Fisiognomia

De Viquipèdia

Icona de copyedit
Nota: L'article necessita algunes millores en el seu format:
(Cal retirar la plantilla un cop millorat l'article)
Pot necessitar retocs en; negretes, enllaços, capçaleres, imatges, categories, interwikis, ...

La fisiognomia és la pseudociència que estudia la fisonomia humana en funció de les emocions i els sentiments. Val a dir, estudia les transformacions que en l'aparença fisonòmica produeixen els sentiments i emocions. Més concretament estudia el gest, com a eina de comunicació no verbal.

Aquest estudi s'empra per a les arts escèniques i plàstiques:

  • En l'art escènic per què delimita l'apariència fisica d'un personatge. Val a dir, el conjunt de gestos i la dinàmica dels moviments d'amunt l'escenari en funcio de les caracteristiques psicològiques de cada personatge. La importància de la fisiognomia és més gran, obviament, al teatre de la mimica.
  • A les arts plàstiques ha estat la qüestió més important des de l'aparició de la individualitzacio dels personatges al període hel⋅lenístic, en la nostra cultura occidental. La superacio d'un model iconogràfic standard, - el kouros i la koré -, es produeix amb l'aparicio del pathos a l'escultura helenistica grega.


[edita] La fisiognomia i la ciència

Aquest estudi del gest ha estat al llarg de la història objecte de tractaments molt diversos. El podem situar al llarg d'un continuum que va des de l'adscripcio a un instint fisiognòmic, - dintre de la més pura tradicio esotèrica -, fins l'estudi positivista del gest. Val a dir, des de l'extrem en qué la fisiognomia explica tota la fisionomia, fins a la fisiognomia, - d'arrel leonardesca -, com explicacio puntual del gest en funcio dels sentiments i emocions de la persona humana.

Al llarg dels segles han coexistit els dos extrems. El plaer antropocèntric, sempre fustrat d'identificacio de la persona humana com a centre de l'univers, - "fills de Dèu", "imatges de Déu" -. Centres de l'univers i alhora producte i fills de l'univers : el debat entre aquesta idea i la realitat d'èsser fills de la història, - certament de l'univers, en minuscules, però - resulta un debat subtil, plé d'equivocs i creador d'innumerables teories. Unes més enllà, d'altres més acà en funcio de les necessitats de grandesa de cada època de la història de la cultura.

Afirma Centini que "presumptuosament la fisiognomia vol demostrar l'existència d'un llenguatge somàtic basat sobre un instint fisiognòmic innat (...)" Centini (2004,10). Aquest instint fisiognòmic apareix a Marker (1972, 5). Aquesta afirmacio demostra com de confusa pot arribar a ser la questio. Si no es pot parlar d'un llenguatge verbal instintiu molt menys en referència al llenguatge no verbal. El llenguatge dels gestos varia, com el llenguatge verbal a cada cultura. I dintre de cada cultura inclus entre els diferents grups social. I, més encara, a les diferents situacions o ambients socials. Buscar-hi una estandaritzacio és una tasca tan inutil com impossible. L'intent de fer de la fisiognomia alguna cosa més que una eina auxiliar per a la representacio de l'apariencia humana desemboca irremediablement en la pseudociencia o el esoterisme. Es com si volguessem constituir en ciència l'habilitat per a llegir les linies de la mà.

La inconsistència d'aquest instint fisiognòmic queda ben palesa a les pàgines centrals del texte de Marker (1972) en què fa l'anàlisi fisiognòmic dels diferents personatges històrics. Realment una mirada sobre la vestimenta o el vocabulari de la persona pot resultar més aclaridora.

[edita] La fisiognomia i l'art

Caroli (1998,11) enfoca l'objecte de la fisiognomia cap la psicologia i la pintura. Es el primer texte, a les meues mans, que estudia clarament la història de la pintura en funcio de la fisiognomia. Des de Il cinquecento fins Il novecento ofereix un interessant estudi comparat tant dels artistes, - amb referencies concretes a la obra -, com dels teòrics, - que en la majoria dels cassos son artistes també -. Per aquesta rao desenvoluparem els comentaris del texte a aquest apartat. el text de Caroli, 1998, es converteix doncs, des d'ara en l'eix vertebrador d'aquest estudi.

Il cinquecento.(pp.9-80)

Cal fer esment de l'absència de qualsevol referéncia a la contrareforma catòlica. Com és ben conegut, del Concili de Trento ixqueren directrius clares i contundents referents a la iconografia i l'art en general. S'ha d'anotar igualment el silenci - quan no passen de puntetes -, de la majoria dels autors italians en tot allò que pertoca negativament l'esglèsia catòlica. S'hi observa una mena d'autocensura al respecte.

  • Leonardo da Vinci.
  • Lorenzo Lotto.
  • Jacobo Pontompormo (1494-1556), retrat de Cosimo il Vecchio, 1520.
  • Tiziano :
          Retrat de Paolo III amb el seu nebot i Ottavio Farnese, 1546
          Alegoria de la prudència, 1566.
  • Michelangelo da Caravaggio, p.56: Fanciullo morso da un ramarro,
  • Sofonisba Anguissola (1535-1625), p. 56: Fanciullo morso da un gambero, 1555
  • Rembrandt va conèixer els estudis de fisiognomia de Leonardo.p.132
  • Giovan Battista Moroni
  • Gaudencio Ferrari


--Teòrics--:

  • Antiquitat:Platò, p.15, : Timeo i Aristòtil
  • Leonardo: Tractat de la pintura, Tractat de fisiognomica(?), p.17.

"Della fallace fisionomia e chiaromanzia non mi estenderò, perché in esse non è verità; e questo si manifesta perché tali chimere non hanno fondamenti scientifici." Leonardo da Vinci, Trattado della pittura, n. 288.", p. 16. Tanmateix la història antiga de la fisiognòmica continuarà, sense fer esment de Leonardo.

