Els contes de Hoffmann

De Viquipèdia

Els contes de Hoffmann

Caricatura d'E.T.A. Hoffmann
Títol original: Les contes d'Hoffmann
Llengua original: francès
Gènere:
Música: Jacques Offenbach
Llibret: Jules Barbier
Font literària: diversos contes d'E.T.A. Hoffmann
Actes: 3 més pròleg i epíleg
Època de composició:
Estrena: 10 de febrer de 1881
Teatre: Opéra-Comique de París
Estrena Liceu:
Personatges:

Pròleg i epíleg

  • Hoffmann, jove Poeta - Tenor
  • Nicklaus, amic de Hoffmann - Mezzosoprano
  • Stella, cantant d'òpera - Part parlada
  • Lindorf, rival de Hoffmann - Baríton
  • La musa, musa de Hoffmann - Part parlada
  • Andreas, criat de Stella - Tenor
  • Luther, cerveser - Baix
  • Hermann, estudiant - Baríton
  • Nathaniel, estudiant - Tenor

Actes I, II i III

  • Hoffmann, jove Poeta - Tenor
  • Nicklaus, amic de Hoffmann - Mezzosoprano
  • Olympia, nina mecànica, filla de Spalanzani - Soprano
  • Spalanzani, físic i inventor, constructor d'Olympia - Tenor
  • Cochenille, criat de Spalanzani - Tenor
  • Coppelius, esperit del mal - Baríton
  • Antonia, tísica, estimada per Hoffmann - Soprano
  • Crespel, pare d'Antònia - Tenor
  • Dr. Miracle, esperit del mal, doctor d'Antònia - Baríton
  • Giulietta, cortesana veneciana, estimada per Hoffmann - Soprano
  • Dapertutto, esperit del mal - Baríton
  • Schlemil, enamorat de Giulietta - Tenor
  • Pitichinaccio, criat de Giulietta - Tenor Còmic
  • Cor d'hostes de Spalanzani i de dames i cavallers venecians, etc.

Els contes de Hoffmann (Les contes d'Hoffmann en francès) és una òpera amb música de Jacques Offenbach i llibret en francès de Jules Barbier, basada en tres contes d'E.T.A. Hoffmann.

És una obra en tres actes més un pròleg i un epíleg. El text està basat en una obra que el propi Barbier i Michel Carré havien escrit sobre contes del poeta alemany E.T.A. Hoffmann. El mateix E.T.A. Hoffman és un personatge de l'òpera, com ell mateix feia en moltes de les seues històries. Els contes en què es basa l'òpera són Der Sandmann, Rath Krespel, i Des verlorene Spiegelbild.

Taula de continguts

[edita] Història de les representacions

Es va estrenar en l'Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881. Des de llavors, Els contes de Hoffmann forma part del repertori operístic, s'han realitzat alguns enregistraments i se sol interpretar amb regularitat.

Offenbach va morir abans d'acabar-la, i Ernest Giraud (1837-1892) va emprendre la seua orquestració i també va musicar els recitatius, de manera semblant al que va fer amb Carmen de Georges Bizet. No obtant, en èpoques recents s'ha manifestat als teatres d'òpera una tendència a eliminar els recitatius musicats i tornar a deixar els diàlegs parlats originals, respectant la versió inicial d'Offenbach. D'altra banda, tot i que es vénen donant els tres actes en l'ordre Olympia-Giulietta-Antonia, la intenció d'Offenbach va ser, com queda clar per les referències en el pròleg i en l'epíleg, que l'última fóra Giulietta. En diverses ocasions s'ha representat d'aquesta manera i la sinopsi argumental següent respecta aquest ordre.

Idealment, els tres personatges femenins principals (Olympia, Giulietta i Antonia), que no són sinó diferents encarnacions dels amors de Hoffmann, haurien de ser interpretades per la mateixa cantant, la qual cosa no sempre ha ocorregut. Però és normal, en els mateixos supòsits dramàtics, que els quatre papers de malvat (Lindorf, Coppelius, Miracle i Dapertutto) siguen interpretats pel mateix baríton, ja que els quatre són encarnacions diferents del mateix geni del mal que en cada ocasió frustren els plans de Hoffmann. Alguns altres papers també poden ser doblats.

