Educació a distància

De Viquipèdia

Icona de copyedit
Nota: L'article necessita algunes millores en el seu format:
(Cal retirar la plantilla un cop millorat l'article)
Pot necessitar retocs en; negretes, enllaços, capçaleres, imatges, categories, interwikis, ...

L'ensenyament a distancia té el seu origen en els cursos per correspondència que es remunten al S XIX. Durant la segona meitat del segle XX, apareixen institucions universitàries que imparteixen titulacions impartides a distancia. El 1946 neix la “University of South Africa” , el 1969 es funda la “Open University ” a la Gran Bretanya i el 1974 a Alemanya es crea la "Fernuniversität ". Totes tres estan considerades "mega universitats " amb més de 100.000 alumnes inscrits.

Així doncs queda clar que l'ensenyament a distancia, més recentment anomenat sovint "ensenyament no presencial", és un model seriós, que s'aplica en la formació de centenars de milers d'estudiants a tot el mon. Aquest model consisteix en proporcionar a l'estudiant material didàctic (teòric i pràctic) perquè hi treballi pel seu compte. Els alumnes tenen a la seva disposició la possibilitat de fer consultes als professors, ja sigui per correu o telefònicament, per tal de resoldre dubtes. Els únics actes presencials que es fan necessariament de forma presencial son les activitats de gestió (cada vegada menys) i els exàmens.

Els principals avantatges de l’ensenyament a distància són:

  • La no-presencialitat, que permet dur la formació a qui viu lluny dels centres docents.
  • Permet una impartició asíncrona de la docència, de forma que gent amb fortes limitacions d’horari (per exemple per assumptes laborals) pot accedir a la formació.

Una característica de la formació a distancia com a metodologia educativa es el rol actiu que cal que el receptor de l’educació (estudiant) ha d’adoptar. Tot procés educatiu necessita de la participació activa de l’estudiant, però en l’educació a distancia s’explicita la responsabilitat que l’estudiant pren en la seva educació. Un estudiant presencial pot tenir la sensació d’estar rebent una educació quan en realitat sols està escalfant una cadira, però en l’educació no presencial l’estudiant sap que la responsabilitat final d’aprendre és seva.

No convé confondre l’educació a distancia amb un procés autoaprenentatge a partir d’uns continguts educatius, per exemple llibres, rebuts per correu o per Internet. L’educació a distancia requereix del rol del tutor qui – per carta, telèfon, o altres noves alternatives que ens ofereixen les TIC - guia els passos del estudiant.

L’educació a distancia no pot encarregar-se de les primeres etapes educatives, perquè l’estudiant requereix unes habilitats mínimes per poder seguir les activitats no presencials per ell mateix, sols amb el guiatge del tutor.