Alcoi
De Viquipèdia
|
|||||
| Localització | |||||
|
|
|||||
| Municipi de l'Alcoià | |||||
| Vista general d'Alcoi | |||||
| Estat • CCAA • Província • Comarca • Partit judicial |
Espanya Comunitat Valenciana Província d'Alacant Alcoià Alcoi |
||||
| Gentilici | Alcoià, Alcoiana | ||||
| Predom. ling. | Valencià | ||||
| Superfície | 129,90 km² | ||||
| Altitud | 562 m | ||||
| Població (2005) • Densitat |
61.861 hab. 476,22 hab/km² |
||||
| Coordenades | 38° 41′ 54″ N 0° 28′ 25″ O | ||||
| Formació Fundació |
1256 |
||||
| Sistema polític Nuclis • Alcalde: |
7 Jordi Sedano Delgado (PP) |
||||
Alcoi és una ciutat valenciana, capital de la comarca de l'Alcoià.
[edita] Emplaçament
La ciutat d'Alcoi està situada en una vall, la foia d'Alcoi, envoltada de muntanyes (la Serra de Mariola, el Carrascar de la Font Roja, el Biscoi, l'Ull del Moro i l'Ombria), i en la conjunció dels rius Polop, Barxell, Riquer i Molinar, que junts formen el Serpis o riu d'Alcoi, el qual desemboca a Gandia. La seua particular orografia fa que siga anomenada la Ciutat dels Ponts.
[edita] Localitats limítrofes
Limita amb els termes municipals de Banyeres de Mariola, Benifallim, Bocairent, Cocentaina, Ibi, Onil, Penàguila, La Torre de les Maçanes i Xixona.
[edita] Entitats de població
- Baradello-Sargento
- Cases del Salt
- L'Estepar
- Font Roja
- Montesol
- Sol i Camp
[edita] Clima, flora i fauna
El clima d'Alcoi és típicament mediterrani. El bosc primigeni està dominat per la carrasca, un estrat molt ric en matolls i lianes, i una gran varietat d'herbes aromàtiques. La fauna també manté al terme municipal uns nivells de diversitat destacats.
[edita] Història
"Els primers testimoniatges coneguts sobre la presència humana a les valls de l'Alcoià es poden remuntar al paleolític mitjà, fa uns 60.000 anys. Es tracta de bandes de caçadors neandertals que instal·len els seus campaments tant a l'interior de coves i abrics com a l'aire lliure. El Salt és un dels campaments millor coneguts gràcies als treballs arqueològics desenvolupats en les últimes dècades. Les dades obtingudes a partir de l'estudi dels instruments tallats de sílex, de les restes de fauna (cèrvids, bòvids, caprins i èquids) i de la resta d'evidències de la presència humana, suggereixen que va ser un campament temporal revisitat per aquests grups durant milers d'anys.
La fi de les glaciacions quaternàries, que a les regions mediterrànies no van tenir el rigor d'altres latituds més septentrionals, coincideix amb el període epipaleolític previ a la introducció de l'agricultura primitiva. En l'àrea mediterrània es reconeixen dos grans tecnocomplexos culturals, el microlaminar, i el complex geométric, present ja en els seus moments finals, a l'abric de la Falguera.
Entre els anys 5000 i 2500 aC., aproximadament, es documenta una nova expressió simbòlica lligada als canvis econòmics i socials que comporten la introducció i posterior expansió de l'agricultura primitiva. Aquestes manifestacions simbolicoreligioses apareixen en moltes cavitats i abrics, entre les quals destaquen les pintures del Mas de la Cova, al abric de La Sarga on es documenten exemples dels tres estils:
- El macroesquemàtic, que es caracteritza pels seus paral·lismes amb l'art moble del neolític antic, especialment en la decoració cardial de la ceràmica.
- L'art llevantí reprodueix escenes naturalistes de caça, dansa i recol·lecció i té un contingut més narratiu.
- I l' esquemàtic representa un món simbòlic de motius geomètrics i idealització de figures.
De vegades, aquests estils apareixen superposats. Per la seua importància son reconegudes com Patrimoni de l'Humanitat per l'UNESCO.
L'agricultura i la ramaderia fan la seua aparició a les comarques de l'Alcoià cap l'any 5000 aC, a partir d'influències mediterrànies que introdueixen una cultura material nova, caracteritzada per l'aparició de la ceràmica, la pedra polida o els utensilis d'os. Juntament amb aquestes novetats del registre material apareixen els primers vestigis de cereals i d'animals domèstics, amb la qual cosa s'inicia el neolític, període caracteritzat per l'aparició de l'economia de producció.
Cap al 3000-2500 aC es desenvolupa el període eneolític. En aquest moment les coves deixen de ser els llocs d'ocupació principal per a donar pas a la generalització de l'hàbitat en les planures. Les coves presenten ocupacions més breus i són utilitzades en molts casos com a corrals i en d'altres són emprades com a llocs d'enterrament col·lectiu durant el tercer mil·lenni. Entre aquestes destaquen les de les Llometes, la Cova de la Pastora.
Pel que fa a les formes d'ocupació del territori, s'hi estableixen poblats fortificats a les cimes de les muntanyes, com la Mola Alta de Serelles, el Mas del Corral, el Mas de Menente, el Puig..., que desenvoluparan una economia cerealista evidenciada per l'abundància de dents de falç de sílex i molins de mà.
La ramaderia hi va tenir també una importància decisiva i des de finals del neolític algunes espècies van servir com a força de treball (els bòvids), les quals, alhora, van subministrar carn, llet, llana i cuir.
