Aquelarre
De Viquipèdia
Aquelarre o akelarre (del euskera aker = boc; larre = camp), és potser la paraula en euskera més internacional. Defineix, el lloc on les bruixes ('sorgiñak' en euskera) celebraven les seves reunions i rituals. Avui en dia, aquesta paraula s’ha incorporat al vocabulari castellà i, per extensió, es fa servir per designar a qualsevol reunió de bruixes i bruixots. S’ha de dir, però, que el terme aquelarre en l’àrea lingüística catalana no és fa servir tant com sàbat.
Als aquelarres o sàbats se solia venera un boc negre, animal associat al culte satànic. Un dels aquelarres més coneguts és el que tenia lloc a la cova de Zugarramurdi (Navarra). De fet, és l’origen del nom del ritual ja que el camp del davant de la cova era conegut precisament com a Akelarre.
Al 1610, el tribunal de la Inquisició de Logroño va iniciar una cacera de bruixes a gran escala que va culminar amb 12 suposades bruixes cremades a la foguera (5 d’elles simbòlicament, donat que ja havien mort fruit de les tortures). Segurament aquest fet tant comentat a l’època va afavorir l’extensió del terme 'akelarre' amb el significat de sàbat.
[edita] Història
Des d’un punt de vista antropològic, els aquelarres són reminiscències de ritus pagans (veure Bacants) que se celebraven de forma clandestina al no estar admesos per les autoritats religioses del moment. S’explica que a l’Antiga Grècia dones despullades i èbries pujaven a dalt dels turons i en solitari celebraven rituals i festes al marge dels homes. No és tractava de bruixes si no de dones que adoraven al déu Dionís.
Durant l’Edat Mitjana és quan és dóna més credibilitat als rumors sobre reunions de bruixes als boscos, tot i que, el més probable és que fossin simplement dones coneixedores del caràcter medicinal de certes plantes o, creients en rituals d’època prerromana i caràcter pagà. Aquest rituals devien ser molts semblants als que encara avui se celebren en comunitats d’Àfrica i Sudamèrica, on el xamà ingereix una substància al•lucinògena que li permet de contactar amb els déus o traspassar a l’Altre Món.
La belladona en concret sembla haver tingut un important paper als aquelarres. Les diferents vies d’administració de substàncies al•lucinògenes no eren molt conegudes i la seua administració quan una quantitat letal estava molt pròxima a la dosi d’ús feien molt perillós administrar-les per via oral.
És per això, que dites substàncies s’aplicaven freqüentment en forma d’ungüent per via vaginal o rectal, la qual cosa podria haver donat origen a algunes llegendes sobre el caràcter sexual de les reunions de bruixes o l’ús de calders per a la preparació de pocions, teoria falsa o que difereix d’una més verídica (tractada fins i tot pels estudiants de farmàcia), que diu que la referència a aqueixes substàncies al•lucinògenes aplicades en mucosa –vaginal o rectal- amb una espècie de "pincells" ha donat origen a la imatge, ja internacionalitzada, que representa a les bruixes amb una pal entre les cames, o bé, clar: una granera. D’altra banda, molts gripaus són verinosos per contacte i la seua pell també és al•lucinògena. És per això que els gripaus també formen part de la imatgeria vinculada al món de la bruixeria. El mateix succeeix amb alguns bolets verinosos, com l’amanita muscaria, associada en els contes infantils al lloc on viuen els gnoms. Així doncs, la cultura popular i internacional de representar les bruixes amb una granera entre les seues cames té les seues bases a Euskal Herria.

