Anna Frank

De Viquipèdia

Imatge d'Anna Frank en un segell
Imatge d'Anna Frank en un segell

Annelies Marie Frank, més coneguda com a Anna Frank (12 juny 1929 – principis de març de 1945), era una adolescent alemanya jueva nascuda a Frankfurt del Main a Alemanya. Va escriure un diari íntim mentre s’amagava amb la seva família i quatre amics a Amsterdam durant l’ocupació alemanya de la Segona Guerra Mundial.

Amb l’arribada al poder d'Adolf Hitler el mes de gener de 1933, la família marxà de Frankfurt a Amsterdam el mateix any amb la intenció d’escapar de les persecucions del nazis, però va ser agafada després de la invasió dels Països Baixos. Mentre les persecucions en contra dels jueus s’intensificaven, la seva família es va amagar el juliol de 1942 en una cambra secreta condicionada a l’annex de l’empresa Opekta, d'Otto Frank, el seu pare. Anna tenia uns 13 anys aproximadament. Després de dos anys passats en aquest refugi, el grup va ser traït i deportat cap als camps d'extermini nazis. Set mesos després de la seva detenció, Anna va morir del tifus al camp de Bergen-Belsen, alguns dies després de la defunció de la seva germana, Margot. El seu pare Otto, l’únic supervivent del grup, va tornar a Amsterdam al finalitzar la guerra i va descobrir que el diari d'Anna havia restat. Convençut del caràcter únic de l'obra de la seva filla, va decidir publicar-la. Originalment va ser publicada sota el títol Het Achterhuis : Dagboekbrieven van 12 Juni 1942 - 1 Augustus 1944 (La casa del darrere: notes del diari del 12 juny de 1942 al 1r agost de 1944).

El diari fou ofert a Anna per al seu tretzè aniversari, i relata la seva visió dels esdeveniments, del 12 de juny de 1942 fins al 1r d’agost de 1944. Ha estat traduït del neerlandès a nombroses llengües i ha esdevenit un dels llibres més llegits al món. Diverses peŀlícules, telefilms, obres teatrals i òperes s’han basat en aquesta obra. Descrit com el treball d’un esperit madur i perspicaç, dóna un punt de vista íntim i particular sobre la vida quotidiana durant l’ocupació pels nazis; pels seus escrits, Anna Frank va esdevenir una de les víctimes del Holocaust més cèlebres.

Taula de continguts

[edita] Biografia

[edita] Infantesa

L'immoble en pisos, sobre el Merwedeplein, on Anna Frank va viure entre els anys 1934 i 1942.
L'immoble en pisos, sobre el Merwedeplein, on Anna Frank va viure entre els anys 1934 i 1942.

Anna Frank, segona filla d'Otto Heinrich Frank (12 maig de 1889-19 agost1980) i d'Edith Holländer (16 gener de 1900-6 gener de 1945), va néixer el 12 de juny 1929 a Frankfurt del Main, a Alemanya. Va tenir una germana, Margot (16 febrer de1926- mes de març de 1945). El seu nom de naixement era Annelies Marie, però per a la seva família i els seus amics, era simplement "Anna". El seu pare li deia de vegades "Annelein" ("petita Anna").

La família va viure en una comunitat mixta de ciutadans jueus i no jueus, i les nenes van créixer amb amics de confessió catòlica, protestant i jueva. Els Frank eren jueus reformistes, practicant moltes de les tradicions de la fe jueva, però sense observar el conjunt dels costums. Edith Frank era el més dedicat a la religió jueva de la família. Otto Frank, antic oficial alemany condecorat durant la Primera Guerra Mundial, volia continuar els seus estudis i posseïa una important biblioteca; els pares donaven suport a les seves filles en la léctura.

El mes de març 1933, les eleccions per renovar el consell municipal de Frankfurt permeten que el partit Nazi d’Adolf Hitler pregué el poder. Amb aquest ambient polític, les manifestacions antisemites van succeir-se immediatament, i els Frank van començar a témer per la seva seguretat si restaven a l’Alemanya nazi. Més tard, el mateix any, Edith i els nens van tornar a Aachen per viure amb Rosa Holländer, la mare d'Edith. Otto Frank es va quedar a Frankfurt, però després d’haver rebut una oferta per un assumpte de negocis a Amsterdam, va organitzar i preparar la vinguda de la seva família.

