Acònit blau

De Viquipèdia


Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiques
Com entendre les taules taxonòmiques
Aconitum napellus

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Ranunculales
Família: Ranunculaceae
Gènere: Aconitum
Espècie: A. napellus
Nom binomial
Aconitum napellus
L.

L'acònit blau o tora blava, també anomenat matallops blau, (Aconitum napellus L.) és una planta de la familia Ranunculaceae del gènere Aconitum.

Existeixen nou subespècies de l'Acònitum napellus acceptades per la Flora Europaea[1]:

  • Aconitum napellus subsp. napellus.
  • Aconitum napellus subsp. corsicum (Gáyer) W.Seitz.
  • Aconitum napellus subsp. firmum (Rchb.) Gáyer.
  • Aconitum napellus subsp. fissurae (Nyár.) W.Seitz.
  • Aconitum napellus subsp. hians (Rchb.) Gáyer.
  • Aconitum napellus subsp. lusitanicum Rouy.
  • Aconitum napellus subsp. superbum (Fritsch) W.Seitz.
  • Aconitum napellus subsp. tauricum (Wulfen) Gáyer.
  • Aconitum napellus subsp. vulgare (DC.) Rouy & Foucaud.

Taula de continguts

[edita] Etimologia

Hi ha diverses teories per explicar l'origen del nom de la planta. El mot "acònit", segons alguns autors com Plini i Teofrast, deriva d' Acona, un port de l'Àsia Menor. Altres afirmen que deriva d'akontion, que significa "dard", degut a que els pobles bàrbars l'utilitzaven per a enverinar les seves fletxes; també hi ha qui indica que deriva del grec akon, que significa "de pedra o roca" perquè creix a les muntanyes entre les roques. Napellus significa "petit nap" i fa referència a la forma de l'arrel. Segons una antiga llegenda, la tora va ser engendrada per la sang de Prometeu, el déu grec de la trampa i la creació de la humanitat. Tant els metges grecs com els romans ja recomenaven evitar el seu ús excepte per a matar escorpins. Avicena, el gran metge àrab, va ser el primer en utilitzar l'acònit amb fins medicinals.

L'Aconitum napellus té molts noms, en català un de molt comú és "matallops". Aquest nom en concret ve d'una llegenda que explica que els llops consumeixen certes arrels durant l'hivern per assegurar-se la supervivència, de tant en tant, però, s'equivoquen i quan consumeixen l'arrel de l'acònit, moren.

[edita] Ecologia

[edita] Distribució mundial

A nivell mundial, Aconitum napellus es troba en moltes zones d'Àsia i Europa. Concretament a la Gran Bretanya, a Irlanda, als Pirineus (incloses les Corberes) i Prepirineus, als Alps (excepte a Itàlia i Iugoslàvia) i a d'altres zones munyanyoses de la Península Ibèrica.

[edita] Distribució al Principat

Pel que fa a la distribució dins del Principat, la tora blava s'extén des de la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça fins la Cerdanya, el Ripollès, la Garrotxa, el Conflent i el Vallespir.

[edita] Hàbitat

Es troba a la vora dels cursos d'aigua i als boscos, habita en pastures humides, riberes i fondalades. Es troba a una alçada d'entre 1500 i 2500 metres. Es tracta d'una planta nitròfila, habita sòls una mica nitrificats. Apareix en rams enmig dels prats per on passa el bestiar perquè aquest evita menjar-se-la.

[edita] Descripció

Aconitum napellus
Aconitum napellus
Inflorescència
Inflorescència
Flor
Flor

Acònitum napellus és una planta herbàcia, perenne i que medeix entre 1 i 1.40 m d'alçada.

[edita] Òrgans vegetatius

És una planta vivaç de tija cilíndrica, dreta i sense pèls.

Les fulles són peciolades i coriàcies de color verd brillant a l'anvers i d'un color verd lleugerament més clar al revers. Es disposen de manera alterna i són palmatisectes amb segments ròmbics palmatipartits dividits en lacínies linears d'entre 2 i 4 mil·límetres d'amplada que fan entre elles un angle molt agut i se separen poc les unes de les altres.

L'arrel és fusiforme i carnosa, té tubercles napiformes de 5 a 15 centímetres de llarg i són de color pàlid quan són joves i de color marró més fosc quan envelleixen.

[edita] Òrgans reproductors

[edita] Flors

Les flors són de color blau o violeta intens, fan entre 3 i 4 cm de diàmetre i són zigomorfes i hermafrodites. Tenen el casc arrodonit i es troben disposades a la part terminal de la planta formant unes inflorescències en raïm denses, ramificades i espiciformes.

