Dadaisme
De Viquipèdia
El dadaisme, també conegut com a dadà, va ésser un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925, precedent immediat del surrealisme.
El moviment va caracteritzar-se per una postura nihilista, anàrquica, irracional i primitivista, i per una posada en qüestió de totes les convencions i una oposició violenta a les ideologies, l'art, i la política tradicionals.
El moviment dadà va influir de manera profunda i clara moviments posteriors i més recents com ara el neodadaisme o el Pop Art.
Taula de continguts |
[edita] La creació del moviment
El dadaisme va sorgir com una resposta a l'absurditat de l'enfrontament bèl·lic que assolava Europa, als interessos burgesos que havien inspirat el conflicte i a la rigidesa intel·lectual opressiva tant en el món de l'art com en els aspectes quotidians de la societat d'aquell temps.
El naixement del moviment, el 1916, durant la Primera Guerra Mundial, a Zuric, pot atribuir-se a Hugo Ball qui, amb la col·laboració de Tristan Tzara, Emmy Hennings, Marcel Janco, Richard Huelsenbeck, Sophie Täuber i Jean Arp, va posar radicalment en qüestió els modes d'expressió tradicionals i els fonaments de l'art.
Hugo Ball i els seus companys vivien exiliats en aquesta ciutat suïssa i discutien el rol de l'art, alhora que presentaven actuacions al Cabaret Voltaire expressant el fàstic que els provocava la guerra i els interessos que l'havien inspirat.
Segons diverses fonts, el dadà va néixer el 6 d'octubre en aquest cabaret. Durant la primera vesprada d'actes al cabaret el 14 de juliol de 1916, Ball va recitar el primer manifest dadà. Tzara, el 1918 escrigué un altre manifest dadà considerat un dels més importants entre els escrits del moviment. D'altres manifests els seguiren.
Després que el cabaret fos tancat, les activitats foren traslladades a una nova galeria, i Hugo Ball va deixar Europa. Tzara va començar una campanya agressiva per estendre les idees del dadaisme, bombardejant els artistes i escriptors francesos i italians amb cartes, i aviat va emergir com el líder i mestre estratega del dadaisme.
[edita] Origen del nom
L'origen d'aquest mot és poc clar:
- Alguns creuen que és una paraula carent de tot sentit. D'altres diuen que s'origina del fet que els artistes romanesos Tristan Tzara i Marcel Janco feien servir freqüentment les paraules "da, da" que signifiquen "sí, sí" en romanès.
- Altres creuen que els artistes buscaven un nom pel seu nou moviment i triaren un nom apunyalant un diccionari francès-alemany i agafant la paraula que la punta del ganivet va assenyalar.
- També s'ha dit que va ser anomenat dadà per pur atzar lúdic. Per demostrat que tot era absurd, els artistes batejaren el moviment que acabaven de crear obrint arbitràriament un diccionari, caient sobre el mot «dada». De fet, segons Giovanni Lista, açò es subjectava en la voluntat d'adscriure el moviment a un retorn als valors infantils.
- Segons l'ideari dadà, el moviment no seria pas anomenat dadaisme i molt menys designat com un moviment artístic.
[edita] Desenvolupament
Per als artistes dadaistes, res del que la humanitat havia aconseguit era valuós, ni tan sols l'art. D'acord amb els seus components, el dadaisme no era una forma d'art, sinó d'antiart. Per tot allò que l'art representava, el dadà s'identificava amb els seus valors oposats. Mentre que l'art es preocupava per l'estètica, el dadaisme la ignorava. Si l'art havia de tenir com a mínim un missatge implícit o latent, el dadaisme buscava l'absència completa de sentit: la interpretació del Dadà és completament depenent de l'espectador. Si l'art ha d'apel·lar a la sensibilitat, el dadà ha d'ofendre. És potser, irònicament, per aquest motiu que el dadaisme fou un moviment inspirador per l'art modern. El dadà es convertí en una crítica de l'art i del món com a tal, i va esdevenir un art en si mateix.
No hi havia un intent de trobar el significat en el desordre, sinó més aviat d'acceptar el desordre com la pròpia natura del món, i fer-lo servir com la manera per expressar el seu disgust per l'estètica de l'anterior ordre. Per mitjà d'aquest rebuig de la cultura i l'estètica tradicionals esperaven acabar amb elles.
La irracionalitat deliberada, el rebuig de les convencions dins l'art, el trencament amb la il·lusió, el cinisme, l'absurd, l'atzar i el factor de la casualitat caracteritzen aquest moviment.
Un poc abans de la fi de la guerra, el moviment dadà s'instal·là a Alemanya, concretament a Berlín però també a Colònia i a Hannover, on s'adjuntà a la revolta política de tendències marxistes.
Com a forma de revolta individual i solitària contra la civilització occidental, la contestació cultural dadaista es plasmà en la turbulència provocativa i irrisòria de les seues manifestacions, moltes vegades en públic.
De manera general i per primer cop, les dones foren acceptades com a artistes completament, com a camarades de joc, còmplices i complement dels homes, no únicament com a amants o objectes per a la contemplació de l'art.
Les activitats del dadaisme incloïen reunions socials, manifestacions i publicació de revistes d'art i literatura. La crònica apassionada del món artístic, la política i la cultura impregnava les seves publicacions.
