Cardenal
De Viquipèdia
Un cardenal és un clergue que ocupa el segon lloc jeràrquic de l’Església Catòlica, immediatament després del papa, que és qui el nomena en unes cerimònies anomenades “consistoris públics”. Els cardenals constitueixen el Sacre Col·legi Cardenalici, òrgan peculiar al qual correspon l’elecció del Summe Pontífex en cas de mort o de renúncia de l’anterior. En circumstàncies ordinàries els cardenals assisteixen de forma col·legiada el papa quan aquest els convoca per a tractar qüestions de màxima importància, o bé de forma individual a través dels diversos càrrecs que ostenten o dels oficis que exerceixen. Entre aquestes tasques ordinàries hi ha el govern de determinades diòcesis, la gestió dels principals organismes de la Cúria Romana, l’administració de la Santa Seu i la Ciutat del Vaticà.
El mot cardenal prové del llatí cardo, que vol dir eix o frontissa, cosa que defineix amb exactitud el seu paper central i de gran rellevància dins de l’Església.
Atès que originàriament els cardenals eren els clergues més destacats de la diòcesi de Roma, cada un d’ells ostenta un bisbat sufragani d’aquesta (anomenat “suburbicari”, etimològicament “per dessota del de la ciutat”), o un títol de prevere o una diaconia de determinats temples romans que gaudeixen d’aquest privilegi. Són exceptuats d’aquesta norma els patriarques de les Esglésies Orientals fidels als Primat Romà, els quals tenen com a títol llur respectiva seu patriarcal.
Les màximes jerarquies del Sacre Col·legi Cardenalici són el degà i el vice-degà (vegi’s “Cardenals bisbes”, ordre al qual pertanyen), el camarleng (encarregat de gestionar els afers ordinaris en període de sede vacante, cardenal designat dins de qualsevol ordre) i el protodiaca (vegi’s “Cardenals diaques”). El Sacre Col·legi també disposa d’un secretari i d’un tresorer, els quals tanmateix no han de ser necessàriament cardenals.
La dignitat de cardenal és vitalícia, amb independència de les circumstàncies personals del titular. Naturalment hi pot haver dimissió, però aquestes són raríssimes (la darrera va ser la de Louis Billot, S.J., creat el 1911 cardenal diaca de Santa Maria in Via Lata i que el 1927 va renunciar al cardenalat per discrepàncies amb el papa Pius XI). Més infreqüent encara és que un cardenal sigui desposseït de la dignitat: el darrer fou Louis-René-Edouard de Rohan-Guémenée, bisbe coadjuntor d'Estrasburg, creat cardenal del títol de Santa Maria in Traspontina el 1778 i destituït vuit anys després com a conseqüencià del famós affaire del collaret de la reina Maria Antonieta de França.
Taula de continguts |
[edita] Història
Els primers cardenals dels quals hom té notícia pertanyen al pontificat del papa sant Alexandre I (105ca.-115ca.), per bé que llurs funcions en aquell temps resten indeterminades. El que està provat és que aleshores l’elecció de papa era efectuada per tots els clergues de Roma i no només pels cardenals. No fou fins al papat de Nicolau II (Constitució Apostòlica In nomine Domini de 1059) que el dret d’elecció fou reservat als cardenals romans i precisament als que eren bisbes. L’any 1179 el papa Alexandre III (Constitució Apostòlica Licet de vitanda discordia) estengué aquest dret a tots els cardenals, fossin d’on fossin, i tant si eren bisbes com no. El papa beat Gregori X va fixar la majoria de dos terços dels cardenals per a que un papa fos elegit (Constitució Apostòlica Ubi periculum de 1274). Aquestes dues darreres disposicions són tothora vigents, per bé que refoses en la normativa actual.
El prestigi del cardenalat al llarg dels temps i la seva capacitat d’influència en la Cúria Romana van fer d’aquesta dignitat un honor molt cobejat, i determinades famílies el van gairebé patrimonialitzar. També van sovintejar títols de cardenal entre els fadristerns de las grans famílies nobiliàries, com a honor i alhora com a vinculació d'elles amb la Santa Seu. Igualment la distribució d’aquest honor per part dels papes entre llur parentela el van fer instrument preferent del “nepotisme”. Per tant podem parlar d’autèntiques “dinasties” de cardenals, com ara els Orsini i els Colonna de Roma, els Farnese de Parma, els Este de Ferrara, els Medici de Florència, els Caracciolo de Nàpols, els Borja de Xàtiva o els Rohan d’Estrasburg.
