Depeche Mode
De Viquipèdia
| Depeche Mode | ||
|---|---|---|
| Informació bàsica | ||
| Lloc d'origen | ||
| Gènere | Synthpop New Romantic New Wave Post-Punk Industrial Techno |
|
| Anys en actiu | 1980-Actualitat | |
| Discogràfica | Mute Records Sire Records Reprise Records |
|
| Web oficial | http://www.depechemode.com/ | |
|
|
||
| Andy Fletcher Dave Gahan Martin Gore |
||
|
|
||
| Vince Clarke (1980-1981) Alan Wilder (1982-1995) |
||
Depeche Mode és un grup britànic de música electrònica format l'any 1980 a Essex, Anglaterra. És una de les bandes que més èxit han tingut, de les sorgides de la era dels New Romantics i del New Wave. Van ser part de la «futurística» escena musical juntament amb altres grups com Kraftwerk, OMD, Soft Cell o Gary Numan.
Fins el 2006, està estimat que Depeche Mode ha venut més de 91 milions de discs (56 milions d’àlbums i 35 milions de senzills) a tot el món i a tingut 44 cançons al top de les llistes de senzills del Regne unit. És el grup amb més cançons a la llista del top 40 del Regne Unit, sense que cap hagi arribat al número 1.
Durant la seva llarga trajectòria, ha influenciat molts artistes, en part degut a les seves tècniques d’innovació i us dels samplers. Tot i que tenen molta influencia en la música electrònica d’avui en dia, ells generalment es classifiquen dins del gènere alternatiu.
Depeche Mode es va fundar el 1980 amb Dave Gahan, Martin Gore, Andrew Fletcher i Vince Clarke. Vince Clarke va deixar el grup el 1981, després de l'àlbum debut Speak & Spell. Aquest va ser reemplaçat per Alan Wilder al 1982, que va pertànyer al grup fins l’any 1995; després de l'àlbum Songs of Faith and Devotion. Des de aquest moment, Depeche Mode va continuar la seva carrera com a trio.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Els Inicis
[edita] 1977-1980: Formació
Els orígens de Depeche Mode es poden situar cap el 1977, quan Vince Clarke i Andrew Fletcher formaven un grup anomenat “No Romance in China”, amb Clarke com a vocalista i guitarrista i Fletcher com a baixista. El 1978, Clarke tocava la guitarra a una banda anomenada “The Plan” amb un amic de l’escola, Robert Marlow com a vocalista. Entre el 1978 i 1979, Martin Gore tocava la guitarra en un duo acústic, “Norman and the Worms” amb el seu amic d’escola Philip Burdett (actualment, cantant de Folk). El 1979, Marlow, Gore, Clarke i un amic, Paul Redmond, formen un grup anomenat “The French Look”, Marlow com a veu i als teclats, Gore a la guitarra i Clarke i Redmon als teclats. El març de 1980, Clarke, Gore i Fletcher formen el grup “Composition of Sound”, amb Clarke com a veu i als teclats, Gore als teclats i Fletcher al baix. “The French Look” i “Composition of Sound” varen tocar en directe el juny del 1980 al “St. Nicholas School Youth Club”.
Aviat, després de la formació de “Composition of Sound”, Clarke i Fletcher van canviar els seus instruments pels sintetitzadors. Dave Gahan va entrar al grup el 1980 després que Vince Clarke el sentís interpretant la cançó “Heroes” de David Bowie. Havia nascut Depeche Mode.
El nom de Depeche Mode va ser agafat d’una revista de moda francesa, que es tradueix a l’anglès com “Fast Fashion”; y en català es podria traduir com Noticies de Moda.
[edita] 1981-1983: Primers treballs
[edita] Speak & Spell
Durant una actuació en directe a la “Bridge House Tavern” al Canning Town de la ciutat de Londres, Depeche Mode va conèixer a Daniel Miller (fundador del segell discogràfic Mute Records), el qual es va interessar a gravar un senzill amb ells. El resultat d’aquest acord verbal va esser “Dreaming of Me b/w Ice Machine” que es va gravar el febrer de 1981 i va arribar al número 57 de les llistes de venda de Gran Bretanya. Degut a aquest inesperat èxit, el grup va gravar el seu segon senzill, “New Life”, el qual va superar l’anterior i va arribar al número 11 de les llistes. Tres mesos mes tard el grup llença “Just Can’t Get Enough”, el seu primer senzill en arribar al top 10 de les llistes angleses, arribant fins a la vuitena posició. Després d’aquest èxit, el novembre del 1981 Depeche Mode va treure a la venda el seu àlbum de debut, “Speak & Spell”, que va arribar fins al número 10 a la llista de vendes de la Gran Bretanya. Les crítiques van ser molt dispars, així com la revista “Melody Maker” el va descriure com “Un gran àlbum”, Rolling Stone per la seva banda va ser molt més crítica.