A partir dels inicis del primer mil·lenni, durant el període del bronze final, arribaran a les nostres terres diverses influències foranes, com els camps d'urnes, primerament, i les cultures mediterrànies, després, que produiran transformacions en el substrat indígena, com la incineració de cadàvers, l'aparició del ferro, el torn ceràmic o la diversificació del poblament, que donaran lloc al desenvolupament de la cultura ibèrica.
La cultura ibèrica és el resultat del desenvolupament social de les comunitats del bronze final sobre les quals actuen les influències culturals mediterrànies, fenícies primerament i gregues després, que arriben a aquestes comarques des dels enclavaments comercials de la costa pròxima.
Com a resultat d'aquests avanços, es van formar els diferents pobles que constitueixen la cultura ibèrica, desenvolupada entre els segles VI i I aC. En el nostre àmbit regional els diferents pobles ibèrics van constituir l'antiga regió de la Contestània, dins de la qual les comarques de l'Alcoià i el Comtat van ser una àrea de gran importància, com ho proven els valuosos testimonis de l'arqueologia ibèrica que es conserven al Museu d'Alcoi.
Els ibers s'establiran principalment en poblats fortificats d'altura que dominen el paisatge dels seus voltants, principalment les terres de cultiu, on es localitzen assentaments menors de caràcter agrícola. Entre aquests poblats principals mencionar el Puig d'Alcoi i la Serreta.
Testimoni de les relacions comercials dels ibers amb els pobles mediterranis són les ceràmiques d'importació o el desenvolupament de l'escriptura sobre làmines de plom.
Els ibers van desenvolupar un complex món religiós caracteritzat per la veneració a una divinitat femenina representada en algunes peces, com la deesa mare de la Serreta. Al santuari, localitzat a la part més alta de la muntanya, al costat de la ciutat ibèrica, hi acudien els oferents a depositar petits exvots de terracota. Coneixem les pràctiques religioses relacionades amb la mort a partir de les necròpolis d'incineració, en les quals se soterraven les restes cremades del difunt en companyia d'aixovars personals compostos per peces de valor personal (ceràmiques, adorns o armament), de vegades de gran importància, com arracades d'or, un umbó d'escut de bronze o les falcates, les característiques espases ibèriques.
La cultura ibèrica va finalitzar cap al segle III aC. quan en el context del procés de romanització les estructures socials indígenes van ser assimilades per la nova potència mediterrània: Roma.
Durant l'època romana les nostres comarques van ser un espai rural de la perifèria de les principals ciutats, que se situaven en l'àmbit costaner, com ara Dianium (Dénia) o Lucentum (Alacant), o pròximes a les vies de comunicació principals, com Saitabis (Xàtiva). Aquest territori es va caracteritzar per la instal·lació d'alguns assentaments de caràcter rural, les denominades villae, que es desenvoluparan principalment entre els segles II i IV dC. Entre aquestes vil·les destaca la localitzada a l'Horta Major, de la qual es coneix principalment la seua necròpolis. En aquest cementeri van aparéixer inhumacions en tegulae, en les quals al costat del cos enterrat hi havia depositades ceràmiques i altres objectes de major valor, com ornaments personals o un delicat got de vidre. Prova de la percepció d'aquestes comarques com a espai rural, i en bona part escassament colonitzat per part del poblador romà, poden ser les representacions d'alguns genis del bosc, com l'aplic de bronze de Silenus.
A partir del segle IV s'evidenciarà la desintegració del món romà a partir de les transformacions del sistema de poblament, amb l'abandó de les vil·les i l'ocupació d'hàbitats en les zones altes de les muntanyes per a buscar llocs de refugi.
A partir del segle VIII es va produir la conquista andalusí d'aquestes terres, que van quedar integrades en el Sharq Al-Andalus. Els andalusins es van estructurar a partir de petits assentaments rurals de tipus clànic, que van donar lloc a formes d'ocupació caracteritzada per les típiques alqueries, entorn de les quals es van desenvolupar espais agraris irrigats. Les alqueries s'organitzaven al voltant d'un castell fortificat emplaçat en un lloc elevat, que els servia de refugi i defensa, com és el Castellar d'Alcoi"[1].
A partir de l'any 1256, data fundacional de la ciutat d'Alcoi, la vila anà creixent darrere el seu recinte emmurallat. Fou reconquerida als musulmans pel rei Jaume I, que va sufocar les revoltes del cabdill Al-Azraq el 1276. Aquestes insurreccions dels musulmans van donar origen al patronatge de Sant Jordi, al qual la tradició atribueix la seua cèlica defensa de la ciutat, amb ocasió de l'atac àrab i la batalla on va morir Al-Azraq.
Pere III el Cerimoniós la va atorgar a Roger de Llúria i Alfons IV la va incorporar a la Corona d'Aragó el 1447. Sota el senyoratge de Roger de Llúria, en els segles XIII i XIV, començaren a prosperar les agrupacions tèxtils gremials. El desenvolupament de la manufactura de la llana va atraure gent de la rodalia a instal·lar-se a Alcoi.
La ciutat fou afectada per l'expulsió dels moriscs el 1609, que s'hi varen resistir radicalment. També foren greus les repercussions de la segona Germania al segle XVII. Durant la Guerra de Successió Alcoi es posà al costat dels Àustries i fou ocupada el 1708: el cabdill populista Pereira hi fou executat. En la guerra del Francès, el general anglès aliat Wittingham hi derrotà les tropes napoleòniques. En 1844 la vila va rebre el títol de Leal Ciudad, atorgat per la reina Isabel II.
