Xuetes

De Viquipèdia

Els xuetes, també anomenats xuetons, són un grup social de l'illa de Mallorca descendents d'una part dels jueus mallorquins conversos al cristianisme i dels que s'ha conservat memòria per mor de ser portadors d’algun dels cognoms implicats en els darrers processos inquisitorials contra criptojueus del s. XVII, o per estar-hi estretament emparentats. Els xuetes han estat històricament estigmatitzats i fins fa poc practicaven, o es veien obligats a practicar, una estricta endogàmia. Actualment, i de manera estimativa, unes 18.000 persones a l'illa son portadores d'algun cognom xueta.

Taula de continguts

[edita] Etimologia i altres denominacions

La paraula procedeix, probablement, de juetó, diminutiu de jueu que donà xuetó. Aquesta expressió és encara habitual a Ciutat. Altres autors consideren que podria procedir de la paraula xulla (pronunciat xuia o xua i que significa cansalada i, per extensió, carn de porc) i, segons creeença popular, faria referència a que els xuetes s’exhibirien menjant aquesta carn per acreditar la desafectació a la religió jueva, però sembla més raonable vincular aquesta interpretació amb la tendència, present en diverses cultures, d'usar noms ofensius relacionats amb el porc per designar als jueus i als conversos, tot i això la primera opció sembla preferible, sense que es pugui descartar que la paraula "xuia" sigui la responsable de la substitució de la j de juetó per la x de xuetó i de que, així mateix, s’haguí imposat xueta sobre xuetó per la major semblança fonètica amb xuia.

També se'ls ha anomenat "del Segell" en referència al carrer del mateix nom on n'hi havia una gran concentració o "del carrer", possiblement per retorn del castellà "de la calle", una simple translació per aproximació fonètica de "del call", feta probablement per funcionaris de la inquisició d'origen castellà, i que faria referència a l'antic barri jueu de la Ciutat de Mallorca; modernament s'ha volgut relacionar amb el carrer de l'Argenteria, carrer xueta per excel.lència que articularia el barri, a l'entorn de l’església de Santa Eulàlia, on, fins fa poc, s'hi concentraven la majoria dels de Palma. En alguns documents oficials de segles passats, s'ha fet servir les expressions "de gènere hebreorum" o "d'estirp hebrea".

Els xuetes, conscients de la intenció originàriament ofensiva del terme, han preferit referir-se a si mateixos amb els noms més neutres de del Segell, del carrer o, més habitualment, amb un noltros o es nostros oposat a un es altres.

[edita] Els quinze cognoms

Els 15 llinatges xuetes són: Aguiló, Bonnin, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls, si bé Picó i Segura no es troben entre els dels condemnats, tampoc Valentí, que fou originàriament el malnom d'una família que, aleshores, es deia Fortesa i, per contra, Galiana, Moyà i Sureda figuren entre els dels penitenciats sense que ara siguin considerats xuetes. Tampoc ho són alguns llinatges d'aquests cognoms per tenir un origen distint.

En tot cas la comunitat conversa de la que deriven, eren les restes que havien persistit en una certa articulació comunitària a l'entorn d'alguns carrers, d'organitzacions gremials i mercantils i, sobre tot, en un complex sistema d'aliances familiars, atès que els registres de la Inquisició de finals del s. XV i principis del XVI documenten més de 200 cognoms entre els condemnats per judaitzar a Mallorca.

Curiosament, a Mallorca existeixen cognoms de procedencia clarament jueva (Abraham, Daviu, Duran, Jordà, Maimó, Salom, Vidal i d'altres) que no són considerats, ni tant sols remotament, d'origen jueu.

[edita] Els antecedents històrics

[edita] Els conversos (1391-1488)

L'assalt als calls de 1391, les predicacions del Sant Vicenç Ferrer el 1413 i la conversió de tota la comunitat jueva de Mallorca el 1435 foren els tres episodis que donaren lloc al fenomen social dels conversos, que, a diferència de les conversions individuals precedents, no es basaven en el convenciment religios sino que ho feien en la necessitat de superar una situació de perill col.lectiu.

