Colonialisme

De Viquipèdia

Territoris colonitzats el 1898
Territoris colonitzats el 1898

A finals del segle XIX els països occidentals es van llançar al domini del món, en un procés que es coneix com a colonialisme, basat en el domini cultural, polític i econòmic d’uns països sobre els altres.

Taula de continguts

[edita] L’Europa dominant

L’enorme desenvolupament assolit a causa de la Revolució Industrial va dividir el món en 2 parts: països industrialitzats i països no industrialitzats: imposant-se els primers sobre els segons. A principis del segle XX el 85% del món era dependent d’Europa, que havia imposat els seus ideals econòmics i morals gràcies a la seva superioritat tècnica (i militar) i comercial, i a la seva vitalitat demogràfica. A finals del segle XIX es va produïr una crisi econòmica a Europa. Gràcies als avenços del ferrocarril a Rússia i als EUA, arrivaven a Europa grans quantitats de blat i farina que obligaven a abaixar els preus dels cereals europeus. Aquesta crisi va anar acompanyada d’una crisi de sobreproducció en tots els sectors: es van acumular reserves, va augmentar la competència, i moltes empreses van haver de tancar. La indústria va sortir de la crisi innovant els sistemes de producció i ampliant els mercats. Molts països europeus tenien polítiques de defensa del mercat nacional, i es va tenir que recòrrer als països colonitzats.

[edita] Causes econòmiques

Les causes econòmiques van lligades a les necessitats de la indústria dels països desenvolupats, el creixement de la qual fa necessari buscar nous mercats per als seus productes. Aquests havien de ser capaços de rebre productes de la metròpoli i alhora de facilitar el proveïment de les matèries primeres que no es poden produïr a Europa. La crisi de finals del segle XIX va obligar molts països a abandonar el lliure canvi i aplicar polítiques de protecció del seu mercat (aranzels). Es va haver de recòrrer llavors a altres territoris sense explotar, com l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, i per això era bàsic tenir el control d’aquestes regions. La permanent necessitat d’ampliar mercats és la raó bàsica de l’entrada d’Europa en altres continents, i l’única forma de fer rendibles les inversions necessàries per al seu control era buscar noves regions on la mà d’obra fós barata i hi hagués abundant matèria prima. Es comprovà que fins aleshores les inversions exteriors dels països desenvolupats s’havien orientat cap a altres també industrialitzats, i que la majoria del comerç continuava éssent entre països desenvolupats. En el cas d'Anglaterra, per exemple, es començà a qüestionar la rendibilitat de l’imperi colonial existent a finals del segle XIX, ja que les despeses de manteniment (administració, exèrcit...) eren superiors als beneficis. Els sectors influents de la societat n'eren els únics beneficiaris, doncs no col·laboraven amb la manutenció, mentre que les classes mitjanes hi col·laboraven amb elevats impostos sense treure’n gaires beneficis.

[edita] Causes polítiques, ideològiques i demogràfiques

Actualment es considera que aquestes causes van ser igual d’importants que la causa econòmica. El desenvolupament tècnic en transport, armes, comunicacions i en les construccions (com el canal de Suez) van permetre extendre el control militar i polític en zones allunyades, i competir amb les altres potències. A partir de la unificació d’Itàlia i d'Alemanya les fronteres europees van quedar estabilitzades, i els desitjos d’ampliar el poder es van traslladar a altres escenaris. La intenció dels governs era ampliar el poder colonial tant com es pogués, per a demostrar així la seva capacitat d’influència en el context internacional. El fet que la Gran Bretanya fós la primera potència industrial i que posseís l’imperi més gran va ser decissiu en l’actuació de les altres potències (que pretenien equiparar-se), que van començar una cursa per a controlar els nous territoris abans que els rivals. Els polítics van considerar l’expansió colonial com una necessitat estartègica. Però les causes profundes son incomprensibles si no entenem les causes ideològiques: el nacionalisme i el racisme. La idea d’una raça blanca superior, justificada per l’avenç tecnològic i la capacitat d’imposar-se a les altres, es va donar com a fet científic. I també a causa de la imposició d’un nacionalisme que reivindicava la superioritat, i no idees com la independència o la llibertat. Aquests raonaments van ser defensats per científics, escriptors..., que arrossegaven la resta de la població. Així es justificava que el domini blanc era legítim, i que s’havia de dur a terme amb qualsevol mitjà, inclós la guerra. Rudyard Kipling creia que “és responsabilitat de l’home blanc ajudar a educar i civilitzar els menys afortunats”. Joseph Chamberlain defensava que “la raça britànica és la més gran de les que ha governat al món”. La justificació de dominar les altres races es defensava amb el pretext de difondre la civilització occidental entre les races inferiors, abolint costums indígenes com sacrificis humans, i prohibint el comerç d’esclaus. Gairebé totes les potències europees van utilitzar la força per a imposar-se als territoris colonitzats. En darrer lloc l’explosió demogràfica europea va generar un flux migratori enorme, molta gent va emigrar als territoris colonitzats. Però no tothom estava d’acord amb l’imperialisme, hi havia grups que s’hi oposaven. Així, a França hi havia Clemenceau (radical) i Jaurès (socialista). La II Internacional va condemnar fermament l’imperialisme, encara que no va tenir massa influència.