Fou cap a mitjans del segle XIX quan Alcoi començà un fort desenvolupament industrial fins esdevenir escenari d'importants moviments obrers. Entre 1873 i 1876 va viure episodis revolucionaris (la Revolució del Petroli) després d'haver donat suport als isabelins en les guerres carlines. Els obrers arribaren a dominar la ciutat el juliol de 1873 en el decurs d'una vaga general iniciada per reclamacions salarials que va esdevenir un veritable motí contra l'alcalde Agustí Albors (Pelletes). Els obrers s'apoderaren de l'edifici municipal, Albors va morir i durant tres dies la ciutat va ser governada per un Comitè de Salut Pública revolucionari presidit per Severino Albarracín. Finalment intervingué l'exércit i la ciutat fou ocupada militarment.
La industrialització va donar lloc a la formació fora del nucli antic de la població de barris obrers perifèrics com la Zona Nord (o Joan XXIII), L'eixample, Santa Rosa i Batoi.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil, fou una plaça forta del socialisme i l'anarcosindicalisme.
A partir dels anys 50 la ciutat va atraure una immigració important. A les industries tèxtil, paperera i metal·lúrgica es va unir l'alimentària (dolços, licors, olives farcides). En l'actualtiat, nomès queden algunes indústries textils i alimentàries, havent desaparegut totalment la indústria paperera i la metalúrgica.
[edita] Festes i tradicions populars
- Festes de Moros i Cristians (22-24 d'abril)
- Cavalcada dels Reis Mags (vespra del 5 de gener)
- Romeria a la Font Roja (al Setembre)
La variant del català a Alcoi, s'anomena tradicionalment parlar xeu.
[edita] Edificis històrics i d'interès
[edita] Edificis destacats
- Antic edifici de l'hospital segle XIII/segle XVIII Conserva dos arcs romànics de la primitiva parròquia de Santa Maria, no té res a veure amb la parròquia de Santa Maria del segle XVIII.
- Antic parc de Bombers (1914) Edifici modernista.
- Casa Consistorial (1846-1863) Seu de l'ajuntament d'Alcoi. Acull una molt bona col·lecció de pintura i escultura d'artistes alcoians.
- Casa de la bolla Reformada en 1890. Va ser la seu de la Reial Fàbrica de Draps.
- Casa de la cultura Edifici neoclàssic de 1923. Acull la biblioteca pública i l'arxiu municipal. Antigament era la seu del banc de Espanya a Alcoi.
- Casa del pavo (1908) Edifici modernista.
- Casal de Sant Jordi (segle XVIII) Seu del museu de festes de moros i cristians
- Círculo Industrial (1904) Edifici d'estil modernista.
- Conservatori de Música i Dansa "Juan Canto" Edifici d'estil modernista (1906-1908).
- Edifici del Mont de Pietat (1909) Amb pintures de Francesc Laporta.
- Edifici de Papereres Reunides. És d'estil modernista l'edifici que va ser la central de Papereres Reunides S.A., empresa que en 1934 va reunir a la major part dels fabricants de paper de la ciutat, famosos pel seu llibres de paper de fumar.
- Escola Politècnica Superior d' Alcoi. Campus d'Alcoi de la Universitat Politècnica de València. En la actualitat compta amb 3 edificis emblemàtics: Edifici Viaducte (Escola Industrial), Edifici Ferrándiz i Edifici Carbonell (antigues fàbriques téxtils).
- Fàbrica dels "tacos" Futura seu del museu de bombers
- Llotja Sant Jordi Obra de Santiago Calatrava al subsol de la Plaça d'Espanya.
- Museu arqueològic "Camil Vicedo" Està situat en l'antiga casa de la Vila (segle XVI) d'estil renaixentista. Monument d'Interés Artístic Nacional.
- Palauet d'Albors (1873) Edifici d'estil eclèctic i classicista.
- Refugi antiaeri de Cervantes (1936)
[edita] Esglésies
- Capella de Sant Miquel (segle XVIII) Construïda en 1790 el seu interior va ser reformat en 1875.
- Capella de la Mare de Déu dels Desemparats. Oberta al culte en 1852, la seua existència guarda una estreta relació amb l'antic Hospital que -des de finals del segle XVIII- va existir enfront d'esta capella a la placeta de la Mare de Déu. Actualment el temple està desacralitzat i en el seu interior es conserven llenços i pintures al fresc l'autoria dels quals es deu a Vicente Castelló Amat (1787-1860), deixeble de Vicente López.
- Ermita de Sant Antoni Abad dos edificis confrontants un del segle XIV i l'altre del segle XVIII
- Església arxiprestal de Santa Maria (segle XVIII-1937/1955)
- Església de Sant Agustí (segle XIV-1937) Actualment només es conserva el claustre (actual plaça de Dins) d'estil neoclàssic del Convent de Sant Agustí així com els seus fonaments repartits entre diversos comerços. Les dependències conventuals van ser demolides després de ser desamortitzades emplaçant-se des d'aquell moment l'Ajuntament de la ciutat. El temple de Sant Agustí va ser demolit durant la guerra civil.
- Església de Sant Jordi (1921)
- Església de Sant Maur (segle XVIII-1936/1956) L'actual temple beneït el 29 d'abril de 1956 no guarda cap relació arquitectònica amb el temple destruït durant la guerra civil (Convent i Església de Franciscans). Situat en unes dependències annexes a l'església, el museu custodia una col·lecció singular d'art religiós, entre la qual cal destacar una secció de pintura devocional, ornaments litúrgics, imatges i objectes relacionats amb el culte. Al temple es conserven pintures de Francesc Laporta.
