Assemblea de Parlamentaris
De Viquipèdia
Assemblea de Parlamentaris fou el nom que van rebre les reunions, sempre extraoficials, que van tenir lloc a Barcelona i Madrid entre diputats i senadors catalans i espanyols entre juliol i octubre de 1917. En aquell moment hi havia una forta crisi econòmica a causa de que la prosperitat que causaren els primers anys de la Primera Guerra Mundial havien provocat una forta inflació, l'augment de l'atur, el descontentament de l'exèrcit (aparició de les juntes militars), pressió de catalanistes reclamant autonomia i dels i republicans reclamant la fi del sistema turnista de la restauració i l'aplicació de reformes polítiques i econòmiques.
[edita] La primera reunió
El juny de 1917 foren empresonats els dirigents de les juntes, cosa provocà la caiguda del president de govern Manuel García Prieto. Aleshores fou nomenat substitut seu el conservador Eduardo Dato e Iradier, qui, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa. Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els catalanistes, els republicans liberals i alguns conservadors.
La reunió fou presidida per Ramon d'Abadal i Calderó (Lliga Regionalista), Hermenegildo Giner de los Ríos (Partit Republicà Radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), i es va aprovar una proposta en la que es reconeixia la voluntat de Catalunya d'obtenció d'una autonomia, règim que havia d'ésser estès a tota Espanya, i es demanava la immediata reunió d'unes corts constituents que deliberessin sobre l'organització de l'estat, sobre l'autonomia i sobre el problema militar i econòmic. Si de cas el govern no hi accedia, es convocaria a tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial.
[edita] La segona reunió
Dato no va accedir a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Però no va poder impedir que representants de tots els partits polítics, llevat el Partit Conservador de Dato, es van reunir al palau del parc de la Ciutadella, on es constituïren en assemblea, presidits per Ramon d'Abadal i Calderó. Els diputats Melquíades Álvarez, Francesc Cambó, Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Alejandro Lerroux, Felip Rodés i Baldrich, Josep Roig i Bergadà, i Zulueta presentaren una moció protestant per l'actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d'unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma d'Espanya, que fou aprovada per unanimitat.
Es van formar tres comissions parlamentàries per tractar la reforma constitucional de la defensa de l'estat, de l'ensenyament i de la justícia, i dels problemes econòmics i socials. A la resta d'Espanya es generaren expectatives de suport, com la del Bloc Assembleista a les Illes Balears. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà quan el mes d'agost esclatà una vaga general revolucionària. Els parlamentaris esperaven que la protesta obrera prngués la via política i poder pressionar més al govern, però els dirigents sindicals tenien els seus propis plans, inspirats en la recent revolució russa; i l'exèrcit, no sols no es va unir a la protesta general, sinó que es va posar a les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga.
[edita] La vaga de 1917 i la fi de l'Assemblea
Eduardo Dato e Iradier denuncià com a instigadors de la vaga als dirigents de l'Assemblea, entre ells Francesc Cambó, encara que els contactes que Cambó havia demanat a la CNT foren rebutjats per aquesta, mentre que la Lliga Regionalista acusava al govern de provocar la vaga pera fer fracassar les reivindicacions de l'Assemblea. Els parlamentaris es reuniren novament a Madrid del 15 al 17 d'octubre de 1917, i aprovaren una reforma política total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l'estat, reforma democràtica de l'exèrcit). Aleshores Dato va dimitir i es produi una greu crisi que amenaçà l'existencia del règim polític de la restautació.
Tanmateix, Francesc Cambó, tot i haver promès que no donaria suport a cap govern que fes seus els acords de l'Assemblea, després d'entrevistar-se amb el rei Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern de concentració nacional el 30 d'octubre format tant per conservadors com liberals, presidit per Manuel García Prieto. A canvi nacionalistes catalans foren nomenats ministres, com Joan Ventosa i Calvell (ministre de finances), i Felip Rodés i Baldrich d'instrucció pública. Sembla ser que als dirigents de la Lliga Regionalista els va fer por que el moviment que havien provocat acabés desbordant-los i preferiren més donar suport la monarquia espanyola i un règim polític obsolet que no pas la possibilitat d'una revolució que no podrien controlar.

