Blasquisme

De Viquipèdia

El Blasquisme fou un ideari polític de caire republicà aparegut al País Valencià, propagat per Vicente Blasco Ibáñez des del seu diari El Pueblo, que es va accentuar des de l'enfonsament electoral el 1896 del Partit Republicà Democràtic Federal que defensava les tesis de Francesc Pi i Margall.

El fort arrelament del republicanisme al País Valencià en el segle XIX, degut a la manca d'industrialització, va fer que basés la seva ideologia en un violent anticlericalisme i un moderat reformisme laboral. Com que es mostrava partidari d'un republicanisme violent i contrari a la participació electoral (influït per Ruiz Zorrilla), aviat va fer amistat amb Alejandro Lerroux, sota influència del qual va crear una efímera Unió Revolucionària. Fou un dels principals promotors del Partit Republicà Radical al País Valencià i boicotejà tots els intents de Solidaritat Catalana d'establir lligams al País Valencià, en contra de les directrius de Nicolás Salmerón. El 1908 va separar-se de Lerroux i fundà el seu propi partit, el Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA), però poc després es va retirar de la política, cosa que provocà dins el partit una dura pugna pel poder que va guanyar Fèlix Azzati i Descalci.

Aquest va mantenir el partit dins l'ambigúitat ideològica, cosa que el va fer enfrontar-se amb el creixent anarcosindicalisme, però va mantenir la seva preeminència política a l'ajuntament de València del 1901 al 1911, mercè mitjans dubtosament legals, endemés d'aliar-se amb qui convingués en el moment polític adequat. La clau del seu èxit radicava en un discurs populista i anticlerical capaç de mobilitzar a les masses. La seva ideologia difusa i ambigua es feia palés en un discurs que recolzava un cert reformisme social i un suport a l’obrerisme apolític i al mateix temps pretenia satisfer els interessos de la burgesia amb la seva política urbanística. D’aquesta manera aconseguia una certa base interclassista amb gran capacitat de mobilització, en bona part també a les apel·lacions directes a la llibertat, el progrés, la ciència i l’educació.

Després de la hivernació que suposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, a la mort d'Azzati el 1929 es va fer cap del partit Sigfrido Blasco-Ibáñez, que va adoptar un ideari conservador i es va apropar novament al Partit Republicà Radical i a la CEDA. La Segona República Espanyola suposà la davallada del blasquisme. Bé que a les eleccions generals espanyoles (1933) aconseguí una victgòria significativa, el seu escorament cap a la dreta més recalcitrant i la notòria corrupció dels seus caps, implicats en l'escàndol de l'estraperlo provocaren la pèrdua de vots i les escisions (algunes cap al Partit Republicà Radical Socialista). Per a evitar la davallada electoral, Sigfrido Blasco-Ibáñez adoptà la posició de Manuel Portela Valladares però no va poder evitar una estrepitosa derrota a les eleccions del febrer del 1936, que consumaren la davallada definitiva del blasquisme a nivell polític.

[edita] Referències

  • Ramir Reig i Armero Blasquisme i moviment obrer : València, 1898-1906 Institucio Alfons el Magnanim (1982)