Otto Frank va començar a treballar amb Opekta Works, una societat que venia la pectina extreta de les fruites, i va trobar un pis a Merwedeplein als afores d'Amsterdam. El febrer de 1934, Edith i els nens van arribar a Amsterdam i les dues filles foren inscrites a l’escola. Margot fou inscrita en una escola pública i Anna en una de[[Pedagogia Montessori]. Margot va destacar en l’ aritmètica i Anna va descobrir les seves aptituds per a la lectura i l’escriptura. Anna i Margot tenien dues personalitats ben diferents; Margot era reservada i estudiosa mentre que Anna era expressiva, enèrgica i extravertida.

L’any 1939, la mare d'Edith va anar a viure amb els Frank i es va quedar amb ells fins a la seva mort el gener 1942. El maig 1940, Alemanya envaeix els Països Baixos. El govern d’ocupació comença a perseguir els jueus instaurant lleis repressives i discriminatòries. La inscripció obligatòria i la segregació dels jueus es van estendre ràpidament. Margot i Anna destacaven en els seus estudis i tenien nombrosos amics, però en l’aplicació d’un decret, que establia que els nens jueus només podien seguir els cursos en escoles jueves, van ser inscrites al Liceu Jueu.

[edita] El període descrit al diari

[edita] Abans d'anar a l'amagatall, a la casa del darrere

Estrella groga típica que tots els jueus havien de portar durant l’ocupació nazi.
Estrella groga típica que tots els jueus havien de portar durant l’ocupació nazi.

En el seu tretzè aniversari, el 12 de juny de 1942, Anna va rebre un petit regal que va decidir emprar com a diari. Era un llibre d’autògrafs, enllaçat amb un tros de teixit vermell i blanc i proveït d’un petit tancament al davant. Va començar a escriure-hi gairebé immediatament, descrivint-se personalment i als altres: la seva família i els seus amics, la seva vida a l’escola, els nois amb els quals flirtejava i els indrets del veïnatge que li agradava visitar. Encara que aquests primers escrits demostrin que la seva vida era la d’una coŀlegiala típica, explica igualment els canvis que va viure com a testimoni de l’ocupació alemanya. Algunes referències són aparentment ocasionals; tanmateix en alguns passatges Anna subministra detalls sobre l’opressió nazi en augment. Per exemple, escriu a propòsit de l’estrella groga que els jueus estaven obligats a portar en públic, i va llistar algunes restriccions i persecucions que van trastornar la vida de la població jueva d'Amsterdam.

El mes de juliol de 1942, Margot Frank va rebre l’avís de mobilització del Despatx central de la immigració jueva (Zentralstelle für jüdische Auswanderung). Aquest estament li ordenava que s'havia de presentar per ser allotjat en un camp de treball. En aquest moment va explicar a Anna un pla que Otto havia preparat amb els seus empleats més fidels, i del qual Margot havia tingut coneixement des de feia algun temps. La família s’havia d’amagar en habitacions al darrere dels despatxos de la societat sobre el Prinsengracht, un carrer al llarg d’un dels canals d'Amsterdam.

[edita] La vida a la Casa del Darrere

La façana de l'immoble de la societat Opekta sobre el Prinsengracht l'any 2002. Els despatxos d'Otto Frank se situaven al davant de l'edifici, mentre que l'amagatall es trobava al darrere.
La façana de l'immoble de la societat Opekta sobre el Prinsengracht l'any 2002. Els despatxos d'Otto Frank se situaven al davant de l'edifici, mentre que l'amagatall es trobava al darrere.

