Casa
De Viquipèdia
Important: Aquesta pàgina és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista. Fins a la desaparició d'aquest advertiment, el seu contingut no ha de ser considerat objectiu. Vegeu la pàgina de discussió per a una major informació.
|
Aquest article és la «contribució de la quinzena». Siusplau, ajudeu per tal d'ampliar el contingut de l'article o [[:Categoria:-Casa|articles relacionats]]. |
La casa, genéricament, és un edifici o la part d'un edifici que serveix d'habitació pels humans. La casa, formada pel sostre i les parets que tanquen un recinte, serveix per refugiar-nos de la pluja, el vent, el fred i la calor o altres inclemències meteorològiques.
La millor definició de casa és, com gairebé sempre en llengua catalana, la que va dir Pompeu Fabra : «nom genèric de tot edifici destinat a servir d'habitació humana.» (Diccionari General de la Llengua Catalana, dissetena edició, febrer de 1983. Editorial EDHASA, Barcelona.)
La casa, la seva organització espacial, el seu disseny i significat, etc., és el resultat d'un procés cultural, el reflex d'una societat determinada. Així tenim que la casa entesa com habitatge familiar, tal com la entenem en el nostre àmbit cultural, és molt diferent a la casa d'altres àmbits culturals, com per exemple en les societats primitives actuals, on la casa és col·lectiva i tribal, com correspon a una societat i una cultura tribal.
Taula de continguts |
[edita] La casa moderna
La casa actual, la que es construeix actualment en els barris i polígons de les nostres viles i ciutats, com en altres viles i ciutats d’Europa i altres contrades, en forma de pisos o apartaments en edificis d’habitatges plurifamiliars, constitueix una tipologia relativament recent, derivada de les innovacions aportades pel moviment de l’arquitectura moderna, a partir la crítica formulada ja en el segle XIX, a les condicions dels habitatges del proletariat urbà en les ciutats d’Europa, on s’acumulaven en la més absoluta promiscuïtat, varies famílies que convivien en habitacions insanes, sense cambra higiènica ni ventilació. Aquestes condicions foren denunciades, en el darrer terç del segle XIX, per diversos moviments de caire polític i social (socialisme utòpic, primera i segona Internacional, etc.), així com per escriptors com Charles Dickens o institucions com la R.I.B.A. i altres.
La casa moderna representa la ruptura amb un aquell estat de coses, quan la casa del proletariat industrial no era altra cosa que una casa burgesa adaptada a la funció d’habitatge per a famílies obreres un cop dividida en quartos cada cop més petits. Els arquitectes del moviment modern oposaren un tipus d’habitatge mínim amb disseny higiènic i funcional. La casa moderna havia de ser una per família a fi d’evitar la promiscuïtat, havia d'estar dotada de ventilació en totes les estances, amb cuina, aigua corrent i cambra higiènica, s'havia d'orientar al sol i obrir-se a dues façanes oposades per garantir la ventilació creuada i combatre la tuberculosi. La casa moderna ha de ser construïda amb materials aïllants, per facilitar les millors condicions ambientals amb el mínim cost energètic possible. El debat actual sobre la sostenibilitat és recurrent respecte al debat sobre l’habitatge higiènic que va tenir lloc en el primer terç del segle XX, quan es proposava que la casa moderna s’ubiqués en ciutats ordenades segons principis racionals, amb el trànsit de vehicles segregat del trànsit de vianants amb amplis espais verds que s’integren entre els edificis i els envolten. La ciutat moderna ha de tenir escoles, transport públic, biblioteques i camps d’esport a l’abast de tothom. El barri de Karl Marx Hof de Viena és la fita exemplar més destacada d’aquest urbanisme que proposa un nou tipus de casa per a les classes populars.
[edita] Origen i evolució de la casa moderna
L’urbanisme de caràcter higienista primer, amb els treballs de destacats urbanistes com Frederick L.Olmsted o Ildefons Cerdà i les aportacions del moviment «Arts and Crafts», són els antecedents de les formulacions teòriques sobre la casa moderna que es sintetitzaren en la segona exposició del «Werkbund» alemany de 1927 a Stuttgart i en els edificis que es van construïr a Holanda durant el periode de l'arquitectura neoplàstica, com les casetes en filera del barri mariner de Hoeck van Holland projectades l'any 1924 per l’arquitecte J.J.P. Oud. Durant els anys 20, els estudis teòrics de la «Bauhaus» o dels arquitectes del moviment modern com Walter Gropius, le Corbusier, el ja citat Oud i altres, culminaren en el segón Congrès internacional d’Arquitectura Moderna (C.I.A.M.) celebrat a Frankfurt l’any 1929, dedicat al tema de l’habitatge mínim. A Catalunya, durant al República, els arquitectes del G.A.T.C.P.C. formularen propostes per a construir cases segons els principis dels C.I.A.M. com la Casa Bloc al barri de Sant Andreu de Barcelona.
L’urbanisme i l’arquitectura moderna van ser adoptats universalment després de la segona guerra mundial, quan les tasques de reconstrucció d’Europa exigien nous instruments teòrics i noves propostes que l’academicisme burgès, atès el fracàs del model social dominant entre guerres, ja no estava en condicions de donar. A Catalunya als anys 50, el Grup R reintroduí l’arquitectura del moviment modern a Espanya, i amb ell, les propostes innovadores respecte a la casa i la ciutat. En l’origen del Grup R hi va haver un concurs convocat per la «Dirección General de Arquitectura» per a cercar solucions al problema de l’habitatge, concurs que fou guanyat pels arquitectes que després impulsarien el moviment. Els postulats teòrics del moviment modern s’aplicaren en la construcció del polígon de Montbau a Barcelona, així com les vivendes de la SEAT a la Zona Franca entre d’altres.