La primera representació a Barcelona, que va ser també la primera a Espanya, va tenir lloc al Teatre Eldorado, amb el llibret traduït al castellà.

[edita] Sinopsi argumental

Advertiment: A continuació, pot haver-hi informació detallada sobre l'argument. Més informació.

L'acció del pròleg i l'epíleg es desenvolupa a Nüremberg, i en els tres actes, respectivament, a París, Munic i Venècia en el segle XIX

[edita] Pròleg

A la cerveseria de Luther, a Nüremberg, pròxima al teatre de l'òpera on la celebrada cantant Stella interpreta Don Giovanni, els clients demanen cervesa i vi. Entra Lindorf, un home casat, que intenta seduir Stella i suborna el seu criat, Andreas, perquè li done una carta, que Stella ha enviat a Hoffmann, en la que està inclosa la clau de la seua habitació; Lindorf té el propòsit de substituir a Hoffmann.

Entra Luther amb uns cambrers a preparar el lloc per a un grup d'estudiants, que arriben de seguida, cantant vigorosament, dirigits per Hermann i Nathaniel. Aquest proposa un brindis a Stella, i després ell i Hermann pregunten a Luther per Hoffmann; en aquest precís moment arriba Hoffmann amb el seu amic Nicklaus, el qual irònicament es refereix a la música de l'ària de Leporello a Don Giovanni i aplica la lletra per reflectir com l'esgoten les aventures permanents d'Hoffmann: "Notte e giorno faticar".

Hoffmann, al principi té un aire reflexiu. Responent a les peticions dels parroquians, canta un aire còmic sobre un nan, Kleinzach, però la seua inspiració romàntica el porta, al mig de la cançó, per un altre camí, i canta el seu afany de recerca de l'amor. Poc després Hoffmann veu a Lindorf, que es burla d'ell; Hoffmann reconeix en Lindorf les forces del mal, que sempre l'han assetjat, i ambdós intercanvien insults. La conversa se centra ara en les amigues dels estudiants: Hoffmann parla dels seus tres amors (tots ells personificats en Stella). Desatenent l'avís de Luther que el teló va a alçar-se per al següent acte de l'òpera, els estudiants es disposen a escoltar el relat dels tres amors d'Hoffmann... "La primera s'anomenava Olympia...".

[edita] Acte I

A París, el físic i inventor Spalanzani presumeix de la seua "filla", Olympia. Hoffmann, que ha sigut deixeble de Spalanzani i està enamorat d'Olympia, entra a la sala. Spalanzani, després d'haver donat ordres al seu servent, Cochenille, deixa sol a Hoffmann, qui guaita a través d'una cortina i veu a Olympia, aparentment dormida. Encisat, canta: "ah! vivre deux!" ("ah! Viure els dos"). Entra ara Nicklaus i diu a Hoffmann que l'únic interès de Spalanzani és la ciència i que construeix nines que semblen vivents: "Une poupée aux yeux d'émail" ("Una nina amb els ulls d'esmalt").

Però Hoffmann es nega a creure el que li diuen. Entra Coppelius, un inventor rival de Spalanzani, i canta sobre els seus objectes científics i ven a Hoffmann un parell d´"ulls" màgics a través dels quals Olympia sembla encara més meravellosa. Torna Spalanzani, i, sense ser escoltat per Hoffmann, Coppelius li reclama la part que li correspon del que Spalanzani ha guanyat o guanye amb Olympia, perquè els ulls els va fer Coppelius. Spalanzani paga a Coppelius amb un xec d'un banc que ha fet fallida.

Arriben ara els invitats per a la presentació d'Olympia. Nicklaus i Hoffmann esperen ansiosament veure la bella jove, que aviat és presentada per Spalanzani per a admiració de tots, especialment de Hoffmann. Spalanzani anuncia que Olympia cantarà amb acompanyament d'arpa. Canta llavors un ària de coloratura, "Les oiseaux dans la charmille" ("Els ocells en l'enramada"), però hi ha un moment al mig de la cançó en què Spalanzani ha d'acostar-se ràpidament a Olympia per a donar corda al mecanisme. Hoffmann, entusiasmat i sense adonar-se del que és Olympia, vol invitar-la a sopar, però l'inventor pretexta una excusa. Se'n van els invitats i Hoffmann, a soles amb Olympia, li canta amorosament; quan toca el seu muscle, rep una resposta mecànica. Per fi, ell pren la seua mà; ella s'alça, es belluga en diverses direccions i hi surt ràpidament, amb la consternació consegüent de Hoffmann. Entra Nicklaus i tracta de fer saber a Hoffmann la veritat sobre Olympia, però Hoffmann es nega a escoltar-lo.