A causa d'això, una bona part dels neòfits continuà amb les seves practiques comunitàries i religioses tradicionals. Es constituí la "Confraria de Sant Miquel" o dels Conversos com instrument que substituïa, en bona part, l'antiga Aljama, resolent les necessitats del grup en molts d'àmbits: assistència a les necessitats, justícia interna, vincles matrimonials... i, naturalment, cohesió religiosa. Aquests conversos, fins el darrer terç del segle XV pogueren desenvolupar les seves activitats, en part clandestines, sense patir una excessiva pressió externa, ni institucional ni social, com ho acrediten la poca activitat de la Inquisició papal i l’absència general de normativa gremial de segregació en raó de l'origen jueu. Això, probablement, els permeté mantenir el gruix del grup de conversos relativament intacte.

[edita] Els inicis de la Inquisició espanyola, (1488-1536)

El 1488, quan encara vivien un bon nombre dels darrers conversos de 1435, arriben a Mallorca els primers inquisidors del nou tribunal implantat pels Reis Catòlics -que estaven assetjant de crear una nació sobre la base de la uniformització religiosa-. Com a tota la Corona d'Aragó la seva creació anà acompanyada de queixes i mostres de rebuig general, que de poc serviren. El seu objectiu central era la repressió del criptojudaisme i començaren per aplicar els Edictes de Gràcia, procediment d'autoinculpació per heretgia que permetia evitar condemnes severes.

Pels Edictes de Gràcia 783 mallorquins reconegueren pràctiques judaiques i la Inquisició obtingué els noms de la major part dels judaitzants mallorquins, sobre els que, juntament amb les seves famílies i els seus cercles més pròxims, exerciria una durissima activitat punitiva. Posteriorment i fins a 1536 foren reconciliats 221 criptojueus i es relaxà a 530, d'aquests 82 foren efectivament ajusticiats i cremats i la major part de la resta, 448, que varen ser cremats en estàtua, aconseguiren fugir. Molts d'aquests penitenciats foren condemnats en més d'una ocasió, però les xifres dels Edictes de Gracia, ens indicarien el nombre mínim de la població conversa de Mallorca. Per una altre banda les dades fiscals de la Ciutat de Mallorca de finals del XV i principis del XVI indiquen que els posseïdors d'un llinatge, que desprès esdevindria, xueta eren a l'entorn d'un centenar de famílies.

[edita] La nova clandestinitat (1536-1673)

Després d'aquesta etapa, la Inquisició mallorquina deixa d'actuar contra els judaitzants, tot i tenir informació indiciaria de pràctiques prohibides, per diverses causes, entre les que es poden citar la participació de l'estructura inquisitorial en les bandositats interiors, la preocupació per la conversió a l'Islam de captius retornats, el control de la moralitat del clergat i l'aparició del protestantisme, però sens dubte també l'adopció d'estratègies de protecció més eficaces per part dels criptojueus -els processos inquisitorials posteriors ens informen que la transmissió de les pràctiques religioses es feien en l'àmbit familiar quan el jove arribava a l'adolescència i, molt sovint en el cas de les dones, quan es sabia qui seria el seu espòs i la seva opció religiosa-.

En tot cas aquesta època es caracteritza per la reducció del grup per emigració i l’adhesió incondicional al catolicisme de la major part dels que quedaren, un petit grup perseverà, essencialment els que desprès serien coneguts amb el nom de xuetes, a les seves pràctiques clandestines, els quals a més desenvoluparen estratègies socials, familiars i econòmiques de cohesió interna.

A partir de 1640 els descendents de conversos inicien una carrera meteòrica d'ascens econòmic i d'influència comercial. Amb anterioritat i amb alguna excepció, havien estat petits menestrals, botiguers de portal i distribuïdors al detall, però a partir d'aquest moment, i per causes poc explicades, comencen a destacar, alguns d'ells, en l'activitat econòmica: creen companyies mercantils complexes, participen del comerç exterior arribant a controlar, a les vespres dels processos inquisitorials, el 36% del total, dominen el mercat assegurador i la distribució minorista de productes d'importació. Per una altre banda, les empreses i companyies son participades, habitualment, només per conversos i destinen part dels seus beneficis a obres de caritat en el si de la comunitat.

A causa de la intensa activitat econòmica exterior es reprenen els contactes amb les comunitats jueves internacionals, especialment de Liorna, Roma, Marsella i Amsterdam, mitjançant les quals els conversos tenen accés a literatura judaica. Es sap que Rafel Valls, als. el Rabí, líder religiós dels conversos mallorquins, va viatjar a Alexandria i Esmirna en l’època del fals messies Sabetai Zeví, tot i desconèixer si en va tenir cap contacte.

