Acorus calamus
De Viquipèdia
|
|
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Acorus calumus
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Acorus calamus L. |
||||||||||||||
El càlam (Acorus calamus) és un arbust de la família de les acoràcies, si bé alguns autors l'han classificada anteriorment dins de les aràcies[1]. Es troba present a bona part d'Europa (França i Itàlia), Nord Amèrica i a l'Àsia (Índia) principalment en zones humides. Al principat és freqüent trobar-lo a tota la serralada pirinenca.[cal citació] També és coneix com càlam aromàtic.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
El seu nom científic és Acorus calamus. El terme "Acorus calamus" prové de la combinació del nom grec "korus" (sacietat) i "kalam" (jonc). És possible que aquest significat faci referència a la semblança amb la planta.
[edita] Ecologia
Aquesta planta viu en terrenys humits propers a llacs, estanys i rius. Aquestes zones es caracteritzen per la seva tranquil·litat i poca fondària.
[edita] Descripció
Neòfit o hemicriptòfit, planta petita de forma herbàcia i perenne que pot arribar fins a 75 cm de longitud i 1 m amb la tija i les fulles. Rel fasciculada amb tiges que presenten unes branques elàstiques d'un color verd fosc. Les fulles són basals localitzades en el rizoma i tenen una forma lanceolada amb el marge ondulat. Són glabres i Tenen una mida 0,5-2 cm de longitud.
Les inflorescències són espàdix terminals colorejats recoberts per una beina que creixen sobre un eix cilíndric cònic de 8 cm de longitud. Les flors són hermafrodites amb el calze molt petit i que presenta de manera indiferenciada els seus sèpals i pètals. La corol·la és de color groc-verdós, creixent lateralment i en abundància, formant un angle de 45º i recobrint l'espàdix donant semblança a una branca. L'androceu està constituït per 6 estams, de concrescència lliure. El gineceu és bi o tricarpelar. Els fruits són baies (drupa en Pistia). En el seu interior apareixen 2-3 llavors.
El rizoma d’aquesta planta s’utilitza per les seves virtuts medicinals.
[edita] Composició química
Monosesquiterpens, sesquiterpens i fenilpropanoides.
[edita] Usos medicinals
- Anorèxia: afavoreix a la secreció salival i de sucs gàstrics, provocant així un augment de la gana.
- Hiperacidesa gàstrica: atonia gastrointestinal, úlcera gàstrica perquè afavoreix la digestió dels aliments.
- Hipertensió: disminueix la pressió arterial.
- Taquicàrdia: afavoreix la disminució de la freqüència cardíaca quan és elevada.
- Ansietat i insomni: és caracteritza per ajudar a tranquil·litzar per l'efecte sedant que té, per problemes de nerviosisme.
- Bronquitis: gràcies a la seva acció mucolítica i expectorant ajuda a la seva expulsió i eliminació.
S'usa també en perfumeria i per donar sabor a molts aliments.
[edita] Accions farmacològiques
- Amargo-aromàtic.
- Eupèptic, carminatiu i digestiu: millora i afavoreix a la digestió.
- Espamolític.
- Hipotensor: afavoreix a la disminució de la pressió arterial en persones hipertenses.
- Bradicaditzant.
- Sedant.
- Anticonvulsiu.
- Diaforètic.
- Mucolític: afavoreix a l'expulsió de la mucositat.
- Hidrocolerètic.
- Rubefaent.
- Orexigènic/ Tònic estomacal: augmenta la secreció de la saliva i dels sucs gàstrics, provocant un augment de la gana.
Presenta una acció estimulant i edificant, presentant un efecte eufòric i suaument alucinògen.
[edita] Toxicitat
L'oli essencial del càlam, consumit en dosis elevades, pot produir avortaments i ser neurotòxic, degut a la elevada presència de fenilpropanoides, monoterpens i sesquiterpens.
[edita] Observacions
L’oli essencial està contraindicat durant l’embaràs i l’època de lactància. Generalment s’usa oli per afavorir la digestió i per a tractaments psicològics. D'altra banda, s'ha observat que l’administració prolongada de l’oli essencial del càlam indueix tumors en el duodè de les rates. Com a curiositat, cal destacar que el fregament de les seves fulles produeixen una olor que recorda a l'aroma de la mandarina o d'una taronja seca.
[edita] Bibliografia
- FONT i QUER, P. : Diccionario de Botánica, ediciones Península, 2000 ( 1a edició: ed. Labor, 1953)
- de BOLÒS, O., VIGO, J., MASALLES, R.M., NINOT, J.M.: Flora Manual dels Països Catalans, 1a reimpressió. Ed. Pòrtic-Natura, 2000
- WEBERLING, F.: Morphology of Plants and Inflorescences. Cambridge University Press, 1989 (traducció de l'alemany del 1981)
- Diversos autors: Flora Ibérica: plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares. Real Jardín Botánico, C.S.I.C., 1993
- CRÉTÉ, P.: Précis de Botanique, Tome II: Systématique des Angiospermes. 10 edició. Masson et Cie. éditeurs, 1965.
- BOTÀNICA: Izco Jesús, Barreno E., Brugés M., Costa M.,Devesa J., Fernández F., Gallardo T., Llimona X., Salvo E., Talavera S. i Valdés B.
(Ed. McGrawHill)
- BOTÁNICA PINTORESCA: Pio Font Quer (Ed. Península)
- GUÍA DE CAMPO DE LAS FLORES DE EUROPA: Polumin Oleg (Ed. Omega)
- FLORA IBÉRICA: Castroviejo S., Aedo C., Laínz M., Morales R., Muñóz Garrendia F., Nieto Felirer G. i Paiva J. (Ed. Real Jardín Botánico)
- GUÍA DE CAMPO DE LAS FLORES DE ESPAÑA: Polumin Oleg i Smythies B.E. (Ed. Omega)
[edita] Referències
- ↑ MOORE, P. Guia de las flores silvestres. Barcelona, 1982. Ed. Folio. ISBN 84-85902-36-X (castellà) (original Wild Flowers, 1980. ISBN 0-85533-268-9 (anglès))

