Consell Nacional de Catalunya

De Viquipèdia

El Consell Nacional de Catalunya fou una entitat política catalana creada a França el 1939 per Lluís Companys i Jover, després de dissoldre el govern de la Generalitat de Catalunya, amb la designació de cinc consellers a títol personal: Pompeu Fabra, Santiago Pi i Sunyer, Josep Pous i Pagès, Antoni Rovira i Virgili i Jaume Serra i Húnter.

A la mort de Companys el 1940, catalans exiliats a Londres continuaren amb el mateix nom la tasca, donat que l'ocupació nazi a França n'havia dispersat els consellers. El nou president fou Carles Pi i Sunyer, el secretari, Josep Maria Batista i Roca, i els vocals, Josep Trueta i Raspall, Ramon Perera i Fermí Vergés. El 1944 el Consell s'amplià amb representants dels catalans d'Amèrica, on es constituí una delegació, presidida per Josep Carner, i amb Manuel Serra i Moret, vicepresident; i Salvador Armendares i Torrent, Baltasar Samper, Ferran Zulueta, Hipòlit Nadal i Mallol, Joan de Garganta, Antoni Trias i Pujol, Santiago Pi i Sunyer, Josep Conangla i Fontanilles, Josep Carner i Ribalta i Francesc Paniello i Grau, vocals. Tot seguit fou nomenat un secretariat tècnic, format per Miquel Ferrer Sanxis, Joan Loperena i Romà i Jaume Miravitlles i Navarra. En una declaració política de 24 d'agost de 1944 el Consell propugnava la federació dels Països Catalans dins una confederació ibèrica.

Alliberada França el 1945, Josep Irla i Bosch, com a president del parlament, tal i com establia el reglament, es va fer càrrec de la presidència de la Generalitat a l'exili. Va voler reorganitzar el Consell, però trobà l'oposició d'una part de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Immediatament Carles Pi i Sunyer dissolgué el Consell amb la protesta pública de Josep Trueta i de diverses comunitats catalanes d'Amèrica. El Consell Nacional Català del 1954 en volia recuperar l'esperit des d'una òptica independentista.