Probablement en aquesta època es configura un sistema d'estratificació social interna, hi ha qui afirma que es un residu de l'època jueva, que distingiria una mena de aristocràcia, denominada "orella alta", de la resta del grup, "orella baixa" i altres distincions, basades en els cognoms, que tenen gran influència en la pràctica endogàmica de l'època.

[edita] La segona persecució (1673-1695)

Les causes per les quals la inquisició tornà a actuar contra els judaitzants mallorquins després de més de 130 anys d'inactivitat i en una época en que la inquisició ja estava en decadència no son prou clares: un excès de confiança per part dels conversos, la preocupació de sectors econòmics decadents davant l'ascens i dinamisme comercial dels conversos, un rebrot del cel religiós i el judici contra Alonso Lopez podrien estar entre els factors que hi influiren.

[edita] Els precedents

El Juliol de 1672 un comerciant informava a la inquisició que els jueus de Liorna li havien demanat referències sobre els jueus de Mallorca anomenats "Forteses, Aguilons, Tarongins, Cortesos, Picons"

El 1673 un vaixell amb un grup de jueus que fugien d'Orà i amb destí a Liorna, va fer escala a Ciutat, la Inquisició examinà els passatgers per esbrinar si eren vertaders jueus o conversos, i detingueren a un jove d'uns 17 anys que nomia Alonso Lopez, el qual havia nascut cristià a Madrid, però que de nin fugí a berberia amb els seus pares conversos. Alonso es negà a qualsevol penediment i finalment fou cremat viu el 1675. La seva execució provocà una gran conmoció entre els judaitzants, alhora que fou objecte de gran admiració per la seva persistència i coratge.

El mateix any de la detenció de Lopez unes criades de conversos posaren en coneixement del seu confessor el coneixement que tenia de les cerimonies jueves que practicaven els seus amos, als quals havien espiat.

El 1674 el fiscal del tribunal mallorquí enviava un informe a la Suprema Inquisició en que acusava als conversos mallorquins de trenta-tres càrrecs, entre els que hi havia la negativa a casar-se amb "cristians de natura" i rebuig social dels que ho feien, practicar el secretisme, posar noms de l'Antic Testament als fills, indentificació de la tribú d'origen i concertació de matrimonis en funció d'aquest factor, evitar en el domicili la iconografia del Nou testament i disposar-ne de l'Antic, menyspreu i insults als cristians, treballar en professions relacionades amb pesos i mesures per enganyar els cristians, ocupar càrrecs dins l'esglesia per després burlar-sen amb impunitat, aplicació d'un sistema legal propi, col.lectes pels seus pobres, finançar una sinagoga a Roma on hi tenien un representant, reunions clandestines, practiques dietetiques jueves incloses les del sacrifici d'animals, observancia del Sabat, evitació dels serveis religiosos en el moment de la mort...

[edita] La conspiració

El 1677 la Suprema Inquisició ordena a la mallorquina actuar, quatre anys més tard, sobre el cas de la confessió de les criades. En les mateixes dates els judaitzants es reunien en un hort de Ciutat on celebraven "el dia del perdó". Es procedeix a la detenció d'un dels liders de la comunitat criptojueva de Mallorca, Pere Onofre Cortès, als. Moixina, amo de una de les criades i propietari de l'hort, juntament amb cinc persones més. A partir d'aquí es procedeix a detenir, en el lapse d'un any, a 237 persones. Finalment els presos pogueren acordar, ajudats per funcionaris corruptes, les seves confessions, donant una informació limitada i denunciant al mínim de correligionaris possible, tots els acusats solicitaren el retorn a l'esglesia i, per tant, reconciliats.

Les penes personals foren lleus, entre sis mesos i tres anys de presó, però els foren confiscats tots els bens que varen ser valorats en dos milions de lliures mallorquines, una quantitat inmensa per l'época, que per les normes inquisitorials s'havia d'ingressar en moneda circulant -segons una protesta del Gran i General Consell no n'hi havia tanta en tota l'illa-. En realitat els bens devien tenir un valor superior, per les informacions relatives a apropiacions irregulars i adjudicacions sense subhasta i per davall del seu valor de mercat.

Finalment a la primavera de 1679 es celebraren cinc Actes de Fe, el primer dels quals anà precedit per l'enderrocament de l'hort on es reunien els conversos i el sembraren de sal, en ells es pronuncià sentencia condemnatoria contra 221 conversos, davant una multitut que els va seguir. Després els que tenien condemna de presó foren portats a complir la pena a les noves presons que havia adquirit la inquisició amb els bens confiscats. La major part d'ells continuaren amb les seves pràctiques religioses ancestrals.

