Aragonès

De Viquipèdia

Aragonès
Aragonés
Pronunciació: AFI:
Altres denominacions: Fabla
Parlat a: Espanya
Regió: Alt Aragó
Parlants: ~12.000
Rànquing:
Classificació genètica: Indoeuropeu

  Llengua itàlica
   Llengua romànica
    Itàlica-Occiental
     Itàlica-Occidental-Occidental
      Pirenàica-mossàrab
       Pirenàica
        Aragonès

estatus oficial
Llengua oficial de: -
Regulat per: Academia de l'Aragonés
codis de la llengua
ISO 639-1 an
ISO 639-2 arg (ex roa)
ISO/FDIS 639-3 {{{iso3}}}
SIL arg (ex AXX)
{{{mapa}}}
vegeu també: llengua


L' aragonès o aragonés [1] és una llengua romànica parlada en diverses valls del Pirineu aragonès, principalment a les comarques del Somontano, el Sobrarb i a l'oest de la Baixa Ribagorça.

Els principals municipis on encara hi ha parlants patrimonials de l'aragonès són: Osca, Graus, Montsó, Barbastre, Fonz, Echo, Estadilla, Samianigo, Chaca, Plan, Ansó, Ayerbe, Broto, Lo Grau.

El benasquès (parlat a l'entorn de la vall de Benasc) és una llengua de transició entre l'aragonès, el català de la Ribagorça i el gascó.

Taula de continguts

[edita] Història de la llengua

Té com a origen el dialecte llatí que es va formar a les valls pirinenques aragoneses durant els segles VII i VIII sobre un substrat acusadament vascó. Aquesta també rep, en el seu període medieval, la denominació entre els lingüistes de navarroaragonés per la inicial dependència aragonesa del Regne de Navarra.

L'expansió del Regne d'Aragó cap al sud sobre terres musulmanes, portaria amb si l'idioma per tot el territori conquerit, sent els segles XIII i XIV aquells els que la llengua va tenir la seua màxima extensió. La unió dinàstica del Regne d'Aragó amb el Comtat de Barcelona en el que seria la Corona d'Aragó va suposar una important influència de la llengua catalana sobre l'aragonesa. La Cancelleria Real tindria el llatí, el català i l'aragonès com a llengües d'ús habitual, i ocasionalment l'occità, si bé s'utitlitzarà un aragonès que també anirà adquirint ja molts trets castellans.

Amb la instauració, el 1412, de la dinastia castellana dels Trastàmara, el castellà es va convertint progressivament a la llengua de la cort i de la noblesa aragonesa. Les classes altes i els nuclis urbans seran els primers focus de castellanització, quedant l'aragonès cada vegada més relegat a llengua d'àmbit rural o domèstic, i a sofrir un desprestigi social progressiu. Els segles posteriors al Decret de Nova Planta de Felip V, mitjançant el qual se suprimia la independència política d'Aragó, i la repressió lingüística de la dictadura franquista del segle XX, suposarien la implantació gairebé total de la llengua castellana a Aragó, on actualment és l'únic idioma oficial i la llengua familiar del 95% dels aragonesos.

A partir de la transició democràtica van començar a sorgir diferents associacions defensores i promotores de l'idioma, com també molts intents d'estandardització a partir dels diferents dialectes. Alguns aragonesos van començar també a aprendre l'aragonès com a segona llengua. No obstant això, segons algunes enquestes de principis dels 1980, el nombre de parlants no era superior a 30.000, essent doncs l'aragonès una de les llengües europees amb un major perill d'extinció actualment. Malauradament continua comptant amb molt poca ajuda per part de les institucions, i el seu estat de conservació és cada vegada més precari entre els seus parlants natius, la majoria dels quals parla un híbrid entre aragonès i castellà.

Una iniciativa política per a millorar aquesta situació és l'avantprojecte de la Llei de Llengües de l'Aragó. Lo darrer mes de juliol de 2006, dins del II Congreso de l'Aragonés, es va constituir l’Academia de l'Aragonés, entitat que té com a objectiu la salvaguarda i promoció de la llengua aragonesa en totes les seues modalitats locals.

[edita] Característiques de l'Aragonès

Alguns dels trets característics de l'aragonès són:

  • Les Ĕ i Ŏ ("e" i "o" breus) tòniques del llatí vulgar, pronunciades [ɛ] i [ɔ], s'han convertit en els diftongs [we] i [je] com al castellà, per exemple VET'LA > biella (es: vieja, cat: vella). Sovint la diftongació de Ĕ pot ser [ja] en parlars centrals i la de Ŏ pot ser [uo] (luogo).
  • Pèrdua de la -E final no accentuada, exemple GRANDE > gran (es grande, cat: gran)
  • A diferència del castellà, es conserva la F- al començament, exemple FILIU > fillo (es hijo, cat fill)
  • La iod romanç (GE-,GI-,I-) es converteix en africada palatal sorda ch [ʧ], exemple IUVEN > choben (es joven, cat jove), GELARE > chelá(r) (es helar, cat gelar)
  • Igual que en portuguès i gallec els grups cults romanços /-ult-/ y /-ct-/ passen a [jt], exemple FACTU > feito (es hecho, cat fet)
  • Com al català, els grups /-x-/, /-ps-/ i /scj-/ són una fricativa palatal sorda ix [ʃ], exemplo COXU > coixo (esp cojo, cat coix)
  • Com al català, els grups -Lj-, -C'L-, -T'L- es converteixen en lateral palatal 'll' [ʎ], exemplo MULIERE > mullé(r) (es mujer, cat muller), ACUT'LA > agulla (es aguja, cat agulla)
  • A diferencia del castellà i català estàndard, la -B- latina roman a les terminacions de l'imperfet d'indicatiu en la segona i tercera conjugació: teniba (es tenía, cat tenia)
  • En escriptura, la "b" i la "v" emergeixen en "b".
  • Existeixen pronoms adverbials com al català evolucionats a partir de ENDE -> en/ne i IBI-> bi/i/ie.

[edita] Veure també

[edita] Enllaços externs

Viquipèdia
Existeix una edició en aragonès de la Viquipèdia


[edita] Notes

  1. Aragonés en pronúncia occidental i aragonès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el Llibre d'estil
  Llengües romàniques amb tradició literària  v·d·e 
aragonès | asturià o lleonès | castellà o espanyol | català | dàlmata* | francès | francoprovençal | gallec | italià | occità | portuguès | retoromànic | romanès | sard
* llengua extingida