- Església del Sant Sepulcre Convent d'Agustines Descalces.
- Santuari de Maria Auxiliadora (1931) Conté excel·lents murals pictòrics de Ramón Castañer dedicats a Sant Pancraç (1951), Sant Joan Bosco (1988) i Sant Jordi (1993).
[edita] Patrimoni arqueològic i històric
- Castell de Barxell (segle XII) Declarat Bé d'Interés Cultural.
- Ermita de Polop (segle XVIII)
- Ermita de Sant Antoni Abat (segle XIV) i (segle XVIII)
- Portal de Riquer (segle XVIII) Conformat per l'arc de Sant Roc del segle XVIII i les torres de N'Aiça i la torre-portal de Riquer del segle XIV. Compta a més amb un baluard defensiu de la guerra de successió.
- Restes arqueològics "La Sarga"
- Restes arqueològics "El Castellar"
- Restes arqueològics "El Salt"
- Restes arqueològics "El Puig".
- Restes arqueològics "La Mola de Serelles".
- Restes arqueològics "La Serreta".
- Torre de Na Valora (segle XIII) Torre de vigilància i defensa
[edita] Ponts
Alcoi és coneguda com la ciutat dels ponts. La peculiar orografia marcada per barrancs, van fer necessària la construcció d'estos ponts. A més dels xicotets ponts que formaven l'antiga xarxa viària (el pont de Penàguila, el de Cocentaina i el pont vell de Sant Roc), que daten dels segles XVII i XVIII, hi ha altres menors que van ser edificats per a permetre l'accés a les indústries situades en la vora del riu Riquer.
- Pont de la Petxina. Procedix de 1863 i va per damunt del riu Benissaidó. Està format per cinc arcs de mig punt i té una alçada màxima de 28,6 metres.
- Pont de les Set Llunes. Situat més enllà del barri de Batoi. Es va construir perquè passarà per ací el tren Alcoi-Alacant, que no va arribar a circular mai en temps de la dictadura de Primo de Rivera. Visitar-lo fa necessària una xicoteta excursió que té com a fons el Parc Natural del Carrascar de la Font Roja. La seua enorme altura i l'amplitud dels seus arcs el fan ideal per a practicar ací el salt de pont.
- Pont de Sant Roc. És del segle XIX, època en què la indústria local i l'economia alcoiana van conéixer el seu major esplendor, i com els ponts d'esta mateixa època, es va construir amb pedra extreta de les pedreres locals. Permet veure al fons el xicotet riu del Barranc de Soler, el qual, en direcció al centre de la ciutat, augmenta el cabal del riu Barxell. Segons el va projectar Eduardo Miera, té tres arcs de mig punt, de huit metres, i una alçada màxima de 20,5 metres.
- Pont de María Cristina. El pont de María Cristina (1838) permet creuar sobre el riu Barxell o Riquer, a les vores del qual es conserven indústries centenàries que mantenen en peu les seues ximeneres fabrils.
- Viaducte de Canalejas. Es va inaugurar en 1907 i es denomina així pel nom del diputat a Corts pel districte d'Alcoi, José Canalejas y Méndez. Té una longitud de 200 metres, llarg per al qual es van usar 325 tones d'acer que descansen sobre tres pilars i dos estreps que eleven el conjunt fins una alçària màxima de 54 metres sobre el riu Molinar.
- Pont de Sant Jordi. En gran manera identifica a la ciutat. Es va inaugurar en 1931 i s'alça sobre el riu Riquer, el qual junt amb el riu Molinar, fan nàixer el riu Serpis, que desemboca a Gandia. El Pont de Sant Jordi va ser tota una revolució urbanística per a Alcoi, ja que va comportar el desenvolupament de la zona de l'Eixample, una àrea urbana nova que va permetre en el primer terç del segle XX fer créixer la ciutat més enllà dels límits tradicionals. El pont de Sant Jordi és el de major monumentalitat de què componen el paisatge urbà alcoià.
- Pont de Fernando Reig. Es tracta d'un modern pont penjat construït en 1987 que dóna eixida a Alcoi en direcció a Alacant.
- Altres ponts: A més dels anteriors, Alcoi compta amb quatre ponts de més de dos segles d'antiguitat. Es tracta dels ponts del Tossal (1712), Antic Sant Roc (1731), Alcassares (1780), Cadisenyo (1790). Estan construïts amb pedra extreta de pedreres pròximes, però a diferència dels anteriors, estan situats en el fons dels barrancs de la ciutat.
[edita] Gastronomia
Són típics d'Alcoi els torrats, les pelaïlles i els pastissos de carn. Com a platets d'aperitiu destaquen les picaetes (espardenyes, abissinis, garibaldins, mandonguilles d'aladroc, de bacallà, etc.)
Com a plats destacables de la cuina alcoiana cal esmentar:
- L'olleta (bollit de peu i morro de porc, amb penques, creïlles i arròs)
- Les bajoques farcides (pimentons amb un farciment triturat de capolat de porc, cuixot i pit de pollastre, arròs, tomaca, all, julivert, pebre roig, safrà i sal)
- L'amanida pericana (pebrots secs fregits, alls, sal i tires de bacallà amb oli)
- La borreta (guisat fet de creïlles, bacallà o sépia, espinacs, nyores i ous escumats)
Les begudes típiques d'Alcoi són:
- L'herberet alcoià o herbero (licor fet amb anís dolç i herbes macerades provinents de la serra de Mariola)
- El café licor (consumit com a aperitiu tot sol o combinat amb llimonada, cola plis-plai (també conegut com burret o burreta a altres llocs ), aigua de civada o llima granissada mentireta)
[edita] Esport
- Club Deportivo Alcoyano / Club Esportiu Alcoià Club Deportivo Alcoyano
- Patin Alcodiam Salesiano Patin Alcodiam Salesiano
- Centre Excursionista d'Alcoi Centre Excursionista d'Alcoi
[edita] Alcoians cèlebres
- Joan Margarit i Matarredona (Alcoi, segle XIV - València, segle XV) Notari. Batlle i cap de la governació d'Oriola. Almirall del Regne de València. Lloctinent del batlle i governador de València.