[edita] La cremadissa

Complides les penes de presó, gran part dels que persisteixen en la fe jueva, evidenciades les seves pràctiques clandestines, agobiats per la vigilància inquisitorial i vexats per una societat que els considerava responsables de la crisi econòmica que provocaren les confiscacions, decideixen fugir de l'illa en petits grups de manera escalonada, uns quans se'n sortiren.

Enmig d'aquest procés un fet anecdotic provocà una nova onada inquisitorial. Rafel Cortès, als. Cap loco, s'havia casat en segones núpcies amb una dona de cognom convers, Miró, pero de religió catòlica. Els seus familiars no el felicitaren per les noces i l'acusaven de "malmesclat", per despit va denunciar alguns dels seus correligionaris davant la Inquisició per mantenir la fe prohibida. Sospitant que hi havia hagut una delació general s'acordà una fuga massiva. El 7 de març de 1688 un gran grup de conversoss s'embarcà clandestinament en un vaixell anglès, però un sobtat temporal n'impedi la sortida i de matinada tornaren a llurs cases. La Inquisició en va ser advertida i tots foren detinguts.

Els processos es perllongaren per tres anys, amb un estricte règim d'aillament que impedi cualsevol entesa que, juntament amb una percepció de derrota religiosa per la imposibilitat d'escapar, va debilitar la cohesió del grup. L'any 1691 la Inquisició en diversos actes de fe va condemnar setanta-quatre persones, d'aquests 56 foren relaxades, 37 efectivament ajusticiades i 3, Rafel Valls, Caterina Taronjí i Rafel Benet Taronjí foren cremats vius.

[edita] Els darrers processos

Encara no s'havia tancat el capítol processal, la inquisició inicià i, finalment suspengué, uns quants procediment contra persones denunciades pels acusats dels actes de fe de 1691, la majoria difunts, unicament es realitzà un acte de fe el 1695 contra 11 difunts i una dona viva que fou reconciliada. També al segle XVIII la inquisició va dur a terme dos processos individuals: el 1718 Rafel Pinya, s'autoinculpà espontaniament i fou reconciliat, el 1720 Gabriel Cortès, als. Morrofés fugitiu a Alexandria i convertit formalment al judaisme, fou relaxat i cremat en estatua, essent el darrer condemnat a mort per l'inquisició mallorquina. No hi ha dubte que aquests darrers son casos anècdòtics, amb els processos de 1691 s'acabà la comunitat criptojueva de Mallorca, l'efecte de l'escapçament dels liders, la devastació de les cremadisses i la por generalitzada va fer impossible el sosteniment de la fe ancestral. A partir d'aquells fets podem començar a parlar, amb propietat, dels xuetes.

[edita] La propaganda antixueta

[edita] La Fe Triunfante

El mateix any dels actes de fe de 1691, Francesc Garau, jesuita, teòleg i actiu participant en els processos inquisitorials, publicà "la Fee Triunfante en quatro autos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inquisición en que an salido ochenta i ocho reos, i de treinta, i siete relaiados solo uvo tres pertinaces", deixant de banda la seva importancia com a font documental i històrica, la intenció del llibre era perpetuar el record i la infàmia dels conversos i contribuí notablement a donar bases ideològiques a la segregació dels xuetes i a perpetuar-la, fou reedeitat el 1755, usat en l'argumentari que es feu servir en les lluites per la igualtat i serví de base al libel "Sinagoga Balear o Historia de los judios mallorquines", al segle XX se n'han fet abundants reedicions tot i que amb intenció contraria a la del seu autor, atès que alguns fragments escandalitzen per la seva cruesa i manca de la més elemental sensibilitat.

[edita] Les gramalletes

La gramalleta era un hàbit penitencial amb el que eren obligats a vestir els condemnats per la Inquisició, també denominats "sambenets", les seves caracteristiques decoratives informaven dels delictes comesos i de la pena imposada. Una vegada finalitzat el seu ús eren penjades indicant el nom del seu posseïdor, en el cas de Mallorca, al claustre de St. Domingo per tal de poder exhibir-lo públicament i per perpetuar el record exemplificador de la sentència.