Pel que fa a les activitats ordinàries dels cardenals i també a llur facultat electora, en segles successius ells esdevingueren instruments de la política exterior de la Santa Seu i també de les principals potències catòliques. Molts papes nomenaren cardenals a personalitats rellevants de determinats països per tal que influïssin favorablement en els afers d’aquests, i alhora els estats forçaven la promoció al cardenalat de personatges propis que poguessin influir en les decisions de la Santa Seu i en l’elecció dels futurs papes. Exemples de cardenals destacadíssims en la política dels estats catòlics han estat Alberoni a Espanya, Richelieu i Mazzarino a Franca i Wolsey a Anglaterra. En dates tan tardanes com el conclave de 1903 encara hi havia cardenals que, tot obeïnt instruccions de les autoritats de llur país d'origen, vetaven obertament l'elecció a papa d'un cardenal determinat.
La condició de cardenal és una categoría simplement d'honor i jerarquia atorgat discrecionalment pel papa, però totalment aliena al Sagrament de l’Orde. De fet, antigament sovintejaven cardenals que ni tan sols eren sacerdots: el darrer d’aquests fou Teodulfo Mertel, cardenal diaca de Sant'Eustachio i més tard de San Lorenzo in Damaso i protodiaca, que fou nomenat el 1858 i morí el 1899 sense haver rebut mai l’ordenació sacerdotal.
El nombre de cardenals ha estat molt variable al llarg de la història.
[edita] El cardenalat actual
D’acord amb el vigent Codi de Dret Canònic de 1983 (canon 351.1), els promoguts al cardenalats han de ser homes, lliurement triats pel Summe Pontífex, que hagin rebut l’orde de presbiteriat i que s’hagin distingit notablement en doctrina, bons costums, pietat i prudència en la gestió de llurs afers. El mateix canon afegeix: “Els qui encara no siguin bisbes, han de rebre la consagració episcopal”. És competència del papa, tanmateix, eximir d’aquesta obligació quan hi hagin motius de pes: és el cas d’Albert Vanhoye, S.J., un prestigiós biblista belga, que l’any 2006 va ser creat cardenal diaca de Santa Maria della Mercede e Sant’Adriano a Villa Albani pel papa Benet XVI i immediatament eximit de la consagració episcopal per raons d’edat i de salut.
A més dels cardenals proclamats, el papa pot nomenar cardenals secrets o in pectore, en llatí “en el pit”. Els cardenals reservats in pectore són aquells el nomenament dels quals por causar greus problemes, fins i tot represàlies, a ells mateixos, a llur comunitat o a les relacions internacionals entre la Santa Seu i els respectius països. És possible que ni ells mateixos sàpiguen que han estat nomenats. Donat cas que canviïn les circumstàncies que havien aconsellat la reserva, els cardenals in pectore poden ser proclamats públicament i aleshores conserven l’ordre de prelació que els corresponia d’acord amb el consistori en el qual van ser creats.
Si el papa mor abans que un cardenal in pectore hagi estat proclamat, el cardenalat expira. Això s’esdevingué a la mort de Joan Pau II el 2005: poc abans havia creat un cardenal in pectore el nom del qual romania secret. Hom va especular molt que el testament del papa incloïa el nom d’aquest cardenal, però no va ser així i el més probable és que mai no s’arribi a saber qui havia rebut aquest honor, per bé que determinades fonts especulin amb el nom d'Anton Li Duan, bisbe de Xian (República Popular de la Xina). Per contra, el darrer cardenal in pectore que posteriorment va ser proclamat és Jānis Pujats, arquebisbe de Riga, Letònia, creat en el consistori de 1998 (en ple procés d’independència de les repúbliques bàltiques de la Unió Soviètica) i mantingut en secret fins al de 2001, quan aleshores se li assignà el títol de Santa Silvia.
En el terreny civil, els cardenals que fixen la residència a la ciutat de Roma reben automàticament la ciutadania i el passaport de la Ciutat del Vaticà.