El matí del 6 de juliol 1942[1], la família es va anar a instaŀlar a la casa del darrere. El seu pis fou deixat en un desordre aparent per donar la impressió que havien marxat sobtadament, i Otto Frank va deixar una nota indicant que se n’havien anat a suïssa. La necessitat del secret de l’operació va fer que abandonessin el gat d'Anna, Moortje. Com els jueus no tenien dret d’utilitzar els transports públics, van caminar durant diversos quilòmetres des del seu pis, cadascun revestint diverses capes de roba perquè hom no s’adonés que transportaven maletes. L’annex o amagatall (Achterhuis) era un espai a tres nivells al darrere de l’edifici al qual s’hi accedia per un replà situat sobre els despatxos de la societat Opekta. Al primer nivell hi havien dues petites habitacions amb una cambra de bany. A sobre hi havia un vast espai obert amb una petita habitació adjacent. Des d’aquesta petita habitació, una escala donava al graner. La porta de l'Annex fou amagada per una biblioteca, de forma que s'evitava que estigués descoberta. L'immoble principal, situat en un bloc de “Westerkerk”, era un vell edifici trivial i típic dels barris oest d'Amsterdam.

Victor Kugler, Johannes Kleiman, Miep Gies i Bep Voskuijl eren els únics empleats que sabien que la família Frank s’amagava. En Jan Gies, el marit de Miep, i en Johannes Hendrik Voskuijl, el pare de Bep, els van ajudar durant el seu confinament. Eren l’únic contacte amb el món exterior; i els mantenien informats de les notícies de la guerra i dels esdeveniments polítics. A més cobrien totes les seves necessitats, es preocupaven de la seva seguretat i els avituallaven d’aliments, una tasca cada vegada més difícil a mesura que passava el temps. Anna evoca al seu diari la seva devoció i els seus esforços per guardar l’esperit dels ocupants de l'amagatall durant els moments més perillosos. Tots eren conscients que s’exposaven a la pena de mort si eren agafats per amagar jueus.

A finals del mes de juliol es va incorporar a l’amagatall la família van Pels, formada per Hermann, Augusta i el seu fill Peter de 16 anys. Després, el mes de novembre, s’incorporava Fritz Pfeffer, un dentista i amic de la família. Al principi, Anna escriu sobre el plaer de tenir noves persones a qui parlar, però les tensions van succeir ràpidament perquè el grup estava forçat a viure en un entorn molt restringit. Així, després d’haver compartit la seva cambra amb Pfeffer, Anna ho va trobar insuportable, i va discutir amb Augusta van Pels, a qui considerava idiota. A més, la relació amb la seva mare era tensa i considerava que ella era massa distant. Tingué, de vegades, discussions amb Margot, però es desenvolupà un lligam entre elles. Finalment quedà emocionalment molt lligada al seu pare.

Anna passava el seu temps llegint, estudiant i escrivint en el seu diari. A més a més de subministrar una descripció dels esdeveniments en el seu ordre cronològic, va escriure a propòsit dels seus sentiments, la seva por a viure amagada, les seves creences, les seves ambicions entre les quals hi havia la d’esdevenir escriptora i dels temes que pensava que no podia compartir amb ningú. A mesura que la seva confiança en el seu estil d’escriptura creixia i es feia més madura, els assumptes que va abordar es van anar fent més abstractes, com la seva creença en Déu i la manera com definia la naturalesa humana. Fins a la primavera 1944, va escriure per a ella sola, però va canviar de parer en escoltar, a la ràdio de Londres, al ministre de l'Educació del govern neerlandès en l’exili dir que després de la guerra caldria reunir i publicar tots els sofriments del poble neerlandès durant l’ocupació alemanya. Citava, a tall d’exemple i entre altres, els diaris íntims. Colpida per aquest discurs, Anna va decidir que publicaria un llibre després de la guerra, fent servir el seu diari de base. Per aquest motiu començà a copiar i reescriure el diari, corregint i suprimint els passatges que considerava menys interessants, o afegint altres pouant en la seva memòria. Alhora, va continuar escrivint regularment el seu diari original fins a la seva última carta que data del 1r d’agost de 1944.