[edita] L’imperialisme

L’imperialisme es la culminació del colonialisme iniciat al segle XVI, encara que van ser etapes bastant diferents: Els vells imperis estaven ubicats a les dues Amèriques, que al segle XIX ja quasi estaven emancipades, en la nova etapa es va ocupar sobretot l’Àfrica, l’Àsia i el Pacífic. A les antigues colònies els emigrants havien creat societats similars a l’europea, mentre que les noves eren territoris d’ocupació, on la minoria europea exercia el poder sobre la majoria, aliena a l’europeïtzació. El ritme d’ocupació de les noves colònies al llarg del segle XIX va ser molt ràpid, i el 1914 el 85% de la superfície terrestre estava controlada pels europeus. La primera ocupació va donar lloc a pocs conflictes, al haver-hi només interessos comercials, mentre que la segona ocupació va causar guerres constants, ja que de l’expansió colonial en depenia l’economia de països sencers.

[edita] Àfrica

Àfrica es un bon exemple d’aquest nou tipus d’ocupació. Fins a principis del segle XIX els europeus només havien establert petites colonies costaneres. La rivalitat entre europeus i l’esperit d’aventura van contribuïr en l’ocupació d’Àfrica. A la segona meitat del segle XIX, expedicions científiques a la recerca de noves terres inexplorades (Livingstone) i missions religioses que anaven a convertir al cristianisme (i a fer accions humanitàries, com acabar amb l’esclavitud) van ser les primeres a descobrir la geografia bàsica del continent. Les principals àrees explorades van ser les conques dels rius Nil i Níger, i les terres de l’Àfrica central: Sahara, Sudan, Congo... Als anys 1870-1880 França i Anglaterra es van llençar a la conquesta d’Àfrica.

  • El projecte anglès tractava de connectar el nord amb el sud, mitjançant un ferrocarril d’El Caire a el Cap, i dominar la part oriental africana per a dominar també l’Oceà Índic. Van obtenir alguns territoris rics en minerals, i el control d’Egipte, on van fer el Canal de Suez.
  • Els francesos pretenien dominar tot l’oest africà. Des d’Algèria i Tuníssia van anar dominant el nord africà, fins a arrivar al Sudan, on es van trobar amb els anglesos.

A la rivalitat entre anglesos i francesos s’hi va sumar Bèlgica, que van ordenar explorar el Congo. També els alemanys s’hi van sumar, comerciant per l’Àfrica central. El canceller Bismarck va celebrar la Conferència de Berlin el 1885, a la que van assistir 14 països europeus. Allà es van discutir les condicions de l’expansió colonial a l’Àfrica i es van pactar els principis d’ocupació. A partir de llavors a la colonització d’Àfrica s’hi van afegir els alemanys (Àfrica negra), els portuguesos (Angola, Moçambic) i països com Itàlia i Espanya, que van ocupar petits territoris. L’enfrontament entre interessos va ser inevitable, i van començar una sèrie de conflictes: L’any 1890 els anglesos d’El Cap es trobaven amb l’oposició de dues petites repúbliques (Transvaal i Orange) en mans dels holandesos africans (bòers) que havien marxat d’El Cap, on vivien des del segle XVII, per l’ocupació anglesa. Els anglesos van trigar 3 anys a envaïr aquests territoris on hi havia mines, i se’l van annexionar. Anglesos i francesos també es disputaven Fashoda (1898), un territori al Sudan, i van estar a punt de començar una guerra. Finalment els francesos es van retirar.