[edita] Fi del dadaisme
El dadaisme s'estengué pel món sencer, el seu esperit va conservar-se molt de temps i va influir artistes com ara Ernst, Breton, Crevel, Desnos, Jacob, Soupault, Robert o Sonia Delaunay, fins que l'any 1924 el «Manifeste du surréalisme» va suposar la fi històrica del dadaisme.
Aquest moviment va influir estils, moviments i grups posteriors, com ara el surrealisme, el pop art(com a curiositat, primer anomenat neo-dadà per alguns dels seus adherents) o el col·lectiu Fluxus.
[edita] Principals focus
- Zuric (1915-1919), on destaquen Tristan Tzara, Jean Arp, els poetes alemanys Hugo Ball i Richard Huelsenbeck, el pintor romanès Marcel Janco o el pintor i cineasta alemany Hans Richter
- Nova York (1915-1921), amb Marcel Duchamp, Francis Picabia o Man Ray
- Berlín (1917-1923), amb Richard Huelsenbeck, George Grosz, Raoul Hausmann (un dels creadors del fotomuntatge, treball que va continuar John Heartfield)
- Colònia (1919-1921), amb Jean Arp, Max Ernst (i els seus collages inventius), J.T. Baargeld
- Hannover amb Kurt Schwitters
- París (1919-1923), on el dadaisme va conèixer el seu apogeu com a moviment, amb Tristan Tzara, Francis Picabia, Man Ray, André Breton, Paul Eluard, Louis Aragon, Philippe Soupault, i la seva fi amb la victòria dels dissidents surrealistes.
[edita] Cites
- Jean Arp : «Vosaltres també, home bell, bella dona, vosaltres sou dadà, només que no ho sabeu. Demà dadà tindrà un rostre diferent al d'avui i per eixa raó serà dadà. Dadà és la vida.»
- Francis Picabia : «Res per a demà, res per a ahir, tot per el dia d'avui.»
- Hannah Höch va desenvolupar, junt al seu company Raoul Hausmann, el fotomuntatge «volent suggerir, amb els elements fruit del món de les màquines, un món oníric, nou i de vegades aterridor. » nascut de les ganes de « fer una cosa bella i alegre per sempre, d'elements trets d'on no hi ha ni bellesa ni alegria.»
- En 1963, Tristan Tzara va dir : «Dadà no era només l'absurde, ni tampoc pas una broma, dadà fou l'expressió d'un dels majors dolors de la joventut, nascut durant la guerra de 1914. El que nosaltres volíem era que se'n fera taula rasa dels valors en curs i, de pas, dels valors humans més elevats.»
[edita] Obres dadaistes
- Roue de bicyclette de Marcel Duchamp (1915), considerada primera obra ready-made, composat per una roda de bicicleta fixada a un taburet.
- Fountain de Marcel Duchamp (1917), que va obrir el camí a les teories sobre els ready-made, relatives als objectes quotidians que no són fonamental artístics però què n'esdevenen art ser si l'artista ho decideix. Consisteix en un urinari sota el títol de font.
- Un peu d'eau dans du savon de Beatrice Wood (1917), collage amb un dibuix d'un nu femení on el sexe està amagat sota una vertadera peça de sabó.
- Symétrie pathétique bordat sobre un dibuix de Jean Arp.
- Gardes de Sophie Taeuber (1918), escultura articulada evocant l'univers de les titelles.
- Triptyque abstrait de Sophie Taeuber (1918), oli sobre llenç amb aplicacions de fulles d'or.
- Masque de Janco de Sophie Taeuber (1918), màscara.
- Tête dada de Sophie Taeuber (1918).
- L.H.O.O.Q (elle a chaud au cul) (1919, oli sobre llenç de Marcel Duchamp ironitzant sobre la Mona Lisa, afegint-li bigotis, pereta...
- Composition abstraite de Sophie Taeuber (1919), collage.
- Ready-made malheureux de Marcel de Suzanne Duchamp (1919), tractat de geometria per penjar del balcó.
- L'Esprit de notre temps, cap mecànic de Raoul Hausmann 1919.
- Tu m' de Marcel Duchamp (1920).
- Da-Dandy de Hannah Höch, collage.
- Ariette. D'oubli de la chapelle étourdie de Suzanne Duchamp (1920).
- Jeune fille de Francis Picabia (1920), tinta sobre paper.
- Rotative plaques verre de Marcel Duchamp (1920), art pre-psicodèlic.
- Disques avec spirales de Marcel Duchamp (1923), art pre-psicodèlic.
- la Mariée mise à nu par ses célibataires, même de Marcel Duchamp (1923).
- Danses surréalistes de Valeska Gert (1924).
- Paire de mariés bourgeois de Hannah Höch (1927), oli sobre tela representant una model de fusta vestida amb vel blanc al llom del seu marit de frac.
- la Chute d'eau de Marcel Duchamp.
- le Gaz d'éclairage de Marcel Duchamp.
[edita] Bibliografia
- Sept Manifestes Dada de Tristan Tzara - 1924
- Journal du mouvement Dada, 1915-1923 de Marc Dachy
[edita] Enllaços externs
- [ http://www.edu365.com/batxillerat/art/surrealisme/dada_sur.htm] Àmplia informació i imatges d'obres dadaistes, en català.
- Siete Manifiestos Dadà (castellà)