El periant de la tora és doble, heteroclamidi i està integrat per peces lliures disposades de manera cíclica en verticils pentàmers. Una característica especial d'aquesta planta és que les peces florals que semblen pètals són els sèpals, que tenen forma petaloidea. Els pètals en sí han evolucionat i formen els nectaris.

La floració es dóna entre finals de juny i setembre.

[edita] Androceu i gineceu

L'androceu està compost per nombrosos estams de forma helicoïdal que produeixen grans de pol·len tricolpats. El gineceu està format per un ovari súper i tricarpel·lar amb tres primordis seminals anàtrops a l'interior.

[edita] Fruit

El Fruit és un trifol·licle que conté nombroses llavors d'un color fosc amb un embrió petit al seu interior i un endosperma força abundant.

[edita] Droga i principis actius

La Droga d'Aconitum napellus és tota la planta, especialment el rizoma i les llavors. Pel que fa als principis actius, dir que el més important és l'aconitina, que és un alcaloide diterpènic i dóna una toxicitat extrema a la planta. A continuació, però, s'adjunta la llista de tota la composició:

  • Alcaloides diterpènics com aconitina, aconina, benzaconina, mesaconitina, hipaconitina, oxoaconitina, napelina, napelonina, neolina, neopelina. Els trobem en una proporció del 0.2-1.5%.
  • Alcaloides quinolizidínics com l'esparteïna.
  • Flavonoides, concretament glucòsids de kenferol i quercetina.
  • Polisacàrids homogènics, pricipalemnt el midó, que representa el 25% de la composició de la planta.
  • Sucres senzills: glucosa i maltosa; poliols com el manitol.
  • Àcids fenòlics derivats de l'àcid cinàmic. Àcids cafeic i clorogènic.
  • Àcids orgànics: Àcids màlic, succínic, cítric, isocítric, oxálic i quínic.

[edita] Acció farmacològica i propietats

El Consell General de Col·legis Oficials de Farmàcia adverteix que només s'han d'utilitzar formes amb un contingut estandaritzat en aconitina degut a la seva enorme toxicitat. És per això que no se'n recomana l'ús casolà. És important saber que la concentració d'aconitina de cada planta és diferent. A dosis fixades, doncs, l'aconitina i altres alcaloides de l'acònit, tenen les següents accions farmacològiques:

  • Analgèsic: Els alcaloides diterpènics augmenten la permeabilitat al sodio per estimulació dels seus canals i inhibeixen la recaptació de noradrenalina. Això produeix una estimulació inicia de les terminacions nervioss que acaba produint una interrupció en la transmissió de l'estímul nerviós als nervis sensitius y nociceptors.
  • Antiarrítmic: Els alcaloides de l'acònit han demostrat en ensajos in vivo sobre animals un efecte antiarrítmic, produint bradicardia.
  • Cardiotònic: L'aconitina a altes dosis ha demostrat una actividat inòtropa positiva.

[edita] Usos

Cal dir, abans de res, que la Comissió Europea del Ministeri de Sanitat alemany no ha aprovat cap indicació per a l'ús d'Aconitum napellus amb fins medicinals. Així doncs, actualment, no està indicat per a cap tipus de tractament. De totes maneres, fora dels riscos que té per l'alta toxicitat,la tora blava té propietats analgèsiques i antiespectorants que antigament s'havien aprofitat:

A nivell local, l'aplicació d'acònit produeix una excitació de les terminacions nervioses, dóna una lleugera sensació de calor i formigueig, i posteriorment té un efecte anestèsic, per la qual cosa s'ha utilitazat en ocasions en el tractament de neuràlgies intenses (per exemple: neuràlgia del trigèmic), migranyes, dolors dentals, herpes zòster, etc., aplicacions en les quals l'acònit pot provocar una disminució de la sensibilitat dolorosa. També hi ha qui proposa el seu ús en forma de gargarismes per tractar casos de gingivitis i faringitis, ara bé, hi ha un risc considerable d'ingesta tòxica accidental.

En dosis terapèutiques lleugeres, l'acònit provoca una lleugera bradicardia i una elavació de la pressió arterial. Si s'augmenta aquesta dosi es proueix una intensa vasodilatació que disminueix la pressió arterial. Posseeix un efecte anticongestiu i sedant de la tos, per la qual cosa s'havia utilitzat com a remei per combatre la grip.

Aconitum napellus havia format part de la farmacopea com a antineruàlgic, per combatre la gota i per tractar el reumatisme, però la seva alta toxicitat va fer abandonar-ne progressivament l'ús.

A part de tots els usos medicinals enumerats, la bellesa de les flors de la tora fan que, ja des de l'antiga roma, s'hagi cultivat en molts jardins com a planta ornamental.

