Ferran d'Antequera

De Viquipèdia

Reis de la Corona d'Aragó
+ Casal de Barcelona
Dinastia Trastàmara
Ferran d'Antequera
Infants:
   Príncep Alfons
   Maria
   Joan
   Enric
   Elionor
   Pere
   Sanç
Alfons el Magnànim
Joan el Gran
Ferran el Catòlic
+ Dinastia dels Habsburg

Ferran I d'Aragó, anomenat el d'Antequera i també el Just i l'Honest (Medina del Campo, Castella, 27 de novembre de 1380 - Igualada, 2 d'abril de 1416). Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília, de Sardenya i (nominal) de Còrsega, duc (nominal) d'Atenes i de Neopàtria i comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya (1412 - 1416). Regent de Castella (1406 - 1416), on també ostentava els títols de senyor de Lara, duc de Peñafiel i comte de Mayorga, i (per matrimoni) els de comte d'Alburquerque i de Ledesma i senyor de Castro de Haro. Fou el primer monarca catalanoaragonès de la dinastia dels Trastàmara.

Taula de continguts

[edita] Orígens familiars

Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d'Aragó, germana del rei Martí l'Humà, i nét, per tant, del rei Pere III el Cerimoniós. Entre el seu heretatge d’infant de Castella i el patrimoni que li aportà la seva muller Elionor d'Alburquerque, anomenada la Ricahembra, reuní uns dominis extensíssims, en els quals es fonamentà la seva força política i, després, la dels seu fills, coneguts com els Infants d’Aragó.

[edita] Regent de Castella

En morir el seu germà, el rei Enric III de Castella, el 1406, assumí la regència del seu nebot Joan II, juntament amb la mare d’aquest, Caterina de Lancaster, actuant de fet com el rei, encara que ja feia molt de temps que dirigia la política castellana a causa de les dolències del seu germà, que delegava sovint en ell les funcions de govern. Ferran es reservà personalment la governació de la meitat meridional del regne castellà. Reprengué la guerra contra el regne de Granada, i a la frontera, s’apoderà, el 1410, de la plaça forta d’Antequera, fet que donà origen al seu sobrenom més conegut.

[edita] Rei d'Aragó

Ferran I d'Aragó (recreació romàntica de Manuel Aguirre y Monsalbe)
Ferran I d'Aragó (recreació romàntica de Manuel Aguirre y Monsalbe)

El 1410, en morir el seu oncle, el rei d'Aragó Martí l’Humà, sense descendència directa, Ferran presentà la seva candidatura a la successió. El conflicte quedà reduït finalment a dues candidatures, la seva i la del comte Jaume d'Urgell. La seva força econòmica i militar i la seva intel·ligència política, unides als grans errors dels adversaris, el suport del bàndol dels Urrea a Aragó i del dels Centelles a València, als quals envià tropes amb les quals derrotaren els urgellistes, i el més decisiu encara del papa Benet XIII i del seu confessor Vicent Ferrer, li garantí el triomf. Després de greus dissensions, s'arribà a l'acord de resoldre la qüestió a través del vot dels estaments en el que es coneix com Compromís de Casp. La sentència final dels compromissaris dels regnes el proclamà rei el 28 de juny de 1412, i Benet XIII, ignorant els drets de Frederic de Luna, li donà la investidura de Sicília, que durant l'Interregne havia teòricament revertit al papat. Fou coronat a Saragossa el 5 de setembre de 1414.

Jaume d'Urgell, confiat en el suport dels seus partidaris a Aragó i de tropes angleses, es revoltà el 1413. Ferran aconseguí acorralar-lo a Balaguer, on finalment es rendí i fou condemnat a la confiscació de tots els seus béns i títols i a presó perpètua.

Ferran, acostumat a l'autoritarisme de la monarquia castellana, hagué de cedir, a les corts de Barcelona de 1412-1413, a la pressió dels estaments privilegiats catalans i respectar el pactisme, doctrina que ja des del segle XIII limitava l’autoritat reial a favor de les corts i de la Diputació del General de Catalunya, que amb la nova dinastia va veure créixer les seves atribucions i pes polític. Tanmateix, féu cara a l’oligarquia barcelonina -representada pel conseller Joan Fiveller- en el cèlebre incident del vectigal de la carn, el 1416.

Pacificà Sardenya amb pactes amb la noblesa local (1414 i 1416), que havia aprofitat l'Interregne per a independitzar-se, normalitzà la situació interna de Sicília, on els bàndols nobiliaris i el suport a Frederic de Luna eren forts, pactà una treva amb Gènova (1413) i signà tractats d’amistat amb el soldà d’Egipte i amb el rei de Fes (1414).

