Aloe vera
De Viquipèdia
|
|
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Aloe vera (L.) Burm f. |
||||||||||||||
L'Aloe vera és una planta perenne de la família de les lilàcies que es caracteritza perquè pot mesurar fins els 13 m d’alçada i tenir una rel fasciculada. Se la considera un camèfit.
La tija és llenyosa, curta i cilíndrica d’uns 30 a 50 cm d’on surten unes fulles grans, carnoses, gruixudes, lanceolades, còncaves en la part superior i convexes en el revers d’un color verd o verd grisós (ocasionalment tacades) i amb espines de tons clars en els marges rematades per dues o tres espines petites en el àpex. Es troben disposades en forma de roseta. La part central de la fulla està ocupada per un parènquima de color marronós cobert per una cutícula. A més a la seva base es troben vasos conductors plens d’un làtex de color groc mel fosc.
Les flors són hermafrodites i presenten una tonalitat variable entre el vermell i el groc. Són tuboloses ja que les seves 6 peces estan soldades en un tub isodiamètric en tota la seva longitud, amb una obertura estreta. El principi neixen erectes però amb el temps es van corbant cap avall. Mesuren d’uns 2 a 2.5 cm. Estan disposades en forma d'espiga al llarg d’un peduncle d’uns 25-30 cm d’alçada. L'androceu el formen 6 estams lliures amb llargs filaments que surten de la base de la flor, just per sota del pistil, i el gineceu és tricarpal·lar apòcarpic amb un ovari súper. Per acabar es formarà un fruit encapsulat triangular i prim.
Taula de continguts |
[edita] Ecologia
És una espècia originaria de la Índia. Posteriorment va ser exportada a la zona mediterrània, tan al nord d’Àfrica com al sud d’Europa, a les illes Canàries i les illes del Cabo Verde, Sant Antoni i Madeira. Més tard al Carib. Viu en sols calcaris, pobres i preferiblement no molt solejats. Forma part de les plantes xeròfites ja que s’han adaptat a ambients secs. Actualment les principals plantacions es troben a EUA, Amèrica llatina i països del sud d’Europa. A casa nostra la trobem només a les illes Balears.
[edita] Part utilitzada
La droga és el suc dessecat de les cèl·lules secretores de les fulles. Es caracteritza per un olor fort i un gust amargant i desagradable. De les fulles s’obté bàsicament dos elements: El gel i el làtex.
- El gel: Correspon a la porció mucilaginosa del parènquima tisolar. S’extreu de la pulpa i és un gel brillant i amarg. S’obté per expressió de la part interna de la fulla.
- Làtex: Vulgarment se l’anomena sever. És el suc quajat extret per incisió de les fulles i transformat en un sòlid cristal·lí molt amarg. Es troba en les cèl·lules pericícliques que es localitzen el costat dels feixos conductors situats immediatament per sota de l'epidermis, entre el parenquima clorofitic i el mucilaginós.
[edita] Principis actius
Sever
- Derivats antracènics –antranònics, antranòlics, i antraquinonics – (0,05-5%): són els principis actius de major importància i són antraquinones lliures (1%), com per exemple l'aloe-emodol, i les antraquinones glucosídiques (10-30%). El component principal és l'aloïna o la barbaloïna (5-25%) i l'aloinòsids A i B. Altres compostos són l'alocemodina, l'aloemodina (0,05-0,5%), el crisofanol, la barbaloresinatanol i l'àcid cinàmic.
- Resines (10-20%): Són substàncies amb activitat hormonal que es troven associades normalement a olis essencials i a principis amargs.
Gel
- Mucílegs: són polisacarids heterogenis, mescla de pentoses, hexoses i àcids urònics.
[edita] Accions farmacològiques
A nivell de la pell
- Emol·lien: Degut a la gran quantitat de musílags del gel. A més aquest afecte es veu potenciat pels enzims que conté, els quals bloquegen l’acció dels enzims involucrats en els processos inflamatoris.
- Cicatritzant: Ja que estimula el creixement tisular.
- Antibiòtic: Sobretot el acibar fresc.
A nivell digestiu:
- Eupèptic, laxant o purgat (segons la dosis): Els derivats entracènic en petites dosis són aperitiu i afavoreix la digestió ja que estimulen la formació i secressió biliar (colarètic i colagog) . A dosis més elevades són laxants i purgants.
Altres
- Emmenagog: Els derivats entracènics també afavoreixen o estimulen l'aparició del flux menstrual.
[edita] Usos medicinals
La Comissió E de Alemanya aprova l'ús de les fulles d’aloe vera (Cañigueral S. et
Al., 1988). La FDA nord-americana només autoritza l'ús intern sempre i quan el producte no contingui antraquinones. No existeix restricció en l'us extern.
Farmaceutics (segons la dosis:
• Estomacal
• Laxant
• Purgant
Tradicionals
• descongestiu i brocodilatador en vies respiratòries.
• Casos de gastritis.
• Directament sobre superfícies cutànies sanes o inflamables.
Altres • Usos cosmètics.
[edita] Toxicitat
Els preparats sense antraquinones generalment són tolerats força bé. No obstant els preparats que si que en porten usats diariament poden provocar dolors abdominals còlics, diarrees senguinolentes, hemorràgia gàstrica i nifritis. L’ús prolongat de làtex pot colorejar de marró la orina i en els pitjors casos denyar el tracte intestinal.
Els símptomes d'intoxicació de làtex són diarrea, amb trastorns del ritme cardíac, rampa muscular a més de debilitat, pols lent i hipotèrmia.
[edita] Contradiccions
És recomanable no donar sever a dones ambarazades (pot provocar abort) ni en els períodes menstruals, per perill de provocar hemorràgies. Tampoc és recomanable donar-la en nens, malalties renals ni en casos d'hemorroides.
[edita] Observacions
És preferible recórrer a altres laxants, o en tot cas a antraquinones menys irritants.
[edita] biblografia
- Alonso, Jorge.Tratado de fitofarmacos y nutracéuticos. 1ª ed, Argentina, Rosario: Corpos libros; 2004
- Enciclopedia de plantes medicinales, vol II. 9ª ed,
- Dr Brendonces i serra. Gran enciclopedia de las plantas medicinales. Tikal ediciones.