[edita] Detenció i deportació cap els camps de concentració

El matí del 4 d’agost de 1944 l’amagatall fou envaït pels serveis de seguretat de la policia alemanya (Grüne Polizei) per indicació d’un informador que mai no ha estat identificat[2]. Conduït pel Schutzstaffel Oberscharführer Karl Silberbauer del Sicherheitsdienst, el grup portava almenys tres membres dels serveis de seguretat de la policia. Quan Silberbauer entra a la casa, sembla saber precisament on ha d’anar. Es dirigeix recte cap a la "porta-biblioteca" giratòria que amaga la porta d’accés a l'amagatall i exigeix que se l’obri. Silberbauer va apostar alguns homes a l'Annex esperant l’arribada d’un vehicle per portar als clandestins. Mentre interrogava Otto Frank, Silberbauer va veure una cartera de cuir. Va buidar el contingut per terra, sens dubte amb la idea de trobar joies. Però no contenia més que fulls de paper. Es tractava d’una part del diari d'Anna. Els ocupants van ser embarcats en camions i conduits per ser interrogats. Victor Kugler i Johannes Kleiman van ser portats a la presó, Miep Gies i Bep Voskuijl no foren deixats en llibertat. Més tard van tornar a l'amagatall on van trobar els escrits d'Anna, més de 300 pàgines manuscrites, escampades sobre el sòl. Els van recuperar conjuntament amb diversos àlbums de família i Gies va decidir que els tornaria a Anna després de la guerra.

Els ocupants de l'amagatall van ser transportats al Quarter general de la Gestapo on van ser interrogats i van ser detinguts tota la nit. El 5 d'agost van ser transferits a la Huis van Bewaring (casa de detenció), una presó superpoblada sobre el Weteringschans[3]. Dos dies més tard els vuit presoners jueus van ser transportats a Westerbork, un camp de trànsit situat en els Països Baixos. En aquell temps, hi van passar més de 100.000 jueus. Com els presoners havien estat capturats en un amagatall foren considerats com criminals i, per tant, foren enviats als campaments de barraques de càstig per realitzar treballs pesats [4].

Memorial d'Anna i Margot Frank sobre la pàgina web de Bergen-Belsen, guarnit amb flors i de dibuixos.
Memorial d'Anna i Margot Frank sobre la pàgina web de Bergen-Belsen, guarnit amb flors i de dibuixos.

El 3 de setembre, el grup fou deportat amb el darrer comboi de Westerbork cap el camp d'extermini d'Auschwitz. Hi van arribar la nit del 5 al 6 de setembre de 1944, després d’un viatge de tres dies. Després foren separats segons el seu sexe, de manera que les dones i els homes no es van tornar a veure mai més. Dels 1.019 passatgers del comboi, 549 persones, de les quals la totalitat dels nens de menys de quinze anys, van ser enviades directament a les cambres de gas on van morir. Anna tenia quinze anys i tres mesos, per tant, no anà directament a la mort. Tots els membres de l'Annex van sobreviure a aquesta selecció, tanmateix Anna va creure que el seu pare havia mort en aquesta selecció.

Amb altres dones no seleccionades per a una mort immediata, Anna va ser forçada a despullar-se per a ser desinfectada, afaitar el cap i, finalment, ser tatuada amb un número d’identificació sobre el seu braç. De dia les dones eren utilitzades com a treballadores esclaves; a la nit, eren tancades en barraques abarrotades i glacials. Les malalties abundaven, i aviat la pell d'Anna es va veure infectada, de manera seriosa, per la sarna.

El 28 d'octubre, noves seleccions de dones van començar amb l'objectiu de ser deportades a Bergen-Belsen. 8.000 dones, de les quals Anna i Margot Frank i Auguste van Pels, van ser-hi enviades, mentre Edith Frank es va quedar a Auschwitz. En el camp d’extermini de Bergen-Belsen foren aixecades tendes de campanya per allotjar l’afluència de nous presoners, entre les quals estigueren Anna i Margot. A mesura que la població de presos augmentava, l’índex de mortalitat, degut a nombroses malalties, va incrementar-se ràpidament. Anna fou breument reunida amb dues amigues, Hanneli Goslar i Nanette Blitz, que van sobreviure totes dues a la guerra. Blitz va descriure llavors Anna com a calba, tremolosa i amb els trets desmillorats. Goslar diu que, si bé Anna estava malalta, deia que estava més inquieta per la Margot, que seguia estirada sobre la seva llitera, massa feble per caminar. Anna, a més, els hi explicà que pensava que els seus pares havien mort.