[edita] Ordres cardenalicis
Segons el vigent Codi de Dret Canònic (canon 350.1, 2 i 3), el Sacre Col·legi Cardenalici es distribueix en tres ordres:
- L’ordre episcopal: Cardenals bisbes i Patriarques de les Esglésies Orientals.
- L’ordre presbiterial: Cardenals preveres o de títol.
- L’ordre diaconal: Cardenals diaques.
Com ja ha estat dit, en el moment de proclamar-lo en consistori, el papa confereix a cada cardenal un bisbat suburbicari”, un “títol” o una “diaconia” que corresponen a determinades esglésies romanes que gaudeixen d’aquest privilegi. D’acord amb el canon 350.5, mitjançant opció expressada en consistori públic i amb el vist-i-plau del papa els cardenals que pertanyen a l’ordre presbiterial poden passar d’un títol a un altre (cas del cardenal Carlo Furno, que el 2005 va rebre el títol de Sacro Cuore di Cristo Re i que l’any següent el canvià pel de Sant’Onofrio), i els de l’ordre diaconal poden passar d’una diaconia a una altra (cas menys freqüent; el darrer va ser Pietro Palazzini, l’any 1977 creat cardenal diaca de San Pier Damiani in Monte San Paolo i que l’any següent va optar per la diaconia de San Girolamo della Carità).
De semblant manera, els cardenals que hagin romàs deu anys en l’ordre diaconal, poden optar per passar a l’ordre presbiterial. És el cas de l’espanyol Eduardo Martínez Somalo, creat el 1988 cardenal diaca de Santo Nome di Gesù i que el 1999 optà per esdevenir cardenal prevere i la seva diaconia va ser elevada a títol pro illa vice (només per aquell cop).
Per a ingressar en l’orde dels cardenals bisbes o per a poder canviar de seu suburbicària cal una decisió expressa del papa. No és gens freqüent que siguin creats cardenals bisbes ex novo, sinó que la pràctica habitual és que aquests siguin promoguts entre els que ja pertanyen a l’ordre presbiterial.
Un cas de carrera completa en el cardenalat és la del nigerià Francis Arinze: el 1985 va ser creat cardenal diaca de S. Giovanni della Pigna; passats deu anys, el 1996 va optar per l'ordre presbiterial i la seva diaconia fou elevada a títol pro illa vice; finalment, el 2005 fou promogut a l'ordre episcopal i li fou atorgada la seu suburbicària de Velletri-Segni.
[edita] Cardenals bisbes
Són els de rang superior dins del Sacre Col·legi Cardenalici. Atès que, tal com està prescrit, tots els cardenals han de ser bisbes (llevat de l’exempció esmentada), el títol de “cardenal bisbe” només vol dir que el titular ostenta un dels set bisbats anomenats suburbicaris, o bé (canon 350.3) que és un patriarca de les Esglésies Orientals d’obediència romana (en nombre indeterminat).
Les set seus suburbicàries, per ordre de prelació, són: Ostia, Velletri-Segni, Frascati, Porto-Santa Rufina, Albano, Palestrina i Sabina-Poggio Mirteto. El fet que un cardenal ostenti una d’aquestes diòcesis no comporta que algunes d’elles no tinguin un bisbe propi dotat de potestat ordinària de règim. Les seus suburbicàries són set però els cardenals bisbes només són sis; això és degut al fet que el cardenal degà del Sacre Col·legi Cardenalici assumeix el bisbat d’Ostia tot retenint el que tenia anteriorment. Els patriarques de les Esglésies Orientals que avui dia (abril 2007) són cardenals i per tant pertanyen a l’orde episcopal són els d’Antioquia de ritu maronita, d’Antioquia de ritu sirià i d’Alexandria de ritu copte.