- Joan d'Alcoi (Alcoi, segle XIV) Membre de l'ordre de predicadors. Company de Sant Vicent Ferrer.
[edita] Segle XVI
- Joan Lluís d'Alsamora (Alcoi, ? – Madrid 1583) Escrivà de Gonzalo Pérez, secretari d'Estat del rei Felip II. Posteriorment arriba a ser secretari de Joan d'Àustria.
- Pere Asensi i Vilaplana (Alcoi, ? – València 1590) Catedràtic de teologia a la universitat de València. Qualificador del Sant Ofici.
- Pasqual Berenguer i Pons (Alcoi, segle XVI – Flandes segle XVII) Tinent de l'arxiduc Albert d'Àustria, governador dels Països Baixos, i comissari de la Cavalleria.
- Francecs Cabrera (Alcoi, segle XVI) religiós de Nostra Senyora de la Mercè a Barcelona. Doctor en teologia i qualificador del Sant Ofici
- Jeroni Cantó i Aznar (Alcoi, segle XVI - València, segle XVII) Religiós agustinià doctor en teologia va defendre els privilegis del frares regulars davant de Roma. És autor de diversos llibres de temàtica religiosa.
- Jaume Jordà (Alcoi, segle XVI - València, 1722) Doctor i mestre de sagrada teologia. Rector del col·legi de Sant Fulgenci de València. Prior. Cronista de la província agustiniana a la Corona d'Aragó.
[edita] Segle XVII
- Antoni Bonaventura Guerau i Montllor mossèn (Alcoi, ? València 1666) doctor de teologia i mestre en arts. Va deixar escrits sobre temes teològics.
- Vicent Carbonell i Valor escriptor (Alcoi, segle XVII) exercix el càrrec d'assessor de justícia i de jurats.
- Andreu Irlés i Bonanat ambaixador (Alcoi - Gènova segle XVII) Mossèn. Ambaixador de Felip IV a Venècia i Gènova.
- Pere Mollà i Aiz (Alcoi, ? - 1698) Frare agustinià doctor en teologia. Prior del convent de Sant Agustí d'Alacant i d'Alcoi. Provincial. Candidat al bisbat de Sogorb.
- Joan Mollà i Guerau (Alcoi, segle XVI- Salses segle XVII Probablement el 1642) Capità d'infanteria, jurat de la ciutat de València. Sergent major d'un des terces valencians enviats a Catalunya durant la Guerra dels Segadors. Mort al setge de Salses.
[edita] Segle XVIII
- Vicent Albors i Gisbert (Mossen Albors), (Alcoi, 1719 – 1785) Fundador del primer molí de paper a la vora del riu Molinar el 1755. Subministrador oficial de paper de l'Estat.
- Juan Carbonell Satorre, arquitecte. (Alcoi, 1774 – 1854) Dels seus treballs cal destacar el tabernacle de la església de Santa Maria. Els plànols de l'altar de la Mare de Deu del Pilar i Sant Jaume. El projecte del pont de Maria Cristina. El Teatre Principal i l'ajuntament també son obra seua.
- Tomàs Merita i Llàcer, Mossen. (València, ? – 1760)
[edita] Segle XIX
- Camilo Mataix Pérez, fogoner (Alcoi, 1840 – València, 1880) Membre de la marina de guerra espanyola. Participa en l'atac a El Callao i en la primera volta al mon feta per un vaixell de guerra.
- Santiago Payà Pérez, religiós (Alcoi, 1848 – Manila, 1916) rector de la Universitat de Manila
[edita] Càrrecs públics
- Joaquín Carbonell LLàcer, (Alcoi, 1829 – Còrdova, 1894) Intendent General d'Hisenda a les Illes Filipines, secretari general de Cuba i president del Tribunal Suprem de Comptes de Cuba.
- Lope Gisbert García-Tornell, (Alcoi, 1823 – Manila, 1888) Subsecretari del Ministeri d'Hisenda en temps de la Unió Liberal. Director general de Duanes.
- José Vilaplana Gisbert, (Alcoi, 1824 – 1904) Mossèn i Historiador
[edita] Empresaris
- Rigoberto Albors Montllor, (Alcoi, 1829 – 1905) financer. Cofundador de la Unión Alcoyana de Seguros. La seua aportació possibilita la creació del Monte de Piedad a Alcoi. Instal·la el gas i l'enllumenat elèctric a Alcoi.
- Anselmo Aracil Jordà, (Alcoi, 1833 – 1900) Primer empresari del ram de teixits de l'època. Proveïdor de mantes i draps per a la vestimenta de la Guàrdia Civil, carabiners i exèrcit. Amic personal de Canalejas. Distingit amb l'Encomienda d'Isabel la Catòlica.
