Carles Pi i Sunyer
De Viquipèdia
Carles Pi i Sunyer. (Barcelona, 29 de febrer de 1888 - Caracas, 15 de març de 1971) fou un enginyer industrial, economista, polític i escriptor català.
Des de l'any 1915 exercí la docència a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Sants i l'Escola Superior d'Agricultura de la Mancomunitat, que dirigí des l'any 1919 fins que se separà del càrrec, l'any 1926, per circumstàncies polítiques. Poc temps més tard va redactar "L'aptitud económica de Catalunya" (1927-1929). Fou diputat de les Corts Espanyoles i del Parlament de Catalunya en proclamar-se la República, l'any 1931. Va militar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del que en fou president durant els anys 1933 a 1935. Fou conseller de Finances de la Generalitat de Catalunya al govern estatutari del 1932 de Francesc Macià, ministre de Treball en el Govern de Martínez Barrio (1933), i posteriorment alcalde de Barcelona en dos períodes diferents: entre febrer i octubre del 1934, i entre febrer del 1936 i juliol del 1937. Durant la Guerra Civil (1936-1939) fou conseller de Cultura (1937-1939).
Es va exiliar, primer a França i després a Londres, on va presidir el Consell Nacional de Catalunya (1941-1945), i fou membre del Govern de Generalitat a l'exili. Durant aquesta estada va realitzar una notable obra d'ivestigació sobre Andrés Bello, Francisco de Miranda i altres emigrats veneçolans a Anglaterra. Restà a Londres fins al 1952, any en que decidí traslladar-se a Caracas, contractat pel Ministerio de Fomento, on va col·laborar a la Comisión Venezolana de Normas Industriales (COVENIN).
Professor de la Universidad Central de Venezuela, romangué a Caracas escrivint sobre els temes històrics iniciats a Londres, així com llibres de literatura, en prosa i en vers, tant en castellà com en català. També continuà treballant en nombroses monografies en català, de caràcter econòmic, social i literari - tal i com ja havia fet a Barcelona - a les que afegeix els resultats dels seus estudis d'història veneçolana. Col·laborà en les revistes Boletín de la Academia Nacional de la Historia, Revista Nacional de Cultura, Revista Shell, Boletín Histórico de la Fundación John Boulton, així com en alguns diaris. Edità el volum "Coses i gent de Caracas" (1958), i algunes monografies com Miranda i Casanova (1969).
La major part dels seus escrits van ser publicats de forma pòstuma, començant pel llibre que estaba imprimint-se quan morí: El general Robertson, un pròcer de la Independència. És autor també d'Apunts per a la història de la indústria cotonera catalana (1952), El comerç de Catalunya amb Espanya (1939) i d'unes importants memòries.