El cardenal degà, la màxima autoritat del Sacre Col·legi per bé que en qualitat de primus inter pares, és elegit per i entre els cardenals bisbes. Entre les seves atribucions hi ha l’ordenació episcopal del papa elegit, cas que aquest no fos bisbe (això succeí per darrera vegada el 1831, quan el cardenal Mauro Cappellari, que només era sacerdot, va ser elegit papa amb el nom de Gregori XVI). El degà és assistit per un vice-degà i l’elecció d’ambdós ha de ser confirmada pel papa (canon 352.2). Ambdós càrrecs, si no hi ha promoció o renúncia, son vitalicis: cas de promoció és Angelo Sodano, cardenal bisbe d’Albano i elegit vice-degà el 2002 i que el 2005 a passà a ser degà com a conseqüència de l’elecció a papa del fins aleshores titular (Josep Ratzinger, Benet XVI). Per contra, el 2002 el cardenal degà Bernardin Gantin va fer vuitanta anys, i tot i que res no li ho obligava, va renunciar al deganat del Sacre Col·legi i se’n tornà al seu Benin natal.
Actualment (abril 2007) el cardenal degà és l’esmentat Angelo Sodano, i el vice-degà el francès Roger Etchegaray, cardenal bisbe de Porto-Santa Rufina.
El degà i el vice-degà són els únics cardenals que obligatòriament han de residir a la ciutat de Roma (canon 352.4).
[edita] Cardenals preveres o de títol
Són els cardenals als quals hom ha assignat el títol d’un temple parroquial romà. Tradicionalment es tracta de l’ordre més nombrós, puix que a ell solen pertànyer els cardenals que amb règim ordinari regeixen o han regit les diòcesis més importants del món. Com a exemples actuals (abril 2007), Jorge Liberato Urosa Sabino, arquebisbe de Caracas, Veneçuela, és cardenal del títol de Santa Maria ai Monti; Nicholas Cheong Jin-Suk, arquebisbe de Seül, Corea del Sud, és cardenal del títol de Santa Maria di Lourdes a Boccea, o Jean-Marie Lustiger, arquebisbe emèrit de París, França, és cardenal del títol de San Luigi dei Francesi. Els tres títols corresponen a parròquies realment existents a la ciutat de Roma, tot i que, pel que fa als cardenals, només siguin honorífics. De fet, més enllà d’un determinat patrocini o d’un lloc protocolari, els cardenals preveres no tenen cap potestat de règim sobre les parròquies de les quals són titulars; fins i tot tenen prohibit immiscir-se en els afers ordinaris d’elles (canon 357.1).
Per bé que primer de tot hom valora la qualitat personal del candidat, quan es tracta de crear cardenals preveres o de títol, el papa recorre preferentment a criteris de representació geogràfica. És a dir, al món hi ha determinades diòcesis el bisbe de les quals ha de ser cardenal “per força”, ja sigui per la importància intrínseca de la ciutat o perquè comporten la representació de tot un país. Mitjançant aquesta norma no escrita, formen part del Sacre Col·legi Cardenalici bisbes de les més diverses nacionalitats, de forma que així hom dóna contingut i mostra fefaent de la universalitat de l’Església Catòlica.
Dintre de l'ordre dels preveres, té una relativa importància l'anomenat cardenal protoprete (el primer dels preveres), per bé que avui dia només se li reconeix el dret de prèdica en el conclave i encara només si hi ha una situació d'impasse en l'elecció.
[edita] Cardenals diaques
Són aquells que han rebut la diaconia (ordre eclesiàstic immediatament inferior al sacerdoci) de determinats temples romans que disposen d’aquest privilegi. Solen ser adscrits a l’ordre diaconal els cardenals que no ostenten cap jurisdicció episcopal ordinària, sinó que ocupen llocs prominents a la Cúria Romana o bé que hom els ha volgut distingir com a reconeixement d’una trajectòria personal al servei de l’Església. En són exemples, a més del ja esmentat cardenal Vanhoye, el pare Roberto Tucci, S.J., cardenal diaca de Sant’Ignazio di Loiola a Campo Marzio, que va ser molts anys director de Ràdio Vaticana, o bé el penúltim cardenal català, Anselm Maria Albareda i Ramoneda, O.S.B., monjo de Montserrat, que va ser arxiver i director de la Biblioteca Vaticana i que el 1962 fou creat cardenal diaca de Sant’Apollinare alle Terme Neroniane-Alessandrine.