Per mor del seu deteriorament, la Suprema Inquisició ordenà diverses vegades la seva renovació, qüestió que resultava conflictiva per la presència d'un gran nombre de llinatges, alguns dels quals coincidien amb alguns de la noblesa, finalment el 1755 es complí l'ordre, segurament perque nomès ordenava la renovació dels posteriors a 1645 i per tant els llinatges implicats, per practiques judaiques, es limitava als estrictament xuetes. Encara el 1755, el mateix any que la reedició de "La Fe Triunfante" s'edità "Relación de los sanbenitos que se han puesto, y renovado este año de 1755, en el Claustro del Real Convento de Santo Domingo, de esta Ciudad de Palma, por el Santo Oficio de la Inquisición del Reyno de Mallorca, de reos relaxados, y reconciliados publicamente por el mismo tribunal desde el año de 1645", per insistir en la necessitat de no oblidar. Fins a 1820, en que un grup de xuetes assaltà Sant Domingo i les cremà, restaren exposades.

[edita] La comunitat xueta

L'actitud de la Inquisició, que en un principi volia forçar la desaparició dels jueus mitjançant la seva integració forçosa a la comunitat cristiana, va aconseguir el contrari: va perpetuar la memòria de les famílies que havien perdut algun familiar i va crear una comunitat que, encara que no fos criptojueva, s'ha vist obligada a mantenir la conciència dels seus orígens fins avui en dia. En canvi, els descendents dels altres criptojueus que hi havia a l'illa i que no van ser onjecte de l'acció de la Inquisició o, si ho van ser, es va oblidar, amb el temps van perdre tota la noció dels seus orígens.

Les condemnes dictades per la Inquisició comportaven altres penes que havien de mantenir-se durant almenys dues generacions: els familiars directes dels condemnats, així com els seus fill i néts, no podien ocupar càrrecs públics, fer-se ordenar sacerdots, casar-se amb persones que no fossin xuetes, portar joies o muntar a cavall. Aquestes dues últimes penes no sembla que es duguessin a terme, però les altres van seguir vigents per la força del costum, més enllà de les dues generacions estipulades, fins a mitjans del segle XX.

Els xuetes residien majoritàriament al carrer Argenteria o Plateria, dins del casc antic de la ciutat (el Call o tradicional barri jueu). El carrer deu el seu nom a la fabricació i comerç de joies, ofici tradicionalment reservat als jueus en molts llocs del Mediterrani, i que a Mallorca havia sigut patrimoni casi exclusiu dels xuetes fins a èpoques molt recents. Només els xuetes d'una posició social més elevada (anomenats d'orella alta) s'establien en altres zones. Fora de la ciutat es trobaven en situacions diferents segons les poblacions: hi havia pobles que no toleraven cap xueta al seu terme i altres, com Felanitx, on els xuetes residents no eren objecte de més marginació que la derivada d'ocasionals comentaris malèvols dels seus veïns. Molts dels xuetes de Felanitx es dedicaven a la venda ambulant, dins del poble o pels pobles dels voltants, raó per la qual durant molt temps els pagesos han utilizat la paraula xueta per referir-se a aquest tipus d'ofici, encara que el que el practiqués no fos xueta.

El 1808 i 1823 es van registrar atacs contra les cases i comerços de l'Argenteria.

A Palma, els xuetes eren sovint coneguts pels seus malnoms, fet inusual a ciutat, ja que l'ús de malnoms era un costum més aviat pagesívol. Aquests malsnoms sovint eren desagradables, però també sovint els xuetes els acceptaven per tal d'encobrir els seus noms veritables, considerats més ominosos ja que eren els que revelaven la seva su condició de descendents de jueus.

Va ser Carles III qui, per mitjà de diversos decrets (cèdules reals), va fer un primer intent de rehabilitació dels xuetes en el terreny legal, va prohibir qualsevol discriminació i va ordenar que es derruissin els murs del Call, que li donaven un aspecte de gueto. Els xuetes van haver de dirigir-se posteriorment a Carles IV per explicarli que, a pesar de la seva ascendència jueva, eren tan catòlics com els altres i solicitaven que es fes el possible per alleugerir la seva marginació, fet que demostra que les disposicions anteriors no van tenir massa efecte. En general, les lleis van mitigar alguns aspectes de la marginació, però no aconseguiren acabar amb la força dels costums.

