All
De Viquipèdia
|
|
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Allium sativum
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Allium sativum L. |
||||||||||||||
L'all (Allium sativum) és una hortalissa de la família de les Liliàcies molt comú a la cuina mediterrània. És originària d’Àsia Central, possiblement de Kirguisia (sud-est de Sibèria), des d’on es va estendre àmpliament per tot Europa, i des de allà al continent americà en regions de Mèxic, Perú i també als Estats Units per mitjà dels conquistadors espanyols. Tot i que a Espanya el consum d’all és inferior en comparació als països occidentals, l'all es cultiva a gran escala per tot el país i es troba en la majoria dels horts catalans.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
El terme “Allium” deriva d’una paraula cèltica, “all”, que significa <calent, picant, ardent> i el terme “sativum” és una contracció de “seminativum”, que indica <que es pot sembrar o cultivar>.
[edita] Ecologia
Creix sobre terrenys arenosos, amb un bon drenatge, i amb continguts moderats de calç i rics en potassa. S’adapta molt bé en la majoria de sòls on es cultiven cereals i tot i que no és una planta molt exigent amb el clima, adquireix un sabor més picant en climes freds. Es troba al mercat durant tot l’any ja que floreix entre finals de la primavera i començaments d’estiu. La resistència que presenta el fruit, fa que es conservi en perfecte estat durant molt de temps un cop recol·lectat i guardat en un lloc fresc.
[edita] Descripció
Geòfit bulbós, en forma herbàcia perenne de 25 a 70 cm d’altura. Rel formada per diversos bulbs o cabeces, cadascun dels quals conté aproximadament entre 6 i 12 bulbets, denominats també grans d’all. Cada bulbet o gra es troba envoltat per una túnica blanca membranosa, de vegades d’un color vermellós, transparent, molt fina i prima semblant a les que recobreixen la part exterior del bulb. Aquest conjunt s’anomena popularment "cabeça d’all”. De la part superior del bulb, neix la rel pròpiament dita, fasciculada, que arriba fàcilment fins a 50 cm de profunditat i s’introdueix al sòl amb la funció de fixar la planta així com també nodrir-la. Els grans d’all es disposen circularment al voltant d’una tija erecta, rígida, buida, central i que és capaç d’assolir normalment al voltant de 20 a 40 cm d’altura. Les fulles es disposen fusionades pels seus marges formant túniques al voltant de la tija principal. Són lineals, oposades, no carnoses sinó herbàcies, primes, planes, allargades, agudes i piperàcies (aspecte i tacte de paper) quan s’assequen.
Aquestes formen a la base una beina, i el limbe és sèssil, cintat, amb els marges paral·lels. La secció té forma de “V”, i el nervi mitjà està molt ressaltat per l’envers. Són glabres, de color verdes, més llargues a mesura que van sortint i a vegades es tomben cap a un costat. El limbe mesura des de 45 cm a més de 60 cm de longitud, i entre 30 i 40 mm d’amplada màxima. La inflorescència consisteix en una cima umbel·liforme envoltada per una gran estructura foliàcia anomenada espata que es retira durant la floració. Les flors són petites, hermafrodites, amb el perigoni de color blanc, rosat o violaci. Els tèpals tenen 6 pètals sense soldar (dialipètales) formant una rotàcia i amb una simetria actinomorfa. L’androceu està constituït per 6 estams opositipètals i el gineceu és tricarpel·lar amb un pistil que acaba amb un estigma filiriforme que fructifica en càpsula. Malgrat tot, en general l’all produeix poques flors a la inflorescència ja que la majoria d’elles són estèrils. Així, al tractar-se d’una planta cultivada des de l’antiguitat, ha anat perdent la seva capacitat de reproducció sexual, substituint-la per la propagació vegetativa.
La part utilitzada coma droga és el seu bulb.
[edita] Composició química
- Sulfòxids (2,3%). Derivats de l’alquilcisteïna com alliínes (alilalliína, propenilalliína i metilalliína), olis essencials (0,2-0,3%) com la garlicina o el sulfòxid de alilcisteïna del bulb intacte. Quan el bulb és triturat o partit, la alliína (inodora) s’hidrolitza per la alliinasa produint allicina (responsable de l’olor característica de l’all), que es transforma ràpidament en disulfur d’alil.
- Polisacàrids homogenis. Fructosanes (fins un 75%)
- Saponines triterpèniques (0,07%)
- Sals minerals (2%): ferro, sílice, sofre i iode.
- Petites quantitats de vitamines (A, B1, B2, B6, C) i adenosina
En general les característiques de l’all depenen de la riquesa del sòl on creix
[edita] Usos medicinals
Usos aprovats per la Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany:
- Arteriosclerosis
- Hiperlipidemies
- Hipertensió arterial
Tradicionalment s’ha utilitzat en casos de bronquitis, aerofàgia, dispèpsies, espasmes abdominals, amenorrea, diabetis. Típicament s’ha utilitzat per al tractament de durícies, berrugues, otitis, artritis, artràlgies, neuràlgies o ciàtica. També s’utilitza com a condiment alimentari. Curiosament els egipcis ja l’utilitzaven com un remei pels dolors i els grecs feien menjar un all cru als atletes abans de cada competició ja que el consideraven com una font de fortalesa física. Així mateix, es va fer servir contra la pesta, i també durant les dues guerres mundials per al tractament de ferides, del còlera o del tifus.