[edita] Toxicitat

La tora blava està considerada la planta més tòxica d'Europa. És així per la presència d'aconitina i pseudoaconitina, que tenen acció cardiotòxica i neurotòxica si se'n fa un mal ús. Aquests dos alcaloides, altament actius, persisteixen després de la dessecació de la planta. La toxicitat de l'acònit és tal que una dosi d'1 mg d'aconitina pot ser letal.

En cas que es produís una ingesta de tora blava, els primers símptomes apareixen als cap de pocs minuts. La primera manifestació és una sensació de cremor als llavis, la llengua i la boca. A continucaió es presenta un quadre neurològic característic amb formigueig a les extremitats, cefalees, estat de confusió i trastorns visuals. Tot seguit es produeix una paràlisi progressiva també molt característica. L'acònit és una planta amb un intens neurotropisme i el seu efecte tòxic ocasiona paràlisis dels centres bulbars que es manifesten en quadres de dificultat respiratòria i arrítmies cardíaques (bradicàrdia, taquicàrdia supraventricular i trastorns de la conducció). En aquestes circumstàncies les convulsions són freqüents. La mort pot sobrevenir al cap d'una o dues hores de la ingesta com a conseqüència de les arrítmies o per paràlisi respiratòria deguda, a vegades, a un edema pulmonar. El pronòstic és molt greu.

A vegades, però, n'hi ha prou amb el contacte amb la pell per tal que es doni alguna irritació a prurit, ara bé, generalment es tracta de reaccions poc importants.

[edita] Tractament

No es coneixen antídots específics, per la qual cosa el tractament ha de ser simptomàtic.

En cas d'ingesta s'ha de provocar el vòmit amb mesures físiques o bé amb xarop d'ipecacuana, també es pot fer una rentada gàstrica amb l'aplicació posterior de carbó activat. Durant el tractament cal tenir en compte l'aparició de trastorns del ritme cardíac, que s'ha d'anar tractant simptomàticament. Com que és una intoxicació de caràcter greu, que pot requerir ventilació assisitida, es recomana que l'atenció del pacient es faci en un centre que disposi d'UCI.

[edita] Observacions

L'acònit ja era conegut a l'Àsia fa més de 2000 anys, on s'havia utilitzat com a verí per a fletxes i com a agent homicida. A Europa s'havia utilitzat en execucions a l'edat mitjana.

És un fet que en algunes zones rurals es diu que l'arrel de tora és comestible, però és important recordar que és una espècie molt verinosa i les seves arrels contenen els mateixos alcaloides que la resta de la planta. S'ha de tenir en compte que ja hi ha hagut algunes confusions que han portat conseqüències tràgiques: s'ha arribat a confondre l'arrel d'acònit amb el rabe rusticà (Amoracia rusticana) que és una espècie comestible.

La tora també ha estat utilitzada amb fins cosmètics ja que se li atribueix la virtut de fer renéixer el cabell. La tradició i la cultura donen a la planta altres usos de caràcter màgic: s'havia utilitzat, barrejat amb ruda, safrà i aloes, per a allunyar els mals esperits. Aquesta és una de les dotze plantes dels rosacruces.

Pel que fa a fets recents, alguns autors afirmen que l'acònit pot sinergitzar l'efecte d'alguns fàrmacs anticancerosos.

[edita] Referències

  1. Dades taxonòmiques d'aquesta espècie a la Flora Europaea

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:

Acònit blau

Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest ésser viu dins el projecte Wikispecies

[edita] Referències bibliogràfiques

  • Izco J, Barreno E, Brugués M, Costa M, Devesa J, Fernández F, Gallardo T, Llimona X, Salva E, Talavera S, Valdés B. Botànica. McGraw-Hill. Primera Edició.
  • Grey-Wilson C, Blamey M. Guía de las flores alpinas de Europa. Ediciones Omega. 1980.
  • Bolós O, Vigo J, M.Masalles R, M.Ninot Josep. Flora manual dels Països Catalans. Editorial Pòrtic. Primera edició.
  • Boada M, Romanillos T. Les plantes tòxiques de Catalunya. Editorial Pòrtic natura. 1999.
  • P Sitte, H Ziegler, F Ehrendorfer, A Bresinky. Strassburger. Tratado de Botánic. Ed. Omega. Barcelona. 1994.
Engranatges
Article en procés de redacció o millora.

És possible, per tant, que aquest article tingui defectes de contingut o de forma. Els viquipedistes que hi estan treballant us agraeixen la col·laboració i us preguen paciència mentre es resolen aquests defectes i s'adecua l'article a les normes de la Viquipèdia.