontats entre si. El 1919, el Congrés del PSOE va estudiar la possibilitat d'abandonar la II Internacional (socialista) i integrar-se en la nova Internacional Comunista, o III Internacional, liderada pel Partit Comunista de la Unió Soviètica.

[edita] La Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República

El PSOE va romandre en la legalitat durant la dictadura del General Miguel Primo de Rivera (1923-1930).

[edita] El PSOE sota el franquisme

Després de la Guerra Civil, el PSOE, com la resta de partits, va ser il·legalitzat i els seus béns confiscats. L'organització del PSOE va ser desmantellada pel règim, que entre 1939 i 1953, va arribar a arrestar fins a sis Comissions Executives. Aquesta situació va provocar que la Comissió Executiva del partit s'hagués de traslladar a Tolosa de Llenguadoc, amb la qual cosa, el PSOE va quedar dividit entre el partit a l'exili i el partit a dins d'Espanya.

El fet que es mantinguessin les divisions internes heretades de l'etapa anterior va debilitar la capacitat del PSOE per a reorganitzar les seves forces i desenvolupar una oposició eficaç al règim de Franco.

La darrera fase del procés de renovació del PSOE va tenir lloc en el Congrés de Suresnes (França) (1974), en el qual Felipe González fou escollit Secretari General.

[edita] El PSOE en el govern (1982-1996)

[edita] La primera legislatura (1982-1986)

L'any 1982, el PSOE va guanyar per primer cop unes eleccions generals. El PSOE va obtenir la majoria absoluta d'escons al Congrés dels Diputats, amb el 48,11% dels vots i 202 diputats[1], i en conseqüència el seu líder, Felipe González Márquez, accedí a la presidència del govern.

En aquestes eleccions, el PSOE va aconseguir mobilitzar aquells que votaven per primera vegada, els electors que s'havien abstingut el 1979, i exvotants d'UCD i del PCE.

Aquests comicis van marcar l'inici d'una etapa de domini del PSOE a tots els nivells de govern. Així, l'any següent el PSOE guanyà les eleccions municipals amb el 42,7% dels vots, mentre que Alianza Popular aconseguia el 25,9%. Els socialistes també es van fer amb la victòria a la majoria de comunitats autònomes que van celebrar eleccions el 1983. Varen aconseguir la majoria absoluta a set comunitats (Castella - la Manxa, Extremadura, Múrcia, País Valencià, Astúries, Madrid i la Rioja); i la majoria relativa a quatre (Navarra, Aragó, Castella i Lleó i Canàries).

[edita] La segona legislatura (1986-1989)

Les eleccions del 1986 es caracteritzen per un marcat continuisme respecte de les eleccions del 1982. El PSOE aconseguí de nou la majoria absoluta al Congrés dels Diputats, amb el 44,06% dels vots i 184 escons.

Així mateix, el PSOE va guanyar les eleccions municipals i autonòmiques del 1987, mantenint la condició de partit més votat a la majoria de comunitats autònomes.

[edita] La tercera legislatura (1989-1993)

Les eleccions generals espanyoles de 1989 van ser les primeres en què el PSOE no va aconseguir la majoria absoluta al Congrés dels Diputats, atès que només va obtenir la meitat dels escons. Ara bé, gràcies al fet que els quatre diputats d'Herri Batasuna es neguen a prometre o jurar la Constitució els seus escons queden buits i es forma un Congrés amb 346 escons, on els 175 diputats socialistes sí suposen la majoria absoluta de la Cambra.

[edita] La quarta legislatura (1993-1996)

Les eleccions del 1993 varen ser les darreres que va guanyar el PSOE sota el lideratge de Felipe González i les primeres en què els socialistes van haver d'arribar a acords amb d'altres forces polítiques per a mantenir-se en el govern. Si bé alguns sectors del PSOE eren partidaris de pactar amb Esquerra Unida, alguns aspectes del programa de la coalició eren inacceptables per a Felipe González, com ara el seu rebuig a la política econòmica dels governs socialistes, o la seva desconfiança respecte del Tractat de Maastricht. Així, finalment, el PSOE va acabar pactant amb Convergència i Unió.

Durant aquesta legislatura, que es va caracteritzar per l'ambient de crispació permanent, el PSOE va perdre per primera vegada unes eleccions, les europees de 1994. En aquestes eleccions, el Partit Popular va treure gairebé 10 punts d'avantatge respecte del PSOE, alhora que Esquerra Unida i CiU aconseguien els seus millors resultats en unes eleccions al Parlament Europeu.

L'any vinent es van celebrar eleccions municipals i autonòmiques, essent també la victòria per al PP.

[edita] El PSOE a l'oposició (1996-2004)

Les eleccions generals del 1996 van ser les primeres generals en què el partit més votat va ser el Partit Popular, que aconseguí 156 diputats, quinze més que el PSOE. En conseqüència, el PSOE va convertir-se en el principal partit de l'oposició al govern encapçalat per José María Aznar López.

És en aquesta primera legislatura a l'oposició que es produeix el relleu al capdavant del partit. En el trenta-quatrè Congrés, celebrat entre els dies 20 i 22 de juliol de 1997, Felipe González va renunciar a la Secretaria General del PSOE, essent substituït per Joaquín Almunia[2].

Després de la victòria del PP en les eleccions generals del 2000, Almunia va dimitir. Aquell mateix any, el mes de juliol, es va celebrar el trenta-cinquè Congrés del partit, del qual en va sortir escollit secretari general el llavors desconegut diputat per Lleó José Luis Rodríguez Zapatero qui va guanyar per nou vots al seu rival més fort José Bono i a Matilde Fernández i Rosa Díez[3]. Zapatero, que fou l'últim a exposar el seu programa, va començar el seu discurs amb un "...pues yo no creo que estemos tan mal" que va comportar forts aplaudiments de l'audiència. Aquesta frase feia referència al fet que els altres tres candidats havien exposat una visió catastròfica de la situació del partit.

[edita] Estructura i organització

El PSOE està implantat a tot l'Estat espanyol. Des del congrés de 1979, l'estructura del partit és federal. El màxim òrgan del partit és el congrés federal qui escull al secretari general i a la comissió executiva. Totes les federacions, una per comunitat autònoma més la federació europea i les agrupacions americanes tenen dret a vot al congrés, a excepció del Partit dels Socialistes de Catalunya qui en no ser una federació, sinó un partit federat al PSOE no té dret a vot, però sí que ha de tenir un membre del seu partit a la comissió executiva del PSOE, tal i com marca l'acord de federació entre els dos partits.

[edita] Bibliografia

  • ASTUDILLO RUIZ, Javier. Without Unions, but Socialist: The Spanish Socialist Party and Its Divorce from Its Union Confederation (1982-1996) a Politics & Society, Vol. 29, núm. 2, juny del 2001.
  • MÉNDEZ LAGO, Mónica (2000). La estrategia organizativa del Partido Socialista Obrero Español (1975-1996). Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas.

[edita] Referències

  1. Font : Ministeri de l'Interior
  2. «PSOE: Punto y aparte» per Miquel Iceta. Iniciativa Socialista, núm.58, tardor del 2000
  3. Font : www.psoe.es

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:

Partit Socialista Obrer Espanyol


Bandera roja Aquest article sobre Socialisme és un esborrany i possiblement li calgui una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar la Viquipèdia expandint-lo i millorant la seva qualitat traduint d'altres Viquipèdies, posant textos amb el permís de l'autor o extraient-ne informació.