[edita] Àsia

Des del segle XVI hi havia colònies europees a l’Àsia, però igual que a l’Àfrica, eren punts a les costes, des d’on comerciaven. Fou al segle XIX quan es va començar a ocupar les grans extensions per part dels europeus. Però a diferència del que va passar a l’Àfrica, a l’Àsia no sols hi havia potències europees lluitant pel control de les colònies: s’hi van afegir altres països com Rússia, els EUA i el Japó. Els enfrontaments entre les grans potències van ser constants: França, Anglaterra i Holanda es disputaven el Sud-Est asiàtic; Rússia i Anglaterra l’Àsia central (Pèrsia, Tibet); els EUA i Espanya es disputaven les Filipines; i el Japó i Rússia la Xina. La colonització britànica es va concentrar sobretot a l’Índia, on posseïa els ports de Madràs, Calcuta i Bombai. A partir de mitjans del segle XIX es va decidir que l’administració es faria directament des d’Anglaterra, i que la reina Victòria en seria proclamada l'emperatriu. Anglaterra va tenir que lluitar amb francesos i russos, que controlaven els territoris veïns (Birmània, el Tibet i l'Afganistan) . França va controlar principalment el Sud-Est asiàtic, on va crear el Regne d’Indoxina. Els anglesos també hi tenien interessos, i es van haver de disputar el control de la zona. Finalment es va acordar que el regne de Siam seria neutral, i que serviria de frontera. El cas de la Xina va ser atípic: cap país no va arrivar a dominar-la, però els anglesos hi comerciaven, canviant te i seda xinesos per opi indi, fins que els xinesos van prohibir el comerç d’opi. Els anglesos en seguien venent, i així van començar les guerres de l’opi. Aquestes van acavar amb el Tractat de Nanquin (1842), pel que els anglesos van aconseguir el control de Hong Kong i el permís per a obrir 12 ports comercials. Entre el 1885 i el 1911 va haver-hi un veritable assalt pel territori asiàtic, i a partir d’aquest va compençar un veritable espoli per part dels anglesos, fins que el 1911 una revolució va posar fi a l’Imperi Britànic, alliberant la Xina del control imperial.

[edita] Altres llocs

Els britànics també posseïen Austràlia i Nova Zelanda, colònies de població anglesa, que van acavar sent estats sobirans dins l’Imperi Britànic (Commonwealth). Els holandesos controlaven part de la regió d'Indonèsia, motiu que va causar algun conflicte amb els anglesos.

[edita] L’administració dels territoris: el model britànic

L’Imperi Britànic, que era el més extens en territori, va implantar un model d’organització que després es va generalitzar a la resta de colònies:

  • Colònies: Depenien directament de la metròpoli, i l’autoritat era en mans d’un governador, amb un equip de funcionaris que eren la èlit política. aquests eren els territoris que més directament eren sotmesos als interessos econòmics de la metropoli.
  • Protectorats: On teòricament hi havia un govern indígena respectat per l’administració metropolitana, encara que aquesta exercia a la pràctica el control d’algunes funcions. Era el cas de les colònies que ja tenien una estructura d’estat, com Egipte.
  • Mandats: Van néixer després de la I Guerra Mundial, per a administrar els territoris depenents de les potències perdedores (principalment Alemanya). Així, una potència colonial exercia la tutela d’una zona en representació de la Societat de Nacions.
  • Colònies de poblament: On s’assegurava una colònia permanent amb prou població europea per a imposarse a la població indígena. Van ser anomenats Dominis Britànics, i van disposar d’un govern propi, encara que depenien en algunes coses de la metròpoli. Es el cas del Canadà (1867), Nova Zelanda (1854), Sud-Àfrica (1872) i Austràlia (1890).

[edita] Conseqüències als pobles colonitzats

Als països colonitzats es va experimentar uns canvis brutals, des de tots els punts de vista, que van afectar greument a la població nativa. Econòmicament (a excepció d’alguns aristòcrates simpatitzants amb els colonitzadors) es va perjudicar la població indígena, que va veure les seves terres expropiades. Els cultius de subsistència es van canviar per monocultius: les plantacions, que responien a les exigències dels colonitzadors: cautxú a Indonèsia, cacau a Nigèria... Es va forçar la productivitat, el comerç amb la metròpoli i la introducció del paper moneda. Demogràficament, va haver-hi un augment de població (gràcies a la introducció de vacunes, hospitals...) qua va trencar l’equilibri natural i van aparèixer problemes com la manca d’aliment (sobretot a l’Àfrica). En alguns llocs, però, hi va haver un descens de població a causa dels treballs forçats a que es sotmetia la població. L’estructura social es va canviar, acavant amb el sistema tribal i el sistema de jerarquies típiques, introduïnt noves estructures socials, religions... Es van dividir unitats nacionals, i es va obligar a conviure a pobles rivals. Es va forçar alguns indígenes a ingressar a l’exèrcit, i es va afavorir econòmicament a determinats èlits socials a canvi de la seva fidelitat, creant enfrontaments entre els mateixos indígenes. Culturalment es van canviar les tradicions i cultura populars per la nova cultura occidental. Els pobles indígenes van perdre part de la seva identitat. Els missioners van forçar la introducció del cristianisme, que va acavar suplantant en alguns casos (a l’Àfrica sobretot) els cultes que es practicaven. A l’Àsia, però, es va saber resistir millor l’assalt cultural europeu.