[edita] Tipologies de la casa moderna
[edita] Casa i cultura
[edita] Història de la casa
[edita] La casa primitiva
[edita] La casa popular
[edita] Dins de la casa
La distribució interna de la casa ha anat variant al llarg de la seva història. Les habitacions principals d'una casa actual són:
- rebedor o vestíbul: espai d'entrada
- menjador
- sala, que pot contenir també una biblioteca, una sala de jocs si la casa és molt gran
- dormitoris
- cambra de bany
- cuina
La casa pot tenir altres habitacions com l'estudi, la sala de la bugada, el celler...
Si la casa té diversos pisos, l'inferior es denomina sòtan i el superior, just sota del sostre, golfes. Pot tenir dependències fora de la façana, que seran el balcó o la terrassa si estan suspesos de la paret (el nom depén de la mida), el jardí o pati si està arran de terra (el primer nom es reserva per a zones amb gespa) i el terrat si està situada damunt de l'habitatge ordinari.
[edita] Construcció de la casa
[edita] Ambivalència i ús social del mot «casa»
En l’àmbit de la cultura occidental (i en altres àmbits culturals també), la casa és el lloc on resideixen les persones que pertanyen a la mateixa família, així diem «la casa dels Maragall(s)» o «can Pujol», tot posant el cognom de la família com a nom propi d’una casa determinada. També diem «casa meva» per referir-nos a la casa de la nostra família, on residim. Els noms de pila dels amics o dels coneguts tantmateix designen una casa determinada («la casa de l’Angeleta» o «can Pere», etc.).
L’ús dels renoms o malnoms, així com dels noms dels oficis fou, i en poblacions o indrets rurals encara és, habitual per referir-se a una casa determinada, per exemple : «ca la Sisca», «cal Nyeu», «cal fideuaire», «cal fuster», etc., fins i tot l’ofici diví o l'anomenat ofici més antic del món tenen la seva pròpia casa («la casa de Déu» o «la casa de putes»).
L’ús sòcial dels renoms i sobretot l'ús del nom dels oficis, ha ampliat el concepte de casa, per designar el lloc de residència d’altres col·lectius diferents de la família com per exemple la casa dels Canonges, així com la seu de les institucions com per exemple : «la casa de la Vila», «la casa de la Caritat», «la casa de les Amèriques», etc., les quals moltes vegades són citades omitin el substantiu, com quan el botiguer o el gerent diuen : «es norma de la casa...» o «aquesta casa no fa descompte», etc.
En molts casos (sobretot en altres idiomes) la casa és també dels animals («the pingouin house» la casa dels pingüins del zoològic de Londres o la caseta del gos aquí) o de les plantes («la maison des tulipes», l’«Orangerie», etc.) i fins i tot, d’objectes inanimats com la «casa de la Campana» de Praga o «The Falling water» (la casa de la cascada) de l’arquitecte nordamericà Frank Lloyd Wright.
L’extensió dels usos del mot casa, no ens ha de distreure del seu significat i contingut principal, a la vegada edifici (objecte) i lloc. En aquest sentit veiem com altres idiomes fan servir mots diferents pels diferents significats de casa, d’aquets el més significatiu és l’anglés on els mots «house» i «home» equivalen a casa però amb els següents matissos :
-
- «House [1]» designa l’objecte físic, és a dir l’edifici, barraca, cabana, etc.
- «Home [2]» designa la seu de la vida familiar, el seu significat i connotacions són íntimes, «home» en cert sentit, és el lloc propi de la intimitat, per exemple «yankee go home», (yankis, aneu a casa (a la vostra casa)). Durant la segona guerra mundial, els soldats anglessos deien «a house is not a home» per justificar, en part, la infidelitat matrimonial quan gaudien d'un permís.
L’equivalent en la nostra llengua seria el mot «llar», que si be ha fet un cert recorregut en l’àmbit institucional o del comerç (la llar d’infants, la llar d’avis, etc. així com «la roba o els estris de la llar», etc.) no ha reixit en l’àmbit domèstic en el qual ni tan sols ha fet el recorregut (curt) de la paraula castellana «hogar», («hogar dulce hogar...»).
[edita] Bilbliografía
- «House Form and Culture» (Morfología de Vivienda y Cultura). Autor Rapoport, Amos. Englewood Cliffs, N.J.: Prentice-Hall, 1969. Existeix una edició en castellà : «Vivienda y cultura», traduïda per Conchita Diez de Espada. Editorial Gustavo Gili, S.A. Barcelona 1972.
- Historia de la Arquitectura Moderna; Autor : Profesor Leonardo Benevolo. © Casa Editrice , Laterza & Figli, Bari.
- Traducció al castellà por Mariuccia Galfetti y Juan Díaz de Atauri. Amb textos de l'arquitecte Carlos Flores relatius al Pla Cerdà, el Modernisme català i l'Arquitectura espanyola entre 1930-1940 i posterior a 1945. Editorial Gustavo Gili. Barcelona 2002.
[edita] Enlaços externs
- Web d'etnoarquitectura: Arquitectura vernácula