[edita] Accions farmacològiques
Actualment, l’all té una àmplia utilització farmacològica:
- Hipolipemiant : Disminueix el nivell de colesterol LDL a la sang (colesterol nociu), produint un efecte cardioprotector; i no afecta als nivells de triglicèrids bons i necessaris pel cos. D’aquesta manera l’all contribueix en la prevenció de malalties coronaries i accidents vasculars cerebrals.
- Vasodilatador perifèric: Aquest efecte causa un augment del calibre dels vasos i es produeix per una reducció d’agents vasopresors com prostaglandines i angiotensina II, i per una activació d’una òxid-nítric sintetasa que produeix òxid nítric.
- Antihipertensiu: Aquest efecte hipotensor de l’all és degut a l’efecte vasodilatador. En dosis elevades, l’all provoca un descens de la tensió arterial, tant de la màxima com de la mínima.
- Antiagregant plaquetari: Impedeix la tendència excessiva de les plaquetes sanguínies a agrupar-se formant coàguls, i també actua com a fibrinolític (desfà la fibrina que és la proteïna que forma els coàguls sanguinis). D’aquesta manera s’aconsegueix augmentar la fluïdesa a la sang i fa que sigui recomanable a totes aquelles persones que han patit embòlies, trombosis....
- Hipoglucemiant: L’all normalitza el nivell de glucosa a la sang i per tant, és bo que l’utilitzin els diabètics i els obesos.
- Antibiòtic i antisèptic general: L’all té també una acció antibiòtica contra diversos microorganismes (Escherichia coli, Salmonella typhi, Estafilococos i Estreptococos, diversos fongs, alguns virus...). El poder bactericida de l’all en el conducte intestinal és selectiu de manera que a diferència dels antibiòtics sintètics, regula la flora intestinal i no la destrueix, ja que només actua sobre els bacteris patògens.
- Estimulant de les defenses: L’all augmenta l’activitat de les cèl·lules defensives de l’organisme (limfòcits i macròfags) i per tant estimula la resposta immunològica i ajuda al sistema immune de l’organisme a resistir les infeccions. D’aquesta manera, actualment cada vegada més s’està utilitzant l’all com a complement en el tractament del SIDA.
- Anticancerós: Hi han estudis que han demostrat que l’all bloqueja la formació de potents anticancerosos, denominats nitrosaminas, que poden produir-se en la digestió dels aliments. Se sap que l’alliicina (principi actiu de l’all), impedeix la proliferació d’un bacteri, l’Helicobacter pylori, que pot afavorir el desenvolupament de càncer d’estómac.
- Vermífug: L’all actua contra els típics paràsits intestinals, especialment contra els àscaris i els oxiúrids (petits cucs blancs que provoquen picor anal en els nens).
- Tonificant i depuratiu: L’all activa reaccions químiques del metabolisme i afavoreix els processos d’excreció de substàncies de desfet.
- Desintoxicant: Especialment destinat per als tractaments per deixar de fumar. Normalitza la tensió arterial elevada del fumador i ajuda a vèncer el desig per fumar (segurament per l’alè peculiar d’all).
[edita] Toxicitat
La toxicitat de l’all és molt escassa. L’ús de l’all en dosis elevades, especialment cru o en extractes, està desaconsellat en casos d’hemorràgia, ja sigui de causa traumàtica (ferides, accidents, etc.) o menstrual (regles abundants). Així doncs, degut a la seva acció anticoagulant, dosis altes d’all poden perllongar les hemorràgies i dificultar els processos de coagulació. Així mateix, la seva ingestió continuada i abusiva (habitualment més de tres o quatre grans al dia) pot provocar una certa irritació a l’estómac i així originar dolors abdominals, nàusees, vòmits, diarrees, etc. A més a més, no és aconsellable l’ús d’all en nens, ni tampoc durant la lactància, ja que els sulfòxids poden accedir a la llet materna i conferir-li un sabor desagradable. D’altra banda, moltes persones consideren un inconvenient el típic alè d’all, ja que sovint provoca malestar, tant per la persona que l’ha ingerit com per les persones del voltant.
[edita] Enllaços externs
- Plantas de interés farmacéutico. Universidad del País Vasco UPV/EHU
- Infoagro.com
- Ajodirecto.com
- Infomed
[edita] Referències bibliogràfiques
- Gran enciclopedia de las plantas medicinales, Dr. Berdonces i Serra, Tikal ediciones.
- Diccionario integral de Plantas Medicinales, 2002, RBA Libros S.A
- Plantas medicinales, Círculo de lectores, 1999
- Enciclopedia de las plantas medicinales, Ediciones Oceano, 2003
- Article "Con un diente de ajo", Magazine (La Vanguardia) per Alvaro Castro