Els xuetes no van ser admesos a les escoles públiques fins el 1873 i en les escoles religioses fins a mitjans del segle XX, referint-se a qüestions de "puresa de sang". També tenien problemes els xuetes que volien exercir de sacerdots, encara que ja no hi havia cap restricció legal que ho prohibís. Un cas famós de discriminació encara a finals del segle XIX va ser el de Josep Tarongí, que va haver de sortir de la ciutat per ordenar-se sacerdot i quan va tornar se li va prohibir oficiar missa a l'església de Sant Domènec per ser un nou cristià. En la mateixa època un altre sacerdot xueta va ser invitat per un capellà a dir el sermó a la seva església. Ho va fer, i després els feligresos van cremar la trona "contaminat" pel jueu. Un altre sacerdot xueta quan iniciava la missa a la catedral, es va trobar un tros de porc (xulla) entre les pàgines del missal.

[edita] Els xuetes des de mitjans segle XX fins avui

El prejudici antixueta va començar a disminuir amb l'obertura de l'illa al turisme en les primeres dècades del segle XX, així com amb el desenvolupament econòmic que s'havia anat produïnt des de finals del segle anterior. El breu període de la República també va tenir la seva importància degut al laïcisme oficial i al fet que bona part dels xuetes simpatitzessin amb el nou model d'Estat, de la mateixa manera que anteriorment ho havien fer amb les idees il·lustrades i lliberals. És durant l'època republicana quan un sacerdot xueta oficia per primera vegada el sermó a la catedral de Palma, fet que va tenir una gran importància simbòlica.

El 1942, a instancia del govern de l'Alemanya nazi, es va realitzar un estudi oficial sobre els mallorquins "d'origen jueu" amb l'objectiu d'estudiar possibles connexions entre aquests i les organitzacions jueves de diversos països. La iniciativa va crear inquietut entre els xuetes, temerosos de correr la mateixa sort que els jueus del Reich i els territoris ocupats si Espanya entrava a la guerra o Mallorca era ocupada pels nazis. La responsabilitat de la investigació va recaure finalment en un historiador local, les conclusions del qual, magnificades i falsificades sens dubte per dificultar una possible acció contra els descendents dels jueus, donaven como a resultat que un 35% dels mallorquins tenien aquest orígen, entre els quals es trobaven alguns de les famílies més poderoses de l'illa (el percentatge real de xuetes no arriba al 5%).

El turisme massiu que s'inicia en els anys 50, que suposa la presència i en molts casos la instalació definitiva a l'illa de forasters (espanyols o estrangers) per als quals la condició de xueta no significa res, marca el punt d'inflexió definitiu en la història d'aquesta comunitat.

En l'evolució positiva del fenomen ha influit també el retrocés de la pràctica catòlica entre la població espanyola en general i la tendència a la aconfessionalitat de les institucions des de 1978.

El contacte amb el judaïsme i la llibertat de culte privat establerta per les lleis de l'Estat franquista van propiciar en els anys 60 certs moviments de retorn a la pràctica jueva entre alguns xuetes, sobre tot entre els de posició econòmica més elevada, així como el ressorgiment d'un culte sincrètic judeocristià anomenat cristianisme xueta. Aquest últim culte ha estat predicat per Cayetano Martí Valls, del poble d'Inca, que diu basar-se en les tradicions religioses transmeses oralment de generació en generació en algunes famílies, i que apuntarian cap a una pràctica cristiana més propera al cristianisme primitiu (i per tant al judaïsme) i allunyada del culte catòlic oficial. Martí va lluitar perquè els xuetes poguessin coneixer i reivindicar els seus orígens i, fins i tot, retornar a ells si ho desitjaven. Mitjançant la seva mediació, en colaboració amb la comunita jueva de Barcelona, trenta famílies van sortir de l'illa el 1959, amb l'excusa de fer un creuer pel Mediterrani, per a instalar-se a Israel i recuperar la condició de jueus. Les autoritats religioses jueves, de totes maneres, no reconeixen la condició de jueus als xuetes, que són definits com a "rama morta del judaïsme".

El prejudici, tot i això, no ha desaparegut del tot. Ramon Aguiló, alcalde socialista de Palma entre 1979 i 1991, i xueta, va ser anomenat despectivament "jueu" en més d'una ocasió pels seus adversaris polítics. Per una altra banda, segons una enquesta realitzada per la Universitat de les Illes Balears el 2001, un 30% dels mallorquins afirma que no es casaria mai amb un xueta, mentre que un 5% declara que no desitja ni tenir amics xuetes.

En altres llengües