El mes de març de 1945, una epidèmia de tifus es va propagà pel camp, matant aproximadament 17.000 presoners. Alguns testimonis van certificar que Margot va caure de la seva llitera en el seu estat de feblesa extrema i va morir pel xoc, i que alguns dies després moria Anna. El decés succeí algunes setmanes abans que el camp no fos alliberat per les tropes britàniques el 15 d’abril de 1945, i si bé les dates exactes no van ser conservades, és generalment reconegut que el traspàs tingué lloc entre la fi febrer i mitjans del mes de març.

Després de la guerra, es va estimar que al voltant dels 110.000 jueus deportats dels Països Baixos durant l’ocupació nazi, només 5.000 havien sobreviscut.

Edith Frank, la mare d'Anna, es va posar malalta i va morir de gana i d’esgotament a Auschwitz-Birkenau el 6 de gener de 1945. Hermann van Pels va ser incinerat el setembre de 1944 a Auschwitz-Birkenau, Fritz Pfeffer es va posar malalt i va morir d’esgotament el 20 de desembre de 1944 a Neuengamme, Augusta van Pels va morir l’abril de 1945 a Theresienstadt, Peter van Pels va morir el 5 de maig de 1945 al camp de Mauthausen.

Només Otto Frank, el pare d'Anna, va sobreviure al camp d’extermini d'Auschwitz. Va morir a Bâle (Suïssa) l’any 1980, a l'edat de 91 anys. Després de la guerra, quan ja no hi van haver dubtes sobre la defunció d'Anna, Miep Gies li va donar el diari de la seva filla que va fer editar sota el títol de El diari d'Anna Frank.


[edita] El diari d’una noia

[edita] Publicació del diari

Otto Frank va sobreviure i tornà a Amsterdam. Allà fou informat que la seva dona havia mort i que les seves filles havien estat deportades a Bergen-Belsen. Pensava que les seves filles havíen pogut sobreviure, però la Creu Roja el mes de juny de 1945 va confirmar les defuncions d'Anna i Margot. És només en aquest moment que Miep Gies li va donar el diari. Otto li va explicar més tard que no s’havia adonat que Anna hagués conservat un detall tan precís i ben escrit del temps que havien passat junts. Sabent que Anna desitjava fer-se escriptora, va començar a considerar la idea de publicar el diari. Quan se li va demanar, diversos anys més tard, quina havia estat la seva primera reacció, va dir simplement que «no sabia que la meva petita Anna era també profunda»[5].

El diari d'Anna comença amb l’expressió privada dels seus pensaments i hi escriu diverses vegades que no autoritzarà mai ningú a llegir-lo. Descriu la seva vida de manera càndida, les seves famílies i els seus companys, la seva situació, tot començant a reconèixer les ambicions d’escriure i publicar obres de ficció. A la primavera 1944, en resposta a l’emissió de Ràdio Londres, on va sentir al ministre d'Educació del govern neerlandès a l’exili afirmà que quan acabés la guerra faria públics els testimonis de l’opressió nazi al poble neerlandès, va començar a corregir els seus escrits, suprimint seccions, reescrivint altres, amb l’objectiu de publicar-los. El seu diari original va ser guarnit amb notes i fulls volants. Va crear pseudònims per als membres de l’amagatall i per les persones que els havien ajudat. La família van Pels es van dir Hermann, Petronella, i Peter van Daan, i Fritz Pfeffer es van dir Albert Düssell. Otto Frank va utilitzar el diari original, conegut sota el nom de "versió A", i la versió corregida, coneguda sota el nom de "versió B", per produir la primera edició del diari. Va suprimir certs passatges, principalment aquells que parlaven de la seva dona en termes poc afalagadors, així com seccions que descrivien l’evolució de la sexualitat d'Anna. A més, va restaurar les identitats verdaderes dels membres de la seva família, però no va modificar els altres pseudònims.