- Antonio Carbonell LLàcer, (Alcoi, 1827 – Còrdova, 1878) fundador de la empresa d'olis Carbonell
- Pedro Cort Perotín, (Alcoi, 1793 – 1871) fa front als invasors francesos a la ciutat de València. Es dedica a la construcció de motlles per a les fàbriques de paper. Importa les primeres màquines de filar llana des de Bèlgica. Crea una màquina per a la construcció de les cardes. També és el creador d'una màquina per a enrotllar cigarros.
- Francisco Moltó Valor, (Alcoi, 1835 – 1900) Paperer i polític. És un dels signants del Manifest Revolucionari de setembre de 1868. Cap del Partit Conservador local durant La Restauració. Diputat provincial i alcalde d'Alcoi. Segon president del Monte de Piedad d'Alcoi.
[edita] Enginyers i arquitectes
- José Carbonell Morant, (Alcoi, 1861 – Madrid, 1922) Fill d'Antonio Carbonell LLàcer. És autor del projecte de ferrocarril directe de Madrid a València, el de la Vila Joiosa a Dénia i el de Alacant a la Vila Joiosa.
- José Moltó Valor, (Alcoi, 1848 – 1886) arquitecte municipal d'Alcoi. Gran part de les clavegueres de l'Alcoi antic son seues. Va dissenyar la reforma de la capella de Sant Miquel i de la Reial Fàbrica de Draps entre altres.
- Vicente Juan Pascual Pastor, arquitecte (Alcoi, 1865 – 1941) a cavall del segle XIX i XX. Fa els seus estudis a la Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, és el millor de la seua promoció. Arquitecte titular d'Alcoi. Reforma la caseta de la Sal. Director de l'Escola Industrial d'Alcoi. Alcalde d'Alcoi. És l'autor de la Casa del Pavo, la d'Escaló, etc. Reforma la Ca la Bolla, la Glorieta, els edificis de la Font Roja, Monte de Piedad, escorxador municipal, font del Molinar, Hidroelèctrica Espanyola, xalet de Carlos Pérez, escola de Cervantes i passeig de Cervantes.
- Enrique Vilaplana Jordà, (Alcoi, 1842 – 1916) regidor i conseller del Monte de Piedad. Director de l'Escola d'Arts i Industries d'Alcoi. Inicia les excavacions de Les Llometes. Descubridor del poblat del Puig.
[edita] Músics
- Gonzalo Barrachina Sellés, compositor i oboista (Alcoi, 1869 – 1916) Alumne de Joan Cantó a Madrid. Aconsegueix per oposició una plaça en l'Orquesta de la Sociedad de Conciertos de Madrid que dirigia Tomás Bretón. Fundador de la Societat de Concerts d'Alcoi. Va dirigir la banda Nueva del Iris.
- Joan Cantó i Francès, compositor i pedagog. (Alcoi, 1856 – Madrid, 1903)
- Josep Espí Ulrich, compositor.(Alcoi, 26 de desembre del 1849 - València, 13 de juliol del 1905)
- Josep Jordà Valor, compositor (Alcoi, 13 de novembre del 1839 – 16 de juliol del 1918)
- Julio Laporta Hellín, compositor, violinista, guitarrista i clarinetista (Alcoi, 1870 – 1928)
- Camilo Pérez Laporta, compositor (Alcoi, 1852 – 1917)
- Miquel Santonja, compositor.
[edita] Periodistes
- Julio Andrés Valor, investigador històric (Alcoi, 1862 – 1924) Col·labora en les publicacions locals de l'època de signe conservador. Cronista oficial d'Alcoi des de l'any 1915 fins al any 1918.
- Gonzalo Cantó Vilaplana, escriptor. (Alcoi, 1859 – Madrid, 1931) autor de nombrosos articles en la premsa local madrilenya. Va escriure diversos llibrets per a sarsuela. Fill predilecte d'Alcoi, el 1923 l'ajuntament d'Alcoi li dedica una plaça que encara porta el seu nom. Fill adoptiu de Toledo i Múrcia.
- Francisco Castell Miralles, catedràtic (Alcoi, 1842 – València, 1917) Catedràtic de l'Universitat de Ciències de València. Escriu en la publicació progressista Los dos Reinos. Director de El Mercantil Valenciano, publicació republicana.
- Santiago Mataix Soler, polític (Alcoi, 1878 – València, 1919) Doctor en dret. Escriu als periòdics El Serpis, Heraldo de Madrid, director de Diario Universal i fundador de El Mundo. És passant en el despatx de José Canalejas. Diputat per la província d'Alacant i senador del Regne.
- Eugenio Moltó Botella, advocat (Alcoi, 1862 – Bilbao, 1934) Llicenciat en dret a Madrid. Fiscal i jutge municipal. Escriu en El Eco de Alcoy i La Lucha. Director de El Observador a Cadis, La Gaceta del Norte a Bilbao i de El Debate a Madrid.
- Miguel Parera Cort, filòleg funda el col·legi de segon ensenyament San Rafael. Escriu articles per a El Globo de Madrid, El Alicantino d'Alacant i El Serpis i Revista de Alcoy. Tradueix a Ovidi, Marçal, Catul i Horaci.
- José Puig Pérez (Alcoi, 1843 – Ciempozuelos, 1897) Escriptor, poeta i periodista
- Julio Puig Pérez (Alcoi, 1850 – 1940) Enginyer, poeta i periodista. És diputat provincial, regidor de l'Ajuntament i cronista oficial d'Alcoi.
