Belisari

De Viquipèdia

Belisari, por Jacques-Louis David (1781)
Belisari, por Jacques-Louis David (1781)

Belisari (505 - 565 dC) és el general més famós de la història de Bizanci. El seu nom segons algunes hipòtesis derivaria de l'eslau Belitsar, príncep blanc, però això sembla descartat actualment i seria d'origen grec. Va ser el principal protagonista militar de l'expansió que durant el regnat de Justinià I va experimentar l'Imperi Bizantí per tot el Mediterrani occidental, per sobre d'altres figures importants com el general Narsés. Va néixer a Germània, ciutat d'Il·líria vers el 505.

De jove va servir sota l'emperador Justí I vers 521-527 (fou part de la seva guàrdia personal) i quan Justí I va morir, el nou emperador Justinià I el va nomenar general de l'exèrcit oriental per controlar la frontera persa (529-532). Va guanyar una primera batalla als perses i el juny del 530 la batalla de Daraa però fou casi derrotat el 531 a la batalla de Cal·línic (Callinicum) a l'Eufrates, després de la qual es va arribar a un tractat de pau amb els perses als quals va forçar a signar una "Pau Eterna" després de dècades de guerra al Pròxim Orient.

Es va casar llavors amb Antonina una dona d'alt rang i molt rica, però de poques virtuts morals, que havia estat actriu. El 532 era l'oficial de mes alta graduació a Constantinoble durant la revolta de la Nika que amenaçava amb enderrocar a l'emperador Justinià, i amb l'ajut del magister militum d'Il·líria Mundus, va dominar la revolta en un bany de sang a d'hipòdrom (uns 30.000 morts).

Enderrocat el rei vàndal Hilderic, aliat bizantí, per l'usurpador Gelimer, l'emperador va encarregar a Belisari (533) l'expedició a l'Àfrica que va culminar amb la conquesta de Cartago després de les victòries a la batalla de Ad Decimum (13 de setembre del 533) i a Ticameron (15 de desembre del 533) va portar a la rendició I captura del darrer rei Gelimer a Mont Pappua. Va recuperar objectes del temple de Jerusalem que el rei Genseric havia pres de Roma cap a Cartago. Va celebrar el triomf a Constantinoble i el 1 de gener del 535 va obrir el seu període anyal com a cònsol en solitari, un càrrec cerimonial derivat de l'antic imperi.

La guerra gòtica a Itàlia la va desenvolupar en dues fases. La primera (535 a 540) es va iniciar amb la reclamació de Justinià sobre Sicília i l'exigència d'abdicació del rei ostrogot Teodat. El 535 Belisari va conquerir Sicília, i el 537 Nàpols. Va defensar brillantment Roma contra els atacs del nou rei ostrogot Vitigi (març del 537 a març del 538) i va conquerir Ravenna on era Vitigi el desembre del 539. El 537 l'emperadriu Teodora li va encarregar de deposar al Papa Silveri instal·lat pels gots. Belisari era catòlic i l'emperadriu era monofisita. Belisari el va substituir pel diaca Vigili que ja el 531 havia estat designat per Bonifaci II com a successor i havia estat rebutjat pel clergat romà. Silveri fou enviat a l'exili a Lícia però mes tard Justinià va ordenar reposar-lo i sembla que Antonina, dona de Belisari i millor amiga de l'emperadriu, van aconseguir que fos enviat a Ponça on va morir de gana.

A començament del 540 Justinià el va cridar a Constantinoble on per gelosies de la cort i dels generals, no va poder celebrar el triomf.

El 541 li fou encarregat el defensar la frontera amb Pèrsia, quan Síria fou atacada pel rei Cosroes Anushirwan (541-543) que va acabar amb un treva per cinc anys amb el pagament d'una forta quantitat de diners a la cort persa. Llavors fou cridat altre cop per les intrigues de l'emperadriu Teodora i la seva pròpia muller Antonina, i es va escapar per poc d'una condemna a mort.

La segona fase (544-548) va començar amb el seu nomenament como a comte dels estables, es a dir comandant de la cavalleria. El nou rei Tòtila (541-544) va iniciar la guerra i va recuperar el nord 'Itàlia i Roma. Belisari va arribar a Itàlia, i després d'uns mesos de setge de Roma (maig del 546 al febrer del 547), finalment els ostrogots es van retirar i Belisari va establir a la ciutat solides posicions que li van permetre la seva defensa de futurs atacs. Llavors va fer una campanya a Lucània però altre cop intrigues de la cort el van cridar a Constantinoble on va retornar el setembre del 548, deixant al front a Narsès que va acabar eliminant el regne ostrogot i sota el que es va formar l'Exarcat de Ravenna. Belisari va passar a retir.

La darrera victòria de Belisari fou la defensa contra els búlgars el 559 quan fou cridat per l'emperador davant de la invasió dels que les fonts bizantines defineixen com a huns(tot i que en realitat es tractava d'una coalició de pobles eslaus entre els quals destacaven els nouvinguts búlgars des de l'actual Rússia); Belisari va rebutjar als búlgars.

El 562 fou acusat de corrupció i declarat culpable probablement essent innocent i els seus bens foren confiscats. Justinià el va perdonar el 563 i li va retornar el favor imperial. Una llegenda, demostrada com a falsa, afirma que Justinià va ordenar deixar-lo cec. Finalment va morir a Constantinoble el 13 de març del 565.