Otto Frank va donar el diari a la historiadora Annie Romein-Verschoor, qui va intentar sense èxit publicar-lo. El va donar llavors al seu marit Jan Romein, qui va escriure un article sobre el diari titulat Kinderstem (La Veu d'un Nen), publicat al diari Het Parool el 3 d'abril de 1946. Va escriure que el diari «balbucejat per la veu d’un nen, encarna tota la crueltat del feixisme, més que no pas totes les proves que el procés de Nuremberg hagi pogut reunir». [6] L’article va atreure l’atenció d’editors, i el diari va ser publicat l’any 1947. La primera versió americana va ser publicada el 1952 sota el títol Anne Frank: The Diary of té Young Corista (Anna Frank: El Diari d’una Noia). Una peça teatral basada en el diari, per Frances Goodrich i Albert Hackett, va ser presentada a New York el 5 d'octubre de 1955, poc abans de guanyar el premi Pulitzer en la categoria Drames. El 1959 fou seguida per la peŀlícula The Diary of Anne Frank (El Diari d'Anna Frank), que va ser un èxit de crítica i comercial. Al llarg dels anys la popularitat del diari creix i a diverses escoles, en particular als Estats Units, va ser inclòs dins del currículum escolar, fórmula que serví per descobrir Anna Frank a noves generacions de lectors.

El 1986, l’Institut Nacional dels Documents de Guerra dels Països Baixos va publicar una edició crítica del diari. Incloïa comparacions de totes les versions conegudes, publicades. Incloïa també comentaris certificant l’autenticitat del diari així com informacions històriques suplementàries sobre la família Frank i el diari mateix.

En 1999, Cornelis Suijk, un antic director de la fundació Anna Frank i president del centre americà per a l’Educació sobre l'Holocaust, va anunciar que era en possessió de cinc pàgines que havien estat tretes del diari per Otto Frank abans de la seva publicació; Suijk va declarar que Otto Frank li havia donat aquestes pàgines abans de la seva mort el 1980. Els passatges que mancaven al diari contenien observacions crítiques d'Anna respecte a les tensions entre els seus pares, i ensenya el poc afecte d'Anna envers la seva mare.[7]

La controvèrsia va aparèixer quan Suijk va reclamar els seus drets de publicació sobre les cinc pàgines i les va voler vendre per recaptar diners per a la seva fundació americana. L’Institut Nacional des Documents de Guerra dels Països Baixos, propietari del manuscrit, va reclamar la restitució de les pàgines en qüestió. El 2000, el ministre holandès d’Educació, de la Cultura i de les Ciències conclou un acord amb la fundació de Suijk abocant 300, 000 USD i les pàgines van ser tornades el 2001. Des d’aquesta data han estat incloses a les noves edicions del diari.

[edita] Elogis a Anna Frank i al seu diari

En la introducció de la primera publicació americana del diari, Eleanor Roosevelt el va descriure com “un dels més sensats i trasbalsadors testimonis sobre la guerra i el seu impacte sobre els éssers humans que mai no hagi llegit”. A Mesura que es consolidava Anna Frank com escriptora i humanista, es començava a parlar d'ella de manera específica com un dels símbols de l’Holocaust i, més generalment, com el símbol de la persecució. Hillary Rodham Clinton, en el discurs que va pronunciar quan va rebre el premi humanitari Elie-Wiesel el 1994, va parlar del diari d'Anna Frank amb aquestes paraules: “nosaltres despertant de la bogeria de la indiferència i al terrible preu que feia pesar sobre la nostra joventut», i que Clinton enllaçava als esdeveniments llavors en curs a Sarajevo a Somàlia i a Rwanda.[8]

Reproducció de la prestatgeria que amagava l'entrada a l’amagatal de la Casa d’Anna Frank a Amsterdam.
Reproducció de la prestatgeria que amagava l'entrada a l’amagatal de la Casa d’Anna Frank a Amsterdam.