El 1414 creà per al seu fill Alfons el títol de príncep de Girona, propi dels infants primogènits de la Corona d'Aragó.

En la qüestió del Cisma fou primerament fidel a Benet XIII, el seu protector, però, en decidir el concili de Constança la deposició de tots els papes, i aquest negar-se a abdicar, l’abandonà i li retirà l’obediència dels seus regnes (1416).

Va morir a Igualada, afectat d'uns violents còlics nefrítics, el 2 d'abril de 1416. Va ser enterrat al panteó reial del monestir de Poblet en un sepulcre encarregat pel seu fill Alfons a l’escultor Pere Oller el 1417.

També a instància del seu fill Anfons, Lorenzo Valla va elaborar una biografia oficial de Ferran I (Historiarum Ferdinandi regis Aragonum libri sex).

[edita] Núpcies i descendència

Del seu matrimoni amb Elionor d'Alburquerque, tia seva i neboda d'Enric II de Castella, efectuat a Madrid el 1395, nasqueren set fills:

[edita] Iconografia

  • Retaule l'arquebisbe de Toledo Sancho de Rojas (taula central), procedent de San Benito el Real (Valladolid), pintat per Juan Rodríguez de Toledo vers 1410-1415 (Museo del Prado, Madrid). Hi és representat en actitud orant davant la Mare de Déu i el Nen Jesús, que el corona rei.
  • Bust de bronze?
  • Retaule del Judici Final, aparentment pintat per Lluc Borrassà, esclau de Lluís Borrassà, desaparegut a finals del segle XIX. En sobreviu un dibuix que reprodueix la taula que representava el rei, la reina, el papa Benet XIII i altres individus en actitud orant, efectuat per Jaume Serra per a la Iconografía española (1855-1864) de Valentín Carderera.

Hi ha algunes representacions posteriors a l'Edat Mitjana, entre les quals:

  • Oli de Manuel Aguirre y Monsalbe, de mitjan segle XIX, procedent del Casino Principal de Saragossa (Diputación Provincial de Zaragoza). Hi és representat dret, vora una taula, que li serveix de suport.

[edita] Bibliografia

  • Francesca Español Bertran, "El sepulcro de Fernando de Antequera y los escultores Pere Oller, Pere Joan y Gil Morlanes, en Poblet", Locus Amoenus, 4 (1998-1999), 81-106.
  • Carlos López Rodriguez, Epistolari de Ferran I d'Antequera amb els infants d'Aragó i la reina Elionor (1413-1416), València, Universitat de València, 2004.
  • I. I. MacDonald, Don Fernando de Antequera, Oxford, Dolphin Boook, 1948.
  • Roser Salicrú i Lluch, "La coronació de Ferran d´Antequera: l´organització i els preparatius de la festa", Anuario de Estudios Medievales, 25 (1995), 699-759.
  • Ferran Soldevilla, El Compromís de Casp, Barcelona, CSIC, 1965.
  • Luis Suárez Fernández, Los Trastámaras de Castilla y Aragón en el siglo XV, vol. XV de la Historia de España dir. per Ramón Menéndez Pidal, Madrid, Espasa-Calpe, 1968.
  • Lorenzo Valla, Gesta Ferdinandi regis aragonum, ed. per Ottavio Besomi, Pàdua, Antenore, 1973.
  • Lorenzo Valla, Historia de Fernando de Aragón, Madrid, Akal, 2002. ISBN 978-84-460-1309-9 (traducció a l'espanyol de Santiago López Moreda)
  • Luis Vela Gormedino (ed.), Crónica incompleta del reinado de Fernando I de Aragón, Saragossa, Anubar, 1985.
  • Francisca Vendrell de Millás, "Relación médica de la enfermedad del rey Fernando de Antequera", Archivo iberoamericano de historia de la medicina y antropología médica, 9 (1957), 111-119.
  • Jaume Vicens Vives, Els Trastàmares, Barcelona, Vicens Vives, 1969.

[edita] Enllaços externs


Precedit per:
Regent de Castella
amb Caterina de Lancaster

14061416
Succeït per:
Precedit per:
Martí I l'Humà
Comte de Barcelona
Rei d'Aragó

14121416
Succeït per:
Alfons IV el Magnànim



Vegeu fonts documentals en català sobre Ferran d'Antequera a Viquitexts.