Durant la gira i promoció de “Speak & Spell”, Vince Clarke va començar mostrar en privat la seva disconformitat en la direcció que estava prenent el grup. Mes tard va expressar que “Mai hi havia suficient temps per fer res”. A finals de 1981, Clarke va anunciar la seva intenció de deixar el grup. Sense el seu compositor, Depeche Mode necessitava una nova direcció. Martin L. Gore, que ja havia escrit les cançons “Tora! Tora! Tora!” i “Big Muff” va agafar la responsabilitat de substituir a Clarke com a compositor.
[edita] A Broken Frame
Al gener de 1982, Depeche Mode edita “See You”, el seu primer senzill sense Vince Clarke i de nou contra totes les expectatives, aconsegueix millorar els registres dels anteriors treballs de Vince Clarke, situant-se en el número 6 de les llistes del Regne Unit. Durant els següents mesos d’aquell any, dos senzills més vans ser llançats, “The Meaning of Love” i “Leave in Silence”, i el grup s’embarca en la seva primera gira mundial, coneguda com la “See You Tour”. El seu segon àlbum “A Broken Frame” va ser posat a la venda al setembre. Aquest és un àlbum vist com un treball de transició, amb les cançons de Gore dividides entre les influencies Pop de Vince Clarke (“The Meaning of Love”, “A Photograph of You") i l’exploració d’un territori més fosc de Martin (“Leave in Silence”, “Monument”), posant els fonaments de la direcció que prendria la banda a partir del següent treball.
Durant la gravació de “A Broken Frame”, Depeche Mode va reconèixer la necessitat d’incorporar un quart membre pels concerts i altres compromisos. A finals de 1981, van posar un anunci al diari per buscar una persona que toques els teclats. Alan Wilder, de 22 anys va contestar i després de dues audicions amb Daniel Miller, va ser acceptat com a quart membre de Depeche Mode. Daniel Miller va informar a Alan que ell no era necessari per la gravació de l’àlbum, ja que el grup volia provar que eren capaços de fer l’àlbum sense Vince Clarke. La primera contribució musical de Alan al grup va ser al 1983 amb el senzill “Get the Balance Right!”.
[edita] Construction Time Again
Pel seu tercer treball, “Construction Time Again”, Depeche Mode decideix treballar amb el productor Gareth Jones. L’àlbum va veure un dramatic canvi en el so del grup, degut en part a la introducció de dos sintetitzadors digitals, un Synclavier i un Emulador, afegits als analògics que havien fet servir fins aquell moment. Mostrejant els sons d’objectes quotidians, la banda crea un so industrial amb similituds de grups com “Art of Noise” o “Enstürzende Neubauten”. Acompanyant a la música, les lletres de Martin L. Gore evolucionen, centrant-se cada cop més en problemes polítics i socials. Un bon exemple d’aquest so va ser el primer senzill “Eveything Counts”, una crítica de l’avarícia de les grans companyies multinacionals, el qual va arribar al número 6 de les llistes de la Gran Bretanya, a més d’arribar al Top 30 a Suïssa, Suècia i Alemanya Occidental. Alan Wilder va contribuir en dos cançons de l’àlbum “The Landscape is Changing” i “Two minutes warning”
[edita] 1984-1988: Ídols de masses
Durant els primers anys, Depeche Mode era un grup conegut únicament al Regne Unit, Europa i Austràlia; tot això va canviar el març de 1984, quan Depeche llença al mercat “People are People”. La cançó, que parla sobre el racisme, arriba fins el número 13 de les llistes dels Estats Units, així com al número 4 de les llistes de Gran Bretanya i Suïssa i els hi dona el seu primer número 1 a Alemanya. Degut a la sorpresa d’aquest senzill als Estats Units, el segell discogràfic nord-americà Sire Records, edita una recopilació dels de Basildon amb el mateix nom que l’exit que els va fer arribar a Amèrica, “People are People”.