  • Alessandro Achilini, p. 19, De Chyromantiae principiis et phisionomie, 1503.
  • Bartolomeo Della Roca, p.19
  • Bartolomeo Cocles, p. 21, Chyromantie ac physionomie Anastasis, 1504
  • Pomponio Gaurico ( 1481-1530), p. 17 :De sculptura, 1504
  • Joan Lluis Vives (1492-1540) (p.39): De anima et vita, Basilea, 1538.
  • Juan Huarte:Examen de ingenios para las ciencias, 1575.
  • Michelangelo Biondo (1497-1565) : (p. 40)
                          De cognitione hominis per aspectum, Roma, 1544.
                          Della nobilissima Pittura, et della sua arte, 1549.
  • Pietro d'Abano (p.42): Decisiones physionomiae, 1548.
  • Giuntini (1523-1590) (p.42): manuscrit, 1548
  • Giorgio Vasari, p.44 : A la seua obra "Vita degli artisti...", 1550, no s'ocupa explicitament del tema. Aquesta més que cridanera absència és explicada per Caroli, 1998, com una consequència de l'enfrontament entre Michelangelo i Leonardo : " No sé si estarà molt lluny de la realitat atribuir aquesta sordità alle pulsioni formalistiche, e visceralmente anti-leonardesche, di tutto il clan Michelangelo". p. 45. Resulta interessant aquest parràgraf també per l'anotacio d'aquest profond coneixedor del Renaixement italià a la que qualifica de pulsions formalistes els moti dell'animo michelangelesques. Anotacio més que interessant per entendre l'obra de Miquel Angel especialment la seua evolucio cap el manierisme.
  • Giovan Paolo Lomazzo,
  • Michel de Montaigne (1533-1592): Essajs, Bourdeaux, 1580.
  • Gerolamo Cardano, (p.46) : Metoscopia, 1658.


El Seicento.(pp.81-121)

"Les coses començàven a ser , amb consciència creativa, espill fidel i, alhora variable, de les cuites que agitàven els cors."p. 83. S'hi mostra molt optimista l'autor. S'haurà, però, d'esperar fins al Novecento - amb Van Gogh, els impressionistes i Edvard Munch - a que les cosses siguen fidels espills de l'ànima completament : per expressar la melancolia ja no necessiten els pintors posar calaveres ni cares recolzades dramàticament : la visio global de la pintura expressa, - i ara si cada cosa parla per si mateix -, més que cada gest concret, perquè tot en ella parla de melancolia, o d'esperança o de solitud, - ja quasi no hi és necessària la presència humana -. Comparativa dels primers plans de Theodore Géricault o les Melancolies de Domenico Fetti o Grechetto am la Melancolia de Munch. Desprès vindrà l'època blava (1901-1903) de Picasso.

Annibale Carraci Felippo Baldinucci (1624-1696), 1681-1728 : Notizie de'professori del disegno, Florència.ù

El Settecento.(pp. 125-181)

Pintors: Guiseppe Maria Crespi :

                             I pellegrini, caricatura.
                              Dona amb rosa i gat.

Francisco de Goya:

                                 Tio Paquete.
                                  Estudi de fisiognomica.

Giacomo Ceruti:

                                     Serva ferita.

Jean-Antoine Watteau:

                                      Gilles et d'altres quatre màsqueres de la 
                                      Commedia dell'Arte.  

Giuseppe Maria Mitelli:

                                         Noi siam quattro brutte vecchie tutte quattro                                          inamorà.

William Hogarth:

                                      Caracters i caricatures, 1743.

[Géricault]


Teòrics: William Hogarth, [L'anàlisi de la bellesa],1753. còpia digital en italià a http:opac.bcnf.firenze.sbn.it

El Ottocento(pp.181-229

El Novecento. (pp.231-257)

Hogarth, William, Análisis de la belleza,Visor Libros, 1997 Leibnitz, p. 130. Jean Gaspar Lavater, ESSAI sur la PHYSIOGNOMIE, destiné a faire CONNOITRE l'Homme et a le faire AIMER. 4 vol., 1781, 1783, 1786 i 1803. [Burke], Recerca filosòfica sobre l'origen de la nostra idea del sublim i la bellesa, 1756. Charles Darwin, The expsressions of the emotions in man and animals, Londres, 1872.

Crida l'atencio la inclusio de la Grècia Clàssica a l'afirmacio: "(...) la cultura occidental ha heredat una idea canònica de la figura humana, una idea evolucionada, però sense modificacions sustancials, des de la Grècia Clàssica fins al trànsit entre els segles XIX i XX." p. 236.


==Bibliografia== (aviat localitzaré els possibles textos en català o castellà)

  • Centini, Massimo, 2004 : Fisiognomia, Red Edicione, Milà.
  • Caroli, Flavio (coord), 1998 : L'anima e il volto [catàleg de l'exposició] : ritratto e fisiognomica da Leonardo a Bacon Ed. Electa,Milà.
  • Caroli, Flavio 1998: Storia della fisiognomica. Arte e psicologia da Leonardo a Freud, Ed. Leonardo Arte srl, Elemond Editori Associati, Milà.
  • Magli, P., 1995 : El volto e l'anima. Fisiognomica e pasioni. Milà.
  • Marker,Friedrich, 1972 : L'alfabeto della fisionomia (aquest titol de l'edicio italiana hauria de ser L'alfabeto della fisiognomia) , Ed.Garzanti, Milà.
  • Getrevi, Paolo, 1991 : Le scritture del volto : fisiognomica e modelli culturali dal Medioevo ad oggi, Ed. Angeli, Milà.