Entre els cardenals diaques destaca el “protodiaca” (etimològicament “el primer dels diaques”, és a dir, el més antic d’aquest ordre cardenalici. El protodiaca és l’encarregat de comunicar públicament qui ha estat elegit papa i quin nom vol adoptar per al seu pontificat. També és competència seva la coronació (imposició del “pal·li”) dels nous arquebisbes metropolitans, cosa que inclou al nou papa en la seva condició primada de bisbe de Roma. En el cas de la darrera ascensió al soli pontifici, la de Benet XVI l’any 2005, la proclamació i la coronació van recaure en l’aleshores protodiaca, el xilè Jorge Arturo Medina Estévez, cardenal diaca de San Saba. Actualment (abril 2007) ho és el colombià Darío Castrillón Hoyos, cardenal diaca de Santissimo Nome di Maria al Foro Traiano.
[edita] L’elecció papal
L’elecció del papa té com a base legal el Codi de Dret Canònic vigent (cànons 332, 349 i 350) i immediatament la Constitució Apostòlica Universi Dominici Gregis promulgada pel papa Joan Pau II el 22 de febrer de 1996. Mitjançant motu proprio de l'11 de juny de 2007 el papa Benet XVI ha matisat aquesta darrera Constitució Apostòlica en el sentit que sempre ha de prevaldre la majoria de dos terços per a l'elecció papal, per bé que a partir de la 34a votació hi pot haver ballottage entre els dos candidats més ben situats, als quals els és sostret el dret de sufragi actiu.
En virtut de tota aquesta legislació, l’elecció de papa té lloc en l’anomenat “conclave” (mot que podria ser traduït “amb pany i clau”), assemblea secreta a la qual prenen part exclusivament els cardenals electors en un nombre màxim de cent vint. L’esmentada constitució apostòlica limita el dret d’elecció als cardenals que el dia de la mort o renúncia del papa no hagin complit els vuitanta anys d’edat.
Aquest dret és actiu, però no pas, o no necessàriament, passiu. En efecte, i contràriament a allò que hom sovint pensa i escriu, enlloc no diu que l’elegit papa hagi de ser cardenal; és més, la legislació preveu, per exemple, què cal fer si l’elecció recau en algú que ni tan sols sigui bisbe, o bé que estigui lluny de Roma. Ara bé, la força del costum és la que s’ha imposat: amb posterioritat a l’elecció d’Urbà VI (1378-1389), tots els papes prèviament han estat cardenals.
Aquesta exclusivitat, de iure o de facto, provoca que la proclamació dels cardenals sigui sempre finalista, és a dir, que quan el papa nomena un cardenal més o menys està traçant el camí que conduirà a l’elecció del seu successor. Antigament aquesta teleologia havia estat fins i tot escandalosa, quan més d’un papa veia que se li acostava la mort i procedia a nomenar un nombre de cardenals que resultés determinant per a l’elecció del successor. Els romans anomenaven irònicament aquest grupet il giovane collegio.
De tota manera, volguda o no, la tria d’una determinada persona per a fer-lo cardenal comporta sempre el finalisme, encara que no sigui premeditat. Això es fa evident en els casos de pontificats llargs: en el moment de la mort de Joan Pau II hi havia 183 cardenals, dels quals només 117 eren electors a causa de l’exclusió per edat esmentada. D’aquests 117 n’hi hagué dos que no assistiren al conclave per motius de salut. Doncs bé, dels 115 finalment reunits només 2 no havien estat nomenats pel papa difunt, i aquesta aclaparadora majoria mostrava ben clarament quin havia estat el camí suggerit amb vista a qui havia de ser el seu successor. Tanmateix hi hagué sorpresa, perquè l’elegit, Joseph Ratzinger, era precisament un d’aquells dos: havia estat fet cardenal per Pau VI el 1977, per bé que en el pontificat següent havia fet una fulgurant carrera des de l’arquebisbat de Munic-Freising fins a les més altes instàncies de la Cúria Romana.
[edita] Hàbits i heràldica dels cardenals
L’hàbit dels cardenals és el propi dels bisbes, però caracteritzat pel color vermell púrpura en ribets, bonet i faixa, i en tota la sotana en les cerimònies solemnes. Per això sovint se’ls anomena “purpurats”. Es diferencien dels simples bisbes perquè en l’hàbit d’aquests predomina el color vermell lilós i no el porpra.
Els cardenals timbren llur escut heràldic (el que ja posseïen com a bisbes) amb un capell del qual pengen a cada costat quinze borles en cinc ordres, tot de gules.