[edita] Some Great Reward
Un mes més tard de la sortida de “People are People” a Estats Units, Depeche Mode edita el seu quart àlbum amb un nom molt apropiat a la situació en que es trobaven, “Some Great Reward” (Una gran recompensa). L’àlbum va tenir una molt bona acollida per la crítica. Amb aquest disc, Depeche Mode experimenta amb temes més foscos que el seu anterior treball, parlant de temes sexuals sadomasoquistes amb “Master and Servant”, relacions adulteres amb “Lie to Me” o d’una aleatòria justícia divina amb “Blasphemous Rumours”. Però dins de tota aquesta foscor i dramatisme, té lloc la primera balada de Martin Gore, “Somebody”, un inici que tindrà continuïtat a partir d’aquí en tota la carrera de Depeche Mode, incloent al menys una balada escrita i interpretada per Gore en tots els seu àlbums.
“Some Great Reward” va ser el primer LP en entrar a les llistes d’Estats Units i va arribar al Top 5 a molts països europeus. El 1985, Sire Records edita la segona recopilació per Estats Units amb el nom de “Catching up with Depeche Mode”, dissenyat com un complement a la anterior i incloent-hi dos nous senzills que no sortien a cap treball anterior “Shake the Disease” (número 4 a Alemanya, 5 a Suecia, 6 a Suïssa i 13 a França) i “It’s Called a Heart” (8 a Alemanya, 7 a Suècia i Suïssa i 29 a França).
Es durant aquest període que el grup es associat amb la cultura gótica, que va començar a Anglaterra i havia anant guanyant popularitat a Estats Units. Allà la música de la banda havia guanyat adeptes gracies a ràdios universitàries i ràdios de rock moderna com la KROQ a Los Angeles o la WLIR a Long Island, Nova York i per tant van començant tenint una audiència alternativa on a les ràdios predominava el “soft rock” o el “disco hell”. Aquesta visió del grup contrastava amb la visió europea, a pesar del to cada cop mes fosc i seriós de les seves cançons. A Europa eren considerats ídols d’adolescents i apareixien a les revistes destinades amb ells, amb lo que donaven arguments per fer servir als seus detractors.
[edita] Black Celebration
El so de Depeche Mode té una nova transformació el 1986, amb el seu quinzè senzill “Stripped” i l’àlbum que l’acompanya “Black Celebration”. Renunciant a molt del so industrial que els havia caracteritzat durant els seus dos últims treballs, el grup introdueix un so sinistre i altament atmosfèric, acompanyat per unes lletres de Martin Gore molt més tristes i profundes.
En l’àlbum, inclouen una versió revisada de la cançó “Fly on the Windscreen”, la qual s’havia inclòs originàriament a la cara B del senzill “It’s Called a Heart”. El grup va decidir millorar-la i incloure-la al disc, reanomenant la peça amb el nom de “Fly on the Windscreen – Final”.
Aquell any també va ser molt important per la formació, ja que es quan comença la relació de Depeche Mode amb l’artista Anton Corbijn, que va dirigir el vídeo musical de la cançó “A Question of Time” . Una relació que segueix a l’actualitat, Anton Corbijn ha dirigit 19 vídeos més del grup, l’últim “Suffer Well” a l’any 2006, ha realitzat les posades en escena en viu del grup, és responsable de moltes de les portades dels seus treballs i ha realitzat multitud de sessions fotogràfiques de promoció.
[edita] Music for the Masses
De nou l’any 1987 va veure alteracions en el so del grup i en la manera de treballar. Dave Bascombe, que anteriorment havia treballat amb Tears for Fears, va produir “Music for the Masses”, el seu següent treball. El grup va abandonar en part el mostreig en favor d’una experimentació musical. Tot i que a Gran Bretanya els senzills de l’àlbum, “Strangelove”, "Never Let Me Down Again” i “Behind the Wheel”, no van arribar molt a dalt de les llistes, a la resta d’Europa van ser un èxit, arribant tots al Top 10. L’àlbum va esser elogiat per la majoria de la crítica, cosa que no havia passat amb la resta dels seus treballs. El mateix èxit el van tenir a Estat Units, on fins aquell moment no havien tingut unes vendes significatives.
Degut a aquest gran èxit, Depeche Mode es va embarcar en una immensa gira mundial durant dos anys. La gira va tenir el seu punt culminant amb el mític concert del 18 de juny al Rose Bowl Stadium de Pasadena, amb una entrada de 70,000 espectadors. Aquest concert va ser gravat i editat junt amb un film documental de tota las gira anomenat “101”, títol que feia referència al número de concerts que havien realitzat durant la gira.
[edita] Una nova decada, nous canvis
[edita] Canvis radicals
[edita] Violator