[edita] Pintors i escultors
- Fernando Cabrera Cantó, pintor i escultor . (Alcoi, 1866 – Alcoi, 1937)
- Lorenzo Casanova Ruiz, (Alcoi, 1844 – Alacant, 1900) deixeble de Daniel Cortina i Federico Madrazo. Li atorguen l'Ordre de Isabel la Catòlicai ingressa en la Reial Acadèmia de les Belles Arts. Obres seues son El nacimiento, La Asunción, Gabriel Miró niño, Danza Gitana, Primeros pasos i Cabeza de Moro.
- Plácido Francés Pascual, (Alcoi, 1834 – Madrid, 1902) Alumne de l'Acadèmia de Sant Carles de València i de la Academia San Fernando de Madrid. Decora el Palau del Marqués de Dosaigües.
- Francisco Laporta Valor, (Alcoi, 1850 – 1914)
- Antonio Pascual Abad il·lustrador i gravador (Alcoi, 1809 – 1882)
- Emilio Sala Francés, pintor (Alcoi, 1850 – Madrid, 1910)
[edita] Polítics
- Severino Albarracín Broseta, (Llíria, 1850- Barcelona, 1878 mestre i lider obrer. Cap visible del moviment obrer en la Revolució del Petroli
- Agustí Albors i Blanes, (Alcoi, 1822 – 1873) Alcalde d'Alcoi assassinat per els avalotats durant la Revolució del Petroli
- Eduardo Valor, va organitzar el moviment llibertari a a Alcoi després de la Revolució del Petroli.
[edita] Segle XX
- Rigoberto Doménech Valls, doctor en teologia i dret canònic (Alcoi 1870 - Saragossa 1955) bisbe de Mallorca i arquebisbe de Saragossa. Signa la carta que atorga el caràcter de santa croada al colp d'estat feixista del general Franco.
- Francisco Jordà Cerdà historiador (Alcoi 1914 - Madrid 2004) gran especialista dedicat al estudi de la prehistòria.
- Roque Monllor Boronat (Alcoi, 1910 – 1994), Arquitecte.
- Francisco Mora Carbonell (Alcoi, 1898 – 1977), fotògraf. Premi Mundial de la Societat Emerson de Londres per la foto Novembre. Destacat en The American Annual of Photography de 1939.
- Sol Picó, ballarina i coreògrafa. Sol Picó
- Eduardo Vitoria Miralles (Alcoi, 1864 – Barcelona 1958) Jesuïta fisicoquímic. Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona. Fill predilecte d'Alcoi, Medalla d'Or al Merit en el Treball, Gran Creu d'Alfons X el Savi, medalla de l'associació Chimics Lovainenses.
- Remigio Vicedo Sanfelipe (Alcoi, 1868 – Benillup 1937) Mossèn. Cronista oficial i arxiver d'Alcoi.
- Camil Vicedo Moltó (Alcoi, 1876 – 1958) Escriptor i arqueòleg.
[edita] Actors
- Xavi Castillo, actor. Pot de Plom
- Pep Cortes, actor.
- Juli Mira, actor.
- Pau Durà, actor.
- Pep Sellés, actor.
[edita] Esportistes
- Francisco Alcaide Davia, futbolista.
- Francisco José Carrasco, futbolista.
- Máximo Gilabert Molines, jugador, tècnic i comentarista de rugbi (Alcoi, 1917 - Buenos Aires, 1992). Cap de premsa del Comitè Olímpic Argentí.
- Ángel Pérez Soler futbolista (Alcoi, 1900 - València, 1976) És un dels fundadors del València Club de Futbol. Fundador del Club Deportivo Alcoyano, com a president aconsegueix fer-lo ascendir fins a la primera divisió.
- Nicolás Terol, pilot de motociclisme.
[edita] Escriptors i poetes
- Juan Gil-Albert, poeta. (Alcoi, 1904 - València 1994)
- Carles Cortés, escriptor.
- Francesc Gisbert i Muñoz, escriptor.
- Isabel-Clara Simó i Monllor, escriptora. Isabel-Clara Simó
- Joan Valls, poeta
[edita] Músics
- Luis Blanes Arques, compositor. (Rubielos de Mora 1929) Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València
- Marisa Blanes, pianista. Marisa Blanes
- Amand Blanquer, compositor i pedagog. (Alcoi, 5 de febrer de 1935 – València, 7 de juliol de 2005)
- Pedro Estevan, percussionista. Sax
- José Luis González, guitarrista. (Alcoi, 1932 – Madrid, 1998)
- Enrique Llácer REGOLÍ , percussionista, compositor, membre jubilat de l'Orquesta Nacional de España.
- Ovidi Montllor, cantautor, actor. Arxiu personal d'Ovidi Montllor
- Carlos Palacio
- Camilo Sesto (Camilo Blanes), cantant.
- Adolfo Sirvent Llinares, cantant. (Alcoi, 1894 – Caracas, 1973)
- Phil de Vient
- Francisco, cantant.
- Jordi Gil, cantant i intèrpret.
[edita] Pintors i escultors
- Ramón Castañer Segura Ramón Castañer
- Antoni Miró Antoni Miró
- José Pérez Pérez Peresejo escultor (Barcelona 1887 - Alcoi 1978)
- Lorenzo Ridaura Gosalbes escultor (Alcoi 1871 - Anna 1963)
[edita] Polítics
- José Aparici Ivars (Alcoi, 1893 – 1993), dirigent anarquista.
- Federico Borrell García (Benilloba, 1911 – Cerro Muriano 1936), membre destacat de la CNT (Confederació Nacional del Treball), va morir a Cerro Muriano en acció bèl·lica. A la fi del 1936 es va formar un batalló denominat Ruesca Taino en record seu i de Juan Ruesca, que va marxar al front de Terol.