Després d’haver rebut un premi humanitari de la Fundació Anna Frank l’any 1994 Nelson Mandela, adreçant-se a la multitud a Johannesburg, va declarar que havia llegit el diari d'Anna Frank durant el seu empresonament i que aquest li havia donat molt valor. Va comparar la lluita d'Anna Franck contra el nazisme amb la seva lluita contra l'Apartheid, descrivint un paral•lelisme entre ambdós amb el comentari: «aquestes creences són evidentment falses, i perquè eren, i seran sempre, desafiades per persones semblants a Anna Frank, són consagrades al fracàs. »[9] El diari també ha estat reconegut per a les seves qualitats literàries. Comentant l’estil d’escriptura d’Anna Frank, el dramaturg Meyer Levin, qui va treballar amb Otto Frank en la posada a punt d’un drama basat en el diari poc temps després de la seva publicació[10], va lloar la seva capacitat per `` mantenir la tensió per una notícia ben construïda». Per la seva banda, el poeta John Berryman va escriure que es tractava d’una descripció única, no només de l’adolescència sinó també «del procés misteriós i fonamental d’una nena fent-se adulta». La seva biògrafa Melissa Müller diu que escrivia «en un estil precís, econòmic i confiat, ple d’honestedat». La seva escriptura és principalment un estudi de caràcters i examina cada persona del seu cercle amb una mirada assenyada i precisa. És de vegades cruel i sovint esbiaixada, en particular en la seva descripció de Fritz Pfeffer i de la seva pròpia mare. Müller explica que va canalitzar els canvis d’humor , normals de l’adolescència, en els seus escrits. L’examen personal de l’Anna i del seu cercle és sostingut durant un llarg període de manera molt crítica, analítica i introspectiva, i en moments de frustració descriu la batalla interior entre la «minyona Anna» i la « dolenta Anna» que pensa encarnar. Otto Frank va explicar més tard al seu editor la raó per la que creia que el diari havia estat llegit per tanta gent ; segons ell « el diari aborda tantes etapes de la vida que cada lector hi pot trobar alguna cosa que l’emocionarà personalment». El juny de 1999, la revista Time va publicar una edició especial titulada TIME 100 : Heroes & Icons of the 20th century amb una llista dels polítics, dels artistes, dels inventors, dels científics i de les personalitats més influents del segle XX. Anna Frank fou escollida per formar-ne part. L’escriptor Roger Rosenblatt, autor de Children of War , va escriure el passatge consagrat a Anna Frank[11] on es descriu la herència que ha deixat a la Humanitat: «Les passions desencadenades per aquest llibre suggereixen que Anna Frank ens pertany a tots, perquè s’ha elevat sobre l'Holocaust, el Judaisme, la feminitat i el bé, per convertir-se en una icona del món modern, la moralitat individual assaltada pel mecanisme de la destrucció, insistint sobre el dret de viure, que pregunta i que espera per al futur de la condició humana. »

[edita] Herència

Estàtua d'Anna Frank realitzada per Mari Andriessen, a l’exterior de Westerkerk a Amsterdam.
Estàtua d'Anna Frank realitzada per Mari Andriessen, a l’exterior de Westerkerk a Amsterdam.

El 3 maig de l’any 1957, un grup de ciutadans, entre ells Otto Frank, va crear la fundació de la Casa d'Anna Frank amb l’objectiu inicial de salvaguardar l'immoble Prinsengracht amenaçat de demolició i fer-lo accessible al públic[12]. Otto Frank va insistir en que l’objectiu de la fundació seria promoure els contactes i la comunicació entre els joves de diferents orígens, cultures i religions, però també lluitar per oposar-se a la intolerància i la discriminació racial[13]. La Casa d'Anna Frank va obrir les seves portes el 3 maig de 1960. Comprèn el magatzem i els despatxos de la societat Opekta així com l'amagatall no moblat perquè els visitants puguin circular lliurement per les habitacions. Es poden veure efectes personals dels ocupants que s’han quedat, com un cartell d’una estrella de cinema enganxada al mur per l’Anna, un tros de paper pintat sobre el qual Otto Frank marcava la talla de les seves filles a mesura que creixien i un mapa sobre el mur on anotava l’avanç de les forces aliades. Des de la petita habitació que va ser de Peter van Pels, s’enllaça l'immoble amb els edificis veïns comprats per la Fundació. Aquests altres immobles són emprats per albergar el diari, però també exposicions sobre diferents aspectes de l’Holocaust i estudis contemporanis sobre la intolerància racial en diferents llocs del món. La Casa d'Anna Frank s’ha convertit en el focus d’atracció turística més freqüentat d'Amsterdam, amb més d’un milió i mig de visitants cada any.