Arriba ara Coppelius; ha comprovat que el xec de Spalanzani no té valor i ve disposat a venjar-se. Desapareix per a ocultar-se a l'habitació d'Olympia i espera que ella hi aplegue. Tornen els invitats i el ball comença novament. Hoffmann pren a Olympia per parella; dansen durant una estona, però la nina gira cada vegada amb més rapidesa fins que Spalanzani li dóna un colpet i la deté (després que Nicklaus havia intentat fer-ho sense aconseguir-ho), Hoffmann està exhaust i atordit; les seues lents (els "ulls" que li va donar Coppelius) s'han trencat. Mentrestant, se sent a l'interior de la casa un soroll de maquinària trencada: Coppelius ha destrossat a Olympia. Hoffmann, horroritzat, s'adona llavors que s'havia enamorat d'una nina mecànica. Mentre Coppelius i Spalanzani es cobreixen mútuament d'insults, els invitats es burlen del desil·lusionat Hoffmann.

[edita] Acte II

La segona història succeeix a Munic. Antonia, de la que Hoffmann està enamorat, asseguda davant d'un clavecí, canta una trista cançó: "Elle a fui, la tourterelle" ("Ha fugit la tortoreta"). Crespel, son pare, entra i li recorda la seua promesa de no cantar, perquè ha heretat de sa mare una bella veu, però també una terrible malaltia, la tuberculosi, que s'agreuja si canta. Antonia se'n va, després de renovar la seua promesa. Crespel, molest perquè la insistència de Hoffmann pertorba la pau d'esperit de la seua filla, ordena el seu criat Franz, que és sord, que no deixe entrar a Hoffmann a la casa. Després d'una cançó còmica per part de Franz, entra Hoffmann acompanyat de Nicklaus, i Franz, desobeint el seu amo els deixa entrar.

Hoffmann inicia el duo amorós que ell i Antonia solien cantar. Entra Antonia i s'abraça apassionadament amb Hoffmann; Nicklaus els deixa sols. Antonia manifesta que li han prohibit cantar, però ell insisteix perquè ho faça; ella es posa al clavecí i ambdós canten el duo que havia iniciat Hoffrnann. Al final del duo ella defalleix i en sentir son pare se'n va a la seua habitació, mentre que Hoffmann s'amaga.

Entra Franz i anuncia al Dr. Miracle. Crespel ordena al criat que no el deixe passar, perquè no vol que el tractament del metge cause la mort de la seua filla com va ocórrer ja amb la seua esposa. Però Miracle entra i insisteix a tractar Antonia, davant el temor de Crespel i de Hoffmann, que roman amagat. Per arts màgiques diagnostica la malaltia d'Antonia en absència de la pacient, i a pesar de les aspres protestes de Crespel, recepta el remei. I com si sentira el mandat de Miracle, "Chantez" ("Canteu"), s'escolta la veu d'Antonia entre bastidors. Miracle no s'immuta davant dels furiosos intents de Crespel per a despatxar-lo, i torna travessant el mur quan Crespel ha aconseguit fer-lo fora. Finalment se'n va, seguit per Crespel.

Antonia torna i es troba a Hoffmann sol. Abans d'anar-se'n el poeta li diu que ha d'oblidar els seus somnis d'arribar a ser una gran cantant. Ella accedeix a no tornar a cantar mai ("Je ne chanterais plus"). Torna ara el doctor Miracle com per art de màgia i diu que un talent com el d'Antonia no ha de perdre's i li pronostica un esdevenidor meravellós com a cantant. Antonia, confosa, mira cap al retrat de sa mare, demanant-li ajuda. El retrat cobra vida i parla a la noia, ordenant-li que cante, mentre Miracle toca endiabladament el violí. Al final, Miracle desapareix sota la terra, el retrat recobra la seua forma natural i Antonia cau a terra moribunda.

