Carles Lluís d'Àustria (duc de Teschen)
De Viquipèdia
Carles Lluís d'Àustria, duc de Teschen (Florència 1771 - Viena 1847). Arxiduc d'Àustria, príncep reial d'Hongria, de Bohèmia i de Toscana amb el tractament d'altesa reial i imperial. Fundà la branca cadet de la casa dels Habsburg que encapçalà el ducat de Teschen.
Nascut a la ciutat de Florència, capital del gran ducat de Toscana, el dia 5 de setembre de 1771, sent fill de l'emperador Leopold II, emperador romagermànic i de la infanta Maria Lluïsa d'Espanya. Carles Lluís era nét per via paterna de l'emperador Francesc I, emperador romanogermànic i de l'arxiduquessa Maria Teresa I d'Àustria i per via materna del rei Carles III d'Espanya i de la princesa Maria Amàlia de Saxònia.
Educat a la cort florentina fins l'any 1790, es casà a Weilburg el dia 17 de setembre de 1815, a l'edat de 44 anys, amb la princesa Enriqueta de Nassau-Weilburg, filla del príncep Frederic Guillem de Nassau-Weilburg i de la burggravina Lluïsa de Kirchberg i de tan sols 18 anys.
Carles Lluís i Enriqueta tingueren set fills:
- SAIR l'arxiduquessa Maria Teresa d'Àustria, nascuda a Viena el 1816 i morta a Albano el 1867. Es casà amb el rei Ferran II de les Dues Sicílies.
- SAIR l'arxiduc Albert d'Àustria, nat a Viena el 1817 i mort a Arco el 1895. Es casà amb la princesa Hildegard de Baviera.
- SAIR l'arxiduc Carles Ferran d'Àustria, nat a Viena el 1818 i mort a la localitat de Groß-Seelowitz a Moràvia el 1874. Es casà amb l'arxiduquessa Elisabet d'Àustria.
- SAIR l'arxiduquessa Maria Carolina d'Àustria, nada a Viena el 1825 i morta a Baden, a les proximitat de Viena, el 1915. Es casà amb l'arxiduc Rainier d'Àustria el 1852.
Carles Lluís fou adoptat a Viena per la seva tia, l'arxiduquessa Maria Cristina d'Àustria i el seu marit, el príncep Albert de Saxònia-Teschen.
Al costat del príncep Albert de Saxònia-Teschen i de la seva muller, Carles Lluís es traslladà a Flandes, territori austríac en aquell moment i que es trobava en problemes com a conseqüència de les pressions revolucionàries provinents de França. Com a comandant d'una brigada aviat entrà en acció a la Batalla de Jemappes (1792), i fou distingit l'any 1793 durant la Batalla de Neerwinden, totes dues es territori flamenc. L'any 1793 fou nombrat lloctinent i general de l'exèrcit austríac.
Aviat substituí al príncep Albert de Saxònia-Teschen en la direcció general de l'exèrcit austríac a Flandes tal i com s'observà a la Batalla de Fleurus. L'any 1795 fou traslladat al Rin on esdevingué cap de les forces austriaques destinades a mantenir el control sobre l'esmentat riu. L'època en què dirigí les tropes austriaques estacionades al Rin foren de grans pèrdues per part de l'exèrcit de l'emperador, així quedà pal·lès a les Batalla d'Amberg i Batalla de Würzburg.
Victoriós a la Batalla d'Aspern-Essling, l'any 1809, fou ràpidament traslladat al nord d'Itàlia a on hagué de fer front a l'imperable avenç de les tropes napoleòniques. Res pogué fer per evitar-ho i les tropes austriaques foren derrotades a les Batalla d'Osterach i Batalla de Stokasch.
La seva precària salut l'obligaren a un llarg repòs a Bohèmia malgrat que l'any 1800 fou cridat per l'emperador.
Ill-health, however, forced him to retire to Bohemia, but he was soon recalled to undertake the task of checking Moreau's advance on Vienna. The result of the Battle of Hohenlinden had, however, foredoomed the attempt, and the archduke had to make the armistice of Steyr. His popularity was now such that the diet of Regensburg, which met in 1802, resolved to erect a statue in his honor and to give him the title of savior of his country, but Charles refused both distinctions.
In the short and disastrous war of 1805 Archduke Charles commanded what was intended to be the main army in Italy, but events made Germany the decisive theatre of operations, and the defeats sustained on the Danube neutralized the success obtained by the archduke over Massena in the desperately fought Battle of Caldiero. With the conclusion of peace he began his active work of army reorganization, which was first tested on the field in 1809. As generalissimo of the army he had been made field marshal some years before.
In 1806 Francis II (now Francis I of Austria) named the Archduke Charles Commander in Chief of the Austrian army as well as Head of the Council of War. Supported by the prestige of being the only general who had proved capable of defeating the French, he promptly initiated a far-reaching scheme of reform, which replaced the obsolete methods of the 18th century. The chief characteristics of the new order were the adoption of the nation in arms principle and the adoption of French war organization and tactics. The new army was surprised in the process of transition by the war of 1809, in which Charles acted as commander in chief, yet even so it proved a far more formidable opponent than the old, and, against the now heterogeneous army of which Napoleon disposed it succumbed only after a desperate struggle.
Its initial successes were neutralized by the reverses of Abensberg, Landshut and Eckmuhl but, after the evacuation of Vienna, the archduke won the great Battle of Aspern-Essling and soon afterwards fought the still more desperate Battle of Wagram, at the close of which the Austrians were defeated but not routed. They had inflicted upon Napoleon a loss of over 50,000 men in the two battles. At the end of the campaign the archduke gave up all his military offices.