L’any 1963, Otto Frank i la seva segona dona Elfriede Geiringer-Markovits estableixen la Fundació Anna Frank com organització benèfica, amb seu a Bâle, Suïssa. La Fundació recapta els diners per donar-los a causes lloables. Fins a la seva mort, Otto va llegar els seus drets sobre el diari a la Fundació, amb la condició que els primers 80.000 francs suïssos d’ingressos anuals fossin distribuïts als seus hereus; la resta ha d’ésser abonada a la Fundació per als projectes que els seus administradors jutgin vàlids. Això ha permès sostenir tots els anys el tractament mèdic dels Justos entre les Nacions, d’educar joves contra el racisme i de prestar alguns escrits d'Anna Frank al museu americà dedicat al Memorial de l'Holocaust de Washington per a una exposició l’any 2003. L'informe anual del mateix any permet fer-se una idea dels esforços realitzats per contribuir a un nivell més global, amb el suport de l'Alemanya, d'Israel, de l'India, de Suïssa, d’ Anglaterra i dels Estats Units[14].

Desenes d’escoles del món han estat batejades amb el nom d'«Anna Frank», en record seu [15].

La vida i els escrits d'Anna Frank han inspirat diversos grups d’artistes i comentaristes, fent-ne referència a la literatura, la musica popular, la televisió, i altres mitjans de comunicació.

L’any 1959, el seu diari ha estat adaptat al cinema per George Stevens; ha estat objecte de diversos telefilms i d’una adaptació japonesa en dibuixos animats (Anne no nikki, 1995).

[edita] Enllaços externs

[edita] Edicions del Diari d'Anna Frank

  • DeBolsillo - ISBN: 8497594193. ISBN-13: 9788497594196. El seu text amplia en una quarta part les edicions anteriors i ofereix una visió completa i fidedigna de la terrible odissea viscuda durant la Segona Guerra Mundial per la família Frank.

[edita] Notes i referències

  1. Cf. la casa del darrere, pàgina 3, sobre la pàgina web oficial de la Casa d'Anna Frank; es pot consultar amb diversos idiomes europeus.
  2. Diferents hipòtesis han estat formulades. Es poden trobar resumides en l'informe consagrat a aquesta qüestió a la pàgina web oficial de la Casa d'Anna Franck («qui ha denunciat als clandestins?»)
  3. Cf. «El dia de la detenció», a la pàgina Web oficial de la Casa d'Anna Frank
  4. Cf. «Sortida per a Westerbork», sobre la pàgina web de la Casa d'Anna Frank.
  5. «El Diari», pàgines 2 i 3, pàgina web oficial de la Casa d'Anna Frank.
  6. AnneFrank.org - La publicació del diari reproducció de l’article del Het Parool, amb els comentaris de Jan Romein.
  7. (anglès) annefrank.org – Anna Frank i el seu diari, cinc pàgines precioses encenen la controvèrsia sobre Anna Frank font atribuïda a l’article de Ralph Blumenthal, The New York Times , el 10 de setembre 1998.
  8. (anglès) La Casa Blanca - Premi Elie-Wiesel - Declaracions de la primera Dama dels Estats Units en la recepció del premi humanitari Elie-Wiesel, New York, 14 d’abril de 1994.
  9. (anglès) Discurs del president sud-africà Nelson Mandela per la inauguració de l’exposició Anna Frank al Museu Africà de Johannesburg el 15 d’agost de 1994
  10. (anglès) `` Records d'Anna Frank per Jacob B. Michaelsen, 1997.
  11. (anglès) Time Magazine TIME 100 : Heroes & Icons of the 20th century publicat el 14 de juny 1999.
  12. Cf. «La Casa d'Anne Franck», web de la Casa d'Anna Frank.
  13. Cf. La presentació de les activitats de la fundació Anna Frank ([1])
  14. `` Fundació Anna Frank Resum de la relació anual 2003.
  15. « Que és una escola Anna Frank? », veure la plana web oficial de la Casa d'Anna Frank.


[edita] Vegeu també