Agricultura a Catalunya

De Viquipèdia

Icona de copyedit
Nota: L'article necessita algunes millores en el seu format:
(Cal retirar la plantilla un cop millorat l'article)
Pot necessitar retocs en; negretes, enllaços, capçaleres, imatges, categories, interwikis, ...
Viquificar

Tal com correspon a un país desenvolupat modern, el pes de l'agricultura en el conjunt de l'economia de Catalunya és molt inferior al que representen la indústria i els serveis.

En conjunt, des de la dècada dels anys vuitanta el PIB agrícola se situa entre el 3% i l'1,4% del total, amb tendència a un lleu descens, bé que el valor del PIB agrari en nombres absoluts mostra un discret augment (llevat d'alguns anys d'evolució desfavorable, com ara el trienni 1997-99), conseqüència de la millora dels rendiments en determinades zones i subsectors. El descens de la importància relativa de l'agricultura és també patent en l'evolució de la població ocupada en el sector, que al principi dels anys vuitanta superava el 5% i el 1998 no arribava al 3,5%. La superfície agrícola utilitzada (SAU), que comprèn tant pastures com terres llaurades, ha experimentat, en el període 1982-97, un creixement del 4,6% (1 140 480 ha el 1997), mentre que el nombre d'explotacions s'ha anat reduint: de 115 291 el 1982 hom ha passat a 68 944 (1997).

Tot i que el nombre de propietats de més de 20 ha ha augmentat (del 14% el 1982 al 20,4% el 1997), es manté un clar predomini de les explotacions petites i mitjanes (fins a 20 ha), que el 1997 representaven el 80% del total. Les explotacions d'aquestes dimensions ocupaven el 1989 el 87% de la SAU. Les de més de 50 ha són especialment presents a la Noguera, la Segarra, l'Anoia i el Solsonès. Quant al règim de tinença, és majoritària l'explotació directa (71% de la SAU el 1997), bé que a la dècada dels noranta ha retrocedit lleugerament en favor de l'arrendament (que el 1989 era del 13,6% i el 1997 del 18%). Pel que fa als conreus, del total de la superfície llaurada (1997), el 42% és destinada als cereals, i més de la meitat d'aquesta, a l'ordi, seguit del blat, que ha perdut la seva primacia, i el blat de moro. La Noguera, la Segarra, l'Anoia, el Bages, l'Urgell i el Segrià són les primeres comarques cerealícoles; el Baix Ebre i el Montsià són les principals zones arrosseres de Catalunya.

En la distribució general de les terres llaurades i pastures permanents predominen els herbacis i guarets, dins dels quals el farratge (alfals i blat de moro farratger) ocupa el 14%, amb les comarques d'Osona, la Noguera, l'Alt i el Baix Empordà, el Segrià, el Vallès Oriental i el Pallars Jussà com a productores principals. Segueixen en importància l'olivera (13% de la superfície llaurada; Garrigues, Baix Ebre, Montsià, Ribera d'Ebre, Segrià i Terra Alta), la fruita seca (9%; Baix Camp, Garrigues, Terra Alta, Ribera d'Ebre, Priorat), la vinya (7%; Alt Penedès, Terra Alta, Conca de Barberà, Alt Camp, Baix Penedès), la fruita dolça: peres, pomes, préssecs, etc (6%; Segrià, Pla d'Urgell, Noguera, Garrigues, Urgell), les hortalisses (2,4%; Baix Llobregat, Baix Ebre, Montsià, Maresme), els conreus industrials, especialment el gira-sol (2,7%; Segrià, Alt Empordà, Anoia), les patates (0,7%; Maresme, Osona, Alt Urgell, Solsonès), els cítrics (0,7%; Baix Ebre i Montsià) i els llegums (0,4%; Solsones, Bages, Garrigues). Produccions més específiques són les de flors i plantes ornamentals, amb el 45% de la superfície concentrada al Maresme.

Les tres magnituds amb què hom mesura la producció agrària (superfície, rendiment i valor), són, però independents; així, en volum de producció, el farratge ocupa el primer lloc, els cereals el segon, la fruita dolça el tercer, les hortalisses el quart, el raïm el cinquè, les olives el sisè, les patates el vuitè, la fruita seca el novè, els conreus industrials el desè i les lleguminoses l'onzè (1997). Pel que fa al valor final de la producció comercialitzada (1997), la fruita dolça ocupa el primer lloc (26% del valor total agrícola i el 18% de les exportacions del sector agroalimentari), seguit dels cereals, les hortalisses, el vi i derivats, l'oli d'oliva, la fruita seca, les flors i les plantes, les plantes industrials, el farratge i els cítrics.

Quant a l'evolució dels conreus, cal esmentar, al llarg de la segona meitat dels anys noranta l'estancament dels cereals i de la fruita fresca, el retrocés del farratge i les hortalisses i el creixement del vi (amb una subbranca tan important com la del xampany i la revitalització molt recent d'algunes àrees antigament vinícoles com el Priorat) i de l'oli d'oliva. La indústria agroalimentària catalana és la tercera especialitat industrial en importància pel nombre de treballadors (12% del total industrial el 1997) i la segona per l'aportació de valor (16,5%). Les exportacions, per valor de 380 959 milions de pessetes (1999), la situen com a cinquena branca amb major volum de vendes a l'exterior.

El darrer terç del s XX, a banda de la creixent marginalitat en el conjunt de l'economia, el sector agrari català presentava una situació desigual: al costat de la prosperitat de la fruticultura o la vitivinicultura (i les seves indústries associades), localitzades en àrees com ara el pla de Lleida o el Penedès, altres presenten unes perspectives incertes, en bona part degudesa la creixent desregulació dels mercats, iniciada el 1986 amb l'ingrés d'Espanya a la CEE. És el cas de la fruita seca, que pateix la competència del Marroc i Turquia, països que mantenen relacions comercials preferents amb la UE i produeixen a un cost molt inferior. A aquesta dificultat, cal afegir-hi les disposicions de la UE en matèria agrària, que molt sovint ha pressionat per la reconversió o la reducció d'algunes branques, política que ha motivat l'oposició de la població agrària.