Entra Crespel a temps de canviar unes poques paraules amb la seua filla abans de morir. Quan apareix Hoffmann, Crespel l'acusa de ser el causant de la mort d'Antonia. Hoffmann es limita a dir a Nicklaus que cride a un metge i Miracle apareix com a resposta a la crida. Miracle declara la mort d'Antonia.

[edita] Acte III

El tercer relat de Hoffmann té lloc a Venècia. L'escena, en un palau des del que s'albira el Gran Canal; Nicklaus i la cortesana Giuletta canten la famosa barcarola amb la concurrència d'un nombrós grup d'assistents. Hoffmann canta ara un alegre brindis: "Amis, I'amour tendre" ("Amics, el tendre amor"). Hoffmann estima Giuletta, però ella està ara lligada a Schlemil. Giuletta presenta Hoffmann a Schlemil i a un altre dels seus admiradors, Pittichinaccio, i proposa que juguen a les cartes.

Queden sols Nicklaus i Hoffmann; Nicklaus adverteix el seu amic que no cometa bogeries; però Hoffmann està perdudament enamorat de Giuletta i no es deixa convèncer fàcilment. Quan se'n van, Dapertutto, un fetiller que utilitza Giulietta per a esclavitzar les seues víctimes, entra en escena. Ja ha aconseguit atrapar a Schlemil i ara vol fer el mateix amb Hoffmann. I exhibeix el diamant amb què una vegada més subornarà a Giuletta perquè faça la seua voluntat: "Scintille, diamant" ("Brilla, diamant").

Apareix Giuletta, i Dapertutto li demana que captive a Hoffmann, perquè ell al seu torn puga capturar la seua ànima robant la seua imatge en l'espill. Hoffmann, que arriba quan acabar d'anar-se'n Dapertutto, canta apassionadament el seu amor per Giulietta. Ella intenta prevenir-lo de la gelosia de Schlemil, però diu que és a ell, Hoffmann, a qui estima; després fa que es mire en l'espill per a que quan estiga lluny, ella puga retenir la seua imatge. Ell, tot i trobar-se confús, hi assenteix.

Apareixen ara Schlemil amb Pittichinaccio, Nicklaus, Dapertutto i altres persones. Dapertutto mostra a Hoffmann un espill i el poeta s'ompli d'espant en comprovar que la seua imatge no s'hi reflecteix. Nicklaus tracta debades d'endur-se a Hoffmann, qui diu en alta veu que estima i odia alhora a Giulietta, la qual cosa provoca en els presents comentaris sobre el que està ocorrent. Ara en diàleg parlat, en tant que la barcarola s'escolta com a fons de l'escena, Hoffmann demana a Schlemil la clau de l'habitació de Giulietta; els dos homes lluiten, Hoffmann arrabassa a Dapertutto la seua espasa i amb ella dóna mort a Schlemil. Hoffmann s'apodera de la clau i corre cap a l'habitació de Giulietta, però torna en veure que Giulietta s'acosta pel Canal en una gòndola. Aquesta, en compte d'acceptar a Hoffmann, l'abandona entregant-lo com a víctima a Dapertutto, i accepta a Pittichinaccio. Nicklaus s'endu al desil·lusionat Hoffmann.

[edita] Epíleg

De nou en la Taverna de Luther, Hoffmann diu als seus amics que els seus relats han acabat. A la llunyania, s'escolten aplaudiments i víctors que Luther diu que són en aclamació Stella. Lindorf es marxa. En resposta a unes paraules de Nathaniel, Nicklaus diu que Stella és l'encarnació d'Olympia, Antonia i Giulietta, i tots brinden per ella. Al principi això causa la irritació d'Hoffmann, però després pensa que oblidar-se dels seus patiments és el millor que pot fer. Els estudiants se'n van, deixant a Hoffmann caigut sobre una taula, completament borratxo. En una visió se li apareix la musa de la poesia i li diu que dedique a ella la seua vida, a la qual cosa Hoffmann accedeix ple d'alegria.

Entra Stella i veu a Hoffmann. Nicklaus li diu que el poeta està borratxo. Lindorf entra i atrau cap a ell a la cantant. L'obra conclou mentre s'escolten novament les veus dels estudiants que entonen un alegre brindis.

[edita] Referències

La informació emprada en aquest article procedeix de la següent pàgina web: Contes d'Hoffmann. Argument (castellà)