- Evaristo Botella Asensi (Alcoi, 1882 – 1939), polític republicà. Propietari de l'impremta Fraternidad. Va expropiar les esglésies de Sant Francesc, Santa Maria i Sant Agustí i va començar de seguida el seu enderrocament. Va intercedir per algunes personalitats dretanes. En acabar la guerra és condemnat a mort i afusellat, la seua mort va causar una gran consternació.
- Juan Botella Asensi (Alcoi, 1884 – Mèxic 1942), polític republicà. És l'únic polític alcoià que ha aconseguit ser ministre. En 1911 funda la Casa del Poble. Diputat a Corts en la Segona República per la província d'Alacant el 1931 i 1933. Integrat en el partit Esquerra Radical Socialista és ministre de Justícia en el govern de Alejandro Lerroux García i el de Diego Martínez Barrio. La fugida de Joan March de la presó el va obligar a dimitir. Acabada la guerra civil s'exilia a Mèxic.
- Rafael Coloma Payà escriptor, periodista i polític. (Alcoi, 1912 – 1992) fundador, junt a altres, del partit Falange Española. Participa en les detencions de gent acusada de col·laborar amb la República al final de la Guerra Civil. Fundador del periòdic Ciudad. Com a escriptor és molt fecund. Combatent de la División Azul. Arxiver d'Alcoi.
- Francisco Laporta Boronat, (Alcoi, 1887 – 1937) Empresari i polític dretà de ideologia monàrquica. Mort al Círculo Industrial el 1937.
- Carmen Llorca Vilaplana
- Emili Mira i Aparici, (Alcoi, 1896 – Caracas ?) Dirigent obrer. Membre de la CNT. Durant la guerra civil s'incorpora al sindicat Unió General de Treballadors (UGT). Fundador del Centre Català a Veneçuela.
- Francisco Moltó Molina, (Alcoi, 1865 – Alacant 1937) Militant del sindicalisme catòlic alcoià. És un dels fundadors del Patronat de la Joventut Obrera, veterà de l'Adoració Nocturna i col·laborador del setmanari local tradicionalista La Voz del Pueblo. Mor de causes naturals a la presó d'Alacant.
- Antonio Montava Chinchilla, (Alcoi, 1908 – Gandia 1990) Destacat membre anarcosindicalista d'Alcoi. En la guerra civil participa al front de Còrdova. Rep el sacerdoci a França el 1952. Colaborador del periòdic local Humanidad i autor de Impresiones de un miliciano.
- Enrique Oltra Moltó, (Alcoi, 1921 – 1993) Advocat, enginyer industrial i polític. Regidor de l'Ajuntament, alcalde, procurador en Corts per la província d'Alacant, secretari general del Servei d'Universitats Laborals. Delegat provincial d'Informació i Turisme de Santander. Governador civil d'Àlaba, Guipúscoa, Múrcia i València.
- Juan Ruesca Ángel (Villena, 1903 – Espejo 1936), Teixidor, membre destacat de la CNT (Confederació Nacional del Treball), va morir al front de Còrdova el 25 de setembre en acció bèl·lica. A la fi del 1936 es va formar un batalló denominat Ruesca Taino en record seu i de Federico Borrell, àlies Taino, que va marxar al front de Terol.
[edita] Política
A les eleccions municipals de 2007 el PP obtingué 13 regidors, 9 el PSPV, 2 el BLOC i 1 EU.
[edita] Bibliografía
- Mauro S. Hernández Pérez, Josep M. Segura Martí, La Sarga : art rupestre i territori, [Alcoi] : Ayuntamiento de Alcoy : Caja de Ahorros del Mediterráneo, [2002], Textes castellà i valencià. ISBN 84-89136-34-3
- Oreto García Puchol, J. Emili Aura Tortosa (coordinadors), El abric de la Falguera (Alcoi, Alacant) : 8000 años de ocupación humana en la cabecera del río Alcoi, [Alicante] : Diputación de Alicante : Ayuntamiento de Alcoy : Caja de Ahorros del Mediterráneo, [2006], + 1 disc (CD-ROM) ISBN 84-89136-47-5
[edita] Enllaços externs
- Ajuntament d'Alcoi
- Alcoi Ciutat Digital
- El Betlem de Tirisiti
- Cambra de Comerç i Indústria d'Alcoi
- Centre Cultural Ovidi Montllor
- Diari Alcoi digital
- Arxiu Municipal d'Alcoi
- Diari Ciudad de Alcoy Edició digital (castellà)
- Escola d'Art i Superior de Disseny d'Alcoi
- Estació Meteorològica Mariola. Alcoi (castellà)
- Federación Valenciana de Municipios y Provincias.- Alcoi (castellà)
- Google maps.- Alcoi (castellà)
- Museu Arqueològic Municipal Camil Vicedo Moltó
- Ovidi Montllor.- Calaveres amb bufanda de Somnïkà
- Pais Valencià, poble a poble, comarca a comarca
- El portal d'Alcoi
- Projecte Canyet de recuperació del voltor lleonat (castellà)
- Tren Alcoi Gandia (castellà)
- Universitat Politècnica de València (Campus d'Alcoi)
- Vilaweb Alcoi
- Web de turisme de Alcoi en la Comunitat Valenciana
[edita] Notes
- ↑ Text afegit amb l'amable consentiment del MUSEU ARQUEOLOGIC MUNICIPAL D'ALCOI "Camil Visedo Moltó"
|
|
|
|---|---|
| Alcoi · Banyeres de Mariola · Benifallim · Castalla Ibi · Onil · Penàguila · Tibi |
|

